Qui furta un ou, pot furtar un bou
Quan hi havia desori, confusió i desordre en classe, aprofitant que el mestre ens deixava sols, o en el pati, algú llançava el crit de guerra: qui més puga, per a ell (pa ell) i ens posàvem a fer el burro. Després, al llarg de la vida hem aprés que la societat fa com fèiem nosaltres i que tothom va qui més puga “pa ell”, i molts també fan el burro només tenen l’ocasió i així el món és una guerra contínua. Finalment tot es resol en benefici dels més forts i rics i en perjudici dels més febles i pobres. Així de malament ha anat la història, que com cadascú la conta com li convé, encara hi ha qui ni s’ha assabentat dels desequilibris i les injustícies que ha comportat. No hi ha, doncs, cap possibilitat de viure en un món millor? Jo ho trobe difícil, encara que no impossible, si podem confiar que servisca de res l’educació en valors ètics i cívics i esperar que tinguen efecte. Encara seria més fàcil si poguérem disposar de bons ordenaments jurídics i d’una justícia igual per a tots i de bons governants. Ja sé que tot plegat és utòpic, perquè gran part dels esforços educatius són contrarestats pels missatges que enalteixen precisament tot el contrari: la manca de valors morals de les persones que triomfen i amassen fortunes, l’enaltiment del consumisme, la dilapidació i la violència. Respecte de les lleis prou que sabem que s’incompleixen quan convé a los altos mandos i que la justícia igual per a tots és una entelèquia perquè, en realitat, hi ha dues vares de mesurar els comportaments i els delictes de les persones.
Així és que en aquest món, tal com l’hem resumit, destaquen els mals comportaments, més que no els bons i per això la pràctica de qui més puga “pa ell” és tan habitual, universal i lamentablement admirada pel veïnat mal adoctrinat que consideren normal que cadascú tire cap a sa casa, mentre que les actituds de col·laboració, de sociabilització i d’ajuda als més necessitats, són menystingudes, rebutjades i fins i tot condemnades, com moltes ONG’s que es dediquen a salvar nàufrags, xiquets, persones sense llar, emigrants de la fam i les guerres, o a salvar el món del canvi climàtic… És evident que no ens governen els homes més justos sinó, massa vegades, personatges nefastos com el monstre Trump, que finalment han fet fora els nord-americans (que, per cert, el votaren).
Acoblem aquestes reflexions i altres, a la realitat social i política de l’Estat espanyol, en quatre punts, que estan en boca de tots, però que no sabem si s’hi mantindran com una lliçó permanent o si el veïnat se n’oblidarà, com sol fer. Són el descrèdit de la monarquia; el de la justícia; l’obsessió antinacionalista de l’Estat; la persistència de l’afany de lucre i sense cap escrúpol de molts polítics i membres de l’alta societat.
En primer lloc i pel que fa a la monarquia, crec que s’ha arribat en el punt del seu màxim descrèdit i que ja no hi ha cap possibilitat que ningú dubte que és una institució gens democràtica i absolutament inútil. Una institució que el poble ja s’ha tret de sobre en diverses ocasions perquè no la volia, quan la fugida i exili d’Isabel II, i quan la d’Alfons XIII; que la va imposar Franco; que fou inclosa en la Constitució gairebé de matute; i sobre la qual ningú gosa plantejar un referèndum, perquè el poble decidesca, si prefereix la república. Una monarquia, a més a més amb els casos de corrupció que afecten la major part dels seus membres, no té cap dret moral a representar l’Estat i això ho saben els polítics que han estat tapant les malifetes del rei demèrit i que saben que si cau la monarquia, també cauran els partits que la sostenen; el PSOE, doncs, s’ha d’espavilar o córrer el risc; el PP no té escapatòria, perquè per això són més papistes que el papa.
La justícia, per la seua part, ha de renovar-se, independitzar-se dels governs i seguir els passos independents com fan en els diversos països europeus, la justícia francesa, l’alemanya, la belga, la suïssa, etc. L’espanyola ha de treure’s de sobre tota la caspa franquista que els queda, han de fer net i democratitzar-se.
L’obsessió antinacionalista de l’Estat és un conflicte que arrosseguem de segles i que roman permanentment. Creure que un estat d’autonomies és cap solució, que un estat unitari i centralista que cedeix alguns instruments de govern a les nacions que té sotmeses farà que aquestes es resignen a acatar res, és un error. Les nacions sotmeses mai es resignen a perpetuar-se sota la dominació de ningú, perquè si ho fan, desapareixen. La història d’Espanya és un bon exemple, com la de França… Aquest error històric persistirà mentre no s’accepte la federació d’estats, com tenen els USA i Alemanya, per a dir dos casos ben evidents: una federació ibèrica, que podria interessar també als portuguesos, als bascos i a nosaltres, amb un nou i modern instrument constitucional i una nova judicatura, on convivisquen les altres nacions ibèriques a més de l’estrictament espanyola, és, doncs, l’única possibilitat perquè hi haja el bon enteniment que no hi ha hagut mai entre tots nosaltres.
I hi ha el comportament dels polítics, en general. No diré que constituïsquen una casta, com deia Iglesias, però gairebé. Crec que han de millorar en la seua organització interna i justificar la seua activitat, sobretot en allò que es refereix al compliment dels programes electorals amb els quals demanen el vot. Amb l’experiència que tenim acumulada, crec que molta gent pot considerar-los sospitosos d’activitats fraudulentes i fins i tot delictives (per exemple, estan els casos de corrupció del PP) i per tant s’ha d’exercir sobre ells una vigilància constant, que garantitze la seua legalitat. Als Pirineus diuen que qui roba un ou també pot robar un bou i per això, no s’ha de consentir que cap polític cobre una comissió, ni accepte un regal, ni manipule res pro domo sua… ni que se’n beneficie de cap vacuna, per exemple! S’ha de ser molt estricte amb els polítics i als qui s’han apropiat d’una vacuna que no els corresponia, el mateix dia que se’ls administre la segona dosi se’ls hauria d’exigir la dimissió dels càrrecs; així mateix als militars fraudulents.
I estan els grans magnats de la indústria, del comerç, de la banca i tota l’alta societat de l’opulència, l’alt clero i l’alta classe militar. La vigilància fiscal ha d’exercir-se sobre ells, més que sobre el pobre llanterner que compensa l’insuficient jornal amb alguna reparació clandestina, o el pintor que no troba feina, o l’informàtic… No ho dic jo, sinó alts funcionaris de l’agència tributària, que es persegueix els pobres defraudadors més que els grans. Com hem vist amb el rei demèrit, ha estat la justícia suïssa i una amant menystinguda, els qui han denunciat els seus fraus, mentre que ací tothom callava, malgrat que tot se sabia i l’agència tributària mirava cap a un altre costat. I molt d’ull, perquè qui furta un ou també pot furtar un bou.
Arribats en aquest punt, me n’adone que en aquest article fa falta un poc de sarcasme i de sang, per a fer-lo més incisiu, interessant i graciós, que és com m’agrada escriure, i si pot ser més casolà, millor. La inspiració me l’he trobada per casualitat, com l’art trouvé, navegant per l’internet i rebent alguna piulada amistosa. Al Triangle, que és un periòdic digital anticatalanista i espanyolista que publica en català, traslladen una informació feta pública per la Generalitat de Catalunya, que han silenciat altres mitjans, sobre els ajuts que han rebut una sèrie d’empreses, entre altres les del hòlding o pies fundacions d’Eliseu Climent. L’any passat rebé més d’un milió d’euros, per a pagar una hipoteca per l’adquisició del local El Siglo, del qual Climent és el propietari (649.206’25 euros) L’acord de pagar-li la hipoteca és una herència de Jordi Pujol (des de l’any 2004), que els governs posteriors no han trencat. Un altre bon pessic l’ha rebut (265.000 euros) pel “finançament de les activitats de l’associació ACPV”; i altres entitats del hòlding han rebut també desenes de milers d’euros en ajuts diversos.. I hi ha també les ajudes a la llibreria i a l’editorial de Climent, Tres i Quatre, per als Premis Octubre. I així, encara moltes altres subvencions directes i camuflades. En total, aquest pool d’entitats ha rebut més d’un milió d’euros, de la Generalitat i d’altres administracions catalanes (Diputació de Girona, Ajuntament de Barcelona, etc.) i valencianes. Al web de Transparència d’ACPV, però, encara no hi figuren les dades corresponents a l’any 2020.
Jo no estic en contra que les nostres institucions ajuden les nostres iniciatives culturals i nacionalistes, sinó al contrari i com més millor. És el que fan les institucions espanyoles, recolzant les seues iniciatives i maniobres, algunes contra nosaltres i amb els nostres diners! Ara bé, tot això s’ha de conduir de manera democràtica i transparent, cosa que no fa Climent i jo en done fe. I en els ajuts han de participar totes les entitats que ho necessiten i ho justifiquen i no sols les d’aquest hòlding. Ací, o tots moros o tots cristians i ja m’entén qui m’entén. Per altra banda és una vergonya que ens hagen de traure els colors de cara a tots, per culpa de les maniobres de ningú disfressat de nacionalista. Si afegim que és la premsa més hostil i espanyolista la que se’n fa ressò, i que ací ningú no diu res, les paraules de Raimon que nosaltres no som d’eixe món, són un brindis al sol, perquè resulta que estem tan emmerdats. Ja en tinguérem prou amb el cas Pujol… i hauríem d’estar escarmentats dels salva pàtries, que no s’acaben.
