dilluns, 20 de juliol del 2020

LA NOVA NORMALITAT, DE QUÈ?

LA NOVA NORMALITAT, DE QUÈ?
Article publicat a la revista SAÓ el 20/07/2020
El Repunt 39

Després de l’ensurt del coronavirus, que manté el món pendent de l’abast i la gravetat de la sotragada, i també per saber si trigaran molt les indústries farmacèutiques a fabricar vacunes i medicaments, i si n’hi haurà per a tothom, malgrat els interrogants que hi ha plantejats, la gent s’ha cregut que la cosa està mig controlada, cosa que no és certa, com estem veient amb els rebrots per tot arreu de la geografia peninsular i mundial. Per la seua part i malgrat que encara no hi ha cap medicina al mercat, els governs volen fer-nos creure que de la mateixa manera que “ells”, han controlat la catàstrofe fins ara, continuaran fent-ho, i que els hem de fer cas i fer bondat.

Sense posar en qüestió que alguns governs s’han esforçat molt (i altres molt poc, o gens, com Trump, que per ventura pagarà en les properes eleccions la seua immensa burrera) i d’acord que les mesures que ens han obligat a seguir són sensates, com ho són les que ara tornen a dictar, ens convé fer alguna reflexió. Prèviament cal recordar que en el món hi han hagut epidèmies i pandèmies de tots els colors i de grans virulències, que sempre han agafat la gent desprevinguda i sense saber per on tirar, però que, malgrat tot, la humanitat ha resistit, pagant uns preus enormes en vides, i així la història ha continuat. Per això podem creure que ara la humanitat també resistirà, amb més facilitats que mai perquè la ciència està molt més preparada i els científics i les indústries farmacèutiques s’estan espavilant al màxim per trobar-hi els remeis adients. Com les perspectives de negoci de les indústries del ram són fabuloses, aquesta és una altra raó per creure que aviat s’anunciarà que s’ha trobat el remei.

Ara bé, els governs parlen que, després del que ha passat, ara encetarem una nova normalitat, volent dir que a partir d’ara les coses canviaran. Jo personalment desconfie que res serà tan distint del que teníem abans de la pandèmia, almenys en les coses més fonamentals, o siga que estic convençut que tot continuarà més o manco igual, o pitjor. En la nova normalitat hi haurà les mateixes desigualtats socials entre rics i pobres i se seguirà la mateixa dinàmica demoníaca, o siga que els rics cada dia seran més rics i els pobres més pobres. També continuaran les mateixes irregularitats judicials, policials, legals i tributàries, que continuaran essent molt suaus per a les elits, i més fotudes per al poble pla; per exemple els polítics i els rics continuaran furtant milions amb impunitat, mentre que als pobres continuaran portant-los a presó per robar una gallina. Una vegada més, “ells” s’ho faran perquè semble que tot canvia, encara que res canviarà, bons són!

En realitat sempre ha estat així i quan ens hem cregut que tot anava a canviar, no ha canviat res. Des de la mort de Franco (l’únic dictador que ha mort al llit, no ho oblidem), què ha canviat? Ell creà una monarquia borbònico-franquista i ací està, impossible de remoure-la perquè és “inviolable”, de manera que ni fent encara més crims, no se’ls pot jutjar, ni condemnar; quin “xollo” de monarquia! Franco ho deixà tot atado y bien atado i ben amarrada que està la justícia, i la pobra democràcia feta un nyap. Innocentment, alguns varen creure que morta la cuca s’havia acabat el verí i no fou així, en absolut, perquè l’única cosa que canvià foren les camises dels franquistes, que ara es presentaven com demòcrates de tota la vida (Fraga Iribarne fou el prototip més significat de la nova fauna franco-camaleònica). Per l’altra banda, tant l’esquerra com els nacionalismes, mossegaren l’esquer, pensant que ara sí que tot canviaria, seguiren el joc… i res canvià, sols les aparences i encara.

Així les coses, crec que encara tenim el dret a fer-nos il·lusions, que ja teníem quan Franco no es moria mai i esperàvem la gran notícia. No podem fer altra cosa, llevat d’agafar les escopetes i tirar-nos a la muntanya, cosa que no farem, no es fem il·lusions amb això. Per cert que els pobres tampoc ho tenen fàcil per a fer-se massa il·lusions, ja que el mateix Jesucrist ho deixà ben clar (i no sé si ja ho he contat). Estava sopant Jesús amb els apòstols i Maria Magdalena hi entrà, s’agenollà als peus de Crist i li’ls rentà i secà amb els seus propis cabells i li posà tot de perfum. Un apòstol, no recorde qui fou, no tinc els evangelis a mà i escric de memòria, li preguntà a Crist si no seria millor que la Magdalena, en lloc de gastar-se els diners amb perfums, els hagués donat als pobres. Aleshores, Crist digué que la deixaren fer, perquè “de pobres sempre en tindreu, però a mi no em tindreu sempre”; crec que en aquell moment condemnava la lluita de classes al fracàs.

Així, doncs, la nova normalitat postpandèmica que ens espera serà: si no vols caldo, dues tasses. Per exemple, ens havien anunciat que Europa vindria a ajudar-nos, en una mena de pla Marshall, i ara resulta que no serà així, perquè tindrem ajudes (crèdits i algunes almoines) que haurem de tornar a canvi de les noves retallades pressupostàries que ens exigiran. Els espanyols, d’açò en diuen mi gozo en un pozo i nosaltres, que l’hem cagat, Ramonet.

La pandèmia ha comportat unes despeses enormes, amb pèrdues de llocs de treball, fallides empresarials, inversions en atencions hospitalàries i extraordinàries dotacions de personal sanitari, etc. A partir d’ara, la nova normalitat exigirà posar més mitjans en sanitat, en educació i en serveis socials, i per tot plegat, caldrà que ens fem a la idea que ens haurem d’estrényer més els cinturons (parle de nosaltres, que som els qui paguem. Ells, no paguen, ni les grans fortunes tampoc. Hem de repetir-ho com un mantra).

Repasse el que he escrit i veig que el text m’està quedant molt pessimista, però no trobe la manera d’endolcir-lo. Ens esperen uns anys molt negres i sols ens faltava la història tremebunda i carpetovetònica dels darrers borbons, o com s’ha dit, del virus de la corona. Quin insult per als ciutadans i ciutadanes d’aquest estat i quina poca vergonya la d’aquesta gent. Costa d’entendre, però no hi ha cap mena de dubte: el rei que hagué (pronuncieu el rei cagué) ha fet tot el que conten els mitjans i, per tant, com ací no li pensen fer tornar els milions de les comissions dels reis d’Aràbia, ni altres regals milionaris, ni fer-li pagar els “polvos” que ha pegat al llarg de la seua vida a costa de l’erari públic, etc. què farem? Davant d’aquesta perspectiva és natural que els governs europeus no se’n refien de nosaltres i que pensen que devem recuperar els milions dilapidats pel rei campechano; i els diners que han evaporat els polítics del PP, abans de plorar… Troben que també seria just fer que pague l’església, les grans fortunes i les grans empreses… Pot ser que fent tot això tindríem més raons per a reclamar als europeus del nord que ens ajuden, perquè se’n fiarien més de nosaltres.

Com els qui manen no faran res de tot açò, és lògic pensar que la “marca Espanya” continuarà estant a l’altura del betum i que la llegenda negra continuarà pesant-los com una llosa enorme. La nova normalitat hauria de consistir, i repetisc, a depurar la justícia i les forces d’ordre de franquistes; en posar ordre en l’elenc de la Sarsuela; en revisar la política tributària, perquè paguen més els que més tenen i perquè pague l’església; finalment, en posar fi a tot el maremàgnum judicial que tenen oberts els protagonistes de la corrupció, per recuperar el que hagen furtat… En total són sis objectius, per veure si així no els miren de reüll a Europa, perquè al remat ho paguem els ciutadans i ciutadanes, que no tenim culpa de res, si no és de ser massa confiats i crèduls.

dilluns, 13 de juliol del 2020

REFLEXIONS I CONSPIRACIONS VALENCIANES

REFLEXIONS I CONSPIRACIONS VALENCIANES

13/07/2020. Saó/ el Repunt 38
 
Avui estic conspirador en el tema de la llengua malgrat que arribe a casa un poc calent d’orella, així que explicaré el que m’ha passat i algunes reflexions que he fet, que en part ja he difós pel facebook, però que ací ampliaré. Comentava amb uns amics de bar que una jove xinesa del nostre poble (Silla), havia obtingut la màxima nota de valencià a l’institut i també notes altíssimes de les altres assignatures, de manera que superarà l’accés a la Universitat amb escreix i podrà elegir una carrera d’alta tecnologia o d’investigació, que és el que vol. La família, que té un bar, ja el batejà com La Llimera, en homenatge a l’immens llimoner del corral que han mantingut, convertit en una agradable i fresca terrassa.

El tema de la nota de valencià ha provocat un poc de discussió i els meus contertulians s’han debatut entre l’admiració i la incredulitat. Una xineta no pot saber més valencià que una valencianeta d’ací, això no pot ser, deia el més vehement. Doncs la xineta té un 10 de nota, la màxima, li he dit jo, per a vergonya nostra o per a alegrar-nos, segons ho mires. La majoria de nosaltres hem coincidit a elogiar la xineta i a lamentar la poca “valencianitat” de moltes famílies indígenes, cosa que s’observa pel carrer veient molts jovenets i jovenetes parlant en castellà.

Ni el moment ni el lloc (esmorzant en un bar de la plaça) eren els millors per a parlar de coses tan serioses, però així i tot he pogut fer alguna reflexió en veu alta. Els he recordat el que diu la Constitució sobre les llengües altres que el castellà, que s’han de protegir i fomentar, com una obligació d’estat; també l’Estatut d’Autonomia i les lleis que se n’han derivat, defineixen el valencià com la nostra llengua pròpia i al castellà li assigna un paper subsidiari, com a llengua de l’estat que és i prou. Tota la sèrie de lleis, d’obligacions, de cara a l’ensenyament i al foment de l’ús del valencià, la normalització toponímica, la llengua de l’administració, la llengua en l’ensenyament, etc. s’ha fet amb aquesta finalitat. Jesús subratlla que hi ha conselleres que sempre parlen en castellà. Vicent, que és de la meua corda, recorda que Canyissars sempre parla i fa la missa en castellà; perquè és xurro, diu Sònia, que s’ha afegit a la conversa; ja li deien el xurret al seminari, diu Paco que hi estudiava per a ser capellà i el coneix, i afegeix que si amb més de 70 anys encara no ha après valencià és perquè l’Esperit Sant no se’n fia i no li ha donat el carisma pentecostal. Aquest tema es resoldrà aviat, els dic jo, que tinc bons informadors i espies a la cúria, si el Vaticà nomena un bisbe de la terreta, que sí que tinga el carisma que li manca al cardenal, ja que estan a punt de retirar-lo de la circulació.

Els mitjans de comunicació ens ocupen una estona i tot i reconeixent que Àpunt fa un ús majoritari del valencià, lamentem que el nivell siga fluix, llevat d’algunes coses; podria millorar, doncs. Altra cosa és el paper imprès o digital. Tots han rebut el meu facebook en què felicite que Levante torne a publicar les pàgines de Panorama en valencià, i articles, cartes al director, pàgines agràries, d’ensenyament, d’ONG… Malgrat que surt el maximalista de bona fe que voldria que tot el periòdic fora en valencià, s’imposa el criteri que l’actitud del Levante és molt d’agrair.

Aprofite per a recordar-los que hi ha altres publicacions en valencià, com la revista SAÓ, que és la degana de les publicacions valencianes en la nostra llengua i que tots saben com accedir-hi gratuïtament (google: revista saó) i com subscriure’s a l’edició en paper. A tot arreu del país hi ha un total de 59 mitjans, segons informa l’AMIC (associació de mitjans d’informació i comunicació), dels quals són digitals 33 i impresos 26. Aquests mitjans cobreixen tot el territori i l’associació hauria de fer més pública la relació de capçaleres, que moltíssima gent ignora. Els pose un exemple preguntant-li a Vicent, que és d’Albaida i viu a Silla de fa 20 anys, si coneix algunes de les següents publicacions digitals del seu poble o comarca: loclar.com; periodicontinyent.com; tvdigitalontinyent.com; gentdelescomarques.com. També en edició en paper: El Periódic d’Ontinyent. No en coneix cap. Doncs, igual que li passa a Vicent, passa a tot arreu del País, que molts desconeixen les publicacions locals o comarcals, destacant les de la Ribera, del nord de Castelló, de la Marina, de l’Horta, de l’Alcoià, etc. Emili, que té segona residència a Dénia, pregunta si coneixem alguna publicació comarcal o local en valencià i li dic que recorde Canfali i lamarinaplaza. També hi ha periòdics generalistes, a més de Saó, com nosaltreslaveu.com; una publicació científica, aulacodi.cat; una esportiva del València CF. blanquinegres.com; i una de música i espectacles, tresdeu.com.

Dic que tenim totes aquestes publicacions, que fan un treball digne i generós per la normalització del valencià i que haurien de tindre el suport econòmic de l’administració. A excepció d’unes poques capçaleres, que reben exígües subvencions, la majoria no reben ni un cèntim. Estem tots d’acord que perquè les publicacions es mantinguen han de tenir lectors que les compren, publicitat i subvencions de l’administració, que té l’obligació constitucional de defensar i mantenir totes les llengües de l’estat, altres que el castellà. L’administració indígena també té l’obligació estatutària de defensar la llengua pròpia dels valencians.

Com sempre, hi ha un valencià que desentona, en defensa del castellà i dels qui no parlen valencià i per tant, defensa que s’ha de fer tot en bilingüe o en castellà, perquè ho entenguen tots. La lamentable intervenció de Rafel provoca la protesta de tots els col·legues, inclòs Manolo, que és madrileny i de Ginés, que és murcià. Els valencians no som els qui ens hem d’adaptar als castellans, sinó ells a nosaltres; som a casa nostra i només faltaria, diu Empar i si els xurros no són molt burros, poden fer com la xineta, aprendre’n, perquè ja saben que és possible. A mi no se m’ocorre anar a un bar de Conca, o de Madrid i exigir que em parlen en valencià, acaba Empar.

La part més important de tot el que hem parlat és que estem d’acord que l’administració ha d’ajudar la premsa en valencià, en compliment de l’obligació que tenen de protegir la llengua i de normalitzar el seu ús. I com a cosa molt pràctica, els il·lustres esmorzadors de la plaça fem quatre recomanacions: la primera, que l’associació AMIC difonga al màxim les adreces dels periòdics locals i comarcals; la segona, que recomanem (hauríem de dir exigim, però ací encara no estem acostumats a parlar d’exigir res als polítics, sinó a suplicar-los, perquè així és de fluixa la nostra democràcia), recomanem, doncs, que a la Generalitat miren d’augmentar les subvencions; tercera, que animem els qui porten avant aquestes publicacions a no defallir i a millorar-les en allò que puguen; finalment, als veïns, estiuejants i visitants de les nostres comarques i pobles, els animem a fer ús d’aquests mitjans.

Escrivint açò pense que els valencians ens posem d’acord fent teories, però que on fallem és després, en la pràctica. Ja ho digué una mala peça espanyola, el duc d’Olivares, que era qui duia els assumptes de govern, mentre el rei Felip IV se n’anava de cacera o de dones: “tenemos a los valencianos por más muelles que los catalanes o portugueses”. Aquell paio ens va definir molt bé, fa tres cents-anys, i res no ha canviat. Fa uns 50 anys, l’il·lustre don Martí Domínguez, en una conferència que donà al Consell Agrari d’aleshores, ens definí als valencians com a “ties Amparitos, arronsant-nos i ventant-nos, sense fer res”, es referia a la feblesa de les nostres reclamacions davant l’estat. A ell l’havien expulsat de Las Províncias per haver reclamat al govern de Madrid més ajudes per al camp i per a eixir de la crisi de la riuada del 57.

dissabte, 11 de juliol del 2020

EIXIM DE PENES, RECUPERANT PANORAMA


EIXIM DE PENES, RECUPERANT PANORAMA
Publicat a PANORAMA de Levante-EMV el dia 11 de juliol de 2020

La trampa i el caos que ha comportat i comporta la pandèmia del coronavirus, també empastifà els mitjans de comunicació, especialment la premsa escrita que deixà de distribuir-se en els bars i hotels, la majoria dels quals hagueren de tancar al públic; també va disminuir o desaperèixer la propaganda comercial. Així i tot, els mitjans han resistit, encara que reduint tiratges i pàgines, com Panorama del Levante-EMV. Precisament jo, que en tinc publicats, durant més de 23 anys i diàriament, més de 7180, sóc dels qui haguérem de fer una aturada tècnica, des del dia 6 d’abril, a l’espera que arribara el dia que eixiríem de nou a la llum, cosa que ha ocorregut el diumenge dia 5 de juliol, o siga al cap de tres mesos.

A molts encreuaters i encreuateres sembla que l’espera se li ha fet molt llarga, com m’han manifestat enviant-me mails i preguntant si m’havia passat res; altres sé que ho han preguntat a la direcció del periòdic. Moltes gràcies a tothom per l’interés. Finalment no ens ha passat res, hem eixit de penes i recuperat el Panorama, que ara ens arribarà diàriament més vigorós i amb més ganes, com ens ha explicat la sub-directora Isabel Olmos.

Durant aquests tres mesos d’espera, a banda de continuar fent encreuats (per si em passava res, pensava) he reflexionat sobre la importància que té que Levante publique en valencià no sols Panorama i els meus encreuats, sinó els articles, cartes al director i pàgines especials d’educació, ecologia, etc. En el procés llarg i feixuc de la normalització lingüística, és molt important disposar d’aquestes pàgines, que sabem que tenen molt bona acollida. És evident que el periòdic no es fa tot en valencià, que és el que m’han dit alguns correus, però és senzillament perquè el Levante no és un periòdic tot en valencià i per tant, l’espai que ens deixen té més mèrit i és més “normalitzador” del que podem pensar. Jo tinc comprovat que quan em publiquen algun article, cada vint dies, molta gent els llig i els discuteix als bars del poble i això és “normalitzador”. A qui li corresponia fer un diari tot en valencià i no ho ha fet (ni ha dut la TV3 a les cases com prometia), és a qui se li han de demanar comptes, perquè de subvencions no li n’han faltat: què se n’ha fet de la pela?

He elogiat i agraït l’esforç de Levante-EMV per recuperar Panorama, l’interès de la directora Lydia del Canto, de Julio Monreal, de la intrèpida Isabel Olmos, de Joan Carles Martí (el primer padrí dels meus encreuats), etc. però seria injust que no reconeguera també la feina d’altres mitjans com Saó, que és la revista degana en valencià, i una sèrie de periòdics i revistes d’abast local, comarcal o generalistes, que es publiquen de dalt a baix del territori (compte 26 publicacions en paper i 33 en digital). No sé les publicacions que reben ajudes de la Generalitat, però amb la informació de què dispose són poques i en aquestes circumstàncies, l’esforç dels mitjans és doblement digne d’elogi. Els polítics no poden oblidar que la normalització lingüística costa diners i tampoc que tenen l’obligació constitucional i estatutària d’ocupar-se’n.

dilluns, 6 de juliol del 2020

I TOT AÇÒ QUI HO PAGA?

06/07/2020. SAÓ. EL REPUNT 37

I TOT AÇÒ QUI HO PAGA?

Durant un viatge que féu Josep Pla a Nova York, una nit li mostraven la impressionant panoràmica de la gran ciutat, tota encesa de llums, rètols, els carrers plens de vehicles, una explosió enorme de magnificència i d’exuberància. Pla es quedà pensatiu, contemplant tot allò i finalment preguntà: – I açò qui ho paga? Com a bon empordanès que era, o siga, estalviador, dels que van apagant llums per la casa, la seua pregunta tenia el seu perquè. Qui paga les despeses públiques? Molta gent pensa, ingènuament que tot ho paga l’estat, però qui paga és el poble, som els que cotitzem. Els governs cobren els impostos i paguen les factures, i si no en tenen prou, com no hi ha una màquina de fer diners, ens apugen els impostos.

Tota la crisi del coronavirus i les enormes despeses sanitàries que s’han hagut de fer; les empreses i els treballadors als qui s’ha hagut d’ajudar; la indústria i el turisme que reclamen ajudes; les inversions extraordinàries per atendre les noves exigències sanitàries i educatives; la banca, que tornarà a demanar diners i li’ls donaran; tothom demanarà ajudes, inclús per a festes…… Si tot això ho ha de pagar l’estat, és que ho hem de pagar nosaltres, els contribuents que paguem, que ací no paguem tots. Europa ens ajudarà, però no ens regalarà res, o molt poc.

A banda dels qui paguem, hi ha els qui tenen grans fortunes en bancs a l’estranger, molts a paradisos fiscals i ocults; les grans empreses internacionals que no paguen ací, sinó en països on els surt més a compte; l’església catòlica, que no paga ni xapa; no m’oblide dels monarques, especialment del campechano i tota la història que ens han contat. Si pagara tota la gent que no ho fa, o que paga poc, tot seria més just i es podria suportar. La negativa dels socialistes a cobrar més als que més tenen és incomprensible, inacceptable i injust. Com em diu Marisa Puigcerver, ja és hora que paguem tots en proporció als ingressos i no sols els treballadors. Vicent Luna, assegura que Podem es tragarà la seua proposta d’augmentar l’impost a les grans fortunes i que els socialistes no gosaran anar més enllà.

Com estic convençut que ara ja som majoria els que ja sabem que sempre paguem els mateixos, cal preguntar-se el perquè.  La resposta és que ni la dreta, ni els socialistes s’atreveixen a complir la Constitució i fer pagar més als qui més tenen. Així és que novament ens hem de fer a la idea que tornarem a estrènyer-nos els cinturons, ara per pagar la crisi del coronavirus. Però això no vol dir que damunt ens resignem i que ens abaixem els pantalons. Tot al contrari, hem de dir-los a la cara, als d’alta capa, als partits de la dreta i als socialistes covards, que no estem d’acord amb ells i que els repudiem; diguem-los-ho de la manera més contundent i democràtica possible en les properes eleccions.

Volen justificar-se amb la fal·làcia que si s’obliga les grans fortunes i grans emporis a pagar, se n’aniran amb els diners i llurs empreses a altres països. Com precisament això ja ho fan i, a més dels privilegis que tenen, paguen autèntiques misèries d’impostos i amaguen els diners a paradisos fiscals, quina falta ens fan? Són uns 'mals espanyols’, tant que en presumeixen. Jo els deixaria anar, amb el que porten al damunt i apa. L’estat podria rescabalar-se fent-se’n càrrec del que hi deixarien, nacionalitzant-ho.

Als partits que s’acovardeixen i ens reclamen prudència i paciència, perquè tenen por que guanye la dreta, no els hem de fer cas, sinó que s’hauria de provocar una crisi de govern i reclamar noves eleccions i que foren constituents, on el poble es podria manifestar a favor de la monarquia o de la república. Paula Palomares em diu que “lloat siga Déu, si passara el que vostè i molts més, volem, però hauríem de fer molta força, jo m’apunte”. Víctor Boluda és pregunta com és això que diuen sempre els partits “constitucionalistes”, que ara no toca? Enric Capilla, molt irònic i catòlic, i altres amics, s’estranyen que insistisca tant a posar l’església pel mig; Vivi m’assegura que li agrada el que escric, menys quan blasme contra l’església. Els done la raó, perquè sé que sóc molt insistent, però els capellans també ho són.

Quan dic que l’església no paga ni xapa dic la veritat i no em cansaré de repetir-ho: no paguen impostos de res, ni dels pisos que tenen llogats, ni dels col·legis, ni de les propietats, que gràcies a Franco i a Aznar han pogut inscriure’s en el registre, sense pagar, ho repetisc. L’església ha d’estar al costat del poble, pagant a Hisenda i no al costat dels evasors, dels rics i el mateix Papa està d’acord, com li manifestà a Jordi Èvole en una entrevista emesa per la 6. Ja sabem el que pensava Crist dels rics quan va dir que era més difícil que entraren al cel que trobar una agulla en un paller. També va dir que calia donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar, o siga a l’erari públic.

Ens venen dies molt magres i és millor obrir l’ull que deixar-se ensarronar. Com d’on no hi ha no en raja i com les faves estan comptades, havent superat el gros de la pandèmia, que no el coronavirus, hem de dir als polítics que ens han dut a la situació de trobar-nos sense suficients llits hospitalaris, ni UCIS, sense sanitaris, sense mascaretes, etc. que ja està bé d’enganyar-nos, que s’ha d’invertir més en sanitat que en faràndules. També que privatitzar la sanitat, que és el programa de la dreta, és deixar la classe treballadora en la pitjor de les situacions, com s’ha vist a Madrid (la Sanchez Ayuso), on no duien als hospitals els residents que no tenien una assegurança privada; o com està passant als USA (Trump), on la majoria dels milers de morts són gent pobra que no pot ni accedir a un hospital.

No és que avui estiga més pessimista que altres vegades, normalment no sóc especialment optimista, però és que avui és l’hora de dir les coses pel seu nom, quan ha arribat l’hora de començar a superar la crisi. Quin és el projecte de la dreta en boca de Casado i dels empresaris? Abaixar impostos, deixar la reforma laboral per a més endavant… i ajudar els empresaris! I a la classe treballadora, com se l’ha d’ajudar? No ho diuen, però supose que voldran abaixar-los les ajudes socials i els salaris… L’esquerra diu tot el contrari: cal apujar els impostos als qui més tenen i augmentar les ajudes als treballadors.

És impossible, doncs, posar d’acord la dreta i l’esquerra, es produiria un curt circuit. Democràticament és més raonable agrupar-se a un costat o a l’altre, ací la dreta, ací l’esquerra, ací els del mig. O siga, els partits de la investidura a un costat i enfront dels contraris. La maniobra del president Sanchez de ‘pactar’ amb els ciutadans posant-los contra les cordes té la seua lògica, però si surt serà per la desgraciada situació en què es troben i per això la jugada podria ser possible, si no se’ls ha de pagar molt. En qualsevol cas, les properes eleccions catalanes seran les que marcaran el futur immediat d’aquest estat de bous i de pandereta. Però, no ens enganyem, per damunt de tot i passe el que passe, qui pagarà serà el poble.

divendres, 3 de juliol del 2020

BREUS URBI ET ORBI IV


El Repunt 37. SAÓ
Josep L. Pitarch

Breus, urbi et orbi. IV

Textos adaptats dels  difosos per facebook, els dies 6, 9 i 13 de juny

Textos clars i rotunds. Des que m’he/m’han complicat la vida amb açò del facebook, com no m’ho esperava a la meua edat, estic en un embolic permanent, perquè encara no sé ni com respondre una pregunta, ni contestar les observacions que em fa ningú. Per això, pot ser que els amics que m’han enviat res acabaran pensant que sóc tan maleducat i mandrós com la marquesa Tita (1). Agrairé que se’m perdone.

No negue que totes aquestes martingales de l’internet són útils, per a la societat actual, concretament per als qui les saben manejar/aprofitar i també per als qui s’hi entretenen i prou. De tota manera, hi ha una cosa certa i és que no tot el món en sap fer ús, potser que més de la meitat de la humanitat. La gent gran, com jo, per exemple, però aquest és un altre tema. Entremig de molta cosa inesperada i/o innecessària, pots tenir la sorpresa de trobar-te un text especial i citaré el de la meua amiga Nora. Jo acabava de publicar un text de 300 paraules contra els polítics de la ultradreta i la ppdreta; la resposta breu i exacta de Nora només era de 4 mots: “Pepe, tot és gentola”. Quina meravella! Gracian ja deia que “lo bueno, si breve, dos veces bueno”. Moltes gràcies, Nora.

Un exemple de text curt, clar i contundent es pot llegir a les actes del Congrés, de finals del segle XIX. Un diputat conservador replicava la prolixa intervenció d’un diputat radical: “No he entendido nada de lo que ha dicho su señoria”. La resposta fou breu i rotunda: “Es que su señoria es un burro”. O quan el diputat Labordeta (2003) envià a la merda tota la bancada popular, que se li burlaven mentre intervenia a l’estrat. Si els diputats adoptaren aquests criteris de brevetat i claredat, els entendríem millor i acabarien abans.

(1) Cayetana Àlvarez de Toledo

Ai mare, em cague. Això és el que podem suposar que diuen les famílies reials, quan veuen que se’ls acaba el marro. Veuen que van a perdre bous i esquelles, en alguns casos el cap sota la guillotina, xaf; una ràfega de metralleta, ratatatà; en altres casos tenen l’oportunitat de marxar a l’exili. Uns i altres, quan arriba l’hora que els pobles diuen que ja n’hi ha prou, agafen el que poden, i se’n van a un paradís. Així ha passat amb les monarquies europees, de les quals en queden mitja dotzena i fent equilibris.

Els pobles, a mida que van progressant, és a dir democratitzant-se, aguditzen el seu sentit crític sobre els comportaments dels seus representants coronats i ja no els perdonen, com abans, ni males conductes, ni despotismes, ni corrupcions. Ara els reis s’han de fer mereixedors del fervor popular, si volen aguantar-se. Les monarquies ja no provenen de la gràcia de Déu, sinó que, si són acceptades, ho són dins dels termes constitucionals.

Anem al gra. La monarquia d’ací, instituïda per Franco en la persona de Juan Carlos I, ha perdut, crec, la possibilitat de perpetuar-se i continuar vivint prenent-nos el pèl. El Borbó no ha tingut un comportament que puga merèixer la benevolència de ningú, ni del seu mateix fill i actual rei, que l’ha fet fora de la casa.

La justícia ha començat a investigar-lo, perquè ara tots som iguals davant de la llei; ell també, segons va dir. De com resolguen el cas dependrà una nova configuració de l’Estat. Crec que els ha arribat l’hora (ai mare, em cague), que marxen i que reinstaurem la III República. La família Borbó ja n’ha tingut massa i ara és l’hora de plegar. Els qui els hem estat suportant mereixem que tot finalitze democràticament, en pau.


Si cau l’emèrit campechano, cauran tots. Supose que a la cort tenen clar que, si no tenen manera d’evitar que el rei emèrit es fota una trompada definitiva, o siga que l’encausen i jutgen a Suïssa, o que s’haja d’exiliar al Carib, tampoc podran evitar que la monarquia se salve. Crec que va tot en el mateix paquet i que ells mateix s’han posat la corda al coll. No serà la primera vegada que acaba la monarquia, es proclama la república i els reis es refugien a l’estranger, amb la butxaca ben plena i bons dipòsits bancaris. En el tema dels diners, l’emèrit farà exactament el mateix que els predecessors i no passarà penalitats, que ningú patisca per això. El problema el tindran els qui es queden ací. Normalment els reis que perden la corona alcen el vol i en l’exili encara es mamen una millor vida. Altres, si s’entretenen massa o fan tard, perden bous i esquelles i els caps.

Ara, la família de la Sarsuela tenen un bon xafarranxo i el prestigi ran de terra. Només cal escoltar els debats televisius, llegir els articles de la premsa, llegir la premsa d’ací i l’estrangera i els llibres al respecte. No trobareu res ni ningú que en parle bé. Al contrari, les proclames antimonàrquiques van en augment i no sé com reacciona tan banalment aquesta família, que facen el que facen i vagen on vagen, l’escàndol els acompanyarà, com en el darrer viatge a Portugal. S’ho han jugat tot a una carta i han perdut.

Jo d’ells adoptaria la consigna de Bernat i Baldoví: sea nuestra divisa, salvar, si podemos, la camisa. El món és molt gran i amb diners torrons. El poble el que haurà de fer és, com sempre, pagar les despeses, recuperar l’orgull i la república.