dimecres, 31 de juliol del 2019

RIBÓ I EL BARRI DE L'AGULLA

Ribó i el barri de l’Agulla

 M’he trobat, caminant per València i de sobte, com si fos un somni, un barri inesperat, el de Costureres o de l’Agulla, amagat darrere de l’avinguda del Cid, entre edificis alts, anodins i amenaçadors, amb la marca urbanicida de les desgràcies que ha patit València, des de fa tants anys. Són cinc carrers, amb 55 cases unifamiliars i íntimes, d’arquitectura popular valenciana, molt ben conservades, que es resisteixen a desaparèixer, malgrat els edificis que els han edificat posteriorment a ells, constrenyent-los i tapiant-los les entrades i sortides. El barri és una joia urbana, que sobreviu malgrat tot.

Són poca gent, pot ser que uns 200 habitants, i em diuen que se senten molt decebuts amb l’ajuntament, que els té abandonats (les oliveres i tarongers dels carrers, sense ni esporgar, són la prova evident). Ribó deia que seria l’alcalde dels barris, però a nosaltres no ens fa ni cas, em diuen. Els demane si el PP els en feia de cas i resulta que tampoc. Crec que com no tenen cap associació i en són pocs, als polítics, ni de dretes ni d’esquerres, no els lleven la son. Opine que l’ajuntament actual ha de declarar aquest conjunt urbanístic Bé d’Interès i ocupar-se’n de la seua atenció i preservació i per això els dic que tornarem a posar-nos en contacte per a fer alguna cosa.

 


ELS POLÍTICS SÓN DE FIAR?

 A la vista del que estem veient, els polítics no són de fiar i per això, la gent sol tenir molt mala opinió de la casta (ara que Iglesias ja no ho diu, ho faré jo, incloent-lo també en la classe) perquè prometen molt i després no fan res i sols volen augmentar-se els sous; això és el que diuen. Al llarg dels anys d’història d’allò que diuen Espanya, estem tan escarmentats, i especialment dels darrers vuitanta anys de malifetes increïbles, franquisme, transició i democràcia incloses, que està justificada tanta desconfiança. 

Davant dels darrers espectacles per a pactar, formar governs i posar-se a treballar, que és la feina a què es comprometeren i per a la qual els elegírem, crec que al veïnat no els falta raó. I malgrat que diferenciem, que els de l’esquerra s’ho han dit tot a la cara, sense pèls a la llengua, els socialistes contra els podemites i al revés, el fet és que els intents de formar govern no han arribat a rams de beneir, per ara. Contràriament han tingut més èxit la dreta i l’extrema dreta, que no han ensenyat tant les vergonyes i que, segurament perquè són més espavilats i pragmàtics, han acordat com repartir-se el botí (reivindique que el primer que emprà l’expressió “repartir-se el botí” vaig ser jo en aquestes pàgines de SAÓ, referint-me al trio de la plaça Colon). Els tres partits han estat fent comèdia, uns millor que altres, i semblava que fins i tot alguns estaven una mica fotuts, però, sota mà, el que feien eren comptes, a veure de quina manera treien més profit al “negoci”, és a dir, a la negociació; però açò és un altre tema.

En qualsevol cas, la realitat és que els polítics no se’n refien els uns dels altres i això és una llei universal i crec que això no és dolent, sinó una possible garantia perquè els governs no siguen com casa Pepe. Fins i tot crec que les majories absolutes s’havien de prohibir per llei, perquè en el món de les castes és millor afeblir els més poderosos i obligar-los a pactar amb altres, que no deixar-ho tot en les mateixes mans. La prova que tinc raó són els governs de majories absolutes del PP i del PSOE, que han estat tan perniciosos.

Hem de parlar del pacte que han de formar, els socialistes, les unido-podemites, els regio-nacionalistes perifèrics i els independentistes, per a governar Espanya; excloses les dretes, no queda altra solució que aquest contuberni. Tractant de dir en poques línies el que en pense, jo sempre he defensat aquest gran pacte ampli, democràtic, essencial i fins i tot irònic, perquè salven Espanya els qui menys la “volen”. Però, com han de pactar? Primer, és necessari que repartisquen els càrrecs i els ministeris i que acorden el programa de govern, que és el que més interessa.

L’espectacle de Sanchez contra Iglesias, i a l’inrevés, ha d’acabar, per absurd i tòxic. Iglesias s’ha passat en les seues exigències i gosadia i Sànchez en la seua mesquinesa i temor, uns i en altres, en la desconfiança mútua. Quan es fa un pacte, tothom ha de cedir i, en aquest cas, crec que és molt senzill si els podemites amainen la seua voracitat i si els socialistes afluixen el mos i si uns i altres comencen a donar-se crèdits, en lloc de descrèdits, la cosa pot començar a funcionar. No cal que ho facen cegament, però almenys de manera prudent, que deixen de fer estupideses.

És així com es fa a tot el món. Jo que protagonitzí a Silla el pacte més difícil del circ pactoral, (Bloc, UV, EU i PP, en total nou regidors; contra vuit de Verds i PSOE), en done fe. Curiosament, jo era l’únic regidor del Bloc i vaig ser l’alcalde, durant quatre anys; els altres quatre l’alcaldessa fou d’EU, que també era única regidora; en l’oposició hi havia els Verds i el PSOE, o siga vuit. I varen ser dues legislatures que encara es recorden al poble. M’oferisc a Sanchez i a Iglesias per a arreglar-los un poc i de franc.

Si finalment signen cap pacte, que sàpiguen que l’enemic el tindran fora de casa i en la dreta i no dins, perquè els facinerosos exerciran un control obsessiu sobre ells i no els en perdonaran cap ni una. A la dreta els serà més fàcil que ho fou a l’esquerra, empaitar el nou govern, dia i nit, perquè comptaran amb la complicitat dels seus amics fiscals, jutges i policies (el villarejos no s’acabaran mai, ni els fiscals i jutges franquistes), que ara sí que seran diligents, per a actuar contra qualsevol relliscada esquerrana, per simple que siga. Aquests saben formar trames i complots, en què s’han exercitat durant els anys que governaven i dirigien “las fuerzas del estado” i la judicatura durant el franquisme i després. Per tant, l’esquerra no es pot permetre perdre el temps i si poden arribar al pacte definitiu durant agost, millor. L’11 de Setembre i la sentència contra el Procés així ho aconsellen…

Finalment crec que haurien de pensar que el pacte que inauguren ara pot durar unes quantes legislatures, les suficients perquè es consoliden les mesures reformistes que han promès, perquè substituïsquen tantes lleis negatives de la dreta… i perquè, finalment, veiem Franco fora del Valle de los Caidos… Contràriament, si fracassen ja poden pensar que l’alternativa serà el trio de la plaça de Colon i que tornaran a passar molts anys abans que no tinguem una altra oportunitat com la d’ara. I que pensen que mentre una part del món va caient en mans del feixisme o parafeixisme (Trump, Bolsonaro, Salvini, Johnson…) estaria molt bé que Espanya es fes forta al costat de les democràcies. Amen.

dilluns, 15 de juliol del 2019

LES CARES DE LA GENT POLÍTICA

EL REPUNT  nº 3                                                     

LES CARES DE LA GENT POLÍTICA
 
Sempre s’ha dit que la cara és l’espill de l’ànima i observant algunes dels polítics i de les polítiques, pot ser que siga així. Jo me n’he fixat i n’hi ha una líder madrilenya amb cara de bruixa, que quan acluca un poc els ulls i insinua un somrís, a mi em fa por i em recorda una promesa que vaig tenir (jo encara no havia fet la mili), que finalment resultà que sí que era bruixa i per pèls me’n lliurí. Entre les cares dels líders n’he vistes de papa-mosques, de somiatruites, d’energúmens, de macarrons…

Com al cap de tants anys s’ha comprovat que no ens podem fiar de tots els polítics ni de totes, sobre tot perquè no sempre tenen les mans netes i perquè en general menteixen més que alenen, crec que hauríem de fixar-nos-hi més i escodrinyar-los les cares a fons. Al cap i a la fi, això és el que fan ells i elles amb tots nosaltres, que ens escodrinyen tot el que poden, per a triar quines coses ens han de dir per a ensarronar-nos millor…i per a papar-se’ns millor, com volia fer el llop a la Caputxeta.

EL VATICÀ ÉS FRANQUISTA?

Jo no tinc cap dubte que el Vaticà és franquista i, encara més, que és espanyolista i anticatalanista. A més a més, crec que aquell minúscul Estat papal, que és el negoci més segur i productiu del món, tenen un pacte de no-agressió amb els governs de Madrid (el Concordat), excepte durant els breus anys republicans. En general, podríem dir que l’església i Espanya estan perillosament amistançats. Com diuen que ací hi ha democràcia (?) i no n’hi ha al Vaticà, perquè allò és una teocràcia, la relació és estranya i dubtosa, i per això cal preguntar-nos per què ningú no fa res per acabar amb una relació tan adúltera. Aquesta és una pregunta cabdal, que ara haurien de resoldre els socialistes i els partits que hi pactaran. Mentrestant, com ningú no s’ho pren seriosament i hi posa remei, els bisbes van tirant de veta i cobrant lloguers i entrades; el poble va pagant.

És vergonyós que els bisbes no paguen impostos de res, que s’autoinscriguen als registres de la propietat, solars, edificis, carrers i places, cementiris, pisos, col·legis que són negocis, etc. Ho poden fer per obra i gràcia de Franco i d’Aznar, que els ho autoritzaren, malgrat que Jesús va aclarir, quan li preguntaren si era just pagar els impostos al govern, que donaren a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. Aquest manament diví, l’església l’ignora sistemàticament en el nostre cas. En realitat, l’església no creu tot el que predica: el que fan és un negoci sant i punt!

I per què és franquista, l’església? Per què s’entesta a donar suport a la família dels franquitos i no a les lleis del Parlament? Doncs, perquè els anà molt bé amb el dictador a qui li deuen una immensa gratitud. A més a més, Franco era creient defensor de la fe, tant que l’entraven a missa sota el pal·li reservat a l’Hòstia. Conten que Pinochet també ho volia fer i com li digueren que sota pal·li sols anava l’Hòstia, protestà al Papa; la resposta fou que Franco non é l’Ostia sagrata, ma é la re-ostia, capiti? Als dos els perdonaren tota la repressió que feren, els robatoris i els crims, de capellans afusellats inclosos.

Sobre l’espanyolisme de l’església, l’explicació és la conxorxa que han mantingut al llarg de la història, que els ha resultat tan profitosa. El pacte era i és do ut des, et done perquè tu em dónes. D’aquest contuberni, nosaltres (ja sabeu, els països catalans) hem estat exclosos, o millor dit, en part, perquè donar sí que n’hem donat però sense rebre res a canvi (ens han deixat espigolar i prou). El negoci començà amb els tristament famosos Reis Catòlics i continuà amb els Àustries, els Borbons, Franco i tots els governs de la “democràcia”. Mireu si ho hem tingut pelut, tants anys!

I encara ho tindrem més pelut per les pors dels socialistes a enfrontar-se amb el Vaticà. Acabem de veure-ho, quan l’ambaixador del Papa (nunci apostòlic) ha defensat Franco, l’ha santificat i ha defensat que no el treguen del Valle de los Caidos. El govern s’ha limitat a protestar un poc… i mut i a la gàbia. Com a mínim havien d’haver-lo expulsat i demanat explicacions al Vaticà, perquè tinguen en compte, quan envien un altre nunci, que no siga un altre franquista!

I si el Vaticà és espanyolista, això vol dir que és anticatalanista? Per descomptat, que ningú no ho dubte pas; i antivalencianista, que és la mateixa cosa. Malgrat que de València foren els Borja papes i sants; sant Lluís Beltran; sant Vicent Ferrer; el bisbe Rafael Sanus; el canonge Espasa; don Alfons Roig Izquierdo… I les santes Isabel de Villena; la beata Pepa Inés de Benigànim… Malgrat tota la nòmina santa, en la qual no he inclòs cap nom de les altres terres de llengua catalana, al Vaticà no se’ls ocorregué altra cosa que enviar-nos a València el cardenal Canyissars, que s’ha de tindre barra. Confie que algun lector de Saó tindrà la curiositat de fer una llista santoral més llarga i territorialment completa, i que inclourà més dones, en compliment del desideràtum de fer visibles les dones en aquest món de mascles. Si algú fa la llista, la podrem fer arribar al papa d’ara, a veure si comencen a tenir-nos més respecte… i, per començar, fan les misses en valencià.

Finalment vull manifestar la meua alegria d’haver retrobat un bon amic, un excel·lent professional i una gran persona, Vicent Carbonell, que em suportà i ajudà magníficament durant la meua alcaldia, fins i tot perllongant el seu treball de secretari municipal durant tot el meu mandat. Vull enviar-li el meu agraïment i una abraçada des de SAÓ, que lligen molts dels seus amics i familiars, d’Algemesí i de fora.

dilluns, 1 de juliol del 2019

BUFES DE PATO A L'ESPANYOLA

EL REPUNT  nº 2                                                            
Les picabaralles entre els tres partits de la dreta no tenen major importància, perquè són discussions familiars pel botí i finalment es posaran d’acord i la sang no arribarà al riu.

LA COLAU I VALLS

L’Ada Colau és una bufona, que mai no t’aclareixes amb ella, diuen. No sé, però de moment, bufona rima amb Barcelona i ella hi mana, cosa que no ha pogut fer Maragall. Com encara queda molt per veure i mai no se sap les voltes que pot pegar el món, el final de la pel·lícula no el sabem encara. El tema que m’importa subratllar és, per una part el fariseisme de monsieur Valls, que és un gavatx anticatalà, amb vocació de redemptorista, que ha fet una jugada de tafur del Mississipi, i per altra part el caos del poca-solta del tal Rivera, que s’ha cobert de ridícul i d’ignomínia pactant de facto amb l’ultradreta franquista, fins que Macron li ha dit: alto!

Jo sempre he mantingut la sospita que Rivera no és de fiar; també tinc la sospita si té res a veure amb els Primo de Rivera, però ningú m’ho aclareix. Així les coses, doncs, i com d’aquest costat tot sembla un frau, crec que els socialistes haurien de posar punt i final a qualsevol filtreig amb aquesta colla de vallistes i de riveristes. No se’n refie, senyor Sanchez!

BUFES DE PATO A l’ESPANYOLA

Les picabaralles entre els tres partits de la dreta no tenen major importància, perquè són discussions familiars pel botí i finalment es posaran d’acord i la sang no arribarà al riu. Si que és veritat que el tal Rivera volia menjar-se Casado i no ha pogut, i que els tres partits volien haver tret més diputats i han petat, així que tots estan molt amargats i fan cara d’això. Però el pitjor és que hagen blanquejat Vox, introduït a les institucions i format un front nacio-franquista, molt mal vist a Europa. A Rivera, a més a més, Macron l’ha cridat a l’ordre perquè no diga mentides sobre ell.

I enfront de la decidida activitat reaccionària de la dreta, què fan els socialistes que tenen por de formar cap pacte que puga fer pensar a algú que estan recuperant el front popular del 36? Sembla que sols de pensar-ho ja els entra diarrea. De tota manera, amb diarrea o sense, els socialistes no tenen més remei que arribar a acords amb Unides Podem i amb els nacionalistes perifèrics. Com no tenen més remei, que no tremolen i que es facen l’ànim que si han de governar junts durant quatre anys, hauran d’acceptar l’entrada al govern d’Unides-Podem i que l’abstenció dels nacionalistes ha de tenir un cost, que han de pagar. Com facen el que facen, igualment els criticaran, per això crec que és millor deixar-se de romanços i donar la cara.

Recuperats/guanyats el govern central i la major part de les autonomies i ajuntaments per part de l’esquerra i els nacionalismes, crec que no s’haurien de repetir alguns errors, fonamentalment les suspicàcies i les malfiances entre uns i altres. L’enemic mai no pot ser els qui treballen amb tu, o propers, sinó els qui estan enfront. Per tant, el que han de fer “els nostres” es posar-se a la feina immediatament per a canviar, modificar, millorar, substituir, totes les lleis i malifetes del PP, complint així les promeses electorals.

La llista de coses a fer és llarga, perquè la ignomínia també ho fou: la llei mordassa; la llei educativa; el finançament de les pensions; la llei laboral… I s’ha de socialitzar l’Estat amb polítiques justes i valentes, amb la millor distribució de l’erari públic; s’ha d’acabar amb les marginacions territorials, que deixen pobles i comarques buides de gent i de serveis; s’ha de fer una política rotunda en contra dels desnonaments i una política d’habitatge per a tothom. S’han de modificar les lleis en defensa de les dones i contra el masclisme. Denunciar el Concordat amb el Vaticà i fer que l’església pague com tots. Expropiar els béns immobles improductius (pisos i solars) per tal d’acabar amb l’especulació. I s’ha d’invertir en educació, a tots els nivells, en la Universitat i en la investigació. I treure la mòmia de Franco i fer justícia als assassinats pels franquistes i llurs famílies (i que el Nunci es toque la fava).

I evidentment, és peremptori afrontar la qüestió catalana i la basca, a base de negociacions, després de treure els presos polítics de la presó i que tornen els exiliats. El procés els ha fet més mal als espanyols que als catalans, com ja s’està veient en la premsa lliure d’ací i en l’estrangera i sobre tot com es veurà a Estrasburg. Pel que se suposa, l’Estat i el Suprem seran severament desautoritzats, de manera que Sanchez no haurà d’indultar ningú perquè serà la mateixa justícia que haurà de fer-ho, obligada a rectificar. Per això mateix i perquè tot no resulte tan onerós, crec que el mateix Suprem hauria d’avançar-se i dictar una sentència absolutòria, perquè sempre és millor rectificar voluntàriament que veure’s obligat a fer-ho.

I s’han de convocar referèndums de tot tipus, com passa a Suïssa; també el d’autodeterminació de Catalunya. I s’ha de modernitzar la Constitució. Tot es pot fer, o començar a fer, perquè diners n’hi ha si s’acaben els xoriços i si els pressupostos es destinen a coses productives i no a improductives com l’exèrcit, la monarquia, les fastuositats i les bufes de pato a l’espanyola.