Silla, 22 de març de 2019.
Manolo, si vales, bene est; ego valeo. T’escric des
d’Espanya, perquè hem fugit de les falles i hem vingut a Madrid a veure
museus, i fer alguna cosa, concretament volem veure les novetats del
Reina Sofia i el que mostren al Caixa Forum de Toulouse-Lautrec. Ja saps
que Madrid és una ciutat que em desplau, perquè la trobe orgullosa i
coenta, fins i tot grossera, i massa gran i laberíntica. La gent, amb
els darrers fracassos esportius s’ha quedat estabornida i sense trumfos,
perquè el daltabaix ha estat molt fort, tant per al Real Madrid com per
a l’Atlètico. Ara sols poden intentar guanyar la Lliga, encara que crec
que és impossible i que finalment es quedaran papant mosques, però com
són especialistes a fer trampes, mai no se sap. Que se jodan,
doncs, ambdós equips, com digué la filla de Fabra referint-se als
treballadors. Si tinc l’ocasió, procuraré ferir l’amor propi d’algun
madrileny tocant el tema del futbol, que és com una petita perversió que
m’encanta, per a fotre els afeccionats que conec; ara ho faré amb
tothom que s’hi pose a tir.
Jo sempre que he vingut en aquesta ciutat ha estat per feina, o per
raons polítiques i penals. Et recorde els viatges a l’ambaixada d’Egipte
per obtenir els visats de tota l’expedició, quan el viatge final de
carrera; la presentació davant del TOP per la causa que se seguia contra
Rotger, com ja t’expliquí; les expedicions amb els estudiants de
l’Institut de Silla, al Prado; l’oposició que, després de la mort de
Franco, els professors que havíem estat expulsats de la docència per
motius polítics poguérem fer i que jo no aproví; etc. Puc dir-te amb
sinceritat que mai m’ha agradat venir en aquesta ciutat i que no guarde
cap record mitjanament passable.
En aquest viatge, però, he tingut sorpreses,
protagonitzades per taxistes, als quals els he demanat pel seu problema
amb les empreses dels pseudo-taxis. Encara no ho tenen resolt i culpen
el PP i també Ciutadans, ja que saben que els dos partits tenen
interessos familiars a promocionar i per aixó faciliten el negoci brut
de la competència deslleial. Com sempre s’havia dit que els taxistes
eren de dretes, els demane si votaran cap d’aquests partits i em diuen
que ni pensar-ho, que ni a Vox. I a qui votareu? A Podemos, em diuen,
que són els únics que ens defenen.
He tornat a casa reconfortat i un poc més animat, encara que m’ho
mire amb el recel propi de l’escepticisme, perquè les eleccions podrien
ser un èxit per a l’esquerra i els nacionalistes si tothom i cadascú
entén que han de pactar entre ells, sense cap por que ningú els acuse de
formar un front popular, que en realitat és el que s’hauria de fer,
front al pacte reaccionari dels tres genets de l’apocalipsi de la dreta.
Escriuré un article per a la premsa, contant el que m’han dit aquells
taxistes, amb l’esperança que el lligen els podemites, perquè miren més a
la llarga, que a la curta.
Com continua el judici del procès, i malgrat la mala informació que ofereixen els mitjans espanyols, també els he demanat als taxistes què n’opinaven: de eso no sé que decir, em diu un. L’altre es pregunta: i por qué no quieren ser espanyoles los catalanes? Un amic del més jove dels tres és el que ho té més clar: es que estan hartos de tanto chorizo que hay por aquí y prefieren quedarse solos.
Supose que tu estaràs seguint el judici per la TV3 o la premsa
catalana i que, per tant, estaràs comprovant cada dia que és una farsa i
que l’actuació dels jutges i fiscals és lamentable i rebutjable. La
imatge de la “justícia” espanyola davant del món és deplorable, com ja
ho fou el jutge instructor Llarena i així es pot llegir a la premsa
estrangera, i encara ho serà més quan tot arribe a Estrasburg. La
informació sobre Catalunya dels mitjans espanyols és fonamentalment
anticatalana, tendenciosa i mentidera; sembla que no poden deixar de fer
el burro i que fer el que fan els surt del cul.
En realitat Espanya sempre ha estat anticatalana, antibasca, i
antiportuguesa al llarg de la història i només faltava que arribaren els
borbons que, inspirats amb l’actitud centralitzadora i absolutista dels
borbons francesos, seguiren els seus passos i ens foteren el Decret de
Nova Planta que centralitzava tot a les lleis castellanes i anul·lava
els nostres furs i llengües. Els portuguesos pogueren treure’s de sobre
els espanyols (nosaltres els ajudàrem, i ells encara ho recorden), però
nosaltres, no tinguérem l’oportunitat.
Volíem fer alguna excursió, perquè a la nostra edat hem arribat a la
conclusió que s’ha de viatjar amb poc equipatge i amb ganes de veure i
de fer poques coses, sols les que més ens interessen: museus, paisatges
urbans, alguna església i escoltar alguns xafardejos; menjar alguna cosa
indígena i beure algun vi també, però amb discreció. El viatge més
interessant no és el que et permet veure més coses, sinó una selecció i
sense abusar ni cansar-te.
Ens ofereixen Toledo, Conca, Aranjuez, uns molins de la Manxa, un espectacle de flamenco. l’Escorial i el Valle de los Caidos,
que té collons que encara vaja la gent a veure aquesta monstruositat
tan immoral com repugnant. Ens hem decidit per Àvila i Segòvia:
l’aqüeducte, catedrals i esglésies, menjar un porcellet, unes gemes de
santa Teresa (tastar-les i prou) i un vi del Duero. Jo ja estava
convençut que no m’agradaria el que anàvem a veure i així ha estat; a
més a més, feia fred. També hem fet un tomb per Madrid amb bus, que té
l’avantatge que et porten amunt i avall, et diuen el que volen pels
auriculars, moltes vegades mentides, però com no et canses t’ho pots
permetre. L’excursió ha acabat a l’horrible Palau Reial, on m’he quedat
amb les ganes de cridar visca la República.
Sobre el destí de les despulles de Franco ja en parlàrem a casa teua,
a finals de l’estiu passat i res no ha canviat. La llata infernal amb
què Franco ho deixà tot “atado y bien atado” funciona i hi ha
la conxorxa entre la lamentable família dels francos, la tèrbola
església catòlica, la tenebrosa extrema dreta, i la justícia espanyola,
tots ben disposats a impedir que toquen la mòmia del lloc on
l’enterraren, per decisió del rei franquista Juan Carlos, per cert. De
tota manera, si finalment els socialistes d’ara aconsegueixen superar
tots els obstacles i treuen la mòmia, així i tot no es podran oblidar
els quaranta anys ignominiosos que els governs de la “democràcia” no han
fet res al respecte. Tampoc no veig gens clar que tornen a soterrar la
mòmia enlloc, i recordaràs que jo proposava colgar-lo en una cuneta
d’una carretera desconeguda i deixar-lo allí perquè correguera la
mateixa sort que els cadàvers de la bona gent que ell manà matar i
sebollir per tot arreu. Sembla que anirà a parar al cementiri del Pardo,
on hi ha col·legues com Carrero Blanco i la seua mateixa senyora, amb
collars o sense.
Sobre les eleccions, no tinc res a dir sobre les dates, perquè ja
veig que Ximo Puig s’ho ha comboiat a la seua conveniència; això és
igual. La qüestió és que l’esquerra i els nacionalistes superem la
dreta. Lamentablement hi ha desconfiances entre nosaltres, que es
resoldran a mitges i no sempre, perquè cadascú agrana cap a sa casa.
Nosaltres i no cal que t’ho recorde, hem de votar Compromís i avant.
