DIA DELS INNOCENTS

DIA DELS INNOCENTS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 28 de desembre de 2014

Avui, 28 de desembre, és un dia especial, perquè aprofitem per a fer innocentades, pràcticament innòcues, enganyifes sense malícia, bromes, penjar-li una llufa a l'esquena a algú, etc. Es fa en record dels xiquets innocents de Betlem, que el rei Herodes manà degollar per a evitar que es complira la profecia que temps a venir apareixeria un rei, nascut en aquell poble; ell pensà que aquest nen, de fadrí el faria fora i ordenà un assassinat en massa de criatures innocents, que fou la degolla.

La premsa solia publicar, i encara hi ha qui ho fa, alguna innocentada, que sol ser una notícia falsa, que algú es creu que és verídica i, doncs, fa el ridícul. Algunes d'aquelles innocentades podien ser molt fortes i no sé si allò que féu l'Orson Welles anunciant per la ràdio una invasió d'extraterrestres, que moltíssima gent es va creure, fou en un dia d'innocents, però com a innocentada és genial.

Quan jo era jove encara en fèiem d'innocentades, que procuràvem que mortificaren algú en especial i les més exitoses eren les que encolomàvem al rector, als mestres o al guarda municipal, perquè es corria la veu i tothom reia de l'ocurrència. Com ens hem anat fent cada dia més circumspectes i primmirats, les bromes estan en decadència i és una llàstima.

Aprofitant que ara tenim açò de l'internet i la premsa digital, propose que hi pensem en alguna innocentada virtual. Per exemple, fer córrer la brama que Rajoy ha decidit que presentarà la dimissió la mateixa nit de les eleccions autonòmiques i municipals, acceptant que la derrota que els espera serà absoluta. I no sols presentarà la dimissió, sinó que, emulant el rei Alfons XIII, marxarà immediatament a l'exili, que ja té preparat, a les illes Caiman, en companyia de la senyora Cospedal. Imagineu si una “notícia” com aquesta l'hagueren publicat avui el País, o La Vanguardia!

O si un diari digital publicara que, segons fons del Vaticà, el Papa Francisco pensa penjar la tiara, com féu el seu predecessor, espantat pels casos de pederàstia que van aflorant en una progressió geomètrica. O si l'ABC donara la notícia que la infanta Cristina es divorcia de l'Urdangarín, renuncia la línia successòria a la corona, abandona el món i es retira a un convent de carmelites.

Estic segur que cap diari haurà pensat en cap d'aquestes innocentades. A tot estirar és possible que facen alguna broma menor, que jo invite a recercar a les pàgines d'esports, per exemple que Cristiano pensa marxar al Chelsea, o a les de successos contant que s'ha trobat una enorme boa vegetariana al Retiro de Madrid que tothom li fuig espantats, però que és inofensiva i sols menja plàtans.

De tota manera, la gran innocentada ja està servida carregant-se, com volen fer, el jutge Ruz. En aquest cas l'innocent no és el jutge, sinó que a qui volen prendre'ns el pèl és al veïnat. Quina poca vergonya! Els del PP no en tenen prou matant el missatger (la premsa) que els descobreix les vergonyes, com solen fer, sinó que, a més a més, ara volen matar també el jutge. Més que una innocentada el que intenten és una degolla herodiana.

Alguna vegada he comentat que l'opinió que tenen d'Espanya per tot el món, per les barbaritats que estan passant-nos, és tan negativa que no sé ni com poden dormir els polítics; jo no podria. Aconselle recercar per internet els periòdics més rigorosos d'Europa i d'Amèrica, que la premsa d'ací farien molt bé a airejar més encara del que ho fan.

Canviant de tema, com estem a tres dies de la Nit de Cap d'Any, jo continue mantenint-me alerta. El perill ara és creure que cal anar a una festa a malsopar i que a cap bròfec li vinga de gust llançar-te confetti a la cara, o tocar-te un pito a l'orella, “piiit”, o fer-te una besada bavosa mentre trona una orquestra de borratxos i et criden “feliz año nuevo”. És el que faltava! Jo no hi aniré en absolut.

Per tant, obriu l'ull i mireu en quin guirigall us poseu la nit de Cap d'Any (recordeu que el dia és sant Silvestre, que porta les bruixes del cabestre i que fins i tot les deixa entrar per la finestra). Si beveu no conduïu i dormiu ben bé la mona. I com ser antinadalenc no lleva que tinguem bons desitjos, els meus són que l'any que ve puguem veure acomplertes les nostres esperances polítiques i socials, que la família i els amics gaudisquen d'un bon any i que tinguem bona salut; si ens toca la primitiva, millor.

CONCURS DE RODOLINS "DOLORS COSPEDAL"

CONCURS DE RODOLINS "DOLORS COSPEDAL"

Article publicat a el Punt/Avui el 21 de dese,mbre de 2014

El refranyer està ple d'advertències sobre les alegries i sobre la perillositat del mes de desembre, però a les segones ningú no els fa ni cas. Com tothom va encegat i alguns com a bojos, pitjor per a ells. Creuen que “qui no estrena per Nadal, res no val” i cauen com a mosques en les garres del dimoni de la Mà-Foradada i compren amb deler, per coqueteria i per vanitat. Per cert, hi ha l'adjectiu coqueta, que és femení (una xica molt coqueta); com seria en masculí, un xic què? A veure el que diu Eugeni S. Reig.

L'altre aspecte summament negatiu d'aquest mes és el del menjar pel plaer d'afartar-se. Qui pot, s'hi dedica amb golafreria: marisc, caviar, tonyina, corder, xampany... Abans, quan es passava molta fam, era lògic que, amb motiu de les festes, la gent n'abusara un poc o fins on podia. Però ara, quin sentit té atipar-se tant, si menjar no ens en falta cada dia, i si després dels àpats nadalencs anem fotuts de la tensió, del colesterol, del sucre...

Molt d'ull, doncs, amb el que mengem. Des de l'Alcora, Vicent Bosch prefereix una bona caminada, un dinar de carn torrada, amb allioli, un vi negre, postres, cafè i conyac, que dinars i sopars coercitius (referint-se als nadalencs)... Prefereix, com tots els alcorins, les festes del Crist del Calvari. D'acord, Vicent, però en qualsevol cas, a Nadal o al Crist, la panxeta ben contenta, no? Doncs, ves amb compte.

Inevitablement, doncs, el vici capital que triomfa aquests mes és el de la gola, sobre tot per la immoderació amb què la practiquem. Però això no lleva que anem alerta en algunes coses. Josep Monzó, des de Meliana, ens adverteix que “les castanyes per Nadal, es mengen bé i es paeixen mal”; doncs, sembla una tonteria però no ho és. Si tinguérem més precaució no sols amb les castanyes, sinó amb els torrons, els dolços, el vi i els licors, i sobre tot amb els excessos, ens seria millor. En Espanya diuen que “de grandes cenas estan las sepulturas llenas”, i nosaltres que “un bon sopar fa anar al fossar”. A Roma ho deien en llatí i lacònicament: “post festum, pestum”, o siga que després de la festa, venen els problemes. També afegien que “post coitum, tedium”, que no cal traduir.

Pere Millàs, des de Castelló de la Plana, diu que està impressionat amb el discurs antinadalenc que anem fent i proposa que ja que aquestes festes no es poden eliminar, que les desamericanitzem i que tornem a les tradicionals, més moderades. Des d'Alaró uns amics diuen que estan d'acord a suavitzar tanta conya de festes, amb l'excepció del Cant de la Sibil·la, que “pensam que s'ha de mantenir; també proposam de repartir l'abundància d'àpats d'aquests dies, al llarg de tot l'any”. Aquesta pot ser una idea genial.

Quim Ferrer, des de Silla, ens adverteix que el dia de Nadal serem en la fase de Lluna creixent i que per això es podran fer segons quines coses, i quines altres no. Replantar i empeltar l'ametler, sí; i sembrar per a tenir bon cigronar també, però sobre tot cal sembrar els alls, encara que qui els vulga més coents va massa just, perquè els hauria d'haver plantat a principis de desembre, quan començava l'Advent.

Maria Climent, des de Lleida ens adverteix que l'eufòria de la neu pot ser un problema, perquè “la neu adventina (la de desembre) porta ruïna”. Així que vagen amb compte, els esquiadors. També ens envia un refrany, i demana si hi ha qui li'l puga explicar: “beneït siga Nadal, que és temps que no pengen”. Pregunta si això és veritat i si es té en compte arreu del món per a no ajusticiar la gent; també vol saber el que feia Franco, al respecte.

La curiositat de Manuel Peiró, de Novelda, va de bruixes, en les quals creu. Algú li ha dit que sant Silvestre (31 de desembre) és el seu patró i que per això aquella nit les bruixes entren per les finestres i que el mateix “sant Silvestre les porta lligades pel cabestre”. Amb bruixes o no (jo dic que sí que les hi ha, perquè en conec unes quantes i de les voladores), és curiós que el papa Silvestre I, que és el sant en qüestió, féu les paus amb l'emperador Constantí. A canvi i per concessió imperial, començà el poder dels Estats Pontificis, que anaren fent-se cada dia més poderosos, fins avui.

Comentem tot açò, a la barra del bar, i derivem a parlar del poder de l'església. Coincidim que és tan immens que el Nostre Senyor ha d'estar amoïnat, ell que vingué al món a patir i morir. Ximo Valls pensa que si haguera Déu ja hauria enviat algun àngel exterminador a posar ordre entre aquesta gentola. No hi ha Déu, ni àngels; el que hi ha són bruixes voladores, dic jo.

Maria pregunta pel que acaba de dir la Cospedal sobre la corrupció. La reina de la fira d'Albacete ha reconegut que al PP sí que hi ha corrupció i la justifica dient que és la mateixa que hi ha a tots els partits i a tota la societat, i que el PP no anava a ser menys. O siga, que hi ha merda per a tothom! Pensàvem que ja ho sabíem tot, sobre la pluriempleada, maligna i melíflua senyora, però ens faltaven aquestes escandaloses declaracions.

En mig de la riota general, l'Enric llança una proposta genial, que consisteix a convocar un concurs de rodolins dedicats a la senyora Cospedal. La idea és que el premi siga honorífic i que el jurat siguen els lectors del Repunt. Enric improvisa uns exemples: “La Cospedal és genial/ malgrat que poc racional”. “Al Floriano i la Cospedal/ millor dur-los del ramal”, “Una trilogia genial, Floriado, Cospedal/ i Rajoy de mariscal”.

Acordem ara mateix deixar inaugurat el concurs. Els rodolins ens els han d'enviar abans del dia de Reis, que és quan donarem per finalitzada la campanya antinadalenca. El premi serà honorífic i prou i a l'autor li publicarem una entrevista.

QUE NO S'ACABE LA FESTA!

QUE NO S'ACABE LA FESTA!

Article publicat a el Punt/Avui, el dia 14 de desembre de 2014

Continuant amb el tema que encetàrem la setmana passada, o siga que desembre és un mes desgraciat, de consumir com a bojos i boges i de felicitar-se sense haver de què, invitàrem els lectors a fer propostes per a un manual destinat a poder resistir aquest funest mes. Pensàrem que calia destruir les targetes dels comerços i dels bancs; o deixar-se-les a casa i eixir amb els diners justos per a passar el dia.

Evidentment el tema que ens preocupava en aquella conversa de bar és el del consumisme desaforat d'aquests dies, en què es més fàcil de sucumbir-hi amb les famoses targetes. La nostra proposta també era una manera d'oposar-nos a l'imperi dels bancs i per això també acceptàrem d'incloure que les xicotetes i mitjanes empreses, que han estat les seues principals víctimes, les operacions de pagar i cobrar les han de fer amb diners, al comptat, sense passar pel banc.

Era a principis de mes i encara no havíem sofert la primera tanda de festes seguides, com les del dissabte fins al dilluns passats. La festa constitucional és tan insuportable que els mateixos comerços se l'han passada per l'entrecuix. De la festa de la Concepció del dilluns, l'estat espanyol, constitucionalment laic, n'hauria de prescindir. I com entremig hi havia el diumenge, recomanem que hi traslladen les dues commemoracions i així d'un tir poden matar tres pardals. Per al nostre manual anotem no celebrar cap de les dues festes.

Algú planteja el dubte que hi ha els qui volen ponts i vacances per anar a la neu, o a veure món; les empreses de viatges també en volen. Ací hi ha un dilema, que es pot resoldre d'altra manera que donant festa a tothom, i concentrant la gent els mateixos dies a la carretera i als hotels. Poden haver-hi solucions intel·ligents, com els ponts a la carta. Ho discutirem.

Com estem en pla reorganitzador, hem discutit si les festes de Nadal - Cap d'Any - Reis, també es podrien replantejar. Tenint en compte que Nadal és una festa universal i que el 26 és una festa innegociable per a nosaltres; que també és universal la nit de Cap d'Any, que duu implícit que siga festiu l'endemà, per a dormir la mona; que Reis cau al final del període de festes; i que entre mig hi ha dos diumenges. Tenint-ho tot en compte la nostra proposta és convertir aquests diumenges en dies laborables; mantenir festius el 25, 26 i l'1; i avançar els Reis al dia de Nadal, perquè així els xiquets rebrien els regals només començar les vacances i no al final i coincidirien amb el Pare Noël. La nostra proposta redueix els dies de festa a la meitat. Els dies anul·lats es podrien recuperar amb festes distribuïdes al llarg de l'any.

Notem que la proposta a reflexionar contra el mes de desembre es va animant i confiem que encara ho farà més, a mida que l'anem patint, perquè la part grossa encara no ha arribat. Esperem, doncs, més suggeriments dels amics i amigues que ens lligen. De moment ja tenim suggeriments de Castelló de la Plana, Alaró i Manises i n'esperem des de l'Alcora.

Comentem les darreres novetats relacionades amb la pederàstia eclesiàstica. Enric comenta que ja era hora que es destapara el tema ací; ell fou seminarista i en sap molt. Joaquim diu que amb tant de clero com hi ha, no era possible que no n'hagueren hagut, d'abusos. Segons Joan, el que passa és que encara hi ha molta gent que té por als rectors i que a les víctimes els dóna vergonya parlar-ne.

La culpa és del lamentable celibat, diu Maria, i si el Vaticà no deixa casar aquesta gent, que els cape, perquè aplegar una munió de joves, homes o dones, i tancar-los en un convent és invitar-los a que s'ho facen entre ells i que s'hi acaben acostumant, sentència Empar. En efecte, a la vista del que està passant, si hagueren resolt el tema de la bragueta de manera civilitzada, com els protestants, els rectors no farien el que fan, remata Joan.

Els recorde l'anècdota d'un tio meu, que era mossèn aragonès, ja fa gairebé seixanta anys. El bisbe, un venerable vellet franciscà que vingué de visita pastoral, quan estàvem dinant preguntà què opinaven de casar-se els capellans. “Pues que si no nos dejan casar, por lo menos que nos dejen festear”, digué mon tio. Tots, el bisbe inclòs, ens descollonàrem.

El superactiu Ferran està cercant refranys i cites sobre desembre i les festes, per adobar aquesta sèrie de reflexions. Diu que està trobant molta informació i que, fins i tot, els hi ha refranys preventius i desconfiats contra desembre, com nosaltres. També contra el consumisme, encara que el que més li agrada és que Sèneca ja advertia que les coses que no fan falta, per molt barates que les venguen, ja són massa cares. Així que, qui acostume a perdre's davant d'un aparador, farà molt bé si té en compte aquest savi consell.

I hi ha refranys molt curiosos, diu, com que “si Nadal cau en dijous, ven-te l'arada i ven-te els bous” (es considera que serà un mal any i que faran falta els diners). Segons un altre, a qui es dedique a l'aviram ha de saber que “si Nadal cau en dijous, —com és el cas—, serà any de molts ous, i que cada gallina menarà cent polls”. Altra cosa són els consells per a sembrar, perquè no és el mateix que hi haja lluna plena, o creixent, o nova. Ferran continuarà amb la recerca. Per tant, si hi ha algun lector que puga col·laborar, li ho agrairem.

RESISTIR DESEMBRE

RESISTIR DESEMBRE

Article publicat a el Punt/Avui el dia 7 de desembre de 2014

Estem posats de ple en el fatídic mes de desembre i renovaré, una vegada més, el meu compromís antinadalenc i anticofoista, i la meua particular oposició al tòpic d'anar felicitant i fent besades a tot el món. Així que si no conteste les felicitacions que m'envien pel mòbil (que per cert, no sé com fer-ho), ni per internet o correu convencional, que ningú es moleste. Ara sols em falta que també ningú em felicite pel carrer i al bar.

Aquesta actitud negativa també és anticonsumista, i per tant confesse que menyspree els “missatges” de la tele, els diaris i les tanques publicitàries. Malgrat el meu nul interès, però, he de fer net l'ordinador unes quantes vegades al dia, buidant-lo de la propaganda que m'envien, de bancs, telefonia mòbil, outlets, vins, acadèmies de preparar oposicions, viatges per la mar... fins i tot m'ofereixen un jaguar! Tot són temptacions satàniques per als incauts, que jo sé vèncer.

Sé que a molts els costa molt d'esforç fer el mateix que jo, però pense que cal resistir i, si cal, patir. Resistir-se a les temptacions comporta “perdre” suculentes i absurdes ocasions de comprar res, que no necessitem? És segur que no, que no perdem cap ganga; en qualsevol cas, la satisfacció de no haver caigut a la ratera ja és un premi gros. L'única excepció mercantil que faré és comprar arròs, pastes i olis per ajudar la gent que no té treball ni diners i lliurar-ho a una ONG.

Molts economistes, a sou de la trama que hi ha muntada a tot el món, diuen que per a sortir de la crisi hem de consumir més. Jo dic que no, i aconselle de no creure-s'ho, perquè el que volen és que els omplim les butxaques. Per a sortir de la crisi s'han de fer altres coses que consumir, i per això hem d'estat atents a les propostes de Podem i a les que faran els partits que no són “casta” (Compromís, MES...).

Com cada any algun lector que pensa com jo, em fa algun comentari al respecte. Per això enguany vaig a recollir les seues pensades, amb les quals començaré a confeccionar una mena de manual de la resistència. Envieu-me, doncs, consells de coses útils i directes per a resistir tantes festes. Les propostes les podeu enviar, mitjançant El Punt o directament al meu correu ( josep.l.pitarch@uv.es). No hi haurà cap premi, perquè açò no és un concurs; treballarem com en una assemblea i tothom tindrà veu i vot.

Li comente la idea a Enric i em conta que una amiga que ha perdut la cartera, amb les targetes i la documentació, està uns quants dies sense poder comprar res, ni treure diners dels caixers del banc. Curiosament, li diu que en lloc d'amoïnar-se, se sent com alliberada, més feliç i lliure i que ha perdut l'ànsia de comprar; fins i tot que és possible que renuncie a tenir cap targeta mai més; damunt els amics li paguen el cafè. Ací tenim una primera reflexió per al nostre manual de la resistència: destruir les targetes dels comerços i dels bancs!

Estem en la barra del bar i s'afegeix Joan, que fa temps que practica la compra amb diners. Si necessita comprar i no porta diners a la butxaca, doncs no ho compra; així se n'estalvia, diu, perquè ix de casa amb el just, per a la premsa, el cafenet, el bus,,,. Ja tenim una altra reflexió per al manual: deixar les targetes comercials i dels bancs a casa, pagar amb diners en efectiu i dur damunt sols el just!

Recordem que l'amic Pep ja fa temps que, enutjat amb els bancs perquè havien retallat el crèdit a la seua petita empresa, decidí cobrar als clients al comptat i comprar als proveïdors també en efectiu, o siga que decidí passar absolutament dels bancs. Incorporem també aquesta experiència al nostre manual: els petits industrials hem de comprar als proveïdors i cobrar als clients sempre en efectiu i passar dels bancs tant com puguem!

Portem ja consumides un cubata i quatre cerveses i hem de deixar-ho per a continuar demà. Durem les reflexions que puguem rebre per internet, per a afegir-les al manual. L'Enric proposa que ens hem d'obrir a les noves tecnologies de comunicació (whatsApp, twiter, facebook, etc.). Els advertisc que jo no sé utilitzar aquests recursos i que no vull aprendre'n. Haurem de discutir sobre això.

Les alegries del dia, que també hem comentat, són veure Carlos Fabra a la presó; al PP criticant el jutge Ruz, perquè no fa el que ells volen; a Grau reunint els testimonis per ensinistrar-los sobre el que han de dir al jutge Crespo; a Serafin Castellano involucrat en la corrupció de l'amic constructor-caçador... Els escàndols del PP no acaben ni acabaran i aviat serà més fàcil fer la llista dels qui no estan involucrats en cap corrupció, de la dels que sí.

A casa, a la tele veig els del PP que, en lloc d'afluixar, li tiren més llenya al foc. Quina gent! Ara és el ministre Català (que no és català, ni falta que fa) qui compara l'independentisme amb el nazisme! Evidentment ho diu per a provocar, perquè ells saben que el que més s'assembla al nazisme és el franquisme, que molts d'ells enyoren, i les teories de l'España una grande y libre, i que Espanya es una unidad de destino en lo universal, etc. O siga totes les barbaritats que ens ensenyaven a l'escola i que ells tenen com a dogma de fe. Continuarem amb el tema.

EN MEMÒRIA D'EDUARD ZARAGOZÁ CAMARENA

EN MEMÒRIA D'EDUARD ZARAGOZÁ CAMARENA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 4 de desembre de 2014

Amb motiu de l'homenatge que li dedica l'Institut Enric Valor de Silla a qui fou el seu vicedirector i excel·lent professor, Eduard Zaragozà Camarena, traspassat a finals d'agost passat, crec que és just que els qui el vàrem conèixer, estimar i admirar en vida, puguem fer públics els nostres sentiments de solidaritat i d'admiració, aprofitant l'acte que ha organitzat l'Institut. Jo ho faig mitjançant les pàgines del Punt/Avui, en aquestes curtes però intenses paraules, que intentaré que compartisquen els lectors.

Si hem de definir Eduard crec que hi ha uns quants adjectius que donen una aproximació al seu caràcter i al seu sentit de la responsabilitat i del deure. Dir que era bondadós i que era generós no és prou, i que era afable, o que inspirava confiança, que era senzill, que cercava solucions i evitava crear problemes i que era molt treballador i conscient i obstinat amb els seus projectes...

Les persones som com ens veuen els altres i per això he estat recollint opinions sobre Eduard. Crec que tothom amb qui he parlat ha coincidit amb els adjectius que acabe de relacionar, de manera que el seu retrat és el que li féu la professora Nati Gozálvez i que ha servit per a convocar l'acte: la d'un home tenaç, com un perxador de l'Albufera, d'aquells que llauren amb tenacitat arrossegant la barca cap al lluent, en silenci i sense protagonismes, sabent la responsabilitat que tenen.

Una altra de les seues qualitats era la discreció i com era més un home d'acció i de treballar que no de discutir i de perdre el temps en futileses, el recordem solidaritzant-se amb les causes més justes, discretament i amb valentia. Eduard era home d'idees clares i conseqüent. Per exemple, el seu comportament amb el tema de la llengua era claríssim, tant com el seu nacionalisme i, sense cap dubte, sempre actuava en valencià, sense dubtar-ne mai.

També era singular cercant solucions als problemes del centre, de qualsevol tipus. Recorde que amb motiu de les obres d'ampliació i de transformació de l'edifici, en ple mes d'agost sacrificà dies de les seues vacances per a fer net i reorganitzar mobles i l'instrumental dels tallers. Això ho féu, conjuntament amb el director Domènech, amb qui formava un tàndem especial, perquè a més de companys i directius, eren amics i cunyats.

L'empresa que feia les obres (CIEGSA) els comunicà que vindrien a passar visita d'inspecció, si volien que el centre estiguera enllestit en setembre. La sorpresa que s'endugueren fou inenarrable quan, ells tots mudats i perfumats, es trobaren Eduard i Joan, en plena feina, suats i bruts com dos de la colla. En un primer moment pensaren que eren una parella de quinquis que estaven buidant la ferralla del centre.

Eduard era l'organitzador ideal de les activitats extraescolars, a les quals donava molt de valor, perquè creia que eren importants per als alumnes. Els seus tallers foren memorables, des d'arreglar bicicletes, a generar energia solar, i així múltiples tallers pràctics, que era el que ell entenia que necessitaven els seus alumnes: aprendre aprenent, deia. En aquests tallers els alumnes aprenien, de vegades, molt més que en classe i per això ell posava tant d'interès. Resumint, jo diria que Eduard fou exemplar, com a persona i com a professor, i que la seua influència arribava molt més enllà de les classes, com sols els passa als bons mestres.

Una faceta professional, que m'han descobert els qui més el coneixien, era la seua habilitat a mitjançar en els conflictes del centre, des dels més grossos als més insignificants. Eduard sempre sabia cercar solucions, tant si eren picabaralles estudiantils, com problemes amb les taquilles dels alumnes que no funcionaven. Eduard, mitjançant la paraula o amb un martell i un descargolador, trobava la millor solució.

Quan una persona com Eduard ens deixa, i a l'edat que ho ha fet, a punt de jubilar-se i amb tantes il·lusions que s'havia forjat, és natural que ho sentim molt més, com es manifestà el dia del seu comiat.

L'acte de demà, doncs, serà la manera com els qui el volem i el recordem podrem posar-ho de manifest, a la ciutat, al claustre, als pares i alumnes i sobre tot a la seua família, especialment a Teresa, a Carles i a Àlex.

LES MALES HERBES I EL PETIT NICOLAU

LES MALES HERBES I EL PETIT NICOLAU

Article publicat a el Punt/Avui el dia 30 de novembre de 2014

M'agrada més dir que els corruptes són com les males herbes que no unes pomes podrides. Les pomes, quan en veus una al cabàs, la pots treure fora i així el seu podriment no contamina les sanes. Les males herbes, per molt que t'hi esforces en birbar-les, mai no pots acabar amb elles, ja que o han deixat llavors a manta que tornaran a germinar a la més mínima ocasió, o han creat una xarxa d'arrels que rebroten sense parar i per tot arreu. Jo crec que la corrupció actua així, com les males herbes i per això els corruptes no s'acaben mai, per molt que de tant en tant es faça una neteja del pati.

La corrupció més perillosa és la dels grans empresaris de l'especulació i la gran banca, que tenen la paella pel mànec (els diners); també ho és la política, perquè els qui s'hi dediquen se la saben tota i es fa difícil d'enxampar-los. De fet, entre aquests empresaris, banquers i polítics fan com una pinya i van tots plegats, repartint-se l'erari públic i malbaratant l'economia; actuen com les males herbes, que malmeten les collites dels nostres llauradors. Acabar amb aquestes males herbes, doncs, és vital si volem alçar el cap.

I com ho farem? Si no fora perquè som ecologistes i estem en contra de l'ús i sobre tot de l'abús de la química per a combatre insectes, males herbes i fongs, ja que els productes que s'empren provoquen danys i contaminació, sol·licitaríem que algun laboratori investigara una mena d'herbicida selectiu per a combatre els corruptes, de la mateixa manera que hi ha herbicides per als serrets dels arrossars, les verdolagues, etc.

Com no existeix cap herbicida anticorrupció, què farem, doncs? No ens queda més remei que confiar que birbant, o arrancant les males herbes amb les mans, com fan els llauradors, podrem fer un poc net, però sabent que no les acabarem mai. Els corruptes no els han acabat ni a la Xina!

En el cas d'aquesta gent, qui ha de fer la tasca equivalent és la policia, els inspectors d'Hisenda, els fiscals, els jutges, i el poble! Els primers, de la policia als jutges, s'han d'espavilar més, agilitzar més tot els processos, que es fan eterns. Però sobre tot és el poble qui pot rematar la feina, no votant cap corrupte més. Ni cap partit que protegisca i haja protegit els corruptes. Tan senzill com això.

Evidentment l'estat espanyol no és Finlàndia, ni Noruega, ni cap país amb democràcia avançada i, per tant, confiar que les urnes seran la solució és oblidar que el poble ha donat la majoria absoluta als corruptes populars, durant molts anys; l'exemple de Fabra a Castelló (mal exemple) és una prova ben propera. Malgrat això, la democràcia serà el que el poble decidisca. Però, a més a més, es poden fer altres coses totalment democràtiques, per a evitar que es repetisquen els resultats de les darreres eleccions, sense trair la voluntat del poble, i jo vull suggerir-ne tres.

La primera, que ja està fent-se encara que lentament, és investigar tots els draps bruts, des del rei al darrer mono de la fila, o siga des de dalt fins al darrer racó, poble o llogaret. Per cert que, a la vista de com va la moral sexual dels corruptes, la policia s'hauria de plantejar la conveniència de sospitar dels polítics que mantinguen una doble vida (cherchez la femme).

La segona, organitzant candidatures amples, com si diguérem fronts populars anti-PP/SOE amb l'objectiu de fer net i començar de zero; o siga, una cosa com la que proposa Artur Mas per a aconseguir la independència de Catalunya. Bravo per Mas!

I tercera, i per a després de les properes eleccions, a més d'una nova constitució i la independència catalana, s'hauran de modificar els codis penals perquè qui pose la mà a la caixa haja de retornar tot el que ha pispat automàticament, expropiant-li els béns si cal; a continuació, que els jutgen i tanquen a la garjola, però els diners per davant.

Bé, que ningú somie rotllos, perquè la xarxa d'interessos que estan en joc són poderosíssims. Espanya és una “maraña” d'interessos, impenetrable, com les selves centro americanes, segons m'explicava don Martí Domínguez, que no havia trobat la paraula catalana equivalent.

L'estat espanyol no dóna per a més i a tot estirar sols som primera potència mundial en esperpents, o siga i diccionari en mà, en deformacions grotesques i alhora tràgiques de la realitat. El darrer esperpent es diu el pequeño Nicolàs (el petit Nicolau?), que té bocabadats i bocabadades la població indígena. No sé exactament el que ha fet aquest jove amb cara de criatura, o el que l'han deixat fer, o l'han dirigit a fer, perquè tampoc vull saber-ho i no atenc la televisió quan toca el tema, ni ho llig els diaris.

De tota manera i pel que intuïsc o m'han contat, tant si aquest jove compta amb algú al darrere, o al costat, o si va per lliure i actua tot sol, es mire com es mire, el cas és esperpèntic. Com hi ha fotografies d'aquest fenomen de personatge, al costat de tanta gentussa? Què hi feia? Com li donaven corda? Ja sé que hi ha gent molt babaua, que si els ix un engalipador que els diu que els burros volen, s'ho creuen.

Quan jo vaig ser alcalde aparegué per Silla un personatge, absent del poble durant molts anys, el famós Roc, que començà a fer-se passar per mi i a estafar a la gent. Feia viatges i a l'ajuntament cridaren hotels d'Alacant, d'Astorga, de Saragossa... perquè l'alcalde havia deixat l'hotel sense pagar. O siga que s'havien cregut que aquella pobra ànima era l'alcalde de veritat i li donaren habitació i taula durant dies. Roc té moltíssimes anècdotes d'aquesta mena, que algú hauria de recomptar i contar-les. Sembla, doncs, que el petit Nicolau de Madrid és un esperpent, com el pobre Roc de Silla, encara que de més alta volada.

JOSEP ALAPONT, PORROT D'HONOR DE SILLA

JOSEP ALAPONT, PORROT D'HONOR DE SILLA

Article publicat a Levante-EMV, el dia 28 de novembre de 2014

El reconeixement que enguany fa l’ajuntament de Silla dels mèrits que reuneix Josep Alapont per a atorgar-li el Porrot d’Honor té un doble significat, perquè se li reconeix la defensa que ha fet dels interessos del camp i perquè és el segon llaurador que rep aquest honor en quinze anys (en 1999 fou Porrot Jesús Mas Zaragozà, Jesús de Punta).

Alapont s’ha esforçat en la defensa dels agricultors, sense desanimar-se mai, malgrat que no li han faltat motius. Ha fet tot el que ha pogut en benefici del camp, sense demanar ni rebre res a canvi; de vegades ni l’agraïment. La seua activitat en defensa del camp, com a president del Consell Agrari de Silla, ha estat claríssima en tot moment, mantenint posicions dures i valentes, en defensa del camp, i fins i tot oposant-se a les decisions municipals i, això tots els qui hem estat alcaldes o regidors d’agricultura, ho sabem molt bé.

També hi ha la seua tasca dirigint la junta local de la Sèquia Reial del Xúquer, institució que també compta amb ell en la Junta de Govern. Gràcies a la seua idea que en les reparcel·lacions de les urbanitzacions, la Sèquia té drets per les sèquies i els marges que aporta, argument que no era acceptat pels polítics i els tècnics, fins que finalment ha estat reconegut per tothom, la secció local de Silla disposa d’una de les economies més sanes i els agricultors poden estalviar-se molts diners cada any.

La seua contundència contra els transvasaments de l’aigua del Xúquer al Vinalopó, des de Cortes, i perquè els excedents se cedisquen des de l’Assut de la Marquesa, ha estat exemplar. Així mateix la seua contundent oposició a l’abocament de les aigües de la depuradora de Pinedo a l’Albufera i a la mateixa Sèquia Real a l’altura de Benifaió, per a regar els camps de Silla.

La claredat i la sinceritat d’Alapont i el seu sentit del deure, fa que pràcticament siga insubstituïble, en les dues institucions. Ell, però, m’ha manifestat moltíssimes vegades que intenta deixar els càrrecs, però que no el deixen. Jo sempre l’he animat a continuar, perquè està fent-ho molt bé, tot i reconeixent-li que té raó d’estar disgustat i fart. Jo sé que continuarà, perquè és imprescindible.

Per altra part vull creure que els polítics que li atorguen el Porrot no ho fan per quedar bé i prou, sinó que, a través d’Alapont, també reconeixen el valor i la importància del treball agrícola. El camp és l’activitat més abandonada de totes, la que pateix la crisi més que cap altra. En aquest sentit sé que Alapont agrairia més que els pressupostos municipals tingueren més aportació per al camp, que el premi que li donaran avui, a les 8 de la vesprada, al Teatre de la Plaça.

Serà un acte just i a mi em complaurà especialment, perquè de tota la meua activitat política al poble, la més satisfactòria ha estat, sense cap dubte, treballar amb l’estellaor pels agricultors de Silla.

ACABAR AMB ELS LLADRES ÉS UNA UTOPIA?

ACABAR AMB ELS LLADRES ÉS UNA UTOPIA?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 21 de novembre de 2011

Il·lusionats perquè el nou partit Podem ha fet seu el vell desideratum d'acabar amb els lladres, que és el que havíem estat exigint des d'altres partits, com Compromís, vull donar un vot de confiança a aquesta possibilitat, perquè si s'aconseguira (entre tots) fer una porga radical de xoriços, seria perfecte. I encara més si, mitjançant la “justícia” recuperàrem els diners que ens han furtat els polítics, els banquers i els especuladors, ja seria massa per a la carabassa.

Pensem en la possibilitat de fer tantes coses, perquè tindríem diners a cabassos, exactament els que s'han papat entre quatre. I tindríem també tots els diners que ens estalviaríem amb la desaparició de les comissions als corruptes, i si cap polític tornava a fer l'egipci mai més, millor.

Continuem pensant, perquè passarien moltes coses: baixarien els costos i sobrecostos de les obres públiques. Ens costaria menys la construcció d'escoles, hospitals i carreteres. I les urbanitzacions, també serien més barates. Ens abaixarien els impostos, perquè nadaríem en l'abundància, com els suïssos. Estudiar seria més barat per als nostres joves i hi hauria més beques i s'ajudaria els dependents. I les pensions apujarien com ho fa el cost de la vida. I hi hauria diners per als investigadors, i abaixaria l'IVA dels llibres i de la cultura. I es podrien crear milions de llocs de treball... O siga, que açò seria com en el conte de la lletera, guai, si s'acabaren els lladres.

Però, els polítics de casta, els periodistes a sou, i els analistes i entesos ja han dit que açò és una utopia, que seria el caos. Una utopia és la concepció imaginària d'un govern ideal, segons Thomas More, però no impossible de realitzar. Si no és possible imaginar que es pot acabar amb els lladres, això sí que és una invocació a continuar en el caos. Per tant, acabar amb els lladres hauria de ser un compromís de tots els partits polítics, començant pel PP que és el que en té més. Això no és possible, senyors del PP?

En maig del 68, a París, els estudiants que posaren la República Francesa i els polítics contra les cordes, deien: “soyez réalistes, demandez l'impossible”, o siga, sigueu realistes, demaneu l'impossible. La situació de França era molt pareguda a la que estem patint ara, al cap de mig segle. I si aquells joves revolucionaren França, perquè no hem de poder-ho fer nosaltres?

Jo tinc el costum de fixar-me en les cares de la gent, quan adopten un posat greu, més encara que en les paraules que diuen. Les cares són l'espill de l'ànima i les paraules se les emporta el vent. Doncs bé, els polítics populars quan més parlen més menteixen i això ja ho sap tothom, encara que ells no paren de mentir. Però, i la cara? Quina cara se'ls està posant? Crec que de cagalló.

Quan han sentit que s'ha d'acabar amb els lladres i que s'han d'acabar les col·locacions que fan les grans empreses als polítics, quan deixen el càrrec (les portes giratòries), fixeu-vos-hi, perquè encara que intenten dissimular-ho, no poden i sembla com si s'estigueren cagant.

Als qui no som de la casta, per què ens ha de fer por la utopia d'aquesta gent jove? A mi no me n'ha fet mai i per això, quan els indignats organitzaren la revolta de l'any passat, m'hi posí del seu costat i de la utopia que proposen. I recomaní els amics que ho feren i ara mateix estic recomanant-ho a la gent del meu partit (Compromís) i a la gent que conec.

En realitat, tot aquest moviment semiorganitzat encara, però coratjós, ja està fent el seu efecte i han començat a desaparèixer patums, fariseus i carcamals; començant pel senyor Juan Carlos i altres. Fins i tot casos com els dels fantasmes Monago i Granados, no haurien tingut tanta ressonància com n'han tingut, si no haguera hagut el clima d'exigència moral que s'ha posat en marxa en el si de la societat.

La pel·lícula dels anys malmesos fins avui, ja no l'ha podem rebobinar i no es poden demanar explicacions retroactives als polítics que, al llarg dels anys que portem de democràcia, han viatjat de gorra a follar-se una amigueta a càrrec del pressupost, o han protagonitzat una escopeta nacional. De la mateixa manera és impossible fer un repàs de totes les mangarrufes i comissions corruptes que s'han embutxacat molts polítics. Una causa general no és possible, segurament. Però que qui la fa, si el pillen que la pague, això sí que és possible. En aquest sentit està per veure en què acaben els casos que té la justícia entre les mans...

No ens enganyem, perquè fins ara tots desconfiàvem que la corrupció de l'estat espanyol pogués tindre solució. Ara, però i mira per on, sembla que sí que la pot haver. Així que és l'hora que tothom ha d'elegir amb qui està, si amb els qui diuen que sí que és possible fer tots els canvis que anuncien, o amb els qui diuen que no. L'alternativa és el canvi i la regeneració o no fer res i seguir com fins ara. Jo, que ja sóc massa major, estic convençut que cal fer un profund canvi en la societat i si fora jove, no m'amoïnaria i m'hi posaria a la feina, per a aconseguir una societat més justa.

I, per descomptat, i ho dic com un homenatge a Catalunya, també per a aconseguir l'autodeterminació de tots els pobles sotmesos contra la seua voluntat. Supose que en aquest punt no hi haurà cap dubte entre aquests joves revolucionaris. Quan jo era jove dèiem que l'alliberament de la classe obrera, l'alliberament de la dona, l'alliberament sexual i l'alliberament nacional, i tots els alliberaments, tot era el mateix. Supose que ara també serà així.

CATALUNYA TRIOMFANT...

CATALUNYA TRIOMFANT...

Article publicat a el Punt/Avui el dia 16 de novembre de 2014

Doncs, això és el que crec, que Catalunya va triomfant i que finalment tornarà a ser rica i plena. Tenen raó en demanar la independència. Per això felicite els catalans i les catalanes, germans d'allà dalt; també a Mas i els convergents, als republicans, als d'Iniciativa i als de la CUP, per les següents raons.

A Mas, perquè ha mantingut el tipus amb molta dignitat, ferm i decidit a aguantar les impertinències espanyoles, com li correspon a un president de Catalunya. “Aquí estoy yo”, advertí, per si el cercava la policia, el fiscal o l'exèrcit, fent-se'n responsable de tot el 9-N. I el felicite perquè ha sabut suportar amb claredat les contrarietats del cas Pujol i família, i l'actitud indecisa de la gent d'Unió, amb Duran al cap.

Felicite Junqueras i ERC pels avanços electorals que estan tenint, i pel seu republicanisme. A Herrera també, perquè malgrat la poca venda que actualment té el comunisme, ha estat molt coherent amb el que s'havia compromès a fer. I als de la CUP, perquè són maulets, sobre tot.

No puc felicitar els socialistes, que han fet el paper que s'esperava, o siga el ridícul; allà ells amb les seues indefinicions i incoherències. També han fet el seu trist paper anti-català Rivera i els seus ciutadans, tan contundents en la seua posició espanyolista i minoritària. Però sobre tot, qui més lamentables i furibunds han estat són els miserables populars, amb la bocamolla, morruda i apocalíptica Camacho al front.

Malgrat tots els entrebancs del govern de Madrid, el que esperàvem que passara el diumenge és el que ha passat: que la societat catalana ha manifestat, de manera civilitzada i davant de tot el món, la seua voluntat de trencar palletes amb Espanya. Els més de dos milions de vots partidaris de la independència parlen per si mateix. Tothom ha reconegut l'èxit, menys el govern espanyol.

Al cagadubtes de Rajoy li semblen pocs aquests dos milions i escaig de vots, i diu que el diumenge fou un fracàs per als independentistes, perquè segons ell no tothom anà a votar i els qui ho feren eren sols un terç de la població (!). Aplicant aquest extraordinari criteri que vol aplicar a Catalunya, en les eleccions generals de 2011, a ell no el votà ni la quarta part dels espanyols i les espanyoles (10 milions d'un total de 46 milions) i per tant no hauria d'haver guanyat. O no és així? A tot el món no funciona que els qui no voten no compten i que els que valen són els vots que s'exerceixen?

En realitat és igual el que diga Rajoy i el govern central, perquè políticament la batalla la tenen perduda. A més a més, ja no saben per on tirar. Alguns demanen tancar a la garjola en Mas, altres suprimir l'autonomia, fins i tot enviar l'exèrcit. Res de tot això seria cap novetat, perquè Madrid ja ho ha fet sempre que ha pogut i Catalunya sempre ha resistit.

No hi ha cap historiador a Madrid que puga explicar a Rajoy la inutilitat històrica de les repressions contra Catalunya? No hi ha cap analista polític al servei de la Moncloa que li explique a Rajoy que quanta més repressió s'exerceix sobre un poble, més augmenta la resistència? La resposta és que no, que no n'hi ha ningú, perquè en realitat estan convençuts que ells són els bons i que Espanya és una, grande y libre, i que, per tant, els catalans són els dolents.

Els qui en saben un poc més, un poquet, diuen altra cosa. Per exemple, Gallardon, abans de deixar el càrrec de ministre, digué que una Catalunya independent seria un desastre per a Espanya. I un altre que tal, l'inefable i insuportable Marhuenda (La Razón) insistia en un debat televisiu que els andalusos i extremenys s'ho passarien molt malament si Catalunya se n'eixia, perquè, com podrien seguir cobrant? Tot de despropòsits.

Sincerament crec que s'ha d'encetar una nova política entre Espanya i Catalunya, que tanque definitivament la ferida que portem a sobre, des del segle XVIII. Com tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació, nosaltres també, i aquesta és la qüestió: per què no ens deixen votar? Perquè els espanyols són víctimes de la seua retorçuda interpretació de la història que, com nosaltres en tenim una altra, impossibilita l'enteniment mutu. Per tant, no hi haurà cap possibilitat d'entendre's civilitzadament.

Aleshores, no queda cap altra eixida que la que ha anunciat Mas: unes eleccions anticipades i plebiscitàries i a veure els vots que obté cadascú. Si com ha passat el diumenge passat, la majoria vota els partits independentistes, s'haurà acabat la discussió i hauran de seure a pactar els dos bàndols com s'han de repartir els fills i les propietats, perquè o ho fan a bones, o s'han de posar en plets.

Bon colp de falç!

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE LAURA BALLESTER

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE LAURA BALLESTER

Article publicat a el Punt/Avui el dia 10 de novembre de 2014

No tots els dies hi ha l'oportunitat d'assistir a la presentació d'un llibre a Silla que reunisca les condicions del que es presentà dissabte passat al Teatre de la Plaça. L'autora era la periodista Laura Ballester, sillera, i el llibre que es presentava era “Lluitant contra l'oblit”, sobre l'afer del tràgic accident del metro de València, del 3 de juliol de 2006. L'expectació era, per tant, molt gran i la sala es va omplir de gom a gom.

A Laura l'acompanyaven 3 familiars de les víctimes: Rosa Garrote, Teresa Moreno i Paco Manzanaro, de l'associació de víctimes (AVM). De la presentació s'ocupà el professor Francesc López, que aprofità l'ocasió per a criticar la nul·la sensibilitat de l'ajuntament, perquè no havia incorporat a la web municipal cap informació de l'acte, perquè havia cedit el local però cobrant un cànon i perquè finalment brillà per l'absència de cap representant polític. En efecte, sols hi va haver la presència d'un regidor socialista i un altre de Compromís, mentre que uns minuts abans, en la presentació d'una activitat comercial, amb vi d'honor inclòs, n'hi hagueren uns quants més.

Paco Lopez reconegué que no li calia parlar de Laura, ja que era amplament coneguda en el poble, i més encara pel temps que s'encarregà de la corresponsalia del Levante-EM, però li dedicà unes simpàtiques paraules, aprofitant que havia estat alumna seua a l'Institut. Digué que, aleshores, feia entremaliadures, cosa que tothom entengué perfectament. Sobre tot ressaltà la seua laboriositat i agudesa, cosa en la qual coincideixen tots els articles que s'han publicat sobre aquesta jove, arran del llibre.

En la seua intervenció, Laura féu un recorregut del tràgic succés, tal com ho narra en el seu llibre, des dels tràgics moments de la tragèdia, que s'han de deduir de l'anàlisi de tots els detalls recollits, i de la informació dels supervivents. A continuació explica els intents d'ocultació de proves a què es dedicaren els responsables/irresponsables del Metro i de la Generalitat, de la manipulació d'informes, etc. Tot increïble, però verídic, com explicà Laura.

La part més immoral, més que la de l'ocultació de proves, foren els intents d'alguns responsables polítics, tractant de comprar el silenci dels familiars de les víctimes, tasca en la qual destacà l'opusdeista Juan Cotino, com l'auditori de Silla tingué ocasió d'escoltar de boca d'un testimoni qualificat, a continuació.

En efecte, la intervenció de Paco Manzanaro, vidu d'una de les víctimes, tingué una especial significació en aquest acte, perquè ell fou, amb el fill, una de les persones que visità personalment Cotino, per a comprar-los el seu silenci, “a canvi d'un treball” per al fill (llicenciat), que estava en l'atur. Cal recordar els vincles que manté Cotino amb gent de Silla, tant a nivell polític com personal. Evidentment, cap dels seus amics i coneguts estaven, la nit de la presentació, en el Teatre de la Plaça.

Les intervencions de Rosa Garrote, germana d'una víctima i de Teresa Moreno, neboda d'una altra, impressionaren els assistents, perquè foren especialment emotives i perquè insistiren en la situació psicològica dels familiars de les víctimes. La de Teresa Moreno, veïna de Silla i professora de l'Institut, impactà perquè molt poca gent a Silla havia sabut fins aquell moment, la seua relació familiar amb una víctima.

La història de la reivindicació continua escrivint-se, segons Laura, cada dia 3 de mes amb les concentracions en la plaça de la Mare de Déu; amb el combat jurídic que manté l'associació de les víctimes, i amb el treball de la premsa. Ella mateix confessà que s'havia pres aquest assumpte com una obligació moral, a la qual cosa col·labora sa mare mateix que, pràcticament invàlida, l'anima a seguir endavant. Laura, a més a més, compta no sols amb l'estima de tota l'associació, perquè també té el suport del Levante-EMV (una subdirectora estava present en l'acte) i de l'editorial Sembra, que ha editat el llibre. Cal felicitar-los, doncs, a tots a l'ensems.

Finalment i en sentit molt positiu, també ens explicaren de la reobertura del cas judicial, de l'ampliació de les declaracions de testimonis (en la primera causa oberta sols cridaren una persona i ara, en la segona causa, ja en porten cridades més de 200).

Aquest canvi, com quedà demostrat, ha estat gràcies al treball de Laura i de l'associació de víctimes, que compten, a més a més, amb la participació de Jordi Évole (La Sexta) en la presentació d'aquesta tragèdia davant de l'opinió pública. Els familiars de les víctimes subratllaren que més que exigir que se'ls fera justícia, la seua intenció era que mai més es tornara a repetir que, per la desídia de les autoritats, poguera produir-se un succés igual. Admirables, tots!

I ARA, OLIVAS

I ARA, OLIVAS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 9 de novembre de 2014

“La mateixa que abans, però més carregada de bombo” és la resposta del director de la banda al trompeta que li pregunta quina peça han de tocar. Aquest és un famós acudit popular, aplicable als casos en què no hi ha res de nou, sinó que es repeteix la mateixa història i no s'avança ni un pam. És el cas de València amb tot el tema de la corrupció, o amb el de la llengua valenciana i catalana, que ressorgeix cada vegada que hi ha eleccions, enguany adobada amb les “senyes d'identitat”. En un Repunt anterior ja vaig dir que tot el que amenacen de fer amb la “llengua valenciana” no són més que paraules electorals i buides, perquè en realitat no faran res, com ha estat sempre; un bla-bla-bla per a satisfer els blaveros.

Al respecte vull referir-me al senyor Fabra per a desdir-me d'unes paraules que li vaig dedicar, quan el feren president de la Generalitat. Jo havia estat testimoni que, com alcalde de Castelló, havia cedit uns locals municipals a l'Institut d'Estudis Catalans, perquè hi instal·laren la seu del País Valencià. Estiguí en l'acte inaugural, invitat per ell mateix. Això em feia suposar que en el tema de la llengua actuaria de manera distinta que ho havien fet els governs anteriors. Doncs, com no ha estat així i a València ha fet tot el contrari que a Castelló, retire les meues paraules. Fabra és tan impresentable com tots.

Sobre el saqueig de l'erari públic és que volia referir-me, perquè és tan espectacular el que està passant, que estem en boca de tot el món; tota la premsa mundial en parla. Estem al nivell de la corrupció napolitana, d'alguns països africans o de les repúbliques bananeres. Ja sé que de corrupció n'hi ha a tot arreu, però tanta i tan concentrada en un lloc determinat com ací, no; en això si que som els millors: València, la millor terreta per a la corrupció del món! No cal que fem un repàs exhaustiu, però per damunt damunt, recordem els casos de Carlos Fabra, al nord; els de Diaz Alperi i la Castedo, al sud; els de la Gürtel, Camps, Cotino, Blasco, la depuradora de Pinedo, ara el Port i tota la resta de miserables confrares populars, al centre.

Quan semblava que els caos més grossos estaven localitzats, instruïts o instruint-se, jutjats o a punt d'ésser-ho, condemnats o mig condemnats els malfactors, ha irromput un personatge que semblava un poca cosa, una mosqueta morta, però que ha resultat tot un figura. Vingut des de Motilla del Palancar, el poble on esmorzàvem quan viatjàvem a Madrid, o siga que és manxec, a la xiu xiu, ha fet un impressionant i profitós camí polític i social.

Ha estat president de la Generalitat, de Bancaixa, del Banc de València i obtingut molts càrrecs polítics i socials. El personatge, que certament té careta d'oliva, però farcida d'anxova, sembla no haver trencat ni un plat, però ha resultat ser tot un “crack”. També ha demostrat ser un as a l'hora de posar mà al calaix (als calaixos) allí on ha estat. Ara l'acusen d'haver-se papat uns milions de Bancaixa. Tot açò és suposadament, però ja sabem com és la premsa.

Què passa a València, per què hi ha tanta corrupció, per què tenim tant de xoriço? I, per si no en teníem prou amb els indígenes, per què n'han de vindre de fora, a carregar? Aquest és un tema interessant perquè se'n faça un estudi interdisciplinar, una tesi doctoral, un seminari de criminologia política valenciana... Però, encara és pitjor si ens preguntem per quina raó els valencians suportem tanta ignomínia, sense explotar, i d'açò també se'n podria fer un llarg estudi.

Com no crec en els milacres, vull pensar que totes les actuacions en marxa arribaran enlloc gràcies a la justícia humana. Una altra cosa és que aquesta gent entre per una porta i n'isca per la de darrere, com hem vist en el cas de Matas i per això suggerisc de fer alguna cosa, per a celebrar que els engarjolen. Per exemple, quan entre a la presó Fabra crec que tothom hauríem d'anar-hi a pixar-li les sabates. És el que ell prometé al diputat d'EU Colomer, si li tocava una altra vegada la loteria, que es pixaria a la porta de sa casa. Ho recorden?

En el que si que crec és, a més de en el meu partit, en Podem (Podemos). Ja sé que ho tenen difícil, però confie que tot el fàstic que sent la societat pels polítics corruptes i tota la crispació per la crisi, es canalitzarà amb vots de cara a aquest nou partit i a d'altres, com el meu, que és Compromís. Els qui hem estat tota la vida confiant que algun dia arribarien els nostres, hauríem d'entendre que vivim un moment de bing-bang polític importantíssim i que, potser, és l'hora que, per fi, arriben els nostres.

Per cert que les propostes de l'assemblea fundacional de Podem, poden ser en alguns casos utòpiques, però són justes. I per veure si es posen en marxa el que s'ha de fer és votar aquells partits que accepten aquesta utopia. Dir com fan els del PP, que el programa de Podem serà fatal per a l'Estat, si guanyen les eleccions, és tindre una cara molt dura. I que ho diguen ells que ens han dut a la ruïna amb les promeses electorals que feren, que no han complert, sinó al revés, això sí que té collons, Cospedal, Floriano....

El que proposa aquesta gent jove i valerosa pot ser fatal, si guanyen les eleccions, però per als del PP i per això tremolen i estan tan embogits. Qui no tinga por a aquestes propostes, ja sap el que ha de fer: apuntar-se. I els partits igualment: mirar de pactar. Jo sóc optimista.

PREPARAR LES ARMES DE CARA A LES ELECCIONS

PREPARAR LES ARMES DE CARA A LES ELECCIONS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 26 d'octubre de 2014

Com venen unes eleccions, que tothom entén que pràcticament seran plebiscitàries i contra el PP, aquests s'han posat a organitzar les defenses de sempre, a refer les aliances, a recuperar el vell discurs anticatalanista, en definitiva, a preparar-se. L'any que ve, com s'ho veuen venir molt magre, necessiten assegurar-se el major nombre de vots, perquè la desfeta que patiran no siga encara major del que preveuen les enquestes i han tornat a recórrer a la demagògia lingüística i identitària, i a preparar les escopetes de sempre i a carregar-les de municions.

Ara ho faran mitjançant una llei de “Senyes d'Identitat” que defineix la “llengua valenciana com la principal senya d'identitat del poble valencià”, cosa que “implica defendre la seua individualitat respecte a les altres llengües de l'Estat”. Nihil novum sub sole, doncs.

Què volen en realitat, anunciant aquesta Llei? Doncs que els blaveros els voten. Per aquest motiu, els primers que l'han coneguda són la gent de Lo Rat Penat. Com tothom sap, aquesta veterana institució, que sempre havia mantingut la unitat de la llengua, pels anys 70 caigué en mans reaccionàries i secessionistes, de gent de la dreta més rància. Com disposen d'un bon galliner, subvencionat i preparat per a les ocasions, el PP els busca quan venen les eleccions. La cerimònia consisteix que el PP els renova la promesa lingüística, etc. A canvi, els del Rat demanen diners i càrrecs, i visca València!

En realitat tot és retòrica, perquè ni uns ni altres creuen en absolut en aquesta llengua, que ni usen ni coneixen més enllà del folklore. Per això mateix, crec que no paga la pena que ningú s'amoïne més del compte. Aquesta llei serà una banalitat, com ho han estat totes les promeses anteriors, encara que, això sí, ens entretindrà i distraurà de l'objectiu de normalitzar l'ús de la llengua; en aquest sentit, sí que ens farà mal. En situacions paregudes a les d'ara, es publicaren lleis i decrets de bilingüisme amb les mateixes promeses que volen aprovar ara, que no han servit per a res, perquè ells no es creien ni es creuen el que diuen que creuen. Contràriament, nosaltres si que hem anat fent.

La sort per a nosaltres és comptar amb els ensenyants (sindicats i organitzacions, entre les quals destaca, de manera contundent, Escola Valenciana) i amb la fidelitat de tantíssimes famílies que mantenen la llengua viva i que, malgrat les prospeccions de futur d'alguns estudis, fins ara no han deixat de parlar en valencià als fills. És veritat que també passa a l'inrevés, que els altres han fet i fan tot el que poden per a acabar amb la llengua que, malgrat tot, continua viva; això és molt important.

Arribats en aquest punt no voldria que ningú entenguera que estic relativitzant el perill que correm, perquè  la llengua, en les circumstàncies actuals, està retrocedint en la societat, però la dialèctica està establerta entre els qui creiem en aquesta llengua i en aquest poble i els qui no. Aquests darrers són els espanyolistes (que són els qui manen) i els valencians desafectes, els qui abandonen la llengua. Com açò ha passat sempre i no ve d'ara, jo sóc dels qui creuen en la cançó d'Al Tall, el tio Canya.

Els qui tenim els anys suficients per haver viscut el franquisme; la transició; la Batalla de València; l'enfonsament de l'esquerra i el triomf de la dreta popular, ja coneixem el discurs del PP d'ara, repetit amb les mateixes o amb paregudes paraules. Sabem que en realitat no han anat més enllà de dir banalitats, i fer promeses grandiloqüents, perquè defensar la llengua “valenciana” (usar-la, fomentar-ne l'ús i l'ensenyament), això no ho han fet mai. En realitat odien la llengua (amb odi o amb auto-odi).

També he dit al principi que amb la llei de Senyes d'Identitat, aquesta púrria popular és preparar l'armament que carreguen de municions. És el que han fettota la història, des de la Batalla d'Almansa: atacar! Ací sí que pot passar que, com sempre, ells ataquen més que nosaltres, que sempre hem perdut les guerres, però que mai no hem perdut l'esperança. En aquest sentit, tinc confiança en la gent jove de les escoles, dels instituts i de la Universitat, que s'han organitzat només ha començat el curs, i han començat a fer assemblees i vagues. Moltíssims professors els acompanyen, i moltíssimes famílies, també. Bravo!

L'objectiu que mou els milers de manifestants és carregar-se Wert i la seua nefasta Lomqe, defensar la llengua i la democràcia, i criticar i vilipendiar els xoriços del PP, i per tant, devem confiar que açò canviarà. A les Illes ja ens ho han demostrat i han fet retirar la nefasta llei de trilingüisme de Bauzà (TIL). Ara, al País Valencià haurem de fer el mateix amb la llei de Senyes d'Indentitat de Fabra. Aquesta és la guerra que ells volen i la pregunta que ens hem de fer és: per què no hem de tindre cap esperança els valencians que açò canviarà?

QUINES PENQUES, QUINS BANDARRES!

QUINES PENQUES, QUINS BANDARRES!

Article publicat a el Punt/Avui el dia 19 d'octubre de 2014

Els bandarres són uns desvergonyits, pitjors que els penques, que no tenen escrúpols. A la vista del nou espectacle de rapacitat insaciable d'alguns representants de la flor i nata dels partits, dels sindicats i de la patronal, no se m'han acudit altres qualificatius que aquests, encara que també podria haver optat per dir-los fills de puta i fins i tot pendons, si el diccionari autoritzara aquest mot. En general, en català no tenim tanta varietat de paraules grosses com en castellà, segurament perquè no som tan energúmens, o perquè som massa finolis o figues beates. Per això, en moments com aquests, per a qualificar els Rato, els Blesa, els Bárcena, etc. ens falten paraules i ens quedem a mitja requesta. Podem dir-los directament lladres i ja està.

Ara bé, a més de desfogar-nos amb tots els exabruptes, crec que el que cal és analitzar l'afer de les targes negres de Caja Madrid-Bankia amb precaució i amb molta vista. ¿I si tot fora com una gran maniobra de distracció, per a ocultar coses encara més grosses? ¿I si amb aquest assumpte tracten de tapar que hi ha milers i milers de targes en negre en els bancs, en les grans empreses, en els ministeris, en les diputacions, en els ajuntaments...?

O siga que pot ser que haja passat com en els vestits de Camps que, com explicà el president gallec, havia tingut molt “mala pata” i l'havien enxampat (“pillado”, digué). A aquests també és possible que els hagen enxampat cagant... O que tot siga, com he dit, una maniobra de distracció. Que hagen dit: que es distreguen amb aquests, que ja no ens fan cap paper i que s'obliden de nosaltres...

És el que ha passat en altres ocasions, que s'ha facilitat el “descobriment” d'una gran mangarrufa, d'uns personatges en concret que reben el rebuig de tothom. I entre tot el merder que s'organitza, els periodistes i el veïnat perden de vista la mangarrufa major que hi ha al darrere. I a poc a poc tothom acaba oblidant-se dels malfactors. Per exemple, ¿qui se'n recorda de Bárcenas, on està i què fa i si ja ha tornat ni un euro? Ni la Sexta se n'ocupa ja. I mentrestant, ¿ ja s'han oblidat dels sobresous de la cúpula popular? Aquesta és la mare dels ous! Perquè aquells sobresous eren el mateix que ara les targes negres.

Per si n'érem pocs, ara ha aparegut una altra mangarrufa en l'exèrcit, en el gloriós exèrcit, on alguns militronxos també s'han dedicat a estafar la hisenda pública, amb la complicitat dels comandants. ¿Ací qui ha d'investigar Montoro, o l'exèrcit fa ranxo a banda? Sols falta que aparega algun escàndol (que no siga sexual) entre la jerarquia eclesiàstica, que ja seria el desastre total.

Repetisc i acabe el tema: cal que la policia, la fiscalia, els inspectors d'hisenda, tots es posen a investigar l'existència de sobresous i targes negres en totes les institucions, començant per les bancàries, seguint per l'administració i les empreses que s'han beneficiat de les ajudes que se'ls concediren (pagant el poble) amb l'excusa de “la crisi”. I cal que s'investigue també tota la crème de la crème, si tenen ingressos extraordinaris, si tenen dipòsits a l'estranger que no declaren... I una pregunta a Montoro (o Montrolo, que li diuen a Madrid): ¿per què suprimí el cos d'inspectors que es dedicaven a investigar la gent grossa i els dedicà a investigar els petits defraudadors?

Mentre no facen una neteja radical, mentre no canvien els hàbits ancestrals, el “cas espanyol” estarà en boca de tot el món, que es fan creus o se'n riuen. I la prova és la premsa estrangera. Lamentablement, ens posen a tots en el mateix sac i és injust que els qui no ens papem ni una rosca, vull dir el poble pla, o siga la majoria absoluta de la població, siguem tinguts com a petits delinqüents, persones de poc de fiar. Que ens tinguen per uns pobres ignorants, ho comprenc, perquè molta gent viu a la inòpia i encara diuen les enquestes que votaran el PP. Però en aquest Estat no tothom som uns furtacarteres.

Ni tothom es mama el dit. Posem per exemple els avenços independentistes de Catalunya que, passe el que passe el 9-N, ja ha donat un magnífic exemple de sentit comú i de tenir les idees tan clares que volen trencar palletes. A tot el món saben que el tema de Catalunya anirà endavant, per molt caparruts que s'hi posen a Madrid.

Quina història més desgraciada la nostra, si la repassem. Tan tristíssima que des de fa tres-cents anys, que es perpetrà l'anul·lació dels drets dels pobles perquè perdérem la guerra contra els borbons, no hem aixecat el cap, entre pèrdues colonials, governs absoluts i dictadures, persecucions d'idees, guerres civils (la més tràgica, la de Franco), i robatoris a mansalva i corrupció, que sempre han quedat impunes. Així que, a veure què fem amb aquests penques!

LAURA BALLESTER

LAURA BALLESTER

Article publicat a el Punt/Avui el dia 16 d'octubre de 2014

Fruit del treball d'una periodista incansable, de la nostra paisana Laura Ballester, una història tràgica i immensa com fou l'accident del Metro de València, del dia 3 de juliol de 2006, no ha caigut ni caurà en l'oblit, que és on van a parar les històries si ningú les escriu. El seguiment de tots els detalls d'aquella tragèdia, del patiment de tantes famílies afectades (43 morts i 47 ferits de gravetat) i de la commoció que significà en la societat valenciana, així com de les maniobres confuses i ocultistes de les autoritats del PP, tot ha estat perfectament recollit, contrastat i redactat en el llibre “Lluitant contra l'oblit” de Laura Ballester.

El llibre té tres parts, la primera de les quals és el relat minuciós del que passà aquell dia en la línia 3 del Metro, just a l'entrada de l'estació de Jesús. Laura recull els testimonis dels qui visqueren l'accident directament i sobrevisqueren, la lectura dels quals impressiona i posa el cor en un puny al lector. Els testimonis de molts familiars que hi perderen algun membre de la família dimensiona encara molt més la intensitat de la tragèdia, de manera que és impossible que el lector sensibilitzat no s'hi solidaritze amb tant de dolor.

A continuació, però, la reacció de les autoritats valencianes, que des del primer moment tractaren de relativitzar l'accident, qualificant-lo d'imprevisible i d'inevitable, xoca de manera vergonyant amb la realitat, perquè s'ha demostrat que aquell accident podia haver-se evitat, si les autoritats responsables del metro hagueren pres les mesures tècniques necessàries. És amb aquesta voluntat maliciosa que les autoritats han intentat, des del primer moment ocultar proves, manipular informes... I fins i tot han intentat fer callar les famílies, amb promeses econòmiques incloses... L'estratègia de les autoritats ha estat la de silenciar-ho tot durant vuit anys, fins i tot les boques de les víctimes.

Durant tot aquest temps, mentre les autoritats valencianes no han fet altra cosa que augmentar la ignomínia del seu comportament, les famílies i la societat han mantingut el seu compromís vers les víctimes, reclamant l'aclariment d'aquell accident i la depuració de responsabilitats.

I és en tot aquest procés que Laura té un paper impressionant, que compleix a la perfecció, des del diari Levante-emv: donar fe de tot el que ha anat succeint, dels passos de la justícia, i de les malèvoles maniobres de les autoritats; i per altra part, de la ferma actitud dels familiars, de les seues gestions judicials, del suport de la societat i de les associacions cíviques.

Faltava, però, el gran impacte que suposaren els documents de dues productores de documentals (Barret Films i H&M Sanchis), però sobre tot del programa de La Sexta, Salvados, de Jordi Évole. Amb una quota d'audiència de més de tres milions, aquell programa permeté que el món recuperara la notícia del que va passar ja feia quasi set anys, de les maniobres governatives per a silenciar-ho tot, de les dels responsables del metro i dels polítics, inclosa la tragicòmica aparició de Juan Cotino. Com a conseqüència de tot plegat, es produïa la gran manifestació del 3 de maig de 2013 i la reobertura del cas judicial.

En tot aquest procés, el treball de Laura ha estat de suma importància, com diem: amb les seues aportacions informatives, mantenint el contacte amb les famílies de les víctimes, seguint els passos de la fiscalia i dels jutges, col·laborant amb Évole... I ara, amb la publicació del magnífic llibre que comentem, on quedarà constància per a sempre que les autoritats valencianes del PP, inclosos algunes de judicials, tingueren i en part encara tenen una actitud antidemocràtica i hipòcrita, amb el seu menyspreu per les víctimes i per la societat.

Els qui tenim la sort de conèixer Laura no estem tan sorpresos de veure el que ha estat capaç de fer, perquè sabem que és treballadora i rigorosa en el seu treball, i molt honesta. Per això Laura ha estat recollint informació, contrastant-la, entrevistant-se amb qui ha pogut, i publicant incansablement al Levante-emv. Finalment redactant aquest llibre, que està presentant a tot arreu on la reclamen. Però, per damunt de tot i duta per la seua honestedat, posant-se del costat de les víctimes, convertint-se en la veu dels qui ja no poden parlar i de les seues famílies.

A Silla, doncs, crec que tenim motius més que suficients per a sentir-nos orgullosos de Laura, i per tant hem d'agrair a qui en siga el responsable d'organitzat la presentació del seu llibre (i si ha estat l'alcalde, com algú m'ha dit, millor). Laura, de qui tots recordem la seua bonhomia i el seu interès a informar de tot el que passava al poble, a través del Punt que ella dirigia, és mereix que tots, les associacions i els responsables polítics, li fem costat la nit del 30 de novembre, dissabte, al Teatre de la Plaça.

ELS DEL PP, "CAPUT"!

ELS DEL PP, "CAPUT"!

Article publicat a el Punt/Avui el dia 12 d'octubre de 2014

Ja he escrit alguna vegada que la meua àvia Maria, que era d'Ademús, davant d'alguna adversitat em deia que “Dios aprieta però no ahuga”. Encara que no crec en Déu, sí que crec que l'àvia sabia de què parlava, per les mils de penalitats que havia passat en aquesta vida, la guerra inclosa, que havia superades, aguantant i resant.

Doncs, ara em recorde de l'àvia perquè ens cauen a sobre tantes calamitats alhora que ens estan fet patir molt. Les calamitats són mundials i altres d'ací mateix. En faig una somera relació, primer a nivell mundial, de les pitjors: el deteriorament climàtic; les guerres incessants; la irrupció del terrorisme pseudo-islamista; i la fam en el món, que afecta especialment els infants. Tot terrible. I tot mogut pels interessos de les potències i de les multinacionals. Tot plegat està produint en el món un deteriorament físic i moral, que ningú no sap on anirem a parar.

Respecte de les calamitat a nivell de l'Estat de la “pandereta i olé”, o siga l'espanyol, subratllaré: la corrupció, que és tan immensa com insuportable; l'enfonsament de les mitjanes empreses i, en conseqüència, la manca de treball; la falta de perspectives laborals per a la joventut, de dimensions incalculables; i la pèrdua o desfeta de les atencions als dependents (tant catòlic com és el govern), que són imperdonables. Tot terrible, també, i tot mogut pels interessos dels polítics, de la banca, de les multinacionals i dels “amiguitos del alma”, que s'omplen les butxaques a mans plenes.

Tot plegat, la impressió que tenim d'aquests anys de govern popular és que ens han estafat, tan miserablement, com ningú no es podia imaginar. Llegir la nòmina de xoriços en la presó, o a punt d'entrar-hi, dels que estan pendents de judici, dels que estan encausats, i dels qui encara no els han encausat, provoca una indignació absoluta. No tenen perdó ni de Déu, que no existeix, ni dels homes. Aquests tres anys de governs populars majoritaris, a Madrid i a moltes autonomies i ajuntaments, passaran a la història com el Trienni dels Xoriços, o de la ignomínia.

Dic trienni perquè vull suposar que a continuació de les eleccions de maig de l'any que ve, quan perdran la major part dels ajuntaments i de les autonomies, hauran de fer com Alfons XIII i dimitiran. Rajoy no podrà aguantar un any més sabent que ningú se'ls creu arreu de l'Estat i hauria de plegar, com féu el rei, per evitar mals majors. I vull suposar que els partits guanyadors exigiran la convocatòria d'aquestes eleccions Per això he titulat aquest article “els del PP, caput”.

El Trienni dels Xoriços o Ignominiós, ja veurem com ho bategen els historiadors, serà recordat per la desfeta de milions de llocs de treball; l'emigració massiva de la joventut més preparada de la història, per la manca de treball; per la ruïna de milions de xicotetes i mitjanes empreses; els desnonaments massius; per la immoralitat instal·lada en totes les institucions... La part més positiva serà el desmembrament que hauran provocat de l'Estat.

I juntament amb tantes desgràcies juntes, el Trienni Ignominiós també serà recordat com el del malbaratament de l'erari públic, a favor dels bancs, de les multinacionals i dels especuladors amics del règim, i el de l'empenyorament de tot l'Estat per a desenes de generacions. En definitiva, serà el trienni de l'empobriment de tots i de l'enriquiment d'uns pocs.

Entre aquests pocs la nòmina de subjectes impresentables també serà antològica. Potser brillaran especialment Blesa, Rato, els vuitanta beneficiaris de les targes opaques de Caixa Madrid, el Bigotes... Però, els centenars i centenars de polítics de segona i de tercera línia que, a través de Diputacions, Ajuntaments i empreses públiques també s'hauran beneficiat i es beneficien de targetes opaques i d'altres mangarrufes xoriceres també serà d'antologia. El cas dels partits és més que evident, començant pel PP (cas Barcenas, cas Gürtel, cas Brugal...).

Sobre l'ús de targetes negres per part dels polítics, recordem, a tall d'exemple, que no fa molts anys un regidor de Palma de Mallorca fou denunciat per utilitzar-ne una a càrrec de l'ajuntament mallorquí, per a pagar-se unes sessions de putes en un cabaret de Moscou. O el cas dels capos de la depuradora de Natzaret. O el cas de l'alcalde d'Oriola... I com no ens tremola la mà, ni tenim res a amagar, també devem recordar els “nostres” casos del Palau, de la família Pujol... (podeu afegir tot el que vulgueu).

Però, per si no en teníem prou amb uns governants desaprensius, només faltava comprovar quina mena de burros són. El cas de la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics marcà història, fent el ridícul més gran que ningú es podria haver imaginat i només per això l'alcaldessa de Madrid hauria d'haver demanat disculpes i dimitit.

Ara, la que acaba de passar-los a aquesta gent sí que és grossa, amb la desgraciada actuació en el cas de l'èbola. Volien posar-se una medalla, la de l'eficàcia en el combat sanitari contra l'epidèmia, duent uns pobres missioners a curar-los i ha passat tot al revés, que ni s'han curat i damunt que han introduït l'epidèmia a Europa. Han actuat de manera inexperta i temerària i amb la descoordinació més absoluta dels serveis de salut han posat en perill la vida de moltes persones. Europa està escandalitzada del cas espanyol.

En el moment que escric aquest article, divendres a la matinada, la ministra Mato no ha dimitit encara i Rajoy, finalment, ha donat la cara sense preguntes dels periodistes... L'espectacle és tan lamentable que és possiblement el millor exemple del mal govern que patim. Com, a més a més, avui és el dia de la Hispanitat i acaba de perdre la selecció, per tot plegat he titulat aquest article com ho he fet: els del PP, caput! per xoriços i per burros.

ESPANYA TÉ ELS DIES COMPTATS

ESPANYA TÉ ELS DIES COMPTATS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 5 d'octubre de 2014

Per molt que s'emprenyen a Madrid, el xollo de què viuen des de fa tants anys se'ls acabarà. Cada dia més gent de les autonomies, especialment les perifèriques, com ja passava en les províncies romanes a finals de l'Imperi, comencen a pensar que ja n'hi ha prou de nodrir la metròpoli, d'enviar-los tota la recaptació, a canvi de res i de no tenir la sobirania. Així que ara mateix, com a la metròpoli han abusat tant que han cremat tot el crèdit, cada dia són més els qui ens rebel·lem contra Madrid, com antigament es féu contra Roma.

Ha estat Catalunya l'autonomia capdavantera de la rebel·lió, com era d'esperar, perquè, a més a més, ja tenen una llarga experiència. A continuació el País Basc s'ha apuntat a fer el mateix. Canàries, al neguit històric de les seues necessitats mal cobertes per la llunyania, ara estan a parir per tot el merder de les explotacions petrolieres que vol encolomar-los Madrid i volen organitzar un referèndum, que també els el vol prohibir el govern central.

I el País Valencià? El nostre cas és més especial. Ací la idea de reclamar la independència no ha calat profundament en tot el veïnat, encara que sempre hi ha hagut una minoria que no ens hem oblidat de la història. Ara, però, ja comença a manifestar-se un canvi notori, entre altres coses perquè hi ha la protesta dels empresaris, farts que les inversions de l'Estat les destinen a altres autonomies que no la nostra, i en general la rebel·lió augmenta en totes les capes de la societat pels maltractaments econòmics a què ens sotmet el govern central.

Tot açò, que la mar bull com la cassola al forn, els de l'Estat no ho veuen o no volen veure-ho. Ahir mateix la inefable senyora Cospedal deia que “Espanya és única i indivisible...” És el  que deia José Bono, i ara que me'n recorde el mateix Primo de Rivera i Francisco Franco. La reina de la fira d'Albacete s'ho hauria de fer mirar. Com la Constitució diu el mateix, estem en un atzucac, perquè és estrepitosament inacceptable tal com està redactada, entre altres coses, pel concepte d'Estat.

La pluralitat que reconeix en algun moment la Constitució, es refereix al folklore i sols a això. Les llengües, que són el més important, intenten de substituir-les pel castellà (Wert vol espanyolitzar totes les criatures; a les Balears intenten reduir l'ensenyament del català; a Catalunya una sola família pot doblegar un centre escolar perquè al seu fill l'ensinistren en castellà; les autonomies amb dues llengües, si les governa el PP, potencien i fan més ús del castellà...).

Arribats en el punt en què estem, mentre Catalunya tira endavant amb el referèndum, seguint una estratègia molt encertada, i com segurament farà el mateix Canàries, ja hi ha qui es planteja la necessitat de fer una nova Constitució. Hi ha qui parla de canviar el model centralista i crear un Estat Federal, i fins i tot hi ha qui reclama una República. Amb la mentalitat espanyolista que tenen “ells” no hi ha massa possibilitats de reeixir-se'n. Perquè ells viuen instal·lats, com diu la Cospedal, en “una única nació espanyola que és la que tenim en aquest moment i la que ens vam donar fa molts anys”, de la qual nosaltres quedem fora.

Precisament la seua “nació” es formà pels Decrets de Nova Planta, en 1715; fins aleshores no existia Espanya. I fou a costa d'aniquilar i/o reduir les altres nacions, perquè havien perdut la guerra contra l'exèrcit castellano-francès. Mira quin mèrit, tu. I com nosaltres perdérem la guerra, el borbó que la guanyà (Felip V i els borbons successius) decretà reduir-nos a tots a les lleis de Castella. I des d'aleshores, tots muts i a la gàbia.

Així que, ho tenim molt pelut, senyora Cospedal, vostès i nosaltres, perquè tenim una visió diferent. En realitat vostès ho tenen més fotut, perquè nosaltres no tenim res a perdre i vostès, sí. I sap què passa? Doncs que com ara ho tenim tan fotut, tot el que podem fer és guanyar alguna cosa, a costa de vostès. Oi que no ho entèn? En efecte, no ho entén. És que vostè és “española por los cuatro costados”, com José Bono, que és “español hasta las cachas”, i no entenen que ningú els puga dir: doncs, escolte, jo no sóc espanyol! És posen de tots els colors i a bramar. Això no pot ser, criden, però així és.

Doncs ja que hi ha aquesta sensació, aquests convenciments, que tenen cada dia més ciutadans de la perifèria de l'Estat, vostès han de començar a tenir-ho en compte. La Espanya de vostès té els dies comptats i hauran de fer-se a la idea que si volen sobreviure hauran d'acceptar unes altres regles de joc (una altra Constitució, per exemple) i resignar-se a perdre les prerrogatives de tirar mà de la perifèria i viure amb la cama en alt.

Un exemple de com avança la cosa fou el sorprenent comentari d'un amic, a qui no li coneixia cap interès per la política, quan algú va treure el tema del referèndum català. Estàvem sopant i algú digué que si els catalans no volen ser espanyols, que no els donen ni un euro, perquè demanar sí que saben. És quan el sorprenent amic que comente, digué que ell tampoc era espanyol i des de la Batalla d'Almansa. Ho entén senyora Cospedal? Un valencià tan normal ara ja està tan segur d'ell mateix que no se sent espanyol; vosté també està molt segura que sí que ho és. Què farem, doncs? Perquè, o ens unflem a hòsties o tractem de cercar una solució pacífica, pactada i democràtica, com han fet a Escòcia.

A VALÈNCIA ENS QUEIXEM PER VICI

A VALÈNCIA ENS QUEIXEM PER VICI

Article publicat a el Punt/Avui el dia 28 de setembre de 2014

M'expliquen uns amics des de Colònia, mitjançant l'Skipe, que sense esperar-s'ho s'han trobat en mig d'un sarau que no pensaven que fora possible trobar-se a Alemanya, tant puritans com són. Concretament baixaven del tren en l'estació central, que es troba al costat de la Seu i no molt lluny del camp de futbol. Precisament aquell dia coincidia un partit importantíssim entre dos equips de molta nomenada (no saben els noms) i la consagració del nou arquebisbe.

A la plaça hi havia un fotimer de persones increïble, plena de gom a gom de holligans, ja borratxos o en camí; de la beateria, enfervorida per l'ocasió episcopal; i dels turistes, una gernació d'orientals fent fotografies sense parar, encara que no saben distingir els xinesos dels japonesos. I entremig d'aquell guirigall, els meus amics tractaven de no soltar-se de la mà.

La cosa més curiosa, em diuen, fou que acabada la cerimònia religiosa, isqué a la plaça, a celebrar l'esdeveniment, tota la feligresia, capellans, monges, seglars, canonges, bisbes... La festa consistia a beure cava i cervesa a orri, que pagava el bisbat, la qual cosa permeté que molts vianants (els meus amics també) decidiren afegir-s'hi, a beure de gorra. Encara atònits, em diuen que “els qui vivim a València ens queixem per vici; allò era com les falles”. En efecte, tant que diuen de l'austeritat dels alemanys, quan vinga Cañizares a València és segur que no li faran res paregut i menys ara amb la crisi, i sobre tot perquè si ho feien li podrien xafar la capa magna, al cardenal.

Comentem les darreres notícies polítiques locals. Ells estan prou al dia, gràcies a la premsa que lligen per internet. Parlem de la convocatòria del referèndum català, que estem convençuts que Mas convocarà com tenia previst, per al 9-N (com així ho ha fet ja) i que, en conseqüència, els espanyols tractaran d'impedir (com ja han anunciat). De fet, els comente que acabe de llegir les declaracions d'un tal Mena, que fou fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el qual assegura que tots els consellers, alcaldes, funcionaris o ciutadans que col·laboren en la consulta seran jutjats i condemnats per un delicte de prevaricació i se'ls podria inhabilitar. Ell parla de “judicis ràpids”, però per la cara de gos que posa a la fotografia, sembla que ell preferiria que foren sumaríssims. Sols se'n salvaria el president Mas, diu.

Sobre la derogació del decret balear de trilingüisme, per part del Tribunal Superior de Justícia i la reacció del govern insular negant-se a acceptar la derrota judicial, coincidim que aquesta actitud és una prova més de la mena d'energúmens que són aquella gent del Bauzá. En realitat no ho són solament ells, comentem, perquè hi ha moltes sentències, fins i tot del Constitucional, que no compleix ni el mateix govern central, perquè ens són favorables. Els recomane que cerquen el setmanari Presència, de 21 de setembre, i que lligen l'article “L'Estat també desobeeix el TC” i sabran com és aquesta gentola, quan els convé.

Em diuen que van a indagar com funcionen a Alemanya les relacions entre el govern federal i els governs dels respectius estats. M'interessen dues qüestions: si el govern federal de Berlín, també envaeix les competències dels estats federats, com ens fan a nosaltres; i si el seu govern central pot passar-se per l'entrecuix una sentència de la justícia alemanya, si no els fa el pes, com fa el govern de Madrid.

Ens fem un tip de riure sobre l'avortament de Gallardon. Quina manera de fer el ridícul davant de tot el món! Com els dos actors de l'esperpent anti-avortista, Gallardón i Rajoy, han quedat com uns ases, els pregunte què en pensen a Alemanya de Rajoy, i em diuen que el consideren una espècie de mamó de la Merkel. Evidentment els contactes dels meus amics són amb gent de la corfa amarga, que estan en desacord amb la seua famosa nibelunga, i per tant pensen com pensen. Com es dirà mamó en alemany? Ein Trottel? Es comprometen a preguntar-ho.

Comentem que Iglesias (Podemos) s'ha decidit a no presentar llistes municipals, perquè no tenen temps per a organitzar-se. És una decisió molt correcta, creiem. El que faran és donar suport als partits que troben més propers i sembla que en el cas valencià s'han decidit per Compromís (Mònica Oltra té molt a veure en l'elecció, segurament). Jo, que estic per aquesta solució des del primer moment, com he escrit en diversos articles, me n'he alegrat molt. Alguns ja estan canviant el discurs anti-Podem i també me n'alegre.

No parlem de Pujol, que s'ha passat pel Parlament per tal d'explicar-se. Ja s'ho farà. A veure quan hi va al Parlamento el gendre d'Aznar, o el cunyat del rei, diu la Sònia, que parla poc, però sap el que diu. Interrompem l'Skipe, jo cagant-me en tot com és habitual en mi i ells, més ordenats que no jo, lamentant-se de les misèries que hem de patir. Per a tot el que s'han compromès a indagar, tenen tot el curs per endavant, però ara se'n van a sopar amb uns amics i supose que menjaran botifarra i beuran cervesa, malgrat que ja porten la seua ració episcopal al pap. Bon profit.