dilluns, 28 de desembre del 2020

Festes pandemials i alitúrgiques

Festes pandemials i alitúrgiques

49. Publicat a SAÓ, el 28 /12/2020

Dissabte passat vaig escriure (Levante, -Panorama) novament sobre la pandèmia, com ja vaig fer a SAÓ fa quinze dies, però en ambdós casos per puntualitzar la idea que el Papa, tant com l’aprecie, no hi havia col·laborat amb els governs a fer estar la gent a casa, tots muts i a la gàbia i sense fer xivarri, per evitar els contagis del coronavirus. Què hauria d’haver fet, al meu entendre? Una cosa que sols pot fer ell: decretar urbi et orbi que, enguany, els Nadal, Cap d’Any i Reis (Pare Noel inclòs, ja que en realitat és sant Nicolau), enguany aquests dies es declaraven pandemials i alitúrgics, o siga que no serien festius i que tothom quedava dispensat d’anar a missa. Evidentment, si el Papa arribava a un acord amb ortodoxes, luterans, anglicans, etc. millor que millor. En no ser festa, la gent afluixaria i el rebombori s’acabaria i amb això les reunions, els grans àpats, les visites als familiars i a l’allegado o l’allegada, les concentracions massives en fires i betlems, les ornamentacions de carrers, etc. o siga que els contactes de la gent amainarien i l’extensió de la pandèmia també, ja que aquest virus s’encomana amb tanta facilitat. Jo avançava que el santoral implicat (Sagrada Família, Sant Manuel (?), Reis Mags, i el pare Noel, no s’ho prendrien a mal, sinó que estava i estic convençut que trobarien encertat quedar-se sense festa per la pandèmia. L’any que ve, Déu dirà, comentarien entre ells. I per què hauria d’haver tingut la iniciativa el Papa? Lògicament perquè com un dels màxims responsables li correspon tenir la iniciativa de la seua supressió i/o modificació i, a més a més, és l’únic líder religiós amb capacitat per fer que les altres congregacions, sectes i religions acceptaren la proposta, ja que la pandèmia també afecta llurs esglésies.

Crec que ha estat una llàstima que el Papa Francesc, tant com l’estime, no haja tingut la inspiració, ni el reflex, perquè als governs els costa moltíssim convèncer la gent que quedar-se a casa és millor per a no empestar-ho tot més encara i no encomanar la malaltia a la família i els amics. Com la gent ara ja no es convenç tan fàcilment, els governs han hagut d’imposar vigilàncies extraordinàries: de carrers i llocs d’esbarjo; confinaments des de municipals i autonòmics a estatals, recuperant fronteres i duanes sanitàries… Tot això ha obligat a fer unes enormes despeses, que haurien estat innecessàries si s’haguera fet el que dic, amb tot el respecte. El mal ja està fet i els qui no han pogut resistir-se a infringir les normes, ja han estudiat les trampes necessàries per a obviar les prohibicions tot arriscant-se a les multes corresponents. També és evident que si la gent no haguera estat incitada a la festa amb tanta “animació” pels carrers i les places (llums, arbres artificials de coloraines rutilants), als cims de les muntanyes i al mig de prats entre les vaques, als vaixells encesos de nit, etc. Si no hi haguera hagut aquesta gran contradicció, també hauria estat més fàcil que els ciutadans hagueren obeït els governs. Quines reflexions podem extraure de tot açò? Que en aquest món cadascú va per ell i que si tot no peta és per pura xamba.

És el que li passa a l’Estat espanyol, que tampoc peta per pura xamba, malgrat la corrupció que hi ha establerta i en actiu. Hi ha tanta corrupció i en totes les esferes, que una propaganda que fan a la televisió i diu que som el país més ric del món, perquè tenim els millors productes de menjar i no sé que més, aquest anunci ja hi ha qui el reinterpreta així: som el país més ric del món, perquè malgrat tot el que han furtat els ignominiosos lladres d’upa que ens han governat, encara en queda per a pagar nòmines i despeses de la família reial, sous de bisbes i capellans, armament de guerra (?)… i les jubilacions, incloses les dels militars franquistes que volen afusellar 26 milions de hijos de puta. Aquests militars no s’han amagat per a dir-ho, sinó que han signat un escrit, que curiosament el govern, en lloc de fer-los callar i de dur-los davant la justícia, tracta d’entendre, i en certa manera de justificar i és per això que tot seguit, van apareixent militars en actiu que, braç en alt, s’afegeixen a la idea perversa dels jubilats. A Europa ja estarien tots dimitits i expulsats de l’exèrcit i dels càrrecs, ministra del ram inclosa.

A Europa tampoc haurien consentit que el malfactor rei que hi hagué (pronuncieu ka-gué), el que digué “lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir” quan es trencà els malucs a Botsuana (què hi estaria fent amb l’allegada Corina? Diuen que matant elefants), a Europa dic, no el deixarien continuar impunement i li haurien retirat tots els honors començant pel títol de rei emèrit, que haurien canviat pel de rei demèrit, li haurien retirat la protecció policial, el passaport, etc. Ací tot és diferent, ací l’actual rei, segon de la dinastia borbònica-franquista, es treu les puces de damunt o ho intenta i ja està. Ara mateix, tothom esperava que diria alguna cosa en el seu discurs nadalenc i sols ha dit el mateix que son pare: que “tots som iguals davant de la llei”; quin morro. Els periodistes i comentaristes polítics de la corfa amarga, han trobat el discurs una decepció, algú que el rei d’ara ha perdut una ocasió d’or per a desfer-se de son pare definitivament i salvar la institució, etc. Però la majoria, més promonàrquica i llepaculs, li han vist valentia i prudència per a dir el que ha dit sense dir res, i diuen que ha deixat molt clar que tots som iguals davant de la llei, quan tothom sap, començant per ells, que això no és veritat. Merda! aquests borbó-franquistes sempre se n’ixen amb la seua, diuen mentides en què no hi creuen i la gent diu amèn, o siga que ells es passen pels collons, tot el que no els convé, que per això són uns borbons, i tot és un paripé (perdoneu les rimes fàcils, però estem en Nadal). He d’investigar com desaparegueren les monarquies de Portugal, d’Itàlia, de Grècia, dels països balcànics, dels eslaus i dels germànics… Recorde molt bé que els francesos guillotinaren els seus i els russos els passaren per les armes, però crec que sempre és millor que siga la voluntat del poble que faça l’operació de canvi per vies democràtiques i pacífiques i que no mora ningú.

I la pandèmia continua, però no acaba. Ja han començat a vacunar el veïnat, a poc a poc. Al mateix temps continuaran aflorant els nous contagis dels Nadal pandemials, omplint-se les UCI dels hospitals i morint més gent. En la mida que la població vacunada arribe a ser un nombre significatiu (el 70% de la població) anirà disminuint l’empestament, malgrat que el virus no desapareixerà mai. Les farmacèutiques s’han espavilat davant l’enorme negoci que se’ls ha obert i no deixaran d’investigar traient medicines al mercat cada vegada més eficaces i omplint la caixa cada dia més. Com el coronavirus no és una malaltia rara, de les que afecten poca gent, sinó una d’universal, el negoci de la investigació en fàrmacs anti coronavirus és segur; és un gran negoci, el més gran del segle XXI i açò ens torna a fer pensar en la històrica i no superada dialèctica entre els rics i els pobres, entre els pobles rics i els pobres… (recordem que ja digué el Senyor que pobres sempre en tindrem, ignorant així la lluita de classes (Mateu, 14, 2-6 i Joan 12, 1-8, com ja comentàrem en altre Repunt). Hi ha malalties de rics i malalties de pobres. Posem per cas l’obesitat, que afecta enormement els Estats Units i Europa, mentre que és minoritària a l’Àfrica subsahariana. O preguntem quantes consultes psiquiàtriques hi ha a Sud-amèrica, en comparació al Canadà, Nord-amèrica i Europa. Quant de menjar es llançarà a perdre durant les festes pandemials a les cases riques de Madrid i Barcelona, per exemple, i quant a les barriades pobres. Quantes famílies tindrien menjar per a tot un mes amb el que es farà malbé en una casa de rics. Aneu preguntant-vos, que com canta Raimon: qui pregunta ja respon, qui respon també pregunta.

Ara veurem el que passarà amb les vacunes contra el coronavirus, perquè ens hem de vacunar la majoria de la població del món, siguem pobres o siguem rics, perquè el virus no reconeix les diferències socials i un empestat pobre pot encomanar la malaltia a un ric i a l’inrevés. Estarem segurs en aquest món si ens vacunem tots, si no, no. Açò no és com la sida que com inicialment sols afectava els homosexuals, els drogoaddictes i els negres, el mateix president nord-americà Reagan (republicà com Trump) es va atrevir a dir que la malaltia afectava els pecadors perquè era un càstig de Déu, fins que començaren a aparèixer afectats entre les classes riques. També s’intentà menystenir i aïllar l’ebola en zones africanes, fins que el virus aparegué a Europa i als USA. La resposta de les religions fins ben entrada l’edat moderna, era que eren càstigs divins. Ara mateix hi ha els negacionistes, com Bolsonaro i alguns líders religiosos que continuen predicant el mateix que en l’edat mitjana. Alerta, doncs, perquè no se sap qui són els més perillosos.

Confiem en les raons científiques i els seus avanços, acabem el millor que puguem les festes pandemials d’enguany; no fem l’ase més de l’estrictament imprescindible; vacunem-nos quan ens ho diguem i resignem-nos pensant que encara no ho he vist tot i que serà ideal que el que està per vindre no siga com el que estem passant: en gran part tot depèn de nosaltres. Salut i República.

 

dissabte, 26 de desembre del 2020

TOTHOM EN CASA I A FER BONDAT

 TOTHOM EN CASA I A FER BONDAT

    Publicat a LEVANTE-EMV el dia 26 de desembre de 2020

 Odie les festes, especialment les més gregàries i no entenc que fer festa siga tocar campanes, menjar i beure i dormir la mona, ni fer altres extravagàncies prefixades o improvisades. Ni m’agraden les festes religioses, ni encara menys les patriòtiques ni les socials; crec que no faré festa ni el dia que es proclame la III República. Una col·lega andalusa em va definir com un desaborio de lo pié a la cabesa, doncs això. Per tant no use els formulismes de desitjar unes bones festes a ningú i menys encara, enguany. Que no s’enfaden els nous amics que encara no em coneixen en aquest aspecte.

Malgrat el meu desinterès fester, aquests dies hi he pensat, per la insistència de les autoritats de tot el món a canalitzar les d'enguany i fer que tothom vaja pel bon camí que han assenyalat i és una cosa ben curiosa, perquè la gent en festes tendeix a la disbauxa i al desordre i el que han aprovat les autoritats són tot el contrari: a quines hores és podran celebrar, quins dies, amb quanta gent podrà reunir-se qui haja fer-ho i de quina família o clan procediran, si es podrà cantar, treure’s o no la carasseta...

És evident que els governants de tot el món estan preocupats per la marxa de la pandèmia, excepte Trump (que continua dalt del matxo fins el dia 20 de gener, si Déu vol, perquè tot pot passar), Bolsonaro (que està com una cabra), l’Ayuso i uns quants destarifats més. En conseqüència i a la desesperada, els polítics més assenyats tracten de conjuminar dues coses antagòniques: les festes i l’ordre (com intentava Franco amb la llibertat: no hay libertad sino es bajo un orden, deia el paio).

Crec que el Vaticà i les altres organitzacions protestants, anglicanes, ortodoxes, etc. que estan en el rotllo, haurien pogut aprofitar per a suspendre les festes d’enguany, (que podríem dir pandemials), ja que pel seu origen cristià, en són els responsables, malgrat que hagen esdevingut festes del gran comerç. Hauria estat tot un detall anunciar que la Sagrada Família, els Reis Mags i el Pare Noël, enguany no faran festa i que recomanen la gent quedar-se en casa. Amb aquesta decisió haurien facilitat i molt que els governs tingueren més fàcil la gestió; els viròlegs, epidemiòlegs, metges i sanitaris més conspicus, estic segur que també haurien aprovat la decisió eclesiàstica. Ni l’Esperit Sant, però, ni el Papa han tingut els reflexos adients: llàstima!

dimarts, 15 de desembre del 2020

NADALS EN PLENA PANDÈMIA

 

 NADALS EN PLENA PANDÈMIA

 Publicat a SAÓ el 5/12/2020    el Repunt 48

M’escriu l’entranyable amiga Carme que estava recordant les vegades que xerràvem sobre el bé i sobre el mal, quan érem joves i estudiàvem a la Universitat. Aleshores ja manteníem el mateix rebuig a la hipocresia dels polítics i del clero del règim franquista i ens agradava denunciar la contradicció entre el que deien i el que feien; ara continuem en la mateixa posició, contra els polítics franquistes camuflats de demòcrates de tota la vida i contra els falsos clergues camuflats de santes persones. Carme i jo som amics des de la Universitat i ens tenim voler i confiança. La vida ens ha anat potser com ens mereixíem, ni bé ni malament del tot i en això hem tingut sort i no com tanta gent que ha sofert tantes calamitats, com els immigrants clandestins i fugitius de les guerres i la fam que venen com poden a la vella i hipòcrita Europa cercant treball i que Europa no acull com hauria de fer.

Em recorda que discutíem si es poden fer bé les coses per fer el bé, i a canvi de res, perquè fer el bé a canvi d’un premi celestial és un acte d’egoisme, pensàvem. Els dos ens vam epicuritzar i llegint textos filosòfics descobrírem Simone Weil, una filòsofa francesa turmentada per les cabòries místiques i pel mateix tema del bé i del mal, que nosaltres. Com estava molt de moda la literatura francesa i nosaltres era l’única llengua estrangera que manejàvem, ens afrancesàrem molt i fins i tot férem un viatge a París (1965), dissimulant com podíem, on tastàrem l’ambient preparatori del maig del 68 (barri llatí, Sartre, Simone de Beauvoir, Camus, Brassens…).

Ara, en ple debat sobre les festes de Nadal, que sempre hem odiat, parlem del contrasentit que té fer cap festa amb la pandèmia tocant a les nostres portes. La societat viu perplexa i desorientada per la incidència de la pandèmia que assola el món i contra la qual encara no s’ha trobat remei, encara que els esforços de la investigació són impressionants i s’estan superant tots els entrebancs que són lògics i necessaris en aquestes situacions, en centenars de laboratoris de tot el món, “menys en Espanya, m’adverteix Carme, perquè l’històric i carpetovetònic menyspreu per la ciència, per part de tots els governs, ha fet i fa que els nostres joves universitaris continuen marxant a l’estranger”. Crec que l’esforç d’algunes televisions per localitzar investigadors formats a les nostres universitats, que treballen en laboratoris molt prestigiosos de tot el món, on si que s’investiga, perquè ens expliquen el que fan i ens donen la seua opinió, és molt interessant i deixa amb el cul a l’aire els promotors de la marca España i les bufes dels patriotas.

També coincidim a denunciar que per reduir l’impacte de la pandèmia, per un costat es facen crides a la contenció, a la reclusió i a la reducció dràstica de contactes fora de l’estricta família o allegados (Carme es pregunta si amb allegados volen dir la querida i el querido i el ministre Illa ha confirmat que són les parelles de fet). Se’ns autoritza a cantar poc i a besar-nos gens; a reunir-nos poques persones, segons cada autonomia, a viatjar poc… Per altre costat, els mateixos governs que ens exigeixen fer bondat i que ens multen si no, inviten el veïnat a tot el contrari, enlluernant monuments, carrers i places, amb grans avets artificials de lluminàries i coloraines amb què, com en una competició sobre qui la té més llarga, els polítics competeixen… Carme està convençuda que el contradictori comportament dels polítics és perquè creuen que aquestes despeses es traduiran en vots i per això, com no paguen ells sinó l’erari públic, no tenen el més mínim pudor a augmentar-les, “com si cada bombeta fora un vot. L’alcalde de Vigo és el pitjor exemplar d’aquesta colla d’imbècils”.

Encara no han arribat els dies clau, però aviat veurem pels carrers tot de pares Noëls tocant la campaneta i fent ho, ho, ho. La gent ha de venir a comprar, diuen els responsables dels grans magatzems, molt preocupats perquè enguany no faran tanta caixa, però ja se sap que tenen molta gola i mai en tenen prou. Carme pensa que aprofiten que la gent ha d’anar un poc més controlada i conduïda pels carrers i per l’interior de les grans superfícies, per a retratar-nos amb drons i artefactes ocults, i poder-nos classificar, contrastant les noves dades que obtinguen amb les que ja tenen de tots nosaltres als seus superordinadors; o siga que faran com el govern xinès.

Enfront de tot el dispendi dels nostres governants, des dels pobles més menuts a les ciutats, diputacions, autonomies, el govern estatal, la casa real, l’església triomfant, etc. algunes veus reclamen més sentit comú, perquè hi ha moltíssima gent que no poden ni menjar, que no tenen on viure, ni com escalfar-se… Especialment les criatures són els qui més pateixen la situació dramàtica en què viuen. No em referisc únicament als pobles subsaharians, als del sud i del centre d’Amèrica, els del sud-est d’Àsia… La misèria la tenim més prop, pràcticament al costat de casa, com a Badalona on més de 200 persones viuen en una situació d’abandonament total sense que ni l’ajuntament (el PP de l’energumen alcalde Albiol), ni la Generalitat (els nostres, mira tu) facen res per a solucionar la situació, com hem vist a la televisió arran de l’incendi de la nau abandonada on s’amuntegaven i on n’han mort uns quants  (?). Què menjarà aquesta gent cada dia i els dies de Nadal? Qui vacunarà aquesta gent contra el virus? I qui els vacunarà contra la fam i la misèria? Qui durà els xiquets a escola? Quin futur els espera?

Arribats en aquest punt Carme m’adverteix que estem on estàvem fa 50 i 60 anys, perquè ni hi ha justícia, ni manera d’endreçar tota la merda del món, perquè l’ONU no funciona, ni el Consell d’Europa, i que pel que ens pertoca, ací sols funciona que campi qui pugui, que diuen a Barcelona. Li dic que s’ha oblidat de queixar-se de Déu, que tampoc funciona i que sols serveix de coartada o tapadora dels poderosos, que els propers dies llançaran missatges d’esperança (sic), evidentment falsos. Ni Carme ni jo escoltarem al rei actual, com hem fet sempre, començant per Franco, que abominàvem, seguint pel rei que imposà Franco i que ha resultat ser un facinerós, o siga el rei que hagué (que es pronuncia ka-gué).

Estem d’acord que celebrar cap festa de Nadal, ni de Cap d’Any, ni de Reis, enmig de la pandèmia i amb tantes precaucions que s’han de seguir, és un despropòsit i que s’hauria d’haver optat per prescindir de tota la parafernàlia que fa al cas. No hauria passat res de l’altre món, sinó d’aquest, guardar un dol general per la gent que ha mort i pels que estan malalts i encara no saben com acabaran… També que és un contrasentit ordenar que la gent adopte actituds de moderació i de reclusió quasi absoluta, mentre els carrers i els comerços inviten a tot el contrari.

A València, a més a més, sempre hi ha un premi a punt de dir la seua, el cardenal  Canyissars. Diu que la llei de l’eutanàsia, és perversa, malgrat que l’han aprovada al Congrès, la qual cosa vol dir que també entén que són perversos els nostres diputats. Quin personatge més curiós que s’oposa a les lleis que emanen del Congrés. Aquest home ja sabem que és molt reaccionari i ja s’ho farà, però és que també és antidemòcrata i de la mateixa manera que alerta contra els pobres immigrats que no tenen on caure morts, perquè “no todos son trigo límpio”, es posiciona a favor de les tesis voxistes, copiant-los els discursos; prega per Espanya i s’oblida que els fidels valencians volen pregar en valencià  i no tenen el missal per la seua culpa; té una capa  magna quilomètrica i no la reparteix entre els pobres morts de fred, com féu sant Martí amb la seua.  Només faltava que trobe pervers que s’ajude a morir en pau els malalts que volen morir sense patir i dignament…

En aquestes circumstàncies desitge a Carme, a tots els amics i els seus allegados (jo no tinc cap allegada), i als homes i les dones de bona voluntat (especialment la gent que fa SAÓ i els sanitaris) un 2021 millor que enguany, o siga que queden exclosos de la meua felicitació, entre altres, Trump, Bolsonaro, Ayuso, Johnson, la colla d’Abascal, Casado i Canyissars. I desitge i recomane que fem bondat i que, qui així ho vulga, puga sentir-se ateu sense por a la inquisició. Salut i República per a tots.

dissabte, 12 de desembre del 2020

 CONTRADICCIONS DELS GOVERNANTS

Publicat a LEVANTE-EMV el 12 de desembre de 2020

Els més desconfiats sabem que la vida és molt contradictòria i perillosa i que es tracta resistir els infortunis, amb voluntat, coratge i imaginació. Com no és normal que te toque una rifa, si hi ha alguna possibilitat d’aconseguir res, cal aprofitar-la i si venen mal dades, saber-les suportar. Malgrat aquest raonable equilibri, algun imponderable ho pot desbaratar tot, com la pandèmia del coronavirus; lamentablement, també poden afectar-nos les decisions contradictòries dels governants. No tocarem les contradiccions de Trump i esperarem que Bolsonaro també acabe tan ridículament com ell; tampoc les contradiccions d’Europa, malgrat que ens afecten directament, ni tan sols les de l’Ayuso i el dumping madrileny, ni tan sols les de les eleccions catalanes, perquè tindrem temps per a fer-ho.

Avui vull comentar els missatges contradictoris dels governs sobre les festes de Nadal. Per una part, volen regular-nos la vida: amb qui ens hem de reunir, quin dia i a quina hora i el nombre de comensals que han de seure a taula i si s’ha de cantar, parlar a la xiu-xiu, o estar-s’hi muts; quins viatges podrem fer i a qui podrem anar a veure, etc. No em sembla malament res d’açò, perquè les autoritats ho intenten amb bona voluntat i moltes gràcies, però tot és un tant contradictori. No té cap lògica que s’invite el veïnat a la contenció i la prudència, mentre els carrers i les grans superfícies s’encenen profusament il·luminats, i són una invitació a augmentar el consumisme i la disbauxa. També és contradictori que s’anime el veïnat a pensar que el pare Estat i la vella Europa poden pagar-ho tot, inclosos els negocis més innecessaris i mal duts, perquè ja és la caraba... Que s’ajude els treballadors i els autònoms en l’atur està molt bé, però a qui li vaja malament el negoci ha de saber resistir, estrènyer-se el cinturó, hipotecar la casa... Els llauradors, per exemple, si els va malament una collita o més, intenten millorar amb les collites següents. També ho fan els barbers, sabaters, botiguers, taxistes, els petits empresaris... Els empresaris de l’oci nocturn, que també reclamen ajuts, poden apujar els preus de les consumicions? Si l’oci no és cap primera necessitat, qui tinga vicis que se’ls pague. Ho dic perquè reclamem ajuts a l’Estat, que no és qui paga, ni Europa, perquè els qui paguem som els contribuents. Ja passà quan «rescataren» la banca... que l’estem pagant entre tots.

 

 

 

dilluns, 7 de desembre del 2020

L’ESTELLAOR I ELS CÀRRECS EN LA SÉQUIA DEL XÚQUER

 

L’ESTELLAOR I ELS CÀRRECS EN LA SÉQUIA DEL XÚQUER
 
Al cap de més de 28 anys d’exercir les responsabilitats en la Séquia Real del Xúquer: de Diputat per Silla, de Diputat a València i de formar part de la Junta de Govern d’aquesta important institució, Josep Alapont Rosaleny, l’estellaor, deixa d’exercir aquests càrrecs i no es presenta a cap reelecció. És el segon pas que venia anunciant, després d’haver fet el mateix amb la presidència del Consell Local Agrari de Silla. Em diu que són molts anys i està cansat i creu que ja mereix un descans. Jo pense que Alapont té tot el dret a sentir-se així i si es retira ho fa amb l’honor d’haver servit amb fidelitat i constància tots els càrrecs que ha ocupat i de manera altruista. En aquest sentit l’ajuntament de Silla tingué l’encert i l’honor d’atorgar-li el Porrot d’Honor i supose que la Séquia Real del Xúquer també li haurà de reconèixer la seua dedicació.
 
Ara, però, el problema de Silla és que ha de nomenar un nou diputat que represente els drets dels llauradors a disposar de l’aigua de la sèquia i que, al mateix temps, defense els drets de la sèquia als metres quadrats que li corresponen en cada afectació urbanística, en cada reparcel•lació i que defense els drets d’aigües dels valencians davant de les contínues maniobres de l’Estat a retallar-los. La defensa dels drets d’aigües de les tres parts, dels propietaris sillers, de la institució i del camp valencià, és el que ha distingit durant tots aquests anys la gestió de l’estellaor. En aquestes circumstàncies, qui pot ser un bon diputat per Silla? Li he demanat a Alapont la seua opinió. 
 
Ja sé que ell ha posat el llistó molt alt i per això convindria que qui entre faça una feina com la d’ell, que defense els interessos de Silla davant de qui siga, amb valentia i sense pèls en la llengua. A base d’insistir-li em diu que no té cap dubte que qui millor defensaria els llauradors, el poble i la Séquia, és Lluís Moliner. I afegeix que caldrà que tots els qui tinguem dret a votar-lo, ho fem, perquè senta que l’animem, sols falta que ell accepte. I l’estellaor diu que si Moliner accepta, ell s’oferirà a ajudar-lo en tot el que estiga en les seues mans. La campanya electoral ha començat.

diumenge, 6 de desembre del 2020

DINERS PER ALS CAMINS DE SILLA?

DINERS PER ALS CAMINS DE SILLA?
 
publicat a facebook el dia 6 de desembre de 2020 
 
Al cap de cinc anys sense haver gastat ni un euro en el manteniment dels camins de Silla, finalmente per a l’any que ve al Consell Local Agrari li han tocat 30.000 euros en la pedrea del pressupost municipal. Haurem d’esperar a veure en quins pedaços van a invertir-los, perquè hi ha molts camins que donen pena. Açò d’ara ja no és com abans que l’ajuntament destinava un pressupost anual i aconseguia moltes subvencions de la Diputació. Aleshores hi havia una altra voluntat en l’alcaldia i en la regidoria d’agricultura, que ara s’ha acabat.
 
Curiosament i excepcionalment sí que s’han invertit diners en el camí del Saladar, que és el que té menys utilitat per als llauradors en tot el terme, però que els va bé als usuaris del poliesportiu privat del Saladar. Cal dir, però, que com en aquest camí no s’ha tingut en compte l’interès agrícola i sols s’ha tingut el dels usuaris del poli (alcalde i regidor inclosos) no s’han respectat dos coses importants, aprovades pel Consell Agrari i pel Plenari municipal: primer, que l’amplada dels camins siga de 6 metres, que les tanques estiguen a mig metre del camí i els arbres a tres metres. El camí del Saladar no respecta res d’això. Segon, que en les actuacions en els camins s’ha de respectar la lliure circulació de les aigües, evitant que l’asfalt o la saorra que se tiren facen de parada que embasse els camps del costat, com és el cas que denunciem del camí del Saladar, en el punt on se separa del camí del Port, que és cap a on deriva tota l’aigua.

 

dimarts, 1 de desembre del 2020

BREUS URBI ET ORBI. IX

 

Breus, Urbi et Orbi. IX

Textos difosos per facebook, durant novembre de 2020

L’ESTAFA DE TAFARRA (8 de novembre)

 Dir que han estafat el govern municipal és dir poc, i ho lamente, però la veritat és que el ministeri de Fomento els enganyà quan els proposà suprimir les comportes que impedien la inundació de Silla, quan baixaven les aigües d’Alcàsser i Picassent, que la carretera nacional (el desviament de l’oest) dirigia directament cap al centre del poble i la Rambla de la Independència. A canvi, Fomento faria un canal de desviament de les aigües, que dirigiria cap a Tafarra, cosa que les nostres autoritats acceptaren i celebraren innocents i ignorants.

 En març de l’any passat l’alcalde va dir “este es un gran logro, porque una vez conseguido que el núcleo urbano no se inunde tras las obras realizadas en estos cuatro años, eliminamos también el riesgo de inundación”. El regidor d’Obres i Projectes Estratègics destacava una mentida, sense saber-ho: “finalmente hemos conseguido que la Confederación y la Generalitat tomen conciencia del problema que sufre Silla con las inundaciones. Los proyectos que hicieron nuestros antecesores en el consistorio los estamos haciendo realidad pensando en el bien general”.

 Els seus antecessors, entre els quals crec que tinc dret a incloure’m i destacar-me, prioritzàvem l’eixamplament del barranc de Tafarra, amb més de 50 vegades més amplada i capacitat que l’actual, que era l’única possibilitat d’encabir totes les aigües que ens abaixen d’Alcàsser i Picassent. Les autoritats locals citades es conformaren amb un canal insuficient i deixant Tafarra com estava. El resultat ja s’ha vist: un fracàs, perquè Silla s’ha inundat més que mai... i no hem tingut les comportes que ho haurien evitat. Curiosament, amb l’obra triomfalista però mesquina de Fomento, la seua carretera (que és el que més els preocupava) s’ha inundat igualment.

La raó per la qual els “antecessors” de Felipe i de Zaragozà sempre hem exigit que les obres de desviament de les pluvials les pague Fomento són que fou el govern central i la Renfe els qui executaren tan desastrosament totes les obres que tant ens perjudiquen: el desviament de la carretera Nacional, el traçat de la via de Cullera i la pista de Silla, que han esdevingut embuts i muralles que han alterat el curs de les aigües. Recordem que amb l’ajut de les autoritats del poble, des de l’època del franquisme fins ara ,a excepció dels vuit anys del quadripartit s’ha transformat una rambla en una avinguda (de la Independència) amb canonades insuficients; s’ha permès la continua elevació de la Pista per sobre del nivell del poble (més d’un metre); s’ha permès que Renfe ofegue el barranc de Tafarra amb canonades ridícules; s’ha permès que el desviament de la carretera nacional per la part de l’oest del poble, servisca per a canalitzar l’aigua que baixa d’Alcàsser i Picassent directament cap a la Rambla, ofegant tota la part més fonda del poble; i finalment, amb les actuals autoritats s’ha permès la supressió de les comportes que evitaven les inundacions del poble, a canvi de la ridícula i insuficient actuació en Tafarra.

 

VIURE EN UN POBLE INUNDABLE (10 de novembre)

 Continuant l’article de fa tres dies, que ha causat tant d’interès, crec convenient continuar donant informació, ja que molta gent l’ha demanada. Agraïsc les bones paraules i les crítiques que he rebut i crec que açò és el que cal fer: informar el poble, defensar els interessos del poble.

 Com sabem, al nostre poble patim pluges catastròfiques amb inundacions dels carrers, cases i fàbriques. No som els únics que les patim, com acabem de veure. En aquestes circumstàncies tenim poques possibilitats d’actuar en el moment de produir-se, llevat de posar fustes i sacs a les portes, apujar mobles al pis de dalt i restar alerta mentre dura la pluja, esperant que els danys no siguen com els d’altra vegada, i l’endemà anant a veure els danys que hem patit als camps. Els danys que ens causen són enormes i cada vegada més. A Silla sempre hem patit aquests fenòmens atmosfèrics, però és en els darrers 40 o 50 anys que s’han incrementat, per tres factors: per l’increment constant de construccions urbanes i polígons industrials; per l’augment constant d’infraestructures generals pel nostre terme (carreteres i ferrocarrilas) i per la disminució de camps, que feien d’esponja absorbint la major part de l’aigua.

 Què podem fer quan ens cau a sobre una desgràcia d’aquestes? Tots ens ho passem molt malament i especialment les autoritats i els serveis de policia i de bombers que tenen la responsabilitat i no paren amunt i avall. En aquests moments podem fer ben poca cosa. Quan sí que podem fer altres coses encertades, que tenen a veure més amb la prevenció, és en el control de les actuacions urbanístiques, que evitarien tants danys. En subratllaré unes quantes, referides al nostre poble i al terme, que són extrapolables a altres pobles en les mateixes situacions que Silla.

 Com tots sabem o hauríem de saber, al llarg dels anys hem comès greus errors: 1) convertir la rambleta en una avinguda (de la Independència), sense haver fet els corresponents i suficients desaigües. RESPONSABLE, EL POBLE DE SILLA. 2) haver permès que la pista de Silla siga, a poc a poc, un metre més alta que els carrers que hi aboquen, impedint el desaigüe natural i obligant-nos a fer túnels i canonades d’evacuació. RESPONSABLE, EL MINISTERI (I NOSALTRES PER PERMETRE-HO). 3) haver permès que feren el desviament de la Carretera Nacional per l’oest del poble i que es canalitzara tota l’aigua que baixa d’Alcàser i Picassent cap a Silla, directament a la insuficient Rambla de la Independència. RESPONSABLES EL MINISTERI, ALCÀSSER I PICASSENT (I NOSALTRES PER PERMETRE-HO). 4) haver permès que el ferrocarril augmentara els obstacles d’obra dura en les seues instal•lacions, sense preveure la circulació de les aigües, com en el cas del barranc de Tafarra. RESPONSABLE, LA RENFE (I NOSALTRES PER PERMETRE-HO). 5) i ara mateix haver acceptat una proposta absolutament incorrecta per part del ministeri de Foment, per desviar les aigües que ens abaixen des dels pobles de dalt, cap al barranc de Tafarra, sense advertir que aquest és insuficient. RESPONSABLE EL MINISTERI I L’ACTUAL GOVERN MUNICIPAL (I NOSALTRES, PER PERMETRE-HO).

 Tenint en compte tot açò, en el seu moment, des de l’ajuntament s’han fet diversos projectes que resoldrien els problemes que hem dit, en tot o en part. S’han anat executant i s’han resolt molts problemes conflictius, el més evident, perquè acabem de veure-ho, el del Filato i altres. Però els projectes s’han d’executar tots o el que s’ha fet no servirà de res, i d’entre tots els més importants són l’ampliació del barranc de Tafarra i un canal tan gros com el de la Rambleta i paral•lel, que ajude a l’evacuació. Encara hi ha altres actuacions pendents, que deixarem per a un altre dia. Els projectes o avantprojectes estan a l’Ajuntament i el departament d’Urbanisme n’és sabedor; suposem que l’actual equip de govern, també hauria d’estar-ho. El Ministeri diu que ja s’han gastat molts diners amb nosaltres, però la veritat és que encara no els suficients. Si els problemes ens els han creat les obres públiques del Ministeri i la Renfe i es compliquen més encara perquè Alcàsser i Picassent no s’han ocupat de les seues aigües, com marca la llei (PATRICOVA), és evident que nosaltres no tenim capacitat per a fer front, ni la responsabilitat. La resignació i la ignorància tradicionals del poble han d’acabar i les autoritats s’han d’espavilar a exigir que ens respecten pel mal que ens han fet i ens fan. Silla és un poble inundable per tot el que hem dit.

 

RÈQUIEM PEL CAMP DE SILLA (22 de novembre)

 Que el camp està perdut, és una consideració en la qual hi ha unanimitat entre els llauradors que han arribat a l’edat de jubilar-se sense que ni els fills, ni els nets, s’hi interessen per continuar l’activitat. A més a més, si les collites no s’hi valen, perquè els costos de producció són superiors als beneficis, és natural que siguem tan catastrofistes. A Silla concretament no queden ni 20 treballadors dedicats al camp i ni per collir la taronja se’n troba gent. L’única possibilitat que la terra puga produir algun benefici és, precisament, venent-la.

 El problema és que hi ha més oferta de terres que demanda i, per tant, que la terra té un preu irrisori. Quan només fa 20 anys encara es pagava en pessetes a 750.000/1.000.000, la fanecada actualment els preus han abaixat un 50% o més. Com només queden viudes de llauradors i fills i filles, és natural que les terres acaben llogant-se per a fer plantons de vinya, o per a plantar creïlles, cebes i alls per a l’exportació, que exploten els pocs joves que queden vinculats a l’activitat, si no és malvenent-se. El futur, doncs, és insegur per no dir negre. Altra cosa seria que els pocs joves que s’hi dediquen organitzaren el que no saberen fer els pares i els iaios: cooperatives i concentracions parcel·làries.

 Quan jo vaig poder fer alguna cosa, com regidor d’agricultura i alcalde i des del Consell Agrari, ho intentí i vaig fracassar; ni la concentració dels tancats i basses d’arròs fou possible, malgrat que comptàvem amb ajuts considerables d’Europa. La desconfiança dels mateixos llauradors, pel poc o nul interès històric dels governs, també actuava a la contra. I és una llàstima, perquè el nostre camp té les condicions naturals i sols li falta gent que s’organitze i el treballe.

 

 FATÍDIQUES INFORMACIONS SOBRE TAFARRA  (30 de novembre)

 Haver acceptat que Fomento, per salvar la carretera, haja fet una intervenció errònia en el desviament de les aigües que abaixen d’Alcàssser, Picassent i Silla/oest, ens condena a patir les inundacions, ara més que mai. El consentiment que ha obtingut el ministerio de l’actual ajuntament l’hem de considerar de fatídic i inapropiat, perquè les aigües no es poden desviar a la séquia de Tafarra, que és actualmente el que era un barranc, si no s’amplia el seu caixer, com es preveia en els projectes que hi ha dipositats a l’Ajuntament i que els arquitectes i responsables d’obres del poble coneixen des de fa anys.

Com la fatídica intervenció portava implícita la desaparició de la comporta que els sillers havíem hagut de posar-nos, per a tancar-la en els casos d’inundacions, ha passat, que hem hagut de patir la darrera inundació i que continuarem patint totes les que es produïsquen d’ara endavant. Fins ara, cap alcalde havia cedit a les pressions del ministeri, fins que ho ha fet l’actual equip, que en seran responsables, concretament l’alcalde.

 Els veïns i veïnes de Silla tenim el dret a conèixer un informe tècnic complet i no l’incomplet que s’ha fet. Necessitem qu se’ns explique el comportament dels diversos elements lligats a l’obra que ha fet el ministeri de Foment i que s’avaluen els danys que hem patit i, sobre tot, necessitem saber quin era el càlcul de previsions, la resposta de la nova bassa de contenció, el canal d’evacuació, el funcionament de les noves comportes, el cabal actual de Tafarra i les previsions per a augmentar-lo. I també serà important saber qui tindrà el control de tancar i d’obrir les noves comportes, cosa que fins ara tenia l’ajuntament i ara sembla que hem perdut.

 A Silla s’ha fet molt de treball relacionat amb el problema i disposem d’estudis importants fets per enginyers qualificats, com així mateix de la legislació que ens protegeix i que han incomplert en les obres públiques del Ministeri i de la Renfe, i que incompleixen els nostres pobres veïns (llei Patricova). I encara és tot molt pitjor si tenim en compte que continuen dissenyant noves obres públiques, concretament de Renfe, i ampliant polígons industrials i urbans. Tot plegat ens situa, de manera permanent, sota l’amenaça de més inundacions, que es preveuen cada any més freqüents i més intenses.

 Cal doncs que prenguem consciència de la dimensió del problema i que ens fem forts en les nostres justes exigències, com havíem fet fins ara. Per començar, hauríem de comptar amb l’assessorament de l’equip que ha treballat durant més de 20 anys al nostre poble, concretament de l’enginyer Juan Antonio Ramiro Galvez, perquè no es repetisquen actuacions errònies com la que ha autoritzat l’ajuntament i perquè es continue amb els projectes, fonamentalment en l’ampliació de Tafarra i altres actuacions en els desviaments d’aigües que s’havien previst.

 

 

 

 

 

 

dissabte, 28 de novembre del 2020

QUAN MÉS ROÍN ÉS LA NOU, MÉS SOROLL QUE MOU

     QUAN MÉS ROÍN ÉS LA NOU, MÉS SOROLL QUE MOU

Article publicat a LEVANTE-EMV el 28-11-2020

Al món no és difícil trobar persones roïnes i fantasmals, fins i tot menyspreables, amb les quals és molt prudent no tenir cap tracte, com fem les persones previngudes. Tothom no té la clarividència, ni la possibilitat, d’escapar-se’n i per això han passat i passen els perillosos populismes de Trump i Bolsonaro i, encara més abans, del trio Hitler- Mussolini-Franco... A tota aquesta gent els passa com a les nous que ixen roïnes i se’ls seca el fruit o endocarpi, que si les sacses fan un soroll sec i fosc: toc-toc-toc... Proveu a esclafar una nou d’aquestes i tasteu el fruït sec i arrugat que hi trobareu, d’un sabor amarg, en lloc del de les nous fresques i sanes, que se us enganxen a la llengua i al paladar durant una llarga estona. Una nou roïna no té utilitat per a res i sols serveix per a cremar-la al foc. Els polítics d’upa i roïns, també són negatius com les nous roïnes.

Casado, per exemple, que encara no ha sabut organitzar el PP, ni guanyar unes eleccions, té la seua gent molt dividida i disgustada, com s’ha vist amb la manera tan dispar d’actuar en el tema de la pandèmia. En contra del que s’ha d’esperar d’un home amb títols (suposadament) i responsabilitats, la seua negativa a «col·laborar» en la governabilitat de l’Estat demostra que, ideològicament, està més pròxim als voxistes i lluny d’alçar el cap, com diuen les enquestes. No se’l berenaran els voxistes, però gairebé.

Ara s’ha posat a recollir signatures en contra de la llei d’Educació de Celaá, perquè diu que ataca les escoles concertades i la supremacia del castellà... Assegura que quan mane derogarà la llei, promesa que li aplaudeixen l’església catòlica, Vox, Ciutadans, la gente de bién, la patronal de l’ensenyament i totes les mongetes i frares dels col·legis... Aquest és el programa de Casado, no fer cap proposta de res i limitar-se a boicotejar les que presenta Pedro Sanchez a les Corts. No té res positiu a proposar? Res, sols la destrucció d’allò que no convé als interessos de la dreta minoritària i descomposta. En això actua com ho feia Franco, o com Aznar i Raxoi, sempre a favor dels addictes. Quan més roín és la nou, més soroll que mou. La sort que tenim és que ara mana l’esquerra amb pactes amb els independentistes de la perifèria. Els espanyolistes estan que bufen i qui més, la madrilenya Ayuso.



dimecres, 25 de novembre del 2020

QUI CASTIGA ELS MENTIDERS?

 QUI CASTIGA ELS MENTIDERS?

Publicat a SAÓ el dia 25 de novembre de 2011  (El Repunt 47)

No recorde si dir una mentida és un pecat molt gros o mortal i requereix una reparació a fons o si és venial i es perdona amb una avemaria. A la vista, però, que les mentides que s’han dit i es diuen en aquest Estat tan reconsagrat, començant per la gent d’upa, amb el rei que hagué al front (pronuncieu ca-gué), les que han dit i diuen els polítics de tots els colors, com Raxoi, l’Aguirre, Bàrcenas, ducs, banquers i alts comandants, etc. que ningú castiga, és possible que les mentides siguen pecats, però segons qui les diu.  Com la llista dels nostres grans mentiders és llarguíssima, correm el perill que comencem a oblidar-nos-en d’alguns, si cap periodista no fa ràpidament un llibre amb un bon apèndix. 

També hi ha les mentides o fake news que difonen alguns partits i mitjans de comunicació, destacant la televisió i la premsa de l’església catòlica i romana. En aquest cas, aclarir si mentir és pecat o no, té la seua importància, supose, perquè aquesta gent són molt de missa. No sé si els seus confessors els recorden cada dia que si menteixen aniran a l’infern, com ens feien a les criatures de la postguerra quan ens tocàvem l’anguila.

Legalment sé que és un delicte violar el deure de veracitat i que tenen l’obligació de dir la veritat els testimonis i els pèrits davant els tribunals; també que el fals testimoni en causa criminal té una pena superior a la que té en causa civil. No entenc ben bé qui dóna faltes o bones, ni sé quina és la penalització en cada cas, però veient la impunitat amb què deposaren els “testimonis” policials del paròdic judici del Procès, com els del cas Gürtel, etc. supose que dir mentides, a algunes persones els surt de franc, si no els donen una medalla més i els apugen el sou i els galons, que tot pot passar en aquest món.

I les mentides que conten alguns historiadors? Des de catedràtics i acadèmics fins a historiadors de pa sucat amb oli (de chicha y nabo en castellà) molts escriuen barbaritats  extraordinàries. Per exemple i com un mal exemple, hi ha el diccionari de la Real Acadèmia de la Història que menteix descaradament i impunement. I els centenars de llibres i d’opuscles amb els quals s’ha adoctrinat i s’adoctrina el veïnat i especialment els escolars si no tenen la sort de comptar amb mestres espavilats que detecten i denuncien els enganys. Jo recorde que fa més de 50 anys, ja ho fèiem així els joves professors que eixíem de la Universitat renovada i no franquista, o siga que explicàvem la història com Déu mana i no com volia el règim. Totes aquestes mentides històriques, que direm “patriotes” en el pitjor sentit de la paraula, qui les castiga? Si hi haguera Déu podríem dir que ho farà ell mateix, si no ara, en la Vall de Josafat el dia del Judici Final. La putada és que això no s’ho creu ningú.

Tota aquesta fauna fal·laç de què estem parlant, viu d’això de la fal·làcia, de la mentida i com una mentida en crida una altra, no paren (fallacia alia aliam trudit. Terenci). Però no és tan fàcil enganyar la gent com voldrien, perquè les mentides surten a la cara de qui les ha dites i per això el mentider ha de tenir memòria (mendacem memorem esse oportet. Quintilià). Totes les mentides que ha dites Trump, que continua dient i dirà, ja li surten a la cara, encara que ell no vol veure-s’ho, com no vol acceptar que ha perdut les eleccions. Els passa el mateix als energúmens de Vox, a Bolsonaro… Ja veurem si se n’adonen mai.

Un exemple de les mentides que sempre ha tramat i trama l’espanyolisme contra els nacionalistes perifèrics, ja els està eixint i explotant a la cara i és el tema del referèndum català i el Procès. Tot allò encara no ha acabat, perquè les instàncies judicials europees no s’han pronunciat definitivament, avançant, però, per on aniran els tirs: a favor dels catalans. No sé com els nacionalistes carpetovetònics no n’aprenen, ni per què no són bones persones, ni deixen de fer riure. Pot ser que no saben fer altra cosa. No me’n puc estar de citar el profeta Isaïes (59, 3-4), que ja avançava el que havia de passar a Catalunya, 2480 anys després (per això era profeta, perquè se la sabia molt llarga): “obriu la boca només per mentir, a cau d’orella escampeu traïdories. En els tribunals ningú no reclama amb justícia, ningú no pledeja amb lleialtat. Es fieu d’acusacions falses, de proves sense fonament… (59, 3-4)”. La cosa ja venia d’abans i en l’Èxode (23, 1-2) llegim: “no escampes falsos rumors. No vages a favor del culpable donant un fals testimoni…” Hem de confiar que tot el que ha passat a l’Estat aquests quaranta anys dits de democràcia serà estudiat a fons i que cadascú quedarà retratat per a la posteritat. Com jo tinc la certesa que tots hem estat culpables del desficaci que hem patit i patim, serà important que aprenguem a destriar el gra de la palla i, lamentablement, la dreta espanyola ha donat més palla que gra, perquè ens hauria anat millor a tots que aquesta dreta hagués estat més civilitzada i més moderna i hagués sabut trencar els lligams que tenen i mantenen amb el franquisme. Una llàstima per a tots. La culpa dels antifranquistes ha estat haver cregut ingènuament que muerto el perro se acabó la rabia i haver confiat que els “nostres” ho farien tot molt bé.

I hi ha les mentides més grosses i amb tota seguretat pecats mortals, les que ha fet l’església per a posar al seu nom, als registres de la propietat, tot el que han pogut i més. No sols els edificis de culte, sinó els cementiris, pisos per a llogar, col·legis, finques, etc. sense pagar ni un euro de res, tot exempt de contribucions i  lliures de càrregues. Ho han tingut així de fàcil al llarg de la història, perquè sempre han tingut els poderosos de la seua part i les claus del cel per a vendre-hi parcel·les, però especialment ho han tingut millor que mai amb Franco… i amb Aznar!

Finalment i encara que ja hem dit alguna cosa d’ell, acabaré criticant fortament Trump, però també els milions d’energúmens que creuen com ell. Certament hi ha Trump perquè als Estats Units hi ha molts milions de ciutadans que s’identifiquen amb la seua prèdica feixista, xenòfoba i negacionista. El que ha fet el paio és organitzar aquella gent i donar-los consignes, o siga ha fet el mateix que Hitler enardint els alemanys, amb un discurs calcat d’exaltació racial i elitista. És important que els nord-americans culminen l’operació de neteja i que arribe el dia 20 de gener i Biden i Harris prenguen el comandament, perquè s’acabe el malson que els han fet viure (i ens han fet viure a tot el món).


diumenge, 15 de novembre del 2020

ACABAT TRUMP, QUEDEN ELS TRUMPISTES

Publicat a LEVANTE-EMV el dia 14 de novembre de 2020  

Als nord-americans els passa com a nosaltres, que s’acabà Franco però els franquistes no. Allà tenen trumpistes, com ací franquistes, ben instal•lats en les altes esferes: Justícia, Senat, mitjans de comunicació, policies, esglésies... fent tot el que poden per acabar amb els avenços socials progressistes, desestabilitzar tot el que no els agrada, enverinar l’anima dels «patriotes» amb polítiques xenòfobes, homòfobes, amb ‘Make America Great Again’ com ací ‘España, Una, Grande y Libre’. Ara mateix, Trump no vol reconèixer que ha perdut les eleccions i Franco, que mai les guanyà, sinó que féu la guerra al govern legítim de la república, romangué més de quaranta anys dalt del matxo... A més del suport de les classes altes, conservadores i reaccionàries, aquest dos energúmens comptaren i compten amb les classes populistes, analfabetes i exaltades, fusells en mà. Als USA demanant armes i fent maldats; ací participant en una repressió cruel contra les esquerres i els nacionalistes. 
 
El trumpisme el podem rastrejar arreu del món. Un exemple són el menyspreu de la pandèmia dels líders de la dreta, de conseqüències funestes per a la societat mundial, cosa que sabrem quan es farà una anàlisi global i un recompte de morts, de malalts i de ruïnes d’empreses. L’actuació de Bolsonaro al Brasil és la pitjor i més significativa, perquè a més de riure’s de la deforestació i del canvi climàtic, ho fa dels pobles indígenes, i ara de la pandèmia, atrevint-se a menysprear els morts d’una manera vil, dient que d’alguna cosa hem de morir i que els brasilers que hi tenen por són uns maricas. 
 
Ací, Abascal, Casado i els seus adlàters (especialment la madrilenya Ayuso) fan el mateix que el mestre Trump, no col•laboren en res positiu sinó que segueixen la política d’erosió del govern socio-nacionalista, i ho fan perquè no són gens demòcrates. Com no es pot competir democràticament amb gent anti-democràtica, la tàctica per a resistir-los ha de consistir en fer ús de la intel•ligència, que és el que ells no tenen, parlar a la gent sense mentir, i treballar sense defallir; aquesta és la feina del govern i dels partits que li donen suport. Cadascú té el seu paper assignat i a nosaltres tot ens anirà millor, a més a més, si Biden ens suprimeix els aranzels (taronja, vi, oli...), si el govern central ens paga el que ens correspon i si els del Botànic no l’erren massa renyint quan no toca.

dimarts, 10 de novembre del 2020

INCREÏBLE HISTÒRIA D'UN AUTO SACRAMENTAL. LA SILLA MÉS LAÏCA I L'ESGLÉSIA DE SILLA

 

Increïble història d’un Auto Sacramental. La Silla més laïca i l’església de Silla.



SAÓ. 09/11/2020

Fa uns dies, publicàrem en aquestes pàgines Les dones són molt furones, https://revistasao.cat/les-dones-son-molt-furones/ , recordant la representació d’un auto sacramental a Silla, en 2007, per a commemorar els 100 anys del robatori del copó del sagrari i la troballa posterior de les Hòsties consagrades, que des d’aleshores romanen incorruptes a l’església. L’article ha despertat l’interès de moltes persones que han demanat si disposàvem d’alguna filmació i del text de l’auto i com tenim ambdues coses hem decidit posar-ho a la disposició dels interessats, mitjançant SAÓ i gràcies a l’amabilitat de la direcció.

La pregunta que s’ha formulat molta gent i que ja es formulava el poble, és per quina raó aquell auto religiós l’escrivírem, dirigírem i representàrem militants de Compromís. En aquest article donarem aquestes raons. En primer lloc, que la implicació de Compromís era a títol personal dels qui hi participàrem i no del partit. La posició de Compromís en el tema religiós és d’absolut respecte a les creences religioses de la gent, de totes les religions, però també som defensors de la laïcitat de l’estat i, per tant, som un partit laic, que és com diu la Constitució que ha de ser l’estat.

En segon lloc, com fou possible que els nacionalistes ens implicàrem tan a fons en els actes commemoratius que organitzava l’església? Evidentment, sembla contradictori, però el cas és que es produïren una sèrie de coincidències. En primer lloc que el rector, Fernando Gómez Císcar, demanà la col·laboració econòmica per als actes que volia organitzar, que l’ajuntament no li podia donar per la laïcitat municipal; a canvi, però, li vaig oferir la meua col·laboració personal.

Per la seua part, don Fernando arengava la feligresia a tenir idees per a donar més visibilitat a la commemoració i la senyora Amparo Zaragozà (simpatitzant de Compromís) demanà al seu fill, Benja Domènech, que fera un “teatret com els betlems que vèiem a València”. Benja era secretari del partit i director de teatre i acceptà i, a més a més, m’involucrà a escriure el text. Decidírem que faria l’adaptació de l’auto de Timoneda “El castell d’Emaús”, en el qual encabiríem la relació del succés de Silla i que seria “Els deixebles d’Emaús i el triomf de l’Eucaristia”. Repassant el llistat de participants en la representació, actors, músics, cantants, tramoistes, ajudants, assentadors, etc. la participació dels nacionalistes, fou evident i rotunda. Fins i tot el rector quedà tan entusiasmat que acabà fent campanya electoral a favor de Compromís, amb gran alarma de la dreta local.

Es tractà, doncs, d’un acte religiós dissenyat, escrit i conduït per persones no-creients amb l’aval de les autoritats religioses locals i diocesanes. Faig memòria d’un bisbe, d’un vicari episcopal, d’un canonge de la Seu, sis rectors parroquials i de membres de diverses congregacions: una mescla ben curiosa i pot ser que irrepetible. De tots ells recorde paraules de sorpresa i d’agraïment, i alguns de devoció, i tres articles molt elogiosos publicats a la premsa. Recorde l’estupor, que em produí el comentari d’un d’aquells reverends, assegurant-me que aquella nit havíem fet nosaltres més catequesi que ells en molts anys; com li vaig haver de recordar que jo no era creient en absolut, em deixà mig espantat dient-me que això a Déu li tenia igual, i que ell se n’hauria servit de la nostra feina. Dir que em quedí sorprès i estupefacte és poc, perquè em quedí alarmat i encara ho estic.

Per altra banda, en alguns moments de dubte, els participants discutíem si la nostra feina l’havíem de considerar professional, perquè per descomptat no era confessional. Fèiem el mateix que els compositors, pintors, escultors, etc. que sense ser creients, han rebut encàrrecs artístics destinats a alguna església i han fet grans treballs artístics.

El que representàrem aquella nit a Silla fou magnífic, i molt recordat i reconegut per tots els assistents; l’escenografia espectacular sota la direcció de Benja Doménech, amb l’actuació d’alumnes de l’Escola Municipal de Teatre i de la companyia Antara Teatre. Tothom estava transfigurat, i a ningú li venia gran el vestit. Per exemple, la qui representava la Magdalena, declaradament agnòstica, em deixà constància per escrit que havia sentit més emoció que el dia de la seua primera comunió. Supose que això degueren sentir la resta de participants i els assistents, que guardaven una emoció i silenci espectaculars, en una església plena a vessar.

La primera part de la representació, era l’adaptació del text de Timoneda. La segona era l’explicació del succés de Silla, a càrrec de rapsodes d’Amics de la Poesia. L’acte final, però, fou el més impactant. El moment es feia coincidir amb els darrers versos que explicaven l’entrada en processó triomfal de les Hòsties a l’església, de feia 100 anys. En la nostra representació, les campanes també anaven al vol i mentre entraven don Fernando i el clero amb la custòdia sota el pal·li que portaven els Costalers del Crist, vestits de gala, la comitiva avançava i l’orquestra i coral de la Lírica interpretava himnes… i la gent anava caient agenollada. Don Fernando agafant amb mà ferma la custòdia, arribà a l’altar i la deixà i es produí el moment màgic quan s’obrí la “carxofa” i per primera vegada en la història s’anava a cantar, a l’interior de l’església, el motet que es reserva per al dia del Crist, quan arriba la processó a la plaça. Es féu un silenci total i l’angeleta, també de Compromís, cantà acompanyada pel cor i l’orquestra, Glòria a Déu en les altures. Les darreres i agudíssimes notes foren subratllades amb els aplaudiments de tothom. Don Fernando va beneir, emocionadíssim, els assistents amb la custòdia…

El president de la Diputació, a qui havíem visitat don Fernando i jo, invitant-lo a assistir i a col·laborar en les despeses, estava tan emocionat i commogut que em digué que allò ho pagava ell, que eren les paraules màgiques que jo volia oir. La nit fou, doncs, magnífica, la gent devota estava més devota que mai, la gent escèptica no ho sé, cadascú deia la seua.

Ara, el director de Saó em demana una valoració política. Per a mi, el fet que un partit declaradament laic, amb ateus com el director i jo i pocs creients entre les nostres files, haguérem sabut respondre d’aquella manera a la petició de la gent creient de Silla, amb el seu rector al davant i els haguérem pogut preparar aquell acte, fou una oportunitat per deixar clar que respectar les creences de la gent no està renyit amb l’esforç polític que fem, ni tampoc amb la nostra reivindicació perquè l’escola i la societat siguen laiques, com ho ha de ser l’Estat. La participació de Compromís va ser decisiva i majoritària i cap altre partit polític hi participà, ni els més apostòlics s’interessaren (tampoc els invitàrem a res, ni ens feien falta). Lamentablement, els rectors que han succeït a don Fernando han passat olímpicament i/o despectivament de tot allò i jo pense que ells i el poble s’ho han perdut. El que es féu, és el que hem escrit.

 Us deixe l'enllaç perquè pugueu accedir al video

Increïble història d’un Auto Sacramental. La Silla més laïca i l’església de Silla. 

dilluns, 2 de novembre del 2020

QUÈ HEM APRÈS AMB LA PANDÈMIA?

 

 QUÈ HEM APRÈS AMB LA PANDÈMIA?

02/11/2020. Publicat a la revista SAÓ

El Repunt 46

Amb la pandèmia que estem patint hem après una sèrie de coses importants, que formaran part dels curricula escolars, perquè van a condicionar el futur més immediat del món en què van a viure els nostres fills i néts. Crec que els historiadors, molt aviat, començaran a donar per acabada l’era contemporània, que començà amb la Revolució Francesa i que haurà durat fins al segle XXI. Ara, amb la pandèmia començarà una nova era en la història de la humanitat, a la qual anomenaran l’era de la fragilitat, o l’era del canvi climàtic, o vés a saber; ja ho decidiran, perquè com la història explica i interpreta els fets quan els protagonistes ja fa anys que han desaparegut, nosaltres ja no assistirem a aquest bateig.

La gent contemporània, que hem viscut i vivim tants terratrèmols, estem veient que la humanitat no és tan gran com ens pensàvem; sempre ha passat el mateix i cada era ha nascut marcada per uns grans canvis, per grans novetats. A nosaltres ens ha tocat veure que un virus semidesconegut ha estat suficient per a aturar el món, per a fer malbé l’economia i per omplir els hospitals i els cementiris. No som tan forts, doncs, com ens creiem, ni tant semi immortals com somniaven alguns polítics i literats pretensiosos: el coronavirus s’ha encarregat de desmuntar tanta fantasia. Els mortals som uns simples i uns ximples mortals i prou, capaços d’anar pel cosmos, però incapaços de vèncer un virus.

Sabíem per la literatura i per la història que en situacions paregudes (no és la primera pandèmia que ha assolat el món), els homes ens hem comportat traient el millor dels nostres pobres cors: fent bondats. O el pitjor de la nostra mala fel: fent maldats. Així ara hem tornat a veure les actituds més valentes i decidides a ajudar la societat per part dels professionals sanitaris, dels científics i dels treballadors dels serveis i això ha estat meravellós i ha significat una important injecció de moral; aquesta gent ha fet bondat. Però també hem vist els qui no han fet altra cosa que enredar i confondre la societat, polítics prenent decisions totalment negatives i els seus fanàtics seguidors dedicats a crear notícies falses i anguniar la població; tota aquesta gent han fet i fan maldats. Com sempre, doncs, hi ha els bons i els dolents.

Al tall de què està passant a Madrid, l’Ayuso, com una bruixa (en realitat és una harpia) aprenenta del gran bruixot dit Trump (en realitat un dimoni), s’ha posicionat contra el govern central i contra tots els altres presidents autonòmics, inclosos els populars, negant-se a complir acords i decrets llei, a acceptar l’estat d’alarma com fan tots i a recloure els madrilenys al seu territori, per impedir que continuen empestant-se i empestant-nos. Ella ha decidit, malgrat que ha demostrat de manera rotunda que és una burra integral, que sap més que ningú, fent exactament com el seu punt de referència i mestre, Trump. No ha arribat a recomanar beure lleixiu, com féu aquell, però li ha faltat un pèl. Després d’invocar que Madrid és el centre del món (de Madrid al cielo, Madrid es España), de mentir, de somiar truites i de posar en greu perill els ciutadans de Madrid i de tot l’estat, continua més tossuda que una mula, mentre el govern no té collons per a posar fre a tanta temeritat.

Ah, el govern central, ara en mans socialistes! Tenim dret a pensar el que hauria passat si aquesta actitud negacionista, reaccionària i il·legal d’Ayuso l’hagueren adoptat els catalans, o els bascos. Segur que el govern hauria actuat, com féu el de Rajoy, enviant la guàrdia civil, l’exèrcit, la policia i fins i tot la legion amb la cabra i tot, “a por ellos, a por ellos”, cridant a fer complir la llei i viva España! Haurien aplicat l’article 151, que se’l saben de memòria, i haurien posat la fiscalia i els jutges a fer agredir els catalans, o els bascos. Dic que ho haurien fet i en això haurien comptat amb el PP, C’s i Vox. És el que passà durant el referèndum de Catalunya. Contràriament, si ara aplicaren la mateixa vara de mesurar, l’Ayuso hauria d’haver-se exiliat al Brasil a l’empara de Bolsonaro, etc. No és el mateix el que fa aquesta dona i el que feren els catalans, evidentment. És més perillós que catalans i bascos reclamen res, com un referèndum, que l’Ayuso pose en perill la salut de tothom?

Acabe d’escoltar la Cristina Almeida i alguns politòlegs de la televisió, que també pensen el mateix o paregut. Què passa, doncs, amb Madrid i l’Ayuso? Aquesta és una pregunta que faig als hipòcrites partits espanyols, tan defensors de la llei, la constitució i la bandera. Són bufes de pato. I no solament ho són el trio fatídic de la dreta, perquè els socialistes no es fan enrere a l’hora d’atacar i d’empresonar els nacionalistes. Quina contradicció més total! De manera que per això i per moltes altres raons, aquest estat (vino, toros, guitarra y poesia/ hacen los cantares de la patria mia) és un estat fallat, segurament des del moment de la seua concepció. A banda que, a més de fallat també siga fallit, que la diferència és que com a fallat no ha aconseguit reeixir mai, ha fracassat sense remei (com el cacau fallat) i fallit perquè manca d’allò que hom espera que hauria de tindre: el valor i la veu per a frenar l’Ayuso i fer complir les lleis.

En el cas de Trump, el gran dimoni que té els Estats Units expectants a veure quanta gent el re-vota o quanta se l’han de tornar a empassar, com aquest article es publicarà al mateix que les eleccions, sols pot servir-nos per a fer alguna imprecació de darrera hora, o entonar el miserere mei, Domine. El peix ja està tot venut i sols falta saber si serà un peix fresc i demòcrata o pudent i república. Com a imprecació se m’ocorre demanar que es conjuren contra Trump tots els esforços de les bones persones dels EEUU, amb l’ajuda de totes les bones persones del món sencer, per tal d’evitar el seu triomf, que si es produeix ens posarà en un greu perill que tot acabe de molt mala manera i perquè donarà ales als seus adlàters Bolsonaro, l’Ayuso, etc. Li he dit gran dimoni a Trump perquè en realitat encara no se sap a quin dimoni assignar-lo. Els més importants són Llucifer o dimoni de l’orgull, Mammó de la cobdícia, Asmodeu de la luxúria, Satan de la ira, Belzebú de la gola, Leviatan de l’enveja i Belfegor de la desídia. El mires per on el mires, Trump és un dimoni, pot ser que té un poc de cadascú o que siga, com pense jo, el gran dimoni. En qualsevol cas ha de dur unes grans i retorçudes banyes i una gran cua.

I respecte de l’Ayuso, he intentat trobar una explicació a la seua confusa i rocambolesca actuació. Tothom coincideix que serveix als interessos de la gent privilegiada, de qui és l’ídola i per això el seu instint és sempre de fotre les classes populars, els barris més pobres de Madrid. Ayuso a més a més em sembla una harpia, crec que concretament la Celeno, que era la més fosca de totes perquè malgrat que té el posat d’una “mosquita” morta, és bella i radiant, tal com Hesíode diu que eren les harpies. I és impetuosa, perquè les harpies eren filles de Gea (la terra) i del vent.

Així és que estem en mans de dimonis i d’harpies? Doncs, si; i del coronavirus. Per això vull fer quatre recomanacions epicúries per a sobreviure: 1) esperem amb paciència i treballant, que el que haja de ser, serà; 2) no ens amoïnem més del compte, perquè si finalment hi ha remei, l’hi haurà i si no, doncs no l’hi haurà; 3) però col·laborem amb la ciència i fem el que ens indiquen amb les mesures d’higiene, de distanciament i d’aïllament; 4) i maleïm els dolents que estan comportant-se tan indignament (ja hem dit els noms), perquè maleir, o siga desitjar-los coses dolentes, és un exercici sa i agradable. Molts ànims i besos i abraçades virtuals, per a tothom.

 

diumenge, 1 de novembre del 2020

BREUS, URBI ET ORBI. VIII

 

Breus, Urbi et Orbi. VIII

Textos difosos per facebook, durant octubre de 2020

MALEIR ÉS SALUDABLE (17 d’octubre)

Llançar una maledicció no és fer res dolent, sinó complir amb la necessitat d’invocar l’ajut d’un déu o d’un dimoni, quan ens sentim incapaços de superar un infortuni o una opressió injusta, a mans d’algú que té més força que nosaltres i el poder de fer-nos malbé; maleint imaginem que compensem la nostra incapacitat. Qui no ha maleït mai la pujada d’impostos, sabent com sabem que els rics no paguen ni xapa? Qui no ha maleït mai la repressió franquista, les atrocitats nazis, la xenofòbia, homofòbia i el masclisme dels voxistes...? Amb les malediccions reclamem que caiguen al cap dels qui fan el mal, totes les malaurances i que se’ns faça una mena de justícia. A més de nosaltres mateix, les persones més indicades a maleir han estat les dones velles i pobres, les gitanes, els qui practiquen vudú i els maleïdors religiosos... Una alternativa a les malediccions són els renecs i les blasfèmies que proferim pels mateixos motius que les malediccions, encara que sense invocar ningú, senzillament ens caguem en la mare que ha parit qui siga que és molt dolent. En qualsevol cas descarreguem adrenalina i això ja és molt saludable.

Crec, doncs, que llançar una maledicció, o proferir un renec, o ambdues coses, sobre qui s’ho mereix, és com prendre’ns la justícia per la mà, sense embrutar-nos-hi personalment i mai no són delictes. Són solucions ineficaces i un poc «covardes», però comprensibles, com qui tira la pedra i amaga la mà. Entenc perfectament que mig món maleïsca Trump, o mig Madrid ho faça de l’Ayuso... També comprenc les malediccions i renecs contra alguns jutges; contra els partits de l’extrema dreta que reclamen la guerra santa; contra els polítics lladres; contra els franquistes camuflats de demòcrates; contra els qui abusen de les dones o dels xiquets... L’actitud més valenta i noble és, sense cap dubte, donar la cara: la lluita, la revolta, la desobediència, les manifestacions, articles d’opinió... Com no tots tenim el suficient valor per a seguir aquests camins, com a mínim devem recolzar-los.

A Europa ens tenen fitxats i moltes de les coses que passen ací les consideren inacceptables: els béns de l’Església, el Procès de Catalunya, la no renovació del poder judicial, el merder del rei demèrit, la corrupció dels partits i la banca... A Europa saben que encara no tenim una justícia suficientment democràtica, o siga desfranquistitzada. La pretenciosa marca Espanya és una pífia.

 

LES MINETES EN TEMPS DE FRANCO (18 d’octubre)

D’ací no res serà (era) la nit de les ànimes, i en totes les cases les dones grans encenien les “minetes” (metàtesi d’animetes) que eren un blens de cotó enganxats en un suro que, flotant en una tassa d’oli, cremaven tota la nit, ajudant els difunts familiars a superar el tràngol del purgatori; amb les fotografies dels finats es completaven uns altarets. La gent hi posava molt de respecte i la nit adoptava un dramatisme molt peculiar que infonia temor, tant que poca gent s’atrevia a sortir de casa i especialment als xiquets ens posaven la por al cos, per si ens prenia l’animeta d’algun penat.

Com era la postguerra, tot el que fora tràgic, misteriós i religiós tenia cabuda i ja s’encarregaven els capellans de posar-hi més llenya al foc. Recorde que el clero, escolanets i devotes, cantàvem: “por las pobrecitas almas, todos debemos rogar, que Dios las saque de penas y las lleve a descansar. Allí tienes a tus padres, madres, hermanos y abuelos, conocidos y compadres, amigos y bisabuelos, sin alivio ni consuelo, por no quererte acordar...”. Tot era així de tenebrós i explícit.

Tot això s’ha acabat, fins i tot ja no hi ha ni purgatori, perquè l’església ja no té valor de mantenir tantes fal•làcies i ara una altra l’ha substituïda, amb un muntatge paregut d’origen anglosaxó: la nit de halloween. També hi ha ànimes per mig, però en lloc de fer por en abstracte, s’empren disfresses i se simulen activitats de terror, mentre la gent jove organitza les festes de disbauxa i alcohol que fan al cas. Amb la pandèmia d’enguany, però, caldrà que tothom hi pose seny, no siga cas que no ens agafe cap animeta, però que ho faça el coronavirus. Del virus de la corona sí que no tenim escapatòria.

APROFITAR LA PANDÈMIA  (23 d’octubre)

Aprofitant que la pandèmia ha obligat a prendre mesures dràstiques de limitacions de llibertats, que no critique, perquè són necessàries, i de canvis de comportaments socials, etc. molts comerços i bancs, han aprofitat per a aplicar quasi dràsticament el sistema on-line, que jo trobe injust. Molta gent ni té internet, ni mòbil, ni tenen solvència per a les manipulacions tècniques i per tant queden exclosos, del nou sistema. Curiosament, per telèfon tampoc no atenen la clientela i tot s’ha de fer on-line.

Hi ha molta confusió, doncs, i com la gent no es resigna a patir i cadascú llaura cap a casa, han eixit al carrer protestant per la situació i demandant ajuts, solucions... i més possibilitats per a l’oci, especialment la gent més jove. Curiosament, el sector que més pateix la situació, la classe treballadora, no han estat els més actius en les protestes... En aquest clima mig caòtic, la major part dels governs fan esforços per a regular les coses i evitar que la pandèmia faça més mal del que siga necessari.

Lamentablement, tota pandèmia té un pandemònium, els qui en lloc de col•laborar a facilitar solucions es dediquen a crear problemes, confonent la gent i enganyant-la. El més gran dimoni d’aquest merder és sense cap dubte Trump, que intenta guanyar les eleccions americanes, al preu que siga. A nivell de l’estat de pandereta d’ací, hi ha dos exemplars de nomenada: la mosca collonera presidenta de Madrid i l’exaltat franquista Abascal, que de manera tan obcecada com inútil, ha perdut una moció de censura contra Pedro Sánchez. Com ho ha fet presumint d’ideologia xenòfoba, homòfoba, anticonstitu-cional i antidemocràtica, i atacant tots els partits del Parlament, especialment els inde-pendentistes, s’ha quedat amb un pam de nassos: sols l’han votat els seus "camaradas" (52). No té vergonya torera.

 

 

dissabte, 31 d’octubre del 2020

DESPROPÒSITS DELS POLÍTICS

DESPROPÒSITS DELS POLÍTICS

 Publicat a Levante-EMV, el 31 de novembre de 2029

 Molta gent, especialment la més senzilla i de base, no podem comprendre que els polítics facen el que conten a la televisió. La sensació és de descrèdit, de deshonra, i de que els polítics són una ruïna i un despropòsit. Amb la inclinació d’alguns a posar la mà al calaix, i la de tots a garantir-se uns suculents sous; amb la prodigalitat a malversar els cabals públics en obres faraòniques i nútils; i ara mateix, amb l’actitud quasi negacionista d’alguns polítics, d’Ayuso especialment, que està més interessada a defensar els interessos de “los suyos”, posant en risc la salut dels ciutadans de les barriades per protegir l’alta economia, la de l’oci, el turisme i la bona vida dels barris rics de Madrid... Exactament com fa Trump, que és un altre i enorme despropòsit per als nord-americans.

 

La humanitat sencera (també els animals), tenim uns models o paradigmes segons la manera distinta de pensar i de veure el món. En política, els paradigmes solen ser els respectius líders dels partits i amb aquesta gent funciona la fórmula a més dreta, menys  democràcia; hi ha les tribus centristes, que no són ni carn ni peix; i hi ha l’esquerra i els de més a l’esquerra. Dir tot açò és una bajanada, però com massa vegades les coses més evidents s’obliden, venen les confusions; per exemple quan Casado s’ha desviat cap a l’extrema dreta i  l’Arrimadas també, abandonant el centre; o com quan els socialistes giren cap a Ciutadans... També ens passa el mateix a nosaltres, els països del sol naixent o catalans; que ningú tire coets. Quins despropòsits!

 

Si al mal comportament dels polítics afegim llurs maniobres desviacionistes, la confusió que es genera entre el poble és evident. Per això també haurem d’exigir, a més de transparència en els comptes, coherència entre allò  que prediquen i el que fan. No estic en contra dels pactes polítics entre partits diversos i enfrontats. Jo pactí a Silla amb PP, UV, EU i Bloc, total nou regidors i cadascú d’una mare i m’elegiren alcalde; fou un pacte de conveniència profitós per al poble. Els pactes, si són bons, s’han de fer. Ara mateix els partits que han signat el pacte de Toledo haurien d’acceptar la proposta de Sánchez de declarar l’estat d’alarma durant vuit mesos, perquè serà un pacte de conveniència profitós per al poble. No signar la proposta serà un altre i greu despropòsit.

 

 

 

 

 

 

dimarts, 20 d’octubre del 2020

 GENT VELLA, MORT, FILOSOFIA I CASTANYES

El Repunt 45. Publicat a SAÓ, e3l 20 d'octubre de 2020

No diré tot el que pense de la gent vella, ni de la mort, ni de la filosofia, perquè sé que no importa massa ni el que diem ni el que deixem de dir. Els vells, a tot estirar, si diem res amb gràcia, hi ha qui somriu o qui se’n riu, però normalment ningú ens troba graciosos. No em sembla malament que se’ns menystinga, perquè arribats en aquestes edats no som més que càrregues feixugues, que sols volem cobrar sense treballar, reclamant que ho fem a compte de tot el que hem treballat i pagat a la Seguretat Social; per això ens consideren com un frau. En realitat, nosaltres ja hem fet tot el que havíem de fer i hem vist tot el que havíem de veure i tot allò que no hem acabat de comprendre, ni de veure, ni de fer ja no ens importa massa, i per això anem desinflant-nos i perdent les ganes de tot i alguns, de viure. Hi ha, però, les excepcions de les quals parlarem a continuació. De tota manera i sincerament, el que és important és que el món tire endavant, i no s’ature per la nostra culpa; que continue la festa de la vida amb la gent més jove, més espavilada i capacitada per a les tecnologies, per a l’ètica actuals i per a tots els ensurts que vindran. A nosaltres, amb la pagueta, si ens deixen morir tranquils i si ens poden alleugerir les penalitats físiques, millor i moltes gràcies. Com la vellesa és l’etapa de la vida més propera a la mort, els conceptes de vellesa i mort han anat sempre molt entrelligades, i la filosofia, mira per on, com acabe de tornar a rellegir en Sèneca, Ciceró, Lucreci, Montaigne i altres clàssics.

Sobre la vellesa tinc unes notes d’Horaci: “ai, Pòstum, Pòstum, els anys s’esmunyen fugitius, la virtut no atura les arrugues de la vellesa que s’acosta”. Terenci, més expeditiu, diu que “la vellesa és per ella mateixa una malaltia”. Sèneca, cínicament, que “és rar trobar plegades la felicitat i la vellesa”; contradictòriament, també diu que “la imminència de la mort dóna coratge al vell”. Respecte de la mort, Ovidi diu que “el temps devorador de les coses i l’envejosa vellesa, tot ho destrueixen”. Pel que fa a la filosofia i la mort, Montaigne segueix el raonament de Ciceró: “tota la vida dels filòsofs és una preparació a la mort” i  s’empara de Lucreci i de la seua versió en vers de la filosofia d’Epicur. L’assagista francés, en “Filosofar és aprendre a morir”, m’ha inspirat a fer aquestes reflexions i també el fet que jo em sent molt epicuri.

Hi ha les excepcions d’alguns vells, que són la nostra deshonra. El fet que el tal Trump (74 anys) es crega més jove que ningú i fort (hi ha res més lleig que un vell que es creu que està començant a viure?, preguntava Sòcrates); el fet que siga tan nefast que no pensa, sinó que excreta; i que pose el món en perill en cada piulada que fa, tot això m’ha fet pensar com de perillosos podem arribar a ésser els vells si ens n’anem de l’ala. I com ell, n’hem patit a bastament: Stalin, Reagan, Karol Wojtyla, Pinochet, Franco (Paquita la culona, per a son pare), el rei demèrit que hagué (pronuncieu cagué)… La nòmina és massa llarga i cadascú la pot completar al seu gust. Ho dic perquè aquestes excrescències m’han facilitat la part més negativa de les reflexions d’avui. Podria haver-me emparat dels vells venerables que he tingut la sort de conèixer, al llarg de la meua vida (78 anys), començant per mon pare, per M. Sanchis Guarner, M. Tarradell, Carmelina Sànchez-Cutillas… però la meua intenció sempre és agra i bel·licosa, com se sap, i em van millor els casos negatius i negres. Ho haig de fer constar, perquè seria injust si no ho dic i cada lector pot fer el mateix i arrodonir les llistes dels ancians roïns i la dels venerables que ha conegut; cal tenir en compte que els bons són més que els dolents i gràcies a això els humans, que hem passat per moments molt fràgils i perillosos, per autèntiques calamitats i per culpa de la gent dolenta, hem pogut resistir, reeixir i tirar endavant (mireu ara el que els passa als madrilenys amb la pandèmia i els negacionistes del PP).

Relacionar filosofia, vellesa i mort, doncs, no és tan difícil. La mort, la commemoració de la qual està al caure, amb les pròximes dates de l’1 i el 2 de novembre, de difunts i de cementiris, és molt democràtica i ja deia Horaci, que “truca amb igual urgència a les barraques dels pobres i als castells dels reis”. En realitat no és així, perquè els rics tenen més possibilitats, metges i metzines que els pobres per a morir-se, retardar-ho o lliurar-se’n. Als USA, per exemple, gràcies a la “vacaburra” de Trump, els pobres que no poden pagar no tenen atencions sanitàries. Els filòsofs han pensat molt sobre la mort, de manera que Sèneca deia, com Ciceró, que “tota la vida dels filòsofs és una preparació de la mort”. I són dels filòsofs i escriptors els següents epitafis-pensaments que transcric: Sit tibi terra levis, que et siga lleu la terra (Eurípides). In perpetuum, frater, ave atque vale, adéu per sempre, germà (Catul). Vita enim mortuorum in memoria est posita vivorum, la vida dels morts consisteix en el record dels vius (Ciceró). Moriatur anima mea morte philosophorum, em mor amb la mort dels filòsofs (Averroes). I per acabar transcric els graciosos versos de l’emperador Adrià, escrits en el seu llit de mort; són graciosos perquè l’emperador era sevillà, d’Itàlica, i d’allí li vindria el bon humor: Animula vagula, blandula/ hospes comesque corporis, /quae nunc abibis in loca/ pallidula, rigidula, nudula/ nec, ut soles, dabis locos. Animeta meua, tendra i vagorosa, hostessa i companya del meu cos, que ara te n’aniràs a uns paratges, pàl·lids, erts, despullats, on no et podràs divertir com feies.

Sobre els cerimonials mortuoris hi ha els premonitoris dels gladiadors romans que saludaven l’emperador amb la tètrica fórmula: ave, caesar, morituri te salutant, els qui van a morir et saluden. Totes les cultures han donat relleu a soterrar els seus morts, destacant les d’Egipte i les americanes de les grans piràmides i les momificacions. Nosaltres, llevat d’alguns grans espectacles, com els papes, els reis (i desgraciadament Franco) fem una missa i ja està, colguem els morts a la caseta, RIP. No fa gaire, els capellans agafaven un pessic de cendra i feien una creu sobre el cap dels parroquians i parroquianes dient: memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris, recorda, home, que ets pols i que tornaràs a la pols. La frase és del Gènesis (3,19) quan Déu expulsà Adam i Eva del paradís amb la cèlebre maledicció: et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornes a la terra d’on vas ser tret, perquè ets pols i a la pols has de tornar. No sé si encara fan aquesta cerimònia.

El que ja no fan, crec, és cantar el llarg poema del judici final: Dies iræ, dies illa, solvet sæclum in favilla, teste David cum Sibylla, un dia de ira serà el dia en què el món serà reduït a cendra, tal com anunciaren David i la Sibil·la. El llarg poema de més de 50 versos es cantava en llatí i ningú l’entenia; millor així, perquè en realitat és tètric i cavernari. Al meu poble hi havia un bon home, Camilo, que tenia una molt bona veu i el cantava, mentre tots estàvem muts i consternats. Més fàcils d’entendre i igualment tètrics eren els versos pregant per les ànimes del purgatori, que cantàven tot el poble, evidentment i lamentablement en castellà: Por las pobrecitas almas, todos debemos rogar, que Dios las saque de penas y las lleve a descansar…. Allí tienes a tus padres, tíos, hermanos y abuelos, conocidos y compadres, amigos y bisabuelos, sin alivio ni consuelo por no quererte acordar…. Jo era escolanet, li passava la salpassa al retor i xas, xas, ens arruixava, mentre mormolava no sé què. Recorde que els dies que hi havia soterrar jo no berenava del disgust. També recorde que als soterraments hi havia categories i que en els de les persones més importants actuaven la terna de rector, diaca i sotsdiaca, que cantaven naturalment a tres veus; les campanes tocaven més llarga estona. Si el mort era més normal, amb un sol capellà s’acabava més aviat. En els dos casos, els capellans anaven a casa del difunt i acompanyaven el taüt a l’església i després al cementiri. Si el difunt era un pobre, l’enterraven per caritat, però l’havien de dur a la porta de l’església on el retor li feia les absoltes i apa, al cementiri, sense dies irae ni pobrecitas almas. Els soterraments més dramàtics eren els albats, que recorde les criatures en taüts petits i les andes adornades de teles blau cel i el repic d’una campana petita i especial per al cas. La mort sempre ha estat una bona ocasió per a remarcar les diferències socials.

Una manera de passar aquests dies de difunts i d’enyorances és recorrent a les tradicions gastronòmiques: les castanyes, els panellets, els moniatos, i la mistela i l’anís. I en qualsevol cas, recordant la dita popular de menja molt i caga fort i no tingues por a la mort. Bon profit i us acompanye en el sentiment.