Els més desconfiats sabem que la vida és molt contradictòria i perillosa i que es tracta resistir els infortunis, amb voluntat, coratge i imaginació. Com no és normal que te toque una rifa, si hi ha alguna possibilitat d’aconseguir res, cal aprofitar-la i si venen mal dades, saber-les suportar. Malgrat aquest raonable equilibri, algun imponderable ho pot desbaratar tot, com la pandèmia del coronavirus; lamentablement, també poden afectar-nos les decisions contradictòries dels governants. No tocarem les contradiccions de Trump i esperarem que Bolsonaro també acabe tan ridículament com ell; tampoc les contradiccions d’Europa, malgrat que ens afecten directament, ni tan sols les de l’Ayuso i el dumping madrileny, ni tan sols les de les eleccions catalanes, perquè tindrem temps per a fer-ho.

Avui vull comentar els missatges contradictoris dels governs sobre les festes de Nadal. Per una part, volen regular-nos la vida: amb qui ens hem de reunir, quin dia i a quina hora i el nombre de comensals que han de seure a taula i si s’ha de cantar, parlar a la xiu-xiu, o estar-s’hi muts; quins viatges podrem fer i a qui podrem anar a veure, etc. No em sembla malament res d’açò, perquè les autoritats ho intenten amb bona voluntat i moltes gràcies, però tot és un tant contradictori. No té cap lògica que s’invite el veïnat a la contenció i la prudència, mentre els carrers i les grans superfícies s’encenen profusament il·luminats, i són una invitació a augmentar el consumisme i la disbauxa. També és contradictori que s’anime el veïnat a pensar que el pare Estat i la vella Europa poden pagar-ho tot, inclosos els negocis més innecessaris i mal duts, perquè ja és la caraba... Que s’ajude els treballadors i els autònoms en l’atur està molt bé, però a qui li vaja malament el negoci ha de saber resistir, estrènyer-se el cinturó, hipotecar la casa... Els llauradors, per exemple, si els va malament una collita o més, intenten millorar amb les collites següents. També ho fan els barbers, sabaters, botiguers, taxistes, els petits empresaris... Els empresaris de l’oci nocturn, que també reclamen ajuts, poden apujar els preus de les consumicions? Si l’oci no és cap primera necessitat, qui tinga vicis que se’ls pague. Ho dic perquè reclamem ajuts a l’Estat, que no és qui paga, ni Europa, perquè els qui paguem som els contribuents. Ja passà quan «rescataren» la banca... que l’estem pagant entre tots.