LA DRETA TOCA LA CORNETA, L'ESQUERRA, LA FLAUTA

EL REPUNT nº1    Presentació 

A SAÓ m’han acceptat i/o m’han suggerit, publicar-me una columna quinzenal, que dedicaré a reflexionar sobre aspectes de la política i de la societat especialment valencianes, però que també inclourà reflexions de més enllà de les fronteres estrictes, i fins i tot internacionals i potser que de l’estratosfera, perquè també podran ésser de temes espirituals. Hem quedat que escriuré allò que m’inspire i/o m’indigne més de l’actualitat, que ho faré com millor sé, de manera àcida i sense contemplacions, que tindré barra lliure…

Com comprendreu, estic molt content. Això és el que he fet tota la vida i ja aniré contant els problemes que m’han causat aquests escrits, sobre tots pels patums als qui he apuntat. Precisament, algunes vegades he estat censurat i fet fora per les pressions i les censures d’alguns d’aquest individus, però com he sobreviscut, no els perdré de vista i hi tornaré, si cal. Així doncs, que es toquen els collons. Una abraçada als fans i les fans.

LA DRETA TOCA LA CORNETA, L’ESQUERRA LA FLAUTA

Tot el teatre que s’ha organitzat per totes bandes, després de les eleccions a veure qui pacta amb qui, és/ha estat vergonyós perquè els partits discuteixen pel poder i no perquè estiguen contrastant idees ni programes, discuteixen per les vares i pels sous que comporten. Alguns somiadors pensaven que sI els C’s no volien tractes amb els voxos, la dreta fracassaria, cosa  que no ha passat. Jo ja sabia que tot era comèdia, amb les ganes que tenen de “recuperar” el que han perdut; la dreta sempre ha tingut un sentiment patrimonial del poder i sempre pensa que tot és d’ells, que el govern els correspon, per la gràcia de Déu (Franco era caudillo per això). En efecte, semblava que els tres partits de la dreta una i trina, estaven barallant-se, fins que han tocat la corneta: “ tara-ri, ti-tí, a repartir-se el pastís” i tothom s’ha posat a la feina.

L’esquerra, per la seua banda, no toca la corneta, sinó la flauta i moltes vegades desafinant. A Madrid, per exemple, ha hagut la doble oferta de Mas Madrid (Manuela-Errejon) i de Podem (Iglesias) i ho han perdut tot. Iglesias ja fa estona que ha perdut l’oremus i finalment, va posant la gamba. La sort que té aquest il·luminat és que Pedro Sanchez el necessita. En general, a l’esquerra hi ha molt de bocamoll que quan toca ajuntar-se, es desuneix. La pèrdua de Madrid, d’algunes autonomies i de molts ajuntaments, per culpa de la falta d’unió, hauria de fer-nos reflexionar i pensar si tenim remei, o si tot és irremeiable.

I hi ha un altre aspecte a tenir en compte, que és més greu. Mentre la dreta sí que ha format un front patriòtico-franquista per a treure l’esquerra i especialment els nacionalistes, de les institucions i no se n’amaguen de dir-ho, a l altra banda, a la d’ací, els socialistes tenen temor que formant cap pacte amb segons qui, algú puga pensar que estan organitzant un front popular, i els entra la diarrea. Precisament és això el que fa falta, un front popular.

Curiosament o no, la dreta i l’esquerra espanyoles coincideixen en l’aversió als nacionalismes català i basc. I és la insistència de la dreta a desqualificar els nacionalistes la prova de la por que ens tenen, cosa que hauria de ser un element positiu perquè els socialistes es replantegen i superen els seus temors. Els problemes “territorials” d’aquest Estat, històricament malforjat i inacabat, sols els poden solucionar els socialistes amb els nacionalistes, no en contra d’aquests. La dreta espanyola és profundament centralista i obcecadament franquista i revengista i no té cap possibilitat, doncs, de resoldre el problema històric de la diversitat de l’Estat. A més a més, la dreta està per la privatització i pel lucre, per les restriccions dels drets democràtics i socials, per l’espanyolitat més tronada, pel nacionalcatolicisme…  la dreta espanyola està lluny de poder ser homologable amb la dreta europea, com s’està demostrant als tribunals de la corrupció.

Els socialistes, doncs, haurien de pensar millor el que fan, perquè perdre l’oportunitat que hi haja una solució i es resolga el gran conflicte, serà imperdonable. No és demanar-los molt, però a les seues files hi ha molts burros carpetovetònics, que és creuen uns genis, i això ho complica tot. En definitiva que els socialistes i els partits a la seua esquerra han d’entendre que menystenir o menysprear els nacionalistes és negatiu. S’imposa el realisme i el pragmatisme i ara que tenen un president que és temerari però sap jugar bé i que ha collat barons i baronessa, no aprofitar-ho per avançar un poc, és un greu error, que no s’entendrà mai.

Ara mateix és la tarda del dijous 13 de juny, a dos dies del consumatum est electoral i jo apostaria (jo faria) perquè Junts per Catalunya i Esquerra Republicana votaren a favor de la investidura de Pedro Sanchez, que ja compta amb el PNV i amb Compromís i altres vots nacionalistes perifèrics. I a continuació duria el tema del judici del procés, dels presos polítics i dels exiliats a Europa, que ens donarà la raó. Seria una bona manera de “col·laborar” a posar fi a l’aberració que estem vivint. La dreta una i trina protestaria, i què?

IX CARTA A MANOLO

IX CARTA A MANOLO

Silla, 9 de juny de 2019

Estimat Manolo, amb aquesta carta pose fi a la sèrie que iniciàrem el passat 3 de desembre, amb la benevolència de SAÓ que les ha publicades, les quals han servit per a recompondre les nostres converses públicament. Ara ho podrem continuar fent, però directament i sense publicar-les. Molts amics nostres i coneguts s’han posat en contacte amb mi, recordant-me coses passades i amb alguns he intercanviat alguns correus.

Supose que a hores d’ara estaràs, com tot el món, fins als collons de les maniobres dels partits per a repartir-se el pastís; jo ho estic, no sé si més empipat pel deliri de la dreta una i trina per pegar cullerada siga com siga, o per la manca d’entesa dels socialistes amb les esquerres i els nacionalistes. Massa que hem vist que els polítics són volubles i contradictoris i el que diuen avui pot fer un gir en sentit contrari l’endemà; alguns són com els saltimbanquis o, pitjor, com unes cabres boges després de menjar raïmet de pastor. Encara que els més canviants són els C’s, més o manco tots ho són. Estan parlant, discutint, dies i dies no sobre qui podrà governar millor, perquè la societat trega el millor profit, sinó qui en traurà més profit, personalment. Quin negoci!

No vull opinar sobre el resultat final de tot plegat, perquè encara que nosaltres no hem acabat tan malament i som prou coherents en totes les baralles que s’estan lliurant. La llàstima ha estat que Baldoví estiga sol a Madrid, que Sebastià, malgrat el suport d’algunes tribus ibèriques, no haja obtingut plaça en Europa i que una vegada més hàgem de lamentar que Pere Major no siga senador.

Jo, com saps, a Silla visc en la clandestinitat política, proscrit del partit. Des del meu refugi, però, puc observar el món i el poble i ací hem perdut un regidor (en teníem dos). La meua opinió, que ja avancí a alguns amics, és que els regidors (tots, la dreta i l’esquerra) han estat treballant aquests darrers quatre anys i ingènuament, per a l’alcalde socialista, més que per als seus partits, de manera que aquest, sense haver-se despentinat, s’ha dedicat a empassar-se tots els esforços i èxits dels altres. El resultat és que ha obtingut una majoria clamorosa, com mai s’havia vist al poble (de 5 regidors ha passat a 12). Jo, naturalment, estic molt decebut, perquè ja saps com he estat tota la vida treballant per consolidar el nacionalisme a Silla.

He rebut la carta que esperava, de l’alcalde del poble d’Agapet i m’explica que el trobaren mort, d’un infart, quan estava sol a casa i de nit. Aquella mateixa vesprada, l’alcalde l’havia visitat per ultimar uns detalls de la deixa de la casa a l’ajuntament per a destinar-la a alguna família forastera amb fills, perquè s’hi instal·len i treballen al poble i perquè es mantinga oberta l’escola. Em diu que el trobà molt bé i que no s’esperava que aquella seria la darrera vegada que el veuria ningú. Seguint les seues instruccions, l’han incinerat i les seues cendres les han deixades en un campet de pomeres al costat del riu, on uns anys abans ell ja havia deixat les dels seus pares, perquè el vent s’encarregara d’escampar-les arreu. Angelets al cel, els tres.

Estic preparant un viatge de tres dies, amb l’odiós AVE, o amb avió, a una ciutat concreta, que encara no hem decidit, a fer unes coses concretes: visitar un museu i una església interessants, veure amb autobús i panoràmicament la ciutat, menjar, amb prevencions, alguna cosa popular, beure algun vi de la zona, llegir els diaris locals, fer alguna foto, comprar algun llibre i alguna cosa per als néts, passejar i… cap a casa. És la manera com darrerament fem algun viatge, la dona i jo; tres dies o quatre màxim. Ja no volem veure-ho tot, sinó poc i si amb un dia més podem visitar alguna ciutat pròxima, d’acord. Ja no estem per a més trots. Encara guarde les guies de viatge que ens compràvem quan érem joves, plenes de notes, que m’esgarrifen de pensar-ho¸ com per exemple, la guia d’Egipte, te’n recordes? Teníem 24 anys quan acabàrem la carrera i corríem com les cabres.

L’altre dia estava pensant que quan érem joves i ens veiem a la Universitat, ho sabíem tot de nosaltres i ara, com ja no ens veiem, ja no ens contem res. Supose que devem tenir els mateixos problemes o pareguts: colesterol, problemes de pròstata, excés de pes, alguna apnea, algun càncer, alguna diabetis, alguna artritis, problemes de mobilitat, òptics, sordesa, problemes femenins de mames, d’ovaris… No és que estem per al desguàs, evidentment, sols per a reparacions sistemàtiques i/o puntuals, res de definitiu, encara. La qüestió és afrontar el que ens toque amb estoïcisme i resignació. Jo ja saps que m’ho organitze prou bé: faig el que em manen els metges sense dir ni piu. Pel que m’has dit alguna vegada, tu i Conxa féu el mateix.

Hi ha una cosa que sé que a molta gent de la nostra edat ens passa: que ens pixem a sobre, sense poder controlar la bufeta. L’uròleg m’ha dit que tinc una bufeta hiperactiva, o incontrolable, com els xiquets hiperactius, i m’ha receptat unes píndoles, que me la controlen, encara que, així i tot, se’m pot escapar algun esguit, cosa que dissimule posant-me una compresa, com fan les dones; n’hi ha per a homes i es poden comprar a les grans superfícies. Per què no se’n parla d’això, obertament, com si fóra res vergonyós? A mi el que em fa vergonya és pixar-me i tacar els pantalons. Així que reclame que se’n parle obertament del tema i que la seguretat social se’n faça càrrec de les compreses i que ens rebaixen l’IVA.

Ara anem marejats amb això de la declaració de la renda que, com he dit alguna vegada, és just pagar-la, però si la paguem tots! Hem sabut de les trampes que han fet els governants, sobretot del PP, furtant i evadint capitals per a no pagar a Hisenda, pagant factures en negre… Com pot ser que sols persegueixen els petits comerciants, els petits manobres, les rendes més baixes, i no controlen les rendes més altes i/o enormes, les evasions de capitals a paradisos fiscals? I com pot ser que la totpoderosa església catòlica no pague ni xapa, ni tan sols dels locals que tenen arrendats ni dels lloguers, ni paguen l’IBI, ni els permisos d’obra, les adscripcions de propietats (apropiacions), etc? Ara que ha de governar el PSOE, amb Podem o amb el seu suport, i amb el dels partits nacionalistes com Compromís, serà de veres que se suprimiran les enormes injustícies que comet l’església a l’aixopluc del Concordat i de les lleis dictades per Franco i per Aznar?

Així les coses, si jo fora Pablo Iglesias no voldria ser ministre de res, per a tenir les mans lliures i dedicar-me a fiscalitzar el govern des de l’oposició, per a obligar els socialistes a fer les coses que han promés… Podem i els altres partits d’esquerra i nacionalistes podrien ser una oposició sincera, però exigent i col·laboradora, deixant el paper d’oposició bruta, improductiva i histèrica a la dreta una i trina (PP, C’s i Vox). Tu què creus?

Una darrera reflexió-recomanació que podem fer a l’esquerra i als nacionalistes, és que el seu comportament en els governs en què participen, siga net, transparent i exemplar, exageradament inclús. Han de començar pels comportaments personals, a base de cobrar uns sous justos, de mantenir conductes virtuoses o poc escandaloses. Tot el que els ha passat als del PP, i està passant-los als jutjats, té el seu fonament en la immensa corrupció en què estaven implicats. Pense que, amb els nous governs, ja no s’ha de repetir cap altre cas de corrupció i que si algú hi posa la mà, que s’actue immediatament…

Ja sé que quan Conxa llegirà aquesta carta protestarà perquè no faig menció de la corrupció dels socialistes andalusos i de la dels convergents. També m’hi referisc a ells, només faltaria. La nit del premi Vicent Ventura aprofití que havia de llegir un discurset i vaig fer un bon repàs de les patums de casa nostra, que s’han enriquit a costa de les desgràcies de la nostra nació.

Sobre el dinar que férem al motor de Mustieles i del qual tots hem anat dient meravelles, perquè l’allipebre fou magnífic, així com l’arròs en perol… i la beguda, sobre tot les ampolles de cassalla del tio Faustí que ens guardava Pep, saps qui m’ha escrit de manera molt irritada? No podia ser cap altra que l’Àngels. Encara que li he jurat i perjurat que l’havíem estat cercant i que li havíem enviat diversos correus, que ella ni ens havia contestat, ella protestava sense atendre raons. La culpa, per tant, havia estat d’ella i finalment ho ha comprés així i m’ha confessat que estava de viatge amb un jove que l’havia embogida, i amb qui havia viscut una “passió turca…” i se n’havia oblidat del món: he volat per l’estratosfera, Pitarch, m’ha dit. En conseqüència “ens perdona”, però exigint que si organitzem alguna altra teca que comptem amb “ells dos”, o siga, amb ella i la parella del moment. Quina Àngels!

Finalment què opines de l’escàndol de les proves de matemàtiques de la PAU? Recordaràs que jo deixí de participar-hi ben aviat en les proves d’accés a la Universitat, perquè la meua opinió és que els exàmens han de servir per a aprovar els estudiants i no per a suspendre’ls i que, per tant, els encarregats de preparar les proves han d’ésser analitzats prèviament, per si estan bé o malament del cap, si tenen fòbies, si són maniàtics, si odien el món… Cap examen ha de ser tan difícil que fins i tot els mateixos examinadors, tinguen dificultats en la seua resolució, com ha passat a València.

Besades i abraçades. I salut i República.