El senyor Trill

Article publicat al setmanari El Punt (edició del P.V), el 29 de març de 2009

El senyor Trill

Un trill és per a nosaltres el que per als espanyols és un trillo, i com el senyor Trillo és diputat popular per Alacant li diré senyor Trill i si no li agrada, que es presente a les eleccions per Múrcia, que és d’on és. Tothom sap que un trill és una eina rural per a batre i capolar la palla en la batuda dels cereals; ve del llatí tribulum i del verb tribulare, d’on també prové la tribulació. El senyor Trill és una tribulació, perquè d’això en fa cara, malgrat que com la té tan dura ho dissimula com pot.
Amb tantes coses que té a callar, amb tantes pallassades que ha fet i dit -recomane navegar pel Google, on hi ha una antologia de les seues frases més impressionants-, amb el seu historial groller i matusser, amb el seu morro que se’l xafa, amb la seua hipocresia pixapolida, ni es responsabilitzà, ni el responsabilitzen, per l’accident del Yak-42. Quina poca vergonya de país, quin país més indecent i porc! El màxim responsable polític no té responsabilitat, ho han dit els jutges, de tot el que passà amb la contractació d’un avió de saldo, ni amb la no identificació dels cadàvers, etc. A l’Espanya de la pandereta i el toro de Domecq, que si no és una república bananera s’assembla tant que es confon, no hi ha, com als països més civilitzats, una llei per a tots, amb una sola vara d’amidar, sinó dos, o tres, que s’apliquen segons l’escalafó: per als de més amunt, per als de l’entremig, i finalment per a la majoria, entre els quals les famílies dels militars del Yak-42, les de l’accident del metro de València, etc. Ací ens falla tot, començant pel principi universal que inspira les lleis, que és que la justícia siga igual per a tots. Els moralistes clàssics deien: Fiat iustitia, ruat caelum, que es faça justícia encara que s’enfonse el món; o fiat iustitia ne pereat mundus, que es faça justícia perquè no s’enfonse el món. “Manda uebos”, deuen pensar el Sr. Trill i els seus. I com hi ha tanta poca vergonya i s’hi juga tant amb la justícia, ja veurem també en què queden tots els casos de corrupció: en res.

FALLES I "TRAGES"

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 22 de març de 2009

FALLES I “TRAGES”

Com que mai no plou a gust de tots, els qui no volen falles se les han hagudes d’empassar un any més, mentre que els fallers s’ho han passat pipa, o siga guai. Parle en tercera persona, perquè jo, que tampoc li trobe el gust, he aprés a suportar-les, durant els anys que he estat alcalde de Silla, penjant-los, amb resignació franciscana, bunyols amb fulles de llorer, cantant les excel·lències de la dona valenciana i escrivint versos als llibrets! No me’n penedisc, perquè he comprés que Sanchis Guarner tenia raó quan em deia: - “El problema dels nacionalistes és que no anem a missa ni som fallers!” Quan he comprés que don Manuel tenia raó, a missa no, però sí que he col·laborat en tots els llibrets de Falla de Silla, amb respecte i comprensió, en certa manera compensant el sarau que organitzí, fa molts anys, amb un article contrari (“Cada any per ara la mateixa catàstrofe: les Falles”). Ara que, per a sarau sarau el que ha organitzat el president Camps -que, curiosament, no vol que li diguen Francesc, xica!- amb això dels trages que li han regalat, a canvi de contractacions públiques i favors. Jo, per si el moviment que s’ha iniciat a Castelló durant la Magdalena, on han cridat “Trages per a tots!”, es manté i s’estén, he fet un llistat de paraules que rimen amb trage, perquè els poetes fallers puguen fer rimes: pelatge, espionatge, bandidatge, abordatge, untatge, ultratge, potatge, quin personatge!, sabotatge, salvatge, percentatge, pasturatge, mala imatge, vassallatge, blindatge... I, fins i tot, vull ser dels primers que li dediquen uns versos fallers que, com tothom sap, menys l’alcalde actual de Silla, que s’ha enfadat per un escrit faller que li he dedicat, han de ser crítics. Amb aquests versos demostraré que és veritat que he aprés molt del món faller: Recollons la que ha muntat/ senyor president amb els trages/ donant favors i avantatges/ als qui li’ls han regalat/ I mira, ves, com l’han pillat!/ Però, com s’han assabentat,/ de quin era el meu corretatge?/ Qui ha descobert el potatge?/ Doncs, President, haurà estat/ algú que teniu al costat!

LA MAMELLA

Article publicat a El Punt /edició del P.V) el 15 de març de 2009

LA MAMELLA

Els llatins deien: ubi uber, ibi tuber. Volien dir que vulga viure de la mamella ha de carregar els problemes que se’n deriven; per exemple, que t’enxampe Garzón, que és un jutge a qui tant li fa caçar cérvols que xoriços. De moment, el darrers enxampats són del PP, com en altres temps ho foren del PSOE; alguns socialistes encara estan a la garjola (els diners que pisparen se’ls han quedat? Es pregunta la gent); ara hem de confiar que també hi aniran alguns de populars. A més del valor pròpiament del que han pispat, el fet mateix d’haver allargat la mà i d’haver acceptat suborns déu haver fet pensar a Garzón que qui roba un ou, també pot robar un bou, o siga que qui accepta un vestit, també pot acceptar un pis a la Gran Vía de Madrid, o un compte en negre a Miami, així que es deu haver dit: qui l’haja fet que la pague! Em sembla bé, encara que crec que, més greu que posar a la presó uns quants polítics lladregots, és el descrèdit de la moral a què estem assistint. La gent, amb aquests mals exemples, pot (podem) sentir-se temptada a fer el mateix: incomplir les lleis, tirar mà de la caixa... Perquè, és evident que si veus un ministre de Justícia caçant cérvols i sense permís; un president autonòmic acceptant vestits, o un partit polític obtenint diners negres; si veus que tot és barata concessions a dit; si veus tot això, és natural que, com a mínim, en desconfies i que penses que tots són iguals. Si a sobre veus maniobres indecents, com impedir que governe Ibarretxe, emparant-se en la fal·làcia que el socialista López (que s’ha posat el nom en basc, però ni el parla) pot governar amb vint-i-cinc diputats, i no pot fer-ho Ibarretxe amb trenta; o sents que aquest senyor López comptarà amb els vots del PP, però sense haver fet un pacte, penses que, a més de tot, són uns mentiders de mena. Que diguen els socialistes i els populars que pacten contra els nacionalistes, que ho diguen si tenen collons, i ja veurem com acaba aquesta festa. Si tant d’interés tenen per la mamella basca, que recorden que tindran greus problemes.

CÍ SHÍ, CONSELLER

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 8 de març de 2009

Cí zhí, conseller Sāng de Quán, cí zhí; això vol dir, en xinés: Font de Mora, dimissió! Ja li ho vaig dir en anglés quan li entrà la dèria: Blackberry’s Fountain, resign! I és que ara, el nostre il·luminat Conseller d’Educació, que no ens mereixem, ha tingut l’ocurrència que els xiquets i les xiquetes valencians han d’estudiar la llengua dels xinesos, a més del castellà i de l’anglés; sobre el valencià no n’ha dit res, segurament perquè ja el dóna per desaparegut. Però, per què han de saber els xiquets i les xiquetes valencians, xinés? Doncs, supose que per a poder parlar amb els xinesos i les xineses en xinés, així si algun xiquet o xiqueta valencians ha de visitar o emigrar a la Xina podrà fer-ho amb tota tranquil·litat, i no com ara, que els valencians i valencianes que van a la Xina veuen la Muralla, compren regalets i se’n tornen, però, com que no saben xinés, amb males penes s’assabenten com cal del que han menjat. El Conseller, que va més enllà, pensa que serà millor que els xiquets i xiquetes valencians estudien aquella llengua, perquè així podran parlar amb més de mil xinesos, i tot d’una tacada! Quin xollo! És veritat que els xinesos fan una altra cosa que la que vol el Conseller, i a la Xina ensenyen el xinés, per cert el mandarí normatiu, o siga que no permeten maniobres blaveres com la del cantonés. Respecte de saber altres idiomes, els xinesos pensen, com m’ha explicat un veí meu, el senyor Li, que els xiquets i les xiquetes xinesos, que ja saben xinés, després aprenen l’anglés i, si finalment vénen a València, aprenen valencià, com fan els seus fills, però que si anaren a Lisboa, aleshores aprendrien portugués, i si ho feren a París, francés, i etcètera. Però aquest camí és lent, i el Conseller pensa que és més pràctic i pedagògic ensenyar als xiquets i xiquetes valencians el xinés, de xicotets, que és quan les llengües s’aprenen més bé, que esperar a veure si els farà falta o no el dia de demà, perquè el que va davant va davant. Si encara en vols més, para el cabàs!

DONYA CARMELINA

Article publicat a el Punt (edició del P.V) el dia 1 de març de 2009

DONYA CARMELINA


Acaba de morir una de les dones més genials i assenyades que he conegut mai, una dona d’una elegància innata, una dona encantadora i intel·ligent, donya Carmelina Sanchez-Cutillas (Els jeroglífics de la pedra de Rossetta; Matèria de Bretanya...) i vull retre-li el meu senzill homenatge. De pas contaré una xicoteta història, perquè no se’n farà ressò ningú i té molta gràcia. Ella, al seu editor (Eliseu Climent), li deia el meu senyoret, afectuosament i confiada, fins el dia que s’assabentà que no li havia fet les liquidacions de les reedicions dels seus llibres i anà a retraure-li que l’estava estafant, que no s’ho esperava... i acabà dient-li: -Ja no és el meu senyoret! I és que donya Carmelina tenia molta classe. Contrastant amb la finor de donya Carmelina, ara mateix estem veient tot l’espectacle brut i de baixa estofa dels polítics (populars i socialistes), mostrant les vergonyes i les misèries de manera gens exemplar i tan perillosa per a la salut de la societat, o siga, de la democràcia. El que està passant és una barbaritat, però una realitat, i no ens ha d’estranyar que el poble desconfie dels governants, cada dia més. Ara, Garzón ha enxampat in fraganti els populars, com abans pescaren els socialistes, la filla de Franco, l’arquebisbe Marcinkus... I ja veurem en què queda tot, perquè en aquest país, com hem vist a bastament, a qui pispa una gallina li cau el món damunt, mentre que si es tracta de l’erari, amb quatre dies a la garjola ho tens solucionat i sense tornar ni un duro. Per això, en dies tan tèrbols coms els d’ara, els pocs personatges sincers i intel·ligents que encara queden, es fan més patents quan moren, perquè contrasten amb els hipòcrites i obtusos que triomfen i campen. Quin país el nostre, que gasta els diners en fanfàrries i especulacions, que és capaç de fer doctor honoris causa el mateix Aznar, i s’oblida de les persones més pures, més intel·ligents i més nobles, com donya Carmelina. Jo, com estic convençut que estarà volant entre núvols i angelets, li envie un bes de tot cor.