UN SILLER PROP DEL MONDÚVER

UN SILLER PROP DEL MONDÚVER

Joan Iborra i Gastaldo és un siller que viu i treballa a la Safor, als peus del Mondúver (Xeraco), però que manté vives les seues arrels silleres (l’Horta). Dedicat a l’ensenyament i a la investigació, la publicació dels seus interessants treballs demostren que l’erudició és la conseqüència de molt de treball i de molt esforç intel·lectual i no del còpia-enganxa, o el producte de la improvisació. Vull destacar les seues edicions crítiques de la Crònica de Viciana i de les Històries de Pere Tomic. La música en temps del Tirant. El tinell del Tirant...

Joan Iborra i Gastaldo

 Durant la seua joventut, Joan Iborra (Àlex per als amics) visqué intensament aquest compromís a Silla, participant activament en activitats culturals, sindicals i polítiques, clarament del costat de l’oposició al franquisme local. La fortuna l’han portat en un altre poble, no molt lluny de Silla, però distint, encara que similar, llevat que a Xeraco viu a l’ombra del muntanyam del Mondúver, cosa que no tenim els sillers, veïns d’un poble pla i albuferenc.

És evident que la incardinació del nostre paisà al poble on ha anat a raure, a casar-se i a tindre dos fills, respon a una manera d’entendre que l’arrelament d’un foraster al poble d’adopció, mai no és fortuït ni gratuït, sinó que respon a un compromís amb la terra, amb la gent, amb el país i amb la llengua, o siga que comporta una ideologia nacionalista, en el millor sentit de la paraula.

Iborra, a més del seu treball docent i de la investigació, encara té temps per a dedicar-se a la recerca de les receptes de la cuina popular. Per això vull fer algun comentari del seu recent llibre: A l’ombra del Mondúver. Que subtitula: El costum de guisar a Xeraco i Xeresa.

En el cas d’aquest llibre que acaba de publicar i que comentem avui, Iborra ha fet una impressionant tasca de recerca d’informació “de la cuina familiar, popular i empírica... de regust certament atàvic”. Com diu, la seua ha estat una recerca “en la cuina de costum, la de sempre”.

En l’atavisme dels plats que comenta Iborra, que ell considera la tenacitat de les arrels valencianes, ha reviscut els plats casolans de la seua infantesa i la seua joventut, els plats que preparava sa mare, a la qual tant s’assembla, físicament i amb seues les dots culinàries. Estic convençut que la seguretat que mostra en les explicacions que dóna, des del pròleg a la darrera de les noranta tres receptes que explica, són el resultat d’aquesta conjunció.

Divideix el llibre en set apartats: Cassoles, perols i mesclats. Coques i pastissos. Arrossos, caldos i paelles. Marina i marjal. La salaó. Carns viandes i volateria. Dolça sucreria. Cada capítol té al voltant de deu receptes diferents, llevat del dels arrossos als quals en dedica el doble, però especialment del de la sucreria, al qual en dedica gairebé el triple.

Vull subratllar que entre tantes receptes hi ha les referides als dos temes que, donada la procedència albuferenca d’Iborra, estic convençut que més l’hauran estimulat. Un d’ells són els arrossos caldosos, encara que trobe curiós que no fa cap al·lusió a les aus de l’Albufera (fotges, coll-verds...), que també les haurà a les marjals de la Safor, amb les quals fem l’arròs en perol a Silla, que és la mateixa recepta de l’arròs de matança del llibre. També l’haurà estimulat l’espardenyà (ara sí, amb coll-verds inclosos) i sobre tot l’l’allipebre d’anguiles.

Pel que fa a la sucreria, Iborra, que és un llèpol, en dóna una ampla i erudita informació. Prèviament explica la importància del sucre des de l’època dels àrabs, que són els seus introductors entre nosaltres. Informa sobre la seua elaboració, de llarga tradició a la Safor. També explica que la medicina medieval i moderna (Arnau de Vilanova i Lluís Alcanyís, per exemple), creia en les seues bondats, recomanant el consum de fruites en confitura, els xarops, etc. Finalment, distribueix tantes receptes al llarg de les quatre estacions de l’any, amb tot de torrons, massapans, coques, pastissets, rotllets, melmelades i confitures... Relaciona tantes llaminadures amb les festes, especialment les de Pasqua i Nadal.

Aquest llibre de cuina popular de Joan Iborra és encara més suggerent o sorprenent per alguns plats concrets, que se suposen més desconeguts per a alguna gent de ciutat, encara que no per als que vivim als pobles, encara que, poc habituals, si que poden resultar-nos enyoradissos. La medicina actual els pot mirar amb un cert recel, per allò del colesterol, la tensió arterial, l’obesitat, etc. Aquestes malalties, pel que es veu, abans no existien tant com ara; quina pena.

Em referisc especialment a alguns arrossos al forn més potents, als figatells, a la fetjada i a alguns pastissos. La fetjada per exemple, que en alguns pobles diuen corada, consisteix en mig quilo d’entranyes de porc (fetge, cor, llengua, lleu i renyons), un quart de costelles també de porc, cansalada i sagí... Suculenta recepta, poc virtuosa però santament explosiva.

Un altre exemple, la corona de glòria, que és un pastís blanc i rodó, fet amb mig quilo de sucre, 375 grams d’ametla, vuit ous i un bescuit de quatre ous. L’elaboració no és gaire complicada i, segons Iborra s’ha de menjar l’endemà de la seua preparació ... “o dins la mateixa jornada, si l’ànsia us domina l’ànima”. Segurament ho diu pensant amb ell mateix.

Per a compensar, però, els excessos d’algunes receptes, també les hi ha de més tranquil·litzadores que cap metge prohibirà, especialment si ningú els invita: el guisat de dejuni, la crema i les mandonguilles d’abadejo, un suquet de peix, els esclata-sangs amb alls tendres, les coques de ceba, de pebre (pimentó a Silla), de pèsols, la caragolada, els bunyols de carabassa... 

En conclusió, aquestes fantàstiques receptes, amb les quals vivíem, fèiem festa i engreixàvem, continuen vives als nostres pobles... i engreixant-nos. Algunes persones especialment sensibles, com Joan Iborra, les recullen i les publiquen. No dubte, doncs, a recomanar aquest llibre, editat per l’A.C La Goleta, i il·lustrat amb magnífiques fotografies, que és un aspecte molt important per entendre millor la literatura culinària.

EXPERIÈNCIA PER A GOVERNAR I ALTRES IMPERTINÈNCIES

EXPERIÈNCIA PER A GOVERNAR I ALTRES IMPERTINÈNCIES

L’inefable Rajoy diu que per a governar cal tenir experiència de governar, així que, ja que cap dels seus contrincants ha estat president ni ha governat enlloc, tots fora. Per aquesta raó, i en contra de la Constitució, la totalitat dels ciutadans i ciutadanes estan desqualificats per a presentar-se a les eleccions presidencials, llevat de Felipe Gonzalez, d’Aznar i de Zapatero. És la teoria del Papa Luna, que ja explicaré altre dia.

Cal dir que és inefable “aquell a qui no es pot definir amb paraules”, però no crec que Rajoy, d’ara endavant l’inefable a seques, es moleste per l’adjectiu que li adjudique, perquè és el mateix que el de Déu, segons l’encíclica Ineffabilis Deus, de Pius IX, sobre la Immaculada. Així que pot sentir-se satisfet, doncs, i ben pagat de reunir unes condicions tan especials. No sé si ningú li ho ha dit; de res.

Però malgrat que no hi haja paraules per a descriure’l, podem intentar-ho. Com és l’inefable president en funcions? Com pensa, com actua, què diu, què vol dir...? Jo el definisc en primer lloc, com un cagadubtes sistemàtic; en segon, com un mentider compulsiu; finalment, com un penell, que canvia com bufa el vent.

Dit d’altra manera, l’inefable, quan ha de resoldre res, mai no sap com deseixir-se’n i per això és un cagadubtes indecís. Diu les mentides que vol de manera compulsiva, que és com actuen les “autoritats” que volen que tothom accepte el que diuen perquè sí (en valencià, per collons), encara que se li nota quan menteix, perquè gira els ulls delatant-se. I és un penell sotmès a les bufades del vent de Berlín i de Bruxel·les, com fan els penells quan bufa el vent.

Ja ho digué Sant Vicent Ferrer, que era un profeta, segurament pensant en l’inefable de qui parlem: “tenim un àrbitre que canvia així com fa un penell”. Els espanyols al penell li diuen veleta, però ells què saben.

Tornant al tema de l’experiència, quina en tenia ell quan es posà de regidor, de ministre, de president? Podem preguntar-nos el mateix de tots els polítics populars: amb quina experiència comptaven la primera volta que s’estrenaren? La resposta és que amb la mateixa que quan anaren de putes per primera vegada, o siga, amb ninguna. Aquestes coses s’aprenen amb la pràctica i tothom té dret a posar-s’hi.

Pegant-li la volta, podríem demanar-nos: i per a què els ha servit a la rècula popular tenir tanta “experiència”? Referint-nos solament als lladregots conversos, convictes, sospitosos o investigats, és evident que tanta experiència sols els ha servit per a omplir-se les butxaques. Així que Rajoy és un tocacampanes, o com un fantasma dels contes, que fa més riure que por.

Aquest candidat a president ho té ben complicat, si vol que ningú confie amb ell perquè repetisca en la presidència del govern. Fins i tot el qui és més procliu als populars, Rivera, li ha dit que no compte amb ell. (Jo crec, però, que, arribats al cas, si aquests dos partits fan ambo, pactaran, perquè Rivera no és de fiar).

Així és que els populars, el dia 26J hauran d’acceptar que els ha arribat l’hora de la porga, com als caragols i que s’han de dedicar a depurar responsabilitats; a pagar els deutes i les multes; a acceptar les sentències judicials, la presó inclosa... Molta feina, doncs, per no parlar de la lluita successòria que hauran de lliurar entre ells.

L’altre candidat, que deixa’l córrer, és el socialista. Pedro Sánchez s’ha fet amb la pitxa un embolic de cagar-se. A mi, la veritat és que em fa llàstima. Hereu d’un partit que ha anat davallant sense parar, des de les famoses majories absolutes de Gonzalez, no té, el pobre, ni capacitat per a decidir, i supose que ni per a pensar, perquè ja ho fan per ell la baronessa, els barons, i tots els bla-bla-bla de Ferraz.

Encara gràcies que l’Iglesias els ha donat tema, amb l’ocurrència de la socialdemocràcia i s’han posat a discutir qui ho és més, qui estava primer... El “debat” és tan bizantí, com quan els bisbes discutien si els àngels tindrien sexe o no. Sembla mentida que dos partits que, finalment, han de governar plegats (m’hi he jugat una paella), i que s’han canviat de camisa tantes vegades, es posen a discutir per una banalitat, en lloc d’anar fent alguna cosa positiva, si s’han d’entendre.

Finalment, com tindrem govern podemita-socialista, o a l’inrevés, vull fer alguna reflexió als “meus”. En primer lloc, crec que hauran d’anar molt alerta, no se’ls apuge l’èxit al cap i confien que ja ho tenen tot fet; que pensen amb Grècia, amb Tsipras... i amb la Merkel. En realitat, no tindran ni temps per a anar de festa, sinó molta feina i hauran de saber explicar les coses amb pedagogia, perquè al poble ens ha de quedar clar que sí que hi ha una altra manera de governar, més democràtica i eficaç que la vella política.

Una segona reflexió sobre el paper dels partits independentistes catalans i bascos. En realitat crec que són els guanyadors, perquè han posat la por en el cor dels espanyols, que han d’implorar “que no se’n vagen”. Quina oportunitat per a anar-se’n, no? Mentrestant, han d’aprofitar els trenta-cinc diputats nacionalistes que els reserven les enquestes, perquè poden ésser decisius segons per a què. Els espanyols inevitablement s’hauran de posar a tall de parlar, d’arribar a acords, de fer referèndums... d’acceptar que som al final d’una història i a l’inici d’una altra millor per a tots. Ja veurem.

TOT A PUNT PER A LA RIFA ELECTORAL

TOT A PUNT PER A LA RIFA ELECTORAL

Els qui ara manen en funcions, els qui volen manar i els qui viuen o volen viure mamant del poder, o siga els polítics i llurs paràsits, tots estan a l’espera dels resultats electorals. Què serà de mi, es pregunten? Com els números estan tots venuts, molts s’estaran aclamant a algun sant, perquè els isca la rifa. En lloc d’un bombo, però, en aquesta rifa els números els té la ciutadania a les mans, que ha de triar els guanyadors.

Teòricament la ciutadania tenim tota la informació i podem triar en funció de les nostres preferències, si volem a uns o a d’altres. Dic teòricament, perquè la informació de què disposem està condicionada als prejudicis i als interessos de cada partit, que ens haurien de dir la veritat i sols la veritat del que pensen fer o desfer.

La realitat és que no és sempre així, perquè la història ens demostra que els partits diuen unes coses i, si guanyen, en fan unes altres. Alguns programes de televisió (especialment La Sexta) estan demostrant tothora que els polítics menteixen. Però, malgrat que siguen tan poc de fiar, la gent va i els vota. Podem deduir, doncs, que la gent som uns tòtils o uns idiotes?

Com les enganyifes dels partits ja són sistemàtiques, és possible que mentir acabe considerant-se “normal” pel veïnat, la qual cosa seria horrible. Cal posar-hi remei a aquesta situació endimoniada. En aquest sentit, fa falta una llei que permeta revocar automàticament els polítics que traïsquen o incomplisquen les promeses electorals, començant pels presidents. Amb aquesta llei molts no haurien durat ni un mes en el càrrec; Rajoy, per descomptat, hauria anat al carrer el primer.

També està esdevenint “normal” la corrupció sistemàtica dels polítics. La dels polítics populars, però també de socialistes i de convergents, són tan abominables i escandaloses, que mereixerien un tractament legal més contundent. A banda que els polítics, els banquers, les grans fortunes i les elits, no poden ser tractats com uns lladres qualssevol, perquè actuen amb més facilitats, impunitats i connivències que els xoriços de base, què s’ha de fer?

Qui ha de pagar el que roben els polítics? Crec que, en primer lloc, les diligències que inicien la policia, la guàrdia civil i els jutges, s’han d’acompanyar de la incautació preventiva dels béns d’aquesta gent. Si al cap dels anys que dura la instrucció i el judici algun polític queda exonerat, se li tornen els diners i en pau. Sense indemnitzacions.

Encara s’hauria de considerar, per llei, la responsabilitat subsidiària dels partits que els hagen anomenat i promocionat, de manera que el que no paguen els lladres ho paguen llurs partits. Així anirien més amb compte i s’evitarien situacions i excuses com les que han protagonitzat Rajoy, Aguirre i en general el PP.

Una altra llei hauria de prohibir la formació de cap majoria absoluta, posant uns límits als resultats electorals i obligant a la formació de governs de pactes. Precisament, allí on ha hagut majories absolutes és on ha hagut més corrupció, perquè els corruptes han actuat a cobert, amb total impunitat. València és l’exemple més reconegut a tot el món, però no l’únic, perquè hi ha Madrid, les Balears, Andalusia, Múrcia, Catalunya...

He proposat quatre mesures legals per a evitar les maldats dels polítics que, resumint, són: la primera, per a evitar les promeses electorals falses, la revocació del polític mentider. La segona i tercera, per a impedir la corrupció, la incautació dels béns del polític investigat i la dels respectius partits, per responsabilitat subsidiària. La quarta, fer impossible la formació de cap majoria absoluta, obligant a la formació de governs de pacte, sempre.

Em faig càrrec que res del que he dit serà possible i de fet cap partit ho porta en el seu programa electoral, llevat de la revocació dels mentiders, que ho diu Podem. De la resta, ningú diu res de res. A cap polític ni a cap partit, especialment dels majoritaris, els interessa modificar les regles que tenen establertes i que els permet provar a fer fortuna, perquè malgrat tots els escàndols que s’han fet públics, n’hi ha de molts altres que no i en això confien, en tenir bona sort i que no els enxampen.

Ja ho digué el president gallec Feijoo, quan el cas de Camps: lo que le ha pasado es que Paco ha tenido mala pata. Volia dir que no tots són descoberts, com el mel·liflu de Camps. Dit d’altra manera, que és possible tenir una bona ratxa i fer fortuna en política. Per la gosadia amb què actuen, tots confien que sols enxampen a qui enxampen. I proven la sort.

Estic caient en la generalització? Evidentment que no, perquè mantinc i crec que no tots els polítics són deshonestos, però, com sempre és millor prevenir que curar, estic convençut que és millor desconfiar dels polítics que confiar. Que conste que quan jo “maní” un poc (alcalde de Silla), deia el mateix que ara.

Malgrat que és recomanable, doncs, desconfiar dels polítics, hem de votar algú. Jo ja tinc el meu partit, al qual votaré i que recomane (com sóc del Bloc, votaré el pacte a la Valenciana). Però, després del que he escrit, vull fer alguna recomanació.

Qui no tinga cap opció, que pense en els partits minoritaris i emergents. Que s’oblide dels majoritaris. I que vaja a votar, perquè, endimoniadament, les abstencions sempre afavoreixen els partits més grossos. Els números de la rifa els tenim els ciutadans a les nostres mans. Després, que ningú es queixe.

LA PELL FINA DE LA DRETA I SIMILARS

LA PELL FINA DE LA DRETA I SIMILARS

 

Em crida l’atenció la hipersensibilitat d’alguns personatges, especialment de la dreta i del clero, però també de membres de la casta socialista. Pel que es veu, tenen la pell tan fina, que se’ls irrita si ningú els critica. No estan fets per a suportar cap contrarietat, pobrets! Amb tantes cremes que hi ha al mercat!

Sense anar molt lluny, ara mateix, el govern central exigeix al govern valencià que rebaixe el to crític que mantenen, perquè en cas contrari no milloraran el finançament. Reconeixen que els valencians estem infrafinançats, però que malgrat que tenim raons de sobra per a protestar, exigeixen la submissió i silenci del govern valencià. Quina cosa més repulsiva!

Es tracta dels diners del FLA  (fons de liquiditat autonòmica, o siga diners per a pagar deutes immediats), que no té res a veure ni amb el deute històric, ni amb les diferències de comptabilitat de les dues administracions, ni amb les inversions pendents, ni amb els criteris més justos de repartiment de les aportacions de l’Estat, etc. Finalment, com estem en eleccions, aquells han cedit i pagaran. Bufa-li, que té gonia.

 Mentre ens demanen que callem, però, el ministre Montrolo (és un acudit madrileny) sí que pot dir el que li ve de gust, del gust més agre que destil·la. No m’hi vaig a posar altra vegada amb ell, perquè crec que ja és un cadàver, al qual se l’estan menjant els cucs de les mentides sobre l’amnistia fiscal, l’incontrol dels evasors fiscals, els tractes de favor als de la cassola, etc. En realitat, tot el govern actual ja és un cadàver, que malgrat que la incineració està prevista el 26 de juny, continuaran pudint fins el final.

Un altre personatge també de pell fina és l’eminent cardenal Canyissars (torne a insistir que l’he castigat normalitzant-lo lingüísticament, ja que ell no accepta l’ús del valencià a l’església). Quina figura més contradictòria amb les postures del Papa, fent-li la contrària en tot. Jo ja he suggerit que el Vaticà accepte una nova heretgia, la dels qui, per sistema, fan la contra al Papa. Propose que s’hauria de dir el canyissarisme.

Com tothom sap, i dic tothom perquè ho saben a tot el món, aquest personatge és xenòfob, perquè està en contra de la vinguda a Europa dels qui fugen de la guerra. Diu que no tots els refugiats són trigo límpio i que a on arribarà la cristiana Europa amb tant de moro per ací. Jo ja li vaig advertir que tampoc tots els capellans, cardenals inclosos, ho són, de trigo límpio, i que si els europeus van o no a missa, la culpa no serà pels moros.

També és homòfob i està en contra de l’homosexualitat. Davant de la barbaritat i de les protestes que li han caigut a sobre, ahir mateix intentava rectificar afirmant que ell vol molt els gays i les lesbianes, “als qui estime molt, els valore en la dignitat que els correspon com a persones...”. Quina eminència, quina intel·ligència, quina claredat d’idees! Com quedem, senyor cardenal? Els vol o els condemna?

I és ginecòfob, o siga que té fòbia a les dones. Tota la política del seu reconeixement, la política i la ideologia de gènere, troba que és una amenaça a la família, a l’home i a la humanitat. Nyaca, el paio! Quan s’estan fent tants esforços a nivell mundial per anar acabant amb la discriminació de la dona, ell proposa tot el contrari.

Evidentment, Canyissars fomenta l’odi, precisament quan el Papa té en marxa l’Any Sant del perdó. S’ha posicionat contra mitja humanitat, o contra la major part de la humanitat, perquè també critica les polítiques de l’esquerra. Així que fent una suma de les dones, més els fugitius i immigrants, més els gays i lesbianes, més les esquerres de tot el món, més l’església compromesa, amb el Papa inclòs, més les persones de bona fe... Canyissars està contra la major part de la humanitat.

 

Però, a qui té del seu costat? Evidentment, a la cort dels addictes a la Capa Magna, a l’Opus Dei, a les beatetes i mongetes més ingènues, al PP amb la Bonig inclosa, a Rouco... També pensen com ell els del Palmar de Troya, els islamistes més fanàtics, Trump... La gent més carca del món, en definitiva.

I com Puig i Oltra l’han criticat, ha respost com una tia maria, en lloc de fer-ho com un príncep de l’església. Els ha dit traïdors, covards i estúpids, i els ha acusat d’incitar a l’odi (precisament ho diu ell, que és qui hauria de callar). I els ha comparat amb Franco, que si que cal tenir collons per a dir una bestiesa així. Davant de la situació, l’església progressista valenciana ha demanat al Papa de fer-lo fora de l’arxidiòcesi.

En fi, per respecte als qui creuen en Déu, en la Trinitat i en el paper de l’Esperit Sant en l’elecció i consagració dels bisbes, crec que segurament el que passa és que Canyissars ha perdut l’oremus i per això predica el contrari que el mateix Papa. Els qui no tenim la possibilitat de creure que els burros volen, però volem ser més “caritatius” que ell, creiem que el que passa és que el cardenal és un fatxa integral i no pot remeiar-ho, o que està com una cabra.

Vull acabar fent una altra referència, ara a la pell fina de Susanna Díaz. Encara que a primera vista semble com una haca sevillana, dòcil i ben aparellada, en realitat li agrada més anar al trot i triomfadora. Estrellita Castro, com si l’haguera coneguda, ja cantava: el tronío, la guapeza, la solera, y el embrujo de la noche sevillana; a su grupa voy lo mismo que una reina, con espuelas de diamantes a los pies, que luciera por corona y como peina, la majeza del sombrero cordobés.

Doncs molt bé, aquesta dama, amb aspiracions de reina, de moment de secretària general del PSOE, també té la pell tan fina que s’irrita només de veure els de Podem. Ella, que és baronessa, encapçalà la posició irreductible dels barons i baronets, que féu impossible el pacte entre el PSOE i PODEM en les eleccions passades, precisament quan els era avantatjós. Després del 26 de juny l’hauran d’acceptar, en pitjors condicions, si es confirmen els pronòstics. Tantes bones cremes que hi ha per a les pells irritades, senyora Díaz!