I ARA QUI ÉS EL FEIXISTA, BAIXAULI?

Publicat a El Punt de Silla, juny de 2008

Durant tota l’anterior legislatura, mentre jo era alcalde del quatripartit, Baixauli i els seus més addictes (Adolfo, Vicent Navarro, Roman), i els franctiradors més inesperats (alguns “representants” d’associacions, alguns caps d’àrea municipals...), havien decidit que el pacte, que havíem fet el Bloc i EU amb el PP i UV, era un motiu d’escarni sobre mi mateix. De manera que aquella colla de bocamolls i de desaprensius, no dubtaren a dirigir-me paraules ben grosses (feixista, per exemple). Ara, mira per on i quina casualitat, són ells els que pacten amb el PP, i ho fan amb un trànsfuga, que és pitjor. Per tant, és just que tasten del seu mateix verí i no tinc cap inconvenient a retornar-los els seus improperis: feixista és vosté, Baixauli, i els seus patètics corifeus! De tota manera, com no és el mateix el pacte del quatripartit que el que acaben de fer Baixauli i el trànsfuga del PP, Machancoses, encara podríem administrar-los-en més, de paraules verinoses. El pacte del quatripartit no era en benefici propi, mentre que el que acaben de fer no té altre sentit que el d’assegurar que Baixauli podrà tirar endavant el “seu” projecte de plaques solars i altres mangarrufes, i Machancoses podrà intentar solucionar els seus problemes personals, inclós el de les Eres. Això sí, i tots cobrant com els ministres!

Al llarg dels anys que porte treballant políticament i donant la cara he pogut actuar de manera clara d’acord amb el que pense de la moral política. També a través dels articles mensuals del Punt, he anat explicant la meua particular visió de la situació política local i, fins i tot, avançant-me als esdeveniments, ja avancí el desenllaç del tema de Machancoses-Baixauli, que no dubtí a qualificar de corrupció (el transfuguisme és corrupció).

Avui lamente haver encertat els meus mals auguris. De tota manera, tot no s’ha acabat, perquè ara Baixauli, amb el vot que li mancava (i si no perd el de Lara, cosa que seria superdivertida) ja no té cap excusa per a posar-se a treballar. Ara bé, amb quins diners compta, Baixauli? Aquest és el seu tendó d’Aquil·les (ell que es creu Ulisses), perquè l’Ajuntament sanejat econòmicament que heretà del quatripartit, l’ha malbaratat amb els esplèndids i descarats sous que s’ha adjudicat ell mateix, els regidors i els alts funcionaris que ha contractat perquè li facen el xoc. I com s’ha gastat tot el pressupost, no li queda ni un duro per a inversions! Què farà, doncs?

Acabe amb un breu recordatori del malaguanyat Paco Giner, el Punxó, que ens acaba de deixar. L’Estellaor ja li dedica un emotiu recordatori en la pàgina del Consell Agrari, amb paraules molt sentides que faig absolutament meues, perquè sempre tinguí a Paco com un bon amic i una gran persona i he sentit moltíssim la seua mort. Sols vull recordar les paraules que em digué Paco, en una visita que li fiu i tocàrem el tema del transfuguisme impulsat per l’alcalde. Paco, que era un home agut i ingeniós, em digué: són tal para qual, poca feina i molt de jornal!

QUIN CAFARNAÜM

Josep L. Pitarch. Jerusalem

M’ha encantat viatjar a Jerusalem, aprofitant una oferta tirada de preu, encara que he anat a patir. Intentaré resumir les commocions que he sentit en el cor i en l’ànima. Quina ciutat! A mi, que no em movien interessos especialment religiosos, la ciutat m’ha fascinat perquè realment és una ciutat santa -per a jueus, cristians i mahometans, tots junts però separats i enemistats-; perquè és un cafarnaüm de cultures, de llengües i d’històries i finalment perquè és un ensurt permanent. És un lloc on m’agradaria viure, en jubilar-me. La ciutat (i el país) invita al compromís, perquè és difícil mantenir-s’hi al marge, encara que és molt complicat prendre partit entre jueus i palestins, i més perquè s’equivoquen els extremistes, dels dos costats, que pensen que el problema solament té raons teològiques, històriques i culturals -és cert que es fa difícil entendre que hi haja el mateix Déu per a tres religions irreconciliables i a veure qui la diu més grossa!-. El que he vist són les diferències econòmiques i, sobretot, que darrere del conflicte hi ha els interessos de poderosos grups de pressió nord-americans. En un altre moment en parlaré, perquè hi ha molt a dir. Avui resumiré el cas de normalització lingüística que protagonitzí, inesperadament, i la recompensa divina que obtinguí a canvi. El cas és que un botiguer del soc ortodox em demanà que li escriguera en castellà “rebajas”; li expliquí que si també posava “rebaixes” la gent de la costa oriental i les illes (li pintí la península) li ho agrairíem. Em féu cas i succeí que al cap de poc passà una expedició de gent d’un poble del Principat: - Ai, Montse, mira, rebaixes! Li buidaren la tenda. El botiguer l’endemà, exultant i agraït em féu uns regals, seguint la tradició oriental: uns rosaris i unes icones per a ma mare i la sogra..., però, a més a més, beneïts per un popa ortodox, que s’entestà, també, a beneir-me a mi mateix. Continuaré parlant-ne, perquè hi ha molt a contar, si Jahvè, Déu i Al·là ho permeten.

PEIXOS GROSSOS

Nou article, publicat al setmanari l Punt d'1 de juny de 2008

Ahir, en el metro, anava mirant de reüll el diari alternatiu que, al meu costat, llegia una jove i el cor em féu un tomb: “La UE vol retallar les primes als executius”; això va pel Zaplana, pensí. Segons els ministres econòmics, les primes multimilionàries que complementen els sous dels alts executius, o siga d’alguns polítics quan passen a l’activitat privada, els inciten a prendre decisions arriscades, perjudicials per a les empreses i són un mal exemple per a la resta de treballadors, que, mentrestant, s’han d’estrényer els cinturons. Wa-sa Allah, que diuen els moros, o siga: Déu que ho faça! Ja m’agradaria veure aquests peixos grossos sense capacitat de decidir com han d’empenyorar-nos, per a obtenir, ells, els millors beneficis per a ells. De tota manera la meua cabòria ha durat el trajecte del metro, perquè quan la jove del diari ha baixat, movent el cul amb tanta gràcia, amb ella s’ha esvaït qualsevol esperança i he pensat que el Consell d’Europa podrà dir missa, perquè als peixos grossos no els controla ni Déu! Així que, arrabassat per un revival d’eufòria (la primavera i el cul de la jove, potser) m’he proposat escriure alguna cosa, de moment aquestes quatre ratlles. Però, sobretot, vull aconsellar al diputat del Bloc Enric Morera (ara que m’ha anomenat el seu assessor parlamentari), que duga a les Corts tres propostes: els sous que han de cobrar els polítics (perquè hi ha alcalde de poble que, descaradament, cobra com un ministre); el tema de les incompatibilitats entre la gestió pública i la privada, durant l’exercici del càrrec i després, dels polítics; finalment, el sistema de control, eficaç i efectiu, i el règim de sancions als que incomplisquen els acords (lleis). Ja sé que hi ha alguna cosa mig regulada (com la llei contra el transfuguisme), però com els peixos grossos tenen tanta influència, crec que paga la pena d’intentar-ho una altra vegada i que els partits es retraten. I, per què no podem somiar que Zaplana anirà algun dia a la garjola?