dilluns, 30 de desembre del 2019

EL PRIMER PART SEMPRE ES COMPLICA

30/12/2019. SAÓ
El Repunt 15
EL PRIMER PART SEMPRE ES COMPLICA

Anem de part, que és el resultat de la bona conxorxa de sant Pere Sánchez i de sant Pau Iglesias, qui ho havia de dir; però, en els negocis del sexe, com de la política, freqüentment tothom passa de l’amor a l’odi amb molta facilitat. En aquest cas, alguns vèiem inevitable que el pacte sanchista-iglesista arribaria a rams de beneir; altres, no, especialment entre les files socialistes i sobre tot la dreta. Com el part va a afectar enormement l’evolució política del ‘problema català’ (“Espanya tiene un problema con Cataluña” digué el rei d’ara), i com la criatura vindrà al món, i estic convençut que serà per a bé, haurem d’esperar amb alegria el proper naixement, a continuació del del Bon Jesuset, que ja fou la nit de Nadal. O siga, que visca la festa!

Tothom sap que per aquest part feia falta l’ajuda d’una bona comare, paper que li ha correspost a Esquerra Republicana, que està aportant tot el seu savoir faire; el part serà assistit per diversos ajudants, procedents de les terres més llunyanes (gallecs, càntabres, canaris, valencians, terolencs, bascos i fins i tot madrilenys), de manera que serà un part pluricultural i plurinacional. Pràcticament està tot preparat, i estem a l’espera que se solucionen alguns problemes que hi ha amb els republicans, i tindrem la fumata bianca que esperem uns i altres, perquè com li passà al Bon Jesuset, cadascú li demana al nou nat allò que més li interessa. Com el nou nadó encara no té nom, confie que el batejaran en català i per això propose Almogàver, que és un nom bonic, històric i sense dificultats fonètiques per als espanyols.

Però, el primer part sempre es complica. A Jerusalem hi hagué un problema quan Herodes ordenà que la policia matara tots els nins acabats de nàixer, per a fer impossible la profecia que predia que aquell nin, fill de Maria i de Josep, seria un greu perill per a ell mateix i la seua monarquia. Ara i ací, també hi ha els infanticides heròdics: Casado i els seus aliats de la dreta, i els desgraciats barons socialistes, per l’esquerra, que no volen que nasca el nin Almogàver. Aquests saben que vindrà al món amb el propòsit de posar-hi ordre i això no els convé i prefereixen el desgovern i noves eleccions.

Si tot tira endavant augmentaran les pensions dels jubilats i els jornals; s’acabarà la llei mordassa; la llei educativa del troll Werth; la reforma laboral… I s’hi negociarà amb catalans i bascos una sortida a l’esgotat estat autonòmic, cercant una solució federalista o aproximadament; s’enfocarà el tema monàrquic; se solucionarà el conflicte amb l’església, a base de trencar palletes; es redistribuirà el territori per acabar amb la despoblació d’algunes regions; i tantes coses amb les quals hem somiat. Així és que estem amb l’ai al cor per veure quan naix la criatura i s’hi posa a mamar i a fer-se fort per aguantar el que li espera.

Però, serà nin o nina? Això tant li fa, perquè hem d’acabar amb la preeminència dels mascles, amb la societat patriarcal, amb el fet que les dones cobren menys que els homes i no tinguen els mateixos drets. No com la monarquia espanyola, tan poc exemplar ni democràtica, perquè dóna la preferència als mascles sobre les femelles a l’hora d’heretar el negoci familiar. Aquesta és la raó per la qual la parella borbònica actual no es fa l’ànim de seguir criant, malgrat que els ix molt a compte, per si naix un xiquet i deixa aparcada l’hereva actual. Si li hem de fer cas a un tal Peñafiel, que coneix molt bé tot l’entrellat de la família reial, el rei que hi hagué (pronuncieu c’hagué) aconsella el fill de practicar el coitus interruptus i “fuera problemas”; ho diu ell que és tan experimentat a crear-ne i a aprofitar-se’n.

Els heròdics, profundament despagats des de la moció de censura a Rajoy i mal conduïts per un malcarat Casado (don Quintín el amargado), que té com a suport ideològic la tita Cayetana (FAES) i al darrere, Aznar, tenen feina a subsistir. Rivera ja va sucumbir covardament i fugí a viure, que la vida són quatre dies, deixant la titeta Arrimadas, la pobra, al davant de la barca ciutadana a punt d’enfonsar-se. I la tropa abascaliana, després d’haver estat els que han provocat el desastre C’s i d’haver frenat en sec els del PP, quin paper podran jugar en aquest merder que és Espanya? Jo crec que poc, si no xillar, fer l’energumen i amenaçar; on puguen, també emmerdaran la situació, complicant l’existència de la dreta, com passa a Madrid. La base ideològica de Vox són els llibres-pamflets de Formación del Espíritu Nacional del batxillerat franquista; no donen per a més. En l’altre grup d’heròdics, els d’esquerres, hi ha les mòmies del passat Gonzàlez, Guerra, Ibarra… i els presidents de Castilla-Manxa, d’Aragó i d’Extremadura, especialment. Res de bo, o com diem a València: tres pa’l sac i el sac en terra!

Així és que hi ha pacte, que naix la criatura i que els heròdics fracassen en llur intent infanticidi. Els pactes són saludables i haurien de ser obligatoris, fins i tot en els casos que cap partit guanye per majoria absoluta, perquè al guanyador li haurien de prendre els escons suficients per fer-lo perdre la majoria i així obligar-lo a cercar amb qui pactar. Quan hi ha un pacte, els partits es vigilen mútuament i és més difícil que hi haja mangarrufes i que ningú pose la mà al calaix. La prova la tenim en la corrupció, que s’ha donat amb majories absolutes del PP, del PSOE, de CIU… I han estat més difícils o inexistents en governs de pacte. El que dic és bo per al govern de l’Estat, com ho és per als autonòmics i municipals. Qui té por a formar cap pacte és perquè de la política sols espera “forrar-se”, com digué Zaplana,  i vol tindre les mans lliures per a poder-ho fer.

Ho dic perquè tinc l’experiència, que ja he contat altres vegades, del pacte que formàrem a Silla, el Bloc, EU, PP i UV, tots contra el PSOE. EU i el Bloc sols teníem un-dos vots i ens van elegir d’alcaldes, perquè era la meua condició no votar cap candidat de la dreta. Governàrem sense problemes, llevat d’alguna mangarrufa secreta de la dreta, però al poble no hi hagué corrupció. Les majories absolutes són absolutament perilloses.

En el cas que tenim entre mans, el pacte de Sanchez-Iglesias i els adherits, sota la benedicció in extremis d’ERC, el que importa és que el part vaja bé i que la criatura nasca forta i amb ganes de mamar i créixer i de treballar el més aviat. La feinada que tindran serà tanta que, únicament si és satisfactòria, la podran suportar. Així és que s’han de posar amb ganes i amb l’esperit del part pluricultural i plurinacional, que han de mantenir els quatre anys vinents. Em fa la impressió que es podran fer moltes coses. No vull ni pensar què passaria si tot acabés malament.

Així és que el tuit d’avui, que oferisc per si algun lector se’l vol apropiar i difondre, el destinaré a parlar bé del pacte (140 mots):
El pacte d’esquerres amb què iniciem l’any 2020, pot servir per a reconduir totes les animalades antidemocràtiques aprovades pel PP, que continuen vigents, per a vergonya de tothom i això és suficient per a signar-lo. No fer-ho seria un error, que cap nacionalista amb dos dits de front hauria de perdonar mai.
També hauria de servir per a aclarir si el poble és monàrquic o republicà, amb un referèndum. La monarquia la va decidir Franco i en la Transició no hi hagueren collons per a preguntar al poble, perquè hauria guanyat el no.
Per descomptat, done tot el meu suport a ERC perquè en les negociacions exigisquen el màxim, ja que tenim raó i són ells els qui tenen més ganes de fer president a Sánchez. Com digué Quim Torra, nosaltres no som el problema, sinó els espanyols; doncs, que paguen.

divendres, 27 de desembre del 2019

LA TITA I EL TITOT. Versió íntegra


23/12/2019. Revista Saó
El Repunt 14
LA TITA I EL TITOT 

Conte de Nadal, publicat a Levante (20/12), i ara ampliat amb aquesta versió íntegra feta per a SAÓ,

Qui diu el que vol, sent el que no vol. Aquesta és una elemental sentència, que molta gent hauria d’aprendre, per anar més amb compte quan parlen, si no volen que ningú els replique amb el que no volen oir. Això els passa especialment a la gent pública, els polítics i comentaristes dels mitjans, que parlen tan alegrement. Abans de continuar vull fer una pregunta: per què un home públic és un polític i una dona pública, una puta? Els diccionaris han d’esmenar les definicions.

Hi ha polítics i polítiques, de llengua solta i donats a insultar, que com no mesuren ben bé el que diuen, escoltar-los ja és patir. Solen tenir una oratòria fluida i confusa, agressiva i prepotent, i estan protegits pels partits que representen, perquè s’encarreguen de les feines més brutes, com insultar els enemics i llançar sospites a l’aire. Són molt útils als líders i molt aplaudits pels confrares. Finalment, quan ja no són útils als líders, desapareixen, més o manco sense deixar rastre. M’esforçaré a posar uns exemples de la darrera etapa del PP, encara que em costa recordar els noms: FlorianoHernandoCospedal, Cifuentes… No cal que en fem un resum de les barbaritats que digueren; requiescat in pace. L’esquerra no es queda curta, però no tinc ganes de posar-m’hi, ara que van a tornar a governar, però més o manco, igual.

Ara ha sortit una marquesa franco-hispano-argentina, que està deixant a l’alçada de les sabates els antecessors i els supera: Cayetana Àlvarez de Toledo y Peralta-Ramos, XIII marquesa de Casa Fuerte. No sols ha enutjat, amb les barbaritats que solta, tot el món civilitzat i instruït; tota l’esquerra, especialment el regidor d’Ador i a mi; també els mateixos populars d’Euskadi i de Catalunya, que han protestat vivament per les seues desqualificacions; i fins i tot diuen que a dintre del partit té més gent en contra que a favor. Cal dir que aquesta marquesa forma part de FAES i de la quota aznarista de l’equip de Casado.

Ella diu el que se li ocorre i sense pensar-s’ho massa, perquè possiblement no pensa massa. A don Pio Baroja li preguntaren si llegia el Pensamiento Navarro, que era un diari molt retro i fatxa i contestà que “pensamiento” i “navarro”, eren dues coses que no encaixaven bé juntes. Una cosa pareguda es pot dir del pensament de la marquesa, que no pensa. Ella fa bla, bla, bla i avant, es queda tan fresca i descarada; o no és bla, bla, bla el que diu?

M’he estat fixant i crec que el que fa és glu, glu, glu, o siga, exactament com fan les tites. En realitat s’assembla a una tita (a les Illes i al Principat diuen gall dindi i indiot). Possiblement se m’ha ocorregut perquè estem en els Nadal i és temps de posar els betlems i coure el titot. I com no vull ofendre ningú i menys una marquesa, faig memòria d’altres importants comparacions a animals que s’han fet en la política dels darrers anys. Primer fou Carrillo que li digué al ministre Perez Llorca que li semblava un ‘zorro plateado’, cosa que féu riure el Congrés, la premsa, la ciutadania i el mateix ministre, que era astut com una rabosa i tenia un cabell profundament blanc. Després fou el PSOE que en 1996 comparava el vicepresident Cascos amb un dòberman, pel seu paregut a un gos de presa, sempre atacant. N’hi ha més, que no recorde. O siga, que hi ha precedents animalístics i ningú s’ha ofés per això. Una tita és el que veig en aquesta ja famosa marquesa. Algú hauria de fer la prova i fer-li baixet quan passe prop: glu, glu, glu, a veure si s’enganxa i respon glu, glu, glu…

M’he decidit per muntar un betlem i posar-hi aquesta tita, però per arrodonir l’escena em faltava un titot. En un corral on hi ha tites ha d’haver-hi un titot. La imatge del titot unflat, de caminar ampul·lós i presumit, la tinc claríssima i sols em faltava trobar el polític adient. En un primer moment pensava amb Rivera, però com aquest ha fugit del corral, deixant-se la titeta o indioteta Arrimadas tan soleta que fa pena, ell ja no pot ser. I plaf, de sobte apareix Josep Borrell a la tele (a Espanya li diuen Borrel i no s’enfada), tot unflat, ampul·lós i presumit i, com fan els titots, la caga, xaf. Oblidant-se del càrrec que li han donat a Europa, de ministre d’Afers Estrangers, i de la prudència amb què ha de moure’s, no se li ocorre altra cosa que criticar els jutges belgues, la justícia belga, perquè no han fet com la gestapo i han lliurat a Espanya el president Puigdemont, com ell volia i vol. Quina cagada, i això que havia assegurat que no es ficaria en temes de política interna d’ací, per respecte al nomenament que li havien fet.

La mare que va, m’he dit, amb els problemes que tenim pendents amb la justícia belga i ara a aquest titot (glu, glu, glu) no se li ocorre altra cosa que emprenyar els belgues. En un poc temps, a més d’altres assumptes pendents i dels que aniran eixint, a Bèlgica han de decidir sobre Puigdemont, Comín i Puig; un mes després serà el torn del jutge Llanera, que ja han citat; no sé quin embolic tenen també amb el mateix govern espanyol… I en aquestes circumstàncies a Borell no se li ocorre altra cosa que fer la cagada que ha fet. I encara més, perquè ara mateix s’ha enfrontat amb la justícia europea, mantenint tesis contràries, sobre l’assumpte, al Tribunal d’Estrasburg.

Total, que ja tinc la tita i el titot del betlem. La titeta Arrimadas soleta i arrupideta. Ho deixaré així, perquè ja no tinc temps de continuar; hauria d’haver començat abans, quina llàstima. Encara falten els borreguets i els pastorets, les gallinetes i el gall de la masovera, els ànecs del molí, els camells dels Mags, el bou i la burra del pessebre, el caganer… Polítics i eclesiàstics, n’hi ha de sobra per a omplir i se m’ocorre que hauria posat Junqueras de sant Josep; el president baturro Lamban, de burro (per la rima); Baldoví, de bou, pel coratge que hi posa; la Ponsatí, de Mare de Déu; Errejon, de bon Jesuset; fins i tot els de la CUP, de zelotes (independentistes radicals); Vicent Boscà (Saó) d’àngel anunciant pau a la terra als homes de bona voluntat; Ximo Puig de rei Melcior, ara que porta perruca daurada; Morera de rei Gaspar i Mònica Oltra de reina Baltassara; el president càntabre de patge major, amb l’or, l’incens i la mirra; el manxec Paje de patge menor, arrossegant el sac de carbó; Casado, d’Herodes, matant 155 nins catalanets; la Colau, Isabel Olmos (Levante) i Aina Riera d’angelets, anunciant als pastorets i pastoretes el naixement, perquè hi vinguen amb les ovelletes; la parella Sànchez, de sant Pere i Iglesias de sant Pau….

L’any que ve continuarem, perquè em falten assignar personatges: Anàs, Caifàs, el lladre Barrabàs i el caganer… Però estic tranquil, perquè de betlems sempre en tindrem i sols farà falta que algú em faça memòria per novembre. Acceptaré suggeriments i, mentrestant, tingueu bones festes els qui les celebreu.
 ----------------------------------
El tuit d’Estrasburg i els carabasses carpeto-vetònics. 140 motos, que qui vulga pot apropiar-se i difondre com a cosa seua, perquè jo no sé com es fa això.

En un estat civilitzat, ja hauria dimitit mig món del poder judicial, concretament els jutges i fiscals que han fet la gran marrada de tot el procés i les seues derivacions. Pel que ha dit Estrasburg, tot ho han fet al revés i malament. L’altra marrada socialista ha estat promoure Borrell a ministre d’Exteriors europeu, qui s'ha atrevit a criticar els jutges belgues, perquè no fan el que ell vol. També hauria d’haver dimitit.

Afortunadament formem part d’Europa, encara que tothom no estiga a l’altura: ni ho està la Constitució, ni la monarquia que ens encolomà Franco, ni els jutges, ni alguns partits… Les coses es poden esmenar, si no volem que a Europa se’n riguen més. Ara veurem on arriba el “patriotisme (tronat)” de què es vanten tant. Dimissions i neteja. Ja n’hi ha prou i massa de carabasses carpeto-vetòniques.


 

divendres, 20 de desembre del 2019

La tita i el titot. Conte de nadal


Article publicat el 20/12/19 a Levante-emv 

LA TITA I EL TITOT. CONTE DE NADAL 

Qui diu el que vol, sent el que no vol. Aquesta és una elemental sentència, que molta gent hauria d’aprendre, per anar més amb compte quan parlen, sinó volen que ningú els replique amb el que no volen oir. Això els passa especialment a la gent pública, els polítics i comentaristes dels mitjans, que parlen tan alegrement. Abans de continuar vull fer una pregunta: per què un home públic és un polític i una dona pública, una puta? Els diccionaris han d’esmenar les definicions.

Hi ha polítics i polítiques, de llengua solta i donats a insultar, que com no mesuren ben bé el que diuen, escoltar-los ja és patir. Solen tenir una oratòria fluïda i confusa, agressiva i prepotent, i estan protegits pels partits que representen, perquè s’encarreguen de les feines més brutes, com insultar els enemics i llançar sospites a l’aire. Són molt útils als líders i molt aplaudits pels confrares. Finalment, quan ja no són útils als líders, desapareixen, més o manco sense deixar rastre. M’esforçaré en posar uns exemples de la darrera etapa del PP, encara que em costa recordar els noms: Floriano, Hernando, Cospedal, Cifuentes... No cal que en fem un resum de les barbaritats que digueren; requiescat in pace. L’esquerra no es queda curta, però no tinc ganes de posar-m’hi, ara que van a tornar a governar, però més o manco, igual.

Ara ha sortit una marquesa franco-hispano-argentina, que està deixant a l’alçada de les sabates els antecessors i els supera: Cayetana Àlvarez de Toledo y Peralta-Ramos, XIII marquesa de Casa Fuerte. No sols ha enutjat, amb les barbaritats que solta tot el món civilitzat i instruït; tota l’esquerra, especialment el regidor d’Ador; també els mateixos populars d’Euskadi i de Catalunya; i fins i tot diuen que a dintre del partit té més gent en contra que a favor.

Ella diu el que se li ocorre i sense pensar-s’ho massa, perquè possiblement no pensa massa. A don Pio Baroja li preguntaren si havia llegit el Pensamiento Navarro, que era un diari molt retro i fatxa i contestà que “pensamiento” i “navarro”, eren dues coses que que no encaixaven bé juntes. Una cosa pareguda es pot dir del pensament de la marquesa, que no pensa. Ella fa bla, bla, bla i avant, es queda tan fresca i descarada; o no és bla, bla, bla eñ que diu?

M’he estat fixant i crec que el que fa és glu, glu, glu, o siga, exactament com fan les tites, En realitat s’assembla a una tita. Possiblement se m’ha ocorregut perquè estem en els Nadals i és temps de posar els betlems i coure el titot. I com no vull ofendre ningú i menys una marquesa, faig memòria d’altres importants comparacions a animals que s’han fet en la política dels darrers anys. Primer fou Carrillo que li digué al ministre Perez Llorca que li semblava un ‘zorro plateado’, cosa que féu riure el Congrés, la premsa, la ciutadania i el mateix ministre, que era astut com una rabosa i tenia un cabell profundament blanc. Després fou el PSOE que en 1996 comparava el vicepresident Cascos amb un doberman, pel seu paregut a un gos de pressa, sempre atacant. N’hi ha més, que no recorde. O siga, que hi ha precedents animalístics i ningú s’ha ofès per això. Una tita és el que veig en aquesta ja famosa marquesa. Algú hauria de fer la prova i fer-li baixet quan passe prop: glu, glu, glu, a veure si s’enganxa i respon glu, glu, glu...

M’he decidit per muntar un betlem i posar-hi la tita, però per arrodonir l’escena em faltava un titot. En un corral on hi ha tites ha d’haver un titot. La imatge del titot unflat, de caminar ampul·lós i presumit, la tinc claríssima i sols em faltava trobar el polític adient. En un primer moment pensava amb Rivera, però com aquest ha fugit del corral, deixant-se la titeta Arrimadas tan soleta que fa pena, ell ja no pot ser. I plaf, de sobte apareix Josep Borrell a la tele (a Espanya li diuen Borrel i no s’enfada), tot inflat, ampul·lós i presumit i, com fan els titots, la caga, xaf. Oblidant-se del càrrec que li han donat a Europa, de ministre d’Afers Estrangers, i de la prudència amb què ha de moure’s, no se li ocorre altra cosa que criticar els jutges belgues, la justícia belga, perquè no han fet com la gestapo i han lliurat a Espanya el president Puigdemont. Quina cagada, i això que havia assegurat que no es ficaria amb la política interna d’ací, per respecte al nomenament que li havien fet.

La mare que va, m’he dit, amb els problemes que tenim pendents amb la justícia belga i ara aquest titot (glu, glu, glu) no se li ocorre altra cosa que emprenyar els belgues. En un poc temps, a més d’altres assumptes pendents i dels que aniran eixint, a Bèlgica han de decidir sobre Puigdemont, Comín i Puig; un mes després serà el torn del jutge Llanera, que ja han citat; no sé quin lio tenen també amb el mateix govern espanyol... i a Borell no se li ocorre altra cosa que la cagada que ha fet.

Total, que ja tinc la tita i el titot del betlem. La titeta Arrimadas soleta i arrupideta. Ho deixe així, perquè encara falten els borreguets i els pastorets, les gallinetes i el gall de la masovera, els ànecs del molí, els camells dels Mags, el bou i la burra del pessebre, el caganer... Polítics n’hi ha de sobra per a omplir, però ja no tinc temps; hauria d’haver començat abans. Per damunt damunt se m’ocorre que hauria posat Junqueras de sant Josep; el president baturro, de burro (per la rima); la Ponsatí, de Mare de Déu; fins i tot els de la CUP, de zelotes (independentistes radicals); Ximo Puig de rei Melcior, ara que porta perruca daurada... L’any que ve ja veurem, perquè de betlems sempre en tindrem.

dilluns, 16 de desembre del 2019

VISCA LA SUBVERSIÓ

SAÓ. 16/12/2019
El Repunt 13
VISCA LA SUBVERSIÓ

La subversió que practiquen els qui volen destruir o tirar a terra l’ordre establert, o siga als qui manen, té en contra aquesta gent, que veuen amenaçada la seua situació preeminent. En conseqüència, la premsa oficial, la literatura oficial i la moral oficial, amb el dret penal a la mà, o tota la justícia oficial, prenen posicions per ofegar la rebel·lió dels subversius. Ésser subversiu s’ha de considerar, doncs, i en principi, un mal negoci. Ara bé, tot depèn de qui guanye la batalla que s’establisca, de l’èxit o del fracàs de les accions que protagonitzen els subversius, i de l’èxit o fracàs de la repressió que exercisca el poder sobre ells, Si la rebel·lió la guanyen els subversius, aquests passaran a la categoria d’herois i fins i tot acabaran governant; al contrari, si perden, els caurà a sobre tot “el pes de la llei” i podran acabar fins i tot penjats, encara que no seran oblidats i donaran molta feina, mitjançant els seus seguidors. Alguns perduraran per sempre, com veurem en el cas de Sòcrates.

Els ciutadans subversius polítics s’han mogut per ideals i no per interessos personals i en donaré quatre noms exemplars: De Valera, Arafat, Mandela i Simon Bolívar. També quatre de subversius ideològics: Sòcrates, Jesucrist, Espartaco i Martin Luther King. En tots els casos, els subversius defensaven el poble, fins i tot la independència, una millor justícia social i més democràcia, no s’enriquiren i molts s’hi deixaren la vida. Eren bona gent, malgrat que cap policia, ni cap capellà, els hauria fet un certificat de bona conducta.

Pose l’exemple de De Valera que a Irlanda, una nació sotmesa a Anglaterra, féu partit amb els nacionalistes que lluitaven per la independència i eren, per això mateix, considerats elements subversius. Com les seues activitats eren considerades perilloses i terroristes, eren perseguits per la policia i l’exèrcit anglès. Alguns dels caps més subversius tenien posat preu, perquè algú els delatés. Als irlandesos no els acollonà ni la presó, ni la mort, sinó que lluitaren sense desmai i, com finalment guanyaren, els anglesos hagueren de marxar d’Irlanda, mentre que els subversius (IRA) proclamaven la república. Un dels terroristes més perillosos, De Valera, que els anglesos condemnaren a mort i no pogueren ajusticiar, arribà a ser president de la República. Ara els irlandesos continuen treballant per aconseguir la unió amb Irlanda del Nord i amb això la independència total de l’illa.

Tots els casos no són iguals, però pareguts. Mandela va estar tancat a la presó 27 anys per lluitar contra l’apartheid, que segregava la població negra de la blanca, que era la dominant. Finalment fou elegit president de Sud-àfrica. Arafat, líder dels moviments per l’alliberament de Palestina (Al-Fatah i l’OAP,) fou perseguit pels israelians; hagué d’exiliar-se a Tunis i acabà sent president de l’Autoritat  Nacional de Palestina. Els jueus l’empaitaven i finalment marxà a França on va morir enverinat, se sospita que pels jueus.

Entre els personatges subversius ideològics més notoris, hi ha Jesucrist, de qui tothom coneix la història sagrada, però no tant la política, perquè se’n parla poc de les seues relacions amb la resistència jueva contra els romans i que entre els seus seguidors hi havia zelotes i fariseus, que eren moviments subversius i independentistes. Però un personatge especialment singular fou Sòcrates, filòsof d’Atenes, que fou acusat pel govern de corrompre la joventut que anava a les seues classes i de no creure en cap Déu. Considerat, doncs, un element subversiu i perillós, el condemnaren a prendre un verí molt fort, cicuta, i morir, cosa que féu acompanyat dels seus deixebles als quals tractava de consolar, dient-los que d’ell mateix i dels seus escrits, la història en parlaria sempre, mentre que els polítics que l’havien condemnat, la història els oblidaria i ignoraria. I així ha estat.

Amb tot açò, que els poders consideren perillosos els personatges “subversius” que hem anomenat, és la prova que els veritablement perillosos són, moltes vegades, els que manen. Ja ho diu el refrany: “cree el ladrón que todos són de su condición”. La gent sap, molta gent, molta més del que pensen els qui manen, que molts governants són un autèntic perill. Una prova és el fet que encara no s’ha oblidat el que cridàvem contra el govern franquista i la policia, quan érem joves: vosaltres feixistes sou els terroristes, fugint tots corrents quan atacaven els grisos (policia). Per desgràcia, el crit encara és necessari i el sentim de tant en tant.

La conclusió final és que la subversió no és dolenta sinó saludable. Encara més, jo diria que la subversió és la inspiració de la història de la humanitat i ben mirat tots som un poc subversius quan veiem les injustícies, els tribunals de justícia venuts, la prepotència i la immunitat del poder, etc. i protestem. Ara mateix, quan hem vist el fracàs de la cimera contra el canvi climàtic (COP25) per culpa de les superpotències i els governs que aspiren a ésser-ho, que no els importa que el món estiga a la vora mateix del precipici, sinó s'actua imperiosament davant d’això, què hem de fer els subversius, sinó protestar, fer-los escratges i cagar-se en la mare que els ha parit? Els ciutadans subversius d’Estats Units, de Brasil, d’Aràbia Saudita, de Rússia, etc. i els ciutadans més conscienciats de tot el món, o siga els més subversius, hem de continuar engrescats contra els trumps, bolsonaros, putins… i no devem cessar d’escridassar-los que són uns assassins… i a veure si en les pròximes eleccions els ciutadans obren els ulls.

El món està dividit entre els dolents, els indolents i els valents. Els dolents són els negacionistes, o siga una part dels qui governen el món (els més poderosos  que acabem de citar). Els indolents són la gran massa de ciutadans ignorants, amb els quals caldrà fer un esforç de pedagogia perquè entenguen que ens comprometem tots plegats a salvar el món o desapareixerem. Els valents, no cal dir-ho, són els joves que estan organitzant-se a tot arreu, seguint l’exemple de Greta Thunberg. Els joves saben d’una manera clara que el que perilla és el seu futur, el futur de la humanitat i nosaltres els hem de fer costat; són els nostres fills i filles, els nostres néts i nétes. Què trist serà si algun dia es pregunten, davant del caos: i què feien els nostres iaios, els nostres pares?

En aquestes estem. Jo, tal com vaig prometre la setmana passada, he redactat un tuit que com no sé com es difon, em limitaré a escriure’ls un (140 mots), perquè qui vulga se l’apropie i el difonga. Si me l’envia a mi també, perfecte (josep.l.pitarch@uv.es), jo no funcione amb el facebook. Volia dedicar-li’l a una famosa marquesa, de nom Gaietana, però com se m’ha avançat un regidor d’Ador, la deixe per la setmana que ve i he cercat un altre tema, el del fracàs de la Cimera del Clima COP25.

Tuit de la Cimera del Clima i el caos final:
La miserable actitud negacionista de Trump, els interessos de la patètica i sanguinària dinastia saudita, la bogeria de l’amazònic Bolsonaro, la mirada curta d’alguns països carboners i dels ‘emergents’, etc. han fet fracassar la Cimera contra el canvi climàtic COP25. Pitjor per a tots, per a tota la humanitat. Per cert, Vox i el PP també són negacionistes. Amén.

La llàstima és que quan arribe el caos que preveuen els científics, els qui més patirem no seran els més poderosos, que es podran fer una Arca de Noé, sinó la gent més humil i els països del muntó com el nostre. Seria perfecte que el desastre climatològic coincidira amb el Judici Final, perquè a la Vall de Josafat els dolents no tindrien res a fer, però això és un conte bíblic que, si fóra cert, també guanyarien els maleïts poderosos.

dilluns, 9 de desembre del 2019

ALEGRIES, CONTRARIETATS I CONSTITUCIÓ

09/12/2019
 SAÓ
El Repunt 12
ALEGRIES, CONTRARIETATS I CONSTITUCIÓ

De vegades, unes alegries compensen altres contrarietats, perquè totes les coses no són sempre com les voldríem, però poden tenir alguna compensació d’una altra manera i acabem consolant-nos com podem i diem que val més un pardal en la mà que una perdiu volant i així ens conformem i seguim tirant. És el que ens passa amb Espanya als qui som independentistes, que somiem que a ells els entre un poc de raó i accepten trobar solucions polítiques als problemes polítics. Sembla que a canvi que ens abstinguem els nacionalistes en la investidura de Sánchez, els socialistes seuran a parlar-ne. Ací tenim un cas d’alegria (obligar els socialistes) que compensa un poc l’actitud cafre que havien practicat a Madrid, fins ara.

Als socialistes, però, els falta comprendre que el cas de Catalunya i dels bascos s’ha de solucionar tirant a l’alça i no a la baixa: la península ibèrica en la seua totalitat. En formem part, a l’oest atlàntic la república de Portugal, que mira de reüll els espanyols i no se’n refia. A l’est mediterrani hi som els països catalans amb tres autonomies i les Valls d’Andorra. Al nord hi ha Euskadi i Navarra. I entremig vuit o nou autonomies, espanyoles fins a la medul·la. Tot plegat s’hauria de configurar com una república federal, integrada en la UE. Un somni que s’arrossega des del segle XIX i en el qual es trobaria la solució als problemes actuals i futurs.

La part més grossa d’aquesta hipotètica República Federal Ibèrica, la constituirien les autonomies borbòniques o dels guanyadors, front a les anti-borbòniques o dels vençuts, que som les autonomies actuals de l’est peninsular. Com l’enfrontament ve de la Guerra de Successió (segle XVIII) amb un Felip V qui decretà que “por el derecho de conquista”, els qui perdérem la guerra, passàvem a ésser súbdits de Castella, ens suprimien els Furs i la nostra llengua, etc. que nosaltres no hem acceptat mai, en realitat aquella fou una guerra que no ha acabat.

Amb aquell Felip V Borbó s’inaugurà la grotesca dinastia francesa (sexe, annexions i comissions) que perdurà fins que en 1931 Alfons XIII fugí a Roma, i es proclamà la República. Amb una dura i llarga guerra, Franco ens tornà a derrotar i reimposà els Borbons, que la Constitució de 1978 acceptà, sense consultar el poble si volia monarquia o república. En resum, des de la Guerra de Successió, començaren les nostres desgràcies modernes, que encara arrosseguem.

Com als espanyols no els entra en el cap altra cosa que una Espanya “una, grande y libre” i proclamen i fan jurar que hem de combregar amb les seues rodes de molí, tenim les enormes tensions que tenim amb l’Estat. Tenim una crisi política permanent. Per això no s’entèn el poc de trellat d’ells i l’enorme paciència, resignació i sentit comú dels vençuts.  Amb sentit comú i seny de part de tots, podria haver-hi una república federal, esponerosa i en pau, que inclouria voluntàriament tothom i amb la qual cosa es clouria el desencontre actual i la crisi permanent.

Entre tantes desgràcies i humiliacions que ens infringeixen els vencedors, malgrat tot, algunes vegades tenim alguna alegria: els anys de la república que restauràrem tantes coses lleis i llengua, democràticament; quan fem un referèndum “prohibido” pel poder central i el guanyem; quan el Barça derrota el Real Madrid; quan de tota Espanya ens ataquen, “a por ellos”, i resistim; quan els partits espanyolistes van desapareixent del País Basc i de Catalunya; quan ells fan el cafre i nosaltres bondat… Però ells tenen la força pública i l’exèrcit; tenen més diputats i senadors que nosaltres per a fer lleis al seu gust; tenen els jutges que tantes vegades imposen sentències antidemocràtiques, amb penes de mort incloses; en definitiva, que ho tenen tot i nosaltres res. Sols podem fer el que podem i la cosa no canviarà, per ara. Per això és tan important que juguen bé cada partida.

Ara mateix l’esquerra nacionalista gallega, basca i catalana no aniran a parlar amb el rei, cosa que em sembla molt bé i coherent; a més a més votaran a favor dels socialistes o s’abstindran, perquè Sanchez puga ésser investit com a Cap del govern. Em sembla molt bé que ho facen així i en el cas d’Esquerra Republicana encara millor perquè tenen la clau per solucionar el problema i els socialistes hauran d’acotar el cap. Una altra alegria, entremig de tantes contrarietats.

No tots els territoris sotmesos tenen presidents de la Generalitat afusellats (Companys), o en l’exili (Irla, Tarradellas i Puigdemont), ni governs sencers condemnats a més de 100 anys de presó. Ni totes les autonomies paguen a l’Estat més del que reben, com és el cas dels països vençuts (Catalunya, P. Valencià i les Illes). Per això, al llarg dels darrers tres-cents anys, hem desenrotllat estratègies de subsistència i hem de continuar-hi. Ens passa un poc com a la nació gitana, mira per on.

És per totes aquelles coses en les quals, malgrat que ho tenim tot en contra, podem reeixir-nos, que ens alegrem, perquè compensen les contrarietats que arrosseguem de tants anys i les dosis de resignació que hem anat destil·lant i deglutint. De tota manera, ells, que sempre guanyen més que nosaltres, encara criden més. Per exemple, les mòmies socialistes d’expresidents, ex-ministres, barons territorials i baronets, tota la nòmina fantasmal, de què tenen por? Del govern que es formarà amb el concurs dels independentistes, o temen por lo suyo, per les seues prebendes?

La Constitució. Tant que diuen, ells, de respectar-la i tant que la volen convertir en una mena de llibre sagrat laic, en realitat la respecten sols quan els convé. Per exemple, des de la primera Constitució de 1812, a la que actualment està en vigor, n’han hagut 9, o siga que surten a una mitjana d’una, cada 18 anys. La majoria duraren pocs anys i algunes foren derogades, modificades i recuperades diverses vegades, segons els interessos dels successius governs. La de 1931 o de la República, la derogà Franco immediatament que guanyà la guerra i durant la seua dictadura no hi hagué constitució sinó el Fuero de los Espanyoles, totalment antidemocràtic i feixista. L’actual es manté més de 40 anys. Evidentment, cap constitució pot considerar-se un text sagrat i inamovible, perquè totes necessiten actualitzacions, o noves redaccions, cosa que, de fet, ha passat amb l’actual que ha estat modificada al gust del govern.

Així les coses i fent un resum de la situació, per una banda hi ha la formació de govern, començant per la investidura de Sánchez. Sembla que es compliran els meus pronòstics i a més del pacte entre els socialistes i els podemites, les regions i nacions perifèriques votaran Sánchez o s’abstindran, permetent-hi la investidura. Com a conseqüència, hi haurà diàleg entre el govern central i els independentistes catalans i bascos, i siga quin siga el resultat, eixirem guanyant tots i més encara amb els presos al carrer i els exiliats retornant a casa, si Europa ens dóna la raó i declara Junqueras i Puigdemont parlamentaris europeus, des del dia que guanyaren les eleccions i que han de recuperar tots els seus drets. Fantàstic per a nosaltres i un zero per als espanyolistes i més encara per als jutges de procés!

No vull deixar de referir-me al patètic cardenal Canyissars. Havia redactat un tuit, que volia difondre urbi et orbe, però com no sé com fer-ho, em limitaré, a partir d’ara i cada setmana, a escriure un tuit, de 140 mots, perquè qui vulga se l’apropie i el difonga. No tinc cap problema a treballar de franc, si és per una bona causa; ho he fet sempre, com quan era el sicari d’ E.Climent i de retruc de J. Pujol, dels quals ja em separí a temps, tractant de netejar la meua culpa, demanant perdó als nacionalistes als qui vaig estafar per encomanda. Vull recordar-ho ara que sembla que reviscola el tema de les subvencions que ha cobrat i cobra aquesta gent de les institucions catalanes, valencianes i balears; possiblement també, de les espanyoles i de les vaticanes. Puc testimoniar que ningú els ha controlat mai el destí dels diners que reben.

Tuit del cardenal de la capa magna, al qual li valencianitzí el cognom, ara Canyissars, per la seua actitud contra el valencià: 

El cardenal Canyissars assegura que estem en estat d’emergència pel pacte PSOE-Podem i que Espanya necessita una “sanación urgente”. Alerta, alerta!, diu, perquè el pacte va molt més enllà del que sembla (llegiu l’Apocalipsi de sant Joan). I s’apunta a les tesis de Vox sobre el feminisme, la violència de gènere, la memòria històrica… No diu res dels immigrants, perquè ja ho féu. Digué que “no todos son trigo límpio”, i li contestí que tot el clero tampoc, pensant en els corruptors de xiquets i de consciències.

Adverteix que ve una gran crisi, però no diu que la crearà el capitalisme, ni adverteix que hi ha famílies senceres en l’atur, sense calefacció, ni poder menjar, ni tampoc diu res de la gent que viu al carrer… Ignora l’ordre papal, què l’església òbriga les portes als necessitats. Canyissar pensa com Vox.

dilluns, 2 de desembre del 2019

Homenatge a Ramón Lapiedra

Homenatge a Ramón Lapiedra

SAÓ  2/12/2019
 
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en un acte celebrat el divendres passat al monestir de Sant Miquel dels Reis de València, que és la seu de la institució, ha lliurat la seua medalla al rector Ramon Lapiedra i Civera, per “la contribució i mèrits a favor de la cultura, la ciència, les lletres i la llengua del poble valencià”. Molt bé, si hi ha ningú que meresca un honor com aquest és precisament Lapiedra, com ha explicat el doctor Antoni Ferrando, encarregat de la laudatio. Com no he pogut assistir personalment a l’acte, vull col·laborar a festejar un personatge tan poc procliu a rebre reconeixements, com Ramon Lapiedra, amb la meua opinió personal.

Subratllaré algunes de les coses que més m’impressionen, començant per la seua honestedat i sinceritat, que el converteix en un home de paraules precises i calculades, a les quals s’ajusta en tot moment, i que deriven en opinions sempre transcendents, que obliguen els seus interlocutors a fer el mateix o intentar-ho. Una sessió de treball, una conversa amb ell comporta un autèntic esforç intel·lectual, molt gratificant, certament. En realitat, el rector Lapiedra és rotundament racional, un filòsof dedicat a la física, o un físic que filosofa, que diuen que són la mateixa cosa; però no sols és així en la seua activitat docent i investigadora, com se li ha reconegut al llarg de la seua vida universitària, sinó que ho és també, de racional, de filòsof, en les seues activitats socials, com per exemple davant de la problemàtica de la llengua, en el redreçament i en l’ús de la qual ha esmerçat esforços i dedicació, així com en el tractament de la problemàtica política i econòmica del País Valencià.

I és un personatge de gran senzillesa i, al mateix temps, un home just i afable, que defuig de banalitats, de tot allò que és superflu, i que procura centrar la seua atenció a encertar en el tractament dels problemes, en la recerca de les possibles solucions i en el tracte amb les persones, seguint el mateix esquema de treball d’un investigador de la seua capacitat. I si no se’m malentén i malgrat que la paraula moral ha passat de moda, jo sempre he pensat que Ramon Lapiedra és un home profundament moralista. Finalment vull subratllar l’interés i complicitat que mostrà en la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que ara li ha lliurat, molt justament, la seua medalla.

Nadals: consum sense fre i canvi climàtic

Nadals: consum sense fre i canvi climàtic

SAÖ  2/12/2019

Els qui em coneixen saben que no sóc amic de les festes gregàries i especialment de les “tradicionals” i, per exemple, mai no felicite pels Nadals ni per l’Any Nou, ni per aniversaris, ni per res; per això, si ningú m’envia un correu nadalenc, ni li conteste. Encara m’agraden menys els saraus programats pels polítics i pel comerç. Uns perquè amb diners que no són d’ells, sinó dels pressupostos públics, es fan autopropaganda, que els ix de franc, i augmenten la clientela, pràctica que trobe abominable i antidemocràtica. El comerç perquè aprofita que la gent sempre està disposta a comprar i comprar, per a incidir-hi encara més, amb incentius perversos. La qüestió és que la gent compre compulsivament, perquè l’objectiu és aconseguir un consum sense fre.

Ara mateix, per exemple, rep un correu d’una gran superfície on em diuen que ja puc disposar d’un crèdit sense fer cap tràmit, que me l’han concedit perquè no em falte de res aquests Nadals i que ja els ho pagaré a poc a poc i sense cap recàrrec. També he rebut un catàleg oferint-me més de quatre-centes ampolles de vins, xampanys i licors, curiosament sense cap que siga valencià, o no l’he trobat. Els poderosos senyors de l’AVE haurien de prendre bona nota i espavilar-se més. Sobre això de comprar convé tindre present les paraules de Sèneca: compra sols el que necessites, el que és innecessari, malgrat que valga sols un cèntim, és car.

Per altra banda tenim les veus d’alarma dels científics, que ens diuen que el món se’n va a la merda (l’enviem) si no posem fre al canvi climàtic, per l’escalfament del planeta i la contaminació. Tots els fenòmens atmosfèrics extraordinaris que estem patint i totes les maldats que es preveuen, seran conseqüència de la nostra boja i desenfrenada actuació, si no hi posem fre de manera dràstica. Així les coses, com és possible que les autoritats, des de les grans ciutats als pobles més anodins, tots facen quantioses despeses amb tot de garlandes i lluminàries, músiques i teques, a veure qui gasta més? Per què es malbaraten els diners públics amb tanta “magnanimitat”? El que fan aquestes setmanes de disbauxa, no és malversació i si que ho és convocar un referèndum a Catalunya? És evident que si tanta festa l’hagueren de pagar els polítics de la seua butxaca, no la farien.

Jo estic rotundament en contra d’aquestes pràctiques abusives, i no ho dic per dir-ho, perquè quan he tingut la possibilitat (quan he estat alcalde de Silla), no he mogut ni un dit per a fer cap despesa extraordinària d’aquest tipus; lamentablement ja s’encarregava el regidor de festes i saraus, que era d’UV. I encara vaig més lluny, perquè mantinc que posar arbres, ni betlems, cantar nadales i menjar abusivament, també són maneres de malbaratar i de contaminar. Algú hauria de fer un recompte de les tones de deixalles que s’amuntegaran als nostres carrers aquests dies i calcular a quanta gent els podríem ajudar més efectivament, o els diners que costaran les lluminàries, mentre hi ha tantes famílies que no poden ni encendre una estufa.

Tanta disbauxa no ve d’ara, perquè els Nadals, com la major part de les festes, són la cristianització d’antigues festes paganes, especialment romanes. Aleshores, els emperadors ja feien festes i gastaven a mans plenes perquè la gent mengés i begués sense fre, ja que es tractava de donar diversió al poble i que tothom adorara l’emperador per això. En aquells temps, aquestes festes les dedicaven al Sol Invicte i Naixent, que se celebrava el 25 de desembre perquè és el dia que la llum comença a augmentar, després del solstici d’hivern. La conversió no resultà gens difícil i naixement per naixement l’Església canvià el Sol pel Bon Jesuset, que també té els cabells d’or i és invicte. Així s’originaren aquestes festes grosses, amb els Mags d’Orient inclosos, que ara ens porten de cap; els torrons no són cosa dels romans, sinó de Xixona.