Els tirans i els llibres sagrats

Publicat a la Revista SAÓ, el dia 29/06/2020. el Repunt 36

Posar en evidència i condemnar l’ús interessat dels llibres sagrats que fan els tirans del món, i avui em referisc a Trump, per a justificar les seues accions antidemocràtiques i possiblement criminals, crec que és una obligació ètica. He tractat de cercar precisament en la Bíblia (editorial SAÓ, 1996), alguns textos en què se’ls recrimina i n’he trobat; de passada també he localitzat algunes advertències als seus seguidors i votants. La Bíblia és extensa i la desconec en profunditat i per això m’he posat a cercar el que necessitava i pràcticament a ull, perquè no m’anava bé perdrem en l’índex temàtic, ni burjar en el tema del mal i del diable i les condemnes divines; jo volia ésser més superficial i deixar per als teòlegs aquesta feina. Finalment he parat en els Proverbis i concretament en les Sentències de Salomó.

Quan m’hi he posat, estava molt indignat per la foto oportunista i barroera del president ianqui enarborant la Bíblia, a la porta d’una església de Washington; com també m’indigní quan vaig veure Pinochet prenent la comunió que li donava aquell papa polonès o quan Franco entrava sota pal·li a les catedrals, amb el vistiplau dels mateixos bisbes que acabaven de cantar el Cara al Sol braç en alt. No m’indignava per la profanació que significaven aquells actes, cosa que correspon als creients i no a mi, sinó pel fet polític d’aprofitar-se de la fe ingènua dels seguidors dels tètrics personatges que acabe de nomenar. Indubtablement és cosa de la llei jutjar-los pels seus actes i crec en la justícia universal, però també crec que els ciutadans tenim el dret de retreure’ls l’abús que fan de la religió, de l’estafa que fan emparant-se’n.

Així, doncs, les cites bíbliques que he trobat serveixen per a Trump, però també per a Bolsonaro i per als respectius votants; també per a altres coneguts estafadors que se les donen de cristians i no ho són (reis, cardenals, periodistes, militars, etc.). Això mateix ho faré amb l’Alcorà per a veure si en alguna sura Mahoma desautoritza la corrupció dels xeics i dels reis, siguen emèrits o no (podré fer-ho si qui té el meu llibre i altres, me’ls tornen). També ho faré amb textos de Marx i de Mao, per a denunciar els falsos marxistes.

Li comente a un amic l’estratègia d’atacar els qui governen el món, que diuen que són creients, però els actes dels quals són tot el contrari; la idea és desbaratar-los les coartades amb què s’excusen. L’amic m’ho critica, perquè segons ell, si jo no sóc creient de res, hauria d’emprar altres recursos que els bíblics, alcorànics, etc. A tu et correspon denunciar-los per les lleis civils que incompleixen. Li dic que tampoc sóc jutge i li insistisc que la idea és posar en evidència la contradicció entre el que diuen i el que fan i també li dic que fer una cosa no impedeix fer també l’altra, a més que molts jutges no són de fiar, perquè estan controlats pels polítics i li pose d’exemple el Tribunal Suprem dels USA, totalment controlat per Trump, per no recordar-li el que pensem de la justícia espanyola. Aquesta gent ha aconseguit el poder aclamant-se i jurant per Déu, ben agafats a les bíblies i moltes vegades protegits per les esglésies, o siga estafant la gent que els ha cregut.

Com fetes a posta per a Trump i Bolsonaro he trobat en els Proverbis: “quan els justos governen, el poble se n’alegra; el poble gemega si mana un tirà”; “el just promou els drets dels pobres, el malvat és incapaç de reconèixer-los”; i per als seguidors i votants d’aquests energúmens: “qui va amb un savi es torna savi, però qui va amb un neci es torna més neci” (29,2; 29,7;13,20). Fantàstic, açò funciona. Intente tranquil·litzar el meu neguitós amic, perquè el problema no el tindré jo, llegint aquests llibres, sinó els polítics que tractaré de denunciar amb aquesta estratègia, encara que no els faré ni pessigolles, perquè són uns cínics.

Històricament les religions han servit de coartada perquè els poderosos “justifiquen” les seues males accions, ja que ells millor que ningú saben que la religió manté la gent sotmesa; la religió és l’opi del poble, com va dir Marx. El muntatge és gairebé perfecte, els governants cerquen el seu benefici, aprofitant-se de la ignorància de la gent; els bisbes i capellans (i els ulemes i els rabins) els beneeixen, a ells i a llurs exèrcits i forces d’ordre; els governants, doncs, s’enriqueixen impunement, perquè tenen instruments protectors a l’abast (policia, jutges i capellans): uns xollos inesgotables i tot a l’empara dels llibres sagrats en què creu la gent.

És imprescindible, si volem fer i avançar en la democràcia, acabar amb la tendenciositat de molts polítics de fer-se servir de la religió. Jo que puc presumir de poques coses, puc fer-ho d’haver estat l’únic alcalde de la democràcia, em referisc a Silla (l’Horta), que no ha anat mai ni a missa ni a les processons. Contràriament, també puc presumir d’haver ajudat l’església local, els musulmans, els testimonis de Jehovà, etc. a dur endavant les seues activitats. Fins i tot vaig ser capaç d’adaptar un auto sacramental per a representar-lo en l’església de Silla en un acte profundament religiós. També ho hauria fet si una altra religió o secta m’haguessen demanat algun text ad hoc. Això ho has d’explicar amb detall, em diu el meu neguitós amic. Ho faré.

Tornant a Trump i les seues accions antidemocràtiques i pot ser que criminals (ho han de dir els jutges), el fet que estiga compromès a ajudar Netanyahu a ocupar els terrenys palestins i a reduir els seus habitants en guetos, que és com liquidar-los, és una prova més de l’ús i abús que fa de la religió a favor dels seus interessos. En aquest cas, el que cerca Trump són els vots del poderós lobby jueu nord-americà, de cara a les eleccions de la tardor. Els sinistres falcons israelites estan decidits a fer als palestins el mateix que els feren a ells els nazis, volen reduir-los i acabar-los; a canvi, ajudaran Trump en les eleccions de la tardor perquè mantinga la presidència. Així, doncs, amb una absoluta manca de moral, els israelians aconseguiran l’aniquilament dels palestins i Trump la reelecció. Mentrestant, Europa no diu res a favor dels palestins, ni Rússia, ni la Xina, ni els monarques corruptes d’Aràbia… L’holocaust palestí està en marxa.

Per acabar i, ja que m’he ficat on no em criden, he tret altres cites, referides al diable, que inspira els homes a fer el mal, perquè “el món sencer està sotmès al Maligne” (1ª Joan, 5,19), la qual cosa fa exclamar al mateix apòstol a l’Apocalipsi (12,12): “Ai de la terra i del mar, perquè ha baixat cap a vosaltres el diable, ple de fúria”. Així, doncs, ja estem advertits del que hi ha. Quan Trump torne a agafar la Bíblia, o la presidenta interina de Bolívia, a qui també li va la marxa, que s’ho pensen millor i també els seus seguidors, perquè és el dimoni qui està al darrere. Jo no crec en el dimoni, però ells diuen que si, o els convé dir que si.

La nota final la vull dedicar a Xerxes i Ester. No contaré la història, però si el final, perquè l’heroïna jueva Ester, que duia de cap el poderós rei persa Xerxes, amb qui s’havia casat en un concurs de bellesa, va aconseguir l’alliberament dels jueus, que pogueren tornar a Jerusalem i que, per a celebrar-ho, encara fan la festa dels Purins. El rei “envià cartes a totes les províncies de l’Imperi, a cada província segons la pròpia escriptura i a cada nacionalitat segons la seua llengua des de l’Índia fins a Etiopia” comunicant-ho. Ja podrien aprendre de Xerxes els governs espanyols, i els bisbes i cardenals espanyolistes, especialment els qui ens envien a València. I ara que hi pense, el Vaticà podria tenir en compte que qui haja de substituir Canyissars, que està a punt de jubilar-se, havia de saber no tantes llengües com Xerxes, però almenys les dues llengües de l’arquebisbat. Amén.

PAGAR A HISENDA I SUPORTAR IMJÚRIES

Pagar a Hisenda i suportar injúries

20.06.2020 . Publicat a LEVANTE-EMV

Precisament en plena campanya de pagar a Hisenda, ha esclatat la bomba del rei emèrit suposadament evasor de capitals, defraudador de la hisenda pública i cobrador de comissions il·legals. Nyas, coca! També és, suposadament, ensinistrador del gendre, que està en una presó de dones (que ja és tindre sort, tractant-se d'un duc que sempre va empalmat). Davant d'aquestes actituds de la màxima autoritat de l'Estat, el més lògic seria que tots férem el mateix i ens dedicàrem a defraudar a hisenda, a operar en negre (per cert, com el PP) i a estalviar-nos l'IVA; no diré res de dur diners a paradisos fiscals perquè d'aquests, la gent de la capa baixa no en tenim. O siga, si el més alt governant es comporta i fa coses com un pinxo de barri, els pobres súbdits, per què no hauríem de fer el mateix?

Però, als treballadors, funcionaris, petits empresaris, agricultors..., o siga a la gent que paguem, que som la majoria, quan camuflem un duro ens entren remordiments de consciència i por. Aquests sentiments no els té la gent la capa alta i de rang, que són minoria i no paguen ni xapa, entre ells el famós emèrit de qui parlem. Com açó ho saben els governs, socialistes i populars, dediquen els seus inspectors a perseguir-nos, mentre fan la vista grossa amb els privilegiats.

Cal recomanar fer com ells, el mangui, procurant que els inspectors donen per bones les declaracions de renda, o siga defraudant, ni que siga discretament? Doncs, no, perquè encara que allò que hisenda som tots, no s'ho creuen ni ells i per això ja no ens embotinen amb paraules d'ètica, per convèncer-nos que paguem i callem, continuen tenint una doble vara. Jo crec que ara ja no fan aquelles campanyes, perquè saben que no poden continuar abusant tant de la bona voluntat de la ciutadania, que anem espavilant-nos.

En aquest Estat, que continua sent la cort dels miracles de Valle Inclán, amb tot de penques i pinxos com hem dit, tampoc no podien faltar les injúries dels il·luminats, eclesiàstics i beates, que ara encapçala Canyissars, a qui, com ja n'ha sentit de tots els colors i a punt com està de deixar el càrrec (això m'han dit i no m'ho crec), avui li n'estalviaré algunes paraules. No ens falten altres injúries com que el Constitucional vulga prohibir que entre catalans, valencians i illencs parlem i ens escrivim en català; en època d'Isabel II també prohibiren que ho férem per telèfon i telegràficament. I hi ha les injúries i amenaces amb pistoles de l'extrema dreta...  Pays de merde!

ESTEM PREPARATS PER A UN ALTRE COP D'ESTAT?

Estem preparats per a un altre colp d’estat?

El Repunt 35. Publicat a SAÓ el 15/05/2020

L’allau de preguntes que acaba de formular Vicent Boscà, en aquestes mateixes pàgines, sobre les possibilitats d’un nou cop d’Estat, ha despertat el meu interès i, com demana que pensem, m’hi he posat molt obedientment. El nostre director es demana, arran de la “traca dialèctica” encetada entre alguns polítics (de Vox i Podem, concretament), si ara i ací és possible un cop d’estat, o siga que es produïsca “la presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses”, segons el diccionari.  Les preguntes les fa en dos blocs per separat. En primer lloc, si podria haver un desastre d’aquesta magnitud sense la intervenció de l’exèrcit; si la Guàrdia Civil seria garant de les llibertats i de la democràcia; si la justícia també ho seria, o no; i sobre el paper de la corona en aquest possible assumpte. Vull suposar que, encara que no ho diga explícitament, tem que posats en el cas, l’exèrcit hi participaria, que no podríem comptar amb cap garantia democràtica de la Guàrdia Civil, ni tampoc dels jutges, ni de la corona. El quadre no podria ésser més fotut, doncs. És evident que aquest raonament no és gratuït i es fonamenta en la història de les respectives institucions que tenen una llarga experiència: o han protagonitzat cops d’estat o n’han fet costat, o, fins i tot els han beneït (Boscà no s’ha preguntat pel paper de l’església, però sempre hi ha estat, més o manco). La història no enganya, no s’oblida i no perdona ningú i convé repassar-la.

El segon bloc de preguntes el dedica a les “camarillas”, que com defineix el diccionari de la RAE és “el conjunt de persones que influeixen subreptíciament en assumptes d’estat o en les decisions d’alguna autoritat superior”. En català ho diem una mica més clar i directe: “grup de persones que sense reconeixement oficial i ocultament influeix sobre les decisions del monarca o de l’autoritat superior de l’estat”. Sobre això on més en saben és a Espanya. Boscà entén que “les camarilles estan formades per líders polítics, militars, econòmics, judicials i de mitjans de comunicació”, oblidant-se, però altra vegada de l’església, oblit que no ha tingut Juli Sanchis, Harca, que li il·lustra l’article amb un dibuix d’una camarilla d’aquests tipus que, amb un ariet, tracten d’enderrocar la democràcia; m’agradaria que em prestaren el dibuix per a il·lustrar el meu. Una camarilla és, doncs, un grup de pressió poderós, que aproven fer coses tenebroses, com destituir jutges que no els fan el pes (Garzon); que els polítics catalans vagen a la presó; que es retarden les vistes dels casos de corrupció de “certs personatges” (del PP), fins que els delictes decauen; jo afegiria que tampoc no volen que es jutge el campechano rei emèrit; que perdonen a bastament les corrupcions bancàries; que estan en connivència o d’acord amb els villarejos, willys niños i cobos de les clavegueres de l’estat… Quines penques!

Això de les “camarillas” no és sols una institució secular espanyola, perquè també les tenim a casa nostra i n’hi ha d’internacionals, encara que Boscà diu que ho desconeix exactament, però insinua el G20, mare de Déu! I il·lustra els seus pensaments fent un repàs per damunt damunt, a fets de la història recent i per exemple pregunta/contesta que si un delicte d’alguna gent en concret l’hagués comès una altra persona, aquest ja estaria a la presó; o, com és possible que un jutge demane el contingut d’un ordinador que pot incriminar el PP i mai no li arribe la informació. No s’oblida d’Aznar, que «s’apuntà» a les mentides de les armes de destrucció de l’Iraq i col·laborà amb la il·legal guerra de Bush i Blair. I apunta al rei emèrit a qui, ara que ja no és intocable, no volen investigar-li les activitats il·legals. Acaba preguntant quantes preguntes més es poden fer, dos o dos mil?

Boscà demana finalment “que cadascú pense una resposta, argumentada si és possible”. Ell diu que, personalment, ho té clar. Crec que pensem el mateix, més o manco, Boscà, Harca i jo i supose que molts dels nostres lectors. Com qui pregunta ja respon, les que ell formula estan suficientment contestades en la història. El que passa és que cadascú la conta com li interessa, segons en quin costat es posiciona. Sempre hi ha els vencedors i els vençuts o siga, per exemple, els franquistes que guanyaren la guerra incivil que ells provocaren i els republicans que la perdérem. La història no ha estat la mateixa per als vencedors (botins de guerra, corones de llorer i poder) que per als vençuts (ruïna, presó, mort i exili) i per això no la contem igual: Vae victis, ai dels vençuts; ho explique.

Segons Titus Livi, en 390 a.C, el gal Brennus havia derrotat els romans, als quals exigia més de 327 kg d’or, per a perdonar-los la vida i la ciutat; quan estaven fent la pesada de l’or, els romans li advertiren que la balança estava trucada, i aleshores, llançant la seua espasa sobre les peses perquè encara li hagueren d’afegir més or, va dir la breu i rotunda frase: vae victus, ai dels vençuts.

La pregunta que ens hem de formular, ja que a hores d’ara tot està escrit i se sap, és de quin costat estem cadascú, ara: dels qui volen fer un cop d’estat, amb exèrcit, guàrdia civil, jutges, corona (i bisbes)? Dels qui són capaços de tornar a fer una guerra i arruïnar l’estat i d’exclamar victoriosos vae victus i tornar-nos a passar per les armes, la presó i l’exili i repartir-se el pastís mitjançant camarilles? O, pel contrari, dels qui volem democràcia real i justícia igual per a tots, llibertat, pau i prosperitat per a tots. En els moments actuals o s’està a una banda o a l’altra, els tebis no tenen cabuda (Apocalipsi 3,16  “ja que ets tebi, estic a punt de vomitar-te”).

BRESUS, URBI ET ORBI. III

Breus, Urbi et Orbi. III

El Repunt 34. Publicat a SAÓ el 08/06/2020

URBI   L’omnipotència dels governants que se senten per sobre de tots, es tradueix en l’auto-exaltació i la supèrbia, que a la llarga són molt males coses i solen costar disgustos. Als esperits febles, la temptació de governar absolutament els és irresistible i quan disposen del suficient nombre de vots es transformen en sàtrapes i dictadors, oblidant que la democràcia és tot el contrari. Podem posar d’exemples (de mals exemples) els presidents Trump i Bolsonaro, encara que la nòmina és llarguíssima i n’hi ha a nivells nacional, regionals, autonòmics, etc. Fins i tot a nivells municipals. També en les organitzacions culturals, religioses, esportives… passa aquest fenomen.

L’obligació que té qui creu en la democràcia és denunciar els comportaments absolutistes i antidemocràtics d’aquesta gent, perquè els polítics, si disposen d’una majoria de vots, és perquè governen i no perquè imposen el seu ego. Governar és dirigir els afers d’una administració i dirigir és governar; enlloc he trobat que governar siga imposar els criteris del governant sobre els altres, perquè això és el despotisme i l’anti-democràcia.

L’emperador Vespasià pensava que “per als ambiciosos de poder no hi ha terme mitjà: o el cim o l’abisme (imperium cupientibus nihil medium inter summa et praecipitia)”.  Així és que els governants ambiciosos s’han d’espavilar, si no saben fer autocrítica i són més modestos, perquè si l’orgull els unfla massa, poden enlairar-se i anar pujant, pujant, amb l’aplaudiment dels respectius aduladors (mamons, diem en valencià) i com més amunt s’apuja, més forta és la caiguda. Per a l’historiador Tàcit, “mai no és segur el poder quan és excessiu (nec numquam satis fida potentia, ubi nimia est)”. Per exemple, considerar “obligatòria” la presència aclaparadora en tots els actes, amb els documents fotogràfics inclosos, d’un president, d’un ministre o d’un alcalde, no és una prova de poder sinó de debilitat.

ORBI   L’espectacle de la ULTRADRETA i la PPDRETA, assetjant immisericordes el govern, em fa fàstic i em recorda les repulsives hienes carronyeres. He dit, no fa gaire, que el govern central i la majoria dels autonòmics i dels ajuntaments estan fent el que poden, davant l’emergència del coronavirus, com també fan la seua feina els sanitaris, els treballadors de serveis, etc. Improvisant, encertant o errant, però treballant i donant la cara. Qui no tinga la suficient honradesa per a reconèixer el treball que fan els qui treballen i s'hi dediquen a atacar-los, és tan miserable com les hienes.

Tampoc m’agraden les accions oportunistes que adopten molts polítics quan, aprofitant una situació crítica, retallen els drets de la ciutadania, tant individuals com col·lectius; per exemple, els nostres drets autonòmics. Jo crec que hauria de ser al revés i que en lloc de centralitzar-ho tot a la Moncloa s’hauria d’haver descentralitzat, encara més, l’Estat: tot hauria estat més eficaç en el cas dels governs més actius, i se’ls hauria vist el cul als irresponsables, com a l’Ayuso; tot hauria estat més transparent.

Tampoc no m’agraden els exèrcits i per això em desplagué la presència de la tropa fent feines que corresponien als bombers, o a protecció civil, i dels grans capitans plens de medalles. Els exèrcits estatals responen a un concepte caduc i tot el pressupost que s’hi malbarata l’haurien de destinar a protecció civil, bombers i policia; tot ens resultaria més econòmic i més eficaç.

La monarquia també hem vist que no serveix ni de florero, per tant crec que sobra; jo en prescindiria; guanyaríem diners i deixaríem de fer el ridícul mundial, perquè tothom en malparla, especialment de l’emèrit i dels cunyats. La monarquia la va instaurar Franco “por la gracia de Dios”, doncs no és ni originàriament democràtica.

CASOS DE PSIQUIATRA

Publicat a Levante-EMV, el 5 de juny de 2020

Encara que no acabe de refiar-me dels psiquiatres, normalment aconselle als amics anar a les seues consultes, perquè els administren algun fàrmac que els tranquilitze i els faça aterrar si s'enlairen massa, o alçar un poc el vol si van deprimits. Faré el mateix amb alguns dirigents del PP i de Vox, perquè, malgrat que no són amics, crec que són casos de psiquiatra i en prova de bona voluntat. Em fa ganes començar per la marquesa Cayetana, perquè crec que, de tant tocada de l'ala que està, és el cas de més alta volada. Aquesta dona de posat adust, agre i superbiós, té a més el problema que parla sense pensar, o que si pensa la caga. Jo la vaig rebatejar Tita, pel tipus i pel coll estirat i a punt de fer glu-glu-glu. Aquesta noble patrocinada d'Aznar, té enutjada la meitat de la quadrilla popular, però que se jodan (que digué la diputada Andrea Fabra).  Casado és un altre cas de psiquiatra, perquè fa pena, amb la cara d'amargura i de frustrat que no pot dissimular. Haver-se cregut el rei del bambo per acabar essent el cap d'un partit que no alça el vol, és precís que l'haja marcat i encara més perquè les enquestes no li donen ninguna esperança d'arribar a la Moncloa, que és el seu somni. Necessita, doncs, un bon psiquiatra, perquè si ha de ser president del govern algun dia, no es faça malbé i hi arribe fet un nyap.

A la tropa dels voxos, especialment als grans capitans, crec que els fa falta més d'un psiquiatra, perquè no és normal que vagen cridant i tirant bromera per la boca, en lloc de dir i defensar el que creuen, civilitzadament. El problema els naix de la base ideològica que han après als llibres de falange i als campaments; també en la fúria española que els alimenta i empeny. La poca viabilitat del seu programa, llevat dels tauròfils, caçadors i dels qui enyoren Franco, explica els seus nervis.

La munió pepero-voxista saben que arribar a governar depèn que Pedro Sànchez es fota una bona hòstia pel coronavirus, que se li acabe el suport parlamentari, que hi hagen noves eleccions i que la gent els vote a ells, mira si han de passar coses, i és natural que estiguen tan nerviosos. Haurien de prendre alguna cosa més que til·la, doncs, i cercar la recepta d'un psiquiatra.

Breus, Urbi et Orbi. II

02/06/2020
El Repunt 33. Aquests textos són els publicats als facebooks de la setmana passada

URBI   A Silla, com a tot arreu, ens hem d’esforçar a canviar moltes coses, forçats pel desgraciat coronavirus. Els canvis afectaran a tota la humanitat d’una manera o d’altra, i ens obligaran a suspendre des de festes multitudinàries (com ha passat amb les falles) a les dels pobles, com ens passarà amb les d’agost, deixant-les per l’any que ve. Hi hauran limitacions en els aforaments d’estadis, teatres i cinemes; en les esglésies, les bodes i els soterrars; fins i tot les platges tindran un límit de banyistes, d’espai i d’horari…

A les escoles, les criatures hauran de disposar i aprendre a usar els ordinadors, perquè moltes classes s’impartiran on line. D’igual manera, els treballadors més espavilats hauran de treballar a casa, també on line, i els qui no entenguen aquestes martingales informàtiques ho tindran encara més fotut, per no dir impossible. La gent jove si que se’n reeixirà, perquè són les generacions de la telemàtica i molts d’ells han vingut al món també on line, programats per internet. Els qui ho tenim pitjor som la gent gran, però, com ja anem de capa caiguda, això no importa; de tota manera, qui puga que s’espavile, com els jubilats de Silla que reben classes de Pepe Aguado i als quals felicite, per la idea que han tingut i pel mestre que han trobat.

Així que, en conclusió, les festes d’aquest estiu seran, com passà amb les falles, res. Si s’ha suspès tot, cal entendre que no hi haurà varietés a la plaça, ni saraus pels carrers, ni paelles de quintos i quintes, ni porrots, ni processó, ni carxofa, ni bous pel carrer, ni muntaran la plaça… Increïble. Esperem els aclariments de l’ajuntament. La part positiva és que els diners que s’estalviaran de festes es destinaran a ajudes a les famílies més necessitades.

ORBI   Diuen que, per la pandèmia, estem assistint al naixement d’un nou ordre mundial, telemàtic, teledirigit i controlat. Sense permís de l’autoritat, a partir d’ara ja no podrem arrimar-nos massa entre nosaltres (2 metres), ni fer-nos una encaixada de mans, ni parlar-nos a cau d’orella, ni fer-nos una besada de cortesia, ni una morrejada… Els governs controlaran la salut pública i ens diran exactament el que hem de fer i de què ens hem de privar, perquè sols així ens lliurarem de les misèries sanitàries. Per això, ens tindran més controlats (controlar la població ha estat, sempre, el gran desig de tots els governs del món). En conseqüència, anirem perdent les llibertats aconseguides al llarg de la història, corrent el perill que alguns governs se’n passen de la ratlla i retornem a les dictadures, als absolutismes, al feixisme.

L’única esperança que això no passe dependrà de dues coses: primer, que la gent no ens creguem tot el que ens diguen (la premsa tindrà molt a veure, per a bé i per a mal); segon, que els científics descobrisquen, al més aviat possible, les vacunes i les medicines necessàries. Per fortuna, les trobaran, com ha passat amb altres greus i desconegudes malalties i podrem recuperar el senderi i les llibertats (com a mínim, les podrem reivindicar).

Al coronavirus ens hem enfrontat amb una forta càrrega ideològica. Enfront de les calamitats que vindran, també ho haurem de fer i ja sabem com pensen Trump i Bolsonaro, els partits feixistes d’arreu del món, també el PP i Vox, sobre el canvi climàtic i la contaminació; el malbaratament de l’aigua i de la massa forestal; l’energia fòssil i la renovable; la descompensació territorial i social del món, amb els grans episodis de fam; l’imperi de la banca i les grans fortunes… Diguem no al feixisme!