dimecres, 29 d’agost del 2018

La tardor que ens espera

La tardor que ens espera

28.08.2018 

Mai no estem preparats per a les inclemències del temps, i en el cas de sobrevindre´ns una metereologia maldada, sols podem triar entre resistir la situació i confiar; lamentar-nos, netejar i mirar les pòlisses d´assegurances; aclamar-nos a santa Bàrbera, cosa que ara ja no es fa. Hem de recordar que a la Mediterrània, a un estiu molt calorós sol succeir-lo una tardor molt plujosa i un hivern molt rigorós (cerqueu al refranyer). Així que l´expectativa és tenir l´ai al cor. Haver previst les coses als barrancs, als desaigües, als boscos, etc. i tenir les patrulles de bombers suficientment preparades..., si no s´ha fet quan tocava, hem fet tard.

A nivell polític la tempesta encara serà més forta, començant pel cas de l´exhumació de Franco i no perquè s´oposen els seus nostàlgics, o els tardofranquistes del PP i Ciutadans. La família no tindrà massa opcions, sinó decidir on volen dur les despulles del dictador, fer alguna reclamació i alguna missa. El problema serà si en cap lloc volen rebre la mòmia (el Ferrol ja ha dit que al seu cementiri, ni pensar-ho; Madrid no m´estranyaria que fes el mateix amb el cementiri del Pardo).

L´ideal seria que la família digués que no volen fer-se´n càrrec, perquè no tenen diners: són capaços. Aleshores i amb la llei a la mà, el govern podria dur les despulles en un lloc discret, o a l´ossari comú, o simbòlicament cercar una cuneta de difícil accés, en una carretera marginal i remota i enterrar allí sigil·losament el dictador. És curiós que ara l´església (Carlos Osorio, sorprenentment) es despenge que les despulles de Franco, les han de dur en un lloc sagrat, perquè estava batejat. No deia Rouco que als morts en les cunetes i les fosses els havien de deixar tranquils i no obrir més ferides? Aquests no estaven batejats? Finalment hi ha el destí del monstruós mausoleu, que jo crec que si no és possible esborrar-lo del mapa, s´ha de neutralitzar al màxim... i en tot cas, que la basílica s´ha de desacralitzar i treure els monjos franquistes.

Un altre motiu per a esperar una tardor trepidant serà les demandes de Catalunya: treure els presos polítics, acceptar que retornen els exiliats i pactar un referèndum. O s´accepten les tres coses, de manera pacífica, pactada i europea, o no hi haurà pau, ni pacte de res. Pedro Sanchez no tindrà pressupostos, doncs, i haurà de convocar eleccions... Supose que açò ja ho saben a Madrid. Catalunya ha guanyat les diverses batalles fins ara, però no la final, i no té res a perdre si hi ha eleccions generals, perquè abans seran les catalanes i ni la dreta espanyola, ni el socialisme català, tindran gaire èxit i tot quedarà com fins ara o pitjor per als constitucionalistes. I a Llanera, que ha actuat tan malament, segons la justícia belga, per què li ha de pagar el govern els advocats? No hi ha separació de poders? A Europa, on diuen que a Espanya no li ha, continuaran rient-se´n...

dilluns, 27 d’agost del 2018

El groc que ve de la història

El groc que ve de la història

Els llaços grocs catalans
no són un invent d’ara mateix,
venen de lluny, de 1704,
quan nosaltres, sobirans,
teníem llibertats i lleis
i dispostos a combatre.
Llaços grocs identificaven
catalans contra Borbons,
però el virrei de Madrid
els havia prohibit
i sols empaitava els bons.
A veure qui pot més: el veïns
amb els llaços i llurs mans
o els castellans
amb les tropes i els botxins?
Guanyaren els borbons,
que tenien els canons.
I Madrid s’ha dedicat
a fer-nos el mal que ha pogut:
nosaltres sempre hem pagat
i ells sempre ens han fotut.
Més tard Franco, per collons,
i després ho intentà el PP
i hi fracasà també. Així que
els llaços grocs romandran
i passe el que passe hi seran
enguany, l’any que ve i el que ve…

dilluns, 20 d’agost del 2018

Les ruïnes del País Valencià

Les ruïnes del País Valencià

(Som la trigèsima regió europea amb menys recursos)

Aquests, Fabi, ai dolor!, que veus ara
camps de soledat, erms i pansits
foren abans la València preclara.
De Zaplana el cartaginès,
queden deutes i descosits.
De l’Olivas, ni la Caixa.
De Camps, tenim la Gürtel,
i de Fabra, no sabem encara
si és que serví per a res.

Per terra tot escampat
jau l’honor de nostra història,
i com ens han informat,
tanta festa i tanta eufòria
i presumir de riquesa,
no era gens veritat
i més del 30% del veïnat
viu vorejant la pobresa.

Ens han empenyorat
per més de cents anys i un dia,
i la memòria del passat
de València, qui ho diria,
mireu en què ha quedat:
sols tenim les hipoteques
i les butxaques mig seques,
sols això ens han deixat.

Tenim dret i exigim
una neteja general
del carrer fins al corral,
pel que hem patit i patim.
Que torne per fi la moral
i que per fi es faça net
i que tornen el dineral
que han malversat i sostret.
Però tot put a socarrim
i no tornaran ni un gallet

dilluns, 13 d’agost del 2018

Superman Casado a Alemanya

Superman Casado a Alemanya

El superman Casado, a Alemanya
no hauria fet el que a Espanya,
perquè allí són luterans
i mentir els deshonora,
i com que ningú es renta les mans
allí l’haurien fet fora.
Allí han dimitit polítics
per copiar part de la tesi.
Ací molta missa i catequesi,
però com són uns jesuítics,
diuen que els màsters o regalats,
com les faves, o convalidats.
Així les coses, de què van
volent fer creure a la gent,
que estan per la renovació
i que actuaran netament;
que ja no són, com abans, un clan,
si estan tallats pel mateix patró?
Però com som terra de xoriços,
de vi, de pernil i de bous,
on els babaus més infeliços,
que reben patades als ous,
encara aclamen al rei
i voten al PP, no tenim remei!
A la Mare de Déu m’aclame,
a la d’Elx, que estarà en festa,
que ens lliure de tota la pesta,
miserable, desgraciada i infame,
dels polítics pirulins,
que ens volen enganyar
i fer-nos combregar
amb pedres de molins.

dilluns, 6 d’agost del 2018

Salm episcopal

Salm episcopal

“El senyor és el meu pastor
i res no m’ha de faltar”,
deia un eminent bisbe.
Ell s’ho feia amb un olisbe
i s’ho passava molt bé,
fins el dia que entengué,
que seria molt millor
agenciar-se d’un menor,
que l’ajudara a fer missa
tocant-li la llonganissa
i si era xica, el parrús.
Amén, Jesús.

Resava el Salm vint-i-tres.
Per això no temia per res,
i si ningú es posava a tir
l’havia de seduir.
Era un sàtir però amb fe
i no ho podia evitar
i es perdia sense fre
a l’hora de caure i pecar.
Pensava que Déu se’n riu
dels pecats del piu
i com ell ho feia per amor,
tenia l’ajut del Senyor.
És el que pensava el bisbe
que s’ho feia amb un olisbe.