Reportatge publicat a PRESÈNCIA número 1906 de 5 de setembre de 2008
JERUSALEM
Yeroushalayim (‘la pau arribarà’, en hebreu), Al Quds (‘la santa’ en àrab); en qualsevol dels casos, i malgrat que no hi haja pau santa, aquesta ciutat impressiona el visitant, el commou i mai el deixa impassible. Visitar Jerusalem i aproximar-se als territoris palestins és una experiència aborronadorament magnífica.
La ciutat és una mescla de tot i de tots els colors, encara que qui mana són els jueus, perquè els palestins, tenen una presència subordinada, i els cristians van a la defensa de les seues propietats i dels seus resos. La consolidació de la presència jueva, a base de segregació, discriminació i fins i tot d’expulsions palestines de les seues cases, és la política del govern municipal jueu i es mostra aclaparadora i poderosa en tota la zona nova. Els jueus tenen l’Estat (els soldats carregats de metralletes i radiotransmissors controlant-ho tot són la prova), mentre que els palestins encara no tenen res i fan el que poden en l’autocaos polític en què viuen. La presència d’institucions de capital jueu procedent de l’estranger i els ajuts econòmics que rep l’Estat d’Israel dels EEUU, són, definitivament, la garantia de la seua consolidació, que és un fet. Els palestins, això sí, compten amb les almoines i amb les promeses, amb la comprensió internacional, en gran part europea, i això és tot. És en aquest marc de dos mons tan distints, que el turisme es canalitzat, gregaritzat i teledirigit perquè mire, perquè rese, perquè compre... i a casa, carregats de rosaris.
Jerusalem és una mescla inconnexa de manifestacions religioses multicolors: els cristians aclamant Jesús, els jueus Jahvè (de qui no gosen pronunciar el nom), els musulmans Al·là. Cadascú va a la seua, movent-se en uns terrenys molt delimitats i en algun moment precaris, com el punt de fricció de la zona del Temple: a sota, el Mur de les Lamentacions, on aclamen i ploren els jueus esperant l’arribada del Messies; mentre que a sobre hi ha el santuari de la Roca des de la qual Mahoma pujà al cel i hi tornarà amb Jesús i Moisès agafats de la mà per a declarar la fi del món. Com cadascú creu cegament que té raó, la solució és difícil, si Déu no hi posa remei. La tercera religió en discòrdia, la cristiana, hi és pels Llocs Sants on nasqué, féu la vida, traspassà i ressuscità Jesús, com un innumerable rosari d’esglésies ho commemoren per tot arreu. A més, les diferències internes entre jueus més o menys ortodoxos, musulmans xiïtes i sunnites i entre cristians catòlics, ortodoxos, coptes, evangèlics... Tot és vertiginós, i hi forma un popurri malavingut d’hàbits, de ritus, de doctrines i ... d’interessos. I ja té nassos que els creients del mateix déu-amb-noms-distints li resen i l’aclamen de maneres, no sols diferents, que serien fins i tot folklòriques, sinó fins i tot enfrontades. Encara és més increïble que les diferències entre els cristians acaben, de vegades, a hòsties entre ells. Malgrat tot, el respecte mutu és la tònica més general, sobre tot entre els botiguers.
Jerusalem ha estat sempre un gran soc i la compra i venda es respira a l’ambient, tan fastigosament que feren empipar al mateix Jesús, segons conten els Evangelis. La voracitat d’aquests mercaders i l’experiència acumulada de tants segles els ha fet uns especialistes de l’especulació, amb reflexos tan singulars que identifiquen els compradors veient-los vindre: a uns els ofereixen rosaris, a altres orfebreria i joies, si són ortodoxos les icones, si són catòlics marededéus i creus, fins i tot corones d’espines, espècies, olis per al bany, gel·labes... i hotels, taxis, excursions, visites guiades... Ben mirat, com en qualsevol ciutat turística del món, sols que l’especialitat s’adreça, sobretot, al client cristià.
He de referir-me a un cas concret de normalització lingüística, que protagonitzí de manera improvisada quan un botiguer grec em demanà que li escrivís “rebajas”, perquè volia obrir una temporada de cara als pelegrins espanyols: li ho vaig escriure, però aprofití per a explicar-li que a la zona del mapa que li pintava preferíem “rebaixes”; convencí l’home, féu el cartell i quina sorpresa que al moment hi passà una expedició catalana: “Ai, aquí hi ha rebaixes!” La commoció encara fou major quan l’espavilat grec els assegurà que era del Barça i li compraren mitja botiga. Quan l’endemà torní a passar per allí, l’home em va reconèixer i, en senyal d’agraïment, m’obligà a acceptar-li uns rosaris beneïts davant meu per un popa, dut a posta des del patriarcat ortodox del costat.
El sàbat, que comença el divendres al vespre, segons la lluna, és una celebració jueva que respecta tothom, inclosos els gentils i visitants, embolicats a la força. Consisteix a no fer res, ni encendre els llums ni el foc, ni fer la cuina, res, perquè s’ho deixen tot preparat prèviament. Ho fan per manament de Javhè i així doncs, poca broma; per cert, obligatòriament han de beure vi, perquè els escollits han d’ésser feliços i el vi acompanya; en conseqüència, la gent es reclou a casa, o van a la sinagoga. Els menys creients se’n van discretament a la platja, amb la família. Com no hi ha comerços oberts, ni bars, ni autobusos per la ciutat, la sensació d’un gentil és que està somiant... Fins i tot pel sàbat els ocells, segons uns amics ortodoxos, canten més fins i cofois, i encara perquè no senten els vehicles i l’aire és més oxigenat, cosa que els animalets agraeixen refilant el millor que saben. Cal tenir en compte que la Universitat Hebrea de Jerusalem (on una jove mallorquina ensenya català a uns quaranta alumnes) té un percentatge de premis Nobel altíssim, alguns dels quals estudien demostrar no sols això dels ocells del sàbat, sinó que els càlculs de la càbala són matemàticament perfectes, perquè estan inspirats i dictats directament per Jahvè. És cert que, per altra banda, les teories de Darwin no tenen res a fer, ja que xoquen amb la idea de la creació, mentre que la teoria del Bing-Bang té més sort, perquè la Bíblia ja en parlava, sols que encara no podíem entendre-ho.
La visita a les zones palestines no pot ser més deplorable i més emotiva a l’ensems. Els busos turístics et porten on et porten i veus el que volen mostrar-te, però si hi vas amb mitjans alternatius (autobusos i/o taxis àrabs) veus altres coses. Concretament passes, com els palestins, per controls policials supervigilats, que fan la sensació de presons d’alta seguretat, al costat mateix dels enormes murs de formigó que han aixecat els jueus al llarg de la frontera; en definitiva, una experiència angoixosa, una imatge tràgica i desoladora de la situació. Curiosament, en la visita a Betlem el taxista, pel seu compte, féu una aturada davant de la capella que commemora que els àngels s’aparegueren als pastors i els anunciaren que havia nascut Jesús. Se m’ocorregué recollir una pedra que hi havia sota d’una olivera, perquè em paregué apropiada per a la col·lecció mundial que fa un amic i el taxista, quan em veié la pedra, em digué: “Very good, intifada very good.” En efecte, la pedra té un tall fi i agut i podria ser very goog, si es donava el cas de fer harca.
L’altra visita, però, a Messada i el mar Mort, a través de la zona palestina, m’oferí l’oportunitat, afegida a l’interès dels llocs visitats, de veure que a Israel hi ha unes carreteres distintes per a jueus i palestins. Les jueves, encara que travessen territori palestí, són per als jueus i punt; ben protegides, ben construïdes i ben condicionades. Les carreteres palestines, deixades de la mà de Déu, són tot el contrari.
La shoà i el racisme
És imprescindible la visita al gran museu consagrat a l’Holocaust, el Yad VaShem. És, a més, un mausoleu en record de la barbàrie dels nazis contra els 6 milions de jueus que assassinaren durant la Segona Guerra Mundial. Començant per la magnífica concepció de l’espai, pel didactisme i el simbolisme de tots i cadascun dels seus elements, aquest complex grandiós i grandiloqüent és un dels llocs més convincents i més commovedors que he vist mai. Les estàtues commemoratives dels xiquets del gueto, el monument als guerrillers, el jardí en memòria de milió i mig de xiquets, amb fotografies en tres dimensions i espelmes que es multipliquen fins l’infinit mitjançant uns jocs d’espills... No volguí visitar l’albereda dels Justos, amb garroferes dedicades a homes que ajudaren els jueus perseguits pels nazis, perquè n’hi ha una dedicada a Franco!
L’Holocaust ha estat un crim enorme contra la humanitat i s’ha de fer tot el possible per no oblidar-se’n, com tampoc d’altres genocidis que s’han produït i s’estan produint: les persecucions contra armenis i kurds, els exterminis dels indis, dels indígenes de l’Amazones, els genocidis de tants indrets d’Àfrica ... Al patriarcat armeni mateix hem pogut informar-nos del calvari d’aquest poble mil·lenari. Però és precisament per això, perquè els homes som capaços d’aquestes aberracions, que la causa palestina s’ha de solucionar de manera pacífica i immediata i que si algú no pot caure en cap temptació racista és qui més n’ha patit, el poble jueu.
Com s’acabarà?
Jueus i palestins han d’arribar a acords que els permeten viure en pau; prop els uns dels altres, però no mesclats, perquè tenen massa diferències fonamentals i massa històries d’enfrontaments i de violència. Ara mateix, els jueus commemoren el 60è aniversari de la fundació de l’Estat, i els palestins, tot el contrari, la Naqba o ‘desastre’. Els polítics han de tenir un paper positiu i així ho veuen una sèrie de líders, encara pocs i minoritaris, de les dues bandes. Per part palestina, Mustafà Barghouti, secretari general d’Iniciativa Nacional Palestina, aposta per aconseguir la plena sobirania d’una manera no violenta; per la part israeliana, personatges com ara Uri Avnery, Meir Margalit i una sèrie d’organitzacions pacifistes, com el Comité israelià contra la demolició de cases (vegeu la Presència de 30 de maig), són l’esperança que alguna cosa canvie. L’ONU, que és la responsable de la creació d’Israel (1948), de la partició del territori i d’una sèrie d’iniciatives, és incapaç de fer complir les seues resolucions i no va més enllà del manteniment d’ajudes al poble palestí. Altra cosa seria que els nord-americans no tingueren els interessos que tenen a la regió. Així i tot he de confessar que si hi ha una ciutat on m’agradaria viure, en jubilar-me, és Jerusalem, on per cert tenen una sanitat pública magnífica i no segregacionista i unes prestacions encomiables. El problema és la calor però amb un barret i anant per l’ombra els gentils podem suportar-ho; els àrabs de gel·laba, també; els pitjors en aquest aspecte són els jueus ortodoxos, que van de negre i fins i tot amb abric i barret d’astracan! Finalment, trobí alegre i desenfadada la joventut, jovenetes no tan destapades com per ací, però que van aproximant-s’hi, música, alegria i ganes de marxa; potser es qüestió d’esperar que aquesta joventut se’n faça càrrec. M’alegraria pels israelians i pels palestins.
