I ARA, QUÈ FEM ELS INDEPENDENTISTES?

I ARA, QUÈ FEM ELS INDEPENDENTISTES?

Article publicat a SAÓ el dia 31 d'octubre de 2017

Com la darrera batalla, encara inconclusa, entre Catalunya, que vol la independència, i Espanya, que no solta mos, es decanta a favor de l’Estat, des del País Valencià sols se m’ocorre fer cinc reflexions, una advertència final i un epíleg poètic, que ve al cas. La primera reflexió és que hem viscut, una vegada més i en van moltes des del segle XVII, un enfrontament per la defensa dels drets dels catalans, clarament conculcats pels espanyols. Com per part catalana no s’ha perdut la dignitat, ni s’ha defallit davant les porres de la policia i les amenaces judicials, ni tampoc s’ha defallit perquè ja han dut gent a la garjola (els Jordis) i en duran més encara (a Puigdemont i Junqueras, per exemple). I com ha quedat a la vista de tothom la manera expeditiva i antidemocràtica de l’actuació espanyola, amb la força i no amb el diàleg, crec que, per tot plegat, ens hem de felicitar, perquè hem guanyat més que perdut, ho subratlle.

La segona reflexió és que no hi ha més escapatòria que desembarassar-nos-en, perquè les lleis espanyoles ens són adverses, indefectiblement i sense remei. No tenim res a guanyar, amb aquesta gent; no tenim ni les claus de casa, com li passa al tio Canya i cal posar un forrellat nou. Aquesta vegada, per exemple, amb les “lleis” a la mà, el govern de Madrid ha “destituït” el president i el govern català i s’ha empassat l’autonomia. No ha hagut una guerra, com féu Franco i abans molts altres, i no ens han passat per sobre els tancs. És evident, però, que com sempre, ens han “vençut”, però no convençut.

La tercera reflexió té a veure amb les properes eleccions del 21 de desembre, que, evidentment, com les ha convocades qui no té cap legitimitat per fer-ho, segons han explicat alguns juristes, seran unes eleccions injustes. També és antidemocràtica la destitució del govern català i la seua “substitució” per una virreina i uns “governants” castellans, però això a ells no els amoïna. Oposar-se a aquestes eleccions crec que seria absolutament legítim i comprensible, però gens útil. Presentar-se i guanyar-les, crec que seria el millor, però per a això s’hauria d’arribar a un compromís rigorós entre els independentistes i anar plegats, o no molt desapegats. L’enemic, ara més que mai, són els partits espanyolistes i han de quedar desautoritzats.

La quarta reflexió és sobre el trist i repugnant paper dels socialistes en tot aquest afer, perquè podrien haver limitat la seua implicació, si era el que volien les seues mòmies de patums i barons, sense comprometre’s com han fet i al mateix nivell que C’s i el PP. Les properes eleccions donaran la mida del seu error, crec. I precisament quan estan explotant, com una traca que no atura, tots els judicis sobre la corrupció popular, tot aquest quefer català està servint perquè el tema més gros i més miserable, la corrupció, passe més desapercebut. Rajoy estarà molt content.

Una cinquena reflexió té a veure amb tres obsessions molt espanyoles amb què s’han contaminat periodistes i tertulians i que ens han refregat pels nassos. La primera és que els catalans, diuen, han actuat “il·legalment”, ignorant o volent fer que ignoren que la major part dels avanços en drets civils, i de les independències, s’han aconseguit actuant en contra de les lleis del moment (l’avortament, el matrimoni homosexual, el vot femení, la supressió del servei militar…). La segona és la de desqualificar el referèndum de l’1 d’octubre, perquè no es pogué fer amb garanties democràtiques, sense afegir que qui ho impedí fou el govern de Rajoy, enviant policia a dojo, amenaçant, intervenint antidemocràticament… La tercera obsessió se’ls ha despertat ahir pel matí (som a 31 de novembre) per saber si Puigdemont ha demanat asil polític o no. Un famós periodista qualificava de traïció que el president hagués fugit, ignorant que qui té una tan alta responsabilitat com Puigdemont ha de procurar salvar-se i salvar la dignitat i la legalitat del seu càrrec i de preservar la dignitat i la legalitat de la nació. Així ha estat sempre i a tot arreu. Si ho ha fet, doncs, el president, ho ha fet molt bé i els qui tenen molt a callar són els promotors de l’agressió i els periodistes que els donen suport.

L’advertència final la vull fer a Podem i a Catalunya en Comú, en primer lloc. Sembla que poden jugar un paper decisiu i, per tant, han d’aclarir-se definitivament si estan amb l’Espanya del PP de la corrupció, del perillós (Primo de) Rivera i dels poca-solta socialistes, o si estan per una altra Espanya, com han estat prometent fins ara, més justa i més democràtica. A aquesta banda hi ha els independentistes, ja ho saben, que democràticament defensen els seus drets No hi ha més alternativa i ara tenen l’oportunitat d’aclarir quin camí volen emprendre i amb qui: amb el trio de la Moncloa o amb els altres.

L’epíleg poètic són una onzena de sextets semi-lliures que m’ha escrit la meua musa particular Empar Saragossà i que em demana si li’ls puc difondre. Li he dit que si, que els inclouré en aquest article, encara que el permís l’ha de donar la redacció de Saó.

EL TRIO DE LA MONCLOA
 (Empar Saragossà)

Com fotrem a Puigdemont,
és a dir, als catalans?
És l’objectiu que, a tres mans,
han signat Rajoy, Rivera
i el Sanchez, el més calavera:
el Trio de la Moncloa.

El Rajoy diu: “jo, ja ho tinc,
hi aplicaré amb mà ben dura
el cent cinquanta-cinc.
I veurem la fiscalia
tot  el que denuncia
i tot el que els incoa “

“Això serà una botifarra  
diu el Sànchez, “ho sé per l’Iceta,
que sap molt bé del que xarra,
i està que es desinquieta.
Potser serà un revulsiu, em diu:
fotem-los, sols una miqueta”

“Res, a por ellos”, diu Rivera.
“Puigdemont a la garjola
i als qui es moguin, llenya!
I català que voli, a la cassola.
S’ha de ser expeditiu,
com la Caixa i Codorniu”.

Els tres també estan d’acord,
que sobren les autonomies,
i juren amb aquest pirulí :
“España és una grande y libre
i  no hi caben soberanies
que no tinguen pedigrí ”

Han tret la fúria espanyola
i han donat un cop d’estat,
de tall franquista i calculat.
Volen fer una carambola
i dur els catalans al jutjat:
“a veure què s’han pensat”.

Puigdemont a la presó,
Junqueras i Carbonell, també,
acusats de rebel·lió,
de fer-ho  tot malbé
i de malversació.

L’Espanya que ells volen
és la dels castellans,
i les tribus assimilades,
d’asturs, càntabres, murcians,
andalusos, extremenys i manxecs,
madrilenys, lleonesos i riojans…

Perquè als bascos i valencians,
navarresos, balears i aragonesos,
i canaris, com als catalans,
ens retallaran els estatuts
i ens deixaran ben fotuts.

CONCLUSIÓ
Una república federal
de la península ibèrica,
incloent-hi Portugal,
és impossible amb la histèrica
mentalitat imperial
de madrilenys i castellans.

I mentre que esdevé tot això,
qui pensa que estan jutjant al PP?
I fora cas que també,
qui més aprofite la proclamació
de la República Catalana,
siga aquesta fauna hispana.

EL XOLLO S'ACABA

Article publicat a LEVANTE-EMV, el dia 30 d'octubre de 2017

Qui tinga els anys que jo, recordarà que ens ensenyaven que Espanya havia tingut un imperi, del qual ens volien fer sentir orgullosos i hereus. De la manera com es conformà tot allò, sols ens explicaven que l´anaren fent manu militari i en nom exclusiu dels reis de Castella, sota el seu penó, l´espassa i la creu, batejant els indígenes, ensenyant-los a parlar castellà i a tapar-se les vergonyes. També ens explicaven que, per raons matrimonials, els castellans havien acabat emparant-se de Portugal i el seu imperi, dels Països Baixos, de la Corona d´Aragó (catalans i valencians, especialment) i finalment de les colònies africanes. Mentrestant conquistaven tants enormes territoris, s´omplien el cabàs i enviaven vaixells carregats d´or i de béns als reis de Castella.

Ens explicaven poc sobre com s´acabà tanta vanaglòria, de les guerres dels territoris ocupats per a fer fora als castellans (el cas de Portugal fou el més notori), de les guerres d´independència de les colònies americanes del segle XIX, que sempre perderen els castellans i de les vendes i permutes de territoris i illes remotes del Pacífic. L´imperi anava acabant-se. A finals del segle tampoc pogueren retenir Cuba, Puerto Rico i les Filipines, que també s´independitzaren. Ja en el segle XX, fou el torn de les colònies africanes, que s´independitzaren sota el govern de Franco. Ara ja en queda ben poca cosa d´aquell famós imperi: Ceuta, Melilla, uns illots africans, les Canàries, els bascos i nosaltres, catalans i valencians... D´un imperi de 20 milions de metres quadrats, pràcticament els que té Europa, ja no els en queda només que això.

En totes aquelles rebel·lions, els independentistes s´oposaren a l´autoritat real i foren acusats de deslleialtat, malversació de cabals públics, sedició i rebel·lió i molts foren empresonats i/o executats. Finalment, però, triomfà la rebel·lió i les colònies aconseguiren la independència, de mala manera, doncs. Els himnes nacionals d´aquelles repúbliques americanes dediquen estrofes a recordar-ho.

Però, a Espanya no han après res de la història i continuen obcecats, fent el mateix que sempre. Ara mateix, en lloc de tractar de treure´n trellat, dialogant i cercant alguna solució política per a Catalunya, sols confien en les armes i en "la llei". Els rebels que mai no hem estat d´acord amb l´espanyolitat casposa i patriota, teníem i tenim molt a guanyar i poc a perdre, en els enfrontaments; ells és al revés, perquè ja ho tenen tot i no han de guanyar res més i sols poden perdre. Per tant, haurien d´anar més amb compte o se´ls acabarà el que els queda del xollo. Catalunya, precisament, és el 20% del PIB de l´Estat. Al remat, però, s´han emparat de les institucions catalanes i han perjudicat greument la seua economia (tirant-se pedres sobre si mateix, no sé si n´han pensat).

Ara, com pensen governar Catalunya, si tenen la població en contra? Creuen que els catalans callaran? Com digué el president Companys, "els catalans tornaran a sofrir i tornaran a lluitar". Els castellans, potser que "guanyaran, però no convenceran", que digué Unamuno dels franquistes.

La raça hispànica, la Guàrdia Civil, Catalunya i la Pilarica

Amb motiu de la polivalent festa del 12 d’octubre, faré un resum d’aquesta circumstància, referint-me, més que res i en primer lloc, a la raça hispànica i al remat, em referiré als darrers fets de Catalunya. Començaré per la qüestió hispànica que ens ensenyaven a l’escola, perquè aquelles coses no s’obliden tan fàcilment. Jo encara recorde la llista dels reis gots i els dotze fills de Jacob. Els mestres de la meua època, eren en gran part uns franquistes convençuts o de conveniència, que ens adoctrinaven, amb la vara a la mà, en les paranoies del règim. Les excepcions eren això, uns mestres excepcionals, que confirmaven la regla. 

Entre les paranoies de què ens parlaven hi havia el dia de la Raza, que després canviaren a la Hispanidad, cada 12 d’octubre, en honor a Colom i al descubrimiento… i al imperio. Era dia de festa escolar, doncs, perquè, segons deien, Espanya havia estat una cosa molt gran. Dels indígenes colonitzats solament sabíem que els havien batejat, ensenyat a parlar castellà i a vestir-se tapant-se les vergonyes.

Com aquesta festa continua celebrant-se i és obligatòria a tot arreu de l’estat, jo cada any procure fer la contra. Fer festa de cap conquista guerrera sempre m’ha resultat rebutjable i especialment d’aquesta. Curiosament intenten involucrar-nos a tots, o siga, responsabilitzar-nos a tots en la història de la conquista. Fins i tot a la nostra confederació, quan en realitat no ens papàrem ni una rosca, perquè la conquesta i l’explotació d’aquells països fou a benefici exclusiu de la corona de Castella. 

A Catalunya darrerament hi ha ajuntaments que pensen com jo i consideren el 12 d’octubre un dia laboral com un altre. Supose que la iniciativa anirà a més, fins que la nova república, quan es puga constituir, la farà fora definitivament. Quin disgust per al trist ministre de l’espionatge i gran manipulador, Fernández Díaz, que titllà d’indigents culturals els polítics que suprimien la festa nacional que comentem.

Com la colonització d’Amèrica ja no té cap justificació política a partir que l’ONU ha proclamat la descolonització i el dret d’autodeterminació dels pobles sotmesos, com a objectius prioritaris, les històries que ens contaven s’han de revisar. La colonització d’Amèrica i de la resta de l’Imperi, fou un genocidi i un lladronici, que es practicà durant més de tres-cents anys, amb l’eliminació de milions d’indígenes i de llurs cultures i la submissió a la força als castellans. És veritat que d’aquell enorme imperi ja no els queda res, llevat de Ceuta, Melilla i uns illots, de Canàries, d’Euskadi i dels Països Catalans, però, sembla que no se n’adonen de la marxa de la història i per això continuen fent el burro, com ara mateix a Catalunya.

Aquelles repúbliques ,que nasqueren de la descolonització i les guerres d’independència, a Espanya les anomenen naciones hermanas, però en realitat tenen mals records de tot el que els passà i per això no celebren com ací el 12 d’octubre. Algunes repúbliques no celebren res i les hi ha que celebren el Dia de la Resistència Indígena, o el Dia de la Descolonització, que és tot el contrari que el de Dia de la Hispanidad. Altres celebren el Columbus Day… A Amèrica, doncs, no tothom pensa com aquell trist ministre de l’interior i no fan festa i, per tant, podem suposar que aquest també els considera un tall d’indigents culturals.

Per a corroborar encara més el que entenen en aquells països que fou la colonització podem fer dues coses: repassar els seus llibres d’història escolars, o recórrer a les lletres de llurs himnes oficials, com he fet en un anterior article, publicat a Saó (El Papa a favor de la independència? 27/07/17). Citava els himnes d’Equador, Bolívia, Paraguai i Argentina, que parlen del ceptre que els havia oprimit (la corona castellana) i que ja havien trencades les cadenes i els jous que els mantenien sotmesos. M’oblidí del Perú, i ara ho subsane amb una estrofa que fa: “Largo tiempo el peruano oprimido, la ominosa cadena arrastró, condenado a cruel servidumbre, tres siglos de horror, tres siglos gimió”. Més clar, l’aigua.

En el cas dels llibres, crec que algú hauria de fer una recerca al respecte. Per exemple, com contí en aquest article, el Papa féu un discurs a l’Equador, que celebrava el bicentenari de la seua independència, dient que aquesta “va néixer de la falta de llibertats. Va ser un crit nascut de la consciència d’estar essent oprimits i saquejats”. El Papa, evidentment, això ho sap des que anava a escola, on els mestres ho expliquen així. No sé si Fernàndez Díaz creu que el Papa i els mestres argentins també són uns indigents culturals, però que vaja amb conte amb el que diu, perquè es tracta de qui es tracta i ell és de l’Opus.

L’actual ministre d’exteriors hauria de llegir els textos d’història, quan torne a estiuejar per aquelles terres i de gorra. Així sabrà el que pensen els seus col·legues americans, sobre el tema, no siga cas que també siguen uns indigents culturals, perquè encara serien a temps d’españolizar-se, com volia fer Werth amb els xiquets catalans. També ho dic perquè el ministre vaja amb l’ull viu, ja que una estrofa de l’himne peruà amenaça dient: “Nuestros brazos, hasta hoy desarmados, estén siempre cebando el cañón, que algún día las playas de Iberia, sentirán de su estruendo el terror”. 

Tot aquell imperi hispànic, que pràcticament tenia la mateixa extensió que Europa, el perderen vergonyosament i de la mateixa manera, seguint el mateix esquema. Primer, imposant les lleis espanyoles (que ara ací diuen la constitució); després, negant-se a atendre cap reivindicació, ja que les consideraven il·legals; a continuació, perseguint els opositors indígenes, acusant-los de sedició, per la via judicial, la policial i per les armes; tot seguit, fent la guerra als indígenes, encara que, finalment, sempre les perderen totes. Com estem veient a Catalunya, no han après res i continuen repetint l’esquema i l’error.

El mateix dia 12 d’octubre també és la Mare de Déu del Pilar, que és la patrona d’Aragó i això és un conflicte, perquè també és patrona de la Guàrdia Civil. Jo no tinc res en contra d’aquesta Mare de Déu i fins i tot tinc familiars que són maños i molt devots. Amb tot plegat, però, han convertit el dia en un garbuix d’exaltació patriótica i de l’imperi perdut; la tropa desfilant, amb cabra i tot; la gent aclamant Franco, ara al rei; la Sección Femenina de Falange, ballant jotes; la Guàrdia Civil de festa; els aragonesos anant a missa a la Seu… Entre unes coses i altres, doncs, jo sempre m’hi he posicionat en contra, excepte de la Pilarica. Tinc anècdotes divertides al respecte, com quan essent jo alcalde de Silla, la Guàrdia Civil m’invità a la seua festa amb missa inclosa, i a pagar-los un vino espanyol. Evidentment, no acceptí la invitació, ni aní a missa, ni paguí el piscolabis... i mai més em tornaren a invitar. Ja nos lo habían advertido, em digué el comandant quan eixien del meu despatx.

I què té a veure tot açò amb els fets de Catalunya? Faré un resum en quatre punts, i una observació curiosa al final, perquè no siga massa llarg. En primer lloc crec que en el seguit de més de tres-cents anys de males topades entre Espanya i Catalunya, el dia 1 d’octubre passat, el combat el guanyaren els catalans. Les imatges, que ja no podran ésser esborrades mai, mostra l’Estat actuant amb desmesura i prepotència per a evitar que la gent, pacíficament, vote a favor de la independència o en contra: Espanya és indivisible, diuen. En segon lloc, l’argumentari del PP-C’S, recolzat pel PSOE, afirma que la Constitució és un dogma i que les lleis són sagrades, però ha quedat absolutament demostrat que a Madrid han tocat, quan ho han volgut, les lleis, inclosa la mateixa constitució i sense preguntar i que incompleixen drets fonamentals, sense immutar-se (dret al treball, a un habitatge, a la sanitat…). 

En tercer lloc crec que si finalment no és possible proclamar la independència, ho serà ara i perquè han posat en marxa la policia, i els jutges, i algú demana que també l’exèrcit, però com ha quedat demostrat que els catalans volen votar la independència, el que caldrà serà cercar un moment més oportú, com poden ésser les properes eleccions i les noves composicions del Parlament i de les Corts. En quart lloc, està veient-se que, a Madrid, quan més fan més la caguen, com els intents de fer marxar l’activitat econòmica de Catalunya, perquè estan demostrant que són vilment tendenciosos i uns trabucadors; com això està veient-ho tot el món, sols és qüestió d’esperar, perquè els seus cadàvers ens passaran per la porta (sentència musulmana). Finalment cal preguntar-los quin Estat pensen governar, si tenen mitja Catalunya en contra? I què pensen dir-los a moltíssima gent de fora, com alguns govern europeus, escandalitzats per l’antidemocratisme del PP i dels seus acòlits ciutadans, inclosos els cagarrons socialistes?

Una observació per acabar. Les empreses que volen marxar de Catalunya, les més grosses se’n venen al País Valencià i a Mallorca, o siga que queden a casa. Com l’activitat la mantindran allà, perquè tenen més feina i interessos, les empreses escàpoles no tindran cap importància. El pitjor seria que marxaren a Madrid… En qualsevol cas, altres vindran i qui més riurà serà qui riga l’últim.