dimarts, 31 d’octubre de 2017

I ARA, QUÈ FEM ELS INDEPENDENTISTES?

I ARA, QUÈ FEM ELS INDEPENDENTISTES?

Article publicat a SAÓ el dia 31 d'octubre de 2017

Com la darrera batalla, encara inconclusa, entre Catalunya, que vol la independència, i Espanya, que no solta mos, es decanta a favor de l’Estat, des del País Valencià sols se m’ocorre fer cinc reflexions, una advertència final i un epíleg poètic, que ve al cas. La primera reflexió és que hem viscut, una vegada més i en van moltes des del segle XVII, un enfrontament per la defensa dels drets dels catalans, clarament conculcats pels espanyols. Com per part catalana no s’ha perdut la dignitat, ni s’ha defallit davant les porres de la policia i les amenaces judicials, ni tampoc s’ha defallit perquè ja han dut gent a la garjola (els Jordis) i en duran més encara (a Puigdemont i Junqueras, per exemple). I com ha quedat a la vista de tothom la manera expeditiva i antidemocràtica de l’actuació espanyola, amb la força i no amb el diàleg, crec que, per tot plegat, ens hem de felicitar, perquè hem guanyat més que perdut, ho subratlle.

La segona reflexió és que no hi ha més escapatòria que desembarassar-nos-en, perquè les lleis espanyoles ens són adverses, indefectiblement i sense remei. No tenim res a guanyar, amb aquesta gent; no tenim ni les claus de casa, com li passa al tio Canya i cal posar un forrellat nou. Aquesta vegada, per exemple, amb les “lleis” a la mà, el govern de Madrid ha “destituït” el president i el govern català i s’ha empassat l’autonomia. No ha hagut una guerra, com féu Franco i abans molts altres, i no ens han passat per sobre els tancs. És evident, però, que com sempre, ens han “vençut”, però no convençut.

La tercera reflexió té a veure amb les properes eleccions del 21 de desembre, que, evidentment, com les ha convocades qui no té cap legitimitat per fer-ho, segons han explicat alguns juristes, seran unes eleccions injustes. També és antidemocràtica la destitució del govern català i la seua “substitució” per una virreina i uns “governants” castellans, però això a ells no els amoïna. Oposar-se a aquestes eleccions crec que seria absolutament legítim i comprensible, però gens útil. Presentar-se i guanyar-les, crec que seria el millor, però per a això s’hauria d’arribar a un compromís rigorós entre els independentistes i anar plegats, o no molt desapegats. L’enemic, ara més que mai, són els partits espanyolistes i han de quedar desautoritzats.

La quarta reflexió és sobre el trist i repugnant paper dels socialistes en tot aquest afer, perquè podrien haver limitat la seua implicació, si era el que volien les seues mòmies de patums i barons, sense comprometre’s com han fet i al mateix nivell que C’s i el PP. Les properes eleccions donaran la mida del seu error, crec. I precisament quan estan explotant, com una traca que no atura, tots els judicis sobre la corrupció popular, tot aquest quefer català està servint perquè el tema més gros i més miserable, la corrupció, passe més desapercebut. Rajoy estarà molt content.

Una cinquena reflexió té a veure amb tres obsessions molt espanyoles amb què s’han contaminat periodistes i tertulians i que ens han refregat pels nassos. La primera és que els catalans, diuen, han actuat “il·legalment”, ignorant o volent fer que ignoren que la major part dels avanços en drets civils, i de les independències, s’han aconseguit actuant en contra de les lleis del moment (l’avortament, el matrimoni homosexual, el vot femení, la supressió del servei militar…). La segona és la de desqualificar el referèndum de l’1 d’octubre, perquè no es pogué fer amb garanties democràtiques, sense afegir que qui ho impedí fou el govern de Rajoy, enviant policia a dojo, amenaçant, intervenint antidemocràticament… La tercera obsessió se’ls ha despertat ahir pel matí (som a 31 de novembre) per saber si Puigdemont ha demanat asil polític o no. Un famós periodista qualificava de traïció que el president hagués fugit, ignorant que qui té una tan alta responsabilitat com Puigdemont ha de procurar salvar-se i salvar la dignitat i la legalitat del seu càrrec i de preservar la dignitat i la legalitat de la nació. Així ha estat sempre i a tot arreu. Si ho ha fet, doncs, el president, ho ha fet molt bé i els qui tenen molt a callar són els promotors de l’agressió i els periodistes que els donen suport.

L’advertència final la vull fer a Podem i a Catalunya en Comú, en primer lloc. Sembla que poden jugar un paper decisiu i, per tant, han d’aclarir-se definitivament si estan amb l’Espanya del PP de la corrupció, del perillós (Primo de) Rivera i dels poca-solta socialistes, o si estan per una altra Espanya, com han estat prometent fins ara, més justa i més democràtica. A aquesta banda hi ha els independentistes, ja ho saben, que democràticament defensen els seus drets No hi ha més alternativa i ara tenen l’oportunitat d’aclarir quin camí volen emprendre i amb qui: amb el trio de la Moncloa o amb els altres.

L’epíleg poètic són una onzena de sextets semi-lliures que m’ha escrit la meua musa particular Empar Saragossà i que em demana si li’ls puc difondre. Li he dit que si, que els inclouré en aquest article, encara que el permís l’ha de donar la redacció de Saó.

EL TRIO DE LA MONCLOA
 (Empar Saragossà)

Com fotrem a Puigdemont,
és a dir, als catalans?
És l’objectiu que, a tres mans,
han signat Rajoy, Rivera
i el Sanchez, el més calavera:
el Trio de la Moncloa.

El Rajoy diu: “jo, ja ho tinc,
hi aplicaré amb mà ben dura
el cent cinquanta-cinc.
I veurem la fiscalia
tot  el que denuncia
i tot el que els incoa

Això serà una botifarra  
diu el Sànchez, “ho sé per l’Iceta,
que sap molt bé del que xarra,
i està que es desinquieta.
Potser serà un revulsiu, em diu:
fotem-los, sols una miqueta

Res, a por ellos”, diu Rivera.
Puigdemont a la garjola
i als qui es moguin, llenya!
I català que voli, a la cassola.
S’ha de ser expeditiu,
com la Caixa i Codorniu”.

Els tres també estan d’acord,
que sobren les autonomies,
i juren amb aquest pirulí :
España és una grande y libre
i  no hi caben soberanies
que no tinguen pedigrí ”

Han tret la fúria espanyola
i han donat un cop d’estat,
de tall franquista i calculat.
Volen fer una carambola
i dur els catalans al jutjat:
“a veure què s’han pensat”.

Puigdemont a la presó,
Junqueras i Carbonell, també,
acusats de rebel·lió,
de fer-ho  tot malbé
i de malversació.

L’Espanya que ells volen
és la dels castellans,
i les tribus assimilades,
d’asturs, càntabres, murcians,
andalusos, extremenys i manxecs,
madrilenys, lleonesos i riojans…

Perquè als bascos i valencians,
navarresos, balears i aragonesos,
i canaris, com als catalans,
ens retallaran els estatuts
i ens deixaran ben fotuts.

CONCLUSIÓ
Una república federal
de la península ibèrica,
incloent-hi Portugal,
és impossible amb la histèrica
mentalitat imperial
de madrilenys i castellans.

I mentre que esdevé tot això,
qui pensa que estan jutjant al PP?
I fora cas que també,
qui més aprofite la proclamació
de la República Catalana,
siga aquesta fauna hispana.