dilluns, 31 de desembre del 2018

PORGAR COM ELS CARAGOLS.

Porgar com els caragols

Tal com fan els caragols
que primer s’han de porgar
perquè treguen la brutícia
abans de poder-los menjar,
és convenient que els polítics
també ho hagen de fer
i depuren el verí
que han anat acumulant.
Quan perden les eleccions
és quan poden aprofitar
per a fer les reflexions.

Les eleccions andaluses,
que ha perdudes Susanna
i li han costat un disgust
són una ocasió molt sana
perquè aprenga la lliçó
la tropa 'psoesevillana'.
Les han perdudes pels ERO
i pels escàndols i els vicis,
els dispendis, la disbauxa...
i perquè fins als pebrots
tenien el veïnat.
La festa se’ls ha acabat:
doncs, a porgar com caragols.

Les ha guanyades (i em fa por)
l’extrema dreta d’Aznar,
amb tres versions paregudes
que van de mal a pitjor,
la Casado, la Rivera i l’Abascal
i a veure qui és més "carcamal".
Així que a Andalusia veurem
com rebenta l’harmonia,
les ajudes socials, la igualtat,
la lluita del feminisme...
i com retorna el franquisme,
la xenofòbia, l’especulació,
bous a la plaça, tirs d’escopeta,
la pèrdua de llibertats.

Que tothom aprenga la lliçó:
a Andalusia, l’esquerra no anà a votar
i optà per la inhibició;
ara que ningú es vulga queixar.
I que porgue i plore i al racó,
qui tinga res a porgar i amagar.

dimecres, 26 de desembre del 2018

NADALES D'UNA PAU QUE NO HI ÉS

Nadales d'una pau que no hi és

Com no m’agraden les festes
ni de Nadal ni Ninou, no felicite ningú.
En realitat vull que a més d’u,
de qui no diré ni els noms,
els siguen indigestes.
Em referisc a uns “prohoms”,
més falsos que el cor de Judes,
especialistes a rebre ‘ajudes’
siguen d’on siguen, no miren pèl
(en el cel brilla un estel).
En realitat en són uns quants
i em falten dits a les mans
per al recompte complet.
M’estaré d’allò més quiet
i sols donaré unes pistes:
diuen ser nacionalistes,
però s’omplen el cabàs;
la nació no importa pas,
sols diners i les medalles,
molts premis i ostentació.

A qui vull que els vaja bé
si algú els dóna de menjar,
és als qui no cobren pensió,
ni ajudes, ni tenen on anar,
d’ells el món n’està molt ple.
Mentre han tret del portal
per no pagar la hipoteca
la família celestial
de Jesús, Josep i Maria,
que sols tenen una taleca
amb queviures per un dia,
que els ha donat un pastor
amb tot el cor.

En el món de l’abundància,
on no hi ha cor ni compassió
i sí arrogància i petulància.
Amb la panxa molt contenta
i després d’un soparot,
i ben regalat el gargall,
aniran a Missa del Gall
i soltaran més d’un rot,
l’elit de banquers, industrials,
polítics i més carcamals,
amb les senyores i els fills.
L’endemà, de forma discreta,
i en el piset dels espills,
visitaran l’amigueta
a qui li fotran un clau,
i podran deixar la bragueta
descansar uns dies al cau.
A la terra no hi ha pau.

dilluns, 17 de desembre del 2018

Segona carta a Manolo

Segona carta a Manolo



Estimat Manolo. 
Primer que res vull tranquil·litzar-te respecte del Jordiet, perquè ha estat més gran l’ensurt que l’accident. El xiquet anava tan feliç amb el seu patinet supermodern, lliscant pel carrer on viuen i per no arrossegar un gosset que se li havia escapat a una veïna, s’ha fotut una trompada i corrents l’han dut a l’hospital. No ha estat res greu: sang, un bon nyap, els crits de la veïna i de gent del carrer i, sobre tot, de Fina, els lladrucs del gosset… Li han fet unes plaques, els han donat uns calmants a la mare i al fill, i a dormir a casa. Camil, que estava a la Facultat, ha marxat corrents i ell si que de poc no es fot una bona trompada contra un autobús; ha anat d’un pèl. Com no era moment de parlar de res més, hem quedat per a fer la nostra sessió epicúria pendent, després de les festes; potser que podries afegir-te.

Els patinets que s’han posat tan de moda, són inevitables. Sempre ha hagut artefactes a l’abast (motos, bicicletes…), que han entusiasmat els joves i que han resultat un perill si no s’han sabut controlar. Les autoritats han començat a prendre mesures repressores i punitives, en lloc d’educatives, que és el que cal, que la gent sàpiga dur aquests aparells, sense crear situacions de danys a ningú. Les “ordenances” municipals per elles mateix no serveixen de res, sinó és per a posar i cobrar multes i seria molt més profitós que els usuaris i els pares i les mares reberen instruccions, en lloc d’amenaces. Per altra banda, sempre ha existit perill pels carrers, per culpa del tràfic i per la poca educació de molta gent. Recordes aquell text que llegírem en una classe d’Ubieto sobre les dificultats de circular pels carrers de Toledo, en l’edat mitjana, per l’abundància de carros i per les velocitats a què marxaven i de les queixes dels toledans? Doncs, mira ara, si aixecaren el cap, què dirien.

Ahir vaig esmorzar amb Pep, que jo no sabia que vivia amb Rosa. Quina parella! Te’n recordes com ho portaven, sempre renyint i fent en pau? Al remat s’han decidit a viure junts. Llurs respectius matrimonis no havien anat bé i han esperat a veure els fills grans  i a donar el pas. Jo me n’he alegrat molt i hem quedat que ens han de convidar a dinar. Mentre esmorzàvem recordàvem les peripècies de la joventut, quan preparàvem papers clandestins que després repartíem, de nit, per la ciutat. Te’n recordes de la meua furgoneta, la Pepa? I de les corregudes davant dels grisos? No podíem recordar el nom d’aquell company, que no era del nostre curs, que tenia una mobilitat difícil i anava amb crosses, quan es quedà recolzat en un arbre de Pintor Sorolla, mentre tots corríem i aleshores un gris se li acostà brandant la porra i cridant-li disuelvase, que se disuelva le digo. Haguérem de posar-nos a cridar al gris, ei, ei, toro, perquè deixara l’amic i vinguera a per nosaltres, que corríem més. Quins socons aquella policia i quina mala llet.

Com estàvem així d’evocadors ens vingué al cap si ningú sabria res del company de Filosofia, Rotger, que era mallorquí i el líder de les nostres revoltes. Acusat per la policia i pel jutge, signàrem un escrit autoinculpant-nos que a la mateixa hora que la policia el situava en mig del folló, nosaltres estàvem amb ell i, per tant no era possible que es trobàs en el lloc de l’atestat, i que o tots o ningú. El TOP ens féu anar a Madrid a fer-nos retractar. Jo recorde que no vaig cedir (hijo, si no lo haces te puede salir muy caro, em deia el jutge). Immediatament acabà el curs i haguí de marxar a fer la mili, com molts de nosaltres i vaig perdre tots els contactes. Per cert que el cas del TOP em perseguí fins la caserna, però vaig tenir la protecció d’un general, que ja et contaré, i no passà res. M’agradaria saber com acabà aquell afer i, sobre tot, per on rau el Rotger.

També recordàrem el dandi de Víctor, el dia que la policia el localitzà dintre del 600, enmig d’un hort per Sagunt, a poqueta nit, follant amb la franceseta amb la qual s’ufanejava per la Facultat. La policia el féu eixir del cotxe, acabe ràpido y salga, i quan pogué fer-ho, apujant-se la bragueta, li foteren una hòstia, li prengueren el carnet i el multaren. L’endemà la premsa en donava compte: V.M.L. multado por hacer actos deshonestes en la via pública. Era el governador, crec, una mala persona, alcoià, Oltra Moltó, a qui déiem Oltra Multa. Com ja fa més de 50 anys, ves a saber.

Pep m’explicà amb detall la delicada situació de la licorera que heretà de son tio Faustí. No ha pogut suportar la invasió de licors estrangers i el canvi dels gustos de la gent. La joventut ja no beu, com nosaltres, cassalla ni absenta, i s’ha passat al wisky i als cubates; lamentablement, també a altres drogues dures i així va tot. Com està prohibit el seu consum i venda, hipòcritament perquè altres drogues dures com l’alcohol i el tabac si que es poden consumir “legalment” (i el govern cobra impostos per això), hi ha tot un desastre organitzat en el seu tràfic, adulteracions, etc. I els cementiris n’estan plens de les seues víctimes, com tants fills d’amics i de coneguts.

Parlant d’uns i altres ens oblidem de nosaltres i ja saps que vull saber com et va tot. Per la meua banda, amb els números que m’han tocat en la rifa de les misèries sanitàries, puc alçar el dit, perquè vaig superant-les. Altres van caient pel camí i per exemple a Silla, la meua quinta ja s’ha reduït en més del 60%. Nosaltres mateix, els col·legues de la Universitat també tenim una llarga llista de desapareguts per malalties, accidents, suïcidis i alguns desapareguts pel món.

Saps a qui m’he trobat a Mallorca, fent bogeries, com sempre? A Àngels, que em presentà un jovenet, que pensí que podria ser un fill seu o algun nebot, però que resultà que era el novio actual. Estava impressionant, com quan érem joves. Recorda la teoria d’Enric, que Àngels era una vampiressa, que s’alimentava de la sang dels novios.  Em contà que ara no para de viatjar i que ha corregut mig món. Jo la mirava fixament i la veia tan vitalista i engrescadora com quan estudiàvem. Ara viu a Barcelona i em donà el seu telèfon, per si ens reunim algun dia i li ho volem dir, perquè li agradaria retrobar-se amb tots.

Hem de quedar, doncs, per a celebrar la bona sort que encara tenim. Podem fer un bon àpat i celebrarem tot plegat, el cas del Jordiet, el de la parella Pep i Rosa, el fet que continuem en peus els qui continuem. Localitzarem els altres amics i avisarem Àngels, perquè vinga amb el novio. Pep em deia que té unes ampolles de cassalla per a veure-se-les amb nosaltres. Escriu-me.

No et felicite pels Nadals, perquè saps que odie fer-ho. Una abraçada. Si vales, bene est, ego valeo.

Eslovènia i Sant Vicent

Eslovènia i Sant Vicent



Quan es desintegrà Iugoslàvia,
Europa se n'alegrà,
perquè eren comunistes.
I Eslovènia, gent oportuna i sàvia,
que eren nacionalistes,
es referendumitzà.
Belgrad no pogué suportar
la humiliació:
açò és massa pa la carabassa
i per a la constitució.
Atacaren els eslovens
que no es deixaren aixafar,
ni recularen una passa
i així salvaren els bens
i la independència.
Belgrad perdé la paciència,
però a Europa li semblà molt bé
que Eslovènia alçara el vol
i tothom els reconegué,
Espanya també.
Ara els entra un marejol
als del cara al sol,
si Torra vol el mateix
que Eslovènia. Tanmateix,
si ací feren com al Quebec,
a Escòcia i a Eslovènia
s'acabaria tant de refrec
i tanta esquizofrènia.
Un referèndum seria
una bona solució,
perquè el poble parlaria
sense confusió ni col·lisió.
Però, el trio calavera
d'Abascal, Casado i Rivera
diuen que no,
que Espanya és una, grande y libre,
i a veure qui té més calibre
de burro i de feixista,
d'obcecat i falangista.
D'aquesta gentola, ai mare,
que Sant Vicent ens empare
i ens lliure dels seus enganys,
enguany que fa sis-cents anys.

dilluns, 10 de desembre del 2018

Les eleccions andaluses

Les eleccions andaluses


De l’hecatombe andalusa,
m’horroritze.
Blas Infante i Lorca
i milers d’assassinats
criden, amb punys tancats.

La misèria que ens espera
a mans d’uns fatxes sonats
i vils, ens faran malbé.
El carnisser de Sevilla,
Queipo de Llano i la reacció
i l’antidemocràcia feixista
ha tornat.

A tota Europa passa el mateix,
que torna el terrorisme,
i qui ho nega menteix.
La reacció creix i creix,
i es converteix en un sisme.

Amb versos sabuts direm:
"Aquestos, Fabi, ai dolor, que veus ara
camps de soledat, turó marcit,
foren en altre temps la Itàlica famosa".
S’haurà tornat a fer de nit.

PRIMERA CARTA A MANOLO, UN MESTRE JUBILAT


PRIMERA CARTA A MANOLO, UN MESTRE JUBILAT


Estimat Manolo. He rebut la teua carta en què em manifestes el teu disgust per la investigació científica que hi ha en marxa per a allargar la vida de les persones fins els 150 anys, que qualifiques de bestiesa diabòlica. Estic totalment d’acord i, per descomptat, crec que les indústries farmacèutiques haurien de tenir un límit moral i legal en les seues “investigacions”, que no tenen cap altra finalitat que acréixer els seus immensos cabals; o siga que no investiguen els medicaments pensant en el bé comú, sinó en llurs butxaques i en ensarronar la gent.
En concret, allargar la vida sols pot tindre interès per als magnats, els dèspotes i per als milhomes, polítics i grans militars, que, evidentment, en traurien profit, uns a base de poder continuar fent més diners, torcent les voluntats del poble i els altres, a base de continuar aixecant espases, tocant tabals de guerra. És el bell somni d’aquesta gent i els dictadors en són un exemple (penseu en Franco que es resistia a morir i que signà penes de mort fins al final).

Per altra part, la literatura mundial està plena d’individus que arriben a vendre l’ànima al dimoni, com Faust o que maniobren amb pocions i sang humana, com Dràcula, per a no morir o per allargar la vida. Les religions, en general, han donat resposta a aquest desig inútil, assegurant una segona vida al cel, als qui hagen fet mèrits amb la institució; altres religions ho han fet amb soterraments eterns i consagrats, com les tombes egípcies, els panteons…).

La vida, amic meu, té els seus límits que són néixer i morir. Entre mig hi ha el viure, que és el que importa. En la manera com vivim rau l’eficàcia o la inutilitat  de les nostres vides, segons com ens responsabilitzem de les nostres accions en el temps, que pot ser més llarg o manco, però que en qualsevol cas és el temps de vida que ens ha tocat en la rifa. La satisfacció d’haver actuat de la manera més justa possible, d’haver treballat amb honestedat, d’haver criat una família i conreat unes amistats i d’haver ajudat el pròxim, en això consisteix el cel. Tot el contrari és l’infern. La vida és una novel·la, plena de punts i apart. La mort és el punt final.

Amb la mort s’acaba tot i no fa falta allargar-ho més. Punt i final i al clot. Pot quedar un record més o menys llarg d’una persona, si n’ha fet mèrits, però això ja no importa quan hom mor. El muerto al hoyo y el vivo al bollo, diuen els castellans. El mort prescriu i el qui està viu, viu (m’ho acabe d’inventar). Si es tracta d’algú en concret que no feia cap falta al món, sinó nosa, diem que morta la cuca s’ha acabat el verí. Etc.

Així que, amic Manolo, tens raó: voler fer viure la gent més del compte, no té cap sentit, és una barbaritat. Les condicions de vida actualment a Europa són suficientment bones perquè la vida s’haja allargat i ara ja no és tan estrany que vivim més de 80 anys i de 90, així que ja està bé. A més a més, què faríem si un nen tinguera a més del pare i de 2 avis, 4 besavis, 8 rebesavis, i encara 16 rerebesavis? Quina taula pararien el dia de Nadal? Quants capons haurien de posar a taula? I encara més, qui voldria viure tants anys i en quines circumstàncies? I qui se’n cuidaria de rentar-los les baves i el cul a tanta gent? Evidentment, Manolo, es tracta d’una proposta d’investigació, la d’allargar la vida, absurda i dement. A més a més, durant tan llargues jubilacions, quina caixa de cap seguretat social suportaria tantes pensions?

A la vista de com van les coses, a Europa seria més interessant invertir en investigació que permeta que la gent jove puga viure més intensament la joventut, amb salut i treball, parint fills i gaudint al màxim. Als vells, improductius i cansats, estaria bé que ens ajudaren a tindre una bona mort i apa. T’imagines tu, amb les ganes que tenies de jubilar-te, perquè ja se’t feia massa feixuga la feina de mestre, que als seixanta cinc anys hagueres d’haver continuat treballant 25 anys més, per a jubilar-te als 90 i que encara te’n quedaren 60 anys per a morir-te? Fes càlculs i veuràs que no ho hauries suportat.

I encara hi ha una altra manera de veure les coses, si en lloc de creure’ns el melic del món, pensàrem en la situació de tants països pobres d’Àfrica, d’Àsia, d’Amèrica, on moren milions de xiquets i xiquetes per manca d’atencions mèdiques i de recursos. Per aquesta gent si que aniria bé obrir vies d’investigació per a eradicar malalties, invertint en hospitals i personal sanitari; creant escoles i dotant-les; revertint el sistema productiu a escala mundial, de manera que deixen d’ésser països proveïdors de matèries primes i de mà d’obra barata, en benefici de les potències que els exploten… i que els venen els productes que fabriquen.

El món és així d’injust i encara gràcies que hi ha bones persones que mitjançant les ONG’s se n’ocupen d’aquella desgraciada gent. No hi ha justícia al món, com no hi ha Déu i com no hi ha esperança per a la meitat de la humanitat. Al món occidental hem fet molta filosofia i molta “ètica”, per a res. Els europeus, els nord-americans… som injustos i insolidaris; som una misèria moral.

Vull escriure a Camil, que em diu que està bé, ell i la família. Vull saber com va el Jordiet, que ja saps que tingué un aparatós accident amb un patinet d’aquestos d’ara i que de moment va reeixint. Amb Camil vull discutir sobre si és possible o no que hi haja caritat i amor sense Déu (recorda el que ens feien cantar: ubi caritas et amor est, Deus ibi est). Ja saps que la postura canònica és que no, però jo sempre he dit que és possible que l’home actue bé, sense confiar en cap Déu. Camil, des que penjà la sotana, sempre m’ha dit que continua creient i jo, com me l’estime molt, vull insistir-li perquè òbriga els ulls i ho deixe anar. Crec que la Fina  és epicúria, com nosaltres, i encara no ho sap. Jo estic fent-los de missioner.  Ja et diré com queda la cosa.

Paco continua treballant de representant de vetes i fils, en una empresa que inexplicablement aguanta; em diu que cada dia tanquen més petites tendes, però com està a punt de jubilar-se, potser que ell, l’empresa i les tendes, plegaran tots a l’hora. Joan continua a la biblioteca, on finalment aprovà les oposicions; li’n queden 5 anys d’anar a treballar, però s’ho pren bé. Pep està a punt de tancar la fàbrica de licors que heretà del tio Faustí (te’n recordes de les paelles que ens organitzava?). De Víctor i de Joanvi en sé poc, com igualment de les amigues, la Glòria, Paqui, Loli,  Reme, Rosa, Merxe i Elvira… Totes estaran o jubilades o a punt; elles eren una mica més joves que nosaltres. Ja et diré en pròximes cartes.

Si vales, bene est; ego valeo.

 


 


dilluns, 3 de desembre del 2018

Borrell i quatre com ell

Borrell i quatre com ell

Borrell, com Rivera, l'Aznal
Casado o el mateix Abascal,
només diuen que parides
i a les persones poc llegides,
que no saben o molt poquet,
els enganyen i no hi ha dret.
Cadascú hi diu el que vol:
tal com s'ho trau del perol
o com ho aprengué al col·legi
(anar a escola era un sacrilegi)
o als campaments de l'OJE
(que ma tia deia l'OQUE).
O siga, que menteixen,
ensinistren i embruteixen
de manera innoble el poble.

Per exemple, d'aquell Imperi,
que en realitat fou un tiberi,
on mai s'hi posava el Sol,
els diuen, i no tenen vergonya,
que vestiren natius i natives,
que els ensenyaren l'espanyol,
a posar-se llavatives,
a anar a missa i al rosari
i a les estacions del calvari...
No els diuen res de l'alcohol
i de les malalties mortals
que dugueren cap enllà,
del comportament infrahumà,
dels crims i tot el desvari.
Ni que perderen el senderi
i a continuació tot l'Imperi,
i que hagueren d'eixir corrents,
fugint com les males gents.
Ni que del poc que els quedava,
no fa gaire que els anà d'un fil,
que no perderen "Perejil",
que és un illot de cabres.
Però, com són tan macabres,
en lloc d'acceptar els fets,
ara volen Gibraltar, un penó
sobre el qual no tenen drets,
ja que el cediren als anglesos
a canvi d'un rei Borbó.
Ara què han de reclamar?
Gibraltar és dels llanitos,
dels micos i els periquitos,
i Perejil és de les cabres
així que: –Senyors del quintet
d'aquests versos destarifats,
amagueu mosquets i sabres,
i accepteu les veritats.