dimarts, 16 d’abril del 2019

VII CARTA A MANOLO

VII CARTA A MANOLO

Silla, 11 d’abril de 2019

Amic Manolo, vaig a contar-te un cas dramàtic d’un antic amic nostre. L’Agapet Rovira, el recordes? És aquell bon xicot aragonès, un poc tímid però molt afable, a qui jo li deia cosí perquè casualment son pare i el meu iaio visqueren desterrats, per motius polítics, en un poble de Conca, fins que els rehabilitaren i tornaren a casa. Son pare pogué reingressar a treballar de secretari d’ajuntament a un poblet d’Aragó i Agapet es traslladà a la Universitat de Saragossa, per estar prop dels pares, on acabà els estudis. Recordaràs les bromes que li fèiem amb el nom (Agapito-el pito) fins que el rebatejàrem per Agapet i aleshores la broma era amb la rima del pet, bromes per les quals mai ens protestava. Jo, des que desaparegué de València, he mantingut algun contacte amb ell i amb els pares, i per això vaig saber que havia aprovat les oposicions a instituts i que havia treballat per la Manxa i l’Aragó, o siga per l’Espanya profunda, fins que s’ha jubilat. Agapet es va casar, però li anà malament i es divorciaren i d’ençà ha viscut sol, “y ni voy de putas”, em deia en alguna carta. Ell no tenia més família que els pares. Al poc de divorciar-se, moriren primer la mare i després el pare, “un poco por mi culpa, porque mi situación les preocupaba mucho, ellos que se habían ilusionado con la idea de tener un nieto. Yo los he estado cuidando hasta el final”.

En la darrera carta que acabe de rebre, em resumeix aquests cinquanta anys: “he preparado y dado mis clases, he hecho mis viajes siempre cercanos, he visto museos, iglesias y castillos, he ido al cine y al teatro, he cuidado de mis padres y los dos años de malcasado he hecho lo que he podido y sabido, pero he fracasado”. Fa anys que s’havia comprat una casa en un poblet de Terol, i ara hi viu, en la més absoluta soledat, “aunque el pueblo también està solitario, menos durante el verano, que es cuando me voy”. Una veïna l’atén, li compra queviures i fa la neteja de la casa; ell es prepara el menjar, “como pococomo un anacoreta”. Un veí li recull el correu; rep algunes revistes, com SAÓ i especialment li agraden les Cartes a Manolo que t’escric mensualment “porque me hacen recordar aquellos años felices de estudiantes, cuando hacíais burla con mi nombre, Agapito se toca el pito, y luego Agapet se tira un pet”. Em diu que sabia que jo era el promotor, “pero como éramos ‘primos’ me aguantaba y porque sabia que no había mala intención”.

Ara m’anuncia, de la manera més tranquil·la que pugues imaginar-te,  que està esperant la mort, que no la tem, sinó que la necessita per acabar amb tots els problemes amb els quals s’està enfrontant, començant per la salut, ja que té malalt el cor. No té cap dificultat econòmica, ha anat regalant els seus llibres i discos a les biblioteques dels instituts on ha treballat i quan morirà ho deixarà tot pagat i el que quede ho rebrà una ONG. La casa la deixarà a l’ajuntament, perquè la destine a dur una família o dos, amb fills, i deixar-los-hi viure i treballar; em diu que no vol que l’Estat se n’aprofite de res. Ideològicament no vota cap partit, “no soy anarquista, pero me hubiera gustado haberlo sido”. És decididament ateu.

Al final em diu que “como si aun sigo viviendo es por las medicinas que he de tomar cada día y las revisiones que me hacen en el hospital, para acabar con el sin sentido que ya es mi vida, he decidido dejar de tomar todas las medicinas…”. Em diu que es partidari de l’eutanàsia i no entén els partits que s’oposen, “la culpa la tiene la iglesia”. Ell creu que el suïcidi és una opció valenta, però com està sol i no vol crear cap problema, ha decidit esperar que vinga la mort, que “ya no tardará, según me ha dicho el médico”. I m’adverteix que no vol que vaja a veure’l, si és que pense fer-ho després de llegir aquesta carta; no vol veure a ningú, ni a mi. Fa uns dies intentà visitar-lo un capellà que s’encarrega d’uns quants pobles, però ell el va acomiadar de manera contundent: “hice lo mismo que tu cuando te operaron del colon i un cura intentó visitarte, con malas intenciones; lo leí en un artículo tuyo”. Finalment em diu que en les instruccions que ha deixat escrites demana que em facen saber “ que ya estoy muerto e incinerado y que mis cenizas se han dejado en el monte al albur del cierzo”, que és el mateix que féu ell amb les cendres dels pares, segons ells volien. Durant les darreres setmanes ha estat cremant en la xemeneia tots els seus papers, fotografies, etc. Quiero que mi muerte sea lo más completa posible y que no quede nada tras de mi y te ruego que me comprendas”.

Manolo, com pots suposar aquesta carta m’ha trasbalsat i he plorat. He entès perfectament que Agapet ha decidit lliurement i conscient accelerar la mort, donant-li facilitats amb la renúncia a medicar-se.  Com no podia esperar que ningú l’ajudés a morir i havia pensat que qualsevol forma de suïcidi era un problema, deixar la seua vida perquè l’atzar li ature el cor sense ell adonar-se’n li sembla el millor. Agapet ha estat exemplar, tant com el senyor que ha ajudat la dona a morir, perquè en la precària situació en què es trobava preferia morir. Que la “llei” tinga dubtes del dret de les persones a una mort digna i que penalitze l’eutanàsia és una prova dels despropòsits d’algunes lleis i dels qui les fan, que són els polítics.

Què passarà, em preguntes, en les properes eleccions? Doncs mira, per començar una cosa positiva és que no hi haurà cap partit que obtinga la majoria absoluta i s’hauran d’afanyar a trobar punts de contacte per a formar govern, o un de dretes (el trio dels novios de la muerte) o un d’esquerres. Ciutadans, que volien jugar a estar al mig i decantar-se en cada moment pel cantó que més els convinguera, s’han tret la carasseta i s’han decantat per la dreta i l’extrema dreta que és el seu lloc natural, com ja han fet a Andalusia. Els socialistes tenen més possibles aliats: els podemites i comunistes i els nacionalistes; els barons hauran de resignar-se. Si és així, es compliran els meus auguris.

El nou govern haurà de fer tres coses, crec, si volen redreçar l’Estat, que actualment està tan retorçut i en una situació miserable: 1. Ha de resoldre el problema territorial i l’encaix de Catalunya i el País Basc, amb l’Estat. Ha d’acabar, doncs, el despropòsit del procés, que cada dia que passa deixa en evidència la “justícia” de Llarena, de Marchena, i de tota la santa companya; i els presos polítics i els exiliats han de tornar a casa. 2. Ha de fer net a fons de tota la corrupció que ha generat especialment la dreta i també el Psoe andalús, i, sobre tot, s’haurà d’assegurar que ningú puga tornar a delinquir. Al pas de puça que va la justícia hi ha haurà per a anys. 3. Ha de redreçar l’economia i assegurar la creació de treball, la qual cosa porta implícita la necessitat de fer una recaptació més justa i que tothom pague. 4. Ha de procedir a reformar la Constitució i posar en mans dels ciutadans la continuïtat de la monarquia franquista o la república democràtica, entre altres coses. Què et sembla? Com nosaltres no pintem fava, faran el que voldran.

Bé, confiem que els déus (que no existeixen) ens siguen propicis. Que passes unes bones pasqües, que t’imagine per Cullera. Ves alerta amb el que fas, menges i beus i alerta també amb la carretera. T’escriuré quan passen les eleccions. Records.

Publicat a SAÓ el 15/04/2019

dissabte, 6 d’abril del 2019

Entrevista d'Isabel Olmos

Entrevista d'Isabel Olmos.


Entrevista publicada a LEVANTE-EMV el 6/4/2019

Isabel Olmos

El premi Vicent Ventura se li ha atorgat per la seua contribució al valencià durant tota la seua trajectòria. Una vegada comença, el treball per la llengua s'acaba algún dia?

- El treball per la llengua que dius, és un compromís amb el poble, amb la cultura i amb la història, que no pot aturar mai. A fi de comptes, qui s’hi posa, continua la tasca dels predecessors i ha de deixar la seua contribució per als qui continuen la tasca. Podríem posar com un exemple d’aquest compromís el mateix Vicent Ventura.

A vosté no li agraden els premis però en este cas el reconeixement és més que merescut, en la meua opinió. Més de 50 anys fent classes de valencià....

- Com jo, n’hi ha hagut milers i milers de valencians i valencianes que també han fet la seua tasca. Si la llengua perviu fins avui ha estat gràcies a les famílies que l’han mantinguda al si familiar, als pobles i institucions que l’han sostinguda en la societat i als ensenyants que l’han emprada i ensenyada a les escoles.

De què se sent més satisfet de la seua contribució pel valencià? Què li ha fet més goig?

-  Haver estat tants anys de professor, per suposat. Però haver posat en marxa l’ensenyament oficial del valencià a les escoles (I Pla experimental, 1978-79), encara més perquè, com deia el conseller Barceló que m’hi confià la feina, iniciàvem un procés que ja no es podria aturar, malgrat la insistència de la caverna popular, clarament lingüicida, a avortar-lo. Les famílies i els ensenyants es comprometeren a resistir i gràcies a això estem on estem, perquè sinó hauria estat molt pitjor.

I de la seua vida? Perquè tampoc ha faltat la política....

- La llengua d’un poble subordinat és un tema polític i, per tant, el meu compromís també ha estat polític, militant en el nacionalisme (UPV, Bloc, Compromís) i finalment em van elegir d’alcalde de Silla, amb el meu vot i els d’EU, UV i el PP i vaig fer la meua feina, que no sóc jo qui ha de valorar.

Els nostres lectors el coneixen pels seus articles d’opinió i pels encreuats que diàriament podem fer a esta pàgina. Com va començar i quan amb els encreuats?

- Casualment participava en un debat sobre normalització lingüística i una jove intervengué reclamant que si volíem una llengua normalitzada hauríem de disposar de tots els instruments de les altres llengües i posà d’exemple els “crucigramas”, que ella trobava molt útils, i que havia vist utilitzar pels mestres a França o a Anglaterra. Jo li doní la raó i em vaig comprometre a fer-ne’n i a provar la sort. A València Semanal els semblà una idea molt interessant i comencí a fer un encreuat cada setmana; després a  Diario de València, Noticias al Dia, a la Cartelera Túria... fins arribar al Levante-EMV, on ja en portem més de 6800 publicats.

Com veu l'estat de la llengua en l'actualitat?

- Evidentment, estem millor que estàvem, però podríem estar pitjor, malgrat que això no vol dir que estem bé. Ens assetgen molts enemics poderosos, que jo distribuïsc en tres grups: 1) el desinterès de molts valencians i valencianes per la llengua, és el més important. 2) les perverses amenaces polítiques dels partits més espanyolistes (PP, C’s i Vox), tots ells enemics de la llengua i fins i tot de l’autonomia. 3) la falta de més col·laboració dels mitjans de comunicació, televisió, ràdio, premsa, que són fonamentals per als pobles de llengües minoritzades, com és el nostre cas. Jo vull agrair a Levante-EMV l’espai que dediquen a la llengua, que ens agradaria veure augmentar,

Ara mateix, a més dels encreuats, què té entre mans? Perquè vosté no para...

Els encreuats són diaris (agraïsc els ensenyants que els empren a les classes de valencià). Les meues col·laboracions en la premsa són 1/2 articles al més a Levante-EMV i a Saó i estic tractant de donar forma a una selecció d’articles que m’ha demanat una editorial. És a dir que continue exercitant la ment, que és molt bo per a no perdre l’oremus. Saps que a Amèrica, als iaios com jo els recomanen fer encreuats cada dia?


Premi Vicent Ventura.

Josep Ll. Pitarch i l'escola infantil La Lluna de Castelló, premis Vicent Ventura

Els guardons de la UV reconeixen la gran tasca d'ambdós per la llengua i la cultura valencianes

03.04.2019 | 19:17
Josep Ll. Pitarch i l'escola infantil La Lluna de Castelló, premis Vicent Ventura
El professor Josep L. Pitarch i l'escola infantil La Lluna de Castelló són els guardonats amb el XX Premi Vicent Ventura, instaurat per la Universitat de València en 1998 per honrar la memòria del periodista, polític i lluitador cívic que va morir aquell any. El guardó es lliurarà el 7 de maig, a les 19 hores, al Centre Cultural la Nau de la Universitat de València.
Aquest reconeixement s'atorga a persones o col·lectius que s'hagen distingit per la seua trajectòria cívica, democràtica i de compromís amb la cultura i la llengua valencianes. La comissió organitzadora i jurat del premi està format per la Universitat de València, la Universitat Jaume I, persones que van mantenir estreta relació amb Vicent Ventura, CCOO, STEPV, UGT, la Unió de Llauradors i Ramaders i la Unió de Periodistes Valencians.
Josep L. Pitarch fa més de cinquanta anys que imparteix valencià als centres de batxillerat i a la Universitat de València, i ha treballat en diverses entitats com a promotor d'activitats en defensa de l'ensenyament i l'ús del valencià, com és el cas de l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de València, que dirigia Manuel Sanchis Guarner i on va organitzar cursos destinats a la preparació dels docents dels centres escolars.
Entre altres càrrecs, també va ser director de les campanyes Carles Salvador (I-IX) de la Fundació Ausiàs March, així com secretari territorial del II Congrés Internacional de la Llengua catalana i membre de l'equip rectoral de la Universitat Catalana d'Estiu, de Prada. Va coordinar les Trobades amb la Ciència de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica, de la Generalitat de Catalunya i va ser-ne el responsable de la promoció a la Comunitat Valenciana. Ha publicat més de dos centenars d'articles i té més de 8.000 mots encreuats impresos en publicacions com Levante-EMV, on publica actualment en esta mateixa secció.
L'escoleta La Lluna
L'escola infantil La Lluna naix en 1993 gràcies a les inquietuds de cinc dones, que s'agrupen en una cooperativa de treball associat amb l'objectiu d'oferir una educació integral en valencià durant els primers anys de vida i conscienciar la societat sobre la importància d'aquesta etapa educativa per al desenvolupament dels infants.
L'escola és el primer centre d'educació infantil 0-3 anys d'ensenyament en valencià reconegut per la Conselleria d'Educació de la Comunitat Valenciana i des de 2009, gestiona i porta avant el projecte educatiu del centre d'educació infantil La Lluna-UJI, que va eixir a concurs públic aquest mateix any.
Al llarg dels seus 25 anys de trajectòria, La Lluna ha rebut diversos guardons per la seua tasca en l'àmbit educatiu. Entre els premis atorgats a l'escola, destaca el Premi Sambori 2016 i 2018, sobre literatura en valencià, i el Senyera Jaume I en 1999.

divendres, 5 d’abril del 2019

JO SÓC VENEÇOLÀ

Jo sóc veneçolà

Publicat a LEVANTE-EMV  el  5/4/2019
 
Tot fa pensar que res no farà que Trump abandone el seu pla d'acabar amb Maduro i d'espoliar el petroli de Veneçuela. Tot el teatre que han posat en marxa els ianquis per a justificar-se (que no hi ha democràcia al país; que el de Maduro és un desgovern; el patiment dels veneçolans...) no són altra cosa que excuses. Al món hi ha molts estats on manca tot això i a Trump no li treuen el son, especialment si són governs amics o si les empreses (especialment les d'armament) o la pròpia administració gringa hi tenen interessos. Pose per exemple l'Aràbia Saudita. La cosa, però, no ve de l'histriònic Trump, sinó que ha estat així sempre, des de la formulació que Amèrica és dels americans (doctrina Monroe). El que ha fet l'energumen president actual ha estat completar la fòrmula amb Amèrica és primer que res i donar l'ordre d'anar a per Veneçuela.

Ningú no pot preveure com quedarà aquest pla, perquè els veneçolans no suportaran gratuïtament les invasions militars que preparen els ianquis des de Brasil, Colòmbia i des de la mar, de manera que, si tiren endavant, hi haurà sang. Tampoc s'ha d'ignorar que Veneçuela té el suport de Rússia i de Xina, ja que hi tenen fortes inversions, que no voldran perdre. Ni el fet que molts estats que s'han plegat (agenollat) davant de Trump, poden posar limitacions a l'ús de la força. Tot plegat i siga com siga, som davant d'un enorme problema, que pot tindre greus conseqüències per a tot el món. Als americans els costa acceptar que no són tan supermans, ni que estan predestinats per Déu a fer el que fan, ni volen recordar que han perdut moltes guerres, com la de Viet-nam, o la de l'Afganistan (ara estan signant un acord amb els talibans, mira per on), etc.

Si malgrat tot es produeix l'agressió contra Veneçuela, per una part hi haurà greus conseqüències que pagarà el poble malmès i més empobrit. Però, per altra part, és segur que les empreses americanes de l'armament i de la reconstrucció obtindran uns guanys enormes, que cobraran amb petroli, que per això han organitzat el tiberi.

El més trist de tot haurà estat veure com han reaccionat, al toc de la corneta de Trump, la major part dels estats americans que podem considerar subsidiaris dels nordamericans. A més de Cuba, naturalment, l'excepció han estat Bolívia, Nicaragua i El Salvador; l'Uruguai i Mèxic s'han declarat neutrals. La sorpresa major, però, ha estat Europa, que també s'han plegat a fer costat a l'omnipotent/impotent Trump.

El cas d'España madre patria és el més lamentable, i crec que ni Sánchez ni el seu ideòleg en temes americanistes, Josep Borrell, han calculat ben bé l'error que han comès. Si el president ha volgut emular Aznar, s'ha equivocat de totes totes, com s'equivocà l'altre espectre. El pla de Trump es una il·legalitat, una ingerència en els assumptes propis d'un estat, raó per la qual l'ONU no en dóna suport, com passà quan Bush atacà l'Iraq.

En 1963, Kennedy exclamà a Berlín, davant del que estava contemplant: jo sóc berlinès. Per això mateix, jo he encapçalat aquesta columna dient que: jo sóc veneçolà (i no de Maduro, però aquest és un altre tema).