dimarts, 16 d’abril de 2019

VII CARTA A MANOLO

VII CARTA A MANOLO

Silla, 11 d’abril de 2019

Amic Manolo, vaig a contar-te un cas dramàtic d’un antic amic nostre. L’Agapet Rovira, el recordes? És aquell bon xicot aragonès, un poc tímid però molt afable, a qui jo li deia cosí perquè casualment son pare i el meu iaio visqueren desterrats, per motius polítics, en un poble de Conca, fins que els rehabilitaren i tornaren a casa. Son pare pogué reingressar a treballar de secretari d’ajuntament a un poblet d’Aragó i Agapet es traslladà a la Universitat de Saragossa, per estar prop dels pares, on acabà els estudis. Recordaràs les bromes que li fèiem amb el nom (Agapito-el pito) fins que el rebatejàrem per Agapet i aleshores la broma era amb la rima del pet, bromes per les quals mai ens protestava. Jo, des que desaparegué de València, he mantingut algun contacte amb ell i amb els pares, i per això vaig saber que havia aprovat les oposicions a instituts i que havia treballat per la Manxa i l’Aragó, o siga per l’Espanya profunda, fins que s’ha jubilat. Agapet es va casar, però li anà malament i es divorciaren i d’ençà ha viscut sol, “y ni voy de putas”, em deia en alguna carta. Ell no tenia més família que els pares. Al poc de divorciar-se, moriren primer la mare i després el pare, “un poco por mi culpa, porque mi situación les preocupaba mucho, ellos que se habían ilusionado con la idea de tener un nieto. Yo los he estado cuidando hasta el final”.

En la darrera carta que acabe de rebre, em resumeix aquests cinquanta anys: “he preparado y dado mis clases, he hecho mis viajes siempre cercanos, he visto museos, iglesias y castillos, he ido al cine y al teatro, he cuidado de mis padres y los dos años de malcasado he hecho lo que he podido y sabido, pero he fracasado”. Fa anys que s’havia comprat una casa en un poblet de Terol, i ara hi viu, en la més absoluta soledat, “aunque el pueblo también està solitario, menos durante el verano, que es cuando me voy”. Una veïna l’atén, li compra queviures i fa la neteja de la casa; ell es prepara el menjar, “como pococomo un anacoreta”. Un veí li recull el correu; rep algunes revistes, com SAÓ i especialment li agraden les Cartes a Manolo que t’escric mensualment “porque me hacen recordar aquellos años felices de estudiantes, cuando hacíais burla con mi nombre, Agapito se toca el pito, y luego Agapet se tira un pet”. Em diu que sabia que jo era el promotor, “pero como éramos ‘primos’ me aguantaba y porque sabia que no había mala intención”.

Ara m’anuncia, de la manera més tranquil·la que pugues imaginar-te,  que està esperant la mort, que no la tem, sinó que la necessita per acabar amb tots els problemes amb els quals s’està enfrontant, començant per la salut, ja que té malalt el cor. No té cap dificultat econòmica, ha anat regalant els seus llibres i discos a les biblioteques dels instituts on ha treballat i quan morirà ho deixarà tot pagat i el que quede ho rebrà una ONG. La casa la deixarà a l’ajuntament, perquè la destine a dur una família o dos, amb fills, i deixar-los-hi viure i treballar; em diu que no vol que l’Estat se n’aprofite de res. Ideològicament no vota cap partit, “no soy anarquista, pero me hubiera gustado haberlo sido”. És decididament ateu.

Al final em diu que “como si aun sigo viviendo es por las medicinas que he de tomar cada día y las revisiones que me hacen en el hospital, para acabar con el sin sentido que ya es mi vida, he decidido dejar de tomar todas las medicinas…”. Em diu que es partidari de l’eutanàsia i no entén els partits que s’oposen, “la culpa la tiene la iglesia”. Ell creu que el suïcidi és una opció valenta, però com està sol i no vol crear cap problema, ha decidit esperar que vinga la mort, que “ya no tardará, según me ha dicho el médico”. I m’adverteix que no vol que vaja a veure’l, si és que pense fer-ho després de llegir aquesta carta; no vol veure a ningú, ni a mi. Fa uns dies intentà visitar-lo un capellà que s’encarrega d’uns quants pobles, però ell el va acomiadar de manera contundent: “hice lo mismo que tu cuando te operaron del colon i un cura intentó visitarte, con malas intenciones; lo leí en un artículo tuyo”. Finalment em diu que en les instruccions que ha deixat escrites demana que em facen saber “ que ya estoy muerto e incinerado y que mis cenizas se han dejado en el monte al albur del cierzo”, que és el mateix que féu ell amb les cendres dels pares, segons ells volien. Durant les darreres setmanes ha estat cremant en la xemeneia tots els seus papers, fotografies, etc. Quiero que mi muerte sea lo más completa posible y que no quede nada tras de mi y te ruego que me comprendas”.

Manolo, com pots suposar aquesta carta m’ha trasbalsat i he plorat. He entès perfectament que Agapet ha decidit lliurement i conscient accelerar la mort, donant-li facilitats amb la renúncia a medicar-se.  Com no podia esperar que ningú l’ajudés a morir i havia pensat que qualsevol forma de suïcidi era un problema, deixar la seua vida perquè l’atzar li ature el cor sense ell adonar-se’n li sembla el millor. Agapet ha estat exemplar, tant com el senyor que ha ajudat la dona a morir, perquè en la precària situació en què es trobava preferia morir. Que la “llei” tinga dubtes del dret de les persones a una mort digna i que penalitze l’eutanàsia és una prova dels despropòsits d’algunes lleis i dels qui les fan, que són els polítics.

Què passarà, em preguntes, en les properes eleccions? Doncs mira, per començar una cosa positiva és que no hi haurà cap partit que obtinga la majoria absoluta i s’hauran d’afanyar a trobar punts de contacte per a formar govern, o un de dretes (el trio dels novios de la muerte) o un d’esquerres. Ciutadans, que volien jugar a estar al mig i decantar-se en cada moment pel cantó que més els convinguera, s’han tret la carasseta i s’han decantat per la dreta i l’extrema dreta que és el seu lloc natural, com ja han fet a Andalusia. Els socialistes tenen més possibles aliats: els podemites i comunistes i els nacionalistes; els barons hauran de resignar-se. Si és així, es compliran els meus auguris.

El nou govern haurà de fer tres coses, crec, si volen redreçar l’Estat, que actualment està tan retorçut i en una situació miserable: 1. Ha de resoldre el problema territorial i l’encaix de Catalunya i el País Basc, amb l’Estat. Ha d’acabar, doncs, el despropòsit del procés, que cada dia que passa deixa en evidència la “justícia” de Llarena, de Marchena, i de tota la santa companya; i els presos polítics i els exiliats han de tornar a casa. 2. Ha de fer net a fons de tota la corrupció que ha generat especialment la dreta i també el Psoe andalús, i, sobre tot, s’haurà d’assegurar que ningú puga tornar a delinquir. Al pas de puça que va la justícia hi ha haurà per a anys. 3. Ha de redreçar l’economia i assegurar la creació de treball, la qual cosa porta implícita la necessitat de fer una recaptació més justa i que tothom pague. 4. Ha de procedir a reformar la Constitució i posar en mans dels ciutadans la continuïtat de la monarquia franquista o la república democràtica, entre altres coses. Què et sembla? Com nosaltres no pintem fava, faran el que voldran.

Bé, confiem que els déus (que no existeixen) ens siguen propicis. Que passes unes bones pasqües, que t’imagine per Cullera. Ves alerta amb el que fas, menges i beus i alerta també amb la carretera. T’escriuré quan passen les eleccions. Records.

Publicat a SAÓ el 15/04/2019