divendres, 5 d’abril de 2019

JO SÓC VENEÇOLÀ

Jo sóc veneçolà

Publicat a LEVANTE-EMV  el  5/4/2019
 
Tot fa pensar que res no farà que Trump abandone el seu pla d'acabar amb Maduro i d'espoliar el petroli de Veneçuela. Tot el teatre que han posat en marxa els ianquis per a justificar-se (que no hi ha democràcia al país; que el de Maduro és un desgovern; el patiment dels veneçolans...) no són altra cosa que excuses. Al món hi ha molts estats on manca tot això i a Trump no li treuen el son, especialment si són governs amics o si les empreses (especialment les d'armament) o la pròpia administració gringa hi tenen interessos. Pose per exemple l'Aràbia Saudita. La cosa, però, no ve de l'histriònic Trump, sinó que ha estat així sempre, des de la formulació que Amèrica és dels americans (doctrina Monroe). El que ha fet l'energumen president actual ha estat completar la fòrmula amb Amèrica és primer que res i donar l'ordre d'anar a per Veneçuela.

Ningú no pot preveure com quedarà aquest pla, perquè els veneçolans no suportaran gratuïtament les invasions militars que preparen els ianquis des de Brasil, Colòmbia i des de la mar, de manera que, si tiren endavant, hi haurà sang. Tampoc s'ha d'ignorar que Veneçuela té el suport de Rússia i de Xina, ja que hi tenen fortes inversions, que no voldran perdre. Ni el fet que molts estats que s'han plegat (agenollat) davant de Trump, poden posar limitacions a l'ús de la força. Tot plegat i siga com siga, som davant d'un enorme problema, que pot tindre greus conseqüències per a tot el món. Als americans els costa acceptar que no són tan supermans, ni que estan predestinats per Déu a fer el que fan, ni volen recordar que han perdut moltes guerres, com la de Viet-nam, o la de l'Afganistan (ara estan signant un acord amb els talibans, mira per on), etc.

Si malgrat tot es produeix l'agressió contra Veneçuela, per una part hi haurà greus conseqüències que pagarà el poble malmès i més empobrit. Però, per altra part, és segur que les empreses americanes de l'armament i de la reconstrucció obtindran uns guanys enormes, que cobraran amb petroli, que per això han organitzat el tiberi.

El més trist de tot haurà estat veure com han reaccionat, al toc de la corneta de Trump, la major part dels estats americans que podem considerar subsidiaris dels nordamericans. A més de Cuba, naturalment, l'excepció han estat Bolívia, Nicaragua i El Salvador; l'Uruguai i Mèxic s'han declarat neutrals. La sorpresa major, però, ha estat Europa, que també s'han plegat a fer costat a l'omnipotent/impotent Trump.

El cas d'España madre patria és el més lamentable, i crec que ni Sánchez ni el seu ideòleg en temes americanistes, Josep Borrell, han calculat ben bé l'error que han comès. Si el president ha volgut emular Aznar, s'ha equivocat de totes totes, com s'equivocà l'altre espectre. El pla de Trump es una il·legalitat, una ingerència en els assumptes propis d'un estat, raó per la qual l'ONU no en dóna suport, com passà quan Bush atacà l'Iraq.

En 1963, Kennedy exclamà a Berlín, davant del que estava contemplant: jo sóc berlinès. Per això mateix, jo he encapçalat aquesta columna dient que: jo sóc veneçolà (i no de Maduro, però aquest és un altre tema).