LES MANS BUIDES

Article publicat a l'edició d'El Punt de Silla, del mes d'abril de 2008

LES MANS BUIDES

Malgrat que la periodista del Punt (Raquel) s’entesta a posar-me una fotografia jovial, en aquesta columna mensual, realment no tinc cap motiu ni per a riure ni per a somriure, sinó més aviat per a posar cara de malhòstia o de llàstima. Sent llàstima per moltes coses: pel món, l’ecologia, pels tibetans, per Palestina... però també pel meu poble, o siga per Silla. Quina llàstima de poble, amb tots els projectes parats (desaigües, obres públiques, el Port, la restauració de l’església, el multifuncional, l’escola taller, les Monges... i a un mes de complir-se un any de l’actual govern). Supose que els tres anys que queden fins les properes eleccions (i no vull ser catastrofista), seran igual d’estèrils i, com m’estime Silla, ho lamente per Silla. I m’agradaria equivocar-me i que, per algun miracle, hi haguera alguna reacció positiva en l’actual govern. Però tinc una gran desconfiança.
Comence pel cas de Francesc Romeu, jove a qui li vaig barrar el pas a l’alcaldia (1999) amb la maniobra del quatripartit. Com ja li vaig donar les explicacions que feien al cas i com, entre altres coses, el seu fracàs local li obrigué les portes de Madrid, ja no cal dir res més sobre el tema. Però, es dóna la circumstància que Romeu és, possiblement, el proper secretari general dels socialistes i candidat a la Generalitat, i els socialistes locals, en lloc d’alegrar-se i recolzar-lo, l’ataquen i intenten desprestigiar-lo... On s’ha vist una cosa igual? Això sols se li ocorre a Baixauli, amb l’assessorament de Roman Santos, Porras i etcètera. Evidentment, ni tenen sentit comú ni coneixen les bones maneres. Si finalment guanya Romeu, Silla es quedarà amb un pams de nassos, com en tantes coses.
Continue, ara constatant que la guerra de Baixauli contra la Renfe ha quedat en res, en una fatxenderia de l’alcalde i prou; de tota manera, podem preguntar-nos si això ha tingut alguna conseqüència negativa per a la Bega... M’hi fixe en els carrers i els trobe més bruts que mai (supose que el bocamoll de V. Navarro també ho estarà veient). Em conten del disgust dels comerciants per la taxa del fem. Em diuen els usuaris del Port que tot continua parat. M’expliquen els ensenyants (Consell Escolar) que estan pitjor que mai. Em manifesten el seu disgust molts funcionaris municipals, que han vist les seues esperances frustrades, mentre gerents, alts funcionaris (alguns, nous de trinca) i bruixes voladores, fan i desfan. Segons els amos del cinema King, no hi ha res de res. La piscina coberta té uns problemes tècnics, des de fa un any, que el govern és incapaç de solucionar... I per tant, sent llàstima, perquè el poble no es mereix tant de calvari, encara que el poble això és el que ha votat...

MARIANO

MARIANO

No va de Rajoy (ja en té prou amb l’Aguirre), sinó d’un simpàtic romanès que he conegut. Ho explicaré i ràpid. Per qüestions que no fan al cas, havia de comprar uns mobles i vaig anar a Sedaví (el bressol del moble), a una de les grans botigues; sense triar massa, observí el preu, i com que em feien el pes, paguí i esperí que me’ls portaren a casa i me’ls instal·laren. Quina sorpresa, o sèrie de sorpreses: la taula i les cadires venien de Liverpool, una prestatgeria era francesa i un armari alemany; els transportistes i muntadors, romanesos! A veure què en diu Camps, d’això! M’enrotllí amb els romanesos i, naturalment, una primera pregunta fou: enteneu el valencià, o el parleu? La resposta ens afecta a tots: “lo entiendo un poco, però es que a mi nadie me habla en valenciano”. És clar? Qui té la culpa que els romanesos, i els moros, i els negres, i els xinesos... no parlen en valencià? Nosaltres! Ningú més. Per descomptat que la Generalitat d’ací baix no fa com la de dalt i no ajuda, però encara que ho fera, si els valencians i les valencianes no els parlem en valencià als immigrants, no s’integraran... i cada dia n’hi haurà més gent immigrada treballant entre nosaltres... als quals els parlarem en castellà. És una barbaritat. Ja ho férem fa anys amb els andalusos, extremenys, murcians. La tercera sorpresa fou quan m’explicaren que d’això d’invitar-los a tornar a Romania, que estava fent el seu govern, que res de res, que ells ací estaven molt bé i no se’n tornaven per res del món. Finalment, el major, el que dirigia la maniobra, em donà el seu nom, és a dir ens el donàrem: “Jo em dic Pep”, que li faig. “Y yo Mariano”. “Serà Marian, en romanès Marian”. “Pues aquí soy Mariano”. És més clar que l’aigua: Marian es queda entre nosaltres per treballar, i, farà fallera la seua filla (ell ja és del València), és diu Mariano i no parla valencià perquè ningú li parla en valencià. Així que, per aquest camí, aviat podrem dir en romanès “tot sa pierdut”, o siga que tot s’ha perdut!

PACTE DE L'AIGUA

Article publicat al semanari El Punt, de 6 d'abril.
Una proposta, si canvien la ministra Narbona

"PACTE DE L’AIGUA"

Quan escric aquesta columna ja està entronitzat el senyor Bono al caramull dels manaies de l’Estat. Quina catàstrofe! Els nacionalistes, altres que els espanyols, tindrem un motiu permanent de protesta i de riota, a parts iguals; contràriament, a l’altra banda, estaran ben contents: Viva Ejpaña!, Cañizares haurà cantat un tedèum i els falangistes el Prietas las filas... Bon profit que els faça! Però, avui no vull parlar de Bono, ni mu, perquè tindrem massa ocasions de fer-ho. Avui vull escriure de l’aigua, perquè crec que ja n’hi ha prou que ens prenguen el pèl. El PP vol transvasaments (de l’Ebre, sobretot), el PSOE diu que ni pensar-ho, que faran dessalinitzadores i prou. De manera que la política de l’aigua, que hauria de ser de consens, és, al contrari, fer-se la contra i a veure qui obté més vots. La cosa, doncs, no funciona i l’únic que fem és pledejar els uns contra els altres... i, mentrestant, on fa falta més aigua no n’hi arriba, i l’Albufera acabarà més pudenta que la mar Morta; els llauradors pateixen per regar... i a Barcelona es moriran de set. La guerra de l’aigua! ¿Perquè no parlen clar, d’una vegada per totes, i accepten, els socialistes, que sí que es poden fer transvasaments racionals, recollint els sobrants d’ací per a dur-los cap allà, i els populars, que les dessalinitzadores són una bona enginyeria per a solucionar el problema de la mancança d’aigua? Que es deixen d’hipocresies, que parlen clar i que baixen del burro: els aragonesos acceptant que no són els únics amos de l’Ebre; els ecologistes acceptant que, amb ordre i ciència, els transvasaments poden ser, fins i tot, ecologistes; els populars reconeixent que de dessalinitzadores n’hi ha per tot el món; els socialistes -que tenen la gran responsabilitat de governar l’Estat-, que han de posar ordre al desordre i no més llenya al foc... Ara és una bona ocasió, si canvien la ministra Narbona, perquè Zapatero oferisca un gran pacte de l’aigua... que és el que estan demanant la Unió, els empresaris d’AVA... i el sentit comú. "

ELS TRES BIRRETES

Article publicat en el semanari El Punt de 30 de març.
Una suggerència a l'Espirit Sant sobre els nous bisbes.

"ELS TRES BIRRETES"
Josep L. Pitarch

Encara que no crec en res, desitge de tot cor que hi haja infern i que hi vagen certs cardenals, amb birreta i tot, com a càstig per haver-se dedicat a amargar el país amb les seues retorçudes i interessades interpretacions de la doctrina, amb total impunitat i cobrant de l’Estat! Quin espectacle, si fóra visible per Internet, veure’ls a la mateixa caldera i per a tota l’eternitat, acusats d’haver-se parapetat amb la coartada de la defensa de la fe, quan en realitat el que defensaven eren els seus interessos i els de la gent de la seua classe! Ara que hi pense, però, crida l’atenció l’Esperit Sant, que a l’hora d’inspirar els qui reparteixen càrrecs al Vaticà, sembla que en alguns casos va a favor dels escribes i dels fariseus i dels mercaders del temple, perquè quins paios que tria! Uns hipòcrites! Amb tres exemples en tindrem prou: aquests cardenals de qui parle s’oposen a l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, perquè adoctrinarà els xiquets, ¿i l’assignatura de Religió, què és?; proposen “la puresa sexual” (Garcia Gasco en la missa de sant Josep, davant del món faller) o s’oposen a les relacions homosexuals, ells que tenen tants capellans i bisbes pederastes... Per cert, per què no inclouen un nou pecat en el catàleg, el de l’homofòbia? Gràcies, però, que hi ha capellans, monges, teòlegs, cristians, que no pensen igual, supose que amb permís de l’Esperit; hi tinc amics i amigues... Per tant, com els carques actuals han de començar a jubilar-se, pel bé de tota la societat i de la democràcia, a veure si (creients i no creients) tenim la sort que s’afine més en els nous nomenaments -propose l’Esperit Sant, amb tot el respecte, una reencarnació del pare sant Francesc: Vicent Micó, de Turballos, o capellans així, perquè els facen bisbes o cardenals... Veni, Creator Spiritus! Ah, i implore que el nou bisbe de València no siga un altre carpeto-vetònic, sinó d’ací i il·lustrat... i que aprove, finalment, el missal en valencià, entre altres mil coses! Ausades que ho passem malament amb aquestes tres lluïdes birretes!"

EL CONSELL AGRARI

Article publicat a l'edició d'El Punt de Silla, del mes de març de 2008

EL CONSELL AGRARI

Josep L. Pitarch

Sent una profunda vergonya i una enorme indignació, a parts iguals, pel maltractament que està infringint l’alcalde al Consell Agrari, totalment injust, antidemocràtic i desproporcionat. El camp valencià, que és el sector productiu més desprotegit i que està passant per la major crisi de la història, havia trobat a Silla uns homes, concretament els seus representants del Consell Agrari, disposats a lluitar i a defensar els interessos col·lectius, tan amenaçats per la macroeconomia de mercat (grans superfícies, globalització, modernització, etc.). El que no ens podíem ni imaginar és que a tots aquests poderosos enemics se’ls acabaria afegint el mateix alcalde actual de Silla, F. Baixauli. Sembla increïble, però és així.

Què li passa a l’alcalde amb el Consell? Jo crec que el que li passa és que no “controla” el Consell i, com menysprea i maltracta tot el que no controla (qui no està amb mi és que està contra mi, pensa), ataca les persones (l’atac al seu president executiu, Josep Alapont, és tota una declaració d’intencions), ataca els acords tant del Consell com del Ple (antidemocràticament), menysprea la capacitat i el bon judici dels representants del camp (és capaç de somiar fantasies agràries i de voler-les imposar als llauradors, com el projecte Xaruga o ara l’agricultura ecològica, o la dels biocarburants). I té el poc gust d’insultar a l’Estellaor, acusant-lo que cobra un sou de la Séquia Reial (mentida absoluta, perquè tothom sap que no cobra ni un gallet) quan ell s’ha posat el major sou de la història dels alcaldes de Silla...

Com tots saben del meu compromís amb el camp i amb els llauradors de Silla i de la meua responsabilitat en la posada en marxa del Consell (fa 10 anys) i en tota la seua trajectòria, ningú ha d’estranyar-se que em mostre tan indignat i tan contundent. El Consell té uns estatuts aprovats i publicats (legals), té uns representants que responen als estatuts (tan legals els 5 representants independents, com els de la Séquia, els de la Cooperativa i els dels dos sindicats agraris implantats a Silla) i té un president executiu legal (Pepe Alapont). Les úniques il·legalitats les comet l’alcalde, imposant un representant d’un sindicat que no té implantació en el poble (Armando Zaragozà, de CCOO), imposant el seu criteri sense sotmetre’s a cap votació (com feien els alcaldes franquistes), passant-se per baix cama els acords del Ple... Jo, que em sent avergonyit i indignat, vull deixar ben clar que estic del costat del Consell, del seu president executiu (l’Estellaor) i de tots els llauradors de Silla, i demane al meu partit (Bloc), i a tots els partits, que facen causa comuna de la defensa del Consell. I faig memòria del malaguanyat amic Pepe Valero mosquitos, que si visquera em donaria la raó.