MARIANO
No va de Rajoy (ja en té prou amb l’Aguirre), sinó d’un simpàtic romanès que he conegut. Ho explicaré i ràpid. Per qüestions que no fan al cas, havia de comprar uns mobles i vaig anar a Sedaví (el bressol del moble), a una de les grans botigues; sense triar massa, observí el preu, i com que em feien el pes, paguí i esperí que me’ls portaren a casa i me’ls instal·laren. Quina sorpresa, o sèrie de sorpreses: la taula i les cadires venien de Liverpool, una prestatgeria era francesa i un armari alemany; els transportistes i muntadors, romanesos! A veure què en diu Camps, d’això! M’enrotllí amb els romanesos i, naturalment, una primera pregunta fou: enteneu el valencià, o el parleu? La resposta ens afecta a tots: “lo entiendo un poco, però es que a mi nadie me habla en valenciano”. És clar? Qui té la culpa que els romanesos, i els moros, i els negres, i els xinesos... no parlen en valencià? Nosaltres! Ningú més. Per descomptat que la Generalitat d’ací baix no fa com la de dalt i no ajuda, però encara que ho fera, si els valencians i les valencianes no els parlem en valencià als immigrants, no s’integraran... i cada dia n’hi haurà més gent immigrada treballant entre nosaltres... als quals els parlarem en castellà. És una barbaritat. Ja ho férem fa anys amb els andalusos, extremenys, murcians. La tercera sorpresa fou quan m’explicaren que d’això d’invitar-los a tornar a Romania, que estava fent el seu govern, que res de res, que ells ací estaven molt bé i no se’n tornaven per res del món. Finalment, el major, el que dirigia la maniobra, em donà el seu nom, és a dir ens el donàrem: “Jo em dic Pep”, que li faig. “Y yo Mariano”. “Serà Marian, en romanès Marian”. “Pues aquí soy Mariano”. És més clar que l’aigua: Marian es queda entre nosaltres per treballar, i, farà fallera la seua filla (ell ja és del València), és diu Mariano i no parla valencià perquè ningú li parla en valencià. Així que, per aquest camí, aviat podrem dir en romanès “tot sa pierdut”, o siga que tot s’ha perdut!
No va de Rajoy (ja en té prou amb l’Aguirre), sinó d’un simpàtic romanès que he conegut. Ho explicaré i ràpid. Per qüestions que no fan al cas, havia de comprar uns mobles i vaig anar a Sedaví (el bressol del moble), a una de les grans botigues; sense triar massa, observí el preu, i com que em feien el pes, paguí i esperí que me’ls portaren a casa i me’ls instal·laren. Quina sorpresa, o sèrie de sorpreses: la taula i les cadires venien de Liverpool, una prestatgeria era francesa i un armari alemany; els transportistes i muntadors, romanesos! A veure què en diu Camps, d’això! M’enrotllí amb els romanesos i, naturalment, una primera pregunta fou: enteneu el valencià, o el parleu? La resposta ens afecta a tots: “lo entiendo un poco, però es que a mi nadie me habla en valenciano”. És clar? Qui té la culpa que els romanesos, i els moros, i els negres, i els xinesos... no parlen en valencià? Nosaltres! Ningú més. Per descomptat que la Generalitat d’ací baix no fa com la de dalt i no ajuda, però encara que ho fera, si els valencians i les valencianes no els parlem en valencià als immigrants, no s’integraran... i cada dia n’hi haurà més gent immigrada treballant entre nosaltres... als quals els parlarem en castellà. És una barbaritat. Ja ho férem fa anys amb els andalusos, extremenys, murcians. La tercera sorpresa fou quan m’explicaren que d’això d’invitar-los a tornar a Romania, que estava fent el seu govern, que res de res, que ells ací estaven molt bé i no se’n tornaven per res del món. Finalment, el major, el que dirigia la maniobra, em donà el seu nom, és a dir ens el donàrem: “Jo em dic Pep”, que li faig. “Y yo Mariano”. “Serà Marian, en romanès Marian”. “Pues aquí soy Mariano”. És més clar que l’aigua: Marian es queda entre nosaltres per treballar, i, farà fallera la seua filla (ell ja és del València), és diu Mariano i no parla valencià perquè ningú li parla en valencià. Així que, per aquest camí, aviat podrem dir en romanès “tot sa pierdut”, o siga que tot s’ha perdut!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada