dimecres, 20 de setembre de 2017

ÀPunt encara no està a punt, però ja va apuntant

 Article publicat a SAÓ el dia 20 de setembre de 2017
 
La nova televisió valenciana, batejada sense haver nascut com Àpunt (o À punt), té el problema antipoètic que ningú podrà dedicar-li cap rodolí. Això no li passava a Canal Nou, que rimava amb l’ou, a tu et pica i a mi em cou, cobrar un sobresou, organitzar molt d’enrenou, veure el corre-bou, ja n’hi ha prou, demà plou, els qui vivim de Canal Nou… Per exemple: Ai Canal Nou, Canal Nou/ si a tu et pica a mi em cou.

Amb À punt, com s’ho faran els poetes? Potser m’amoïne per no res, perquè pot passar que cap poeta s’entretinga a fer-li versos o que algun poeta espavilat/inspirat s’invente una llicència poètica que ara mateix no sabem, una rima estranya, un mot desconegut, per a fer uns versos… La llengua és molt creadora i sorprenent.

El problema d’À punt és l’accent, perquè si en lloc de pronunciar els dos mots com un de sol i pla (àpunt) que no rimaria amb res,  en són dos mots (À punt) el problema es pot resoldre molt bé, cercant mots acabats amb –unt, al capdamunt, damunt, repunt, conjunt, contrapunt, transeünt, difunt… Rodolí d’exemple: Amunt València i amunt À punt, que formen un conjunt amb contrapunt. En aquests cas, però, quin sentit tindria accentuar l’À? Ortogràficament, cap. Tot açò és com fer-se amb la pitxa un lio, o siga un nus a la fava.

Evidentment, estic de conya i no caldria, en una qüestió tan important com aquesta fer cap broma. El que importa són altres coses que no uns versos amb rima. Per exemple, saber quan es posarà en marxa aquesta televisió. Ni ho saben els responsables (i/o irresponsables), ni ho sabem nosaltres, el poble pla i punt, que som els qui paguem, però no manem. Dit d’altra manera, el que ens interessa és saber per què no funciona ja la televisió valenciana.

Sembla que tot el problema és de personal, perquè hi ha molts interessos per mig, a l’hora de triar a qui contracten.  Els antics treballadors de Canal Nou volen fer valdre els seus drets i està bé que ho facen, però, podrien aclarir-se definitivament? I hi ha les noves fornades, que esperen que els toque la rifa. Sembla que, com en altres aspectes de la vida política, tothom desconfia de tothom i s’anuncien plets, denúncies als jutjats de possibles corrupcions… Alguns sindicats també col·laboren en emmerdar-ho tot, menys en solucionar-ho… I estan els del PP, emmetzinant, que és el que millor saben fer, amb tant que tenen a callar…

I mentrestant, va passant el temps i, com digué Ovidi, dum loquor, hora fugit. Per això continuem essent l’única autonomia sense televisió, i això malgrat que, segons diuen, tenim llengua pròpia i per això la necessitem més que altres. La gent, doncs, no entenem per què no és més efectiu el pacte del Botànic en aquest cas. Descartem que siga per mala voluntat, perquè no és possible; descartem la desídia, perquè és impensable. Sembla que el problema és la incapacitat d’arribar a un acord entre les parts “interessades”.

Aleshores, què pensen fer els polítics, a dos anys de les properes eleccions? A la rècula fantasma del PP (Camps, Fabra, Rita, Rus…) el que està passant ara, no els passà mai i s’asseguraren la pantalla, des de la qual emmetzinaren la gent més ingènua, per sobre de tot; amb trampes, evidentment.

Estic dient que els del PP no eren demòcrates? Doncs, això mateix. Dic, i vinc dient-ho aquests darrers anys, que eren uns pinxos, uns furtamantes i uns pocavergonya. I com no s’entretenien molt en filar massa prim, anaven directes i al gra i al calaix. La paranoia és que malgrat la gentola que eren, els valencians i valencianes els votaven i encara continuarien governant… i posant la mà (jo hauré posat la mà, però la pata, no; ai… ho he dit al revés, que digué Cotino), si per pèls no s’haguera signat el pacte del Botànic… de miracle.

Però a nosaltres, a l’esquerra i als nacionalistes, ens va més complicar-nos la vida i/o mamar-nos els dits… Per això, ara per ara no tenim televisió, a menys de dos anys de les eleccions i m’hi jugue un allipebre que encara trigarem uns quants mesos/trimestres/semestres més a poder-nos connectar. No passa res, perquè hi ha més dies que llonganisses.  C’est la vie.

dimecres, 13 de setembre de 2017

Ni Sánchez ni la RAE saben què és una nació. Rajoy sí: és «Espanya, una, grande y libre»

Ni Sánchez ni la RAE saben què és una nació. Rajoy sí: és «Espanya, una, grande y libre»

Article publicat a SAÓ el dia 13 de setembre de 2017
 
Quan li preguntaren a Pedro Sanchez si sabia què era una nació, demostrà que no tenia ni idea. Ningú naix ensenyat, evidentment, però quan se n’adonà de la seua ignorància, o algú, per exemple Iceta, li ho degué advertir, podia haver estudiat el tema i no ho ha fet; així és que continua sense saber-ho. Ara s’ha posat en braços dels supremacistes del PP, que sí que saben que Espanya és la nació una, grande y libre, que deia Franco. Sànchez, doncs, accepta el que diu Rajoy, encara que fent un giravolt: la nació és Espanya i tot és Espanya, i fins i tot, si pel mig ni ha alguna nacioneta, que diu que almenys en són tres, també són Espanya, i xim-pum; per un pèl no diu també això d’una grande y libre.

Com el concepte de nació d’aquests supremacistes espanyolistes (socialistes ja inclosos) no els la nostra, haurem de recórrer al diccionari de la RAE, que és el que fan els jutges quan hi ha divergències “lingüístiques”. Jo ho he fet i ho recomane, perquè en l’edició que tinc a casa (1992) diu que una nació “és el conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno” i que és “el conjunto de personas de un mismo origen étnico y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común. Ho siga, que a la RAE tampoc no saben el que és una nació. He recercat la “doctrina” joseantoniana, assumida per Franco, en els llibres de la corresponent maria del batxillerat i he trobat una definició d’Espanya que és impagable, “una unidad de destino en lo universal”, nyas coca. Supose que Rajoy creurà en aquesta definició feixista, i la rècula del PP també. Sanchez, potser que ara també hi crega.

He revisat els nostres diccionaris i s’expliquen millor. Ho resumisc: una nació és una comunitat d’individus amb uns vincles bàsicament culturals i d’estructura econòmica i amb una història comuna, i una voluntat d’organització i projecció autònoma que els porta a voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat. Els subratllats dels textos dels diccionaris són meus.

Així és que no diem el mateix, uns i altres; tenim conceptes distints i, per tant, per ací no arribarem enlloc i haurem de cercar un altre enfocament. Jo propose, amb la millor de les voluntats, tres coses: la primera, fer memòria als supremacistes, perquè revisen la “seua” pròpia història. La segona, recordar-los quina ha estat, fins ara, la resposta dels catalans a la incorporació forçosa a l’Estat espanyol. La tercera és suggerir-los que reflexionen sobre on s’han posat.

Els espanyols haurien de repassar com els ha anat amb l’imperi que conquistaren, que han anat perdent inexorablement i moltes vegades de manera vergonyosa, a Amèrica, a Oceania, a Àfrica… Aquelles excolònies no obliden i per això llurs himnes oficials diuen, a l’Equador, “indignados tus hijos del yugo, que te impuso la ibérica audacia… cedió al fin la fiereza española”; l’himne de Paraguay, “a los pueblos de América, tres centurias un cetro oprimió; mas, un día,¡basta!… dijo, y el cetro rompió”. No sé si el ministre d’Exteriors sap res d’açó, ara que se’n va de vacances i de gorra per aquelles repúbliques americanes. Invite a aprofundir en el tema dels himnes i passar la informació a Rajoy, a Sanchez i a la RAE.

Per a ajudar els espanyolistes a recordar quina ha estat la resposta dels catalans a la incorporació forçosa a l’Estat espanyol (Decret de Nova Planta), jo els recomanaria uns llibres, perquè vagen il·lustrant-se: La persecució política de la llengua catalana, del senador Francesc Ferrer i Gironès; Catalunya dins l’Espanya moderna, de Pierre Vilar (4 volumns). No són llibres ideològics, sinó d’anàlisi polític, econòmic i documental. La llista de llibres de caire ideològic és inesgotable, si s’hi interessen. Els catalans, com les repúbliques “hispàniques” independitzades, tampoc no oblidem.

Finalment, uns suggeriments, en forma de pregunta, a Rajoy i a Sanchez. Què pensen fer, si, al marge del que passe l’1 d’octubre, tenen tanta gent en contra com temen? Què faran amb la meitat de la població catalana que diguen que SÍ a la independència? I si són uns pocs més de la meitat? I si fan curt i els en falten un grapat de vots? Per a governar cal saber el que pensen els governats, encara que ni Rajoy ni Sanchez volen saber-ho i no volen que es faça cap referèndum. Això sols passa ací, en contra del que és habitual a tot el món civilitzat. Escudar-se en la Constitució és una fal·làcia, a més d’una solemne imbecil·litat, perquè “ells” se la passen per l’engonal cada dia, quan incompleixen que tothom tinga treball i una casa, i una educació i una sanitat de qualitat, i una justícia independent… Tampoc els preocupa la corrupció de la classe política, especialment de la popular, malgrat la Constitució.

Espectacularment, totes les televisions, ràdios i publicacions impreses, tant les filopopulars com les filosocialistes, o les que només volen fer mèrits, s’han dedicat ardorosament a atacar el govern català i els partits independentistes i el referèndum. Algú hauria de calcular els diners públics que s’estan dedicant a l’afer, per si es pot presentar una denúncia per malversació de cabals públics, pense. Tots els corifeus s’han posat a la feina: els menjapà que viuen de les tertúlies i dels articles d’opinió; alguns bisbes, com Canyissars; alguns càrrecs de la Unió Europea; alguns empresaris; fins i tot el cap del futbol, ha amenaçat que el Barça no podrà jugar cap lliga amb ningú…

Especialment s’hi estan dedicant els polítics populars, que han trobat una mina perquè els seus escàndols de corrupció comencen a passar més desapercebuts, davant l’opinió pública. S’ha alçat la veda, els han dit a la Moncloa, cal fer-los por, amenaçar els catalans. A banda de Rajoy ha estat espectacular Soraya Santamaria, que ha dit que ha sentit vergonya pel que passà al Parlament, cosa que no li passà quan Bàrcenas, ni quan Sória, ni quan Rato, ni quan la Mato, ni amb la Gürtel… Pense si és que en aquests casos no sentia vergonya, sinó cosquerelles i no diré on.

Per tot plegat, doncs, és cert que els va la vida als supremacistes, si triomfa la secessió. Ja ho digué el menda del Marhuenda: ja veremos de donde cobrarán los andaluces y extremeños… I altres, quan s’han descurat una mica, també ho han dit, com li passà a Gallardon. Crec que en castellà diuen que tanto temes tanto debes, o tanto tienes tanto debes, doncs això. Nosaltres ni temem (no tenim por), ni devem res.

A favor del referèndum, o al menys a opinar discretament, sols s’ha atrevit poca gent. Els polítics valencians, per exemple, han emmudit en general, llevat de Compromís. Sols he llegit una catedràtica d’història, de la qual lamente no haver conservat les seues declaracions a Levante-EMV, que senyalava que l’origen de tot està en la història i es referia a un altre monarca borbó, Felip V, i a Franco, bombardejant Barcelona… Donava en el clau: el problema ve de molt enrere. També m’han interessat molt els articles del professor Ramon Cotarelo, i els del jurista Pérez Royo, publicats al PAÍS. Estic convençut que ni Rajoy, ni Sanchez, els han llegit. Als territoris de la confederació catalano-aragonesa no s’ha oblidat la història, com tampoc l’han oblidada a Escòcia, ni a sud-Amèrica… Jo sí que estic a favor del referèndum i votaria SI, si ara mateix fos ciutadà de Catalunya.

Acabe aquest article contemplant les imatges de la Diada i llegint alguns comentaristes. Evidentment, els de casa accepten l’èxit de la Diada i els dolents, el neguen (això de considerar a uns com els bons, ha estat idea del PP, quan han reclamat que Ada Colau es pose del costat de los buenos. Per això jo considere que ells són els dolents, però sols per entendre’ns). Estic convençut que aquest combat el guanyem, passe el que passe el dia 1 d’octubre. Com deia Pérez Royo, el que es faça a partir d’ara serà el que importarà de veritat. El futur ja no està sols en mans dels supremacistes, com fins ara i ha arribat l’hora de renegociar qui és qui i què és què…

dissabte, 2 de setembre de 2017

INSTAL·LATS EN EL TERROR

Article publicat a LEVANTE-EMV el dia 2 de setembre de 2017

La història de l´home s´ha forjat amb tot el seguit d´avanços socials, culturals i científics que ens han dut on ara som, però també amb tot el seguit d´atacs i terror entre els homes mateix, per ambicions de poder, per la possessió dels béns, pel control ideològic... Els grups més forts i més ben armats, sempre han actuat amb més contundència i èxit i han anat forjant imperis. Els més febles, però, o s´han resignat o s´han defensat, recorrent a accions desesperades: les guerrilles, els sabotatges... Entre uns i altres, el terror i les guerres han estat constants.

Segons la filosofia de cadascú, les coses no tothom les veu de la mateixa manera. Nosaltres mateix, quan hem anat sabent història, no sols amb l´estudi, sinó fins i tot veient pel·lícules de gènere, hem anat prenent posicions, tot intentant «comprendre» els comportaments dels «nostres», enfront dels dolents, que són l´enemic. És molt difícil mantenir-se neutral davant la història, i per descomptat, també davant del terrorisme i les guerres d´uns i d´altres. Per això hi ha qui s´entusiasma amb la conquesta d´Amèrica i altres que la blasmem i repudiem; o qui està a favor dels indis o dels soldats i colons europeus.

Si una acció terrorista ens agafa en viu, com ha passat a Barcelona, evidentment de moment no ens serveix de res cap filosofia, sinó improvisar alguna cosa, ajudar els ferits... Reposats de l´ensurt i indignats és quan podem pensar i mostrar el més ferm rebuig als terroristes, solidaritzant-nos amb els qui han patit els seus atacs, i organitzant actes de protesta, com dissabte passat a Barcelona. També protestàrem quan el trio de les Açores (Bush, el milhomes d´Aznar i els falcons dels exèrcits...) atacà indiscriminadament i terrorífica l´Iraq. Sembla que ningú se´n recorda, però aquest fou l´inici de tot. Ara són els salafistes els qui s´han organitzat i juramentat contra nosaltres i ens la tornen, atacant-nos a mort.

El problema d´aquest terrorisme gihadista no se soluciona definitivament amb proclames, ni cridant que no tenim por; tampoc solament amb mesures policials, ni menys encara tancant fronteres... Cal anar al seu origen i tractar de comprendre la idea maligna que inspira aquest terrorisme, tot i rebutjant cap «justificació» religiosa. Aquells fantasmes del trio deien que defensaven Occident i el cristianisme, en perill. Aquests, que ho fan per l´islam i perquè Al·là és gran. Evidentment, tots menteixen, perquè cap religió justifica la violència, ni l´ONU els emparà.

S´ha d´acabar amb els terroristes de les dos bandes, però amb eficàcia, començant per fer callar els reverends exaltats (imams i capellans). Cercant vies d´aproximació entre les persones assenyades i de pau, que les hi ha en els dos costats, com hem vist en la magnífica manifestació de Barcelona. Cal treballar per la pau i l´enteniment, i no per tirar més llenya al foc.

Finalment, els governs occidentals i les empreses, haurien d´acabar amb la hipocresia de mantenir cap negoci amb les monarquies àrabs (armes, petroli, inversions...), que subvencionen els terroristes. Aquest és el quid...

dilluns, 28 d’agost de 2017

EPICUR DAVANT DELS FETS DE BARCELONA

EPICUR DAVANT DELS FETS DE BARCELONA

Article publicat a SAÓ el dia 28 d'agost de 2017

Davant dels fets tràgics de Barcelona i Cambrils, Epicur ens recomanaria pensar, filosofar: ‘que ningú, pel fet de ser jove no dubte a filosofar, ni per haver arribat a la vellesa no es canse de filosofar’. Doncs pensem, i no fem com els terroristes que, pel que informa la premsa, es movien més per impulsos obsessius i criminals que no filosòfics. Algú els havia convençut i intruïts a fer el mal, per fer mal, concretament un imam, que es deia un home d’Al·là. I a l’imam, qui li havia posat les idees satàniques al cap; altres homes que també es deien d’Al·là?

Evidentment, el primer que hem de fer és negar que Al·là puga estar pel mig en aquests actes de terrorisme, per molt que l’invoquen, perquè seria contradictori amb la seua essència divina, que és la de Just, Clement i Creador; els qui coneixen l’Alcorà diuen que és així i blasmen dels terroristes. Ho fan la major part dels imams que s’han manifestat en contra, llurs representants i les mateixes famílies dels terroristes. Lògicament, qualsevol posició similar per la part cristiana també és absolutament rebutjable, per molt capellà o cardenal que siga qui ho diga: Déu no accepta el terrorisme, ho diu l’Evangeli i uns amics que tinc en el clero m’ho han confirmat.

Hem d’intentar explicar-nos el perquè de tot, si volem comprendre res. Per què uns joves han estat fanatitzats fins a convertir-se en terroristes i assassins? Doncs perquè entre els joves musulmans, com passa també entre els nostres joves, hi ha molta desesperació, o siga falta d’esperança i són un terreny a disposició dels tèrbols predicaments dels més fanàtics, que adoben les seues satàniques paraules invocant la voluntat d’Al·là i la promesa d’una recompensa celestial. No ens estranyem, perquè de la nostra banda n’hem tingut exemples igualment terroristes: les Croades, l’expulsió de moros i jueus, les conversions forçoses de les poblacions índies, les guerres de religió, la guerra civil espanyola… tot en nom de Crist.

I per què els terroristes musulmans ataquen “Occident”? Ells diuen que primer els atacàrem nosaltres i sense pietat en la guerra de l’Iraq i que ara ens la tornen. O ja ens hem oblidat de com anà tot allò, de les mentides amb què intentaven justificar-se Bush i el milhomes d’Aznar, i els poderosos militars d’occident, dient que Occident i la cristiandat corríem perill? Evidentment, era mentida el que deien, com les armes de destrucció massiva d’Hussein. Aquells atacs terrorífics sobre els musulmans, indiscriminadament, han dut aquests tràgics i terrorífics resultats, ara a Barcelona i Cambrils, com abans a Madrid, Paris, Niça, Londres, Berlín…

Les despeses dels nostres atacs anaven a càrrec dels eraris públics dels estats implicats. Qui paga les dels terroristes musulmans? D’això, que és el quid de la qüestió, cap govern occidental, i per descomptat l’espanyol, no en vol parlar, perquè els bé més a compte mirar cap a un altre costat, mentre sotamà els venen armaments a les monarquies antidemocràtiques i corruptes, a canvi de petroli i d’inversions supermilionàries. D’aquests enormes negocis surt el finançament dels terroristes.

Així les coses, és evident que som en un atzucac perillosíssim, que pot esdevenir un desastre dantesc i del qual hem d’intentar sortir, amb actuacions assenyades, mesurant ben bé les paraules i les accions. Hem de preguntar-nos, en primer lloc, si hi ha persones amb seny, a una banda i a l’altra d’aquests tràgic escenari. Negativament, sembla que hi ha elements molt perniciosos en ambdós bàndols, començant pels imams i capellans (i cardenals) que “interpreten” els desitjos d’Al·là i de Déu, respectivament. A aquesta gent se’ls haurà de lligar curt, vigilar el que prediquen i apartant-los de l’exercici religiós, que estan pervertint.

També hi ha els interessos econòmics que hem comentat, que beneficien les grans empreses occidentals i alguns governs; també hi ha la coartada perniciosa de les raons “militars”, que invoquen hipòcritament, quan en realitat són raons econòmiques dels grans falcons dels exèrcits les qui decideixen. També ixen molt beneficiats els monarques oligarques de la península aràbiga i d’altres estats musulmans, que en trauen un doble profit: l’econòmic, que els fa supermilionaris i per altra banda la tranquil·litat de comptar amb la complicitat dels terroristes, que ataquen occident, deixant-los a ells ben tranquils, sans i estalvis.

Positivament, però, hi ha les persones més assenyades, en els dos bàndols, i algunes organitzacions (pocs governs, però) que invoquen la pau. Són l’única esperança que el terrorisme acabe. A un país tan civilitzat com Catalunya, mal que els pese als espanyols, s’ha vist moltíssims musulmans en les manifestacions de condol (la fotografia d’un imam abraçant els familiars de dues de les víctimes, sols es pot veure a Catalunya, que jo sàpiga); l’activista musulmana que intervingué en l’acte de la manifestació de Barcelona, rebutjant el terrorisme i afirmant que un musulmà no pot fer una barbàrie com aquella, i ho deia en un perfecte català… Caldria contrastar aquestes imatges amb la de les altres ciuats castigades pel mateix terrorisme.

Els 500.000 manifestants de Barcelona deixaren ben clar, amb els eslògans, amb les pancartes i amb els discursos que no s’ha de criminalitzar els musulmans, que la islamofòbia no és justa i que el camí és la pau. Cal esperar que res del que ha passat començarà a oblidar-se i l’única manera és complint els compromisos que han adquirit els polítics d’avançar en la integració i en la concòrdia.

Finalment, dues notes. Una lingüística, perquè mentre els musulmans i musulmanes que han parlat per la televisió ho han fet en un català perfecte, pronunciant molt bé, per exemple el so palatal lateral representat per ll, Ripoll, gairebé tots els locutors espanyols han estat incapaços de fer-ho i han estat dient Ripol… Quina gent! L’altra nota és per al conseller Marzà, perquè rellisca el text d’Epicur amb què he començat l’article, sobre la filosofia, que em diuen que pensen eliminar o reduir del batxillerat…

dijous, 17 d’agost de 2017

Desapareixen els quioscs de premsa

Desapareixen els quioscs de premsa

17.08.2017 


Què significa la incessant desaparició dels quioscs de premsa? Ningú n´ha pensat? El fet no neguiteja les nostres autoritats? Sembla que l´alcaldessa Colau si que s´hi ha fixat i a Barcelona ja estan estudiant prendre alguna mesura, perquè en un any n´ha desaparegut un 30 % dels seus quioscs. Què passa a València, i als pobles?

Pose per exemple Silla, que ha passat en poc temps de nou quioscs a dos, i possiblement a un o a cap. Unes preguntes que he fet a quatre amics a l´atzar em confirmen que és el mateix que està passant a tot arreu i personalment ho he confirmat a Mallorca. Com jo no sé que és viure sense comprar diaris, perquè mai ho he fet, m´estic quedant perplex i amoïnat, i pels matins, desorientat. Un món sense diaris! 

La situació crec que és suficientment dramàtica i hauríem (o haurien, els qui manen) de pensar els motius que ens han dut a l´actual situació, per veure de posar-hi remei. Potser que el problema primer és que la gent ha deixat de comprar diaris, perquè se´n serveix de l´internet. En part serà per això, perquè també passa amb el correu tradicional que et portava a casa cada dia el carter, substituït pels e-mails; amb les cabines telefòniques dels carrers i els telèfons públics dels bars i dels llocs públics, anorreats pels telèfons mòbils... 

Però, pot haver-hi una altra causa, com són les condicions que imposen les empreses distribuïdores de la premsa i les revistes, que són lleonines, obligant els quiosquers a fer uns dipòsits excessius i imposant un sistema de retorn de les revistes no venudes clarament abusiu... Els guanys de la venda d´aquests productes són irrisoris i insuportables.

Fa anys eren els mateixos diaris, al menys els més importants, que feien la seua pròpia distribució i alguna empresa distribuïdora s´encarregava de les revistes i diaris de menys difusió. Això ha canviat. Ara les distribuïdores s´han fet amb el domini absolut del mercat, com un monopoli, i fan el que volen, abusant dels quiosquers.

El fenomen no és sols d´ací, però en altres països tot funciona millor, els lectors i la distribució. M´han explicat que a França, a Àustria, a Alemanya... que són uns països més civilitzats, la gent llig més diaris i que, per damunt dels interessos de qui en fa la distribució, hi ha la garantia política que la premsa no pot desaparèixer. Al revés que ací, doncs. És cert, cal dir-ho, que els nostres governs temen la premsa més que altra cosa, com temen donar la cara i que la gent s´assabente massa i, sobre tot, que pense.

Quan el món vaja a acabar-se, hi haurà senyals (llegir l´Apocalipsi de sant Joan). Em dóna la impressió que la cosa no trigarà gaire, potser uns centenars d´anys més i nyas, coca, perquè hi ha presagis: l´abús de l´energia atòmica; els complots de les multinacionals; la manipulació genètica; el canvi climàtic; la fam; les malalties... Potser que un presagi menor siga la desaparició dels quioscos.

dijous, 10 d’agost de 2017

Entrevisra a Pitarch/Pitarch



J. L. Pitarch / J. L. Pitarch, vidas paralelas

El exmilitar de la UMD y el exalcalde de Silla, articulistas en la prensa, arrastran años de confusiones por llamarse casi igual

Paco Cerdà . Levante-EMV 07.08.2017 
 
J. L. Pitarch / J. L. Pitarch, vidas paralelasJ. L. Pitarch / J. L. Pitarch, vidas paralelas
Es frecuente compartir nombre y apellido con otra persona, pero repetir también la edad, profesión y presencia pública en la misma prensa es lo que ha generado situaciones curiosas a esta pareja de «xiquets de posguerra» dispuestos, con humor, a deshacer equívocos.
Plauto, Molière, Shakespeare, Wilde, Cortázar, Borges o Saramago: el tema del doble en la literatura y el efecto cómico o desconcertante de las equivocaciones que suscita es un clásico de las letras. «Pero esto no da para una novela; solo para un artículo como el que tú vas a escribir», lanza con su sorna habitual Josep Lluís Pitarch. Enfrente lo mira José Luis Pitarch. Ambos tienen 75 años, barba cana y gafas. Los dos llevan décadas escribiendo artículos en la prensa valenciana. Los dos han participado en política. Los dos han sido profesores de la Universitat de València. Y los dos han sido víctimas, en múltiples ocasiones, de la confusión y las equivocaciones. Del gato por liebre. Del J. L. Pitarch por el J. L. Pitarch. Un lío casi inevitable en dos vidas paralelas que en apariencia –solo en apariencia– presentan rasgos tan distintos.
José Luis Pitarch, el militar, fue el rostro visible de la Unión Militar Democrática (UMD) en tierras valencianas hasta que el capital general golpista Milans del Bosch lo depuró en 1978 y lo mandó al destierro de Madrid por su fama de «peligroso» y su liderazgo sobre los militares demócratas en los cuarteles valencianos. Hijo de militar que luchó por el bando franquista en la Guerra Civil, J. L. Pitarch quedó fascinado de pequeño cuando vió a su hermano Vicente (siete años mayor) calzarse las botas altas y vestirse de cadete. Él quería ser lo mismo. Así ingresó en la Academia Militar de Zaragoza y acabó de comandante de caballería con varios hitos a sus espaldas cuando descubrió que la vida castrense no era solo calzar unas botas altas: estuvo encarcelado en dos prisiones militares por haber escrito artículos en prensa poco después de la muerte de Franco y presentó el primer recurso de amparo ante el Tribunal Constitucional por un tema militar. Estudió las carreras de Derecho y Ciencias de la Información, terminó como profesor de Derecho Constitucional en la Universitat de València y fue candidato al Senado y al Congreso por Izquierda Unida en 2000 y 2004, respectivamente.
«A mí, que soy antimilitarista y nacionalista, me hubiera encantado acojonar al Ejército español como hizo él», suelta Josep Lluís Pitarch, el otro Pitarch. Nacido en Albal, Josep Lluís Pitarch recuerda su mili. Estaba el último de la fila y tuvo que rellenar una ficha el primer día como recluta en Paterna. «Religión: ateo; Lengua: catalán; Profesión: aqueólogo». El sargento se sulfuró. Fue llevado ante el general, que le cogió cariño por su afición compartida a la arqueología. Josep Lluís procedía de una familia muy modesta. Eran vecinos del cura, se había hecho monaguillo y, para disgusto de su iaio paterno, pasó tres años en el seminario de Moncada hasta que a los quince salió de allí asqueado, «con gran escándalo local» y mucho alivio de su abuelo.
Luego estudió Filosofía y Letras en La Nau y se hizo profesor. Primero, en un instituto de Silla, donde fue depurado en 1973 junto a ocho docentes: todos fueron expulsados por apoyar a una profesora ligada al Partido Comunista. Pasó por Acció Cultural, por el gabinete de enseñanza de valenciano de la primera Generalitat y, finalmente, logró plaza de profesor de Filología Catalana en la Universitat de València. En el plano político fue alcalde de Silla (2003-2007) con el Bloc y gracias a un singular pacto a cuatro: Bloc, PP, UV y EU. Los lectores de Levante-EMV lo conocen bien por llevar 6.231 crucigramas en Panorama.
Las confusiones, la última de las cuales aconteció hace menos de un mes con la foto del Pitarch militar en un artículo firmado por el Pitarch exalcalde (ha ocurrido tantas veces...), han sido variadas. «Cuando el otro Pitarch iba en listas de Izquierda Unida, me llamaban conocidos míos para llamarme chaquetero porque yo era del Bloc y pensaban que me había cambiado», dice. Al militar antifranquista le pasaba algo parecido: «Ahora se ha hecho nacionalista», comentaban algunos con sorpresa al «leerlo». Los dos eran profesores en la Universitat y muchos alumnos han enviado trabajos de Constitucional al correo electrónico del profesor de Filología y al revés: solo una «p» diferenciaba su dirección electrónica. Quizá la anécdota más graciosa fue cuando llegó el hermano pequeño de Josep Lluís a la mili en Canarias. El sargento, al pasar lista y ver el apellido y la procedencia, le preguntó si conocía a José Luis Pitarch de València. «¡Es mi hermano!», respondió. Le cayó una reprimenda tremenda y se pasó un día limpiando y haciendo las peores tareas. Al llamar y contárselo a su hermano, Josep Lluís Pitarch captó el equívoco: aquel sargento carca creía que era hermano del militar de la UMD y quería vengarse en la piel del recluta. Una llamada de teléfono deshizo el entuerto.
A ambos los hermanan la sangre caliente, el republicanismo (cada uno de su república), el compromiso, la represalia sufrida y la ruptura con un padre militar franquista y otro padre conservador y de misa. Jamás se han molestado por las confusiones. «Para mí ha sido como una doble vida», dice Josep Lluís. El otro Pitarch sonríe y apunta a otra similitud: aunque estuvieran encarrilados a un destino marcado (un Ejército dictatorial, el seminario), «un proceso de concienciación progresiva por la funesta manía de pensar» los desvió de la senda, señala. Manía de pensar... y de replicar. En un examen de Política en Bachiller, el profesor preguntó a Josep Lluís Pitarch por qué no había pertenecido a la franquista Organización Juvenil Española (OJE). «Porque mi abuelo era ateo», respondió. «¿Y si tu abuelo hubiera sido un hijo de puta, tú qué habrías sido?», inquirió el maestro facha. «Posiblemente de la OJE», replicó Pitarch.


J. L. Pitarch / J. L. Pitarch, vidas paralelas

El exmilitar de la UMD y el exalcalde de Silla, articulistas en la prensa, arrastran años de confusiones por llamarse casi igual

Paco Cerdà. Entrevista publicada a Levante-EMV el dia 07.08.2017 |
 
Es frecuente compartir nombre y apellido con otra persona, pero repetir también la edad, profesión y presencia pública en la misma prensa es lo que ha generado situaciones curiosas a esta pareja de «xiquets de posguerra» dispuestos, con humor, a deshacer equívocos.
Plauto, Molière, Shakespeare, Wilde, Cortázar, Borges o Saramago: el tema del doble en la literatura y el efecto cómico o desconcertante de las equivocaciones que suscita es un clásico de las letras. «Pero esto no da para una novela; solo para un artículo como el que tú vas a escribir», lanza con su sorna habitual Josep Lluís Pitarch. Enfrente lo mira José Luis Pitarch. Ambos tienen 75 años, barba cana y gafas. Los dos llevan décadas escribiendo artículos en la prensa valenciana. Los dos han participado en política. Los dos han sido profesores de la Universitat de València. Y los dos han sido víctimas, en múltiples ocasiones, de la confusión y las equivocaciones. Del gato por liebre. Del J. L. Pitarch por el J. L. Pitarch. Un lío casi inevitable en dos vidas paralelas que en apariencia –solo en apariencia– presentan rasgos tan distintos.
José Luis Pitarch, el militar, fue el rostro visible de la Unión Militar Democrática (UMD) en tierras valencianas hasta que el capital general golpista Milans del Bosch lo depuró en 1978 y lo mandó al destierro de Madrid por su fama de «peligroso» y su liderazgo sobre los militares demócratas en los cuarteles valencianos. Hijo de militar que luchó por el bando franquista en la Guerra Civil, J. L. Pitarch quedó fascinado de pequeño cuando vió a su hermano Vicente (siete años mayor) calzarse las botas altas y vestirse de cadete. Él quería ser lo mismo. Así ingresó en la Academia Militar de Zaragoza y acabó de comandante de caballería con varios hitos a sus espaldas cuando descubrió que la vida castrense no era solo calzar unas botas altas: estuvo encarcelado en dos prisiones militares por haber escrito artículos en prensa poco después de la muerte de Franco y presentó el primer recurso de amparo ante el Tribunal Constitucional por un tema militar. Estudió las carreras de Derecho y Ciencias de la Información, terminó como profesor de Derecho Constitucional en la Universitat de València y fue candidato al Senado y al Congreso por Izquierda Unida en 2000 y 2004, respectivamente.
«A mí, que soy antimilitarista y nacionalista, me hubiera encantado acojonar al Ejército español como hizo él», suelta Josep Lluís Pitarch, el otro Pitarch. Nacido en Albal, Josep Lluís Pitarch recuerda su mili. Estaba el último de la fila y tuvo que rellenar una ficha el primer día como recluta en Paterna. «Religión: ateo; Lengua: catalán; Profesión: aqueólogo». El sargento se sulfuró. Fue llevado ante el general, que le cogió cariño por su afición compartida a la arqueología. Josep Lluís procedía de una familia muy modesta. Eran vecinos del cura, se había hecho monaguillo y, para disgusto de su iaio paterno, pasó tres años en el seminario de Moncada hasta que a los quince salió de allí asqueado, «con gran escándalo local» y mucho alivio de su abuelo.
Luego estudió Filosofía y Letras en La Nau y se hizo profesor. Primero, en un instituto de Silla, donde fue depurado en 1973 junto a ocho docentes: todos fueron expulsados por apoyar a una profesora ligada al Partido Comunista. Pasó por Acció Cultural, por el gabinete de enseñanza de valenciano de la primera Generalitat y, finalmente, logró plaza de profesor de Filología Catalana en la Universitat de València. En el plano político fue alcalde de Silla (2003-2007) con el Bloc y gracias a un singular pacto a cuatro: Bloc, PP, UV y EU. Los lectores de Levante-EMV lo conocen bien por llevar 6.231 crucigramas en Panorama.
Las confusiones, la última de las cuales aconteció hace menos de un mes con la foto del Pitarch militar en un artículo firmado por el Pitarch exalcalde (ha ocurrido tantas veces...), han sido variadas. «Cuando el otro Pitarch iba en listas de Izquierda Unida, me llamaban conocidos míos para llamarme chaquetero porque yo era del Bloc y pensaban que me había cambiado», dice. Al militar antifranquista le pasaba algo parecido: «Ahora se ha hecho nacionalista», comentaban algunos con sorpresa al «leerlo». Los dos eran profesores en la Universitat y muchos alumnos han enviado trabajos de Constitucional al correo electrónico del profesor de Filología y al revés: solo una «p» diferenciaba su dirección electrónica. Quizá la anécdota más graciosa fue cuando llegó el hermano pequeño de Josep Lluís a la mili en Canarias. El sargento, al pasar lista y ver el apellido y la procedencia, le preguntó si conocía a José Luis Pitarch de València. «¡Es mi hermano!», respondió. Le cayó una reprimenda tremenda y se pasó un día limpiando y haciendo las peores tareas. Al llamar y contárselo a su hermano, Josep Lluís Pitarch captó el equívoco: aquel sargento carca creía que era hermano del militar de la UMD y quería vengarse en la piel del recluta. Una llamada de teléfono deshizo el entuerto.
A ambos los hermanan la sangre caliente, el republicanismo (cada uno de su república), el compromiso, la represalia sufrida y la ruptura con un padre militar franquista y otro padre conservador y de misa. Jamás se han molestado por las confusiones. «Para mí ha sido como una doble vida», dice Josep Lluís. El otro Pitarch sonríe y apunta a otra similitud: aunque estuvieran encarrilados a un destino marcado (un Ejército dictatorial, el seminario), «un proceso de concienciación progresiva por la funesta manía de pensar» los desvió de la senda, señala. Manía de pensar... y de replicar. En un examen de Política en Bachiller, el profesor preguntó a Josep Lluís Pitarch por qué no había pertenecido a la franquista Organización Juvenil Española (OJE). «Porque mi abuelo era ateo», respondió. «¿Y si tu abuelo hubiera sido un hijo de puta, tú qué habrías sido?», inquirió el maestro facha. «Posiblemente de la OJE», replicó Pitarch.

dijous, 27 de juliol de 2017

FAL·LÀCIES DELS SUPREMACISTES ESPANYOLS




FAL·LÀCIES DELS SUPREMACISTES ESPANYOLS

Article publicat a SAÓ el dia 27 de juliol de 2017

Les històries que s’escriuen, moltes vegades són mentides, ja ho sabem. Cadascú les conta com més li convé, de manera que tot es presenta molt contradictòriament. Per començar, la història dels vencedors i la dels vençuts no és la mateixa. Podem agafar manuals d’història escolars, algun de Portugal, per exemple i contrastar com conten la guerra de la independència portuguesa contra els espanyols i com la conten els manuals d’ací. O un d’història de França i contrastar-lo amb un dels espanyols, a veure com conten les derrotes napoleòniques a la Península, posem per cas. Etcètera. La història dels vencedors acaba essent la predominant, perquè tenen més possibilitats a imposar-la, ja que detenten el poder i els mitjans de propaganda i la gent, que és crèdula i ignorant, acaba creient-s’ho tot.

Les mentides en les quals els supremacistes espanyols (m’agrada la definició, que s’ha inventada Toni Forner) han basada la història de la guerra civil (la cruzada, que en diuen) i la dictadura franquista, són una altra prova. L’adoctrinament sistemàtic a què sotmeteren el poble, i la por que li infongueren, ha fet el seu efecte i encara hi ha gent que té por d’allò. Cal afegir el silenci còmplice d’alguns partits i d’algunes institucions que s’oposen a la restitució de la veritat històrica, començant per treure de les fosses comunes els ossos dels assassinats pels franquistes. Gràcies, però, als estudis dels historiadors, molts d’ells estrangers, i de la recerca que s’ha fet als arxius, i a la recollida dels testimonis encara vius, ha aflorat la informació veraç sobre l’abast d’aquella tragèdia feixista, encara no resolta (no tancada: les ferides continuen obertes). En aquest assumpte, doncs, tenim enfrontades les dues “històries”: la bona i la fal·laç.

Una altra enorme fal·làcia és el discurs “essencialista” que fan els supremacistes espanyols, atribuint-se, sense cap pudor, la condició de “nació mil·lenària”. S’apropien o abdueixen, els catalans, els bascos i durant el franquisme, també els saharians i els guineans. Tenen tan assumida la fal·làcia que Espanya és més mil·lenària que totes les nacions europees, ho tenen tan clavat als seus cervells de bonyigues, que ho pregonen, sense cap vergonya de fer riure, per tot arreu. Rajoy mateix manté aquesta mentida a Europa estant, i l’Aznar, quan feia de professor il·luminat pels Estats Units, també. Lamentablement, molts manuals escolars encara mantenen aquesta mentida, amagant que l’Espanya de la qual presumeixen sols té dos-cents anys i que fou imposada a conseqüència de la guerra de Successió i del triomf dels borbons francesos, que encara perduren a Madrid i de l’absorció per la força de les armes (por el justo derecho de conquista, segons Felip V) dels regnes i països no castellans, per exemple del País Valencià.

Posats a dir més històries fal·laces, els supremacistes espanyols tan experimentats a la feina impostora, ara mateix s’esforcen a silenciar la corrupció dels companys de partit i de viatge (del PP parle), embolicant la troca, encobrint els protagonistes, desviant l’atenció, forçant la justícia (jutges i fiscals)... Són encobridors de la corrupció en què han implicat tots i cadascun dels òrgans de l’Estat, des dels més alts, fins al darrer dels ajuntaments de poble. La història els demandarà per això.

I si hi ha un tema que els treu de polleguera, més que cap altre, i pel qual menteixen obsessivament, és el de la possible independència de Catalunya i d’Euskadi, i dels seus espais correlatius dels Països Catalans i de Navarra; també els amoïna pensar en el reintegracionisme gallego-portuguès. Res d’això ve d’ara, sinó que el problema l’arrosseguen des que començaren la seua política imperialista, d’expansionar-se apropiant-se del que no era d’ells: de la corona catalano-aragonesa; de Portugal; d’Amèrica i Filipines; dels Països Baixos; de ciutats i terres d’Àfrica... Evidentment ho feren tan malament que acabaren perdent-ho, i de tot aquell gran imperi, sols els queden els territoris peninsulars encara irredents, les Canàries, Ceuta i Melilla. Naturalment, senten l’angoixa del vacuus, del buit i temen el pitjor, que torne a repetir-se la crisi de la pèrdua de Cuba i les Filipines (1898). Com no coneixen ni la democràcia, ni el dret dels pobles a decidir, en lloc de cercar alguna solució política i democràtica al problema que els cau a sobre, actuen com sempre i recorren a les amenaces, a la força i a les fal·làcies. Pitjor per a ells.

La sort que tenim ara, a diferència d’abans, és que podem accedir a la informació, difondre-la i denunciar els fets reals. El món sencer contempla atònit que ells (els supremacistes) intenten apropiar-se de la raó històrica, lal·laçment; de la raó constitucional, que ells interpreten que és “seua”, quan els interessa, invocant sentències interessades de TC, però obviant les del mateix tribunal, que ignoren si no els fan el pes. Fins i tot creuen que tenen la raó teològica de la seua part (el cardenal Canyissars ho digué així). Ells són la legalitat, són l’Espanya canyí, una, grande i libre. Per tant, van i diuen: qui no combrega amb nosaltres, és un il·legal.

En aquestes circumstàncies, qui té les de perdre? Pense que, a la llarga, ells són els qui més tenen a perdre, però no ho volen veure, perquè el seu profund convenciment supremacista els té obcecats. Aleshores, què pensen fer amb els milions de ciutadans i ciutadanes de Catalunya, que volen decidir per ells mateix, si accepten continuar  a Espanya o volen canviar? I  amb els bascos que volen el mateix? I ja posats a preguntar-los, què pensen fer amb els milions de ciutadans i ciutadanes que volem una república? I què pensen fer amb els milions de ciutadans i ciutadanes que pensem que s’ha d’acabar amb la corrupció dels polítics? Així estan les coses.

Pense que, entre unes coses i altres, ningú no té una solució mitjanament acceptable per totes les parts, per a eixir-se’n de la mena de caos en què vivim, però que caldrà intentar-ho. La proposta socialista de reformar la Constitució i convertir açò en un estat federal, em sembla acceptable, però no crec que pensen el mateix els supremacistes espanyols i menys encara si parlem d’una república federal. La proposta dels populars de no baixar del burro constitucional (la constitució és sagrada, diuen i és la llei) és un contrasentit, que no porta enlloc. Acceptar que a Catalunya es faça el referèndum que volen, l’1 d’octubre, seria una actitud molt raonable; els promotors asseguren que acceptaran els resultats, però, els populars seran capaços de veure la part positiva d’aquesta consulta democràtica? Finalment, davant del maremagnum, pense que, passe el que passe l’1 d’octubre, a Catalunya s’han de convocar noves eleccions, i també a l’Estat. S’ha d’intentar que unes idees noves i una gent nova, se’n faça càrrec de l’atzucac en què ens hem capficat uns i altres.



Drets i estafes. La bufa la gamba

Drets i estafes. La bufa la gamba

Article publicat a Levante-EMV el dia 27 de juliol de 2017. La fotografia no és la meua, sinó la del militar José L. Pitarch


Vaig contar en aquestes pàgines que un senyor amb bata de metge se´m presentà a l´habitació de l´hospital, dient-me soy el capellán, al qual fulminí i envií per on havia vingut. La meua reacció no agradà a uns quants amics i amigues, i algú es va sentir incòmode. A la majoria, però, els va fer molta gràcia. La meua intenció no era molestar ningú, ni encara menys els amics i les amigues, i en realitat ni tan sols al mateix capellà, i per això vull puntualitzar que crec en la llibertat de tothom per a creure o no i per a triar el déu de la seua preferència i, si vol, per a demanar que el visite un capellà, un imam, un rabí o un lama. Però també crec que a qui no necessita cap capellà l´han de deixar en pau, com era el meu cas.

Ara bé, qui paga a aquests monsenyors per fer la feina? Si és la seguretat social, és evident que és un abús: en un Estat laic els serveis religiosos se´ls ha de pagar l´usuari, la família o els hereus, però mai ho ha de fer l´administració. L´Església Catòlica, però, emparada pel Concordat, és omnipresent i rep un tracte exclusiu, que algun partit hauria de demanar si és constitucional, ara que s´estila tant recórrer al famós TC. Com jo crec que s´estan conculcant els drets dels ciutadans, afirme que lluny de progressar en el camí de la laïcitat, que és el que pertoca, anem cap enrere, com els carrancs. L´Estat encara protegeix més els capellans, amb les exempcions de tota mena de tributs per les propietats de l´Església, per les activitats comercials, etc. Tot una estafa.

I l´estafa de les amnisties als qui evadeixen els seus diners a paradisos fiscals? I els tractes especials a les grans fortunes i als bancs, sobre tot als bancs? Contrastant amb aquests tractes discriminatoris i corruptes, hi ha tota la política fiscal que ofega els treballadors i els petits empresaris, les retallades de les pensions, els precaris contractes laborals, la falta de feina i tantes coses com denuncien alguns partits. El PP, amb el suport de Ciutadans, continuen a la seua; compten amb l´Espanya profunda, i amb els cacics i les forces de xoc de sempre. L´estat espanyol és la bufa la gamba.

La màquina de manipular dels populars, subvencionada amb diners públics, no atura, tractant de distreure l´atenció, pels judicis en què estan emmerdats. Ara mateix han decidit que qui no s´afegeix a la commemoració del tràgic assassinat, fa vint anys, d´un regidor del PP, a mans de la ETA, és un miserable. I les altres víctimes dels etarres, per què no fer-los també una pancarta, es demanava Manuela Carmena? I als advocats d´Atocha, assassinats per la dreta? L´obsessió que han posat en fer que tothom s´adherira em recorda el retor del meu poble, copó en mà en la processó del Corpus, xillant al tio Tarrà: treu-te la gorra, agenollat! La mateixa actitud energúmena, no ha canviat res.

dilluns, 12 de juny de 2017

M’han hemicolectomitzat, sota la protecció d’Epicur


M’han hemicolectomitzat, sota la protecció d’Epicur


Article publicat a Saó el dia 12 de juny de 2017

Acabe de passar pel quiròfan, on m’han extirpat 14 cms. del còlon i un poc de l’ili i de l’apèndix i unes adenopaties, de pas. He comprovat que aquestes situacions, si les passes en bones mans, com les del metge que m’ha operat, se superen fàcilment i per tant recomane tranquil·litat i afrontar-ho amb confiança. La medicina ha avançat força. Com havia de fer alguna cosa per a entretenir-me, mentre em tenien al llit i em reposava, he estat fent algunes reflexions que escric, per si poden ser d’interès per a altres candidats a passar pel trull.

El càncer de còlon, així com el de pròstata i el de mama, afecta i afectarà una bona quantitat de ciutadans i ciutadanes a nivell mundial, així que és millor fer-se a la idea. Aquests problemes, i altres com el parir i en general tot el que afecta al baix ventre, en la reproducció i en l’evacuació, són “problemes dels humans”, sembla que per culpa de l’evolució de l’espècie. Els homes decidírem posar-nos dempeus, en lloc de continuar anant de quatre grapes, com han continuat fent els nostres parents, mones i goril·les… i gràcies a aquella decisió, els homes hem evolucionat, però pagant un preu.

Seguint amb la meua operació, he suportat amb estoïcisme tot el que ha calgut, recitant com un mantra els versos de Catul que tant m’agraden “desgraciat de Catul, deixa de fer el fava i el que veges que no té remei, dóna-ho per perdut”, o siga, resigna’t, Pep. Així he passat per la colonoscòpia de rigor, que ha donat als metges una fotografia exacta del meu tumor i, per tant, de la urgència de la seua extirpació. A continuació he passat per analítiques, TAC, raigs X; per l’anestèsia; pel quiròfan; pel la UCI i pel postoperatori.

Com havia de tenir temps, durant els cinc dies d’hospital, m’he endut el llarg poema  de Lucreci, “De rerum natura”, que tenia pendent de tornar a llegir. La immensa obra del poeta llatí, és un compendi de la filosofia d’Epicur, del qual no tenim massa textos. Lucreci considerava Epicur el seu mestre i jo també i per això m’ha anat molt bé renovar-me les piles, amb la seua relectura. Segons Epicur, la filosofia és necessària per a tothom, cosa en la qual no creuen els ministres espanyols que han tret el seu estudi (i el llatí i el grec) de l’ensenyament; així són ells de burros.  La filosofia, segons Epicur, ensenya i prescriu el camí de la felicitat, i és el remei per als quatre grans mals de la humanitat: la por als déus, a la mort, al destí i al dolor.

Precisament el meu metge ha tingut molta cura a administrar-me analgèsics suficients per a fer-me sentir millor, o no sentir dolor. Respecte dels déus i la religió, estava rellegint els versos de Lucreci del llibre primer, que són la denúncia de l’amenaça dels déus i de les religions: la mateixa religió infantà fets criminals i impiadosos, diu. I capficat en aquesta lectura impia, de sobte se’m presentà un senyor, també amb bata de metge: soy el capellán. Sorprès, el fulminí amb la mirada i amb un gest rotund, i amb la poca veu que em quedava, li vaig poder dir: doncs, ja pot anar-se’n per on ha vingut. El capellà acotà el cap i s’esmunyí, sense dir ni adéu. Em quedí estupefacte i indignat, perquè creia que ja no es practicaven aquestes bruixeries. Recordí Suetoni: vulpus pilum mutant, non mores; la rabosa canvia el pèl, però no els costums.

Vint dies després de l’operació he pogut marxar a Mallorca a veure els fills i els nèts, que han quedat meravellats i complaguts de la meua recuperació. Jo sempre he tingut molt bona encarnadura. Ara he passat a unes altres mans, les de l’oncòleg. De moment, donat l’èxit de l’operació i de les analítiques, no caldrà que em posen cap dosi de quimioteràpia ni de radioteràpia i farem un seguiment estricte, a base d’analítiques i de TACs. Bé, doncs, per ara, no?

I aquesta ha estat la història que he hagut de protagonitzar i que desitge a qui em llija, que racionalitze com he fet jo. No tenim escapatòria i hem de passar pel tràngol. Les maniobres de localització del mal, amb la colonoscòpia, no han de suposar cap patiment ni estrès: són necessàries, doncs s’han de fer i ja està. Malgrat totes les maniobres preoperatòries i operatòries, finalment t’anestesien i ni te n’adones. L’endemà veus que continues viu,  t’informen del tall que t’han fet, de les maniobres que diem làser, de la seua sutura… Res, al cap i a la fi. Qui tinga uns metges com els meus, experimentats i atents (i que jo recomanaré a qui m’ho demane), comprovarà que és més el que temem a priori, del que en realitat és.

I una observació sociolingüística, perquè no he perdut el temps. El meu cirurgià és un metge mexicà, casat amb una valenciana i parla perfectament valencià; l’oncòleg és de Lleó, casat també amb una valenciana i també parla en valencià. Els dos s’han format a Barcelona. Les infermeres, però, molt valencianes elles (alguna havia estat alumna meua), no parlen valencià… perquè els dóna vergonya. Del capellà…, no volguí ni saber-ho.

divendres, 21 d’abril de 2017

Gibraltar i Catalunya Nord

  “A la lid, con valor, empuñemos de nuevo el fusil, a luchar, con valor, que en tus rocas sabremos morir”. És la barbaritat que ens feien cantar a l’escola, per tal d’enardir-nos i preparar-nos per a ‘recuperar’ Gibraltar. Els xiquets i les xiquetes del Frente de Juventudes, encara eren arengats amb més intensitat i se sabien la cançó guerrera de cap a cap, que cantaven desfilant pel carrer, amb la seua boina roja i tot. Curiosament vaig tindre la sort de lliurar-me de la manipulació i la injúria, perquè el meu germà més gran ja hi era i jo no volia fer res del que feia ell.
 
La ràdio també arengava la població. La tesi dels franquistes era que els anglesos ens havien pres Gibraltar a la força i amb traïdoria, que aquella era una “tierra amada del pueblo espanyol” que dúiem com una espina clavada al cor. Els anglesos, doncs, eren uns enemics, com també ho eren els francesos, per la Guerra de la Independència, i els nord-americans, perquè ens havien pres Cuba, tot just no feia cinquanta anys. Tothom era enemic, menys els alemanys i els italians, que havien ajudat Franco a derrotar la República i que, havent perdut la Guerra Mundial, trobaren refugi a l’empara de Franco. Quins temps i quins bandarres!

Franco, sempre que hi havia una crisi, treia el tema de Gibraltar, i així tornava a començar la inflamació social, encara que infructuosament, perquè anaven passant els anys i tot continuava igual. Gibraltar sols era tema dels ardorosos franquistes, dels ingenus  estudiants que anaven als campaments de la OJE, dels militars que enardien els soldats pelats… El veïnat, crec que es desentenia i se’n reia; fins i tot se’n feien d’acudits com aquell del grup de gais (aleshores no hi havia la sensibilitat d’ara contra l’homofòbia) que visitaren Franco i s’oferiren a marxar sobre Gibraltar, porque no somos machos, però somos muchos, li digueren  Ressalte l’acudit, perquè demostra el poc respecte que inspirava el tema gibraltareny.

A Franco li venia molt bé el cas de Gibraltar com a coartada en moments de crisi, per a distreure la població dels greus problemes que s’arrossegaven des que havia acabat la guerra. També ho feia perquè tocar la fibra “patriòtica” era el seu deler, durant els quaranta anys de la seua dictadura, com és molt típic en els feixismes. Els seus mestres més immediats havien estat Hitler i Mussolini.

És natural que ara, el PP, hereu del franquisme per línia directa, també recórreguen al mateix tema de Gibraltar. No fa molt ja ho intentaren amb l’illot del Peregil (Julivert, en català), amb una maniobra ridícula i extravagant de l’inefable Trillo (quin tio!). Ara, amb això del brexit creuen que poden treure algun profit, sobre tot despistar la població, ja absolutament exasperada per la corrupció que els cobreix de dalt a baix. Volen posar-se una medalla, sense rentar-se la merda que porten a sobre.

Ara vull posar de relleu que els espanyols, tot just 54 anys abans d’haver de cedir Gibraltar, havien fet una altra cessió, encara major, la del Rosselló i altres comarques de l’altra part dels Pirineus, que són terres catalanes i que no han reclamat mai. Com és que sols se’n recorden i reclamen el territori pàtrio que els convé, precisament castellà?

En 1659, signaren el Tractat d’Utrecht, amb què finalitzava la Guerra dels Pirineus. Casaven el rei francès amb la filla de Felip IV de Castella i cedien a les pretensions franceses sobre els territoris catalans del Rosselló, el Vallespir, el Capcir, el Conflent, la meitat de la Cerdanya i la Fenolleda. Ho feren sense comptar amb les nostres Corts, com era preceptiu i legal, o siga que ho feren il·legalment. Cinquanta-quatre anys després, en 1713 signaren el Tractat d’Utrecht, que posava fi a la Guerra de Successió, que grosso modo fou entre castellans-francesos contra catalans-anglesos, cadascú amb els seus aliats. Pel tractat, els castellans acceptaven un rei francès (els borbons) i cedien Gibraltar i altres territoris d’Amèrica, al Regne Unit. Així és que els espanyols que reclamen Gibraltar, ho fan perquè els convé i sols d’allò que els convé, en aquest cas “la punta amada”.

Actualment, però, Gibraltar ha passat de ser una important plaça militar, que era el motiu principal per als anglesos, a ser un paradís fiscal. Al llarg dels anys s’ha anat forjant una història d’interessos econòmics extraordinaris, fora del control de Montoro. No sé si la Udef vigila o no el que hi passa, ni tampoc si ho fan els periodistes que destaparen els Papers de Panamà. Qui controla Gibraltar?

Hi ha la població, que s’hi ha anat establint i forjant un territori de gairebé 7 k2. Es tracta d’uns 32.000 i pico de gibraltarenys, gents d’al·luvió procedents de totes bandes, perquè la població indígena marxà a l’altra banda de la frontera (La Línia i San Roque, on hi viuen). Els gibraltarenys parlen el llanito, que és una mescla d’andalús i d’anglès, i viuen dels serveis i del contraban. La població més antiga, però, són les mones, de la mateixa manera que les cabres ho eren del Perejil, encara que en els dos casos, l’ONU hauria de dir alguna cosa, a veure qui té el dret, o el Tribunal de La Haia.

Així és que l’espina que els espanyols duen clavada al cor ja no és el que era. La colònia ha esdevingut un territori anglès d’ultramar i Londres no vol soltar el mos. Els gibraltarenys tampoc no volen perdre l’avantatge de la tutela anglesa i els privilegis que els atorga la seua condició, que és un xollo. Als governs espanyols també els va molt bé mantenir la reivindicació, per les raons que hem dit. A les empreses i els bancs que hi figuren com a radicats i que són tants com habitants hi ha a la ciutat, tampoc els interessa que canvie l’estatus de què gaudeixen. Evidentment, als qui hi tenen els seus diners, que evadeixen de tot control, tampoc. Gibraltar és una paròdia.

Finalment, tornem als territoris catalans regalats als francesos, on la cosa és diferent. La Catalunya Nord, que és com denominem aquelles comarques, no és cap paradís fiscal, sinó al contrari. Sotmesos a l’estricte control tributari francès i a llur llengua i interessos polítics, constitueixen la cua de França, la part més meridional i extrema i de fet sols són el 0’6% de la població francesa. Aquests territoris, poc industrialitzats, depenen de l’agricultura, la ramaderia i els serveis. Així és que, febles econòmicament, menystinguts pels francesos i desconeguts pels espanyols, els catalans del nord sols tenen el recolzament de Catalunya i tenen Barcelona i el govern català com els seus referents més favorables. Saben que el seu futur és, com el seu passat, el de Catalunya.

dimarts, 18 d’abril de 2017

Sobre «els nostres» polítics

 Article publicat a Levante-EMV el dia 18 d'abril de 2017

En política tots sabem que hi ha els nostres, que són els bons, amb els qui compartim idees i esforços, amb més o menys convenciment. I que enfront hi ha els altres, que són els dolents i a aquests, ni aigua. Així funcionem i per això hi ha tants partits, perquè tots no pensem el mateix, ni volem el mateix. Grosso modo és així, però el problema és saber exactament qui són els nostres, especialment en moments de tensió i d´enfrontaments interns en els partits, per diferències grosses o menudes, per personalismes...

Estic prenent unes cerveses amb uns amics de diversos partits, i ho comentem. Enric està molt amoïnat per la divisió dels socialistes, diu que la Susana no li fa el pes, però que Pedro tampoc i el Patxi, menys encara. Diu que ja no sap qui és el seu. Xavi, que és podemita, també està desorientat i no sap ben bé cap on va l´Iglesias. Ell és errejonista, com Montiel, encara que aquest tampoc no li agrada del tot i ara que ha d´optar per un nou secretari, no sap qui és el seu, ni la deriva que prendrà el partit respecte del pacte del Botànic. Ester, de Compromís, diu que no troba gens positiu que hi haja tanta desconfiança entre uns i altres; es refereix a la desconfiança interna en la seua coalició i entre els partits del govern. Diu que no s´aclareix del tot, i que tem si ho faran els líders.

Per tot plegat, doncs, estem ben fotuts i una mica histèrics. Qui són i qui no són els nostres? Recorde que mon tio Ovidi (voluntari de la Columna de Ferro), al cap de 12 anys d´haver perdut la guerra, tractant de creure en alguna cosa i d´adoctrinar-me, em deia que «tot canviarà quan vinguen els nostres». La seua fe era com la que teníem nosaltres durant quaranta anys, que les coses canviarien quan moriria Franco i vindrien els nostres. Els qui havien de vindre, no existien, i els d´ací feren la gran frustració de la transició.

Així és que, tal com estan les coses, coincidim que, amb les divines esquerres que tenim, o siga amb els nostres, encara queda PP per a uns quants anys més. Ester, que és molt pessimista, recorda que amb tot el que està eixint-los a la cara als del PP, la gent continua votant-los i que, per tant, és probable que no hi haja res a fer. Si en lloc de perdre el temps amb picabaralles personals o amb matisos, començàrem a veure les coses amb més pragmatisme, tot canviaria, però la clau la tenen els nostres líders i cadascú llaura cap a sa casa. Exactament com han fet i fan els de la casta, que tothom ha oblidat que eren tan dolents, diu Xavi. Enric i jo, que enguany fem 75 anys, ens conformaríem si aproven la llei per una mort digna i si els nostres deixen de fer el burro; ens moriríem més a gust.

dilluns, 10 d’abril de 2017

GIBRALTAR ÉS DELS GIBRALTARENYS




GIBRALTAR ÉS DELS GIBRALTARENYS

Josep L. Pitarch

Gibraltar és un tema que no m’ha interessat mai, perquè tal com s’ho plantegen els espanyols i els anglesos, es tracta d’una colònia, de la qual disputen la seua possessió. Com estic en contra que cap nació tinga cap dret sobre ningú, i a favor de les independències de totes les colònies, jo ho tinc més que clar: Gibraltar és dels gibraltarenys.

Lamentablement, quan anava a escola, la “doctrina” amb què ens ensinistraven els mestres i la propaganda franquista, volia fer-nos creure que Gibraltar era “una espina que llevamos clavada en el corazón” (tinc davant meu el llibre de política i vaig copiant). Jo no sentia cap espina clavada ni en el cor, ni enlloc, però ens deien que sí, que allò era “nuestro” i que l’hauríem de recuperar. Ens feien cantar “Gibraltar, Gibraltar, punta amada de nuestra nación... A la lid, con valor, empuñemos de nuevo el fusil, a luchar, con valor, que en tus rocas sabremos morir”.

Jo tenia uns deu anys i intuïa que allò no podia anar de debò, anar-se’n a assaltar res. Crec que la gent, que havia passat la cruel guerra civil i que, aquesta si, encara la tenia clavada a l’ànima, tampoc feia massa cas. En efecte, anaven passant els anys i encara que la dictadura treia el tema, sempre que hi havia alguna crisi, en realitat Gibraltar continuava estant on sempre. Gibraltar sols era tema dels ardorosos franquistes, dels ingenus  estudiants que anaven als campaments de la OJE, dels militars que enardien els soldats pelats... Curiosament vaig tindre la sort de poder-me lliurar de caure en la manipulació, encara que sí que vaig estar fent l’idiota a una caserna i vestit de quequi, però sense entusiasme, o siga amb desídia.

Després, estudiant a la Universitat, vaig saber la veritat del cas Gibraltar, però també altres coses que tenen a veure amb qüestions territorials ben contradictòries. Per exemple, que els espanyols, tot just 54 anys abans de haver de cedir la roca que ara reclamen, havien fet una altra cessió, encara major, la del Rosselló i altres comarques de l’altra part dels Pirineus, que no han reclamat mai. Com és que sols se’n recorden i reclamen el que els convé?

Resumint, en 1659 signaren el Tractat d’Utrecht, amb què finalitzava la Guerra dels Pirineus. Casaven el rei francès amb la filla de Felip IV de Castella i aquests cedien a les pretensions franceses d’una sèrie de territoris catalans de l’altra banda dels Pirineus (Rosselló, Vallespir, Capcir, Conflent, Cerdanya i Fenolleda). Ho feren sense comptar amb les nostres Corts, com era preceptiu i legal, o siga que ho feren il·legalment. Així són ells.

La següent Guerra, la de Successió, que grosso modo fou entre castellans i francesos contra nosaltres i els anglesos, acabà amb el Tractat d’Utrecht (1713), segons el qual els castellans cedien Gibraltar i altres territoris d’Amèrica, al Regne Unit. Així és que els espanyols, que sols reclamen Gibraltar, sols ho fan d’allò que els convé, “la punta amada”.

A Franco li venia molt bé el cas de Gibraltar com a coartada en moments de crisi, per a distreure la població dels greus problemes que s’arrossegaven des que havia acabat la guerra. També ho feia perquè tocar la fibra “patriòtica” era el seu deler durant els quaranta anys de la seua dictadura, com és molt típic en els feixismes. Els seus mestres més immediats havien estat Hitler i Mussolini.

Però Gibraltar ha passat de ser una important plaça militar, que era el motiu principal per als anglesos, a actualment un paradís fiscal. Enllà s’ha anat forjant una història d’interessos econòmics extraordinaris, que no sé si la Udef vigila o no, ni tampoc si ho fan els periodistes que destaparen els Papers de Panamà. Qui controla Gibraltar, senyor Montoro?

Per altra banda hi ha la població, que s’hi ha anat establint i ha anat forjant un territori de gairebé 7 k2. Es tracta d’uns 32.000 i pico gibraltarenys, gents d’al·luvió procedents de totes bandes, perquè la població indígena marxà a l’altra banda de la frontera (La Línia i San Roque).  Gent que parla el llanito, que és una mescla d’andalús i anglès, i que viuen dels serveis i del contraban.

Així és que aquella espina que els espanyols duen clavada al cor ja no és el que era, quan se’ls clavà en 1713. La colònia ha esdevingut un territori anglès d’ultramar i Londres no vol soltar el mos. Els gibraltarenys tampoc no volen perdre l’avantatge de la tutela anglesa. Com als espanyols els va molt bé mantenir la reivindicació, l’atzucac és evident. Tampoc no crec que les empreses i els bancs que hi figuren com a radicats, que són tantes com habitants hi ha a la ciutat, vulguen que canvie l’estatus de què gaudeixen...

Mentrestant, als nostres territoris de l’altra part dels Pirineus, la cosa és diferent. La Catalunya Nord, que és com denominem aquelles comarques germanes, no és cap paradís fiscal, sinó al contrari. Sotmesos a l’estricte control tributari francès i a llur llengua i interessos polítics, constitueixen la cua de França, la part més meridional i extrema i de fet sols són el 0’6% de la població francesa. Aquests territoris, poc industrialitzats, depenen de l’agricultura, la ramaderia i els serveis.

Així és que, menystinguts pels francesos i desconeguts pels espanyols, els catalans del nord sols tenen el recolzament de Catalunya i tenen Barcelona i el govern català com els seus referents més favorables. Saben que el seu futur és, com el seu passat, el de Catalunya.

Així doncs i per recapitular i acabar, el tema de Gibraltar, en realitat és una paròdia, tant per al govern de Madrid, com per al de Londres i no crec que canvie la situació per molt de brexit que s’invoque. Bufes de pato. Hi ha massa interessos econòmics en joc per a uns i per ala altres i els gibraltarenys viuen instal·lats en un xollo, que no pensen soltar. Gibraltar, per acabar, no és cosa nostra i ja s’ho faran.

diumenge, 2 d’abril de 2017

QUI SON ELS NOSTRES ?



QUI SON ELS NOSTRES ?
Josep L. Pitarch

Comentem uns amics, mentre ens fem unes cerveses al bar xinès La Llimera de Silla, les contradiccions i les frustracions de la nostra història. He dut a la tertúlia un bon amic de la joventut, d’Alboraia, que ha vingut a visitar-me, avorrit de fer de jubilat. Enric està molt amoïnat per com va tot això dels socialistes, diu que la Susana Díaz no li fa el pes, però que Pedro Sanchez (“llamadme Pere”) tampoc del tot. Ja no sé qui són els meus, diu l’Enric, que parla per ell, perquè és l’únic socialista de la tertúlia.

El podemita, Xavi, també està desorientat i no sap ben bé cap on va Pablo Iglesias, es lamenta. Ell era d’Errejon, com Montiel, encara que aquest tampoc no li agrada del tot. Ara que Montiel no es presenta a repetir de secretari, no sap la deriva que prendrà el seu partit. Xavi està a favor del pacte del Botànic, però “no responc de tots els nostres...”. També està amoïnat.

Els altres dos tertulians som de Compromís. Ester diu que els “nostres” senten desconfiança de tots, primer ho fan dels altres socis aliats, i després dels altres partits del govern del Botànic, i que ella no s’aclareix i tem si ho faran els líders. Diu que la situació no és bona i que provoca histerisme, confusions i frustracions; a la recíproca, també els altres partits ttenen desconfiança de nosaltres.

Per tot plegat, doncs, estem ben fotuts, dic jo. I propose que parlem sobre qui són i qui no són “els nostres”, per entendre’ns. Recorde que mon tio Ovidi (cenetista), tractant d’infondre’m alguna esperança, em deia que tot canviaria “quan vinguen els nostres”. En la guerra s’havia integrat a la Columna de Ferro i encara mantenia el romanticisme que impulsava aquells joves anarquistes i la mateixa voluntat expeditiva, sols que, al cap de 13 o 14 anys del final de la guerra, l’ímpetu inicial se li havia afluixat i sols li quedava esperar això: que vingueren “els nostres”...  També intentava fer-me anarquista.

Doncs la seua era la mateixa fe que teníem nosaltres durant quaranta anys, que les coses canviarien quan moriria Franco i vindrien “els nostres”, diu Enric, al temps que reclama més cervesa als xinesos. Realment, els qui esperàvem, no vingueren mai, no existien, ni els d’ací ho férem tant bé i aquesta ha estat la gran frustració... I ho dic jo, afegeix, que sóc socialista.

Així que, què podem fer, pregunte. Enric i jo enguany fem 75 anys i sols podem esperar que s’aprove la mort digna, però vosaltres, els més joves, què espereu? Tal com estan les coses, l’Ester i Xavi coincideixen que, amb les esquerres que tenim, encara queda PP per a uns quants anys més. Mireu, si amb tot el que està eixint-los a la cara, continuen essent el partit més votat, és que ací no hi ha res a fer, diu Ester està molt pessimista i pensa que tot seria diferent si, en lloc de perdre el temps amb picabaralles personals, començàrem a veure les coses amb més pragmatisme...

La clau la tenen, segons Xavi, els “nostres líders”. O sóc molt ingenu, o cadascú llaura cap a sa casa, exactament com han fet i fan els de la casta, que ara sembla que tothom ha oblidat que eren tan dolents... Demanem una altra cervesa a Li. Aprofite per a fer veure que tots quatre som molt difícils d’acontentar, o d’entendre. Serà el desfici, diu Ester.

El meu amic d’Alboraia, que ha seguit per la premsa la informació sobre el nom de la biblioteca de Silla, em diu que sembla que disbarats d’aquest tipus no se’n produïen quan jo era alcalde del primer quatripartit i que les propostes del govern sempre arribaven al plenari consensuades, amb alguna excepció, com la de la contracta de l’aigua potable. Què ha passat amb el quatripartit d’ara?

Li haig de contestar jo, però no tinc ganes de fotre més canya “als nostres”. Ja saps Enric, i sabeu vosaltres, que sou sillers, que estic apartat de la política local, fins i tot d’opinar. Si aquesta vegada he intervingut, en el tema de la biblioteca, ha estat per un acte de justícia i també de política fina i excepcionalment. M’explique, repetint els arguments del meu article de dimarts passat, publicat al Levante. Tots els coneixeu, però resumint-lo, tractava de proposar el nom de Xelo Carbonell, com un homenatge a la promotora de la idea de la gran biblioteca que finalment s'ha fet, i perquè així m’havia compromès, quan era l’alcalde, amb l’associació de bibliotecaris valencians (ABV).

Respecte de la política fina, té a veure amb la proposta de posar el nom de Miguel Hernandez, que amb tots els meus respectes, mereixeria un carrer important del poble i organitzar actes a les escoles per a donar-lo a conèixer més i millor. A aquestes dues propostes s’hi varen afegir altres dues, al meu entendre absurdes i extemporànies: posar-li el nom de Josep Antich o fer una enquesta popular.

Aquest és un exemple de burrera al més alt nivell (al nivell de plenari). Recorde que quan jo era alcalde aprovàrem per unanimitat, i a proposta meua gairebé sempre, el nomenament del jutge de pau, la denominació de més de 40 carrers, la nominació de la piscina coberta a nom de Vicent Garcia, el Multifuncional a Carme Valero i el nomenament de Josep Antich com a cronista de la ciutat. I més coses que no recorde...

I això que aquell quatripartit (EU, Bloc, UV i PP) era més difícil que el d’ara, diu Xavi, entre quatre partits tan antagònics. El d’ara s’ha format amb partits més “propers”: PSOE, Bloc, EU i Podem. No han estat capaços, però, de dur una proposta tancada i coherent i han fet el ridícul.

Fem més comentaris d’aquest caire, però es fa tard, sobre tot per al d’Alboraia, que ha d’agafar el tren i el metro, amb el passi de jubilat. Entre els tres sillers li paguem les cerveses al foraster i total, amb vuit canyes hem arreglat el món.