dimarts, 14 de novembre de 2017

CRÈIEM QUE TOT S'HAVIA ACABAT, I NO ERA VERITAT

CRÈIEM QUE TOT S'HAVIA ACABAT, I NO ERA VERITAT
Article publicat a SAÓ el 14 de novembre de 2017
 
Amb les ganes que teníem de la mort de Franco (que ho féu al llit, per a la nostra vergonya), de la legalització dels partits, les eleccions i la Constitució, crèiem que ja estàvem en Xauxa. A poc a poc hem anat caient de la burra, uns més aviat que altres. Jo em conte entre els qui no votàrem la Constitució, i per tant no sóc responsable com els que sí que ho feren, de la misèria en què estem enxampats. Encara menys que els qui creuen que la constitució és un text sagrat i intocable, perquè, com estem veient, és un text inservible i insuficient ara mateix i s’ha de modificar. Catalunya amb el procés ha posat en evidència el tema territorial, però també hi ha altres motius com la independència judicial, la inutilitat del Senat, si el poble volem monarquia o república…

Però tornem-hi. Crèiem que “tot” s’havia acabat i ha resultat que no, que tot continua com quan la dictadura, perquè no se n’havien anat, hi romanien camuflats, havien canviat un poc les formes, el color de la roba i la camisa i prou. La policia, per exemple, han canviat del gris al marró, al blau, al negre, però són els mateixos de sempre. Els polítics també, són bàsicament els fills o els afillats del franquisme, de la mateixa corda.

Segons la puríssima Constitució, la justícia és igual per a tots. Qui s’ho creu, però? Podem recordar com ha acabat el cas de la infanta i del duc empalmat. O preguntar-nos per què alguns jutges i fiscals i en primer lloc el cap Maza, no són tan diligents en els casos de corrupció del PP com ho han estat en el procés de Catalunya. Mira si són diligents, quan volen, que ja han avançat la pena que els caurà a sobre a Puigdemont i el seu govern, i ho saben abans de jutjar-los! A alguns ja els han posat a la presó. Quina doble vara de mesurar que tenen, segons de qui es tracte.

És necessari, doncs, que els jutges demòcrates parlen clar, com ja estan fent alguns que ens han fet saber que la jutgessa Lamela, ha comès moltes irregularitats en les decisions que ha pres. Sembla increïble que ningú del poder judicial s’haja plantejat d’esmenar la situació d’aquesta senyora encara. Com crec que tots i tothom tenim l’obligació de “retratar-nos”en aquest brut afer, jo ja he signat una petició perquè inhabiliten la jutgessa.

Els problemes de desenteniment entre Catalunya i Espanya, que s’han evidenciat en tot “el procés”; la reforma constitucional que s’haurà d’afrontar; el diàleg entre els polítics que tothom reclama i que Rajoy és incapaç d’entendre, són qüestions polítiques i no judicials; evidentment tampoc no són qüestions policials ni, molt menys, militars, que algú ja n’ha pensat. El moment és, doncs, crucial, i inhibir-nos ja no és possible, i no fer res, tampoc. Alguns tenim molt clar que des de Madrid intenten la recentralització de l’Estat, a base de retallar transferències autonòmiques, o siga fent-les desaparèixer.

El merder en què estem immersos, doncs, és enorme i els partits polítics de l’esquerra, els nacionalistes i els joves nouvinguts en nom de la protesta, la rebel·lió i la regeneració, han de fer un esforç, per a posar una mica d’ordre, perquè són els únics que poden fer-ho. Amb el PP i els seus escolans de C’s, no es pot comptar i per això haurien de quedar  a banda, ignorant-los, en la mida del possible, perquè ja han fet prou de mal; ara que porguen. Les coses clares: mantenir Rajoy, com fa el PSOE, és una traïció als socialistes, als obrers i als espanyols, que ho pagaran car, supose. Lamentablement, no hi ha manera de desentendre’ns dels socialistes, perquè ens podem fer falta mútuament i, per tant cal ésser, encara que amb desconfiança, cauts i no perdre la confiança que en algun moment els convinga fer bondat.

Els de casa, els independentistes, són els que em preocupen. L’esforç que han fet a Catalunya i que duen de cul Rajoy i els seus còmplices, no s’ha de fer malbé ara que venen les figues electorals. Crec que la proposta d’anar tots plegats era la millor: units per Catalunya! La història ho recordarà, perquè un triomf independentista el 21 de desembre seria un esplèndid colofó i marcaria un abans i un després indiscutible. Seria la decisió més important i definitiva que s’hauria pogut prendre, de cara a aconseguir l’objectiu d’una república catalana. En altres circumstàncies i en altres països, s’ha fet, per a derrotar l’enemic comú. Ací, ERC, PdCat, Podem, CUP, Comuns i les entitats socials, no han estat capaços i la història els jutjarà. En aquest aspecte, tampoc res no ha canviat i tot continua igual (també són els mateixos, de sempre. Junts pel Sí fou una xamba). Tot s’ha se confiar, doncs, als resultats electorals, per si es pot fer carambola i aconseguir un pacte de govern. Déu dirà.

La dreta, per exemple, com tenen un objectiu comú, que és omplir-se les butxaques i fer més rics els amics, saben aparcar les diferències entre ells. Els nacionalistes som d’altra classe i, com cantava Raimon, no som d’eixe món. Molt bé, això no té remei, pel que es veu, però, algun dia podríem obrir l’ull i deixar de fer el fava?

El que han fet Rajoy i els seus còmplices, envaint Catalunya, emparant-se de les institucions i duent a la presó el legítim govern, ha estat un acte antidemocràtic, de caire feixista (com els de Primo de Rivera i Franco). Aquesta vegada no ens han bombardejat, ni han entrat els tancs per la Diagonal, però han fet presos els nostres representants i “anul·lat” el govern i les institucions i altres coses totalment indignants. Al remat, acollonits per com anaven les coses, han comès la temeritat de convocar  les eleccions del 21 de desembre, evidentment injustes, perquè no tenen cap dret. Hem acceptat el repte i anirem a les eleccions de Rajoy… però no hem fet un gran pacte per Catalunya. Per tant, en aquestes circumstàncies, podrem confiar que encara quedarà un mínim de sentit comú, si els nacionalistes guanyem als espanyolistes?

La meua musa Empar Saragossà m’ha enviat tres rodolins polítics, que li publique amb molt de gust: 1. Maza per als qui vol és una marassa i per als qui no vol, és com una maça.  
2. Rivera està convençut que té els trumfos a la mà, i que l’Arrimadas guanyarà; jo m’hi jugue un vermut a que no serà
3. Catalunya serà la seua tomba, digué a Rajoy Joan Tardà, i com és segur que passarà, li tocarem la simbomba.

dijous, 9 de novembre de 2017

RAONS PERQUÈ PUIGDEMONT ES QUEDE A BRUSSE·.LES


RAONS PERQUÈ PUIGDEMONT ES QUEDE A BRUSSEL·LES
Article publicat a LEVANTE-EMV el dia 9 de novembre de 2017






Com no entenc de martingales judicials, em limitaré a donar unes raons per les quals crec que Puigdemont i els consellers que l´acompanyen, tenen dret a romandre a Brussel·les. Sé que no els fa falta la meua opinió, perquè estan perfectament aconsellats, millor que no Rajoy. Potser, doncs, que els faran més falta les meues raons al govern espanyol, que no al català. Tenint en compte casos similars, a tot arreu i al llarg de la història, Puigdemont té l´obligació d´evitar cap tribunal hostil, ni cap policia de part, que és exactament el que pretenen a Madrid. Com tothom, té dret a defensar-se en un judici just i per això s´empara de la justícia belga. Per boca dels bocamolls del govern i els mitjans afins, ja sabem el que havien preparat: 30 anys de presó, i algú insinuà que el mateix final que tingué Companys ...

Els càrrecs electes són legítims quan compleixen llurs programes electorals i quan executen els acords parlamentaris. Contràriament, perden tota la legitimitat si no fan el que havien promès o es neguen a complir els mandats parlamentaris. Curiosament, aquest és el cas del PP, amb tots els incompliments del propi programa electoral, amb tota la corrupció i amb el seu menyspreu als acords parlamentaris. I són aquests, precisament, els qui diuen que volen salvar Espanya...

Per altra part hi ha el doble dilema sobre a quines autoritats s´ha d´obeir, i a qui han de donar compte els polítics electes. Com el poder ve del poble, els polítics electes es deuen al poble que els ha elegit. Haver «anul·lat» la voluntat del poble català, com han fet el PP, el PSOE i C´s, és absolutament antidemocràtic. I excusar-se amb la Constitució és cínic, perquè en aquest text legal, que no és cap text sagrat, ni tancat, els «constitucionalistes» han introduït modificacions pel seu compte i han interpretat el trist article 155 com han volgut, sense cap aval jurídic, com estan advertint juristes molt prestigiosos.

Puigdemont és el president dels catalans i sols els catalans poden destituir-lo i precisament amb unes eleccions, la convocatòria de les quals correspon al mateix president i al Parlament. Rajoy no té cap autoritat per haver-ho fet, com tampoc de nomenar ningú ni que siga provisionalment, a dirigir Catalunya. És evident que ho fa perquè té la força de les armes i dels fiscals.

Finalment, crec que Puigdemont no s´ha de presentar davant de cap tribunal espanyol pels motius dels quals se l´acusa, perquè com a representant legítim de Catalunya, està en l´obligació de preservar la legitimitat, violentada des de Madrid.

Així i tot, donant mostres de sentit comú i voluntat de pau, Puigdemont ha acceptat la convocatòria del 21 de desembre. Així podrem constatar quina és l´opció que trien els catalans i les catalanes: o partits independentistes o partits espanyolistes. O siga, el que es volia saber amb el referèndum que avortaren a Madrid. Rajoy s´ha posat en un atzucac del qual sols podrà sortir si, finalment, seu a dialogar políticament, cosa que o no sap o no li deixen fer.

 



dimarts, 31 d’octubre de 2017

I ARA, QUÈ FEM ELS INDEPENDENTISTES?

I ARA, QUÈ FEM ELS INDEPENDENTISTES?

Article publicat a SAÓ el dia 31 d'octubre de 2017

Com la darrera batalla, encara inconclusa, entre Catalunya, que vol la independència, i Espanya, que no solta mos, es decanta a favor de l’Estat, des del País Valencià sols se m’ocorre fer cinc reflexions, una advertència final i un epíleg poètic, que ve al cas. La primera reflexió és que hem viscut, una vegada més i en van moltes des del segle XVII, un enfrontament per la defensa dels drets dels catalans, clarament conculcats pels espanyols. Com per part catalana no s’ha perdut la dignitat, ni s’ha defallit davant les porres de la policia i les amenaces judicials, ni tampoc s’ha defallit perquè ja han dut gent a la garjola (els Jordis) i en duran més encara (a Puigdemont i Junqueras, per exemple). I com ha quedat a la vista de tothom la manera expeditiva i antidemocràtica de l’actuació espanyola, amb la força i no amb el diàleg, crec que, per tot plegat, ens hem de felicitar, perquè hem guanyat més que perdut, ho subratlle.

La segona reflexió és que no hi ha més escapatòria que desembarassar-nos-en, perquè les lleis espanyoles ens són adverses, indefectiblement i sense remei. No tenim res a guanyar, amb aquesta gent; no tenim ni les claus de casa, com li passa al tio Canya i cal posar un forrellat nou. Aquesta vegada, per exemple, amb les “lleis” a la mà, el govern de Madrid ha “destituït” el president i el govern català i s’ha empassat l’autonomia. No ha hagut una guerra, com féu Franco i abans molts altres, i no ens han passat per sobre els tancs. És evident, però, que com sempre, ens han “vençut”, però no convençut.

La tercera reflexió té a veure amb les properes eleccions del 21 de desembre, que, evidentment, com les ha convocades qui no té cap legitimitat per fer-ho, segons han explicat alguns juristes, seran unes eleccions injustes. També és antidemocràtica la destitució del govern català i la seua “substitució” per una virreina i uns “governants” castellans, però això a ells no els amoïna. Oposar-se a aquestes eleccions crec que seria absolutament legítim i comprensible, però gens útil. Presentar-se i guanyar-les, crec que seria el millor, però per a això s’hauria d’arribar a un compromís rigorós entre els independentistes i anar plegats, o no molt desapegats. L’enemic, ara més que mai, són els partits espanyolistes i han de quedar desautoritzats.

La quarta reflexió és sobre el trist i repugnant paper dels socialistes en tot aquest afer, perquè podrien haver limitat la seua implicació, si era el que volien les seues mòmies de patums i barons, sense comprometre’s com han fet i al mateix nivell que C’s i el PP. Les properes eleccions donaran la mida del seu error, crec. I precisament quan estan explotant, com una traca que no atura, tots els judicis sobre la corrupció popular, tot aquest quefer català està servint perquè el tema més gros i més miserable, la corrupció, passe més desapercebut. Rajoy estarà molt content.

Una cinquena reflexió té a veure amb tres obsessions molt espanyoles amb què s’han contaminat periodistes i tertulians i que ens han refregat pels nassos. La primera és que els catalans, diuen, han actuat “il·legalment”, ignorant o volent fer que ignoren que la major part dels avanços en drets civils, i de les independències, s’han aconseguit actuant en contra de les lleis del moment (l’avortament, el matrimoni homosexual, el vot femení, la supressió del servei militar…). La segona és la de desqualificar el referèndum de l’1 d’octubre, perquè no es pogué fer amb garanties democràtiques, sense afegir que qui ho impedí fou el govern de Rajoy, enviant policia a dojo, amenaçant, intervenint antidemocràticament… La tercera obsessió se’ls ha despertat ahir pel matí (som a 31 de novembre) per saber si Puigdemont ha demanat asil polític o no. Un famós periodista qualificava de traïció que el president hagués fugit, ignorant que qui té una tan alta responsabilitat com Puigdemont ha de procurar salvar-se i salvar la dignitat i la legalitat del seu càrrec i de preservar la dignitat i la legalitat de la nació. Així ha estat sempre i a tot arreu. Si ho ha fet, doncs, el president, ho ha fet molt bé i els qui tenen molt a callar són els promotors de l’agressió i els periodistes que els donen suport.

L’advertència final la vull fer a Podem i a Catalunya en Comú, en primer lloc. Sembla que poden jugar un paper decisiu i, per tant, han d’aclarir-se definitivament si estan amb l’Espanya del PP de la corrupció, del perillós (Primo de) Rivera i dels poca-solta socialistes, o si estan per una altra Espanya, com han estat prometent fins ara, més justa i més democràtica. A aquesta banda hi ha els independentistes, ja ho saben, que democràticament defensen els seus drets No hi ha més alternativa i ara tenen l’oportunitat d’aclarir quin camí volen emprendre i amb qui: amb el trio de la Moncloa o amb els altres.

L’epíleg poètic són una onzena de sextets semi-lliures que m’ha escrit la meua musa particular Empar Saragossà i que em demana si li’ls puc difondre. Li he dit que si, que els inclouré en aquest article, encara que el permís l’ha de donar la redacció de Saó.

EL TRIO DE LA MONCLOA
 (Empar Saragossà)

Com fotrem a Puigdemont,
és a dir, als catalans?
És l’objectiu que, a tres mans,
han signat Rajoy, Rivera
i el Sanchez, el més calavera:
el Trio de la Moncloa.

El Rajoy diu: “jo, ja ho tinc,
hi aplicaré amb mà ben dura
el cent cinquanta-cinc.
I veurem la fiscalia
tot  el que denuncia
i tot el que els incoa

Això serà una botifarra  
diu el Sànchez, “ho sé per l’Iceta,
que sap molt bé del que xarra,
i està que es desinquieta.
Potser serà un revulsiu, em diu:
fotem-los, sols una miqueta

Res, a por ellos”, diu Rivera.
Puigdemont a la garjola
i als qui es moguin, llenya!
I català que voli, a la cassola.
S’ha de ser expeditiu,
com la Caixa i Codorniu”.

Els tres també estan d’acord,
que sobren les autonomies,
i juren amb aquest pirulí :
España és una grande y libre
i  no hi caben soberanies
que no tinguen pedigrí ”

Han tret la fúria espanyola
i han donat un cop d’estat,
de tall franquista i calculat.
Volen fer una carambola
i dur els catalans al jutjat:
“a veure què s’han pensat”.

Puigdemont a la presó,
Junqueras i Carbonell, també,
acusats de rebel·lió,
de fer-ho  tot malbé
i de malversació.

L’Espanya que ells volen
és la dels castellans,
i les tribus assimilades,
d’asturs, càntabres, murcians,
andalusos, extremenys i manxecs,
madrilenys, lleonesos i riojans…

Perquè als bascos i valencians,
navarresos, balears i aragonesos,
i canaris, com als catalans,
ens retallaran els estatuts
i ens deixaran ben fotuts.

CONCLUSIÓ
Una república federal
de la península ibèrica,
incloent-hi Portugal,
és impossible amb la histèrica
mentalitat imperial
de madrilenys i castellans.

I mentre que esdevé tot això,
qui pensa que estan jutjant al PP?
I fora cas que també,
qui més aprofite la proclamació
de la República Catalana,
siga aquesta fauna hispana.

dilluns, 30 d’octubre de 2017

EL XOLLO S'ACABA
Article publicat a LEVANTE-EMV, el dia 30 d'octubre de 2017

Qui tinga els anys que jo, recordarà que ens ensenyaven que Espanya havia tingut un imperi, del qual ens volien fer sentir orgullosos i hereus. De la manera com es conformà tot allò, sols ens explicaven que l´anaren fent manu militari i en nom exclusiu dels reis de Castella, sota el seu penó, l´espassa i la creu, batejant els indígenes, ensenyant-los a parlar castellà i a tapar-se les vergonyes. També ens explicaven que, per raons matrimonials, els castellans havien acabat emparant-se de Portugal i el seu imperi, dels Països Baixos, de la Corona d´Aragó (catalans i valencians, especialment) i finalment de les colònies africanes. Mentrestant conquistaven tants enormes territoris, s´omplien el cabàs i enviaven vaixells carregats d´or i de béns als reis de Castella.

Ens explicaven poc sobre com s´acabà tanta vanaglòria, de les guerres dels territoris ocupats per a fer fora als castellans (el cas de Portugal fou el més notori), de les guerres d´independència de les colònies americanes del segle XIX, que sempre perderen els castellans i de les vendes i permutes de territoris i illes remotes del Pacífic. L´imperi anava acabant-se. A finals del segle tampoc pogueren retenir Cuba, Puerto Rico i les Filipines, que també s´independitzaren. Ja en el segle XX, fou el torn de les colònies africanes, que s´independitzaren sota el govern de Franco. Ara ja en queda ben poca cosa d´aquell famós imperi: Ceuta, Melilla, uns illots africans, les Canàries, els bascos i nosaltres, catalans i valencians... D´un imperi de 20 milions de metres quadrats, pràcticament els que té Europa, ja no els en queda només que això.

En totes aquelles rebel·lions, els independentistes s´oposaren a l´autoritat real i foren acusats de deslleialtat, malversació de cabals públics, sedició i rebel·lió i molts foren empresonats i/o executats. Finalment, però, triomfà la rebel·lió i les colònies aconseguiren la independència, de mala manera, doncs. Els himnes nacionals d´aquelles repúbliques americanes dediquen estrofes a recordar-ho.

Però, a Espanya no han après res de la història i continuen obcecats, fent el mateix que sempre. Ara mateix, en lloc de tractar de treure´n trellat, dialogant i cercant alguna solució política per a Catalunya, sols confien en les armes i en "la llei". Els rebels que mai no hem estat d´acord amb l´espanyolitat casposa i patriota, teníem i tenim molt a guanyar i poc a perdre, en els enfrontaments; ells és al revés, perquè ja ho tenen tot i no han de guanyar res més i sols poden perdre. Per tant, haurien d´anar més amb compte o se´ls acabarà el que els queda del xollo. Catalunya, precisament, és el 20% del PIB de l´Estat. Al remat, però, s´han emparat de les institucions catalanes i han perjudicat greument la seua economia (tirant-se pedres sobre si mateix, no sé si n´han pensat).

Ara, com pensen governar Catalunya, si tenen la població en contra? Creuen que els catalans callaran? Com digué el president Companys, "els catalans tornaran a sofrir i tornaran a lluitar". Els castellans, potser que "guanyaran, però no convenceran", que digué Unamuno dels franquistes.

dimarts, 10 d’octubre de 2017

La raça hispànica, la Guàrdia Civil, Catalunya i la Pilarica

La raça hispànica, la Guàrdia Civil, Catalunya i la Pilarica


Amb motiu de la polivalent festa del 12 d’octubre, faré un resum d’aquesta circumstància, referint-me, més que res i en primer lloc, a la raça hispànica i al remat, em referiré als darrers fets de Catalunya. Començaré per la qüestió hispànica que ens ensenyaven a l’escola, perquè aquelles coses no s’obliden tan fàcilment. Jo encara recorde la llista dels reis gots i els dotze fills de Jacob. Els mestres de la meua època, eren en gran part uns franquistes convençuts o de conveniència, que ens adoctrinaven, amb la vara a la mà, en les paranoies del règim. Les excepcions eren això, uns mestres excepcionals, que confirmaven la regla. 

Entre les paranoies de què ens parlaven hi havia el dia de la Raza, que després canviaren a la Hispanidad, cada 12 d’octubre, en honor a Colom i al descubrimiento… i al imperio. Era dia de festa escolar, doncs, perquè, segons deien, Espanya havia estat una cosa molt gran. Dels indígenes colonitzats solament sabíem que els havien batejat, ensenyat a parlar castellà i a vestir-se tapant-se les vergonyes.

Com aquesta festa continua celebrant-se i és obligatòria a tot arreu de l’estat, jo cada any procure fer la contra. Fer festa de cap conquista guerrera sempre m’ha resultat rebutjable i especialment d’aquesta. Curiosament intenten involucrar-nos a tots, o siga, responsabilitzar-nos a tots en la història de la conquista. Fins i tot a la nostra confederació, quan en realitat no ens papàrem ni una rosca, perquè la conquesta i l’explotació d’aquells països fou a benefici exclusiu de la corona de Castella. 

A Catalunya darrerament hi ha ajuntaments que pensen com jo i consideren el 12 d’octubre un dia laboral com un altre. Supose que la iniciativa anirà a més, fins que la nova república, quan es puga constituir, la farà fora definitivament. Quin disgust per al trist ministre de l’espionatge i gran manipulador, Fernández Díaz, que titllà d’indigents culturals els polítics que suprimien la festa nacional que comentem.

Com la colonització d’Amèrica ja no té cap justificació política a partir que l’ONU ha proclamat la descolonització i el dret d’autodeterminació dels pobles sotmesos, com a objectius prioritaris, les històries que ens contaven s’han de revisar. La colonització d’Amèrica i de la resta de l’Imperi, fou un genocidi i un lladronici, que es practicà durant més de tres-cents anys, amb l’eliminació de milions d’indígenes i de llurs cultures i la submissió a la força als castellans. És veritat que d’aquell enorme imperi ja no els queda res, llevat de Ceuta, Melilla i uns illots, de Canàries, d’Euskadi i dels Països Catalans, però, sembla que no se n’adonen de la marxa de la història i per això continuen fent el burro, com ara mateix a Catalunya.

Aquelles repúbliques ,que nasqueren de la descolonització i les guerres d’independència, a Espanya les anomenen naciones hermanas, però en realitat tenen mals records de tot el que els passà i per això no celebren com ací el 12 d’octubre. Algunes repúbliques no celebren res i les hi ha que celebren el Dia de la Resistència Indígena, o el Dia de la Descolonització, que és tot el contrari que el de Dia de la Hispanidad. Altres celebren el Columbus Day… A Amèrica, doncs, no tothom pensa com aquell trist ministre de l’interior i no fan festa i, per tant, podem suposar que aquest també els considera un tall d’indigents culturals.

Per a corroborar encara més el que entenen en aquells països que fou la colonització podem fer dues coses: repassar els seus llibres d’història escolars, o recórrer a les lletres de llurs himnes oficials, com he fet en un anterior article, publicat a Saó (El Papa a favor de la independència? 27/07/17). Citava els himnes d’Equador, Bolívia, Paraguai i Argentina, que parlen del ceptre que els havia oprimit (la corona castellana) i que ja havien trencades les cadenes i els jous que els mantenien sotmesos. M’oblidí del Perú, i ara ho subsane amb una estrofa que fa: “Largo tiempo el peruano oprimido, la ominosa cadena arrastró, condenado a cruel servidumbre, tres siglos de horror, tres siglos gimió”. Més clar, l’aigua.

En el cas dels llibres, crec que algú hauria de fer una recerca al respecte. Per exemple, com contí en aquest article, el Papa féu un discurs a l’Equador, que celebrava el bicentenari de la seua independència, dient que aquesta “va néixer de la falta de llibertats. Va ser un crit nascut de la consciència d’estar essent oprimits i saquejats”. El Papa, evidentment, això ho sap des que anava a escola, on els mestres ho expliquen així. No sé si Fernàndez Díaz creu que el Papa i els mestres argentins també són uns indigents culturals, però que vaja amb conte amb el que diu, perquè es tracta de qui es tracta i ell és de l’Opus.

L’actual ministre d’exteriors hauria de llegir els textos d’història, quan torne a estiuejar per aquelles terres i de gorra. Així sabrà el que pensen els seus col·legues americans, sobre el tema, no siga cas que també siguen uns indigents culturals, perquè encara serien a temps d’españolizar-se, com volia fer Werth amb els xiquets catalans. També ho dic perquè el ministre vaja amb l’ull viu, ja que una estrofa de l’himne peruà amenaça dient: “Nuestros brazos, hasta hoy desarmados, estén siempre cebando el cañón, que algún día las playas de Iberia, sentirán de su estruendo el terror”. 

Tot aquell imperi hispànic, que pràcticament tenia la mateixa extensió que Europa, el perderen vergonyosament i de la mateixa manera, seguint el mateix esquema. Primer, imposant les lleis espanyoles (que ara ací diuen la constitució); després, negant-se a atendre cap reivindicació, ja que les consideraven il·legals; a continuació, perseguint els opositors indígenes, acusant-los de sedició, per la via judicial, la policial i per les armes; tot seguit, fent la guerra als indígenes, encara que, finalment, sempre les perderen totes. Com estem veient a Catalunya, no han après res i continuen repetint l’esquema i l’error.

El mateix dia 12 d’octubre també és la Mare de Déu del Pilar, que és la patrona d’Aragó i això és un conflicte, perquè també és patrona de la Guàrdia Civil. Jo no tinc res en contra d’aquesta Mare de Déu i fins i tot tinc familiars que són maños i molt devots. Amb tot plegat, però, han convertit el dia en un garbuix d’exaltació patriótica i de l’imperi perdut; la tropa desfilant, amb cabra i tot; la gent aclamant Franco, ara al rei; la Sección Femenina de Falange, ballant jotes; la Guàrdia Civil de festa; els aragonesos anant a missa a la Seu… Entre unes coses i altres, doncs, jo sempre m’hi he posicionat en contra, excepte de la Pilarica. Tinc anècdotes divertides al respecte, com quan essent jo alcalde de Silla, la Guàrdia Civil m’invità a la seua festa amb missa inclosa, i a pagar-los un vino espanyol. Evidentment, no acceptí la invitació, ni aní a missa, ni paguí el piscolabis... i mai més em tornaren a invitar. Ja nos lo habían advertido, em digué el comandant quan eixien del meu despatx.

I què té a veure tot açò amb els fets de Catalunya? Faré un resum en quatre punts, i una observació curiosa al final, perquè no siga massa llarg. En primer lloc crec que en el seguit de més de tres-cents anys de males topades entre Espanya i Catalunya, el dia 1 d’octubre passat, el combat el guanyaren els catalans. Les imatges, que ja no podran ésser esborrades mai, mostra l’Estat actuant amb desmesura i prepotència per a evitar que la gent, pacíficament, vote a favor de la independència o en contra: Espanya és indivisible, diuen. En segon lloc, l’argumentari del PP-C’S, recolzat pel PSOE, afirma que la Constitució és un dogma i que les lleis són sagrades, però ha quedat absolutament demostrat que a Madrid han tocat, quan ho han volgut, les lleis, inclosa la mateixa constitució i sense preguntar i que incompleixen drets fonamentals, sense immutar-se (dret al treball, a un habitatge, a la sanitat…). 

En tercer lloc crec que si finalment no és possible proclamar la independència, ho serà ara i perquè han posat en marxa la policia, i els jutges, i algú demana que també l’exèrcit, però com ha quedat demostrat que els catalans volen votar la independència, el que caldrà serà cercar un moment més oportú, com poden ésser les properes eleccions i les noves composicions del Parlament i de les Corts. En quart lloc, està veient-se que, a Madrid, quan més fan més la caguen, com els intents de fer marxar l’activitat econòmica de Catalunya, perquè estan demostrant que són vilment tendenciosos i uns trabucadors; com això està veient-ho tot el món, sols és qüestió d’esperar, perquè els seus cadàvers ens passaran per la porta (sentència musulmana). Finalment cal preguntar-los quin Estat pensen governar, si tenen mitja Catalunya en contra? I què pensen dir-los a moltíssima gent de fora, com alguns govern europeus, escandalitzats per l’antidemocratisme del PP i dels seus acòlits ciutadans, inclosos els cagarrons socialistes?

Una observació per acabar. Les empreses que volen marxar de Catalunya, les més grosses se’n venen al País Valencià i a Mallorca, o siga que queden a casa. Com l’activitat la mantindran allà, perquè tenen més feina i interessos, les empreses escàpoles no tindran cap importància. El pitjor seria que marxaren a Madrid… En qualsevol cas, altres vindran i qui més riurà serà qui riga l’últim.

dimecres, 27 de setembre de 2017

El Papa a favor de la independència?

El Papa a favor de la independència?

El títol sols és per a cridar l’atenció, encara que li trauré punta. En juliol de 2015, el Papa visità Bolívia, l’Equador i Paraguai. Quan sonaren llurs himnes nacionals, escoltà que tots tres deien coses paregudes a les del seu himne argentí. Només fa quinze dies ho vaig reportar en aquesta revista “es ya libre, este suelo, ya cesó su servil condición”; “indignados tus hijos del yugo, que te impuso la ibérica audacia… cedió al fin la fiereza española”; “a los pueblos de América, tres centurias un cetro oprimió; mas, un día, soberbia surgiendo, ¡basta!… dijo, y el cetro rompió”.  A l’Argentina, com sap el Papa, canten: “Oid mortales, el himno sagrado, libertad, libertad, libertad, oíd el ruido de rotas cadenas”. Les cadenes, el jou i el ceptre són la corona espanyola i la servil condició, era la de súbdits d’Espanya. Si els himnes són tan antiespanyolistes, ja ens podem imaginar els llibres d’història que estudien els escolars d’aquelles nacions i els capellans als seminaris. 

Per altra banda, aquests himnes també els canten en guaraní: Tetãnguéra Amerikayguápe… En quitxua: Llaqtanchik pata hatum sucinta… En aimara: Qullasuyu jach’a sutipa… O en moxeno: Taegnepo titotijvocrepo… I per cert, totes aquestes llengües s’empraren en les misses papals; ara en parlarem.

M’hi he capficat amb aquestes reflexions sense cap altre interès que el polític, evidentment. I ho faig a partir de les paraules papals a l’Equador, que celebrava el bicentenari de la seua independència que, segons el Papa, “va néixer de la falta de llibertats. Va ser un crit nascut de la consciència d’estar essent oprimits i saquejats”. I afegí que allò “fou contundent quan es van deixar els personalismes a banda”, referint-se a l’universal i triomfant aixecament contra Espanya.

He pensat immediatament si aquest sant pare dirà el mateix si mai ve a Mallorca a santificar Ramon Llull, o a València a la beata Pepa de Benigànim o a Barcelona a l’abat Escarré. I quan vinga per ací, si algun dia som independents, també dirà el mateix que als equatorians? També he pensat en el famós cardenal Canyissars, el de la capa de més de 5 metres, desaprovant fer missals en valencià, mentre que allà el Papa féu tot el contrari, amb la litúrgia en les llengües indígenes.

Evidentment, estic convençut que ací el Papa, com han fet els seus predecessors, dirà (li faran dir) unes altres coses, perquè l’església catòlica té un discurs per a cada ocasió, el discurs que més convé als parroquians més addictes i als interessos del Vaticà. Bons són ells. Ací els més addictes són la dreta; l’esquerra no anem a missa. Per això l’església no vol problemes ni amb els blavers ni amb el govern espanyol, i diuen la missa com ells la volen, en castellà i de pas també es posicionen a favor de la “unidad de la patria” (Canyissars).

El clero valencià, en gran part, combreguen en altres coses que en la llibertat i, com no han evolucionat des que estudiaren al seminari de Montcada, mantenen les idees perverses i carques que els inocularen i el menyspreu al valencià en forma part. No ens enganyem, les mateixes idees perverses i carques que s’inocularen a la societat durant el franquisme, i que encara s’inoculen des d’alguns mitjans de comunicació, com els de la mateixa església. De tota manera, la societat ha evolucionat i alguna part del clero també, però la majoria encara no i, mira per on, els bisbes valencians, tampoc.

Per sobre de tota l’arxidiòcesi mana el cardenal d’Utiel, a qui li agrada creure que quan Sa Eminència locuta, causa finita, o siga que quan ell parla tots panxa a terra. I com ell no està d’acord que els creients valencians tinguen un missal en valencià, ni que resen en valencià, tots muts i a la gàbia. Ell no accepta que de la traducció dels textos litúrgics se’n faça càrrec l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que compta amb acadèmics que són creients (alguns, notoris) i que, a més, són savis lingüistes. Ell i els seus assessors, no els consideren de la seua corda i s’ha acabat. Ja pot dir el que vulga la filologia, perquè ací sols va a missa allò que ells volen que vaja.

Així que mentre el Papa es mostra independentista a Amèrica, o entén de què va la cosa, el cardenal de la capa magna va a la seua bola. Tenint com tenen la mateixa font d’inspiració, que és l’Esperit Sant, podrien posar més atenció i coordinar-se millor i no deixar en evidència la Santíssima Trinitat. Per cert, ja que les regles de funcionament dels catòlics són tan jeràrquiques, Roma podria intervenir-hi? M’ho pregunte amb ingenuïtat fingida, perquè sé massa coses, que he viscudes o m’han contades, com per a saber que la resposta és que no, que Roma no es mullarà el cul. D’això en diuen la diplomàcia vaticana, que fan servir com i quan els convé. En realitat, són uns fariseus.

De res ens serveix, doncs, haver tingut dos papes i tants cardenals, bisbes i canonges valencians. Tampoc ens serveix de res que hi haja tanta documentació en català als arxius vaticans; ni haver tingut un sant, com Vicent Ferrer, a qui, entre altres miracles, el canonitzaren perquè predicava per tota Europa in vulgari catalanico sive valentino (en vulgar català o siga valencià) i cadascú l’entenia en la seua llengua pròpia. Res; açò és la bufa la gamba i ni el papa Francesc pot arreglar-ho, o no vol.

Però la raó d’aquest article és opinar sobre la independència de Catalunya, tan vinculada al nostre devenir com a valencians. La situació no pot ésser més esperpèntica, per part de Rajoy, el discurs del qual és absolutament fal·laç: la Constitució espanyola no permet que ningú es qüestione si vol o no romandre lligat a un estat que té com a leitmotiv que de la ratera no se’n pot sortir, encara que ho vulga la majoria de la gent. Això ni es vota, perquè no és “legal”, com ha sentenciat el Tribunal Constitucional que dictamina el que vol el PP.

Totes les dependències/independències nacionals, com les matrimonials, es poden fer i desfer. De manera pacífica i pactada, que han fet nacions molt civilitzades, com Letònia, per exemple, que Rajoy no s’ha atrevit a visitar, perquè aquella nació aconseguí la independència en un referèndum pactat amb els russos. O com Noruega se separà de Suècia, o Txèquia d’Eslovàquia; o com ho intenten Escòcia i el Quebec. O com aconseguiren la independència les colònies dels anglesos, que ara són la commonwealth. Així centenars de casos al llarg de la història.

També poden haver guerres i enfrontaments, quan les metròpolis no volen soltar el mos. Normalment sempre guanyen les nacions oprimides, com és el cas de l’enorme imperi dels espanyols, amb Portugal i els Països Baixos inclosos i llurs colònies. Aquell famós imperi, més gran que tota Europa junta, l’han anat perdent en 150 anys, en tots els continents. I ja hem vist com ho recorden en llurs himnes nacionals.

Invocar la llei (la Constitució) és inútil, quan un poble no n’està d’acord. A Amèrica s’oposaren a la llei (el poder de la Corona) i guanyaren la independència. Rajoy té el problema que tenien els espanyols al món que dominava i ha optat per mantenir Catalunya dins d’Espanya, a la força. Els fets que estem contemplant, com les actuacions dels jutges i fiscals i de les forces policials i d'hisenda, estan condemnades al fracàs, doncs. La història no té massa dubtes en aquests casos.

Per a solucionar un problema d’aquesta índole és millor posar-se a tall de raó (raonar) uns i altres. Ho han estat demanant els catalans des de sempre i les protestes per l’abolició dels Furs venen des del moment mateix de la seua derogació i la implantació dels Decrets de Nova Planta; els valencians també ho hem fet. La resposta, sempre, ha estat la negativa de Madrid a parlar-ne i la repressió. Rajoy ha seguit la tradició, lamentablement. Així que el diumenge l’estat tractarà d’impedir que ningú vote. Quina imatge, a la vista de tot el món; cal ser burros. Gran part de l’èxit del referèndum és que no el deixen celebrar. Per la part catalana, el govern tractarà que la gent puga exercir el seu dret a votar. Crec que ho estan fent amb molta dignitat i coherència. I demanant diàleg, cosa impossible per la negativa de Rajoy, diguem-ho clar. Només faltava que la vacaburra de Trump li donès la raó. Quan tot el món fuig d’aquell histriònic personatge, Rajoy li demana consell! Són tal para cual.

Per tant i en conclusió, Espanya es quedarà sense Catalunya, perquè encara que guanyen (no se puga celebrar el referèndum) la seua serà una victòria pírrica i efímera. La majoria dels catalans s’acomiadaran: adéu Espanya. I hi haurà noves eleccions i la dreta es quedarà a la cua, o fora del Parlament, el mateix que els socialistes, que són els qui més contradictoris s’han mostrat. I amb una majoria independentista al Parlament, que espera Rajoy que passarà, aleshores? Per què no estudien més història i s’obliden dels pamflets de formación del espíritu nacional, que és d’on treuen, encara, les idees? Espanya ja no és un imperio, que han perdut por su mala cabeza.

dimecres, 20 de setembre de 2017

ÀPunt encara no està a punt, però ja va apuntant

 Article publicat a SAÓ el dia 20 de setembre de 2017
 
La nova televisió valenciana, batejada sense haver nascut com Àpunt (o À punt), té el problema antipoètic que ningú podrà dedicar-li cap rodolí. Això no li passava a Canal Nou, que rimava amb l’ou, a tu et pica i a mi em cou, cobrar un sobresou, organitzar molt d’enrenou, veure el corre-bou, ja n’hi ha prou, demà plou, els qui vivim de Canal Nou… Per exemple: Ai Canal Nou, Canal Nou/ si a tu et pica a mi em cou.

Amb À punt, com s’ho faran els poetes? Potser m’amoïne per no res, perquè pot passar que cap poeta s’entretinga a fer-li versos o que algun poeta espavilat/inspirat s’invente una llicència poètica que ara mateix no sabem, una rima estranya, un mot desconegut, per a fer uns versos… La llengua és molt creadora i sorprenent.

El problema d’À punt és l’accent, perquè si en lloc de pronunciar els dos mots com un de sol i pla (àpunt) que no rimaria amb res,  en són dos mots (À punt) el problema es pot resoldre molt bé, cercant mots acabats amb –unt, al capdamunt, damunt, repunt, conjunt, contrapunt, transeünt, difunt… Rodolí d’exemple: Amunt València i amunt À punt, que formen un conjunt amb contrapunt. En aquests cas, però, quin sentit tindria accentuar l’À? Ortogràficament, cap. Tot açò és com fer-se amb la pitxa un lio, o siga un nus a la fava.

Evidentment, estic de conya i no caldria, en una qüestió tan important com aquesta fer cap broma. El que importa són altres coses que no uns versos amb rima. Per exemple, saber quan es posarà en marxa aquesta televisió. Ni ho saben els responsables (i/o irresponsables), ni ho sabem nosaltres, el poble pla i punt, que som els qui paguem, però no manem. Dit d’altra manera, el que ens interessa és saber per què no funciona ja la televisió valenciana.

Sembla que tot el problema és de personal, perquè hi ha molts interessos per mig, a l’hora de triar a qui contracten.  Els antics treballadors de Canal Nou volen fer valdre els seus drets i està bé que ho facen, però, podrien aclarir-se definitivament? I hi ha les noves fornades, que esperen que els toque la rifa. Sembla que, com en altres aspectes de la vida política, tothom desconfia de tothom i s’anuncien plets, denúncies als jutjats de possibles corrupcions… Alguns sindicats també col·laboren en emmerdar-ho tot, menys en solucionar-ho… I estan els del PP, emmetzinant, que és el que millor saben fer, amb tant que tenen a callar…

I mentrestant, va passant el temps i, com digué Ovidi, dum loquor, hora fugit. Per això continuem essent l’única autonomia sense televisió, i això malgrat que, segons diuen, tenim llengua pròpia i per això la necessitem més que altres. La gent, doncs, no entenem per què no és més efectiu el pacte del Botànic en aquest cas. Descartem que siga per mala voluntat, perquè no és possible; descartem la desídia, perquè és impensable. Sembla que el problema és la incapacitat d’arribar a un acord entre les parts “interessades”.

Aleshores, què pensen fer els polítics, a dos anys de les properes eleccions? A la rècula fantasma del PP (Camps, Fabra, Rita, Rus…) el que està passant ara, no els passà mai i s’asseguraren la pantalla, des de la qual emmetzinaren la gent més ingènua, per sobre de tot; amb trampes, evidentment.

Estic dient que els del PP no eren demòcrates? Doncs, això mateix. Dic, i vinc dient-ho aquests darrers anys, que eren uns pinxos, uns furtamantes i uns pocavergonya. I com no s’entretenien molt en filar massa prim, anaven directes i al gra i al calaix. La paranoia és que malgrat la gentola que eren, els valencians i valencianes els votaven i encara continuarien governant… i posant la mà (jo hauré posat la mà, però la pata, no; ai… ho he dit al revés, que digué Cotino), si per pèls no s’haguera signat el pacte del Botànic… de miracle.

Però a nosaltres, a l’esquerra i als nacionalistes, ens va més complicar-nos la vida i/o mamar-nos els dits… Per això, ara per ara no tenim televisió, a menys de dos anys de les eleccions i m’hi jugue un allipebre que encara trigarem uns quants mesos/trimestres/semestres més a poder-nos connectar. No passa res, perquè hi ha més dies que llonganisses.  C’est la vie.

dimecres, 13 de setembre de 2017

Ni Sánchez ni la RAE saben què és una nació. Rajoy sí: és «Espanya, una, grande y libre»

Ni Sánchez ni la RAE saben què és una nació. Rajoy sí: és «Espanya, una, grande y libre»

Article publicat a SAÓ el dia 13 de setembre de 2017
 
Quan li preguntaren a Pedro Sanchez si sabia què era una nació, demostrà que no tenia ni idea. Ningú naix ensenyat, evidentment, però quan se n’adonà de la seua ignorància, o algú, per exemple Iceta, li ho degué advertir, podia haver estudiat el tema i no ho ha fet; així és que continua sense saber-ho. Ara s’ha posat en braços dels supremacistes del PP, que sí que saben que Espanya és la nació una, grande y libre, que deia Franco. Sànchez, doncs, accepta el que diu Rajoy, encara que fent un giravolt: la nació és Espanya i tot és Espanya, i fins i tot, si pel mig ni ha alguna nacioneta, que diu que almenys en són tres, també són Espanya, i xim-pum; per un pèl no diu també això d’una grande y libre.

Com el concepte de nació d’aquests supremacistes espanyolistes (socialistes ja inclosos) no els la nostra, haurem de recórrer al diccionari de la RAE, que és el que fan els jutges quan hi ha divergències “lingüístiques”. Jo ho he fet i ho recomane, perquè en l’edició que tinc a casa (1992) diu que una nació “és el conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno” i que és “el conjunto de personas de un mismo origen étnico y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común. Ho siga, que a la RAE tampoc no saben el que és una nació. He recercat la “doctrina” joseantoniana, assumida per Franco, en els llibres de la corresponent maria del batxillerat i he trobat una definició d’Espanya que és impagable, “una unidad de destino en lo universal”, nyas coca. Supose que Rajoy creurà en aquesta definició feixista, i la rècula del PP també. Sanchez, potser que ara també hi crega.

He revisat els nostres diccionaris i s’expliquen millor. Ho resumisc: una nació és una comunitat d’individus amb uns vincles bàsicament culturals i d’estructura econòmica i amb una història comuna, i una voluntat d’organització i projecció autònoma que els porta a voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat. Els subratllats dels textos dels diccionaris són meus.

Així és que no diem el mateix, uns i altres; tenim conceptes distints i, per tant, per ací no arribarem enlloc i haurem de cercar un altre enfocament. Jo propose, amb la millor de les voluntats, tres coses: la primera, fer memòria als supremacistes, perquè revisen la “seua” pròpia història. La segona, recordar-los quina ha estat, fins ara, la resposta dels catalans a la incorporació forçosa a l’Estat espanyol. La tercera és suggerir-los que reflexionen sobre on s’han posat.

Els espanyols haurien de repassar com els ha anat amb l’imperi que conquistaren, que han anat perdent inexorablement i moltes vegades de manera vergonyosa, a Amèrica, a Oceania, a Àfrica… Aquelles excolònies no obliden i per això llurs himnes oficials diuen, a l’Equador, “indignados tus hijos del yugo, que te impuso la ibérica audacia… cedió al fin la fiereza española”; l’himne de Paraguay, “a los pueblos de América, tres centurias un cetro oprimió; mas, un día,¡basta!… dijo, y el cetro rompió”. No sé si el ministre d’Exteriors sap res d’açó, ara que se’n va de vacances i de gorra per aquelles repúbliques americanes. Invite a aprofundir en el tema dels himnes i passar la informació a Rajoy, a Sanchez i a la RAE.

Per a ajudar els espanyolistes a recordar quina ha estat la resposta dels catalans a la incorporació forçosa a l’Estat espanyol (Decret de Nova Planta), jo els recomanaria uns llibres, perquè vagen il·lustrant-se: La persecució política de la llengua catalana, del senador Francesc Ferrer i Gironès; Catalunya dins l’Espanya moderna, de Pierre Vilar (4 volumns). No són llibres ideològics, sinó d’anàlisi polític, econòmic i documental. La llista de llibres de caire ideològic és inesgotable, si s’hi interessen. Els catalans, com les repúbliques “hispàniques” independitzades, tampoc no oblidem.

Finalment, uns suggeriments, en forma de pregunta, a Rajoy i a Sanchez. Què pensen fer, si, al marge del que passe l’1 d’octubre, tenen tanta gent en contra com temen? Què faran amb la meitat de la població catalana que diguen que SÍ a la independència? I si són uns pocs més de la meitat? I si fan curt i els en falten un grapat de vots? Per a governar cal saber el que pensen els governats, encara que ni Rajoy ni Sanchez volen saber-ho i no volen que es faça cap referèndum. Això sols passa ací, en contra del que és habitual a tot el món civilitzat. Escudar-se en la Constitució és una fal·làcia, a més d’una solemne imbecil·litat, perquè “ells” se la passen per l’engonal cada dia, quan incompleixen que tothom tinga treball i una casa, i una educació i una sanitat de qualitat, i una justícia independent… Tampoc els preocupa la corrupció de la classe política, especialment de la popular, malgrat la Constitució.

Espectacularment, totes les televisions, ràdios i publicacions impreses, tant les filopopulars com les filosocialistes, o les que només volen fer mèrits, s’han dedicat ardorosament a atacar el govern català i els partits independentistes i el referèndum. Algú hauria de calcular els diners públics que s’estan dedicant a l’afer, per si es pot presentar una denúncia per malversació de cabals públics, pense. Tots els corifeus s’han posat a la feina: els menjapà que viuen de les tertúlies i dels articles d’opinió; alguns bisbes, com Canyissars; alguns càrrecs de la Unió Europea; alguns empresaris; fins i tot el cap del futbol, ha amenaçat que el Barça no podrà jugar cap lliga amb ningú…

Especialment s’hi estan dedicant els polítics populars, que han trobat una mina perquè els seus escàndols de corrupció comencen a passar més desapercebuts, davant l’opinió pública. S’ha alçat la veda, els han dit a la Moncloa, cal fer-los por, amenaçar els catalans. A banda de Rajoy ha estat espectacular Soraya Santamaria, que ha dit que ha sentit vergonya pel que passà al Parlament, cosa que no li passà quan Bàrcenas, ni quan Sória, ni quan Rato, ni quan la Mato, ni amb la Gürtel… Pense si és que en aquests casos no sentia vergonya, sinó cosquerelles i no diré on.

Per tot plegat, doncs, és cert que els va la vida als supremacistes, si triomfa la secessió. Ja ho digué el menda del Marhuenda: ja veremos de donde cobrarán los andaluces y extremeños… I altres, quan s’han descurat una mica, també ho han dit, com li passà a Gallardon. Crec que en castellà diuen que tanto temes tanto debes, o tanto tienes tanto debes, doncs això. Nosaltres ni temem (no tenim por), ni devem res.

A favor del referèndum, o al menys a opinar discretament, sols s’ha atrevit poca gent. Els polítics valencians, per exemple, han emmudit en general, llevat de Compromís. Sols he llegit una catedràtica d’història, de la qual lamente no haver conservat les seues declaracions a Levante-EMV, que senyalava que l’origen de tot està en la història i es referia a un altre monarca borbó, Felip V, i a Franco, bombardejant Barcelona… Donava en el clau: el problema ve de molt enrere. També m’han interessat molt els articles del professor Ramon Cotarelo, i els del jurista Pérez Royo, publicats al PAÍS. Estic convençut que ni Rajoy, ni Sanchez, els han llegit. Als territoris de la confederació catalano-aragonesa no s’ha oblidat la història, com tampoc l’han oblidada a Escòcia, ni a sud-Amèrica… Jo sí que estic a favor del referèndum i votaria SI, si ara mateix fos ciutadà de Catalunya.

Acabe aquest article contemplant les imatges de la Diada i llegint alguns comentaristes. Evidentment, els de casa accepten l’èxit de la Diada i els dolents, el neguen (això de considerar a uns com els bons, ha estat idea del PP, quan han reclamat que Ada Colau es pose del costat de los buenos. Per això jo considere que ells són els dolents, però sols per entendre’ns). Estic convençut que aquest combat el guanyem, passe el que passe el dia 1 d’octubre. Com deia Pérez Royo, el que es faça a partir d’ara serà el que importarà de veritat. El futur ja no està sols en mans dels supremacistes, com fins ara i ha arribat l’hora de renegociar qui és qui i què és què…

dissabte, 2 de setembre de 2017

INSTAL·LATS EN EL TERROR

Article publicat a LEVANTE-EMV el dia 2 de setembre de 2017

La història de l´home s´ha forjat amb tot el seguit d´avanços socials, culturals i científics que ens han dut on ara som, però també amb tot el seguit d´atacs i terror entre els homes mateix, per ambicions de poder, per la possessió dels béns, pel control ideològic... Els grups més forts i més ben armats, sempre han actuat amb més contundència i èxit i han anat forjant imperis. Els més febles, però, o s´han resignat o s´han defensat, recorrent a accions desesperades: les guerrilles, els sabotatges... Entre uns i altres, el terror i les guerres han estat constants.

Segons la filosofia de cadascú, les coses no tothom les veu de la mateixa manera. Nosaltres mateix, quan hem anat sabent història, no sols amb l´estudi, sinó fins i tot veient pel·lícules de gènere, hem anat prenent posicions, tot intentant «comprendre» els comportaments dels «nostres», enfront dels dolents, que són l´enemic. És molt difícil mantenir-se neutral davant la història, i per descomptat, també davant del terrorisme i les guerres d´uns i d´altres. Per això hi ha qui s´entusiasma amb la conquesta d´Amèrica i altres que la blasmem i repudiem; o qui està a favor dels indis o dels soldats i colons europeus.

Si una acció terrorista ens agafa en viu, com ha passat a Barcelona, evidentment de moment no ens serveix de res cap filosofia, sinó improvisar alguna cosa, ajudar els ferits... Reposats de l´ensurt i indignats és quan podem pensar i mostrar el més ferm rebuig als terroristes, solidaritzant-nos amb els qui han patit els seus atacs, i organitzant actes de protesta, com dissabte passat a Barcelona. També protestàrem quan el trio de les Açores (Bush, el milhomes d´Aznar i els falcons dels exèrcits...) atacà indiscriminadament i terrorífica l´Iraq. Sembla que ningú se´n recorda, però aquest fou l´inici de tot. Ara són els salafistes els qui s´han organitzat i juramentat contra nosaltres i ens la tornen, atacant-nos a mort.

El problema d´aquest terrorisme gihadista no se soluciona definitivament amb proclames, ni cridant que no tenim por; tampoc solament amb mesures policials, ni menys encara tancant fronteres... Cal anar al seu origen i tractar de comprendre la idea maligna que inspira aquest terrorisme, tot i rebutjant cap «justificació» religiosa. Aquells fantasmes del trio deien que defensaven Occident i el cristianisme, en perill. Aquests, que ho fan per l´islam i perquè Al·là és gran. Evidentment, tots menteixen, perquè cap religió justifica la violència, ni l´ONU els emparà.

S´ha d´acabar amb els terroristes de les dos bandes, però amb eficàcia, començant per fer callar els reverends exaltats (imams i capellans). Cercant vies d´aproximació entre les persones assenyades i de pau, que les hi ha en els dos costats, com hem vist en la magnífica manifestació de Barcelona. Cal treballar per la pau i l´enteniment, i no per tirar més llenya al foc.

Finalment, els governs occidentals i les empreses, haurien d´acabar amb la hipocresia de mantenir cap negoci amb les monarquies àrabs (armes, petroli, inversions...), que subvencionen els terroristes. Aquest és el quid...

dilluns, 28 d’agost de 2017

EPICUR DAVANT DELS FETS DE BARCELONA

EPICUR DAVANT DELS FETS DE BARCELONA

Article publicat a SAÓ el dia 28 d'agost de 2017

Davant dels fets tràgics de Barcelona i Cambrils, Epicur ens recomanaria pensar, filosofar: ‘que ningú, pel fet de ser jove no dubte a filosofar, ni per haver arribat a la vellesa no es canse de filosofar’. Doncs pensem, i no fem com els terroristes que, pel que informa la premsa, es movien més per impulsos obsessius i criminals que no filosòfics. Algú els havia convençut i intruïts a fer el mal, per fer mal, concretament un imam, que es deia un home d’Al·là. I a l’imam, qui li havia posat les idees satàniques al cap; altres homes que també es deien d’Al·là?

Evidentment, el primer que hem de fer és negar que Al·là puga estar pel mig en aquests actes de terrorisme, per molt que l’invoquen, perquè seria contradictori amb la seua essència divina, que és la de Just, Clement i Creador; els qui coneixen l’Alcorà diuen que és així i blasmen dels terroristes. Ho fan la major part dels imams que s’han manifestat en contra, llurs representants i les mateixes famílies dels terroristes. Lògicament, qualsevol posició similar per la part cristiana també és absolutament rebutjable, per molt capellà o cardenal que siga qui ho diga: Déu no accepta el terrorisme, ho diu l’Evangeli i uns amics que tinc en el clero m’ho han confirmat.

Hem d’intentar explicar-nos el perquè de tot, si volem comprendre res. Per què uns joves han estat fanatitzats fins a convertir-se en terroristes i assassins? Doncs perquè entre els joves musulmans, com passa també entre els nostres joves, hi ha molta desesperació, o siga falta d’esperança i són un terreny a disposició dels tèrbols predicaments dels més fanàtics, que adoben les seues satàniques paraules invocant la voluntat d’Al·là i la promesa d’una recompensa celestial. No ens estranyem, perquè de la nostra banda n’hem tingut exemples igualment terroristes: les Croades, l’expulsió de moros i jueus, les conversions forçoses de les poblacions índies, les guerres de religió, la guerra civil espanyola… tot en nom de Crist.

I per què els terroristes musulmans ataquen “Occident”? Ells diuen que primer els atacàrem nosaltres i sense pietat en la guerra de l’Iraq i que ara ens la tornen. O ja ens hem oblidat de com anà tot allò, de les mentides amb què intentaven justificar-se Bush i el milhomes d’Aznar, i els poderosos militars d’occident, dient que Occident i la cristiandat corríem perill? Evidentment, era mentida el que deien, com les armes de destrucció massiva d’Hussein. Aquells atacs terrorífics sobre els musulmans, indiscriminadament, han dut aquests tràgics i terrorífics resultats, ara a Barcelona i Cambrils, com abans a Madrid, Paris, Niça, Londres, Berlín…

Les despeses dels nostres atacs anaven a càrrec dels eraris públics dels estats implicats. Qui paga les dels terroristes musulmans? D’això, que és el quid de la qüestió, cap govern occidental, i per descomptat l’espanyol, no en vol parlar, perquè els bé més a compte mirar cap a un altre costat, mentre sotamà els venen armaments a les monarquies antidemocràtiques i corruptes, a canvi de petroli i d’inversions supermilionàries. D’aquests enormes negocis surt el finançament dels terroristes.

Així les coses, és evident que som en un atzucac perillosíssim, que pot esdevenir un desastre dantesc i del qual hem d’intentar sortir, amb actuacions assenyades, mesurant ben bé les paraules i les accions. Hem de preguntar-nos, en primer lloc, si hi ha persones amb seny, a una banda i a l’altra d’aquests tràgic escenari. Negativament, sembla que hi ha elements molt perniciosos en ambdós bàndols, començant pels imams i capellans (i cardenals) que “interpreten” els desitjos d’Al·là i de Déu, respectivament. A aquesta gent se’ls haurà de lligar curt, vigilar el que prediquen i apartant-los de l’exercici religiós, que estan pervertint.

També hi ha els interessos econòmics que hem comentat, que beneficien les grans empreses occidentals i alguns governs; també hi ha la coartada perniciosa de les raons “militars”, que invoquen hipòcritament, quan en realitat són raons econòmiques dels grans falcons dels exèrcits les qui decideixen. També ixen molt beneficiats els monarques oligarques de la península aràbiga i d’altres estats musulmans, que en trauen un doble profit: l’econòmic, que els fa supermilionaris i per altra banda la tranquil·litat de comptar amb la complicitat dels terroristes, que ataquen occident, deixant-los a ells ben tranquils, sans i estalvis.

Positivament, però, hi ha les persones més assenyades, en els dos bàndols, i algunes organitzacions (pocs governs, però) que invoquen la pau. Són l’única esperança que el terrorisme acabe. A un país tan civilitzat com Catalunya, mal que els pese als espanyols, s’ha vist moltíssims musulmans en les manifestacions de condol (la fotografia d’un imam abraçant els familiars de dues de les víctimes, sols es pot veure a Catalunya, que jo sàpiga); l’activista musulmana que intervingué en l’acte de la manifestació de Barcelona, rebutjant el terrorisme i afirmant que un musulmà no pot fer una barbàrie com aquella, i ho deia en un perfecte català… Caldria contrastar aquestes imatges amb la de les altres ciuats castigades pel mateix terrorisme.

Els 500.000 manifestants de Barcelona deixaren ben clar, amb els eslògans, amb les pancartes i amb els discursos que no s’ha de criminalitzar els musulmans, que la islamofòbia no és justa i que el camí és la pau. Cal esperar que res del que ha passat començarà a oblidar-se i l’única manera és complint els compromisos que han adquirit els polítics d’avançar en la integració i en la concòrdia.

Finalment, dues notes. Una lingüística, perquè mentre els musulmans i musulmanes que han parlat per la televisió ho han fet en un català perfecte, pronunciant molt bé, per exemple el so palatal lateral representat per ll, Ripoll, gairebé tots els locutors espanyols han estat incapaços de fer-ho i han estat dient Ripol… Quina gent! L’altra nota és per al conseller Marzà, perquè rellisca el text d’Epicur amb què he començat l’article, sobre la filosofia, que em diuen que pensen eliminar o reduir del batxillerat…

dijous, 17 d’agost de 2017

Desapareixen els quioscs de premsa

Desapareixen els quioscs de premsa

17.08.2017 


Què significa la incessant desaparició dels quioscs de premsa? Ningú n´ha pensat? El fet no neguiteja les nostres autoritats? Sembla que l´alcaldessa Colau si que s´hi ha fixat i a Barcelona ja estan estudiant prendre alguna mesura, perquè en un any n´ha desaparegut un 30 % dels seus quioscs. Què passa a València, i als pobles?

Pose per exemple Silla, que ha passat en poc temps de nou quioscs a dos, i possiblement a un o a cap. Unes preguntes que he fet a quatre amics a l´atzar em confirmen que és el mateix que està passant a tot arreu i personalment ho he confirmat a Mallorca. Com jo no sé que és viure sense comprar diaris, perquè mai ho he fet, m´estic quedant perplex i amoïnat, i pels matins, desorientat. Un món sense diaris! 

La situació crec que és suficientment dramàtica i hauríem (o haurien, els qui manen) de pensar els motius que ens han dut a l´actual situació, per veure de posar-hi remei. Potser que el problema primer és que la gent ha deixat de comprar diaris, perquè se´n serveix de l´internet. En part serà per això, perquè també passa amb el correu tradicional que et portava a casa cada dia el carter, substituït pels e-mails; amb les cabines telefòniques dels carrers i els telèfons públics dels bars i dels llocs públics, anorreats pels telèfons mòbils... 

Però, pot haver-hi una altra causa, com són les condicions que imposen les empreses distribuïdores de la premsa i les revistes, que són lleonines, obligant els quiosquers a fer uns dipòsits excessius i imposant un sistema de retorn de les revistes no venudes clarament abusiu... Els guanys de la venda d´aquests productes són irrisoris i insuportables.

Fa anys eren els mateixos diaris, al menys els més importants, que feien la seua pròpia distribució i alguna empresa distribuïdora s´encarregava de les revistes i diaris de menys difusió. Això ha canviat. Ara les distribuïdores s´han fet amb el domini absolut del mercat, com un monopoli, i fan el que volen, abusant dels quiosquers.

El fenomen no és sols d´ací, però en altres països tot funciona millor, els lectors i la distribució. M´han explicat que a França, a Àustria, a Alemanya... que són uns països més civilitzats, la gent llig més diaris i que, per damunt dels interessos de qui en fa la distribució, hi ha la garantia política que la premsa no pot desaparèixer. Al revés que ací, doncs. És cert, cal dir-ho, que els nostres governs temen la premsa més que altra cosa, com temen donar la cara i que la gent s´assabente massa i, sobre tot, que pense.

Quan el món vaja a acabar-se, hi haurà senyals (llegir l´Apocalipsi de sant Joan). Em dóna la impressió que la cosa no trigarà gaire, potser uns centenars d´anys més i nyas, coca, perquè hi ha presagis: l´abús de l´energia atòmica; els complots de les multinacionals; la manipulació genètica; el canvi climàtic; la fam; les malalties... Potser que un presagi menor siga la desaparició dels quioscos.

dijous, 10 d’agost de 2017

Entrevisra a Pitarch/Pitarch



J. L. Pitarch / J. L. Pitarch, vidas paralelas

El exmilitar de la UMD y el exalcalde de Silla, articulistas en la prensa, arrastran años de confusiones por llamarse casi igual

Paco Cerdà . Levante-EMV 07.08.2017 
 
J. L. Pitarch / J. L. Pitarch, vidas paralelasJ. L. Pitarch / J. L. Pitarch, vidas paralelas
Es frecuente compartir nombre y apellido con otra persona, pero repetir también la edad, profesión y presencia pública en la misma prensa es lo que ha generado situaciones curiosas a esta pareja de «xiquets de posguerra» dispuestos, con humor, a deshacer equívocos.
Plauto, Molière, Shakespeare, Wilde, Cortázar, Borges o Saramago: el tema del doble en la literatura y el efecto cómico o desconcertante de las equivocaciones que suscita es un clásico de las letras. «Pero esto no da para una novela; solo para un artículo como el que tú vas a escribir», lanza con su sorna habitual Josep Lluís Pitarch. Enfrente lo mira José Luis Pitarch. Ambos tienen 75 años, barba cana y gafas. Los dos llevan décadas escribiendo artículos en la prensa valenciana. Los dos han participado en política. Los dos han sido profesores de la Universitat de València. Y los dos han sido víctimas, en múltiples ocasiones, de la confusión y las equivocaciones. Del gato por liebre. Del J. L. Pitarch por el J. L. Pitarch. Un lío casi inevitable en dos vidas paralelas que en apariencia –solo en apariencia– presentan rasgos tan distintos.
José Luis Pitarch, el militar, fue el rostro visible de la Unión Militar Democrática (UMD) en tierras valencianas hasta que el capital general golpista Milans del Bosch lo depuró en 1978 y lo mandó al destierro de Madrid por su fama de «peligroso» y su liderazgo sobre los militares demócratas en los cuarteles valencianos. Hijo de militar que luchó por el bando franquista en la Guerra Civil, J. L. Pitarch quedó fascinado de pequeño cuando vió a su hermano Vicente (siete años mayor) calzarse las botas altas y vestirse de cadete. Él quería ser lo mismo. Así ingresó en la Academia Militar de Zaragoza y acabó de comandante de caballería con varios hitos a sus espaldas cuando descubrió que la vida castrense no era solo calzar unas botas altas: estuvo encarcelado en dos prisiones militares por haber escrito artículos en prensa poco después de la muerte de Franco y presentó el primer recurso de amparo ante el Tribunal Constitucional por un tema militar. Estudió las carreras de Derecho y Ciencias de la Información, terminó como profesor de Derecho Constitucional en la Universitat de València y fue candidato al Senado y al Congreso por Izquierda Unida en 2000 y 2004, respectivamente.
«A mí, que soy antimilitarista y nacionalista, me hubiera encantado acojonar al Ejército español como hizo él», suelta Josep Lluís Pitarch, el otro Pitarch. Nacido en Albal, Josep Lluís Pitarch recuerda su mili. Estaba el último de la fila y tuvo que rellenar una ficha el primer día como recluta en Paterna. «Religión: ateo; Lengua: catalán; Profesión: aqueólogo». El sargento se sulfuró. Fue llevado ante el general, que le cogió cariño por su afición compartida a la arqueología. Josep Lluís procedía de una familia muy modesta. Eran vecinos del cura, se había hecho monaguillo y, para disgusto de su iaio paterno, pasó tres años en el seminario de Moncada hasta que a los quince salió de allí asqueado, «con gran escándalo local» y mucho alivio de su abuelo.
Luego estudió Filosofía y Letras en La Nau y se hizo profesor. Primero, en un instituto de Silla, donde fue depurado en 1973 junto a ocho docentes: todos fueron expulsados por apoyar a una profesora ligada al Partido Comunista. Pasó por Acció Cultural, por el gabinete de enseñanza de valenciano de la primera Generalitat y, finalmente, logró plaza de profesor de Filología Catalana en la Universitat de València. En el plano político fue alcalde de Silla (2003-2007) con el Bloc y gracias a un singular pacto a cuatro: Bloc, PP, UV y EU. Los lectores de Levante-EMV lo conocen bien por llevar 6.231 crucigramas en Panorama.
Las confusiones, la última de las cuales aconteció hace menos de un mes con la foto del Pitarch militar en un artículo firmado por el Pitarch exalcalde (ha ocurrido tantas veces...), han sido variadas. «Cuando el otro Pitarch iba en listas de Izquierda Unida, me llamaban conocidos míos para llamarme chaquetero porque yo era del Bloc y pensaban que me había cambiado», dice. Al militar antifranquista le pasaba algo parecido: «Ahora se ha hecho nacionalista», comentaban algunos con sorpresa al «leerlo». Los dos eran profesores en la Universitat y muchos alumnos han enviado trabajos de Constitucional al correo electrónico del profesor de Filología y al revés: solo una «p» diferenciaba su dirección electrónica. Quizá la anécdota más graciosa fue cuando llegó el hermano pequeño de Josep Lluís a la mili en Canarias. El sargento, al pasar lista y ver el apellido y la procedencia, le preguntó si conocía a José Luis Pitarch de València. «¡Es mi hermano!», respondió. Le cayó una reprimenda tremenda y se pasó un día limpiando y haciendo las peores tareas. Al llamar y contárselo a su hermano, Josep Lluís Pitarch captó el equívoco: aquel sargento carca creía que era hermano del militar de la UMD y quería vengarse en la piel del recluta. Una llamada de teléfono deshizo el entuerto.
A ambos los hermanan la sangre caliente, el republicanismo (cada uno de su república), el compromiso, la represalia sufrida y la ruptura con un padre militar franquista y otro padre conservador y de misa. Jamás se han molestado por las confusiones. «Para mí ha sido como una doble vida», dice Josep Lluís. El otro Pitarch sonríe y apunta a otra similitud: aunque estuvieran encarrilados a un destino marcado (un Ejército dictatorial, el seminario), «un proceso de concienciación progresiva por la funesta manía de pensar» los desvió de la senda, señala. Manía de pensar... y de replicar. En un examen de Política en Bachiller, el profesor preguntó a Josep Lluís Pitarch por qué no había pertenecido a la franquista Organización Juvenil Española (OJE). «Porque mi abuelo era ateo», respondió. «¿Y si tu abuelo hubiera sido un hijo de puta, tú qué habrías sido?», inquirió el maestro facha. «Posiblemente de la OJE», replicó Pitarch.


J. L. Pitarch / J. L. Pitarch, vidas paralelas

El exmilitar de la UMD y el exalcalde de Silla, articulistas en la prensa, arrastran años de confusiones por llamarse casi igual

Paco Cerdà. Entrevista publicada a Levante-EMV el dia 07.08.2017 |
 
Es frecuente compartir nombre y apellido con otra persona, pero repetir también la edad, profesión y presencia pública en la misma prensa es lo que ha generado situaciones curiosas a esta pareja de «xiquets de posguerra» dispuestos, con humor, a deshacer equívocos.
Plauto, Molière, Shakespeare, Wilde, Cortázar, Borges o Saramago: el tema del doble en la literatura y el efecto cómico o desconcertante de las equivocaciones que suscita es un clásico de las letras. «Pero esto no da para una novela; solo para un artículo como el que tú vas a escribir», lanza con su sorna habitual Josep Lluís Pitarch. Enfrente lo mira José Luis Pitarch. Ambos tienen 75 años, barba cana y gafas. Los dos llevan décadas escribiendo artículos en la prensa valenciana. Los dos han participado en política. Los dos han sido profesores de la Universitat de València. Y los dos han sido víctimas, en múltiples ocasiones, de la confusión y las equivocaciones. Del gato por liebre. Del J. L. Pitarch por el J. L. Pitarch. Un lío casi inevitable en dos vidas paralelas que en apariencia –solo en apariencia– presentan rasgos tan distintos.
José Luis Pitarch, el militar, fue el rostro visible de la Unión Militar Democrática (UMD) en tierras valencianas hasta que el capital general golpista Milans del Bosch lo depuró en 1978 y lo mandó al destierro de Madrid por su fama de «peligroso» y su liderazgo sobre los militares demócratas en los cuarteles valencianos. Hijo de militar que luchó por el bando franquista en la Guerra Civil, J. L. Pitarch quedó fascinado de pequeño cuando vió a su hermano Vicente (siete años mayor) calzarse las botas altas y vestirse de cadete. Él quería ser lo mismo. Así ingresó en la Academia Militar de Zaragoza y acabó de comandante de caballería con varios hitos a sus espaldas cuando descubrió que la vida castrense no era solo calzar unas botas altas: estuvo encarcelado en dos prisiones militares por haber escrito artículos en prensa poco después de la muerte de Franco y presentó el primer recurso de amparo ante el Tribunal Constitucional por un tema militar. Estudió las carreras de Derecho y Ciencias de la Información, terminó como profesor de Derecho Constitucional en la Universitat de València y fue candidato al Senado y al Congreso por Izquierda Unida en 2000 y 2004, respectivamente.
«A mí, que soy antimilitarista y nacionalista, me hubiera encantado acojonar al Ejército español como hizo él», suelta Josep Lluís Pitarch, el otro Pitarch. Nacido en Albal, Josep Lluís Pitarch recuerda su mili. Estaba el último de la fila y tuvo que rellenar una ficha el primer día como recluta en Paterna. «Religión: ateo; Lengua: catalán; Profesión: aqueólogo». El sargento se sulfuró. Fue llevado ante el general, que le cogió cariño por su afición compartida a la arqueología. Josep Lluís procedía de una familia muy modesta. Eran vecinos del cura, se había hecho monaguillo y, para disgusto de su iaio paterno, pasó tres años en el seminario de Moncada hasta que a los quince salió de allí asqueado, «con gran escándalo local» y mucho alivio de su abuelo.
Luego estudió Filosofía y Letras en La Nau y se hizo profesor. Primero, en un instituto de Silla, donde fue depurado en 1973 junto a ocho docentes: todos fueron expulsados por apoyar a una profesora ligada al Partido Comunista. Pasó por Acció Cultural, por el gabinete de enseñanza de valenciano de la primera Generalitat y, finalmente, logró plaza de profesor de Filología Catalana en la Universitat de València. En el plano político fue alcalde de Silla (2003-2007) con el Bloc y gracias a un singular pacto a cuatro: Bloc, PP, UV y EU. Los lectores de Levante-EMV lo conocen bien por llevar 6.231 crucigramas en Panorama.
Las confusiones, la última de las cuales aconteció hace menos de un mes con la foto del Pitarch militar en un artículo firmado por el Pitarch exalcalde (ha ocurrido tantas veces...), han sido variadas. «Cuando el otro Pitarch iba en listas de Izquierda Unida, me llamaban conocidos míos para llamarme chaquetero porque yo era del Bloc y pensaban que me había cambiado», dice. Al militar antifranquista le pasaba algo parecido: «Ahora se ha hecho nacionalista», comentaban algunos con sorpresa al «leerlo». Los dos eran profesores en la Universitat y muchos alumnos han enviado trabajos de Constitucional al correo electrónico del profesor de Filología y al revés: solo una «p» diferenciaba su dirección electrónica. Quizá la anécdota más graciosa fue cuando llegó el hermano pequeño de Josep Lluís a la mili en Canarias. El sargento, al pasar lista y ver el apellido y la procedencia, le preguntó si conocía a José Luis Pitarch de València. «¡Es mi hermano!», respondió. Le cayó una reprimenda tremenda y se pasó un día limpiando y haciendo las peores tareas. Al llamar y contárselo a su hermano, Josep Lluís Pitarch captó el equívoco: aquel sargento carca creía que era hermano del militar de la UMD y quería vengarse en la piel del recluta. Una llamada de teléfono deshizo el entuerto.
A ambos los hermanan la sangre caliente, el republicanismo (cada uno de su república), el compromiso, la represalia sufrida y la ruptura con un padre militar franquista y otro padre conservador y de misa. Jamás se han molestado por las confusiones. «Para mí ha sido como una doble vida», dice Josep Lluís. El otro Pitarch sonríe y apunta a otra similitud: aunque estuvieran encarrilados a un destino marcado (un Ejército dictatorial, el seminario), «un proceso de concienciación progresiva por la funesta manía de pensar» los desvió de la senda, señala. Manía de pensar... y de replicar. En un examen de Política en Bachiller, el profesor preguntó a Josep Lluís Pitarch por qué no había pertenecido a la franquista Organización Juvenil Española (OJE). «Porque mi abuelo era ateo», respondió. «¿Y si tu abuelo hubiera sido un hijo de puta, tú qué habrías sido?», inquirió el maestro facha. «Posiblemente de la OJE», replicó Pitarch.

dijous, 27 de juliol de 2017

FAL·LÀCIES DELS SUPREMACISTES ESPANYOLS




FAL·LÀCIES DELS SUPREMACISTES ESPANYOLS

Article publicat a SAÓ el dia 27 de juliol de 2017

Les històries que s’escriuen, moltes vegades són mentides, ja ho sabem. Cadascú les conta com més li convé, de manera que tot es presenta molt contradictòriament. Per començar, la història dels vencedors i la dels vençuts no és la mateixa. Podem agafar manuals d’història escolars, algun de Portugal, per exemple i contrastar com conten la guerra de la independència portuguesa contra els espanyols i com la conten els manuals d’ací. O un d’història de França i contrastar-lo amb un dels espanyols, a veure com conten les derrotes napoleòniques a la Península, posem per cas. Etcètera. La història dels vencedors acaba essent la predominant, perquè tenen més possibilitats a imposar-la, ja que detenten el poder i els mitjans de propaganda i la gent, que és crèdula i ignorant, acaba creient-s’ho tot.

Les mentides en les quals els supremacistes espanyols (m’agrada la definició, que s’ha inventada Toni Forner) han basada la història de la guerra civil (la cruzada, que en diuen) i la dictadura franquista, són una altra prova. L’adoctrinament sistemàtic a què sotmeteren el poble, i la por que li infongueren, ha fet el seu efecte i encara hi ha gent que té por d’allò. Cal afegir el silenci còmplice d’alguns partits i d’algunes institucions que s’oposen a la restitució de la veritat històrica, començant per treure de les fosses comunes els ossos dels assassinats pels franquistes. Gràcies, però, als estudis dels historiadors, molts d’ells estrangers, i de la recerca que s’ha fet als arxius, i a la recollida dels testimonis encara vius, ha aflorat la informació veraç sobre l’abast d’aquella tragèdia feixista, encara no resolta (no tancada: les ferides continuen obertes). En aquest assumpte, doncs, tenim enfrontades les dues “històries”: la bona i la fal·laç.

Una altra enorme fal·làcia és el discurs “essencialista” que fan els supremacistes espanyols, atribuint-se, sense cap pudor, la condició de “nació mil·lenària”. S’apropien o abdueixen, els catalans, els bascos i durant el franquisme, també els saharians i els guineans. Tenen tan assumida la fal·làcia que Espanya és més mil·lenària que totes les nacions europees, ho tenen tan clavat als seus cervells de bonyigues, que ho pregonen, sense cap vergonya de fer riure, per tot arreu. Rajoy mateix manté aquesta mentida a Europa estant, i l’Aznar, quan feia de professor il·luminat pels Estats Units, també. Lamentablement, molts manuals escolars encara mantenen aquesta mentida, amagant que l’Espanya de la qual presumeixen sols té dos-cents anys i que fou imposada a conseqüència de la guerra de Successió i del triomf dels borbons francesos, que encara perduren a Madrid i de l’absorció per la força de les armes (por el justo derecho de conquista, segons Felip V) dels regnes i països no castellans, per exemple del País Valencià.

Posats a dir més històries fal·laces, els supremacistes espanyols tan experimentats a la feina impostora, ara mateix s’esforcen a silenciar la corrupció dels companys de partit i de viatge (del PP parle), embolicant la troca, encobrint els protagonistes, desviant l’atenció, forçant la justícia (jutges i fiscals)... Són encobridors de la corrupció en què han implicat tots i cadascun dels òrgans de l’Estat, des dels més alts, fins al darrer dels ajuntaments de poble. La història els demandarà per això.

I si hi ha un tema que els treu de polleguera, més que cap altre, i pel qual menteixen obsessivament, és el de la possible independència de Catalunya i d’Euskadi, i dels seus espais correlatius dels Països Catalans i de Navarra; també els amoïna pensar en el reintegracionisme gallego-portuguès. Res d’això ve d’ara, sinó que el problema l’arrosseguen des que començaren la seua política imperialista, d’expansionar-se apropiant-se del que no era d’ells: de la corona catalano-aragonesa; de Portugal; d’Amèrica i Filipines; dels Països Baixos; de ciutats i terres d’Àfrica... Evidentment ho feren tan malament que acabaren perdent-ho, i de tot aquell gran imperi, sols els queden els territoris peninsulars encara irredents, les Canàries, Ceuta i Melilla. Naturalment, senten l’angoixa del vacuus, del buit i temen el pitjor, que torne a repetir-se la crisi de la pèrdua de Cuba i les Filipines (1898). Com no coneixen ni la democràcia, ni el dret dels pobles a decidir, en lloc de cercar alguna solució política i democràtica al problema que els cau a sobre, actuen com sempre i recorren a les amenaces, a la força i a les fal·làcies. Pitjor per a ells.

La sort que tenim ara, a diferència d’abans, és que podem accedir a la informació, difondre-la i denunciar els fets reals. El món sencer contempla atònit que ells (els supremacistes) intenten apropiar-se de la raó històrica, lal·laçment; de la raó constitucional, que ells interpreten que és “seua”, quan els interessa, invocant sentències interessades de TC, però obviant les del mateix tribunal, que ignoren si no els fan el pes. Fins i tot creuen que tenen la raó teològica de la seua part (el cardenal Canyissars ho digué així). Ells són la legalitat, són l’Espanya canyí, una, grande i libre. Per tant, van i diuen: qui no combrega amb nosaltres, és un il·legal.

En aquestes circumstàncies, qui té les de perdre? Pense que, a la llarga, ells són els qui més tenen a perdre, però no ho volen veure, perquè el seu profund convenciment supremacista els té obcecats. Aleshores, què pensen fer amb els milions de ciutadans i ciutadanes de Catalunya, que volen decidir per ells mateix, si accepten continuar  a Espanya o volen canviar? I  amb els bascos que volen el mateix? I ja posats a preguntar-los, què pensen fer amb els milions de ciutadans i ciutadanes que volem una república? I què pensen fer amb els milions de ciutadans i ciutadanes que pensem que s’ha d’acabar amb la corrupció dels polítics? Així estan les coses.

Pense que, entre unes coses i altres, ningú no té una solució mitjanament acceptable per totes les parts, per a eixir-se’n de la mena de caos en què vivim, però que caldrà intentar-ho. La proposta socialista de reformar la Constitució i convertir açò en un estat federal, em sembla acceptable, però no crec que pensen el mateix els supremacistes espanyols i menys encara si parlem d’una república federal. La proposta dels populars de no baixar del burro constitucional (la constitució és sagrada, diuen i és la llei) és un contrasentit, que no porta enlloc. Acceptar que a Catalunya es faça el referèndum que volen, l’1 d’octubre, seria una actitud molt raonable; els promotors asseguren que acceptaran els resultats, però, els populars seran capaços de veure la part positiva d’aquesta consulta democràtica? Finalment, davant del maremagnum, pense que, passe el que passe l’1 d’octubre, a Catalunya s’han de convocar noves eleccions, i també a l’Estat. S’ha d’intentar que unes idees noves i una gent nova, se’n faça càrrec de l’atzucac en què ens hem capficat uns i altres.