dilluns, 12 de juny de 2017

M’han hemicolectomitzat, sota la protecció d’Epicur


M’han hemicolectomitzat, sota la protecció d’Epicur


Article publicat a Saó el dia 12 de juny de 2017

Acabe de passar pel quiròfan, on m’han extirpat 14 cms. del còlon i un poc de l’ili i de l’apèndix i unes adenopaties, de pas. He comprovat que aquestes situacions, si les passes en bones mans, com les del metge que m’ha operat, se superen fàcilment i per tant recomane tranquil·litat i afrontar-ho amb confiança. La medicina ha avançat força. Com havia de fer alguna cosa per a entretenir-me, mentre em tenien al llit i em reposava, he estat fent algunes reflexions que escric, per si poden ser d’interès per a altres candidats a passar pel trull.

El càncer de còlon, així com el de pròstata i el de mama, afecta i afectarà una bona quantitat de ciutadans i ciutadanes a nivell mundial, així que és millor fer-se a la idea. Aquests problemes, i altres com el parir i en general tot el que afecta al baix ventre, en la reproducció i en l’evacuació, són “problemes dels humans”, sembla que per culpa de l’evolució de l’espècie. Els homes decidírem posar-nos dempeus, en lloc de continuar anant de quatre grapes, com han continuat fent els nostres parents, mones i goril·les… i gràcies a aquella decisió, els homes hem evolucionat, però pagant un preu.

Seguint amb la meua operació, he suportat amb estoïcisme tot el que ha calgut, recitant com un mantra els versos de Catul que tant m’agraden “desgraciat de Catul, deixa de fer el fava i el que veges que no té remei, dóna-ho per perdut”, o siga, resigna’t, Pep. Així he passat per la colonoscòpia de rigor, que ha donat als metges una fotografia exacta del meu tumor i, per tant, de la urgència de la seua extirpació. A continuació he passat per analítiques, TAC, raigs X; per l’anestèsia; pel quiròfan; pel la UCI i pel postoperatori.

Com havia de tenir temps, durant els cinc dies d’hospital, m’he endut el llarg poema  de Lucreci, “De rerum natura”, que tenia pendent de tornar a llegir. La immensa obra del poeta llatí, és un compendi de la filosofia d’Epicur, del qual no tenim massa textos. Lucreci considerava Epicur el seu mestre i jo també i per això m’ha anat molt bé renovar-me les piles, amb la seua relectura. Segons Epicur, la filosofia és necessària per a tothom, cosa en la qual no creuen els ministres espanyols que han tret el seu estudi (i el llatí i el grec) de l’ensenyament; així són ells de burros.  La filosofia, segons Epicur, ensenya i prescriu el camí de la felicitat, i és el remei per als quatre grans mals de la humanitat: la por als déus, a la mort, al destí i al dolor.

Precisament el meu metge ha tingut molta cura a administrar-me analgèsics suficients per a fer-me sentir millor, o no sentir dolor. Respecte dels déus i la religió, estava rellegint els versos de Lucreci del llibre primer, que són la denúncia de l’amenaça dels déus i de les religions: la mateixa religió infantà fets criminals i impiadosos, diu. I capficat en aquesta lectura impia, de sobte se’m presentà un senyor, també amb bata de metge: soy el capellán. Sorprès, el fulminí amb la mirada i amb un gest rotund, i amb la poca veu que em quedava, li vaig poder dir: doncs, ja pot anar-se’n per on ha vingut. El capellà acotà el cap i s’esmunyí, sense dir ni adéu. Em quedí estupefacte i indignat, perquè creia que ja no es practicaven aquestes bruixeries. Recordí Suetoni: vulpus pilum mutant, non mores; la rabosa canvia el pèl, però no els costums.

Vint dies després de l’operació he pogut marxar a Mallorca a veure els fills i els nèts, que han quedat meravellats i complaguts de la meua recuperació. Jo sempre he tingut molt bona encarnadura. Ara he passat a unes altres mans, les de l’oncòleg. De moment, donat l’èxit de l’operació i de les analítiques, no caldrà que em posen cap dosi de quimioteràpia ni de radioteràpia i farem un seguiment estricte, a base d’analítiques i de TACs. Bé, doncs, per ara, no?

I aquesta ha estat la història que he hagut de protagonitzar i que desitge a qui em llija, que racionalitze com he fet jo. No tenim escapatòria i hem de passar pel tràngol. Les maniobres de localització del mal, amb la colonoscòpia, no han de suposar cap patiment ni estrès: són necessàries, doncs s’han de fer i ja està. Malgrat totes les maniobres preoperatòries i operatòries, finalment t’anestesien i ni te n’adones. L’endemà veus que continues viu,  t’informen del tall que t’han fet, de les maniobres que diem làser, de la seua sutura… Res, al cap i a la fi. Qui tinga uns metges com els meus, experimentats i atents (i que jo recomanaré a qui m’ho demane), comprovarà que és més el que temem a priori, del que en realitat és.

I una observació sociolingüística, perquè no he perdut el temps. El meu cirurgià és un metge mexicà, casat amb una valenciana i parla perfectament valencià; l’oncòleg és de Lleó, casat també amb una valenciana i també parla en valencià. Els dos s’han format a Barcelona. Les infermeres, però, molt valencianes elles (alguna havia estat alumna meua), no parlen valencià… perquè els dóna vergonya. Del capellà…, no volguí ni saber-ho.

divendres, 21 d’abril de 2017

Gibraltar i Catalunya Nord

  “A la lid, con valor, empuñemos de nuevo el fusil, a luchar, con valor, que en tus rocas sabremos morir”. És la barbaritat que ens feien cantar a l’escola, per tal d’enardir-nos i preparar-nos per a ‘recuperar’ Gibraltar. Els xiquets i les xiquetes del Frente de Juventudes, encara eren arengats amb més intensitat i se sabien la cançó guerrera de cap a cap, que cantaven desfilant pel carrer, amb la seua boina roja i tot. Curiosament vaig tindre la sort de lliurar-me de la manipulació i la injúria, perquè el meu germà més gran ja hi era i jo no volia fer res del que feia ell.
 
La ràdio també arengava la població. La tesi dels franquistes era que els anglesos ens havien pres Gibraltar a la força i amb traïdoria, que aquella era una “tierra amada del pueblo espanyol” que dúiem com una espina clavada al cor. Els anglesos, doncs, eren uns enemics, com també ho eren els francesos, per la Guerra de la Independència, i els nord-americans, perquè ens havien pres Cuba, tot just no feia cinquanta anys. Tothom era enemic, menys els alemanys i els italians, que havien ajudat Franco a derrotar la República i que, havent perdut la Guerra Mundial, trobaren refugi a l’empara de Franco. Quins temps i quins bandarres!

Franco, sempre que hi havia una crisi, treia el tema de Gibraltar, i així tornava a començar la inflamació social, encara que infructuosament, perquè anaven passant els anys i tot continuava igual. Gibraltar sols era tema dels ardorosos franquistes, dels ingenus  estudiants que anaven als campaments de la OJE, dels militars que enardien els soldats pelats… El veïnat, crec que es desentenia i se’n reia; fins i tot se’n feien d’acudits com aquell del grup de gais (aleshores no hi havia la sensibilitat d’ara contra l’homofòbia) que visitaren Franco i s’oferiren a marxar sobre Gibraltar, porque no somos machos, però somos muchos, li digueren  Ressalte l’acudit, perquè demostra el poc respecte que inspirava el tema gibraltareny.

A Franco li venia molt bé el cas de Gibraltar com a coartada en moments de crisi, per a distreure la població dels greus problemes que s’arrossegaven des que havia acabat la guerra. També ho feia perquè tocar la fibra “patriòtica” era el seu deler, durant els quaranta anys de la seua dictadura, com és molt típic en els feixismes. Els seus mestres més immediats havien estat Hitler i Mussolini.

És natural que ara, el PP, hereu del franquisme per línia directa, també recórreguen al mateix tema de Gibraltar. No fa molt ja ho intentaren amb l’illot del Peregil (Julivert, en català), amb una maniobra ridícula i extravagant de l’inefable Trillo (quin tio!). Ara, amb això del brexit creuen que poden treure algun profit, sobre tot despistar la població, ja absolutament exasperada per la corrupció que els cobreix de dalt a baix. Volen posar-se una medalla, sense rentar-se la merda que porten a sobre.

Ara vull posar de relleu que els espanyols, tot just 54 anys abans d’haver de cedir Gibraltar, havien fet una altra cessió, encara major, la del Rosselló i altres comarques de l’altra part dels Pirineus, que són terres catalanes i que no han reclamat mai. Com és que sols se’n recorden i reclamen el territori pàtrio que els convé, precisament castellà?

En 1659, signaren el Tractat d’Utrecht, amb què finalitzava la Guerra dels Pirineus. Casaven el rei francès amb la filla de Felip IV de Castella i cedien a les pretensions franceses sobre els territoris catalans del Rosselló, el Vallespir, el Capcir, el Conflent, la meitat de la Cerdanya i la Fenolleda. Ho feren sense comptar amb les nostres Corts, com era preceptiu i legal, o siga que ho feren il·legalment. Cinquanta-quatre anys després, en 1713 signaren el Tractat d’Utrecht, que posava fi a la Guerra de Successió, que grosso modo fou entre castellans-francesos contra catalans-anglesos, cadascú amb els seus aliats. Pel tractat, els castellans acceptaven un rei francès (els borbons) i cedien Gibraltar i altres territoris d’Amèrica, al Regne Unit. Així és que els espanyols que reclamen Gibraltar, ho fan perquè els convé i sols d’allò que els convé, en aquest cas “la punta amada”.

Actualment, però, Gibraltar ha passat de ser una important plaça militar, que era el motiu principal per als anglesos, a ser un paradís fiscal. Al llarg dels anys s’ha anat forjant una història d’interessos econòmics extraordinaris, fora del control de Montoro. No sé si la Udef vigila o no el que hi passa, ni tampoc si ho fan els periodistes que destaparen els Papers de Panamà. Qui controla Gibraltar?

Hi ha la població, que s’hi ha anat establint i forjant un territori de gairebé 7 k2. Es tracta d’uns 32.000 i pico de gibraltarenys, gents d’al·luvió procedents de totes bandes, perquè la població indígena marxà a l’altra banda de la frontera (La Línia i San Roque, on hi viuen). Els gibraltarenys parlen el llanito, que és una mescla d’andalús i d’anglès, i viuen dels serveis i del contraban. La població més antiga, però, són les mones, de la mateixa manera que les cabres ho eren del Perejil, encara que en els dos casos, l’ONU hauria de dir alguna cosa, a veure qui té el dret, o el Tribunal de La Haia.

Així és que l’espina que els espanyols duen clavada al cor ja no és el que era. La colònia ha esdevingut un territori anglès d’ultramar i Londres no vol soltar el mos. Els gibraltarenys tampoc no volen perdre l’avantatge de la tutela anglesa i els privilegis que els atorga la seua condició, que és un xollo. Als governs espanyols també els va molt bé mantenir la reivindicació, per les raons que hem dit. A les empreses i els bancs que hi figuren com a radicats i que són tants com habitants hi ha a la ciutat, tampoc els interessa que canvie l’estatus de què gaudeixen. Evidentment, als qui hi tenen els seus diners, que evadeixen de tot control, tampoc. Gibraltar és una paròdia.

Finalment, tornem als territoris catalans regalats als francesos, on la cosa és diferent. La Catalunya Nord, que és com denominem aquelles comarques, no és cap paradís fiscal, sinó al contrari. Sotmesos a l’estricte control tributari francès i a llur llengua i interessos polítics, constitueixen la cua de França, la part més meridional i extrema i de fet sols són el 0’6% de la població francesa. Aquests territoris, poc industrialitzats, depenen de l’agricultura, la ramaderia i els serveis. Així és que, febles econòmicament, menystinguts pels francesos i desconeguts pels espanyols, els catalans del nord sols tenen el recolzament de Catalunya i tenen Barcelona i el govern català com els seus referents més favorables. Saben que el seu futur és, com el seu passat, el de Catalunya.

dimarts, 18 d’abril de 2017

Sobre «els nostres» polítics

 Article publicat a Levante-EMV el dia 18 d'abril de 2017

En política tots sabem que hi ha els nostres, que són els bons, amb els qui compartim idees i esforços, amb més o menys convenciment. I que enfront hi ha els altres, que són els dolents i a aquests, ni aigua. Així funcionem i per això hi ha tants partits, perquè tots no pensem el mateix, ni volem el mateix. Grosso modo és així, però el problema és saber exactament qui són els nostres, especialment en moments de tensió i d´enfrontaments interns en els partits, per diferències grosses o menudes, per personalismes...

Estic prenent unes cerveses amb uns amics de diversos partits, i ho comentem. Enric està molt amoïnat per la divisió dels socialistes, diu que la Susana no li fa el pes, però que Pedro tampoc i el Patxi, menys encara. Diu que ja no sap qui és el seu. Xavi, que és podemita, també està desorientat i no sap ben bé cap on va l´Iglesias. Ell és errejonista, com Montiel, encara que aquest tampoc no li agrada del tot i ara que ha d´optar per un nou secretari, no sap qui és el seu, ni la deriva que prendrà el partit respecte del pacte del Botànic. Ester, de Compromís, diu que no troba gens positiu que hi haja tanta desconfiança entre uns i altres; es refereix a la desconfiança interna en la seua coalició i entre els partits del govern. Diu que no s´aclareix del tot, i que tem si ho faran els líders.

Per tot plegat, doncs, estem ben fotuts i una mica histèrics. Qui són i qui no són els nostres? Recorde que mon tio Ovidi (voluntari de la Columna de Ferro), al cap de 12 anys d´haver perdut la guerra, tractant de creure en alguna cosa i d´adoctrinar-me, em deia que «tot canviarà quan vinguen els nostres». La seua fe era com la que teníem nosaltres durant quaranta anys, que les coses canviarien quan moriria Franco i vindrien els nostres. Els qui havien de vindre, no existien, i els d´ací feren la gran frustració de la transició.

Així és que, tal com estan les coses, coincidim que, amb les divines esquerres que tenim, o siga amb els nostres, encara queda PP per a uns quants anys més. Ester, que és molt pessimista, recorda que amb tot el que està eixint-los a la cara als del PP, la gent continua votant-los i que, per tant, és probable que no hi haja res a fer. Si en lloc de perdre el temps amb picabaralles personals o amb matisos, començàrem a veure les coses amb més pragmatisme, tot canviaria, però la clau la tenen els nostres líders i cadascú llaura cap a sa casa. Exactament com han fet i fan els de la casta, que tothom ha oblidat que eren tan dolents, diu Xavi. Enric i jo, que enguany fem 75 anys, ens conformaríem si aproven la llei per una mort digna i si els nostres deixen de fer el burro; ens moriríem més a gust.

dilluns, 10 d’abril de 2017

GIBRALTAR ÉS DELS GIBRALTARENYS




GIBRALTAR ÉS DELS GIBRALTARENYS

Josep L. Pitarch

Gibraltar és un tema que no m’ha interessat mai, perquè tal com s’ho plantegen els espanyols i els anglesos, es tracta d’una colònia, de la qual disputen la seua possessió. Com estic en contra que cap nació tinga cap dret sobre ningú, i a favor de les independències de totes les colònies, jo ho tinc més que clar: Gibraltar és dels gibraltarenys.

Lamentablement, quan anava a escola, la “doctrina” amb què ens ensinistraven els mestres i la propaganda franquista, volia fer-nos creure que Gibraltar era “una espina que llevamos clavada en el corazón” (tinc davant meu el llibre de política i vaig copiant). Jo no sentia cap espina clavada ni en el cor, ni enlloc, però ens deien que sí, que allò era “nuestro” i que l’hauríem de recuperar. Ens feien cantar “Gibraltar, Gibraltar, punta amada de nuestra nación... A la lid, con valor, empuñemos de nuevo el fusil, a luchar, con valor, que en tus rocas sabremos morir”.

Jo tenia uns deu anys i intuïa que allò no podia anar de debò, anar-se’n a assaltar res. Crec que la gent, que havia passat la cruel guerra civil i que, aquesta si, encara la tenia clavada a l’ànima, tampoc feia massa cas. En efecte, anaven passant els anys i encara que la dictadura treia el tema, sempre que hi havia alguna crisi, en realitat Gibraltar continuava estant on sempre. Gibraltar sols era tema dels ardorosos franquistes, dels ingenus  estudiants que anaven als campaments de la OJE, dels militars que enardien els soldats pelats... Curiosament vaig tindre la sort de poder-me lliurar de caure en la manipulació, encara que sí que vaig estar fent l’idiota a una caserna i vestit de quequi, però sense entusiasme, o siga amb desídia.

Després, estudiant a la Universitat, vaig saber la veritat del cas Gibraltar, però també altres coses que tenen a veure amb qüestions territorials ben contradictòries. Per exemple, que els espanyols, tot just 54 anys abans de haver de cedir la roca que ara reclamen, havien fet una altra cessió, encara major, la del Rosselló i altres comarques de l’altra part dels Pirineus, que no han reclamat mai. Com és que sols se’n recorden i reclamen el que els convé?

Resumint, en 1659 signaren el Tractat d’Utrecht, amb què finalitzava la Guerra dels Pirineus. Casaven el rei francès amb la filla de Felip IV de Castella i aquests cedien a les pretensions franceses d’una sèrie de territoris catalans de l’altra banda dels Pirineus (Rosselló, Vallespir, Capcir, Conflent, Cerdanya i Fenolleda). Ho feren sense comptar amb les nostres Corts, com era preceptiu i legal, o siga que ho feren il·legalment. Així són ells.

La següent Guerra, la de Successió, que grosso modo fou entre castellans i francesos contra nosaltres i els anglesos, acabà amb el Tractat d’Utrecht (1713), segons el qual els castellans cedien Gibraltar i altres territoris d’Amèrica, al Regne Unit. Així és que els espanyols, que sols reclamen Gibraltar, sols ho fan d’allò que els convé, “la punta amada”.

A Franco li venia molt bé el cas de Gibraltar com a coartada en moments de crisi, per a distreure la població dels greus problemes que s’arrossegaven des que havia acabat la guerra. També ho feia perquè tocar la fibra “patriòtica” era el seu deler durant els quaranta anys de la seua dictadura, com és molt típic en els feixismes. Els seus mestres més immediats havien estat Hitler i Mussolini.

Però Gibraltar ha passat de ser una important plaça militar, que era el motiu principal per als anglesos, a actualment un paradís fiscal. Enllà s’ha anat forjant una història d’interessos econòmics extraordinaris, que no sé si la Udef vigila o no, ni tampoc si ho fan els periodistes que destaparen els Papers de Panamà. Qui controla Gibraltar, senyor Montoro?

Per altra banda hi ha la població, que s’hi ha anat establint i ha anat forjant un territori de gairebé 7 k2. Es tracta d’uns 32.000 i pico gibraltarenys, gents d’al·luvió procedents de totes bandes, perquè la població indígena marxà a l’altra banda de la frontera (La Línia i San Roque).  Gent que parla el llanito, que és una mescla d’andalús i anglès, i que viuen dels serveis i del contraban.

Així és que aquella espina que els espanyols duen clavada al cor ja no és el que era, quan se’ls clavà en 1713. La colònia ha esdevingut un territori anglès d’ultramar i Londres no vol soltar el mos. Els gibraltarenys tampoc no volen perdre l’avantatge de la tutela anglesa. Com als espanyols els va molt bé mantenir la reivindicació, l’atzucac és evident. Tampoc no crec que les empreses i els bancs que hi figuren com a radicats, que són tantes com habitants hi ha a la ciutat, vulguen que canvie l’estatus de què gaudeixen...

Mentrestant, als nostres territoris de l’altra part dels Pirineus, la cosa és diferent. La Catalunya Nord, que és com denominem aquelles comarques germanes, no és cap paradís fiscal, sinó al contrari. Sotmesos a l’estricte control tributari francès i a llur llengua i interessos polítics, constitueixen la cua de França, la part més meridional i extrema i de fet sols són el 0’6% de la població francesa. Aquests territoris, poc industrialitzats, depenen de l’agricultura, la ramaderia i els serveis.

Així és que, menystinguts pels francesos i desconeguts pels espanyols, els catalans del nord sols tenen el recolzament de Catalunya i tenen Barcelona i el govern català com els seus referents més favorables. Saben que el seu futur és, com el seu passat, el de Catalunya.

Així doncs i per recapitular i acabar, el tema de Gibraltar, en realitat és una paròdia, tant per al govern de Madrid, com per al de Londres i no crec que canvie la situació per molt de brexit que s’invoque. Bufes de pato. Hi ha massa interessos econòmics en joc per a uns i per ala altres i els gibraltarenys viuen instal·lats en un xollo, que no pensen soltar. Gibraltar, per acabar, no és cosa nostra i ja s’ho faran.

diumenge, 2 d’abril de 2017

QUI SON ELS NOSTRES ?



QUI SON ELS NOSTRES ?
Josep L. Pitarch

Comentem uns amics, mentre ens fem unes cerveses al bar xinès La Llimera de Silla, les contradiccions i les frustracions de la nostra història. He dut a la tertúlia un bon amic de la joventut, d’Alboraia, que ha vingut a visitar-me, avorrit de fer de jubilat. Enric està molt amoïnat per com va tot això dels socialistes, diu que la Susana Díaz no li fa el pes, però que Pedro Sanchez (“llamadme Pere”) tampoc del tot. Ja no sé qui són els meus, diu l’Enric, que parla per ell, perquè és l’únic socialista de la tertúlia.

El podemita, Xavi, també està desorientat i no sap ben bé cap on va Pablo Iglesias, es lamenta. Ell era d’Errejon, com Montiel, encara que aquest tampoc no li agrada del tot. Ara que Montiel no es presenta a repetir de secretari, no sap la deriva que prendrà el seu partit. Xavi està a favor del pacte del Botànic, però “no responc de tots els nostres...”. També està amoïnat.

Els altres dos tertulians som de Compromís. Ester diu que els “nostres” senten desconfiança de tots, primer ho fan dels altres socis aliats, i després dels altres partits del govern del Botànic, i que ella no s’aclareix i tem si ho faran els líders. Diu que la situació no és bona i que provoca histerisme, confusions i frustracions; a la recíproca, també els altres partits ttenen desconfiança de nosaltres.

Per tot plegat, doncs, estem ben fotuts, dic jo. I propose que parlem sobre qui són i qui no són “els nostres”, per entendre’ns. Recorde que mon tio Ovidi (cenetista), tractant d’infondre’m alguna esperança, em deia que tot canviaria “quan vinguen els nostres”. En la guerra s’havia integrat a la Columna de Ferro i encara mantenia el romanticisme que impulsava aquells joves anarquistes i la mateixa voluntat expeditiva, sols que, al cap de 13 o 14 anys del final de la guerra, l’ímpetu inicial se li havia afluixat i sols li quedava esperar això: que vingueren “els nostres”...  També intentava fer-me anarquista.

Doncs la seua era la mateixa fe que teníem nosaltres durant quaranta anys, que les coses canviarien quan moriria Franco i vindrien “els nostres”, diu Enric, al temps que reclama més cervesa als xinesos. Realment, els qui esperàvem, no vingueren mai, no existien, ni els d’ací ho férem tant bé i aquesta ha estat la gran frustració... I ho dic jo, afegeix, que sóc socialista.

Així que, què podem fer, pregunte. Enric i jo enguany fem 75 anys i sols podem esperar que s’aprove la mort digna, però vosaltres, els més joves, què espereu? Tal com estan les coses, l’Ester i Xavi coincideixen que, amb les esquerres que tenim, encara queda PP per a uns quants anys més. Mireu, si amb tot el que està eixint-los a la cara, continuen essent el partit més votat, és que ací no hi ha res a fer, diu Ester està molt pessimista i pensa que tot seria diferent si, en lloc de perdre el temps amb picabaralles personals, començàrem a veure les coses amb més pragmatisme...

La clau la tenen, segons Xavi, els “nostres líders”. O sóc molt ingenu, o cadascú llaura cap a sa casa, exactament com han fet i fan els de la casta, que ara sembla que tothom ha oblidat que eren tan dolents... Demanem una altra cervesa a Li. Aprofite per a fer veure que tots quatre som molt difícils d’acontentar, o d’entendre. Serà el desfici, diu Ester.

El meu amic d’Alboraia, que ha seguit per la premsa la informació sobre el nom de la biblioteca de Silla, em diu que sembla que disbarats d’aquest tipus no se’n produïen quan jo era alcalde del primer quatripartit i que les propostes del govern sempre arribaven al plenari consensuades, amb alguna excepció, com la de la contracta de l’aigua potable. Què ha passat amb el quatripartit d’ara?

Li haig de contestar jo, però no tinc ganes de fotre més canya “als nostres”. Ja saps Enric, i sabeu vosaltres, que sou sillers, que estic apartat de la política local, fins i tot d’opinar. Si aquesta vegada he intervingut, en el tema de la biblioteca, ha estat per un acte de justícia i també de política fina i excepcionalment. M’explique, repetint els arguments del meu article de dimarts passat, publicat al Levante. Tots els coneixeu, però resumint-lo, tractava de proposar el nom de Xelo Carbonell, com un homenatge a la promotora de la idea de la gran biblioteca que finalment s'ha fet, i perquè així m’havia compromès, quan era l’alcalde, amb l’associació de bibliotecaris valencians (ABV).

Respecte de la política fina, té a veure amb la proposta de posar el nom de Miguel Hernandez, que amb tots els meus respectes, mereixeria un carrer important del poble i organitzar actes a les escoles per a donar-lo a conèixer més i millor. A aquestes dues propostes s’hi varen afegir altres dues, al meu entendre absurdes i extemporànies: posar-li el nom de Josep Antich o fer una enquesta popular.

Aquest és un exemple de burrera al més alt nivell (al nivell de plenari). Recorde que quan jo era alcalde aprovàrem per unanimitat, i a proposta meua gairebé sempre, el nomenament del jutge de pau, la denominació de més de 40 carrers, la nominació de la piscina coberta a nom de Vicent Garcia, el Multifuncional a Carme Valero i el nomenament de Josep Antich com a cronista de la ciutat. I més coses que no recorde...

I això que aquell quatripartit (EU, Bloc, UV i PP) era més difícil que el d’ara, diu Xavi, entre quatre partits tan antagònics. El d’ara s’ha format amb partits més “propers”: PSOE, Bloc, EU i Podem. No han estat capaços, però, de dur una proposta tancada i coherent i han fet el ridícul.

Fem més comentaris d’aquest caire, però es fa tard, sobre tot per al d’Alboraia, que ha d’agafar el tren i el metro, amb el passi de jubilat. Entre els tres sillers li paguem les cerveses al foraster i total, amb vuit canyes hem arreglat el món.




dimarts, 28 de març de 2017


XELO CARBONELL. EL NOM DE LA BIBLIOTECA
Article publicat a Levante-EMV el dia 28 de marx de 2017

A Silla, un dels projectes que quedaren pendents, quan deixí l'alcaldia (maig de 2007), fou reorganitzar en una gran biblioteca, les dues mini-biblioteques i els dos punts de lectura de les barriades. El projecte era de la bibliotecària Xelo Carbonell i Company i jo n'estava totalment d'acord, encara que no era previsible dur-lo a efecte de moment, per manca de pressupost i de local apropiat.

La seua mort prematura (1 de febrer de 2007) féu que l'Associació de Bibliotecaris Valencians (ABV), que coneixia el projecte, em lliuraren la petició que el nom de la biblioteca fora per a Xelo. Acceptí la proposta, perquè la trobava justa i encertada, per a quan disposàrem de la nova biblioteca. El cessament en la meua alcaldia deixà el projecte damunt la taula, a l'espera de l'actitud del govern o governs següents. El primer fou un tripartit de sociobaixaulistes, un verd i un trànsfugopopular, i el següent, de populars. Cap dels dos feren res en aquest sentit.

Ara, el govern de socialistes, nacionalistes, esquerra-unionistes i podemites, han reprès la iniciativa i estan a punt d'inaugurar la biblioteca que Xelo havia somiat. Sols falta que decidisquen el nom. Crec, com l'ABV i molts ciutadans de Silla, que s'ha de dedicar a Xelo Carbonell i Company, seguint la tradició de dedicar carrers, places, edificis i serveis públics a ciutadans locals, que han reunit els mèrits suficients.

Hi ha, però, la proposta de dedicar la biblioteca a Garcia Lorca o a Miguel Hernandez. Aquests dos grans poetes, víctimes del franquisme, són mereixedors del nostre reconeixement, però no s'haurien d'interposar al nomenament de la nostra bibliotecària. Tot al contrari, se'ls hauria de dedicar un carrer important, com podrien ésser els del Mestre Ribera (general carlí, sense cap relació amb Silla, llevat que hi visqué) o el conquistador de Mèxic, Hernán Cortés, ara que defensem la causa indigenista.

Puc invocar el meu compromís amb el nomenament de Xelo Carbonell, per les raons que he explicat, i demanar que es tinguen en compte, però no ho faré, perquè els arguments al seu favor són de sobra reconeguts. Vull subratllar les paraules del president de l'ABV, Francesc Gimeno, que reconeix i enalteix els mèrits de Xelo, com a bibliotecària de Silla, i també com a impulsora dels premis Samaruc i de moltes iniciatives de les biblioteques valencianes.


Xelo fou promotora significada dels premis Porrot d'Honor, que cada dia s'atorguen a personalitats importants del món de les lletres, la llengua, l'activitat cívica, la cultural i l'esportiva. Ella els organitzava cada any, així com tantes altres activitats d'animació a la lectura. Per això crec que enguany, que es compleixen deu anys de la seua mort i s'inaugura la biblioteca, seria un acte de justícia tenir-la present.

divendres, 24 de març de 2017

El darrer brigadista, encara viu

El darrer brigadista, encara viu

La increïble i romàntica història dels vora 60.000 brigadistes que participaren en la Guerra Civil, encara té un testimoni viu, Josep Almudéver Mateu, un personatge singular i lúcid, que malgrat que havia nascut a Marsella, era de procedència valenciana, d’Alcàsser. D’aquest brigadista, tres joves intrèpids contaran la història, en un film-reportatge que preparen. Són els tres membres de la productora Three Roots (tres arrels), formada per Carles Sànchez, de la Font d’en Carròs, que és un poc tímid, però de molta vàlua en l’aspecte tècnic i fotogràfic. La contrapartida és Marina Fuertes, saragossana de Gandia, que és més extravertida i de fort caràcter. I hi ha Josep Aguado, de Silla, que crec que és l’ideòleg del grup, com a mínim en aquest projecte, en què ha sabut aprofitar oportunament i amb eficàcia, els llaços familiars amb el brigadista. 

Els tres productors-directors es coneixen per haver estudiat la llicenciatura de Comunicació Audiovisual, de la Universitat Politècnica de València, al Campus de Gandia. Tots tres tenen, evidentment, una sòlida formació tècnica i de producció. Si els considere intrèpids, és perquè tot just han acabat la carrera, ja han format una productora (2013). Abans havien fet algunes coses conjuntes, durant els estudis, però l’èxit del primer treball, Arrels Canyes i Fang, els animà a continuar junts. Després, el curtmetratge Setmana Santa, premiat al CIM (Cinema Internacional de Merda) de Sueca; el documental de la Falla Port de Silla, De raça Albuferenca; el concert de presentació del primer disc d’Ivan Brull, Canvi dels Àngels; el comercial de la cadena de perfumeries Jaromas…

La pel·lícula que ara porten entre mans, L’últim Brigadista és un viatge pels records d’Almudéver, que ell, als 98 anys, encara manté segur, emocionat i reivindicatiu. El seu periple i les experiències assolides, són especialment singulars. Només tenia 17 anys quan vingué de França, on vivia i d’on tenia la nacionalitat, a participar en la guerra, sense tenir l’edat. Finalment aconseguí que l’admeteren a les Brigades Internacionals, en el grup francès. La Guerra Civil espanyola; l’estada en camps de concentració; el posterior exili a França… Almudéver és una memòria històrica encara viva i sorprenent.

El treball dels nostres joves directors no és solament biogràfic, sinó d’investigació i compleix amb la missió de recuperar una part del temps i la memòria que han conformat la nostra història. Em diuen que la màxima que els ha inspirat és la memòria i la reparació i que han acceptat la responsabilitat i el repte de narrar una visió viva de la guerra. Estan convençuts, per altra banda, que no sols han retratat la figura de Josep Almudéver, sinó la de totes aquelles dones i homes que vingueren em 1936, procedents de 54 països, a lluitar per la República Espanyola, contra el feixisme i contra Franco.

El documental es troba en procés de producció, i ja han filmat una entrevista amb Almudéver, a sa casa de Pamiers (Pàmias en occità), a l’Ariege de França. Ja estan elaborant el guió, que es recolzarà en la veu en off d’Albert Forner, que farà més lleuger el recorregut per la memòria del brigadista. Forner, actor de teatre, cine i televisió, té una veu especialment apropiada, amb el seu to greu i profund, per als objectius que persegueixen.

També compten amb la col·laboració de l’artista Paco Roca, amb un premi Goya en el seu haver; concretament els cedeix una sèrie d’imatges de la seua novel·la gràfica “Los surcos del azar”, on relata un episodi que protagonitzà en primera persona Josep Almudéver. Comptem també amb l’historiador Josep Antich, cronista oficial de Silla, que a més de facilitar-los informació, farà la revisió històrica. Amb Armand Zaragozá, que és professional de l’edició de vídeo i de gravacions.

Finalment comptem amb el grup musical La Raiz, que els cedeix la cançó Suya Mi Guerra del disc “Así en el cielo como en la Selva”, que formarà part de la banda sonora del documental. I amb Ivan Brull, que també els cedirà una cançó del seu disc “Propietats Medicinals-Tabula Rasa”.

Amb tot aquest material comencen a planificar la manera d’obtindre els recursos necessaris per a fer més complet el relat de la pel·lícula. I per tal de cohesionar visualment el documental, estan elaborant un disseny per a una animació i els títols de crèdit inicials i finals que, juntament amb les grafismes, potenciaran el producte.

Ara també s’han de moure per aconseguir recursos d’imatge i de so, en exteriors; per al muntatge de la imatge i del so; per a musicar la pel·lícula… Barallen, fins i tot crear una obra musical original, composada expressament per al documental. D’altra banda, volen potenciar l’aspecte visual i sonor, fent un tractament del color a l’altura d’una obra cinematogràfica. Per a finalitzar, volen que, tant el públic francòfon com l’anglosaxó, així com el públic castellano-parlant, puguen visualitzar “L’últim brigadista” en la seua pròpia llengua, traduint el contingut i elaborant els respectius subtítols.

Sense cap dubte, la proposta d’aquests joves de contar la vida del darrer brigadista internacional que queda viu al món, és tan ambiciosa, com interessant i ha de merèixer tots els respectes i ajuts. Per descomptat, ens proporcionaran més coneixements de la nostra història, de la memòria històrica.

Compten amb la col·laboració de l’ajuntament de Silla, regidoria de Memòria Històrica (Valentín Mateos Mañas) i s’espera la resposta a la petició presentada per l’alcaldia a la Generalitat, mitjançant la Direcció de Cultura i Patrimoni. Evidentment, hauran de recaptar altres aportacions, cosa que confien aconseguir a mida que avancen les gestions cinematogràfiques, perquè el projecte s’ho val. Ells diuen que s’hi barregen sentiments com la ràbia i la nostàlgia, però jo crec que, a més a més, hi posen intel·ligència, esforç i coratge.


Imatge: Teatre de la Plaça de Silla. Octubre de 2016. D’esquerra a dreta: Armand Zaragozà, Josep Aguado, Josep Almudéver, Carles Sànchez i Marina Fuertes

dimecres, 22 de març de 2017

VERGONYES A LA PORTA DEL TOLA I PER TOT ARREU




VERGONYES A LA PORTA DEL TOLA I PER TOT ARREU

Josep L. Pitarch

Com sabem els qui volem saber d’algunes coses, el Tola (Centre Ocupacional), té com a objectiu aconseguir una millora permanent en la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual, mitjançant l’atenció habilitadora integral dels seus usuaris en l’entorn en què hi viuen. El centre es posà en marxa al nostre poble en 1979 (fa 38 anys) i fou (i és), sense cap dubte, una de les institucions més dignes i magnífiques de la nostra ciutat, de la qual ens hem de sentir plenament satisfets.

La idea d’aquests centres la importà, des de Suïssa, la doctora Jesusa Pertejo, vídua del doctor José Alcamí, que havia estat metge de Silla. La vinculació d’aquests dos doctors al poble ha estat molt important, tant que primer el metge, ja fa temps que té un carrer del poble al seu nom; la doctora també, el passeig Jesusa Pertejo, del qual parlarem tot seguit.

La nostra doctora havia instituït i mantingut durant molt anys, més de trenta, el premi José Alcamí, per a les estudiants amb millors notes de la nostra ciutat, la relació de les quals és impressionant. La major part de les premiades han estat, en la seua vida i estudis, unes dignes representants de l’impuls que obtingueren amb el premi, quan eren unes jovenetes i tot just acabaven el batxillerat o la formació professional.

L’any 2002, la doctora va rebre el Porrot d’Honor a l’activitat cívica i amb aquest motiu volgué reunir totes les premiades ‘José Alcamí’ i invitar-les a un dinar. L’ajuntament ili dedicà un monòlit amb una escultura de l’artista plàstica Eli Calvo Saiz, erigit davant mateix del centre TOLA i batejà el passeig que va des de la plaça de Morella, a l’avinguda de Gandia, amb el seu nom. De tots aquests esdeveniments, el Punt d’aquella època donà una àmplia informació, així com d’altres fets, com el lliurament d’una part de la biblioteca de la doctora a Silla.

Lamentablement han passat coses molt negatives, relacionades amb tot açò, que tractaré de resumir. Començant per l’estat d’abandonament de l’escultura i monòlit d’Eli Calvo, i del jardí que l’envolta, sense que l’ajuntament tinga previst la seua recuperació i rehabilitació, o siga, una vergonya. Tampoc, a hores d’ara, el passeig de la doctora Pertejo, està retolat i, per tant, és un topònim desconegut per a la major part de la població, cosa que, evidentment, és una altra vergonya.

La tercera nota lamentable fou la manca de sensibilitat de l’ajuntament de Silla que, com és tradicional, ignorà el decés d’aquesta benemèrita persona. Tot just jo havia deixat l’alcaldia i se n’havia fet càrrec el govern socialista de Baixauli, amb el suport dels Verds i posteriorment d’un trànsfuga del PP, que, amb una manca de delicadesa i de sentit comú molt singulars, ignoraren el luctuós succés. Una altra vergonya, doncs.

Aquestes tres vergonyes, com les qualifique, haurien d’ésser rectificades per l’administració actual, per decor, per bon gust i per respecte. Enguany, que en farà 10 del decés de la doctora Jesusa Pertejo, es podria commemorar aquell fet i, en la seua memòria, s’hauria de recuperar l’escultura, el monòlit i el jardí i s’hauria de retolar degudament el Passeig Doctora Jesusa Pertejo.

El TOLA s’hauria d’implicar en aquesta reivindicació i em consta que ja ha demanat a l’ajuntament, més d’una vegada, l’atenció al jardí. No debades, en la ubicació del monument, a la porta del centre, i en la denominació del passeig en honor de la doctora, l’ajuntament que jo presidia tinguérem en compte que ambdues coses es feren a la porta i al costat del TOLA, la qual cosa li va agradar moltíssim a l’homenatjada i ens ho va agrair.

És trist, però això és el que tenim, que s’ignoren les més elementals mostres de condol i de respecte a totes les persones, però encara ho és més si es tracta de les que han estat assenyalades amb el reconeixement públic dels premis Porrots d’Honor. No fa molts mesos que, amb motiu de la mort de Carme Navarro, la Morena, Antich pel seu costat i jo mateix denunciàrem el cas omís de les nostres autoritats a tan digna ciutadana i artista.

Es pot fer una repassada per la llista de premiats i contrastar-la amb el cas que se’ls ha prestat, quan han mort; res. Molts d’ells i d’elles haurien d’ésser mereixedors de la dedicatòria d’algun carrer, d’alguna aula escolar, d’alguna sala cultural. Ara mateix hi ha un debat absurd sobre el nom que ha de rebre la biblioteca que es va a inaugurar, a l’avinguda d’Alacant. Recorde que essent jo alcalde acordàrem dedicar-la a Xelo Carbonell, cosa en la qual estàvem d’acord tots els partits del govern. M’informen que hi ha la contraproposta de Federico Garcia Lorca o de Miguel Hernàndez. No tinc res en contra d’aquests dos gran poetes, però pense que poden substituir algun carrer de Silla que encara porte el nom d’algun personatge reaccionari o imperialista, com Hernan Cortés o el mestre Ribera...

diumenge, 12 de març de 2017

Socialistes i nacionalistes, també corruptes

Socialistes i nacionalistes, també corruptes

Article publicat a SAÓ el dia 10 de març de 2017

Ai, si jo et contara’, deia el meu amic collonet, a cau d’orella, amb una veu misteriosa. Fins que no t’acostumaves a la seua broma, et sobtava, perquè hi havia tantes coses que no se sabien pel poble, o se sabien a mitges, o malament, que podies esperar alguna informació interessant. És el que passa amb tot el tema de la corrupció, que no sabem si ja ho sabem tot, a mitges, o malament. Ai, si ho sabérem tot, em dic, pensant amb collonet.

Diversos partits tenen gent emmerdada en casos de corrupció, molta gent. Sobre els populars i en general la dreta, ja vaig escriure un anterior article en SAÓ, el passat 27 de febrer: ‘Corruptes de casa bona i el perdó de Déu’. Com també hi ha socialistes i nacionalistes que s’han embrutat fent cises a mans plenes, avui en parlarem.

No sé si els votants dels partits corruptes saben a qui voten, o no volen saber-ho, perquè les enquestes continuen donant els populars com els guanyadors i els socialistes, com els segons o tercers. Per això em pregunte si saben els seus votants que, a més dels casos més grans (Bárcenas, Rato, Blesa, Granados, el del tos esquitxat de blanc..), altres dels seus líders o capos cobren més d’un sou i de dos (Cospedal, crec que tres). Saben que alguns han cobrat sobresous i en negre; que les campanyes electorals, els seus partits les han pagades amb diners il·lícits i sense declarar a hisenda; que no han pagat l’IVA de les obres de les seues seus…? A partir d’ara, amb tot el que està descobrint la policia, els fiscals i els jutges i informant la premsa i la televisió, ningú pot al·legar ignorància, i qui els vote se’n farà còmplice.

Em referisc ara als socialistes i als nacionalistes, concretament als que estan emmerdats (PSOE i CIU). A mi, parlar i denunciar aquests partits, m’esborrona, perquè es tracta de la gent que tinc més a la vora, de la gent amb la qual he tingut i encara tinc tractes i amb els qui combregue en tantes coses. La seua corrupció, doncs, em neguiteja molt més que no la de la dreta, als qui els la supose congènita, genètica en molts casos. L’esquerra i els nacionalistes, però, semblaven una altra cosa, i no ha estat així. Uns i altres han d’aclarir, doncs, llurs corrupcions.

Els socialistes han d’explicar de manera inequívoca tot el tema dels ERE andalusos i mentre no ho facen, no tindran cap credibilitat. I mira que haurien d’haver anat més alerta, després del cas Roldan, del GAL (la calç viva, que digué Iglesias), de posar-nos a la OTAN, de la corrupció navarresa… Sé que, a més de fer net, també hauran de recuperar el temps perdut en discussions peregrines i regressives, però és la feina que tenen. Un amic del gremi ha intentat explicar-me que els populars han posat la mà a l’erari públic per a subvencionar el partir i per a lucrar-se personalment; els socialistes, segons aquest, han actuat més com el Tempranillo, repartint diners públics que no eren seus entre amics, familiars i coneguts i pagant-se alguna festa miserable, amb droga, alcohol i putes, incloses. No importa, li dic, la diferència entre subvencionar el partit i lucrar-se, com han fet els populars, o subvencionar el partit i repartir els diners públics entre els amics i familiars, perquè això no justifica a ningú; ni importa gens que les quantitats defraudades siguen més grans o manco. Qui roba un ou, també por robar un bou, li dic.

Els convergents també han d’aclarir tot el merder que tenen, començant per l’ex-honorable president Pujol i família. Supose que el neguit que tinguí i tinc  quan es feren públiques les seues mangarrufes és el mateix que el de tanta gent que confiàvem que aquesta família eren honestos i profundament nacionalistes, i per això, quan hem vist que no era així i que la famosa nissaga eren uns lamentables pinxos, pintats de quatre barres, ens hem sentit profundament decebuts i estafats. Aquest assumpte tan lleig, a més del cas Palau i altres, els han d’aclarir si volen recuperar alguna confiança.

El mateix interlocutor, que sempre ha estat amb un peu al PSC i l’altre oscil·lant entre ER i CiU, ha intentat explicar-me que el cas Pujol també és una altra cosa, o no és el que pinten a Madrid, tan interessadament i oportuna. En efecte, la manera bruta que han trobat per a desprestigiar l’independentisme, l’han dirigida contra Pujol, com si ell fora la clau de res. Estem d’acord que Madrid juga brut, com ha fet històricament, però això no justifica que ningú, per molt independentista que siga, se’n lucre dels diners de tots i aquesta és la qüestió.

No saps la quantitat d’ajuts que hem facilitat, em diu, a projectes nacionalistes, de l’ensenyament, de recuperació patrimonial, ajuts personals a la gent de la cultura, alguns dels quals han pogut sobreviure i fer coses pel país, etc. Mol bé, li dic, si es tractara sols d’això, jo estaria d’acord i de fet, ho he estat tota ma vida. Però l’altruisme i el patriotisme d’aquestes persones convergents (com del vicari de Pujol al País Valencià, Eliseu Climent), hauria d’haver estat exemplar i desinteressat i, al remat, ha resultat que s’han forjat la seua fortuna a costa de nosaltres, amb els nostres diners i esforços i fent un ús abusiu de la confiança que teníem dipositada en ells. Perquè ho entengues, li dic, han fet com l’església, que amb l’excusa de les missions, dels hospitals, dels pobres, del manteniment del baix clero, dels seminaris, dels col·legis catòlics i de la glòria de Déu… han amassat una fortuna, major que la de l’Estat.

El meu interlocutor i amic, no té paraules per a sortir-se’n: és que tu saps moltes coses, em diu, que les hauries de contar. En efecte, en sé. Crec que n’he anat contant, malgrat que les més grosses encara no: ai, si jo les contara. Ho faré en el seu moment, per ara basten les pinzellades que vaig soltant, amb gran disgust dels capitans nacionalistes que jo assenyale, especialment d’un d’ells, ja sabeu de qui parle, que no aconsegueixen fer-me callar, malgrat els seus esforços.

Conclusió
Unes rajoletes d’una font de Madrid diuen, en un llatí macarrònic, que per la voluntat de Déu (Deo volente), la clemència del rei (rege clemente), i perquè el poble pagà (populo contribuyente), es féu la font (se hizo la fuente). Doncs, això mateix: perquè Déu ho ha volgut, el govern ho ha consentit i el poble ho ha pagat, els corruptes se l’han papat.

I en qualsevol cas, les condemnes de presó als corruptes, si les hi ha, són en presons daurades, que també les paguem entre tots, com fou el cas dels militars rebels del 23 F. “Ells” no tornen els diners furtats, no rescabalen els estafats, fan la presó mínima o vacances pagades… Parodiant la font de Madrid, podríem dir: Deo volente, rege clemente, populo contribuyente, se mama la gran vida esta gente.
Finalment no he dit res de la monarquia (infanta, Urdangarín, etc.), que també són per a cagar-se i no torcar-se! Un altre dia en parlarem.

dilluns, 6 de març de 2017

QUI TORNA ELS DINERS?

QUI TORNA ELS DINERS

Article publicat a LEVANTE-EMV el dia 6 de març de 2017

Aquesta és una pregunta que ens fem milers de ciutadans i ciutadanes, perquè per als polítics encausats els fiscals sols demanen anys de presó i d´inhabilitacions, però no diuen res dels diners que han furtat directament i indirecta, ni dels diners que han desaparegut en les diverses maniobres fosques (com el cas de Bankia i les caixes d´estalvi), ni dels sobrecostos de les obres atorgades a dit i a canvi de comissions... Tot això, qui ho paga? Segurament, com ha passat amb els diners que pispà Roldan, ningú. Ell anà a la presó, però els diners, qui els té? O siga que al remat l´operació encara els resulta rentable, perquè el que més temen, que els expropien els diners furtats, d´això, rai.

Ho il·lustrava magistralment Ortifus, arran de les condemnes del cas Fitur. Dos personatges amb vestits de presó, un diu: «¿han dicho algo de devolver?». I l´altre contesta: «calla, que me da angustia». Aquest és el quid de la qüestió, que tornen els diners! Com jo sempre he tingut clar que no tornaran res, propose que, per llei, els polítics implicats en afers de posar la mà i lucrar-se, siguen desposseïts immediatament de tots els béns equivalents als fraus dels quals se´ls acusa. Si finalment se´ls absol, aleshores se´ls torna la fortuna i en pau.

I si els diners no són fàcilment localitzables, per exemple perquè estan evadits a un paradís fiscal, aleshores que siguen els partits dels acusats que se´n facen càrrec, en les mateixes condicions. Entenc que és l´única manera perquè no vagen tapant-se uns als altres, disculpant-se, amb connivències, guanyant temps. Així, els partits s´espavilaran més a l´hora de triar els seus candidats, perquè se´n responsabilitzaran, com passa en qualsevol empresa si hi ha qualque empleat que fa una cisa: la paga l´empresa i pledeja contra l´empleat, però mai li la fa pagar al client.

Populars, socialistes, convergents... tots tenen gent emmerdada. El cas del PP és el pitjor de tots, com estem veient, ja que la nòmina dels qui s´han embrutat és immensa, llevat, potser, dels més joves, segurament perquè encara no han après les passeres. Com el ritme de la justícia és lent i tampoc els enxampen a tots –Feijóo deia: «Camps ha tenido muy mala pata y lo han cogido»–, la cosa va com va, encara que ja comencem a caure´ls les condemnes al cap... Menys la més important, la de tornar els diners!

No sé si els votants dels populars saben a qui voten, o no volen saber-ho. Si saben que alguns dels seus polítics o capos cobren més d´un sou i de dos; que alguns han cobrat sobresous en negre, que les obres de la seu del carrer Gènova de Madrid les han pagatdes sense IVA... Doncs, ara, amb tot el que està eixint-los a la cara, ningú pot al·legar ignorància. Lamentablement, la gent continuarà votant-los, segons les enquestes, fent-se´n còmplices. Açò no té remei. Quina merda d´Estat!

dilluns, 27 de febrer de 2017

Corruptes de casa bona i el perdó de Déu

Corruptes de casa bona i el perdó de Déu

Article publicat a SAÓ DIGITAL el dia 27 de febrer de 2017

La gent d’ordre o de casa bona, de casta, de categoria, la gent d’upa, s’han distingit pels privilegis, especialment econòmics, de què han gaudit i gaudeixen, per les possessions de tot tipus i pels títols i medalles que col·leccionen. Aquesta gent, per a mantenir l’estatus, sempre viu a l’aixopluc de les autoritats, preferentment de dretes, que són els ‘seus’; també s’emparen de la gent d’armes, de la gent de guerra, de l’exèrcit rebel de Franco, per exemple; freqüenten capellans i frares i s’hi confessen; els seus amics són gent de la  banca… En resum, són les elits que se la saben tota, tant que fins i tot quan hi ha crisis o conflictes, encara obtenen més beneficis, mira si en saben. I tenen els diners en paradisos fiscals, ben guardats i lluny de la ‘pàtria’, pel que puga passar i per a no pagar impostos… Quin podrimer, Senyor!
Enfront estem nosaltres, que no ens papem ni una mosca. mira si som burros, i que som els qui paguem impostos i tot just arribem a finals de mes; els qui vivim i subsistim i gràcies. Som la gent del muntó, del baix poble, de carreró, la gent d’escala avall, de mig pèl, la plebs… Som els treballadors, funcionaris, ensenyants, petits empresaris, estudiants, pobres jubilats… Som la carn de canó en tots els conflictes i en totes les crisis; som uns subalterns i prou; els ‘descamisaos’, que deia el Guerra.  No arribem a pàries com a l’Índia, però gairebé. Excepcionalment, hi ha qui ‘triomfa’, o li toca una rifa, o l’adopten o el bequen; o qui guanya una oposició… Millor per a ells, i ens hem d’alegrar, però són l’excepció.
Ara, amb la ‘democràcia’, els partits serveixen (és un dir) perquè uns i altres els votem, aquí els bons, enllà els dolents, i perquè els guanyadors s’encarreguen de governar-nos. En línies generals i amb moltes reserves, a una banda hi ha el PP i Ciutadans, que són la gent d’ordre de què hem parlat, ben educats i pentinats, o siga la dreta. Solen guanyar més vegades. I a l’altra banda, hi ha l’esquerra i els nacionalistes, excepte els convergents, que aquests també deixa’ls córrer; gent de més desordre i indisciplinada, solem perdre més sovint.
Sempre que m’he referit a la dreta, he invocat la Bíblia, ja que ells diuen que hi creuen, van a missa i en fan ostentació, i de fet, molta gent els vota per això això mateix, perquè els veuen a l’església i a les processons. En realitat són uns pecadors de debò, perquè menteixen i impunement, més que alenen, cosa que no se’ls ha de permetre, ja que han jurat per Déu i davant dels Evangelis fer bondat. Alguns d’aquests individus van més enllà i militen en una secta catòlica, l’Opus Dei, que és la flor i nata de la beateria. Supose, doncs, que per a aquests ha d’ésser més imperiosa l’obligació de no mentir i els seus confessors no perdonaran mentre no restituïsquen el que han furtat (es diu el reat); sembla mentida que ho haja de dir jo.
Entre les mentides i fal·làcies més grosses, jo subratllaria tota la corrupció que han protagonitzat, amb les trames en què han implicat empresaris, constructors, financers, banquers, tots de la corda… El fet que les campanyes electorals les hagen subvencionades amb diners d’aquesta corrupció hauria de ser motiu suficient perquè algun jutge les invalidara, amb caràcter retroactiu i que es tornaren a repetir, des d’Aznar cap ací. Com això no passarà, haurem de confiar que els historiadors se’n faran ressò, suficientment, i si Déu vol.
Encara més repulsiu ha estat que dirigents populars hagen cobrat sobresous en negre i que aquesta gent haja pagat factures sense IVA (obres a les seus del partit, a Madrid i a qualsevol poble, com per exemple a Silla). No m’explique com no se li dóna més importància a aquests comportaments delictius, perquè són la prova més fefaent de la gran mentida en què viu instal·lada aquesta gent que persegueixen els pobres infractors, milions vivint en la penúria, mentre perdonen els peixos grossos que més delinqueixen, com són ells mateix, que viuen en l’opulència. Per a què voldran més diners dels que tenen, més diners dels que guanyen? Mecagoendéu!
La cadena de mentides de tanta gent és interminable i potser que seria més fàcil fer la llista dels populars justos, que dels lladres, perquè acabaríem abans. Així ho ha advertit el tal Rivera, quan ha reclamat que el PP canvie el president de Múrcia, per un altre “si és que hi ha algun popular murcià amb les mans netes”. Ai redéu! Per cert, per què alguns xoriços populars s’assemblen tant al porquet de sant Antoni? Fixeu-vos-hi.
Encara que alguns d’aquests pinxos ja estan a mans dels jutges, altres, encara no i en molts casos ni arribaran, perquè els delictes hauran prescrit. Quins esforços que fan els populars per a tapar, exculpar, protegir, la seua gentola! Forcen els fiscals, forcen els jutges, els substitueixen pèr altres més ‘addictes’, els fan fora… Donen instruccions “interessades” a inspectors i policies… L’hòstia, tu! Algú ha començat a fer comparances d’aquest moment amb el nazisme, amb les dictadures; crec que sí.
El cas de Trillo és molt miserable, perquè malgrat haver mentit com un bergant, segons el Consell d’Estat, encara l’han premiat posant-lo a ‘treballar’ en aquesta mateixa institució. Quina vergonya! Rajoy diu que el lloc se’l guanyà per oposició i hi té dret. Mentida! I per a què estan els expedients disciplinaris als funcionaris que actuen de manera dolosa i repetida? I per a què la possibilitat del canvi forçós de destí, si hi ha motius suficientment demostrats?
Aprofite l’ocasió per a felicitar l’ajuntament de Cartagena, que li ha retirat a Trillo el títol de fill predilecte, i als Moros i Cristians d’Alcoi que l’han fet fora de les comparses. Supose que el PP d’Alacant també haurà de dir alguna cosa, ja que l’han mantingut durant tants anys de diputat a Madrid, representant-los. I, per descomptat, supose que l’Opus Dei l’haurà declarat rèprobe…
Una altra gran mentida en què s’han instal·lat els del PP és en la defensa de Franco, mantenint el seu reconeixement en pobles, carrers, monuments públics, retent-li honors, oposant-se a obrir tombes dels assassinats del franquisme, mantenint actius partits polítics descaradament feixistes. Sobre aquest tema, curiosament, els de Ciutadans passen xiulant…
Tot el comportament histèric de tota aquesta gent en el tema de Catalunya és una altra gran mentida. Creuen que com fórem vençuts en la guerra de Successió i assimilats a la força a Castella, ja no tenim cap dret a reclamar. Continuen mantenint sobre nosaltres el derecho de conquista del primer borbó, Felip V, i d’ací deriven gran part dels mals que arrosseguem catalans, valencians, balears i aragonesos. A Madrid també mantenen la idea de l’España una, grande y libre i, doncs, que no hi ha manera de treure-se’ls de damunt: res de referèndums, diuen. Quan jo anava a escola (pels anys 40), ens deien que Espanya també era un imperi, cosa que era tan ridícula que ja no s’atreveixen a repetir.
Per a completar el panorama, també podríem entrar en les mentides dels partits d’esquerra i nacionalistes, dels sindicats, d’organitzacions socials, etc. però, com en comparació (llevat dels pujolistes), són uns afeccionats, els deixarem per a un altre dia. Sols faré l’excepció i cinc cèntims sobre els tinglados d’Eliseu Climent, que també són una gran mentida. Veig que continua la tàctica tradicional del holding: escudar-se darrere de persones de bona fe, i de fundacions fantasma, per a vendre la burra als ingenus i babaus que tot s’ho creuen… i així omplir el cabàs, amb diners de l’erari. Ara és el torn de Puig i de Ribó, els quals queden advertits dels fraus de què són i seran víctimes, però que pagarem els ciutadans i ciutadanes. Puig no ha caigut al parany de la fundació Ignasi Villalonga, de moment, però que òbriga l’ull, perquè l’Eliseu no té atura i ja se’l farà. El cas de Ribó l’entenc menys, perquè sé que ha estat advertit… i no ha fet cas. Déu dirà, doncs.

dilluns, 6 de febrer de 2017

EL DRET A LA INDEPENDÈNCIA

 EL DRET A LA INDEPENDÈNCIA
' LA VIRGEN DEL PILAR DICE QUE NOMQUIERE SER FRANCESA'
 Article publicat a Saó el sia 6 de febrer de 2017

Qui nega el dret a la independència d’una nació sotmesa a la força, són les nacions conqueridores, que tenen exèrcits invasors. Qui nega el dret a la llibertat dels esclaus són les societats esclavistes, que són negocis dels explotadors. En el primer cas, si les nacions conscients no volen viure sotmeses a ningú, fan el que poden per a treure’s de damunt els enemics, i pose com exemple els aragonesos de la jota en la guerra contra els francesos, aclamant-se a la Pilarica, com diu el sub-titular de l’article. És el cas de Catalunya, sotmesa a la força als Borbons i a Espanya (des de 1715, por el justo derecho de conquista), que vol ser lliure, o com a mínim ho volen la meitat o més dels catalans i les catalanes i així ho han manifestat i volen reafirmar-ho en un referèndum.

Catalunya reivindica la seua independència (com els bascos, un altre cas), invocant els drets històrics, la seua voluntat manifesta, la seua forta personalitat, la llengua i una consistència econòmica excel·lent (Lenin diu que qui té tot això és una nació). Que els vaja bé o no en la seua reclamació, depèn de la resposta d’Espanya. La independència és pot aconseguir a bones (Noruega, Islàndia, Quebec, Escòcia…) o renyint (ex-colònies espanyoles, per exemple). És evident que sempre és millor aconseguir la ruptura amb bona voluntat per les dues parts i pacíficament, que no trencant-se la cara. És com els matrimonis que es divorcien.

De moment, a les propostes catalanes, Espanya sempre ha dit que no, perquè la nació espanyola, segons proclamen, és una, grande y libre, o siga indissoluble. És una actitud incivilitzada i improductiva, que no els reporta cap benefici i que els pot conduir, una altra vegada, a un nou desastre. Ja haurien de saber-ho i, sinó, que repassen la història, perquè per no haver accedit a reconèixer els drets a la independència dels americans, filipins i portuguesos, Espanya ho va perdre tot i de molt mala manera; sols els queda l’illa de Perejil.

Donaré unes pinzellades il·lustratives, que semblen anecdòtiques, però no ho són,  per a subratllar els sentiments antiespanyols dels països independitzats, per si el govern de Madrid no s’ha assabentat i volen repensar-s’ho. Saben què diuen les lletres dels himnes de les nacions de “raça hispànica”?  L’Equador: Indignados tus hijos del yugo que te impuso la ibérica audacia, de la injusta y horrenda desgracia del monstruo sangriento. Cedió al fin la fiereza española… que hizo al fiero español sucumbir. El Perú: Largo tiempo el peruano oprimido, la ominosa cadena arrastró, condenado a cruel servidumbre, tres siglos de horror, tres siglos gimió! L’Argentina: Oid mortales, el himno sagrado, libertad, libertad, libertad, oíd el ruido de rotas cadenas. Bolívia: Es ya libre, este suelo; ya cesó su servil condición. Paraguai: A los pueblos de América, tres centurias un cetro oprimió; mas, un día, soberbia surgiendo, ¡basta!… dijo, y el cetro rompió. Les cadenes i el ceptre són la corona borbònica; la servil condició que es tragueren de sobre, era la d’ésser súbdits d’Espanya. A un oncle meu li sentia cantar: Visca Espanya, penjada d’una canya, si la canya cau, Espanya adéu siau

També poden constatar que, de la mateixa manera que ací hi ha la Pilarica, a aquells països tenen altres marededéus que els ajudaren a aconseguir la independència i són patrones: a Cuba, la del Cobre; a Xile, la del Carmen; a Guatemala, la del Rosario, a Portugal, la de la Bathalla (d’Aljubarrota) que els serví per a fer fora els espanyols (jo li posí un ciri quan visití el seu monestir); espere que els catalans tindran a punt la de Montserrat. I respecte del 12 d’Octubre, a Amèrica tampoc tothom celebra la Hispanidad, com fan ací, i en el seu lloc commemoren el Dia de la Resistència Indígena, de la Descolonització… Etc.

Així és que el Gobierno s’ho hauria de fer mirar, perquè la història que creuen no és real, se l’han inventada. Posem per exemple el Papa Francisco, que sap la història de les independències sud-americanes des que anava a l’escola argentina. L’Equador celebrava l’any passat el bicentenari de la seua independència d’Espanya i Francisco hi anà i digué en un sermó que la independència “va néixer de la falta de llibertats. Va ser un crit nascut de la consciència d’estar essent oprimits i saquejats” (o siga, Espanya els robava).

A més de saber-se la Constitució, que invoquen com si fora la Bíblia, haurien de saber història d’Espanya i mundial i potser que així no invocarien, com fan, que Espanya té el dret “constitucional” a no soltar el mos de Catalunya (“mos”, mai més ben dit), i que el que reclamen els independentistes és impossible, perquè és anticonstitucional. Això és una ximpleria, perquè a Espanya, els militars s’han passat les constitucions per l’entrecuix, sempre que han volgut, per exemple, Franco.

Per altra banda, una nació irredempta que vol ser lliure, no pot deixar de voler-ho ser, per molts drets que crega tenir per a impedir-ho la nació dominant. La voluntat dels pobles que democràticament volen ésser independents, està per sobre de cap constitució aliena o imposada. Al contrari, imposar-se uns pobles sobre els altres és antidemocràtic. També és una ximpleria estranyar-se perquè el govern de Catalunya va per feina, com fan tots els governs del món: preparant i estudiant el cens, conèixent qui és qui, preparant el cobrament dels impostos, establint contactes amb altres governs, decidint si es vol un exèrcit per a la guerra o si s’aposta per la pau… Per a governar la república que pretenen, doncs, els catalans hauran de tenir ben assentades unes bases legals, organitzatives i pressupostàries, perquè d’altra manera els podria passar com al govern espanyol, que al cap de tants anys “constitucionals” encara no s’ha aclarit sobre que és una autonomia i que un virreinat, si el rei és intocable o mal·leable, si aquest és un estat de favorits i de  desafavorits, si la moral la decideix el govern, si el dret al treball, a l’habitatge, a la salut, a l’estudi, a una jubilació digna, etc. són uns drets dels ciutadans o uns regals del govern.

Per tant i en conclusió, ens esperen uns mesos convulsos i contradictoris, que caldrà confiar pacífics, per a bé d’uns i d’altres. La història és una dialèctica constant. La llàstima és veure que mitjans de comunicació, que es defineixen com demòcrates i oberts, li fan el llit al govern. També és una llàstima veure els socialistes a remolc dels populars, també en aquestes coses. Per si de cas, convindria que el Barça guanyara les tres competicions.

LA GENT D'ORDRE I LES SEUES MENTIDES



LA GENT D'ORDRE I LES SEUES MENTIDES

Entenem per gent d’ordre la qui està al costat de tot allò que els permeta mantenir certs privilegis, quants més millor, que els distingisquen del comú de la ciutadania, especialment els econòmics. La gent d’ordre, doncs, està a la vora i a l’aixopluc de les autoritats de dretes; de la gent d’armes; de la gent de missa; són les elits..., o com els deia Pepe Aguado, en francès, les poissons grosses. Enfront estem la gent del muntó, de carreró, la gent d’escala avall i encara la gent de barral, i de got i navaixa...

El PP i Ciutadans són gent d’ordre, de privilegis econòmics, elitistes, ben educats. Ben parlats, no, perquè això ja és una altra cosa, i generalment no saben parlar si no és faltant al respecte, escopint i mentint. Per exemple, els tals Inda i Marhuenda, o Esperança Aguirre, són uns mestres. Parlem de les mentides d’aquesta gent d’ordre.

Com aquesta gent són d’anar a missa, sempre que m’hi referisc, no puc deixar de invocar la Bíblia, ja que ells diuen que hi creuen i fan ostentació i enganyen la gent que els vota (fent propaganda enganyosa). Crec que no se’ls ha de permetre dir mentides, perquè estan prohibides als qui juren per Déu i davant dels Evangelis: Isaïes 28, 14-22; 59, 1-8. Jeremies 8, 4-12; 9, 1-8. Ezequiel, 22. Osees, 12. Miquees 6, 9-12. Alguns d’aquests individus beats i hipòcrites, fins i tot van més enllà i militen en una secta catòlica, l’Opus Dei. Supose que per a aquests és més imperiosa l’obligació de no mentir i no se’ls hauria de deixar passar ni una.

Passa el mateix amb els militars que juren bandera, que no se’ls pot permetre que la traïsquen (cosa que sí que féu Franco); o als metges que fan el jurament d’Hipocrates; etc. No vull dir que ha d’haver dobles vares de mesurar la justícia, sinó que als qui en pressumeixen de res se’ls ha d’aplicar un plus d’exigència. Ara m’estic centrant en la gent d’ordre que diu mentides.

Per acotar un poc, podem fer una relació de les mentides més grosses dels darrers  anys i jo subratllaria que la més grossa és tota la corrupció que han protagonitzat, facilitat, i beneficiat el PP, amb les trames en què han implicat empresaris, constructors, financers, banquers... El fet que les campanyes electorals les hagen subvencionades amb diners d’aquesta corrupció i fent trampes, hauria de ser motiu perquè algun jutge les invalidara i que es tornaren a repetir, perquè els seus resultats han estat un seguit de mentides.

Encara més repulsiu ha estat que els màxims dirigents del PP hagen cobrat en negre i que aquesta gent haja pagat factures sense IVA (obres de les seus del partit, a Madrid i a qualsevol poble, com per exemple a Silla). No m’explique com no se li dóna més importància a aquests comportaments delictius, perquè són la prova més fefaent de la gran mentida en què ha estat instal·lada aquesta gent que persegueixen els infractors i ells són els que més delinqueixen.

La cadena de mentides relacionades amb Bárcenas, Rato, Cospedal, Trillo, Aguirre... és interminable. En alguns casos ja estan a mans dels jutges, però en altres, no. Per exemple, Trillo. Diuen que no li poden negar el dret a ocupar un lloc de treball com a funcionari, perquè el guanyà per oposició. I per a què estan els expedients disciplinaris als funcionaris que actuen de manera dolosa i repetida? I el canvi forçós de lloc de treball, per motius suficientment demostrats? Quina prova més contundent que el mateix dictamen del Consell d’Estat sobre l’actuació de Trillo i del govern? Doncs, una altra vegada Rajoy menteix i diu que no es pot fer res. Mentida!

Aprofite per a felicitar l’ajuntament de Cartagena, que ha repudiat Trillo del títol de fill predilecte i als Moros i Cristians d’Alcoi que l’han fet fora de les comparses. Supose que el PP d’Alacant també haurà de dir alguna cosa, ja que l’han mantingut durant tants anys de diputat a Madrid. I, per descomptat, que l’Opus Dei l’haurà declarat rèprobe. Vull recordar que tenen l’obligació moral d’aplicar el reat als seus pecadors i que aquests han de refer els danys, si finalment volen anar al cel. Ho han fet?

Una altra gran mentida en què s’han instal·lat els del PP és en la defensa del franquisme, mantenint el reconeixement del dictador en pobles, carrers, monuments públics, oposant-se a obrir tombes dels assassinats de la guerra, mantenint actius partits polítics descaradament feixistes. Sobre aquest tema C’s passa xiulant.

Tot el comportament histèric del PP (i Ciutadans) en el tema de Catalunya és una altra gran mentida, basada en la idea que si fórem vençuts en la guerra de Successió i assimilats a la força a Castella, no tenim cap dret a reclamar. Continuen mantenint sobre nosaltres el derecho de conquista del primer borbó, Felip V, i d’ací deriven gran part dels mals que arrosseguem catalans, valencians, balears i aragonesos. A Madrid mantenen la idea de l’España una, grande y libre, però, curiosament, sobre Gibraltar defensen la tesi contrària i reclamen, ridículament, aquell territori que ells perderen.

Podríem entrar en altres mentides d’altres partits, sindicats, organitzacions socials, però aquests ja no són gent d’ordre i ho deixaré per a un altre dia. Sols faré l’excepció dels tinglados d’Eliseu Climent, encara que també tornaré altre dia. Veig que continua omplint-se la senalla, ara, a València, amb la complicitat de Puig i de Ribó, com ho fa a Barcelona, a Palma... Sempre hi ha qui paga i aquest personatge no té escrúpols a l’hora d’omplir el cabàs.



  

divendres, 3 de febrer de 2017

HISTÈRIES CLIMATOLÒGIQUES


 HISTÈRIES CLIMATOLÒGIQUES
Article publicat a LEVANTE-EMV el dia 3 de febrer de 2017
Acabem de passar uns dies d´histèries climatològiques amb motiu de les nevades, les ventades, les pluges, el fred i les revingudes. De tot han informat les televisions i la premsa, dels ensorraments de carreteres, dels passejos marítims desapareguts i de les platges engolides, i les cases arrasades, caigudes de grans instal·lacions elèctriques, revingudes de barrancs i d´allaus de neu, de vehicles atrapats a la carretera, de ferrocarrils semi-soterrats per la neu.... Uns dies d´apocalipsi.

En realitat, aquestes tempestes no han estat tan excepcionals, perquè de tant en tant en tenim d´iguals o gairebé, però això ho oblidem o ho recordem molt vagament. D´ací uns dies, els desastres d´enguany ningú els recordarà, a excepció dels qui els han patit. Les autoritats, que sols saben improvisar i malament, donaran quatre ajudes, duran arena on el mar se l´ha engolida, refaran passejos marítims... i tot continuarà igual. Realment, les autoritats no són previsores i, per exemple, sabent que sempre neva a les mateixes comarques, no hi disposen més mitjans. O en el cas de l´AVE, amb tanta inversió que s´hi ha fet, el tren no ha pogut suportar una nevada en la Manxa, que no és Sibèria.

Davant la catàstrofe, el govern s´ha disculpat (enguany es disculpen per tot) dient que no sabien el que ens anava a caure a sobre. L´excusa és imperdonable, perquè les previsions metereològiques hi eren i les companyies elèctriques ja havien previst apujar els preus, de manera abusiva i descarada, aprofitant la conjuntura. Els hostals de carretera també s´havien preparat de senyoretes de reforç, ja se m´entén... El ministre, però, no estava assabentat, possiblement perquè es refia del Calendari Zaragozano, que sols preveia per a la setmana en qüestió «vientos fuertes del S y SO, que traeran chubascos». Amb el ministre refiant-se del Zaragozano i Rajoy del Marca, evidentment no estaven ben assabentats.

Convé que reflexionem que, en totes les calamitats que acabem de patir, haurà tingut molt a veure el canvi climàtic. Els governs no fan cas d´aquesta realitat, o en fan poc i alguns grans mandarins, com ara mateix Trump, se´n riuen, menyspreant la natura i l´equilibri ecològic: el negoci és el negoci i el que els interessa és que la construcció no ature, ni la industrialització desmesurada. Per tant, podem esperar que les catàstrofes aniran a més, perquè no es vol posar fre a la degradació del medi.

Com els humans som tan contradictoris, anem tirant. Llevat dels directament afectats, la resta del veïnat s´ho ha passat millor. Al Levante-EMV llegíem que a una família, a Barraques «la neu els arribava fins l´engonal, però que s´ho havien passat guai». El mateix Emili Piera contava que a les Alcubles havia anat «més gent que a la romeria de la Cova Santa»; podem suposar que es paparien unes bones xulles. Avant, doncs, a refer els desperfectes, que ve Setmana Santa i després l´estiu. Fins la pròxima.