dimarts, 14 de novembre de 2017

CRÈIEM QUE TOT S'HAVIA ACABAT, I NO ERA VERITAT

CRÈIEM QUE TOT S'HAVIA ACABAT, I NO ERA VERITAT
Article publicat a SAÓ el 14 de novembre de 2017
 
Amb les ganes que teníem de la mort de Franco (que ho féu al llit, per a la nostra vergonya), de la legalització dels partits, les eleccions i la Constitució, crèiem que ja estàvem en Xauxa. A poc a poc hem anat caient de la burra, uns més aviat que altres. Jo em conte entre els qui no votàrem la Constitució, i per tant no sóc responsable com els que sí que ho feren, de la misèria en què estem enxampats. Encara menys que els qui creuen que la constitució és un text sagrat i intocable, perquè, com estem veient, és un text inservible i insuficient ara mateix i s’ha de modificar. Catalunya amb el procés ha posat en evidència el tema territorial, però també hi ha altres motius com la independència judicial, la inutilitat del Senat, si el poble volem monarquia o república…

Però tornem-hi. Crèiem que “tot” s’havia acabat i ha resultat que no, que tot continua com quan la dictadura, perquè no se n’havien anat, hi romanien camuflats, havien canviat un poc les formes, el color de la roba i la camisa i prou. La policia, per exemple, han canviat del gris al marró, al blau, al negre, però són els mateixos de sempre. Els polítics també, són bàsicament els fills o els afillats del franquisme, de la mateixa corda.

Segons la puríssima Constitució, la justícia és igual per a tots. Qui s’ho creu, però? Podem recordar com ha acabat el cas de la infanta i del duc empalmat. O preguntar-nos per què alguns jutges i fiscals i en primer lloc el cap Maza, no són tan diligents en els casos de corrupció del PP com ho han estat en el procés de Catalunya. Mira si són diligents, quan volen, que ja han avançat la pena que els caurà a sobre a Puigdemont i el seu govern, i ho saben abans de jutjar-los! A alguns ja els han posat a la presó. Quina doble vara de mesurar que tenen, segons de qui es tracte.

És necessari, doncs, que els jutges demòcrates parlen clar, com ja estan fent alguns que ens han fet saber que la jutgessa Lamela, ha comès moltes irregularitats en les decisions que ha pres. Sembla increïble que ningú del poder judicial s’haja plantejat d’esmenar la situació d’aquesta senyora encara. Com crec que tots i tothom tenim l’obligació de “retratar-nos”en aquest brut afer, jo ja he signat una petició perquè inhabiliten la jutgessa.

Els problemes de desenteniment entre Catalunya i Espanya, que s’han evidenciat en tot “el procés”; la reforma constitucional que s’haurà d’afrontar; el diàleg entre els polítics que tothom reclama i que Rajoy és incapaç d’entendre, són qüestions polítiques i no judicials; evidentment tampoc no són qüestions policials ni, molt menys, militars, que algú ja n’ha pensat. El moment és, doncs, crucial, i inhibir-nos ja no és possible, i no fer res, tampoc. Alguns tenim molt clar que des de Madrid intenten la recentralització de l’Estat, a base de retallar transferències autonòmiques, o siga fent-les desaparèixer.

El merder en què estem immersos, doncs, és enorme i els partits polítics de l’esquerra, els nacionalistes i els joves nouvinguts en nom de la protesta, la rebel·lió i la regeneració, han de fer un esforç, per a posar una mica d’ordre, perquè són els únics que poden fer-ho. Amb el PP i els seus escolans de C’s, no es pot comptar i per això haurien de quedar  a banda, ignorant-los, en la mida del possible, perquè ja han fet prou de mal; ara que porguen. Les coses clares: mantenir Rajoy, com fa el PSOE, és una traïció als socialistes, als obrers i als espanyols, que ho pagaran car, supose. Lamentablement, no hi ha manera de desentendre’ns dels socialistes, perquè ens podem fer falta mútuament i, per tant cal ésser, encara que amb desconfiança, cauts i no perdre la confiança que en algun moment els convinga fer bondat.

Els de casa, els independentistes, són els que em preocupen. L’esforç que han fet a Catalunya i que duen de cul Rajoy i els seus còmplices, no s’ha de fer malbé ara que venen les figues electorals. Crec que la proposta d’anar tots plegats era la millor: units per Catalunya! La història ho recordarà, perquè un triomf independentista el 21 de desembre seria un esplèndid colofó i marcaria un abans i un després indiscutible. Seria la decisió més important i definitiva que s’hauria pogut prendre, de cara a aconseguir l’objectiu d’una república catalana. En altres circumstàncies i en altres països, s’ha fet, per a derrotar l’enemic comú. Ací, ERC, PdCat, Podem, CUP, Comuns i les entitats socials, no han estat capaços i la història els jutjarà. En aquest aspecte, tampoc res no ha canviat i tot continua igual (també són els mateixos, de sempre. Junts pel Sí fou una xamba). Tot s’ha se confiar, doncs, als resultats electorals, per si es pot fer carambola i aconseguir un pacte de govern. Déu dirà.

La dreta, per exemple, com tenen un objectiu comú, que és omplir-se les butxaques i fer més rics els amics, saben aparcar les diferències entre ells. Els nacionalistes som d’altra classe i, com cantava Raimon, no som d’eixe món. Molt bé, això no té remei, pel que es veu, però, algun dia podríem obrir l’ull i deixar de fer el fava?

El que han fet Rajoy i els seus còmplices, envaint Catalunya, emparant-se de les institucions i duent a la presó el legítim govern, ha estat un acte antidemocràtic, de caire feixista (com els de Primo de Rivera i Franco). Aquesta vegada no ens han bombardejat, ni han entrat els tancs per la Diagonal, però han fet presos els nostres representants i “anul·lat” el govern i les institucions i altres coses totalment indignants. Al remat, acollonits per com anaven les coses, han comès la temeritat de convocar  les eleccions del 21 de desembre, evidentment injustes, perquè no tenen cap dret. Hem acceptat el repte i anirem a les eleccions de Rajoy… però no hem fet un gran pacte per Catalunya. Per tant, en aquestes circumstàncies, podrem confiar que encara quedarà un mínim de sentit comú, si els nacionalistes guanyem als espanyolistes?

La meua musa Empar Saragossà m’ha enviat tres rodolins polítics, que li publique amb molt de gust: 1. Maza per als qui vol és una marassa i per als qui no vol, és com una maça.  
2. Rivera està convençut que té els trumfos a la mà, i que l’Arrimadas guanyarà; jo m’hi jugue un vermut a que no serà
3. Catalunya serà la seua tomba, digué a Rajoy Joan Tardà, i com és segur que passarà, li tocarem la simbomba.