L'ESGLÉSIA EN RUÏNES

L'ESGLÉSIA EN RUÏNES

Article publicat a elPunt/Avui el dia 28 de febrer de 2013

La setmana passada doní la meua opinió sobre la situació de l'església, en un article publicat a la premsa: “L'església en mans d'uns burros”. No em referia al rocambolesc assumpte de qui és qui ha de pagar les “factures” de la bastida de la façana, si el rector o l'ajuntament, però ho faré ara.

Crec, però, que saber qui paga no és el més important, perquè el que cal és saber què s'ha de fer, quan s'elimine la bastida, perquè jo no crec que hi haja cap projecte de restauració de l'església, i això és el que interessa. Molts veïns m'han donat la raó, pel meu article: gent arrimada a l'església i gent que no. Per això crec convenient tornar sobre el tema.

Abans de res, crec que és important deixar clar de qui és l'església. Jo crec que és del poble, que l'edifici i tot el seu contingut forma part del nostre patrimoni comú, com la Torre, el Port, els jaciments arqueològics, la Dansa dels Porrots i la Carxofa, etcètera. El clero, amb l'arquebisbe al front, sols són els usufructuaris de l'església i tenen l'obligació de la seua conservació, però no devem considerar-los propietaris en sentit estricte.

Precisament l'edificació (s.XVIII) es féu a càrrec dels veïns, que no reberen cap ajuda de l'arquebisbat, per la qual cosa, per cert, protestaren per escrit i per això ara ho sabem. Així s'explica que, d'una manera subconscient, tothom ens sentim orgullosos de les pintures de Vicent López, per exemple. La conservació de l'església és, doncs, la nostra responsabilitat, encara que més especialment dels que tenen el govern.

Com explicava en el meu article, els especialistes de l'Institut de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica, per encàrrec de don Fernando i meu, elaboraren un avantprojecte, que, per cert, no ens costà ni un euro al poble.

L'avantprojecte, que presentàrem al veïnat en un acte en la mateixa església (any 2006), proposava coses importantíssimes: la restauració de les teules i l'eliminació de les filtracions que malmeten les pintures; el reforçament de la façana, amb l'espadanya inclosa; una actuació a fons en els altars de fusta, per a eliminar el corcó... Amb la sorpresa afegida que s'havia localitzat, ocult en el cor, la part més important de l'orgue, que tots creiem que s'havia cremat en la guerra i que ara es podria restaurar també!

L'any següent, però, l'avantprojecte fou frustrat pel nou alcalde. Don Fernando ja havia marxat i Baixauli li plantejà al nou rector un dilema: “o el projecte de Pitarch o el meu”. Salvador Martorell digué amén i s'inclinà davant del poder. Immediatament que se me comunicà la decisió, vaig profetitzar que Baixauli no tenia ni idea, ni interès, i que no farien res. En efecte, així ha estat i en set anys no s'ha fet res i l'església ha continuat degradant-se. La responsabilitat, que primer era de Baixauli i del rector Martorell, ara l'han heretada el govern i el rector actuals, que tampoc estan fent res.

L'única cosa que han sabut fer, entre uns i altres, és posar l'enorme bastida, que evidentment és excessiva i probablement innecessària. Ara encara discuteixen qui l'ha de pagar. Lamentablement, en lloc d'afrontar el problema de la bastida des del primer dia, l'actual govern ha amagat el cap sota l'ala, com si s'haguera de resoldre espontàniament. És evident que la bastida la manà posar l'anterior alcalde, com tantes altres absurdes decisions que prengué, però això no justifica la inoperativitat de l'actual govern, que té l'obligació de subsanar tots els problemes amb què s'ha trobat. I en el cas concret de qui ha de pagar, si ho ha de fer l'arquebisbat doncs, que ho facen.

Vull referir-me a la responsabilitat d'Isidro Prieto, perquè com a regidor d'urbanisme i per diverses raons, té molta responsabilitat. En primer lloc, ja era regidor d'urbanisme quan don Fernando i jo presentàrem l'avantprojecte de la Politècnica (en 2006) i n'estava assabentat. També perquè inicialment i informalment representava la Diputació en el projecte de Fundació pro-restauració de l'església (any 2007), que no arribà a constituir-se pel canvi de mans de l'alcaldia. També, perquè durant els quatre anys següents era el cap de l'oposició i concretament quan s'instal·là la bastida de l'espadanya (tardor de 2010). Finalment, perquè ara és novament regidor d'urbanisme.

Encara podria afegir, i ho faig, que tot l'interès que posà i posa en deixar contenta la gent més arrimada a l'església amb promeses, amb intenció clarament electoralista, el podria haver posat, com a diputat provincial que és, a cercar alguna solució al problema més immediat de l'espadanya i la bastida, i al problema general de la restauració integral de l'església, resseguint l'avantprojecte de la Politècnica, o un altre de les mateixes característiques. No ha fet res en absolut, o no ha tingut cap èxit i a la vista està.

Ara, però, en lloc d'afrontar seriosament el problema de la restauració, el que intenten és sorprendre'ns amb la rocambolesca història de la desaparició d'un conveni amb l'arquebisbat, segons el qual s'ha de fer càrrec de les factures. Com qui les ha pagades és l'ajuntament, ara volen que ens rescabalen els diners.

Ja ha aparegut el conveni, que estava perdut en un calaix, i ara, continuant la novel·la, volen escatir qui l'havia amagat. Que es deixen de pegar-li voltes: els responsables d'aquesta història són el regidor d'urbanisme, que hauria d'haver tingut controlat tot aquest tema des del primer moment, i el d'hisenda, que hauria d'haver vigilat les entrades i les eixides de caixa.

Fionalment, una vegada solucionat aquest problema, la pregunta és: hi ha cap projecte per a la restauració de l'església? Més concretament, saben què han de fer si lleven la bastida de l'espadanya? Caurà o no caurà?



L'ESTAT DE LA NACIÓ ÉS LA PUTREFACCIÓ

L'ESTAT DE LA NACIÓ ÉS LA PUTREFACCIÓ

Article publicat a elPunt/Avui el dia 24 de febrer de 2013

Tal com sona, l'estat de la Nació és la putrefacció. Aquesta és l'opinió de la immensa majoria del veïnat, o siga dels qui paguem i no cobrem; evidentment no opinen el mateix la minoria de privilegiats que cobren i no paguen. La gent, en lloc d'això de la putrefacció, que sona tan gros, diuen que tots els polítics són uns lladres, que vol dir el mateix. L'espectacle de corrupció, de lladronici institucionalitzat, de desvergonyiment contumaç d'alguns polítics és tan insuportable, que el veïnat està al límit de la seua capacitat de resistència amb escreix i, per tant, la valoració que fan del que està passant és profundament negativa.

Com adverteix el famós president càntabre Revilla, la cosa està que rebenta. Ell ho sap, diu, perquè va pel carrer, parla i escolta les opinions irades de la gent; crec que té raó. Contràriament, els polítics no parlen amb la gent, ni copsen l'opinió del carrer, sols parlen i parlen i prometen. Això ho dic pel que fa a la dreta, però també per l'esquerra que, precisament, si encerta en alguna cosa és quan secunda les protestes ciutadanes (indignats; desnonaments; sanitat; educació...). La iniciativa de les reivindicacions l'ha presa la gent al carrer, davant la passivitat de l'esquerra, i encara gràcies.

Mentrestant, no es posa fre a la disbauxa, sinó que, tot al contrari, cada dia que passa els escàndols són majors i afecten a la monarquia, als partits polítics i a la banca. I mentrestant, la pressió fiscal sobre les famílies i les empreses va en augment, com també va en augment l'atur. L'han feta tan grossa, però, que sembla que s'han espantat i estan mirant la manera de tornar a estafar-nos amb noves promeses i propòsits d'esmena. Tot fals.

En efecte, el PP i tots els partits s'estan apressant a fer propostes perquè no tornen a passar més xoriçades com les que ja han fet. Les propostes aniran, en gran part, destinades al futur, “y lo pasado pasado”, que ha dit el portaveu popular, Alonso. Si això fora així seria tan injust, tan repulsiu, que pense que significaria l'afonament de l'Estat, panderetes incloses.

Jo he estat atenent les propostes que fan uns i altres i tant de bo que s'aprovaren la meitat i que se n'aplicaren almenys un 10%. Ho veurem d'ací a ben poc. Per si ningú va de bona fe, jo també vull col·laborar amb tres propostes.

La primera, que es limite per llei la formació de cap majoria absoluta d'un sol partit al parlament, a les diputacions i als ajuntament, obligant a una política de pactes, que facilite el control intern dels governs (jo he estat alcalde de Silla amb 4 partits: Bloc, EU, UV i PP i anà prou bé). Crec sincerament que les majories absolutes obren, de bat a bat, les portes a la corrupció. Ja ho deia Séneca: haec pars maior esse videtur, ideo enim peior est, o siga si un partit té la majoria, doncs açò és el pitjor. Argumentum pessimi turba est, continuava Sèneca, el vot de la majoria absoluta és cosa pèssima. (De vita beata. II)

La segona proposta és més contundent: que els polítics responguen amb els seus propis béns dels actes corruptes que cometen, amb la confiscació cautelar de les propietats, i la separació dels càrrecs que ocupen, a partir dels informes policials i la instrucció ràpida del jutge. I que, subsidiàriament es confisquen els béns dels partits polítics i dels membres de les executives que els han nomenat. En tots els casos, al marge i a l'espera del que finalment decidisca la Justícia.

La tercera proposta té a veure amb les presentacions públiques de les declaracions de renda. Molt bé, que ho facen, perquè en realitat ja ho havien d'haver fet sempre. Però aquestes declaracions són dels diners oficials que paguen impostos. El problema són els diners que cobren els polítics en negre, en B, que són els que no tributen ni consten en cap paper oficial i són el producte de la corrupció.

Els partits no acceptaran cap d'aquestes tres propostes, ni voldran, estic convençut, que es cree un cos especial d'inspectors dedicat a perseguir els fraus dels polítics, que també seria positiu. I no voldran perquè tots els partits estan tacats, especialment els dos més grossos. A més a més, perquè dels polítics en podem fer dos grups: els qui ja estan untats o s'estan untant i el grup dels qui aspiren a tindre l'oportunitat. Parle en general, deixant a banda les honroses excepcions. Per tant tinc el convenciment que no s'acabarà mai la corrupció.

A banda de saber l'opinió de la premsa d'ací, amb la sorpresa del Mundo inclosa, m'entretinc, de tant en tant, a llegir premsa estrangera. Quin escàndol i quin descrèdit. Segons una enquesta, en el rànquing mundial de la corrupció som a la posició 30, exactament al nivell de Bostwuana, que és on el rei anà a caçar elefants amb l'amiga, a costa de la nostra butxaca.

Insistisc que és simptomàtic que les institucions i els partits més patriotes, més espanyolistes, són els més corruptes. I que els ciutadans que haurien de ser els més honorables, són els més corruptes. I que davant dels escàndols Bàrcenas, Gürtel, Indurgarín, etc. el PP, en lloc de donar la cara, aprofita la seua majoria absoluta per a tractar d'eixir-se'n.

Davant d'aquest panorama, l'únic consol que podem tindre és que aquest Estat, que ol a putrefacte, perquè ho està, tinga els dies comptats.

L'ESPERIT SANT NO SEMPRE L'ENCERTA

L'ESPERIT SANT NO SEMPRE L'ENCERTA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 17 de febrer de 2013

Xavier Cunyat, filòsof i moralista, em diu que s'estranyaria si no hi dic la meua en tot això de la renúncia del Papa. Ho prenc com una provocació, perquè encara que és un tema que no m'interessa, com porta de cap a tanta gent, a molts bons amics meus inclosos, pense que no és cap mala idea que ens hi posem també els qui no som de la parròquia. A fi de comptes, a l'església, com als polítics, els mantenim entre tots i tenim dret a opinar.

Físicament he vist dos papes molt de prop. Del primer, Pius XII, vaig estar a 50 metres; jo tenia 13 anys i recorde que cridava, com tothom, visca el Papa. Del segon, Pau VI, jo ja en tenia 29 i passà que eixia de visitar Sant Pere i el Papa ho feia des d'un lateral de la plaça amb cotxe blindat i sirenes de policia obrint-li pas; la gent se n'adonà: és el Papa, corre, corre, visca el Papa i el Papa els beneïa; també intentà fer-ho amb mi, que caminant havia arribat al final de la plaça i estava com si diguérem fora de la formació; però, la maneta se li congelà en l'aire en veure el meu poc entusiasme, amb les mans a la butxaca, o un angelet l'advertiria: ei, que no és dels nostres.

Entre un encontre i l'altre passà que quan morí el primer, jo estava, a un poblet de Terol, amb uns tios retors. L'Antonio, que era molt ocurrent, va i li diu al Manolo: —Maño, ahora correrá un poco el escalofón. Pobre tio, no corregué l'escalofó i els dos pobres retorets (eren bessons i molt menudets, uns angelets de Murillo) moriren més sols i més pobres que les rates. Quina diferència que sent del mateix gremi del Papa, uns s'ho passen tan malament i els altres es mamen la gran vida, he pensat sempre.

Malgrat aquestes poques relacions i l'evident poca simpatia que sent, intentaré dir alguna cosa, perquè els Papes ens els trobem en cada noticiari, n'escriuen els periòdics, i hi ha la història i en concret la història dels Papes, que jo he llegit un poc i, és clar, no podem dir que siga cap tema desconegut del tot. Pel que es veu, la major part de les morts dels papes commociona la cristiandat, especialment ho han fet els darrers; la gent els plora, com si s'acabara el món, fins que en trien un successor i, aleshores, habemus Papam i la cosa tira endavant.

No vull criticar el sistema de l'elecció papal, perquè és cosa d'ells, però vull subratllar que la major part de les eleccions  han estat una lluita d'interessos, abans entre les famílies dels cardenals, a veure qui en treia més profit, amb ganivetades, simonia, perjuris... Aleshores practicaven el nepotisme, fent cardenals els fills, nebots i altres familiars; moltíssims també practicaven altres alegries humanes, especialment el sexe i la gola, a més de l'avarícia, la rapinya i la sang. Com tenien tant de poder, la gent no gosava ni opinar: Roma locuta, causa finita, ha parlat Roma, doncs tot muts i a la gàbia, era la consigna. Ser Papa era l'hòstia.

És clar que hi havia els qui no s'ho empassaven, com els mateixos Dante i Petrarca que no s'estalviaren paraules per a criticar-los, el famós frare Savonarola, que morí per protestar pels escàndols papals, i sobre tot Lutero, que justificà la seua Reforma precisament motivat pel mal comportament dels Papes.

Ara les famílies romanes ja no tenen l'exclusiva, perquè hi ha interessos encara més poderosos entremig, que s'entremesclen, que pressionen des de dins i des de fora. Sembla que han tingut molt a veure en la dimissió de Benet XVI, que ha advertit als cardenals que vagen amb compte i per alguna raó ho haurà dit; també acaba de dir que no confia en la Cúria.

Per tant, tota aquesta gent tornaran a revifar-se de cara al proper Conclave. Perquè això que l'elecció del Papa és cosa de l'Esperit Sant, això no s'ho creuen ni ells. Precisament, si fora cert que tot depèn de l'enigmàtic Paràclit, hauríem de concloure, després de repassar la història, que com el Sant Colomet l'ha marrada més que encertada tantes vegades, quedaria en evidència la seua perícia.

Jo crec que seria més lògic que començaren per democratitzar l'elecció del Papa i per posar un poc de sentit comú en tota aquesta parafernàlia. I, sobre tot, seria convenient, que deixaren d'abusar de la bona fe de les persones. Que diguen la veritat, que el negoci s'ha de mantindre pel bé del món, si volen dir-ho així, que han de votar un candidat i que no s'excusen en Déu. Tant de parlar d'aggiornamento, d'obrir-se a la ciència, tant de bla, bla, bla, per a què? El mateix Benet XVI s'ha acomiadat dels capellans de Roma advertint-los que encara no funciona pràcticament res del que s'havien compromès en el concili Vaticà II, o siga que estan apanyats.

El secret de tot no està, doncs, en l'Esperit Sant, sinó en l'economia vaticana, que és un dels secrets més ben guardats de la història. Tothom sap que el xicotet estat del Vaticà mou una fortuna immensa, que tenen interessos mobiliaris i immobiliaris per tot arreu del planeta. Per tant, ja està bé de romanços i les coses clares: el regne de Déu no serà d'aquest món, però el del seu Vicari i les congregacions, sí.

Així que, qui serà el proper Papa? Pense que elegiran algú que puga dedicar-s'hi, sense fer figa, o siga que haurà de ser més jove i més àgil que el dimissionari. Com en aquests temps s'ha d'eixir molt en la tele, haurà de ser fotogènic, dominar les arts escèniques i si l'elegit és guapo, millor. Però sobre tot l'elecció haurà de ser sorprenent, perquè tothom es commocione al màxim. En aquest sentit hi ha un cardenal que reuneix moltes condicions: és més negre que Obama, és africà directe, ha passat pel sedàs romà, sap idiomes, és jove i intel·ligent.... El que no sé és qui té al darrere, però això no és tan important, perquè allò que serà decisiu són els càlculs que estaran fent els grups de pressió de l'Opus, dels Kikos, dels no se què, de la CIA. El Veni Creator Spiritus, això sols és litúrgia.

QUE ES FAÇA JUSTÍCIA I QUE S'ENFONSE EL MÓN

QUE ES FAÇA JUSTÍCIA I QUE S'ENFONSE EL MÓN

Article publicat a el Punt/Avui el dia 10 de febrer de 2013

La històrica frase fiat iusticia et pereat mundus, o siga “que es faça justícia i que s'enfonse el món”, té una altra versió, sembla que de Hegel, que canvia la conjunció “et” per “ne”, amb la qual cosa diu: “que es faça justícia perquè no s'enfonse el món”. Sembla poca cosa el canvi, però és molt perquè no és el mateix. Jo trobe més contundent, però, la fórmula més clàssica, que encara podríem traduir per: qui la fa que la pague i que s'enfonse el món, si vol.

Ho dic perquè, a la vista de les mangarrufes que utilitzen els polítics i altres personatges, per fer possible que els seus “casos” es dilaten al màxim, el que fan és una burla de la mateixa justícia i una amenaça a la democràcia. És urgent que jutges, fiscals, inspectors i policia agilitzen les investigacions, els judicis i les sentències, amb condemnes dràstiques.

Els polítics pillats in fraganti intenten fer creure que la denúncia de les seues actuacions, il·legals i corruptes, és un atac a l'Estat. Això encara és molt més greu. Recórrer a aquest estratagema és un tòpic de la dreta, perquè a l'esquerra no se li acudeix res igual. Per no anar més lluny fou un recurs que emprà Franco durant tota la seua llarga dictadura. Segons el dictador, les crítiques i atacs que se li feien per les barbaritats que cometien, tot eren conjures judeo-masòniques o comunistes contra Espanya.

Els populars, ja ho he dit altres vegades, són franquistes, d'esperit franquista, fills de franquistes, que han mamat llet franquista i s'han maleducat en ambients franquistes i apostòlics. És per això, perquè ho porten a la sang, que reaccionen igual que ho feien aquells feixistes.

Se'ls ha descobert el pastís de la corrupció, gràcies a algun inspector d'hisenda, algun policia, algun jutge, no controlats pel sistema i gràcies a la premsa lliure o semilliure que n'han donat informació i, en lloc de reconèixer la veritat, han optat per dir que tot és una maniobra dels enemics de l'Estat. Ara que comença a veure's, encara que lluny, que a finals d'enguany o l'any que ve, començaran a notar-se els efectes de tot el que ells estan fent, ara, mira tu, ara va i ¿ningú comença a tirar de la manta, ara i tots alhora? “Això és un complot”, ha dit la Cospedal.

En realitat, el que ha passat és que Garzon començà a tirar de la manta del Gürtel i als populars els ha caigut el món al damunt. S'han quedat en pilota viva, al descobert i a la vista de tots. Tota la premsa mundial en parla i hi ha unanimitat a considerar la gravetat del nivell de corrupció dels populars, com de les més altes d'Europa. I a aquests paios i paies populars no se'ls ocorre altra cosa que reaccionar com haguera fet Franco!

Per tant, i ja que els populars no tenen cap resposta positiva, com podria ser assumir la responsabilitat i fer fora els corruptes, és just que confiem en els inspectors d'hisenda, en la policia i en els jutges i, sobre tot, en la premsa. Que es faça justícia encara que s'enfonse el món.

Ara bé, no siguem tan ingenus i no ens creiem que arribarem a conèixer tota la veritat i que es farà justícia: això és el que hauria de ser, això és el que voldríem que fora. Tinguem en compte que no estem parlant d'un pobre furtagallines, que assalta un corral per a donar de menjar els fills, perquè en aquest cas la justícia seria més expeditiva. Estem parlant d'uns senyors importantíssims, la flor i nata de la importància, que han estat furtant durant molts anys molts milions de l'erari públic, i això és una altra cosa que una simple gallina.

Tinguem en compte també que, a més d'aquests polítics, hi ha la mateixa Casa Real, representada per un duc empalmat, però duc, hi ha uns quants grans empresaris i no m'estranyaria res que la mateixa església darrere de la visita papal, tinguera alguna cosa a veure. O siga que tot plegat, el que ha passat és massa per a la carabassa. És el gran escàndol mundial.

I encara tinc una darrera qüestió a plantejar i és que tot açò és la corrupció de la cúpula popular. Quan en un edifici hi ha corrupció a dalt de tot, també la pot haver pels laterals, pels fonaments. Com si diguérem en una església que tinguera corrupció a la cúpula, també la podria haver a l'altar major, per la capelles laterals, per la sagristia, pel cor, per l'atri, pel claustre i pels mateixos fonaments. En conseqüència s'hauria de fer una revisió per tot l'edifici i a consciència.

Precisament, en aquest cas, la cúpula ja està localitzada, i és a Gènova; l'altar major podria ser el cas d'Urdangarín; per les capelles laterals hi ha, que sapiguem, l'altar de sant Carles Fabra; l'altar del sant Gürtel; l'altar de santa Mato; l'altar del capo d'Ourense; l'altar de sant Ere, andalús, verge i màrtir... I què em digueu de la corrupció de les capelletes de poble? Als pobles també hi ha corrupció.

Davant d'aquest panorama de corrupció generalitzada crec sincerament que els governants que tenim són mensypreables i indignes de governar-nos i demanar-nos tants sacrificis com ens demanen (les retallades). Són uns individus i indivídues immorals, que no mereixen el nostre respecte. En aquest sentit entenc que l'altre dia li tiraren sobres i ous al conseller Císcar, a Sueca, i no compartisc cap dels arguments dels qui ho han criticat. Crec sincerament que el poble tenim tot el dret a rebutjar aquesta gent. I “que cada palo aguante su vela”, que digué la tal Cospedal. O que qui la faça que la pague i que s'enfonse el món, si vol (fiat iustitia et pereat mundus).

LA MERDA, QUAN MÉS LA REMOUS, MÉS PUDOR FA

LA MERDA, QUAN MÉS LA REMOUS, MÉS PUDOR FA

Article publicat a elPunt/Avui el dia 3 de febrer de 2013

Entre els axiomes més universals hi ha el que diu que la merda, quan més la remous, més pudor fa. La veritat de l'axioma, qui tinga cap dubte, la pot comprovar ràpidament i eficaç. Antigament la gent funcionava molt tirant mà d'aforismes, d'axiomes, de refranys, perquè els servien de guia per a resoldre molts problemes, i això és el que intente, amb l'axioma d'avui, referint-me a la corrupció política. Per cert, m'agradaria saber com diuen la idea d'aquest mateix axioma en altres llengües, o siga que no es tracta de traduccions i prou, sinó de les expressions equivalents.

El Partit Popular i altres partits, algunes institucions inclosa la monarquia, alguns sindicats i congregacions religioses, s'han llançat a omplir-se les butxaques sense cap mirament; alguns s'han enriquit, altres s'han lucrat, tots, però, han untat, s'han untat i deixat untar, o siga que s'han omplert de merda. Estan tan bruts, que la seua pudor ho impregna tot. I no mostren cap intenció d'esmena, el que és summament preocupant, perquè segons les enquestes el tema de la corrupció és el que més preocupa als ciutadans.

Quan hom s'embruta de merda, real o virtual, intenta fer desaparèixer la brutícia recorrent a la higiene més radical. Però, i ací, què fa, per a netejar-se, tota aquesta gent? Doncs, en lloc d'agafar aigua, sabó i fregall i començar a fer-se nets i en lloc de retornar el que han pispat, ací es posen a fer trampes, jurant que ells no són els que l'han cagada, mirant cap un altre costat, tractant d'ocultar els fets bruts i finalment jurant tenir les mans netes; proclamant-se més castos que la Susanna; que la seua comptabilitat és única, clara, transparent i neta; que hi ha una conspiració en contra d'ells...

El fet, però, és que un jutge ha tirat de la manta investigant el cas Gürtel valencià i ha quedat al descobert la trama de Bàrcenas i del PP a nivell estatal i internacional. Exactament ha quedat al descobert la comptabilitat en negre del partit popular, el pagament de sous extra als seus alts dirigents, l'evasió d'impostos, l'evasió de capital i el seu blanqueig, la procedència il·lícita de tants milions d'aportacions d'empresaris sospitosos, etc. La credibilitat del PP ha quedat per terra, tant que presumien de ser incorruptes!

Cal esperar que tot s'aclarisca i que no es ralentitze, com el cas Fabra. En qualsevol cas, la merda cada vegada fa més pudor i més encara si se la remou, com ha passat. I mentrestant, els populars, en lloc de donar la cara, aflorar els corruptes, fer-los tornar els diners i condemnar-los, estan fent tot el contrari; doncs, pitjor per a ells.

En altres llocs del món, la resposta política, quan es descobreixen casos de corrupció, és més immediata i fan el que acabe de dir. Fins i tot ha hagut casos de polítics corruptes que s'han fet l'harakiri, morts de vergonya. Però Spain is different i el PP és el seu paradigma. Lamentablement.

Una situació similar a la del PP és la que passaren els socialistes quan els escàndols de l'época Felipe Gonzàlez (Filesa, Roldan, els Gal...). Aquells feren com ara els populars i no afrontaren la situació dràsticament; per tant, perderen les eleccions i facilitaren el triomf d'Aznar. Ara pot ser la torna, que perden les eleccions els populars i que guanye un Front Popular de socialistes, comunistes i nacionalistes! Posaré un ciri, si és així.

Però la part més lamentable i més injusta és que totes aquestes corrupcions, inclosa evidentment la del duc empalmat, constitueixen una greu agressió al mateix concepte de democràcia, perquè molta gent acaba pensant que tots els polítics són uns lladres i que la democràcia és dolenta, perquè ho permet. La pedagogia que han de fer els qui no tenen res a amagar és ímproba, perquè ni disposen de diners, ni de mitjans per a fer-se oir i per tant, la situació és molt agra i la democràcia està en perill.

Pel que fa a la gent de bona fe d'aquests partits defraudadors, evidentment tenen tot el dret a demanar explicacions, perquè si no s'espavilen quedaran com a encobridors, a més d'ingenus. Pel que fa als votants que havien confiat el seu vot al PP, s'han quedat de pedra, desorientats. Han vist que el modèlic Rajoy i tots els seus grans col·laboradors cobren sobresous en negre, han vist que estan untats, han vist que hi ha més lladres que a la Serra Morena...i els ha caigut la cara de vergonya! Quasi em donen llàstima i tot.

L'aire està empastifat, per culpa dels corruptes i la societat està passant-se en bloc a la desconfiança més total en la democràcia. I si no es posa remei, eficaçment, açò anirà molt malament. Els diners furtats han de retornar-se, clama la gent; el duc empalmat ha d'anar a la presó, evidentment degradat; els tresorers han de pagar el mal que han provocat; Rajoy ha de dimitir i convocar noves eleccions...

Els banquers diuen que aquest és el pitjor moment per a l'economia. Serà per a la seua, ja que tenen un sistema molt especial, segons el qual, si no guanyen tot el que volen, és que perden. La gent del carrer no tenim aquest privilegi i sols guanyem el que cobrem, previs els descomptes per a la hisenda pública; això el qui cobra, perquè hi ha sis milions d'aturats i milions de ciutadans al límit.