diumenge, 17 de febrer de 2013

L'ESPERIT SANT NO SEMPRE L'ENCERTA

L'ESPERIT SANT NO SEMPRE L'ENCERTA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 17 de febrer de 2013

Xavier Cunyat, filòsof i moralista, em diu que s'estranyaria si no hi dic la meua en tot això de la renúncia del Papa. Ho prenc com una provocació, perquè encara que és un tema que no m'interessa, com porta de cap a tanta gent, a molts bons amics meus inclosos, pense que no és cap mala idea que ens hi posem també els qui no som de la parròquia. A fi de comptes, a l'església, com als polítics, els mantenim entre tots i tenim dret a opinar.

Físicament he vist dos papes molt de prop. Del primer, Pius XII, vaig estar a 50 metres; jo tenia 13 anys i recorde que cridava, com tothom, visca el Papa. Del segon, Pau VI, jo ja en tenia 29 i passà que eixia de visitar Sant Pere i el Papa ho feia des d'un lateral de la plaça amb cotxe blindat i sirenes de policia obrint-li pas; la gent se n'adonà: és el Papa, corre, corre, visca el Papa i el Papa els beneïa; també intentà fer-ho amb mi, que caminant havia arribat al final de la plaça i estava com si diguérem fora de la formació; però, la maneta se li congelà en l'aire en veure el meu poc entusiasme, amb les mans a la butxaca, o un angelet l'advertiria: ei, que no és dels nostres.

Entre un encontre i l'altre passà que quan morí el primer, jo estava, a un poblet de Terol, amb uns tios retors. L'Antonio, que era molt ocurrent, va i li diu al Manolo: —Maño, ahora correrá un poco el escalofón. Pobre tio, no corregué l'escalofó i els dos pobres retorets (eren bessons i molt menudets, uns angelets de Murillo) moriren més sols i més pobres que les rates. Quina diferència que sent del mateix gremi del Papa, uns s'ho passen tan malament i els altres es mamen la gran vida, he pensat sempre.

Malgrat aquestes poques relacions i l'evident poca simpatia que sent, intentaré dir alguna cosa, perquè els Papes ens els trobem en cada noticiari, n'escriuen els periòdics, i hi ha la història i en concret la història dels Papes, que jo he llegit un poc i, és clar, no podem dir que siga cap tema desconegut del tot. Pel que es veu, la major part de les morts dels papes commociona la cristiandat, especialment ho han fet els darrers; la gent els plora, com si s'acabara el món, fins que en trien un successor i, aleshores, habemus Papam i la cosa tira endavant.

No vull criticar el sistema de l'elecció papal, perquè és cosa d'ells, però vull subratllar que la major part de les eleccions  han estat una lluita d'interessos, abans entre les famílies dels cardenals, a veure qui en treia més profit, amb ganivetades, simonia, perjuris... Aleshores practicaven el nepotisme, fent cardenals els fills, nebots i altres familiars; moltíssims també practicaven altres alegries humanes, especialment el sexe i la gola, a més de l'avarícia, la rapinya i la sang. Com tenien tant de poder, la gent no gosava ni opinar: Roma locuta, causa finita, ha parlat Roma, doncs tot muts i a la gàbia, era la consigna. Ser Papa era l'hòstia.

És clar que hi havia els qui no s'ho empassaven, com els mateixos Dante i Petrarca que no s'estalviaren paraules per a criticar-los, el famós frare Savonarola, que morí per protestar pels escàndols papals, i sobre tot Lutero, que justificà la seua Reforma precisament motivat pel mal comportament dels Papes.

Ara les famílies romanes ja no tenen l'exclusiva, perquè hi ha interessos encara més poderosos entremig, que s'entremesclen, que pressionen des de dins i des de fora. Sembla que han tingut molt a veure en la dimissió de Benet XVI, que ha advertit als cardenals que vagen amb compte i per alguna raó ho haurà dit; també acaba de dir que no confia en la Cúria.

Per tant, tota aquesta gent tornaran a revifar-se de cara al proper Conclave. Perquè això que l'elecció del Papa és cosa de l'Esperit Sant, això no s'ho creuen ni ells. Precisament, si fora cert que tot depèn de l'enigmàtic Paràclit, hauríem de concloure, després de repassar la història, que com el Sant Colomet l'ha marrada més que encertada tantes vegades, quedaria en evidència la seua perícia.

Jo crec que seria més lògic que començaren per democratitzar l'elecció del Papa i per posar un poc de sentit comú en tota aquesta parafernàlia. I, sobre tot, seria convenient, que deixaren d'abusar de la bona fe de les persones. Que diguen la veritat, que el negoci s'ha de mantindre pel bé del món, si volen dir-ho així, que han de votar un candidat i que no s'excusen en Déu. Tant de parlar d'aggiornamento, d'obrir-se a la ciència, tant de bla, bla, bla, per a què? El mateix Benet XVI s'ha acomiadat dels capellans de Roma advertint-los que encara no funciona pràcticament res del que s'havien compromès en el concili Vaticà II, o siga que estan apanyats.

El secret de tot no està, doncs, en l'Esperit Sant, sinó en l'economia vaticana, que és un dels secrets més ben guardats de la història. Tothom sap que el xicotet estat del Vaticà mou una fortuna immensa, que tenen interessos mobiliaris i immobiliaris per tot arreu del planeta. Per tant, ja està bé de romanços i les coses clares: el regne de Déu no serà d'aquest món, però el del seu Vicari i les congregacions, sí.

Així que, qui serà el proper Papa? Pense que elegiran algú que puga dedicar-s'hi, sense fer figa, o siga que haurà de ser més jove i més àgil que el dimissionari. Com en aquests temps s'ha d'eixir molt en la tele, haurà de ser fotogènic, dominar les arts escèniques i si l'elegit és guapo, millor. Però sobre tot l'elecció haurà de ser sorprenent, perquè tothom es commocione al màxim. En aquest sentit hi ha un cardenal que reuneix moltes condicions: és més negre que Obama, és africà directe, ha passat pel sedàs romà, sap idiomes, és jove i intel·ligent.... El que no sé és qui té al darrere, però això no és tan important, perquè allò que serà decisiu són els càlculs que estaran fent els grups de pressió de l'Opus, dels Kikos, dels no se què, de la CIA. El Veni Creator Spiritus, això sols és litúrgia.