dimarts, 22 de setembre de 2020

ESCANDALITZAR-SE, PER UN NO RES?

 ESCANDALITZAR-SE, PER UN NO RES?

22/09/2020

El Repunt 43

A tothom li agrada ésser protagonista d’alguna manera, per exemple guanyant la loteria cada sorteig, com li passava al tal Fabra; o un concurs de llançar ossos d’olives per la boca com més lluny millor, com el secretari general dels populars, Teodoro; o ésser reina de les festes d’Albacete, com la Cospedal; o a veure qui fa més diners sense doblar el llom, com el rei demèrit Juan Carlos; o qui té la capa magna més llarga de tots els cardenals, com Canyissars… Allargant un poc la mirada, la història del món està plena d’aquesta mena de calamitats grandiloqüents i d'altres protagonistes de catàstrofes antihumanes, actuant sense cap mirament ni fre. Pense en els romans Neró i Calígula; en la Inquisició, cremant bruixes i jueus; en els lamentables “conquistadores” de l’imperi espanyol; en gairebé tots els borbons, començant pel qui ens anul·là els Furs, un Felip V que a Xàtiva tenen penjat cap avall; pense en els grans criminals del segle XX, Hitler, Mussolini i Franco; etc. Els qui no els arribem ni a la sola de la sabata, gràcies a Déu, no podem aspirar a ésser tan mal recordats com ells.

Encara que és millor no tenir massa protagonisme, i si pot ser gens, si és que ens toca fer algun paper que siga el de bones persones, sense aldarulls ni comissions, guanyant honradament un sou, fent la feina que ens pertoque; col·laborant amb alguna ONG; militant en algun partit i/o sindicat progressistes; no malversant els béns, com l’aigua i la terra i no fent compres excessives i inútils, que finalment són abusives i perjudiquen el medi ambient… La nostra vida serà així, més plàcida que la dels males bèsties que hem anomenat en el paràgraf anterior. És evident que ens han de deixar ésser-ho, perquè sovint no hem pogut fer altra cosa que revoltar-nos, escrivint pamflets en contra d’ells; agafant les dalles, les falçs, les escopetes…

Està clar que tot no ha estat, sempre, tan tràgic i especialment quan s’han anat instaurant les democràcies, els pobles hem pogut actuar i fer un món millor. Ara els ciutadans i ciutadanes tenim altres possibilitats d’expressar els nostres pensaments i de debatre’ls, gràcies als mitjans de comunicació i de les llibertats de pensament, d’expressió. La coexistència pacífica de les diverses maneres de pensar als parlaments i assemblees ha estat el gran triomf, malgrat les deficiències que s’observen. El nostre món és millor que abans, indubtablement, la qual cosa no vol dir que tot estiga bé, ni que tot siga perfecte; al contrari, hi ha maldats i imperfeccions que hem de corregir i per això és tan important que la gent d’idees progressistes ocupen la major part d’escons possibles, per a fer, des d’allí, polítiques a favor del poble. Ho estem veient amb el tema de la pandèmia i sols cal comparar els comportaments dels poc o gens demòcrates Trump i Bolsonaro…, i a casa nostra del PP, de Vox i Cs, que estan ben a la vora, amb el que estan fent els alemanys, els països nòrdics, els xinesos… i a casa nostra els governs i els partits progressistes.

Però jo, avui, vull parlar a favor del subgènere humà dels qui s’escandalitzen per un no res i dels qui escandalitzaem. M’explicaré, perquè jo sóc un individu “escandalitzador”. En realitat no és possible escandalitzar per un no res, sinó que sempre que escandalitzem ho fem per alguna raó. A mi particularment m’agrada escandalitzar i fer escarni de les persones que prediquen una cosa i en fan una altra, siguen de caràcter polític, religiós o social. No puc evitar posar en evidència llurs contradiccions i falsedats, amb voluntat de produir sotragades en les males consciències dels hipòcrites i fariseus, que Jesús titllava de sepulcres emblanquinats i que abominava; jo els dic beats de l’opus, per a modernitzar-ho un poc més. De tota manera, quina cosa més curiosa coincidir amb el Salvador.

Lamentablement, el terme beat sols s’admet en els diccionaris com la persona creient i devota, que freqüenta els llocs de devoció i les esglésies, a banda dels beats que sojornen al cel. Jo no empre aquestes definicions, que a més a més trobe molt pobres i simples, sinó una altra de ben popular, que és: les persones que simulen una fe ardent i una pietat teatral, que no acompanyen ni de bones accions amb el pròxim, ni d’una vida econòmicament exemplar. Un rector de Silla, ja difunt (Fernando Gomez) afegia que aquests tenien el cor més fals que el de Judes. No sé per què l’AVL, Josep Lacreu, fins i tot Leo Giménez, ni ningú, no proposen la seua inclusió al diccionari. Sense voler-ho, doncs, he molestat unes bones persones, amigues i lectores, amb les quals ja m’he disculpat. Si dic els beatos de l’opus és perquè solen haver-ne en aquesta secta, segurament per culpa del seu promotor que els va dir que qui tenia diners en vida era perquè Déu ja l’havia predestinat per al cel i que la bona vida de què gaudien era la prova de què els esperava a l’altre món. Evidentment aquell espavilat, que han fet sant, donava així una coartada perfecta per a amassar fortunes, malgrat les prevencions de Crist. No es poden amassar fortunes en profit propi sense fer mal a ningú, o el que és el mateix: si hom amassa una fortuna és perquè altres milers no poden arribar a final de mes… Tenia un llibre de la història de les religions, que no trobe per casa. Explicava que a Suïssa va haver-hi un reformador protestant (Zuingli, segle XVI) que deia el mateix que el de Balaguer. Si no fou Zuingli qui ho va dir serà un altre reformador, perquè jo ho vaig llegir. Agrairé si algun lector m’ho pot aclarir, que ho faça.

I parlant d’amables lectors, un gran amic i bona persona (Enric Capilla) es posà en contacte amb mi quan va llegir l’article de “Les criatures de Déu i el coronavirus”. Com sempre, el trobà divertit i em féu algunes observacions, que li he demanat que amplie i redacte per a la seua publicació. Com era mig capellà, en sap del tema. Recorde que sobre el poc fervor que demostren els capellans d’ara i que jo criticava, perquè sembla que han oblidat que sant Roc i el gos i sant Sebastià han estat històricament els protectors contra les pestes, ell també opina que és un error. Opina que ho fan per un fals modernisme i perquè els semblarà carca, precisament uns rectors que continuen sent formats de la manera més integrista i espanyolista, o siga carca. I em diu que el papa actual, el famós Francesc, no ha tingut cap temor a cap crítica i tota la Setmana Santa ha tingut al Vaticà, presidint els actes, un Crist  d’una parròquia de Roma, que històricament era el protector dels romans contra les pestes, juntament amb sant Roc, inclòs el gos que és el protector de llurs gossos. Per cert que també li he enviat un esbós dels goigs que estic escrivint a sant Roc i sant Sebastià, perquè me’ls beneïsca o rebutge. La idea és animar el clero a cantar-los si es repeteix una passa d’una pesta. I quina casualitat parlant de carques, m’explica que tradicionalment quan hi havia una pesta a València, els capellans de la Mare de Déu dels Desemparats li posaven un mant morat, que encara deuen tenir guardat; ho han fet ara?

Per acabar, m’agradaria haver escandalitzat algú/a amb aquest article, com és la meua intenció. No a les beates de veres, sinó a les de l’opus, que del que s’haurien d’escandalitzar és de veure com van caient els seus membres numeraris en mans de la justícia humana. De la justícia divina, ells sabran. Ara tenen imputat a tot un personatge, el poderós ex-ministre Fernandez Díaz, el que li posava medalles a les vírgenes españolas (nosaltres tenim maresdedéu, mentre que allà tenen vírgenes, per això ho dic), que tenia sempre al costat un àngel de la guarda, de nom Marcelo, que l’ajudava a aparcar i l’aconsellava diàriament en moltes coses, segon ha explicat ell mateix perquè ell s’ho creu, o siga que el tal ex-ministre jugava amb avantatge, com els tafurs del Mississipi. La pregunta que em faig és si Marcelo hauria de ser cridat a declarar en el cas Kitchen, com a autor intel·lectual dels delictes, perquè el ministre l’ha delatat. Xe, quina gent!

dissabte, 19 de setembre de 2020

EL PP, DE LA FESTA AL CALVARI

EL PP, DE LA FESTA AL CALVARI


Alegrar-se pel que els passa als populars és massa cruel? Ara ho veurem. Per començar, ells no tenen cap respecte per la democràcia, ja que són hereus del franquisme i no respecten ni les lleis, ni les sentències que no els convinguen; han assaltat l’erari públic com els corsaris; han menystingut els qui no són de la seua confraria de beatos, com fan les màfies... Ja ho sabem, tot això i més, però hi ha tendència a oblidar-ho i convé refrescar la memòria.

 En el seu moment, els capos del PP van decidir que el cas Gürtel li l’havien d’encolomar a Ricardo Costa (València), qui presumia que “en el PP tot és una festa”. Després, en el cas Kitchen, decidiren que li l’havien d’encolomar a Martínez Vàzquez. Tant en un cas com en l’altre, els bocs expiatoris (que a Espanya diuen chivos) s’han negat a empassar-se el marró i s’han posat a cantar.

Com el poble pla no tenim dret a oblidar tantes injúries, hem d’exigir que aquesta gent porgue, com els caragols, la mala baba que els nodreix i que responguen davant de la justícia per les malifetes que han fet... i esperar que els jutges no els tiren un capot. I el poble pla volem saber si es recuperaran mai els diners que han obtingut de males maneres, que han pispat o que han fet desaparèixer, tant el rei demèrit, com els francos, Zaplana, Rus i la colla taurina, Granados, Bárcenas... Els populars havien oblidat la frase llatina “post festum, pestum” (després de la festa, ve tot el que apesta), i acabada la festa en què s’havien instal·lat, ara no tenen prou sabó per a rentar-se la merda i apesten. Se’ls ha acabat la festa i ara passen un calvari; me n’alegre.

 Però no toquem campanes encara, perquè com els va molt la religió, coneixen tots els ressorts per a guarir-se’n. Algú d’ells compta amb un àngel de la guarda, com l’ex-ministre Fernandez Diaz, amb qui parla diàriament, un tal Marcelo. Una bona part d’aquesta fauna popular són de l’ordre de l’Opus i tenen capellans que els assessoren, absolen i asseguren el cel.

 Els qui no som creients, ni tenim la protecció de cap jutge ni d’àngels de la guarda, sols som uns pobres beneits, que no diré que estem perduts, perquè sona a derrotisme, quan encara podem combatre’ls i canviar les coses. Malgrat tot, però, sí que és veritat que estem molt fotuts…i decebuts. Encara gràcies que s’aprovarà la llei definitiva anti-franquista, al cap de tants anys!

 

dimarts, 8 de setembre de 2020

Breus, Urbi et Orbi IV, V i VI de juny, juliol, agost 2020 textos de facebook)

Breus, Urbi et Orbi. V

Textos difosos per facebook, durant juny de 2020

ELS TRIBUNALS CONSTITUCIONALS, PER A QUÈ SÓN? (19)

 

Els tribunals constitucionals, a tot el món han de ser imparcials i interpretar els dubtes legals de manera justa i assenyada, vetllant pel compliment de la Constitució i de les lleis; o siga que cap tribunal constitucional pot doblegar-se als interessos de ningú, ni del partit del govern, ni del cap de l’estat i no pot doblegar les lleis, estatals o autonòmiques. Què fa el TC espanyol, al respecte? Doncs fa coses incomprensibles, contradictòries i aberrants.

El mateix TC en diverses sentències ha dictaminat que els noms de valencià, català i català de Balears, són tres denominacions del mateix idioma, tal com es recull en cada autonomia i accepta l’equiparació dels respectius títols universitaris i de les oposicions que es convoquen. Ara, però, el mateix TC canvia i prohibeix que els governs català, valencià i balear es relacionen per escrit en català, perquè ho han de fer en espanyol. Evidentment, si no és una errada, o un oblit del que deien fins ara, és una aberració i evidentment les aberracions no s’han de complir mai. Ni un govern, ni un tribunal constitucional, ningú pot pretendre dictaminar o ordenar una aberració.

La lingüística, la romanística, les universitats, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, fins i tot la mateixa Academia Española (RAE); els ensenyants, els llibres escolars (inclosos els franquistes), les editorials i mitjans de comunicació; el PSOE, Compromís i Unides Podem; les grans superfícies, la Renfe, les línies aèries, les marítimes; els capellans que fan misses en valencià... La immensa majoria acceptem la unitat de la llengua i en fem un ús correcte.

Contràriament no ho fan quatre gats d’ungles esmolades: el cardenal Canyissars i la cúria, Lo Rat Penat d’ara; el PP, Vox i Toni Cantó de Ciutadans; algun mitjà blaver i alguna editorial; i ara el Constitucional....

 

PALESTINA EN PERILL (26)

 

He fet un enllaç amb una associació internacional (Avaaz) que de tant en tant em demanen suport per a les seues campanyes de drets humans, ecològiques, socials i polítiques, que si trobe raonables, subscric. Avui m’han alertat que l’estat d’Israel està a punt de perpetrar una nova i pràcticament definitiva ocupació de les terres palestines. Sembla que el propòsit és reduir els palestins en guetos, talmente com els feren a ells els nazis. M’he fet ressò de la situació signant una protesta internacional en defensa dels palestins, que és d’això que tracta l’enllaç que us he tramès.

Jo sé de l’holocaust dels jueus a mans dels nazis i sempre he protestat i abominat d’aquella barbàrie, defense el dret dels jueus a tindre un estat propi, però, també estic a favor dels palestins, o siga dels dos estats en un país, Israel i Palestina, i en absolut acceptaré mai que cap dels dos s’impose sobre l’altre, que és el que pretén l’Israel de Netanyahu, amb l’ajuda de Trump. Crec que la gent civilitzada que hem abominat dels nazis hem de defensar la solució dels dos estats, que és la que aprovà l’ONU. Vaig estar fa uns anys a Jerusalem i Palestina i vaig comprovar que aquesta solució també la defensen els partits d’esquerres jueus, encara que d’això la premsa en diu poc.

Per altra part, si Trump dóna suport al govern de Netanyahu és perquè el lobby jueu dels Estats Units és molt poderós i ell busca els seus vots per damunt de tot, a banda que com el polític jueu és un falcó i dels durs, és natural que li caiga molt bé, millor que els pobres palestins. Aquesta és una altra raó per a oposar-se i signar la petició d’Avaaz; és fer una bona obra.

 

I AÇÒ, QUI HO PAGA? (I)  (30)

 

En un viatge de Josep Pla a Nova York, una nit li mostraven la impressionant panoràmica de la gran ciutat, tota encesa de llums, rètols, els carrers plens de vehicles, una explosió enorme de magnificència i d’exuberància. Pla es quedà pensatiu, contemplant tot allò i finalment preguntà: - I açò qui ho paga? Com a bon empordanès que era, o siga, estalviador, dels que van apagant llums per la casa, la seua pregunta tenia el seu perquè. Qui paga? Molta gent pensa que tot ho paga l’estat, els governs i la veritat és que qui paga és el poble! Els governs cobren els impostos i paguen les factures, i si no en tenen prou, com no hi ha una màquina de fer diners, ens apugen els impostos.

Tota la crisi del coronavirus i les enormes despeses sanitàries; les empreses i els treballadors que s’ha hagut d’ajudar; les crisis industrials i turístiques que reclamen ajudes de l’estat; les inversions extraordinàries per atendre les noves exigències sanitàries i educatives... Si tot això ho ha de pagar l’estat, és evident que ho hem de pagar nosaltres, els contribuents que paguem, que ací no paguem tots. Europa ens ajudarà, però no ens regalà res, o molt poc.

Les grans fortunes tenen gran part dels seus diners a l’estranger; les grans empreses internacionals no paguen ací, sinó en paradisos fiscals; l’església catòlica no paga ni xapa; no m’oblide dels monarques, especialment del campechano; la banca tornarà a demanar diners i li’ls donaran; tothom demanarà ajudes, inclús per a festes... Si pagara tota la gent que no ho fa, o que paga poc, tot seria més just i es podria suportar. La negativa dels socialistes a cobrar més als que més tenen és incomprensible, inacceptable i injust. Continuarem parlant-ne, perquè en açò hi ha molt de marro.

 

 

Breus, Urbi et Orbi. V

Textos difosos per facebook, durant juliol de 2020

 

SEGONA PART D’AÇÒ QUI HO PAGA? (2 juliol)

Sabem que sempre paguem els mateixos: els treballadors, petits empresaris, funcionaris, ensenyants i sanitaris, o siga la gent de baixa capa. I per què? Perquè ni la dreta, ni els socialistes s’atreveixen a complir la Constitució i fer pagar més als qui més tenen. Així és que novament ens hem de fer a la idea que tornarem a estrènyer-nos els cinturons, per pagar la crisi del coronavirus. Però això no vol dir que damunt ens resignem i que ens abaixarem els pantalons. Tot al contrari, hem de dir-los a la cara, als d’alta capa, als partits de la dreta i als socialistes covards, que no estem d’acord amb ells i que els repudiem; diguem-los-ho de la manera més contundent possible en les properes eleccions.

Volen justificar-se amb la fal•làcia que si s’obliga les grans fortunes i grans empreses a pagar, se n’aniran amb els diners i llurs empreses a altres països. Com precisament això ja ho fan i, a més dels privilegis que tenen, paguen autèntiques misèries d’impostos i amaguen els diners a paradisos fiscals, quina falta ens fan? Són uns mals ‘espanyols’, tant que presumeixen. Jo els deixaria anar, amb el que porten al damunt i apa. L’estat podria rescabalar-se fent-se’n càrrec del que hi deixarien.

Als partits que s’acovardeixen i ens reclamen prudència i paciència, perquè tenen por que guanye la dreta, no els hauríem de votar. S’hauria de provocar una crisi de govern i reclamar noves eleccions i constituents, on el poble es podria manifestar a favor de la monarquia o de la república. I si també s’enfaden i se’n van els capellans? Que Déu els guarde. I si ho fa tota la família reial? Doncs, superguai. Sense aquesta gent, l’estat seria més just, lliure i democràtic i tindríem més diners en l’erari públic.

 

ELS MEUS ENCREUATS AL LEVANTE-EMV (5 juliol)

 

Com a tots, també els ha tocat als periòdics, adaptar-se a la nova normalitat, perquè s’havien vist obligats a reduir pàgines, per la reducció de lectors. Entre les pàgines recloses a casa nostra ha estat durant aquest temps la pàgina PANORAMA, que diàriament publica Levante-emv, i en la qual apareixen els meus encreuats. Avui els lectors s’hauran trobat, doncs, amb la pàgina diària en valencià que reapareix amb impulsos renovats i ampliant el panorama des del qual hem estat veient el món i veient-nos; el panorama s’ha ampliat, de manera que podem dir que hem eixit de la pandèmia enfortits.

Els encreuats de cada dia, que avui és el que fa 7.179, continuaran la seua marxa cap al destí que li depare el futur. Jo he advertit algunes vegades que cal que apareguen nous encreuatistes, perquè jo ara ja tinc 78 anys (subjecte perillós per als virus, com hem vist) i, encara que em va la marxa, crec que es convenient anar pensant en el relleu. Podeu posar-vos en contacte amb mi, si teniu cap dubte.

Els filoencreuaters i filoencreuateres que, amb el permís de Josep Lacreu, sou els amants dels encreuats, i jo mateix com encreuatista major, ens ho hem de passar d’allò més bé resolent les preguntes i els enigmes que us plantege cada dia. Jo em divertisc creant-los i tots plegats, doncs, hem de gaudir-los i aprendre. Jo aprenc coses noves de tant en tant, perquè els qui els creem també tenim dubtes que hem d’aclarir diccionari en mà. Per acabar-ho d’arrodonir teniu la solució al costat mateix de l’encreuat, que deveu consultar en cas de dubte; els qui no us agrada copiar (que no és pecat, no sigueu estrets) podeu fer-ho dissimuladament. El món ha anat avançant copiant-nos els uns dels altres. Us espere cada dia al Levante-emv, pàgina Panorama.

 

A VALÈNCIA, QUI S’HA DE PREOCUPAR PER LA LLENGUA? (9 de juliol)

 

En primer lloc els valencians i les valencianes, que hem de defensar-la com el nostre patrimoni més important i allò que ens defineix com a fills d’aquesta terra. És inexplicable que hi haja valencians i valencianes que diuen que són valencians però que parlen en castellà als fills. Un valencià que parla castellà o és xurro o és un traïdor; en el primer cas, el castellà és la seua llengua, però ha de saber valencià perquè és la llengua de València. Un valencià de parla valenciana també ha de saber castellà perquè és la llengua de l’estat. Això és el que diu l’Estatut d’Autonomia i les lleis subsidiàries.

Però la llengua, qui està més obligat a protegir-la, potenciar-la, fomentar el seu ús i UTILITZAR-LA és l’administració, totes les administracions; això és el que diu la Constitució i recull l’Estatut. Els partits i administracions que fan com marquen les lleis, són els que actuen bé i els partits que s’oposen són uns botiflers i uns traïdors. Les coses s’han de dir pel seu nom.

Bones actuacions són, doncs, que els polítics parlen sempre en valencià, començant pels consellers i alts administratius i pels líders de tots els partits; que l’administració atenga preferentment en valencià i exclusivament en el cas dels ciutadans valencianoparlants; que l’escola valenciana tinga els necessaris ajuts pedagògics per a ensenyar la llengua; que els mitjans de comunicació dediquen espais a l’ús del valencià; que totes les congregacions religioses, facen ús del valencià...

Les administracions de l’estat i les autonòmiques, han d’ajudar econòmicament i potenciar el seu ús, com ja passa amb la televisió ÀPUNT. És una obligació que tenen segons la Constitució i l’Estatut d’Autonomia. Ací no caben excuses de mal pagador: o es defèn la llengua, o se la traïx, i qui traïx és un traïdor o traïdora.

 

ELS QUI NO VOLEM FESTES, ESTEM DE FESTA (15 juliol)

 

Els qui normalment no volem massa festes i en fugim tant com podem de les inevitables, és evident que enguany, amb la seua desaparició, pel coronavirus, estem de festa. La tranquil•litat dels carrers, sense traques, ni músiques, ha estat, és i serà impressionant; la llàstima és que els retors no es desanimaran i igualment tocaran les campanes, i no amb un repiquet i prou, sinó amb voltejos de festa grossa, que desentonaran amb la realitat.

Diuen els teoritzadors que s’autoanomenen etnòlegs, que compten amb il•lustres imbècils en les seues files, que les festes són l’expressió de l’ànima d’un poble, cosa més aviat dubtosa perquè sense festes els pobles subsistim igualment o millor, com hem vist que ha passat fins ara.

Les festes podrien tenir sentit abans, i molt abans encara més, quan el veïnat no tenia tanta facilitat de moure’s com ara, però amb la tecnologització massiva, l’aclaparadora invasió de la televisió, la facilitat de transports i la profusió de pastisseries, la gent ara viu tot l’any prou distreta, anant amunt i avall, i menjant pastissos quan li ve de gust i no esperant nadals, ni pasqües, ni les festes del poble per a fer-ho.

Dic açò perquè acabe de veure el llibre de festes de Silla, molt discret però on no han faltat les fotografies a tota plana de l’alcalde i de la regidora, somrients i prometent unes grans festes l’any que ve. Així que enguany no hi haurà bous, varietés a la plaça, porrots, carxofa, ni processó, però es faran quatre misses amb aforament limitat. També el llibre de festes ha notat el retall i el tradicional article de Josep Antich ha estat reduït al màxim, quina llàstima. És d’esperar que tots els diners que s’estalviaran de les no festes, es destinaran a ajudes a les persones més necessitades.

 

 

ESCAC AL REI, I MAT (22 juliol)

 

En els jocs d’escacs, quan un jugador amenaça de mort el rei, ho ha d’advertir dient escac al rei, perquè el jugador contrari puga salvar-lo: és una prerrogativa reial. Si no hi ha manera que el rei se salve, aleshores és un escac i mat, ha mort el rei i s’ha acabat la partida. Curiosament, si és la reina la peça amenaçada, no té el privilegi del rei i no s’ha d’avisar del perill i aquesta mor automàticament i el joc continua. Així que els escacs, que són un joc molt intel•ligent i recomanable per a la bona salut mental dels jugadors, són un joc monàrquic i masclista molt especial. Cada vegada que apareix en pantalla, o en la premsa, alguna nova informació sobre les malifetes de l’emèrit Borbó em ve al cap aquest joc: escac i mat al rei, pense.

No sóc jo el responsable, sinó la família en qüestió, que la gent estiga indignada contra ells, que els avorrisca i que els menyspree. Ells s’ho han buscat. I és tanta la indignació, com són d’enormes les seues males accions, de manera que quan es proclame de III República serà, en gran part, gràcies a ells, gràcies a què finalment la gent no podrà continuar suportant tanta ignomínia. Ironies de la vida i de la història.

Parlant d’història, hi ha un llibre que retrata perfectament el tarannà d’aquesta gent vinguda de França en el segle XVIII: "Els Borbons en pilotes", de Fidel Balés, M.T Pagès i Anna Puig (Cossètania Edicions). Un llibre de sàtira, humor i paròdies, sobre la vida sexual i sentimental, a càrrec de l’erari públic, de la dinastia que ha regnat a l’estat en els últims segles. Un recull històric documentat que retrata les intimitats d’aquesta gent de braguetes i bragues incontrolables i enormement oneroses.

 

LA MORT DEL REI DELS ESCACS (24 juliol)

 

Vicent San Ramon troba que la mort del rei en el joc d’escacs, que jo considere un joc monàrquic, és tot el contrari “és un joc antimonàrquic perquè, a la fi, es tracta de matar al rei. A veure si el joc en qüestió el va inventar un republicà exaltat”.

Matar el rei en els escacs és un exercici més propi dels monàrquics que dels republicans, perquè els reis que han estat assassinats (amb verí o a ganivet), ho han estat per gent de la pròpia família o per partidaris d’un altre pretendent, tots monàrquics, doncs, i per això quan mataven el rei dels escacs ho feien des d’un punt de vista sols lúdic. Contràriament, les dues repúbliques, breus i benintencionades, que hem tingut a l’estat espanyol, no matàrem a ningú d’ells, sinó que enviàrem a l’exili daurat a Isabel II i a Alfons XIII. Per això devem concloure que nosaltres som més bones persones (o més ingenus o més faves) que els monàrquics de veritat, o ves a saber.

Ara hi ha el problema que té commocionat el poble, per la transcendència de saber la vida corrupta i menyspreable, i a costa de l’erari públic, del rei que hagué (pronuncieu rei cagué). Curiosament, ni els monàrquics el defenen ja, ni el seu propi fill, ni la donya Sofia. Què hem de fer els republicans? En el meu poble, perquè els xiquets no tinguen mal de gola i tos, l’untem la nou amb oli beneït de sant Blai i diem: “sant Blai gloriós, deixa’m el xic i endu-te la tos”. Podríem adoptar la fórmula, dient uns i altres: ‘glorioso san Froliano, déjanos la pasta y llévate el campechano’; ‘gloriòs sant Sebastià, deixa-nos la pela i endu-te el campetxà’; “glorioso san Floriano, déixanos o diñeiro e quítanos o campechano”. Amb el basc no m’atrevisc.

 

 

LA PANDÈMIA, LA CITA PRÈVIA I ALTRES COSES DE PARIR (28 juliol)

 

Amb l’excusa de la pandèmia, la tenebrosa màquina digital, que està en mans de la casta funcionarial, ha copat totes les oficines de les administracions, tallant radicalment les relacions immediates amb els administrats, que ara hem de sol•licitar cita prèvia i preparatòria amb un funcionari, que és l’encarregat de donar cita prèvia definitiva per a entrevistar-te amb el funcionari que sap “solucionar” el teu problema o que ha de passar-te al funcionari que t’ha de donar cita per a entrevistar-te amb el regidor del ram, que, si fa al cas, t’ha de passar a sol•licitar cita per a parlar amb l’alcalde. Una derivada és que algú de l’escalafó talle ras i et remeta a la pàgina web municipal on està tot molt detallat, encara que sense preguntar-te si tens ordinador, si saps que és una web i si estàs avesat a la informàtica. En molts casos el ciutadà que intenta posar remei al seu problema, està, més marejat que l’allioli i sobre tot, a punt de parir.

Val, estic d’acord que amb tota la mandanga de la pandèmia i per no posar en perill els treballadors de l’administració, ni els ciutadans, no podem amuntegar-nos en les oficines i que ens han d’ordenar, però amb el risc que tot funcione tan lentament que hàgem de perdre mitja setmana, quan abans amb mig matí n’hi havia prou. Crec que la solució ha d’estar en gestionar de manera més eficient i ràpida, perquè si el risc és tan gran, quan menys temps hi estem exposats, uns i altres, millor.

Jo preguntaria als funcionaris si ara treballen més que quan no hi havia cita prèvia, o menys o igual. Si treballen més, l’enhorabona i quan puga ser que els donen un plus; si treballen menys, alto, això caldrà revisar-ho; si treballen igual, que s’ha guanyat?

 

 

Breus, Urbi et Orbi. VI

Textos difosos per facebook, durant agost de 2020

 

 

EN DEFENSA DE TORRA (1 agost)

 

El president català no ha anat a retre-li submissió al rei, que d’això es tractava, perquè repartir-se les ajudes europees era l’excusa. A mi m’ha semblat que ha fet molt bé i jo tampoc hauria anat. Crec que hem arribat en un punt que les coses s’han de dir clares i a la cara i aquesta monarquia franco-borbònica no mereix cap respecte, per totes les maldats que ens han fet al llarg de la història i més recentment en el regnat del Juan Carlos 1; Felipe VI va pel mateix camí. Per a què hem de suportar una gent que no té cap escrúpol ni mirament, que s’omple les butxaques sense vergonya, que posa els diners en paradisos fiscals, etcètera i que, damunt, són “inviolables”?

Com Franco els imposà, perquè era “caudillo por la gracia de Dios”, aquesta gent també seran reis per la mateixa gràcia i per tant, si això no ens fa gens de gràcia, no tenim perquè callar-ho, devem dir-ho i devem exigir que se’ls suspenga la famosa inviolabilitat i que perboquen davant la justícia tot el que han fet, que tornen tot el que s’han escudellat a costa del poble, que se’ls confisquen les comissions cobrades dels àrabs, que paguen a hisenda i... que se’n vagen ben lluny, amb la gràcia de Déu.

Torra ha quedat molt dignament, defensant l’honor dels catalans i les catalanes. Jo no em puc comparar, evidentment, però quan era alcalde i venia el rei a València, o el Papa, em cridaven preguntant-me si hi aniria a fer el paperot; mai vaig anar a ballar-los els nanos i per això comprenc molt bé el que ha fet el president català. Qui vulga honra que se la guanye i aquesta gent no en té, són una deshonra, que no ens mereixem. Adéu, doncs.

 

 

REI EMÈRIT O REI DEMÈRIT? (6 agost)

 

En un article que em publicaran el dissabte a Levante-EMV deixaré caure una proposta que pot ser la solució al problema que tenen plantejat els monàrquics amb el rei que hagué (pronuncieu ka-gué). Ja que no li poden treure el títol de rei, que li’l deixen, doncs, i que se’l confite, però en lloc de l’adjectiu emèrit que li han posat, que li posen tot el contrari, o siga demèrit, el resultat seria el rei demèrit Juan Carlos I. Tant emèrit com el seu antònim demèrit venen del llatí emerere, que significa merèixer, tenir mèrits o de demerere, que és no tenir-ne, haver perdut els mèrits. Crec que així quedaria tot més clar i seria una satisfacció mínima als qui som antimonàrquics, especialment antifranco-borbònics.

Per fi ha fugit, però els monàrquics no tenen perquè patir, perquè el demèrit no passarà fam, ja que té una fortuna col•locada pels paradisos fiscals i no se l’acabarà. A més a més, té la tira d’amics milionaris que li ballaran els nanos, el protegiran, alimentaran, vestiran i duran al metge, i protecció policial a càrrec del govern. Especialment poden estar tranquils perquè tampoc li faltaran amiguetes, ja que la bragueta és el tema que més l’obsessiona, tant o més que els diners. És d’agrair que per a la fugida haja triat marxar a la república portuguesa, o a la dominicana, o siga a una REPÚBLICA, mira per on.

 

 

AI DE QUI TINGA EL OCHO (13 agost)

 

Durant la postguerra, la repressió, la fam, i l’adoctrinament franquista, feren que la gent s’espavilara per a resistir la misèria a què ens havia abocat el dictador. Els més valents continuaren lluitant en el maquis; els condemnats a mort caigueren sense pietat ni judicis legals; els condemnats a presó patiren totes les humiliacions, com fer-li el Valle de los Caidos a Franco. I hagué l’emigració dels qui hagueren de fugir de les tropes franquistes .Els intel·lectuals i artistes no podien quedar-se ací. La misèria moral dels triomfadors franquistes dugué a la misèria al poble.

També s’implantà la repressió lingüística, i tothom havia d’expressar-se en castellà, que el règim batejà com la lengua del imperio. Evidentment tothom no es resignà i hagueren nuclis de resistència bascos, catalans, valencians, gallecs... que mantingueren viu l’estudi de llurs respectives llengües, i gràcies a aquestes persones i al poble, les llengues no desaparegueren, com volien els franquistes.

L’humor serví per a ridiculitzar la situació i en el fons el mateix règim (els acudits contra Franco eren famosos). Em ve a la memòria l’acudit del soldat que estava format al pati, on a cadascú li havien assignat un número. Quan el sergent cridara cada número, el portador havia de dir ben alt, presente. El uno, presente; el dos, presente; el tres..., el cuatro... Així fins que arribà el ocho, que era el del soldat; ningú responia i el sergent insistia, el ocho, i res, i tornava, cada vegada més empipat, el ocho, i res. El soldat somreia, perquè el seu número era el vuit: ai de qui tinga el ocho, pensava. Aquest acudit ens feia gràcia i ningú sabia el perquè, però segurament era la manera d’expressar el disgust pel que passava, en el subconscient popular.

Altre dia contaré el cas de Nelo Bacora.

 

NELO BACORA (16 agost)

 

Recorde les representacions teatrals de Nelo Bacora, quan jo era jovenet, perquè era una peça teatral que agradava molt a la gent i l’aplaudia amb entusiasme. M’impressionava que Nelo parlara tan malament, soltant ‘espardenyades’ rigoroses, que el públic agraïa reiteradament. Es tractava d’un llaurador poc instruït, però viu i espavilat, amb reflexos i argúcies amb què aconseguia enganyar tothom, fins i tot el mateix advocat, a qui havia recorregut, perquè hi havia unes terres en disputa, entre ell i una vídua, i s’havien d’inscriure, cosa que aconsegueix Nelo. Ja propietari li ofereix matrimoni a la vídua i a més, sense moure’s del despatx de l’advocat, guanya uns diners gràcies a una sèrie d’equívocs que sap aprofitar.

Nelo ni sap parlar castellà, ni l’entén bé, però es fa entendre suficientment. La gent se’n riu per això, però en realitat cadascú se’n riu d’ell mateix, perquè tothom s’ha vist en situacions paregudes. És especialment brillant quan al final de l’obra ha de pagar a l’advocat els vint duros que li reclama. Nelo vol una ‘rebaixeta’ i l’advocat justifica la factura, perquè és advocat de l’il•lustre Col•legi, doctor en dret, exprofessor d’institut i etcètera, etcètera. Això de sétera, sétera, què vol dir? L’advocat li explica que té més títols, però que per no fer-ho massa llarg, dient etcètera és com si els haguera dit. Ah, Nelo es posa la mà a la faixa on du els diners, comença a treure’ls: pos tinga un duro, i dos, i tres, i quatre i sétera, sétera, que vol dir que en tinc més però per no fer-ho tan llarg, dient sétera, ja és com si li’ls haguera donat tots. Nelo s’ha fet entendre sense canviar d’idioma, s’ha inscrit les terres i es casarà amb la vídua. Durant una llarga estona la gent l’aplaudeix amb entusiasme.

Una observació: set personatges parlen en valencià, els advocats inclosos, i sols un, que és caporal retirat de carrabiners i pretenent de la vídua, parla en castellà, és un energumen, com si diguérem de Vox, que Nelo deixa fora de combat.

 

LA CORT DELS MIRACLES (20 agost)

La doctrina clarament feixista dels falangistes proclamava que Espanya és una unitat de destí universal i proclamava una història fantàstica i imperialista d’una “Espanya” indissoluble, amb un govern i un partit únic i tota una invenció històrica per a autojustificar-se. Exactament com havia fet Hitler a Alemanya i Mussolini a Itàlia. Ja sabem com els anà als alemanys i als italians, que perderen la II Guerra Mundial, deixant Europa destrossada; i com ens anà a nosaltres amb la guerra civil i la dictadura franquistes.

Valle Inclan havia escrit “La cort dels milacres”, presentant açò exactament al revés que els falangistes, exactament com un esperpent. Per això, m’he inventat una definició ‘valleinclanesca’: Espanya és un destí esperpèntic universal. Us recomane que llegiu la seua obra perquè podreu comprovar que ací no ha canviat res i que la similitud entre el regnat d’Isabel II i el del seu rebesnét Juan Carlos I és total. Els dos s’ho trobaren tot fet, ella heretà la corona i es dedicà a viure, omplir-se les butxaques i follar. Al rei demèrit actual li va donar la corona Franco, i ja sabem a què s’ha dedicat, com la rebesàvia. D’aquella coqueta i figa boja s’ha escrit molt i en els llibres d’història us podeu instruir i escandalitzar; del rebesnét estem assabentant-nos ara i cada dia més. Ambdós acabaren fugint, aquella a Paris, i aquest a un paradís fiscal musulmà, amb les butxaques a vessar.

Amb unes històries tan poc edificants, més aviat tan miserables i anti-espanyoles, és incomprensible que encara queden monàrquics, que defensen el rei demèrit, com els socialistes Alfonso Guerra, Celestino Corbacho, Matilde Fernández; els populars Josep Piqué, Rafael Catalá, Ana Pastor i Esperanza Aguirre; i l’exministre de l’UCD Rodolfo Martín Villa. I és que Espanya és un destí esperpèntic universal, sense remei i miserable.

 

 

LA CASTA SUSANNA, ELS JUTGES I EL PP (27 agost)

 

Dos jutges assetjaven Susanna, entre el fullatge dels arbres, mentre prenia el bany al jardí de casa. Sortiren de sobte, demanant de follar-se-la o l’acusarien d’haver-la sorprès fent-ho amb un jove. Susanna decidí que preferia rebutjar-los, malgrat que hauria de defensar la seua innocència, que cedir als desitjos crapulosos dels jutges. Naturalment guanyaren els jutges i fou condemnada a morir. Aleshores, Daniel demanà sotmetre els jutges a un interrogatori per separat. Un va dir que l’havien sorpresa follant sota un freixe i l’altre que era sota d’una alzina i així es va demostrar que aquells jutges eren uns mentiders i Susanna se salvà. Açò vol dir que no tots els jutges són de fiar (capitol 13 del Llibre de Daniel). Paraula de Déu.

A l’estat espanyol també hi ha jutges, com a la Bíblia, que no són de fiar, perquè o tenen una doble vara de mesurar, o troben mils d’excuses per a no condemnar els populistes o per a no obligar-los a retre res. Ara, aquests, que tenen tant a callar, acusen el de la coleta (Pablo Iglesias) de coses tèrboles i demanen la seua mort política ja, ara mateix. Tenen com objectiu primordial acabar amb el govern de Pedro Sànchez i s’han encegat amb les de Podem. Si algú havia cregut que la mala era la tita marquesa Cayetana, ara es veu que Casado és com ella.

Com en el cas de la casta Susanna, fa falta un Daniel just, un jutge recte i just per a desmuntar els arguments dels populistes, un Ximo Bosch, per exemple, que demostre que els qui més casos de corrupcions porten a sobre, són els qui més xillen, però que qui més xilla no és qui té més raó. Com ha passat fins ara, Iglesias demostrarà que és mentida la denúncia dels populistes

 

IAIOS I IAIES OPORTUNS O INOPORTUNS (31 agost)

 

Em referisc als avis o iaios, perquè a punt de començar el nou curs escolar anem a assistir a un debat en el si de les famílies, que tindrà serioses repercussions. Qui s’encarregarà de dur les criatures a escola, de recollir-les, de preparar-los el dinar i la berena, si els pares treballen? Amb la pandèmia, aquests membres de les famílies, que se’n feien càrrec, ara han passat a membres perillosos, perquè podem encomanar la pesta als néts i les nétes, o perquè els la poden encomanar a ells mateix. Què diuen els experts?

És cert que moltes famílies no podran prescindir-ne i, per tant, s’haurà d’arbitrar un protocol especial per aquests casos. Si no se n’ocupen els iaios, com s’ho faran les famílies? Supose que s’activarà al màxim la llei de la Conciliació Familiar per als casos de les famílies amb dificultats per atendre degudament les criatures. Per no dir que les mesures més universals per a evitar el coronavirus, la distància social, les mascaretes i la higiene de les mans, pot representar dificultats econòmiques afegides en famílies amb pocs jornals, que els experts haurien de calcular també i ajudar.

No sé si el govern de l’estat, de la mateixa manera que han recorregut a l’exèrcit per a certes feines, consultaran l’opinió i les xifres de Càritas, Creu Roja, Unicef, i les ONG, sobre els índex de pobresa ara i ací, que són terrorífiques perquè són de les pitjors, exactament som la posició setena més alta d’Europa. Això també forma part de la marca España de Borrell! Vergonya!

Hem de tenir-ho en compte perquè els ajuts europeus no haurien d’anar als dèficits de les sales de festa i de joc, ni hotels... (com tingueren els bancs en l’època del PP) ni a coses que no siguen de màxima necessitat social.

 

 

 

 

 

LES CRIATURES DE DÉU I EL CORONAVIRUS

 

Les criatures de Déu i el coronavirus

, 42. Revista SAÓ

08/09/2020

Els qui amb tot el dret moral, filosòfic i legal creuen en la creació del món per la mà directa de Déu, es poden trobar en situacions tan inesperades i difícils, com haver d’explicar si el coronavirus també és o no, una creació de Déu. Si ho ha fet tot, també haurà fet els virus, li preguntava un veí de Silla, evidentment de la corfa amarga, a un amic i devot feligrès, fa uns dies en un bar de la plaça. Sóc testimoni que el devot no sabia què contestar i que l’altre li insistia: a veure si Déu sols féu els colomets, els canaris, els borreguets… i la feina més bruta li la deixà al dimoni; de tota manera, segons la Bíblia, el dimoni també fou una creació de Déu, afegia. Érem pocs els amics que ens trobàvem contemplant, que no participant, d’aquella absurda discussió teològica, que acabà sense resoldre’s, un poc per l’abandonament del camp de batalla del devot, evidentment amb pocs recursos dialèctics i paciència.

A Silla sempre hi ha hagut un petit sector de veïns ateo-il·lustrats que s’han entretingut posant en evidència els retors del poble. El més famós fou, sense cap dubte, Artur Simó el satisfet, que duia de cap els missioners que venien cada any a fer la quaresma, discutint amb ells fins que els acovardia, cosa que era molt celebrada al poble. Com era molt llegit (Darwin, Bakunin, Blasco Ibañez…) i feia poesia, escrivia versos punyents i ditirambes sonats molt ateus. Li demane al cronista Josep Antich quina era l’adscripció política del satisfet i em diu que era anarquista, molt agrarista i cooperativista, però que no participava en els actes més violents. Per altra banda, en el sector anticlerical local cal incloure els nombrosos militants d’Esquerra Republicana, molts d’ells maçons i un poc menja capellans, d’alguns dels quals al cementiri encara llueixen les làpides amb llurs símbols, desafiant les autoritats franquistes que mai se n’adonaren.

Quan en la conversa que conte marxà l’amic més devot i es restablí el clima desenfadat normal, els qui quedàvem concloguérem que els més cristians, i ara més trumpistes i bolsonaristes, els més crèduls i ingenus, tenen molt difícil explicar-se si ho fan a la fosca llum de la Bíblia. Algú comenta que això ho tenen superat els teòlegs més moderns i, fins i tot al Vaticà, perquè ara la interpretació és més aviat la que dissenyà el jesuïta Teilhlard de Chardin i altres pensadors, tractant d’unir el text sagrat i els avenços de la ciència: que Déu creà el món però no en una setmana, sinó al llarg de l’evolució, que Déu és el motor de l’evolució. La pregunta, però, no era exactament aquesta, sinó si el coronavirus cal atribuir-li’l o no a Déu. Si és que no, significa que Déu no ho ha creat tot i per tant ni és tan omnipotent, ni suprem. Si és que sí, cal preguntar per quina raó ho ha fet i per tant no és tan misericordiós ni ama tant la humanitat. Aquest és un dels raonaments que podia fer el satisfet, que deixava estabornits els retors, menys llegits, encara que més tronats. Els capellans li dirien el de sempre: que Déu fa les coses i sols Ell sap perquè, especialment perquè siguem bones persones, no l’enfadem i ens guanyem el cel; amén.

Ja en casa, em pose a escriure i em venen al cap diverses històries de caire polític i religiós de la meua infància, com la impressió que em causà veure el tio Tarrà negant-se a agenollar-se davant la custòdia en la processó del Corpus, d’Albal. Jo era escolanet i hi vaig estar al bell mig del fet que conte. El tio Tarrà tornava a casa i la processó li passà per davant, i quan tothom s’agenollava ell no ho féu; aleshores el retor, custòdia en mà, alçant-la de cara a ell i amenaçant-lo, li ordenà que s’agenollara; Tarrà digué que no i es mantingué tot digne, dret i desafiant; estic veient-lo. Com era l’any 1952, aquella nit la guàrdia civil el dugué a la caserna i l’hagué de passar al calabós, que ja coneixia perquè l’havien dut altres vegades, com sempre que venia Franco a València. Aquella imatge, tan valenta i digna del tio Tarrà, la tinc gravada en la memòria i li l’agraïsc.

Un poc després, per circumstàncies rocambolesques, entrí en el fatídic seminari de Montcada, on, a més d’haver de parlar en castellà, haguí d’aprendre a seure a taula i emprar els coberts, “porque en vuestras casas esto no os lo han enseñado”; haguí de patir l’adoctrinament d’aquells histriònics professors, tutors i padres superiores. Fou en aquells temps que vingué Franco al seminari i jo formava part de l’escolania que l’havíem de rebre cantant-li: hispaniarum principi, ducem nostrum Franciscum, vita et victoria; encara recorde la música i la lletra. Franco entrava junt a l’arquebisbe i anava avançant cap a l’escenari; jo estava en primera fila dels cantants, perquè era dels més xicotets; tot el saló estava ple de gom a gom de capellans i seminaristes xillant Franco, Franco; el paio avançava aixecant la mà i aproximant-la suaument cap a alguns dels xiquets de l’escolania; jo el veia vindre i pensava que em tocaria a mi, i en efecte, quan arribà a l’altura del meu cap, deixà anar la mà, jo me’n vaig fer enrere i no em tocà! Després li vaig haver d’explicar al rector que m’havia entrat por, i com mon pare era carlí i molt catòlic, ho deixaren anar, encara que no s’oblidaren mai, com després m’ho recordarien. Anys després vaig comprendre que Franco em mirà amb odi i sempre he estat pagat d’això. El meu iaio va patir molt per la meua culpa, fins que finalment vaig haver de deixar l’aprenentatge de capellà; Déu no em volia, ni jo a ell (això tardí un poc a entendre-ho, quan ho vaig veure evident). El meu iaio, que després de la guerra havia estat castigat a marxar a Conca a instal·lar telèfons, se’n va alegrar moltíssim i com era molt blasquista, aprofità per a fer-me un seguit d’explicacions antireligioses i republicanes, que m’han resultat molt útils al llarg de ma vida.

Però, tornant al començament, vull afegir que al llarg de la història, les plagues i pandèmies que han assolat la humanitat, han estat interpretades per l’església com càstigs de Déu pels pecats dels homes; així ho diu explícitament la Bíblia i ho han predicat sants com Vicent Ferrer, que es féu tan famós amenaçant amb la fi del món, cosa que no li hem de perdonar malgrat que predicara en valencià per tot arreu. Amb l’autoritat de tants sants, molta gent no posava en dubte que les pestes les enviava Déu, com un càstig. Convertiu-vos, que el món s’acaba, cridava sant Vicent. I no fa molt, el president americà Reagan, de la mateixa corda que Trump, quan aparegué la SIDA també es va atrevir a dir que Déu havia enviat aquell virus com un càstig als homosexuals, negres i haitians (?).

Ha estat la ciència que, al llarg de la història, ha anat fornint-nos de respostes científiques, de vacunes i de medicaments, per a combatre els virus i que, per tant, l’única possibilitat de sobreviure als seus efectes perniciosos és confiar en els remeis que descobrisquen els investigadors i en les mesures higièniques que se’ns recomanen, i no en les ocurrències d’analfabets com Trump. Els resos no serveixen de res, si no s’acompanyen de les mesures adients, i si no que els ho pregunten al veïnat de Benigànim, que li tenen tanta fe a la seua beata Inès, i s’han hagut de confinar. O als dos populars sants protectors contra la pesta, Sant Roc i Sant Sebastià, que enguany s’han quedat sense les festes de Burjassot, Silla, Palma de Mallorca, Barcelona, Donosti, etc. Convé, doncs, que posem un poc d’ordre mental, administratiu i festiu, perquè els virus, han existit, existeixen i n’apareixeran periòdicament i no convé que ens tornen a agafar desprevinguts com en el cas actual. Les prevencions mai són de sobra i és millor passar-se’n que fer curt.

I ja que escric a SAÓ on hi ha molt de creient lector, fins i tot capellans, i per posar la meua nota irònica i cínica, jo crec que en absolut s’ha d’obviar cantar goigs a sant Roc i a sant Sebastià, al mateix temps que, ben dutxats, ens posem les mascaretes i ens mantinguem a metre i mig dels compares. M’oferisc a escriure’ls a l’efecte, amb permís del cardenal Canyissars (que encara continuarà censurant el valencià, però a qui li ho demanaré per favor). Recordem que Sòcrates fou condemnat a mort, havent de beure’s un got de cicuta, acusat de corrompre la joventut i de ser crític amb les autoritats, coses que eren certes; rodejat dels seus deixebles, el gran filòsof es begué el verí i, a punt de morir, recordà que li havia fet la promesa d’un gall al déu de la medicina Esculapi, i encara pogué dir a un seu deixeble: “Recorda, Critó, que li devem un gall a Esculapi”. Perquè, si ve a compte, una cosa no lleva l’altra.