diumenge, 25 de setembre de 2016

RITITIS O BARBERITIS?



RITITIS O BARBERITIS?

Si una inflamació de l’aorta és l’aortitis, de les articulacions l’artritis, de la matriu la metritis, del peritoneu la peritonitis, de la bufeta urinària la cistitis, etc., com es podria dir la de Rita Barberà, rititis o barberitis? Jo propose rititis, perquè no es confonga la barberitis amb la inflamació dels barbers o la dels bàrbars. Les llengües necessiten que funcionen sense parar els recursos de formació de paraules noves per a conceptes nous, i un d’ells és recórrer a la formació de paraules amb afixos. En aquest cas, per a les malalties amb inflamació afegim el sufix grec –itis, que vol dir inflamació, al radical en qüestió. Per exemple, el radical vulva + -itis fa vulvitis, que és la inflamació de la vulva.

Rita Barberà fins ara sols coneixia la proclamació i l’exaltació, però ara, després de l’hòstia que es pegà, començà la inflexió i la deflació, fins a esdevenir en inflamació, o siga la rititis. Ara bé, una vegada identificada la nova malaltia inflamatòria i format el nou mot, el que cal saber és si aquesta s’encomana (contagia). Una apendicitis no s’encomana, però les malalties pròpies de la tardor sí que ho fan, per exemple per contacte amb una persona afectada: la bronquitis, l’otitis, la sinusitis o l’amigdalitis... Els metges aconsellen mesures preventives per a evitar els contagis. Aleshores, si la rinitis és de les que s’encomanen, quines mesures profilàctiques tenen previstes al Senat?

Observant algunes reaccions de les persones més pròximes, la rititis afecta de manera desigual a uns i a d’altres, però afecta. A Rajoy i Aznar els ha afectat la parla, perquè s’han quedat muts. Una parella que normalment diuen disbarats sense mesura ni vergonya, Hernando i la Camacho, ara tampoc no obren la boca. A altres, la rititis els ha alterat els nervis, especialment a la gent més jove i vulnerable, Maroto, Casado i Levy, que reclamen una profilaxi radical. Hi ha qui es queda estupefacte, com Maruhenda i, pixant fora de text com acostuma, tracta de derivar el tema cap els ERE andalusos (d’on ve l’eritis). També és cert que els hi ha més immunitzats i descarats, com Margallo i Cospedal, que no presenten cap símptoma. Finalment, els correligionaris més allunyats senten vergonya i atacs de neurosi.

Si la difusió de la rititis no va més enllà del cercle d’amistats de qui fou proclamada la millor alcaldessa d’Espanya, no hi ha motius per a preocupar-se’n, però com aquesta senyora va d’un lloc a un altre, ara seient amb els del PP, ara amb els mixtos, la cosa podria ésser preocupant, especialment per als disset senadors d’aquest grup. Seria dramàtic i irònic que el dos senadors de Compromís (Carles Mulet i Jordi Navarrete), els quatre de Convergència, el de Bildu, els quatre canaris i els tres ciutadans, l’asturià i el navarrès, tingueren una mala legislatura per culpa de la rinitis de la nova companya del popurri senatorial.

En els casos de les malalties més contagioses, els metges solen recomanar l’aïllament dels malats i l’adopció de mesures profilàctiques. En aquest cas crec que convindria l’aïllament de donya Rita. L’ONU mateix ho ha fet en el cas del president de Corea del Nord, Kim Jong-un (afectat de jong-unitis), contra el qual han adoptat mesures econòmiques i d’aïllament. Es podria fer res de paregut amb Rita Barberà? Deixar-la sense sou i en casa?

En qualsevol cas, serà imperdonable permetre que la causant carregue el cabàs amb 9.000 euros mensuals. Com és possible que puga cobrar més que el president de la Generalitat, que els Consellers, que la resta de senadors valencians? I seria vergonyós i un insult a la classe treballadora valenciana, als xicotets i mitjans empresaris, a les classes passives, a tots els jubilats valencians, que aquesta senyora cobrara una fortuna mensual i sense treballar, mentre que la majoria de valencians i de valencianes no arriben ni als mil euros. Permetre una barbaritat com aquesta seria abominable i els responsables de no evitar-ho haurien d’ésser considerats igualment abominables.

Lamentablement, estic convençut que cap iniciativa que s’hi presente per a esmenar la situació i privar Rita Barberà d’un sou tan descomunal com immerescut, arribarà enlloc. A aquesta senyora li passa com als ninots indultats i se salvarà de la cremà, perquè tot depèn de la majoria absoluta que té el PP al Senat, i ja sabem que estan agafats pels collons i no encendran la metxa. Rita Barberà sap massa coses i el preu perquè no cante és protegir-la, aquesta és la qüestió. Així que la Rita ni es mourà del Senat, ni deixarà de cobrar els 9000 euros mensuals, ni anirà a fer res.

Per altra banda i lamentablement, la gent anirà oblidant-se que aquesta dona ens ha estafat durant tants anys, durant tota la seua vida política. Com el bluf que és, ha volgut fer creure que ella no és el que és, sinó el que vol que la gent es crega, i la gent s’ha cregut que era tan magnífica. Tot ha estat, doncs, un engany, sustentat amb els diners que han rapinyat (Imelsa, Taula, Gürtel...).

Dic que la gent anirà oblidant-se, com s’ha oblidat que València fou la ciutat més franquista, com s’ha oblidat del frau del Plan Sur, de les espoliacions del patrimoni, de les humiliacions del govern central, de les mancances en infraestructures, de l’abandonament de l’agricultura valenciana, de que som l’autonomia que més paga i que menys cobra de l’Estat...

Pel que hem vist fins ara, als valencians ens diuen les veritats i no volem sentir-les, no fem cas, o ho deixem anar i ens oblidem quan venen les eleccions. Ja sabia sant Vicent Ferrer, que ens coneixia tant bé, que quan marxà de València espolsant-se les espardenyes, que no tornaria mai més (d’aquest personatge, a qui li tinc amor i odi, a parts iguals, ja en parlaré altre dia).

Tornant al cas de Rita Barberà, jo tinc algunes propostes a fer, per als sindicats, per als més combatents, per als polítics i per als ciutadans de la capital. Els sindicats podrien fer pública una comparativa entre el que cobrarà Rita Barberà al Senat, i el que cobrem els treballadors, mitjans empresaris i jubilats valencians. Per la seua banda, els aturats, els iaioflautes i els estudiants podrien organitzar escratges de denúncia, com en altres ocasions.

Els polítics haurien de presentar propostes concretes per a bloquejar Rita Barberà, com ja ha fet Enric Morera, i deixar-la sense sou, ara que sembla que això és possible. Com ja li he sentit dir a algun senador, raons no en faltaran, com la seua reiterada inassistència. Finalment esperem que els ciutadans de València obriran l’ull en les properes eleccions perquè no tornen a donar-nos, mai més, gat per llebre o rata per Rita.

dilluns, 19 de setembre de 2016

EL GOVERN QUE ENS CONVÉ

El govern que ens convé

 

Entre altres mentides que ens conten els populars, diuen que som l´únic país d´Europa que triga tant de temps a tenir govern. Això no és cert, perquè Bèlgica, Itàlia i Dinamarca varen estar més temps entretinguts en formar govern que ací. Com mentrestant els populars continuen ´en funcions´, cobrant i sense fer res, de què es queixen? Evidentment ho fan perquè no volen soltar la mamella.

Contràriament, jo crec que sense govern estem millor que quan ells tenien capacitat d´encolomar-nos, impunement aixoplugats en la majoria absoluta, tota la sèrie de putades, que no cal tornar a recomptar. Els qui som una mica anarquistes, valorem la manca o la feblesa d´aquest govern, com una oportunitat i ho dic amb totes les reserves. Els populars que es deixen de romanços, que comencen a fer les maletes i apa, a fer la mà.

I com són; fins el darrer moment fent putades! Per exemple el nomenaent per a un alt càrrec mundial, l´exministre Soria, malgrat haver-lo descobert amb diners als paradisos fiscal i mentint vilment, negant-ho. Fins i tot als seus mateixos col·legues de contuberni, si ens hem de creure el que diu el director de ´La Razón´ (paraula de Déu). Així són ells, amics dels amics, per damunt de tot, abans, durant i després de cada malversació o xoriçada. Sé fuerte, Luís!, li digué Rajoy a Bárcenas. Què li diria Fernandez Díaz a Rato, quan el va rebre al seu despatx? A la Rita, ni tocar-la, ni a l´Aguirre... No ho serà, però sembla que l´ordre impartida pels capos és que aquesta gent s´ha de protegir...

Enfront d´aquesta rècula que ni amb el concurs de C´ i canaris, han assolit suficients vots per a seguir ´manant´, qui hi ha? Doncs, tenim els socialistes, els partits progressistes espanyols i els independentistes perifèrics. Tots han dit que avant, que recolzaran els socialistes, perquè tots plegats són més que la dreta. Hauran d´espavilar-se, però, si volen constituir un govern de progrés i de canvi.

Per aconseguir-ho, tots ells han de tenir ´altura de miras´, com digué Pedro Sánchez. Jo entenc que volia dir que han de saber veure i preveure més a la llarga que a la curta, i deixar-se de banalitats, d´infantilismes i de fer el pàmfil. Han de deixar de mirar-se com enemics, per a ésser aliats. Per exemple, no superar el conflicte entre els espanyols progressistes i els independentistes bascos i catalans, seria imperdonable, perquè sols ho poden fer ells. Els partits de la unió patriòtica de l´Espanya profunda, carpetovetònica, tauròfila i apostòlico-romana, no podran fer-ho mai.

Com sols amb un govern de progrés es podran esmenar totes les putades amb què ens han emmerdat els populars, podrem oblidar-los i recuperar tot els diners que han xoriçat. I podrem trobar la solució al conflicte independentista... Un govern així, sí que seria útil i fins i tot els qui som una mica anarquistes, l´aplaudiríem. Però, sobre tot, es recuperaria la fe en la democràcia que, ara per ara, trontolla per a molta gent.

dissabte, 17 de setembre de 2016

SILLA I EL CAMP. 2016



SILLA I EL CAMP. 2016

Vull referir-me a la situació del camp de Silla, que és un tema que coneixia molt bé, quan tinguí la responsabilitat política, com regidor d’Agricultura i com alcalde (1999-2007). Ara que ja estic jubilat i sense cap obligació directa, sols em queda l’enyorança d’aquells temps i, sobre tot, el compromís de continuar defensant els agricultors i el camp de Silla, que sempre jurí, ni que siga testimonialment. Per aquest motiu faig els comentaris d’avui, amb les millors intencions.

Abans d’escriure res, he fet el que sempre: m’he informat directament de Pepe Alapont l’estellaor. Aquest il·lustre personatge i amic està com jo, jubilat de la responsabilitat directa com a president executiu del Consell Agrari i de la Séquia Real del Xúquer, a nivell local. A nivell general, forma part de la Junta Directiva d’aquesta institució, a València. Ell també manté el mateix compromís de sempre de defensar els interessos dels agricultors i del poble.

Josep Alapont i Josep Pitarch. FOTO: Raquel Sánchez
Esmorzem i fem una repassada, ben trista, del desinterès dels polítics, de la ineficàcia del Consell Agrari, de la deficient neteja de sequiols i barrancs, de la nul·la inversió en el manteniment dels camins rurals, de l’abandonament de tants camps, i en general de la desinformació dels temes del camp, a excepció d’algun projecte d’agricultura ecològica.

Recordem i comparem els anys en què ocupar-se del camp era un actiu per als polítics locals, especialment esperonats o forçats a prestar-hi atenció, com fèiem nosaltres dos. Sense cap dubte, la nostra jubilació, jo primer i ell després, no ha tingut relleu, ni entre els polítics, ni entre els llauradors i, en conseqüència, el camp ha desaparegut dels pressupostos municipals, cosa que no ocorregué mai quan nosaltres dos hi érem, cadascú en la seua posició, cordial, crítica o enfrontada, però sempre segura. Podriíem dir, doncs, que els polítics actuals, tenen una ignorància absoluta del camp, a excepció de la litúrgica de presidir algun acte o reunió, fer-se alguna fotografia i proveir d’algun projecte, immediatament poc segur?

En aquestes circumstàncies no és d’estranyar la fossilització progressiva del Consell Agrari, per a la renovació del qual no s’ha trobat cap candidat, ni candidatura. Cosa ben distinta de quan n’hi havia dues, la imbatible que encapçalava Alapont, i la que sempre perdia. Finalment sols se’n presentava la d’Alapont i finalment cap, quan aquest ho ha deixat estar: el buit més absolut. Què podria fer, però, un Consell sense pressupost per a fer res? Precisament, aquest fou el motiu de la retirada d’Alapont, a qui pregaven que continuara, però que ell trobà inacceptable: o hi ha diners per a fer coses, o res!

Actualment es mantenen algunes accions d’aquelles, perquè hi ha subvencions externes que les permeten, com la neteja de sequiols i barrancs. Poca neteja, però, en comparació a les que es pogueren fer quan el Consell i l’ajuntament aconseguien la implicació més efectiva de la Confederació Hidrogràfica, per als barrancs i de l’ajuntament de València, per a les parts finals dels sequiols i motes de tanca de l’Albufera. També, i per la gestió personal d’Alapont, s’aconseguí la col·laboració de les màquines de Sollana. Cal dir que aquestes tasques de neteja són de vital importància per a la prevenció de desbordaments i inundacions en casos de pluges intenses. Li pregunte a l’estellaor si la feina que està fent-se ara és com quan s’encarregava José Maria Hostalet el parrantó. En absolut, em contesta. Ara mateix llegim a la premsa que l’ajuntament de la capital va a netejar els sequiols i ens preguntem si el de Silla haurà exigit que també netegen els nostres, com férem nosaltres.

El manteniment i les millores dels camins rurals, que era una altra de les preocupacions d’aleshores, també ha amaïnat o desaparegut. Ja no hi ha cap projecte d’eixamplament dels camins més importants, o de consolidació del ferm de cap d’ells. Ni la possibilitat de forçar inversions importants, com les que aconseguí Alapont d’Aquamed, a canvi de facilitar-los la col·laboració de la Séquia per a les canalitzacions de Pinedo-Benifaió, que, per altra part, ell criticava. Durant les negociacions, els responsables municipals eren tan sols espectadors i, a tot estirar, comensals de gorra, perquè qui pagava era Alapont. Des de fa temps, als camins sols es fan alguns parxes i para de comptar.

Donades aquestes circumstàncies, que coincideixen amb les jubilacions de tants llauradors de les nostres edats, que no han tingut relleu generacional, no és d’estranyar l’abandonament de moltíssims camps, absolutament perduts, amb pinets de més d’un metre, males herbes, argelagues... i brutícia, que són nius de plagues de caragols i d’insectes. Recordem que en la nostra època, el Consell Agrari obligava al manteniment en condicions d’aquests camps, els propietaris dels quals rebien una primera carta d’advertència i posteriors requeriments. Així mateix s’obligava als productors de quequis i d’altres arbres, a la recollida de la fulla caduca, per a evitar molèsties als camps veïns, sorregades, etc. Tot això ara ja no es fa? Precisament allò no costava ni un euro a l’erari públic, perquè era cada propietari qui se n’havia d’ocupar.

Tenim el sentiment que tants esforços que férem no han garantit la continuïtat de la gestió. El camp es mor, li dic. Anem morint-nos nosaltres... No ens posem tristos, perquè ja som massa majors i, a més a més, coincidim que tenim la consciència tranquil·la d’haver fet el que crèiem just i “sense cobrar”. Ho fèiem pel morro, li dic, perquè ens crèiem en l’obligació. Molta gent no ho ha vist així i encara manté els seus dubtes o maledicències, però és més inquietant el desinterès dels polítics locals actuals.

Comentem sobre la situació dels polítics i sobre on han anat a parar alguns d’ells. I sobre els casos de corrupció que estan eixint als diaris cada dia, perquè finalment ja estan els casos instruïts als jutjats. Jo emfatitze sobre la corrupció dels populars i ell afegeix la dels socialistes. Estem d’acord. Li recorde que el PP de Silla està implicat en el cas Gürtel, per la campanya electoral de 2007; en el de Ciegsa, per la construcció de col·legis; en el cas d’Aquamed...

Ens fem una cassalla, Rios evidentment i marxem a la feina. Alapont continua treballant els seus camps, encara que sense l’èmfasi que uns anys enrere, hi posa la mateixa dedicació de llaurador fi i professional. Jo me’n torne a casa, a escriure aquesta mena de necrologia del camp de Silla.

dijous, 15 de setembre de 2016

DONES, CAPELLANS I SEXE

Dones, capellans i sexe

Article publicat a SAÓ, el dia 15 de setembre de 2016

El cardenal Cañizares (jo li dic Canyissars, en revenja pel seu comportament contra el valencià), ha anunciat la creació d’una càtedra de la Dona, en la Universitat Catòlica. Doncs, això serà per a dissimular la seua misogínia, perquè ell a les dones les vol sotmeses a l’home i esclaves del Senyor, com, per cert, ho volia l’apòstol Pere. El cardenal també vol les dones lluny de l’exercici sacerdotal, però en això ja no està d’acord amb els apòstols (Pau als gàlates; als romans; als corintis; a Timoteu), ni amb el llibre del Fets dels Apòstols, on surten dones predicant i dirigint cerimònies. Sant Pere mateix recomana als romans que acullen la diaconessa Febe, perquè és una activista de la causa.

Amb la càtedra que impulsa el cardenal, s’estudiaran els textos del Nou Testament i podran assentar-se les bases que milloren els comportaments dels capellans, bisbes i cardenals misògins? Així mateix, s’investigaran les “desviacions” anti-feministes, que s’han produït en l’església al llarg de la història? Cal tenir en compte que la creació d’una “càtedra” universitària no és garantia de res, si no hi ha rigor científic, ja que hi ha moltes càtedres al món on s’ensenyen aberracions, com les creacionistes… També cal recordar que la Secció Femenina de la Falange tenia càtedres, que deien ambulantes, dedicada a ensenyar “labores”, a cuinar per als marits i a ésser bones xiques. Què farà la càtedra de Canyissars?

El cardenal no està sol en el seu anti-feminisme, perquè l’acompanyen altres bisbes i molt de clero, tant a la diòcesi que ell regenta com a d’altres. Curiosament, una bona part de la nòmina clerical vigent, que té la paella pel mànec a tants llocs, es formà al Seminari de Montcada, en els anys 60 i posteriors. Què passava aleshores en aquell centre de formació de capellans i futurs bisbes? Com és possible que d’allí n’isquera tant de clero reaccionari? Hi hagué alguna passa demoníaca? Aquestes preguntes les poden contestar els ex-capellans que hi estudiaven. He parlat amb alguns d’ells, que actualment són de la flamarada (de la càscara amarga, en castellà) i em diuen que ells també es fan les mateixes preguntes.

Continuem amb la càtedra per a suposar que s’hi faran estudis i debats, que hauran d’ésser entre franciscanistes (seguidors del Papa actual) i antipapistes (contraris), o no seran res. Tal com estan les coses, donaran molt a parlar i podran arribar a l’espectacle. Pel bé de les persones de bona voluntat, inclòs el clero, que estan interessades a fer que la societat siga més igualitària, i més progressista, confie que guanyaran els bons.

Suposem, fins i tot, que per una gràcia de l’Esperit els bisbes carques, faran una reconversió i es passaran a la causa feminista, acceptant la igualtat de gènere i que les dones puguen exercir el ministeri, com promovia Jesús, els apòstols i els primers pares. Doncs, seria perfecte per a la congregació, per a la institució vaticana i sobre tot, per a les dones catòliques. També els qui som fora del ramat, ens alegraríem.

Vull contar ràpidament una actuació que vaig protagonitzar a Silla l’any 2007. Intentaven commemorar el centenari del robatori de les hòsties i del copó de l’església, que foren trobades uns dies després en un camp i que es mantenen incorruptes des d’aleshores. No se’ls va ocórrer altra cosa que demanar a l’alcalde, que era jo, un text per a representar aquells fets en públic i els vaig fer una adaptació de l’auto sacramental de Joan Timoneda, El Castell d’Emaús, on vaig introduir  unes “manipulacions”, que ja contaré en detall.

Una d’aquestes manipulacions, que ara ve a compte, fou de donar tot el protagonisme doctrinari a les tres Maries (Cleofàs, Salomé i Magdalena), en detriment dels apòstols mascles. Es tractava d’explicar a un pobre pastor què era tot allò de l’eucaristia. Per a preparar el text i donada la meua ignorància bíblica, em vaig assabentar del debat que hi ha obert a l’església, des de fa segles, sobre si Jesús tenia o no dones en l’apostolat i sobre si les dones han exercit mai el sacerdoci. M’apuntí a defensar que sí,  amb la treta que acabe de dir. Ho vaig fer per feminisme; supose que també per pura lògica… Sobre tot, crec, per emprenyar els anti-feministes. A Canyissars encara no l’havien “destinat” a València.

I posats a fer una càtedra de la Dona, què en pensen fer del tema de la sexualitat aquests importants i rancis personatges, per als quals aquest és l’altre leit motiv de les seues dèries o obsessions. Sense cap dubte, el celibat que han de practicar, obligatòriament, els amarga l’existència i els manté amb tantes contradiccions internes i externes. Són víctimes de la repressió sexual amb què s’han de mortificar i que, al seu torn i doctrinalment, traslladen als seus parroquians.

Aquest és l’origen d’un dels drames dels capellans, que vehiculen de molt mala manera, tantes vegades. Especialment són greus els seus “pecats” de pederàstia que, malgrat que és ara que han eixit a la llum, han existit al llarg dels temps, silenciats i disfressats. En aquest tema, l’església sí que ha estat catòlica, en el sentit d’universal, i és per això que hi ha casos per tot arreu del món on hi ha col·legis catòlics i escolanets que semblen àngels. Canyissars es queixava que molts pares no volen que els xiquets estudien religió, per a separar-los de Jesús. Jo crec que de qui volen separar-los és, sobre tot, dels professors de religió i dels capellans.

Si accepten el meu suggeriment i creen també la càtedra del Sexe, haurien de comptar amb les aportacions de la medicina, de la psicologia i de la sexologia, per a, degudament informats, poder deixar de dir i d’aconsellar disbarats sobre la sexualitat i l’homosexualitat i d’inventar-se “remeis curatius” per a tot el que ells consideren malalties i pecats “nefands”. Haurien de canviar de registres en matèria de moral sexual. En aquest tema han d’espavilar-se, perquè es poden quedar definitivament sols. 

Recorde una visita de Joan Pau II a Xile (1987), en plena dictadura de Pinochet, a qui, per cert, li donà escandalosament la comunió. Feia una missa per als joves, a l’estadi de Valparaiso, ple de gom a gom i començà a arengar-los i a preguntar-los una sèrie de qüestions, perquè es reafirmassen en la fe. Veritat que esteu contra la fam en el mon? Tots cridaven, siií! Veritat que esteu contra la injustícia? Siií! Veritat que esteu contra les guerres? Siií! Veritat que esteu contra la pobresa? Siií! Engrescat degué pensar que havia arribat l’hora definitiva i tronà: veritat que esteu contra el sexe? Nooo! La resposta havia estat tan atronadora que el Papa es quedà mut i no sabé per on tirar i s’acabà la missa. Aquesta història ha desaparegut del google, però la recorde.

Finalment a aquesta tropa de Déu els estaria més a compte ésser tan pragmàtics com el poble que adoctrinen i haurien de deixar-se de romanços de moral estricta i repressora, de clara influència jueva. El poble, més realista, sempre ha dit que el Senyor se’n riu dels pecats del piu. Recorde que, quan jo era escolanet, un franciscà que venia al poble durant la Quaresma a convertir els pecadors, deia: feu el que us diem els capellans, però no feu el que fem. Mai no vaig saber perquè insistia tant, ni perquè ho deia exactament. Al llarg de la vida he vist que, en efecte, el que fan els eclesiàstics és, massa sovint, contradictori amb que prediquen.

Crec que les sis contradiccions més importants d’aquest clero, a més de l’anti-feminisme i de la qüestió sexual, que ja he comentat, són el seu afany de riquesa, que és una perversió de la recaptació de l’òbol de sant Pere. També l’ostentació de les grans patums, que no té res a veure amb la senzillesa del missatge i del testimoni de Jesús. Crec també que la compra/venda de la salvació eterna per als parroquians més esplèndids i més arrimats, és una altra perversió. I la diferència d’estatus en l’interior mateix de l’església rica i l’església pobra…

Evidentment no estic en el rotllo i sols escric reflexionant sobre el que llig i hi veig, recordant les pròpies experiències. En aquest sentit, vull acabar fent memòria de dos oncles meus, capellans de diversos poblets de Terol, o siga més pobres i sols que les rates, que sols tenien, per exemple, una abuela per a soterrar a l’any. Res en comparació als capellans de l’horta, que en tenien dos o tres cada setmana. I batejos, i matrimonis sense parar. Quan jo era jove els anava a veure molt sovint i recorde que en una visita del bisbe (un simpàtic franciscà) un dels meus tios es féu famós per la resposta a la seua pregunta sobre el celibat: si no nos dejan casar, por lo menos que nos dejen festear. En realitat estaven tan sols que em donaven molta pena…