dimarts, 4 d’agost de 2020

ELS PECATS REIALS, L'ALCORÀ I ELS SOMNIS D'ESTIU

Els pecats reials, l’Alcorà i els somnis d’estiu

Publicat a SAO, 04/08/2020

El repunt 40

Ja vaig recórrer a la Bíblia per a referir-me als pecats de corrupció del rei emèrit, i ara ho faré amb l’Alcorà, perquè el campechano ha jugat amb les dues baralles (Déu i Al·là) amb els negocis bruts que ha tingut amb els reis d’Aràbia. He recorregut a l’edició del llibre sagrat que em regalaren els musulmans de Silla, quan jo era alcalde i en prova d’amistat. Donat el meu desconeixement, m’ha costat molt trobar una sura relacionada amb el tema que té ocupat tot el món, el de la corrupció, però l’he trobada. Recórrer a l’Alcorà és pel fet de la fortuna que li regalà sota mà, el rei d’Aràbia, mitjançant l’amiga Corinna, a l’emèrit, amb la complicitat de ministres, grans empresaris i grans periodistes, que els acompanyaven, ballant-los els nanos, se suposa.

En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós, la sura 2, aleia 188, diu “…no suborneu els governants perquè malversen els diners del poble amb pecats, deliberadament”. Pot ser que amb més dedicació trobaríem més aleies apropiades per al cas que ens ocupa, perquè el Profeta degué tenir en compte que la corrupció tindria un llarg recorregut, fins a la fi dels temps, amb l’AVE Medina-La Meca entremig.

Així és que els governants estan advertits, s’emparen de qui s’emparen, si practiquen la corrupció, això serà la seua perdició, la seua condemna; ho diu la Bíblia i l’Alcorà. Podríem suggerir, parodiant l’Opus Dei sensu contrario, que si Déu mostra els qui seran salvats facilitant-los una bona vida en la terra, que és el senyal de què els espera al cel i perquè tothom ho sàpiga, doncs que també mostrarà els qui no hi aniran, traient a la llum les seues corrupcions, que són senyal que els espera l’infern, perquè tothom ho sàpiga.

No m’estic embolicant, en absolut, perquè m’ho prenc seriosament i malgrat que no sóc creient, com ja m’expliquí ací mateix, a la revista SAÓ  (29 de juny ‘Els tirans i els llibres sagrats’), jo trobava i trobe molt útil recercar en els llibres sagrats que els polítics solen usar de coartada, les condemnes de Déu a les seues accions. Intentava i intente desbaratar les maniobres dels polítics que s’aprofiten de la “fe ingènua” del poble.

Un amic em criticà que si jo no sóc creient de res, hauria d’emprar altres recursos que els bíblics, alcorànics, etc. Em deia que en tot cas, em corresponia denunciar-los per les lleis civils que incompleixen, però no per les lleis divines. Doncs no, ni sóc jutge ni teòleg però crec que és útil “posar en evidència la contradicció entre el que diuen i el que fan” els polítics, que han aconseguit el poder aclamant-se i jurant per Déu, ben agafats als llibres sagrats i moltes vegades protegits per les esglésies, mesquites i sinagogues, o siga estafant la gent que els ha cregut. Jo creia que aquesta estratègia els podria posar nerviosos, però reconec que “no els faré ni pessigolles, perquè són uns cínics”; malgrat tot, hem d'anar contra la seua hipocresia.

Li recordava a l’amic que “històricament les religions han servit de coartada perquè els poderosos justifiquen les seues males accions, ja que ells millor que ningú saben que la religió manté la gent sotmesa; la religió és l’opi del poble, com va dir Marx. El muntatge és gairebé perfecte, els governants cerquen el seu benefici, aprofitant-se de la ignorància de la gent; els bisbes, ulemes i rabins beneeixen llurs exèrcits i forces d’ordre, a canvi del bon rotllo que mantenen; els governants, doncs, s’enriqueixen impunement, perquè tenen instruments protectors a l’abast, que depenen de la seua munificència. Així, doncs, tot és un «xollo» inesgotable per a uns i per als altres.

Per ventura ara les coartades religioses no estan ben vistes, i han de ser les lleis civils que intervinguen i posen ordre, per exemple en la causa de l’anacrònica dinastia franco-borbònica. L’anacronisme fou haver reintroduït, “por la gracia de Dios”, una monarquia que havia abominat el poble l’any 1931. Va ser obra d’altre tocat per la gràcia de Déu, Franco, que ningú havia elegit per a governar però que s’autointitulà “caudillo” amb dret a designar un successor i tot, cosa que féu amb un nét del rei desposseït pel poble, Alfons XIII, o siga amb l’implicat Juan Carlos I. Coses de la marca Espanya.

Amb aquests elements es pastà el nou pastís monàrquic, de manera absolutament antidemocràtica, sense demanar l’opinió del poble si volia monarquia o república. El pastís se’ls ha fet agre, però. Totes les enquestes que s’estan fent donen la república com opció majoritària, per tant, si els socialistes no fossen tant cagadubtes i dubtosos, el tema es podria resoldre fàcilment, seguint la voluntat de la majoria. Es podria fer un referèndum.

Per altra banda, si no s’afronta el problema i se soluciona, cada dia es farà més gran. Finalment, serà inevitable que l’Estat es constituïsca en una república federal, com passà a Itàlia i a Alemanya en el segle XIX. La solució federal hauria de permetre, també, la unió federal ibèrica amb Portugal, que és el vell somni dels iberistes. Jo ho trac a relluir com un bell somni d’estiu, perquè hi pensem. Es podria fer tot a l’hora? Doncs jo pense que ara si, i que la crisi de la monarquia franco-borbònica pot ser el moment d’aconseguir-ho, una bona oportunitat. Quina llàstima si no és així.

dilluns, 20 de juliol de 2020

LA NOVA NORMALITAT, DE QUÈ?

LA NOVA NORMALITAT, DE QUÈ?
Article publicat a la revista SAÓ el 20/07/2020
El Repunt 39

Després de l’ensurt del coronavirus, que manté el món pendent de l’abast i la gravetat de la sotragada, i també per saber si trigaran molt les indústries farmacèutiques a fabricar vacunes i medicaments, i si n’hi haurà per a tothom, malgrat els interrogants que hi ha plantejats, la gent s’ha cregut que la cosa està mig controlada, cosa que no és certa, com estem veient amb els rebrots per tot arreu de la geografia peninsular i mundial. Per la seua part i malgrat que encara no hi ha cap medicina al mercat, els governs volen fer-nos creure que de la mateixa manera que “ells”, han controlat la catàstrofe fins ara, continuaran fent-ho, i que els hem de fer cas i fer bondat.

Sense posar en qüestió que alguns governs s’han esforçat molt (i altres molt poc, o gens, com Trump, que per ventura pagarà en les properes eleccions la seua immensa burrera) i d’acord que les mesures que ens han obligat a seguir són sensates, com ho són les que ara tornen a dictar, ens convé fer alguna reflexió. Prèviament cal recordar que en el món hi han hagut epidèmies i pandèmies de tots els colors i de grans virulències, que sempre han agafat la gent desprevinguda i sense saber per on tirar, però que, malgrat tot, la humanitat ha resistit, pagant uns preus enormes en vides, i així la història ha continuat. Per això podem creure que ara la humanitat també resistirà, amb més facilitats que mai perquè la ciència està molt més preparada i els científics i les indústries farmacèutiques s’estan espavilant al màxim per trobar-hi els remeis adients. Com les perspectives de negoci de les indústries del ram són fabuloses, aquesta és una altra raó per creure que aviat s’anunciarà que s’ha trobat el remei.

Ara bé, els governs parlen que, després del que ha passat, ara encetarem una nova normalitat, volent dir que a partir d’ara les coses canviaran. Jo personalment desconfie que res serà tan distint del que teníem abans de la pandèmia, almenys en les coses més fonamentals, o siga que estic convençut que tot continuarà més o manco igual, o pitjor. En la nova normalitat hi haurà les mateixes desigualtats socials entre rics i pobres i se seguirà la mateixa dinàmica demoníaca, o siga que els rics cada dia seran més rics i els pobres més pobres. També continuaran les mateixes irregularitats judicials, policials, legals i tributàries, que continuaran essent molt suaus per a les elits, i més fotudes per al poble pla; per exemple els polítics i els rics continuaran furtant milions amb impunitat, mentre que als pobres continuaran portant-los a presó per robar una gallina. Una vegada més, “ells” s’ho faran perquè semble que tot canvia, encara que res canviarà, bons són!

En realitat sempre ha estat així i quan ens hem cregut que tot anava a canviar, no ha canviat res. Des de la mort de Franco (l’únic dictador que ha mort al llit, no ho oblidem), què ha canviat? Ell creà una monarquia borbònico-franquista i ací està, impossible de remoure-la perquè és “inviolable”, de manera que ni fent encara més crims, no se’ls pot jutjar, ni condemnar; quin “xollo” de monarquia! Franco ho deixà tot atado y bien atado i ben amarrada que està la justícia, i la pobra democràcia feta un nyap. Innocentment, alguns varen creure que morta la cuca s’havia acabat el verí i no fou així, en absolut, perquè l’única cosa que canvià foren les camises dels franquistes, que ara es presentaven com demòcrates de tota la vida (Fraga Iribarne fou el prototip més significat de la nova fauna franco-camaleònica). Per l’altra banda, tant l’esquerra com els nacionalismes, mossegaren l’esquer, pensant que ara sí que tot canviaria, seguiren el joc… i res canvià, sols les aparences i encara.

Així les coses, crec que encara tenim el dret a fer-nos il·lusions, que ja teníem quan Franco no es moria mai i esperàvem la gran notícia. No podem fer altra cosa, llevat d’agafar les escopetes i tirar-nos a la muntanya, cosa que no farem, no es fem il·lusions amb això. Per cert que els pobres tampoc ho tenen fàcil per a fer-se massa il·lusions, ja que el mateix Jesucrist ho deixà ben clar (i no sé si ja ho he contat). Estava sopant Jesús amb els apòstols i Maria Magdalena hi entrà, s’agenollà als peus de Crist i li’ls rentà i secà amb els seus propis cabells i li posà tot de perfum. Un apòstol, no recorde qui fou, no tinc els evangelis a mà i escric de memòria, li preguntà a Crist si no seria millor que la Magdalena, en lloc de gastar-se els diners amb perfums, els hagués donat als pobres. Aleshores, Crist digué que la deixaren fer, perquè “de pobres sempre en tindreu, però a mi no em tindreu sempre”; crec que en aquell moment condemnava la lluita de classes al fracàs.

Així, doncs, la nova normalitat postpandèmica que ens espera serà: si no vols caldo, dues tasses. Per exemple, ens havien anunciat que Europa vindria a ajudar-nos, en una mena de pla Marshall, i ara resulta que no serà així, perquè tindrem ajudes (crèdits i algunes almoines) que haurem de tornar a canvi de les noves retallades pressupostàries que ens exigiran. Els espanyols, d’açò en diuen mi gozo en un pozo i nosaltres, que l’hem cagat, Ramonet.

La pandèmia ha comportat unes despeses enormes, amb pèrdues de llocs de treball, fallides empresarials, inversions en atencions hospitalàries i extraordinàries dotacions de personal sanitari, etc. A partir d’ara, la nova normalitat exigirà posar més mitjans en sanitat, en educació i en serveis socials, i per tot plegat, caldrà que ens fem a la idea que ens haurem d’estrényer més els cinturons (parle de nosaltres, que som els qui paguem. Ells, no paguen, ni les grans fortunes tampoc. Hem de repetir-ho com un mantra).

Repasse el que he escrit i veig que el text m’està quedant molt pessimista, però no trobe la manera d’endolcir-lo. Ens esperen uns anys molt negres i sols ens faltava la història tremebunda i carpetovetònica dels darrers borbons, o com s’ha dit, del virus de la corona. Quin insult per als ciutadans i ciutadanes d’aquest estat i quina poca vergonya la d’aquesta gent. Costa d’entendre, però no hi ha cap mena de dubte: el rei que hagué (pronuncieu el rei cagué) ha fet tot el que conten els mitjans i, per tant, com ací no li pensen fer tornar els milions de les comissions dels reis d’Aràbia, ni altres regals milionaris, ni fer-li pagar els “polvos” que ha pegat al llarg de la seua vida a costa de l’erari públic, etc. què farem? Davant d’aquesta perspectiva és natural que els governs europeus no se’n refien de nosaltres i que pensen que devem recuperar els milions dilapidats pel rei campechano; i els diners que han evaporat els polítics del PP, abans de plorar… Troben que també seria just fer que pague l’església, les grans fortunes i les grans empreses… Pot ser que fent tot això tindríem més raons per a reclamar als europeus del nord que ens ajuden, perquè se’n fiarien més de nosaltres.

Com els qui manen no faran res de tot açò, és lògic pensar que la “marca Espanya” continuarà estant a l’altura del betum i que la llegenda negra continuarà pesant-los com una llosa enorme. La nova normalitat hauria de consistir, i repetisc, a depurar la justícia i les forces d’ordre de franquistes; en posar ordre en l’elenc de la Sarsuela; en revisar la política tributària, perquè paguen més els que més tenen i perquè pague l’església; finalment, en posar fi a tot el maremàgnum judicial que tenen oberts els protagonistes de la corrupció, per recuperar el que hagen furtat… En total són sis objectius, per veure si així no els miren de reüll a Europa, perquè al remat ho paguem els ciutadans i ciutadanes, que no tenim culpa de res, si no és de ser massa confiats i crèduls.

dilluns, 13 de juliol de 2020

REFLEXIONS I CONSPIRACIONS VALENCIANES

REFLEXIONS I CONSPIRACIONS VALENCIANES

13/07/2020. Saó/ el Repunt 38
 
Avui estic conspirador en el tema de la llengua malgrat que arribe a casa un poc calent d’orella, així que explicaré el que m’ha passat i algunes reflexions que he fet, que en part ja he difós pel facebook, però que ací ampliaré. Comentava amb uns amics de bar que una jove xinesa del nostre poble (Silla), havia obtingut la màxima nota de valencià a l’institut i també notes altíssimes de les altres assignatures, de manera que superarà l’accés a la Universitat amb escreix i podrà elegir una carrera d’alta tecnologia o d’investigació, que és el que vol. La família, que té un bar, ja el batejà com La Llimera, en homenatge a l’immens llimoner del corral que han mantingut, convertit en una agradable i fresca terrassa.

El tema de la nota de valencià ha provocat un poc de discussió i els meus contertulians s’han debatut entre l’admiració i la incredulitat. Una xineta no pot saber més valencià que una valencianeta d’ací, això no pot ser, deia el més vehement. Doncs la xineta té un 10 de nota, la màxima, li he dit jo, per a vergonya nostra o per a alegrar-nos, segons ho mires. La majoria de nosaltres hem coincidit a elogiar la xineta i a lamentar la poca “valencianitat” de moltes famílies indígenes, cosa que s’observa pel carrer veient molts jovenets i jovenetes parlant en castellà.

Ni el moment ni el lloc (esmorzant en un bar de la plaça) eren els millors per a parlar de coses tan serioses, però així i tot he pogut fer alguna reflexió en veu alta. Els he recordat el que diu la Constitució sobre les llengües altres que el castellà, que s’han de protegir i fomentar, com una obligació d’estat; també l’Estatut d’Autonomia i les lleis que se n’han derivat, defineixen el valencià com la nostra llengua pròpia i al castellà li assigna un paper subsidiari, com a llengua de l’estat que és i prou. Tota la sèrie de lleis, d’obligacions, de cara a l’ensenyament i al foment de l’ús del valencià, la normalització toponímica, la llengua de l’administració, la llengua en l’ensenyament, etc. s’ha fet amb aquesta finalitat. Jesús subratlla que hi ha conselleres que sempre parlen en castellà. Vicent, que és de la meua corda, recorda que Canyissars sempre parla i fa la missa en castellà; perquè és xurro, diu Sònia, que s’ha afegit a la conversa; ja li deien el xurret al seminari, diu Paco que hi estudiava per a ser capellà i el coneix, i afegeix que si amb més de 70 anys encara no ha après valencià és perquè l’Esperit Sant no se’n fia i no li ha donat el carisma pentecostal. Aquest tema es resoldrà aviat, els dic jo, que tinc bons informadors i espies a la cúria, si el Vaticà nomena un bisbe de la terreta, que sí que tinga el carisma que li manca al cardenal, ja que estan a punt de retirar-lo de la circulació.

Els mitjans de comunicació ens ocupen una estona i tot i reconeixent que Àpunt fa un ús majoritari del valencià, lamentem que el nivell siga fluix, llevat d’algunes coses; podria millorar, doncs. Altra cosa és el paper imprès o digital. Tots han rebut el meu facebook en què felicite que Levante torne a publicar les pàgines de Panorama en valencià, i articles, cartes al director, pàgines agràries, d’ensenyament, d’ONG… Malgrat que surt el maximalista de bona fe que voldria que tot el periòdic fora en valencià, s’imposa el criteri que l’actitud del Levante és molt d’agrair.

Aprofite per a recordar-los que hi ha altres publicacions en valencià, com la revista SAÓ, que és la degana de les publicacions valencianes en la nostra llengua i que tots saben com accedir-hi gratuïtament (google: revista saó) i com subscriure’s a l’edició en paper. A tot arreu del país hi ha un total de 59 mitjans, segons informa l’AMIC (associació de mitjans d’informació i comunicació), dels quals són digitals 33 i impresos 26. Aquests mitjans cobreixen tot el territori i l’associació hauria de fer més pública la relació de capçaleres, que moltíssima gent ignora. Els pose un exemple preguntant-li a Vicent, que és d’Albaida i viu a Silla de fa 20 anys, si coneix algunes de les següents publicacions digitals del seu poble o comarca: loclar.com; periodicontinyent.com; tvdigitalontinyent.com; gentdelescomarques.com. També en edició en paper: El Periódic d’Ontinyent. No en coneix cap. Doncs, igual que li passa a Vicent, passa a tot arreu del País, que molts desconeixen les publicacions locals o comarcals, destacant les de la Ribera, del nord de Castelló, de la Marina, de l’Horta, de l’Alcoià, etc. Emili, que té segona residència a Dénia, pregunta si coneixem alguna publicació comarcal o local en valencià i li dic que recorde Canfali i lamarinaplaza. També hi ha periòdics generalistes, a més de Saó, com nosaltreslaveu.com; una publicació científica, aulacodi.cat; una esportiva del València CF. blanquinegres.com; i una de música i espectacles, tresdeu.com.

Dic que tenim totes aquestes publicacions, que fan un treball digne i generós per la normalització del valencià i que haurien de tindre el suport econòmic de l’administració. A excepció d’unes poques capçaleres, que reben exígües subvencions, la majoria no reben ni un cèntim. Estem tots d’acord que perquè les publicacions es mantinguen han de tenir lectors que les compren, publicitat i subvencions de l’administració, que té l’obligació constitucional de defensar i mantenir totes les llengües de l’estat, altres que el castellà. L’administració indígena també té l’obligació estatutària de defensar la llengua pròpia dels valencians.

Com sempre, hi ha un valencià que desentona, en defensa del castellà i dels qui no parlen valencià i per tant, defensa que s’ha de fer tot en bilingüe o en castellà, perquè ho entenguen tots. La lamentable intervenció de Rafel provoca la protesta de tots els col·legues, inclòs Manolo, que és madrileny i de Ginés, que és murcià. Els valencians no som els qui ens hem d’adaptar als castellans, sinó ells a nosaltres; som a casa nostra i només faltaria, diu Empar i si els xurros no són molt burros, poden fer com la xineta, aprendre’n, perquè ja saben que és possible. A mi no se m’ocorre anar a un bar de Conca, o de Madrid i exigir que em parlen en valencià, acaba Empar.

La part més important de tot el que hem parlat és que estem d’acord que l’administració ha d’ajudar la premsa en valencià, en compliment de l’obligació que tenen de protegir la llengua i de normalitzar el seu ús. I com a cosa molt pràctica, els il·lustres esmorzadors de la plaça fem quatre recomanacions: la primera, que l’associació AMIC difonga al màxim les adreces dels periòdics locals i comarcals; la segona, que recomanem (hauríem de dir exigim, però ací encara no estem acostumats a parlar d’exigir res als polítics, sinó a suplicar-los, perquè així és de fluixa la nostra democràcia), recomanem, doncs, que a la Generalitat miren d’augmentar les subvencions; tercera, que animem els qui porten avant aquestes publicacions a no defallir i a millorar-les en allò que puguen; finalment, als veïns, estiuejants i visitants de les nostres comarques i pobles, els animem a fer ús d’aquests mitjans.

Escrivint açò pense que els valencians ens posem d’acord fent teories, però que on fallem és després, en la pràctica. Ja ho digué una mala peça espanyola, el duc d’Olivares, que era qui duia els assumptes de govern, mentre el rei Felip IV se n’anava de cacera o de dones: “tenemos a los valencianos por más muelles que los catalanes o portugueses”. Aquell paio ens va definir molt bé, fa tres cents-anys, i res no ha canviat. Fa uns 50 anys, l’il·lustre don Martí Domínguez, en una conferència que donà al Consell Agrari d’aleshores, ens definí als valencians com a “ties Amparitos, arronsant-nos i ventant-nos, sense fer res”, es referia a la feblesa de les nostres reclamacions davant l’estat. A ell l’havien expulsat de Las Províncias per haver reclamat al govern de Madrid més ajudes per al camp i per a eixir de la crisi de la riuada del 57.

dissabte, 11 de juliol de 2020

EIXIM DE PENES, RECUPERANT PANORAMA


EIXIM DE PENES, RECUPERANT PANORAMA
Publicat a PANORAMA de Levante-EMV el dia 11 de juliol de 2020

La trampa i el caos que ha comportat i comporta la pandèmia del coronavirus, també empastifà els mitjans de comunicació, especialment la premsa escrita que deixà de distribuir-se en els bars i hotels, la majoria dels quals hagueren de tancar al públic; també va disminuir o desaperèixer la propaganda comercial. Així i tot, els mitjans han resistit, encara que reduint tiratges i pàgines, com Panorama del Levante-EMV. Precisament jo, que en tinc publicats, durant més de 23 anys i diàriament, més de 7180, sóc dels qui haguérem de fer una aturada tècnica, des del dia 6 d’abril, a l’espera que arribara el dia que eixiríem de nou a la llum, cosa que ha ocorregut el diumenge dia 5 de juliol, o siga al cap de tres mesos.

A molts encreuaters i encreuateres sembla que l’espera se li ha fet molt llarga, com m’han manifestat enviant-me mails i preguntant si m’havia passat res; altres sé que ho han preguntat a la direcció del periòdic. Moltes gràcies a tothom per l’interés. Finalment no ens ha passat res, hem eixit de penes i recuperat el Panorama, que ara ens arribarà diàriament més vigorós i amb més ganes, com ens ha explicat la sub-directora Isabel Olmos.

Durant aquests tres mesos d’espera, a banda de continuar fent encreuats (per si em passava res, pensava) he reflexionat sobre la importància que té que Levante publique en valencià no sols Panorama i els meus encreuats, sinó els articles, cartes al director i pàgines especials d’educació, ecologia, etc. En el procés llarg i feixuc de la normalització lingüística, és molt important disposar d’aquestes pàgines, que sabem que tenen molt bona acollida. És evident que el periòdic no es fa tot en valencià, que és el que m’han dit alguns correus, però és senzillament perquè el Levante no és un periòdic tot en valencià i per tant, l’espai que ens deixen té més mèrit i és més “normalitzador” del que podem pensar. Jo tinc comprovat que quan em publiquen algun article, cada vint dies, molta gent els llig i els discuteix als bars del poble i això és “normalitzador”. A qui li corresponia fer un diari tot en valencià i no ho ha fet (ni ha dut la TV3 a les cases com prometia), és a qui se li han de demanar comptes, perquè de subvencions no li n’han faltat: què se n’ha fet de la pela?

He elogiat i agraït l’esforç de Levante-EMV per recuperar Panorama, l’interès de la directora Lydia del Canto, de Julio Monreal, de la intrèpida Isabel Olmos, de Joan Carles Martí (el primer padrí dels meus encreuats), etc. però seria injust que no reconeguera també la feina d’altres mitjans com Saó, que és la revista degana en valencià, i una sèrie de periòdics i revistes d’abast local, comarcal o generalistes, que es publiquen de dalt a baix del territori (compte 26 publicacions en paper i 33 en digital). No sé les publicacions que reben ajudes de la Generalitat, però amb la informació de què dispose són poques i en aquestes circumstàncies, l’esforç dels mitjans és doblement digne d’elogi. Els polítics no poden oblidar que la normalització lingüística costa diners i tampoc que tenen l’obligació constitucional i estatutària d’ocupar-se’n.