dilluns, 16 de setembre de 2019

SANCHEZ I IGLESIAS, A VEURE QUI ÉS MÉS NINOT



SANCHEZ I IGLESIAS, A VEURE QUI ÉS MÉS NINOT

Ja vaig advertir, al Repunt anterior, que si no arribaven a un pacte els socialistes i els podemistes, els dedicaria uns versos plens d’improperis, dels quals publiquí la primera quarteta: Són més burros que Tacó, els de en Pere i els de en Pau i si no troben solució serà perquè ells són un frau… Ara que estem esperant si s’ho faran o no i amb quina mà, previsorament ja tinc uns quants conceptes entre mans que formaran part del llarg poema: traïció, cagacalces, ruïna, narcisos, supèrbia, fracàs… De moment he avançat amb una altra quarteta: Ningú dels dos té raó i, per dir-ho com s’escau, el que fan és traïció, fer el tòtil, un trist sarau, que ens durà a la perdició. Continuem esperant, quan sols falten 10 dies per veure si finalment parix la burra, o dins o fora, i podem acabar el poema.

Què els passa a aquesta parella de Sanchez i d’Iglesias? Per què dediquen més temps a insultar-se que a concorxar-se, o siga a pactar? I ho fan en públic, a cara descoberta. Jo crec que ha estat la primera vegada en la història que, en circumstàncies similars, dos partits perden el temps en lloc de tirar endavant i posar-se a treballar. Pot ser que són molt immadurs, o que els falta un bull? Per exemple, diuen que no se’n refien l’un de l’altre. Quina imbecil·litat! A tot el món cap partit se’n refia dels altres i fins i tot dintre del mateix partit hi ha malfiances entre els diversos grups, però ningú ho publica als quatre vents, llevat d’aquesta parella de galifardeus. Al respecte vull dir  que és millor que els qui pacten recelen recíprocament, que no que s’hi confien, sobretot per evitar temptacions i mals rotllos. Ho dic jo que durant 8 anys vaig formar part d’un pacte a quatre (PP, UV, EU i Bloc), del qual vaig ser alcalde; no se’n refiàvem, i jo menys que ningú, però la cosa funcionà.

Per què han d’arribar a un pacte els socialistes i els podemistes, amb el suport dels nacionalistes perifèrics? En primer lloc perquè així ho vol la majoria dels respectius militants i un gran espectre de l’opinió pública, segons les enquestes. Si no ho fan i fracassen frustraran, doncs, els seus votants, que podran optar, si han de tornar a les urnes, per quedar-se a casa i castigar-los, com passà a Andalusia. En segon lloc, perquè l’Estat necessita un govern que pose en marxa immediatament totes les promeses electorals d’ambdós partits, que no cal que repasse, encara que faré tres acotacions: derogar la reforma laboral del PP, anul·lar la llei mordassa, treure Franco del mausoleu de la ignomínia (Valle de los Caidos). També, per posar en marxa les converses amb Catalunya i perquè s’amnistien els polítics presos i els exiliats. No és poca cosa per començar.

No arribar a entendre’s i convocar noves eleccions serà una demostració de la incapacitat d’ambdues figures per a governar res i per tant haurien de dimitir dels seus càrrecs i anar-se’n a casa; aleshores és quan s’haurien de convocar les noves eleccions, amb gent nova. Qui les guanyaria? Podria ser que la Santíssima Trinitat franquista de PP, C’s i Vox. I en aquest cas, on s’amagarien les nostres glorioses esquerres? Quines disculpes donarien els socialistes a l’electorat d’esquerres? Què dirien els podemites als qui confiaven en la seua capacitat renovadora? No vull ni pensa-ho, però sé que la negra nit s’abatria sobre els nostres caps. Imaginar Wert altra vegada al govern, o Soria, o la Cospedal, o Montoro, o Jorge Fernandez, o Català, o Guindos, o la Mato… i l’Aznar, no us oblideu d’ell. Si fora jo, davant del perill que poguera guanyar aquesta nòmina de mòmies, no m’ho pensaria i signaria fins i tot en un paper en blanc.

Però, per què juguen amb el foc aquesta parella? Ho diré amb dues quartetes més: Iglesias i Sanchez són, una trista i pobra rapsòdia, són un bluf, un kirieleison, res, són com una vella paròdia, però ells es creuen genials, i fins i tot admirables, i no passen de pardals, de bocamolls irresponsables…

No fan bé mantenint paralitzat l’Estat, les autonomies i els ajuntaments, no sé com no se n’adonen que són uns irresponsables. Si Sanchez vol unes noves eleccions hauria d’haver-ho dit abans de l’estiu passat; si no vol formar govern amb Unides-Podem, hauria d’haver parlat clar des del primer dia; si el que vol ara és culpar els podemites del fracàs de les converses, s’ha equivocat de totes totes, perquè la culpa del fracàs és dels dos i no d’un sol i això ho sap tot el món. Ara, quan sembla que ja no tenen més remei que acceptar la realitat de la situació, es convocaran les noves eleccions, tard i mal. Torne a insistir que hauria de ser el moment perquè alguns no repetiren en llurs llistes, donada la incompetència demostrada i com als bous de plaça que no donen la talla, els haurien d’enviar al corral (a casa).

I de cara a les properes eleccions, els partits haurien de dir davant de notari amb qui pactaran i amb qui no. Realment els qui ho hauran de fer són els socialistes i els podemites, perquè la dreta tenen molt clar que pactaran entre ells, i no cal que vagen al notari per això. Tampoc els nacionalistes, que poden tornar a ser decisius, perquè no impediran la formació d’un govern d’esquerres…

I després de les properes eleccions estarem com ara o pitjor i en el millor dels casos socialistes i podemites hauran de tornar a seure i pactar. Quina gent més estúpida! Hi ha per a tirar-se a la droga, o per dir-ho amb una sexteta: La parella de casposos, de Sanchez i d’Iglesias parlem, són uns faves vanitosos, i per sa culpa acabarem, encara pitjor que Camot, i a veure qui és més ninot! Dir-los ninots és una manera suau de tractar-los, que no es queixen.

El més (ir)responsable és Pedro Sanchez que, pel que es veu, es creu les enquestes del CIS que li auguren millorar un poc els resultats, però en absolut guanyar les eleccions per majoria absoluta. Per tant la seua actitud és inexplicable, si nó és que té un ego tan pujat de to que li impedeix veure clar que la situació en què es troba no pot ser molt millor que la que trobarà repetint les eleccions i amb la possibilitat d’una sorpresa, de part de la dreta.

Per altra part, ha quedat amplament demostrat al llarg de la història que a la dreta els uneixen uns “valors” que no té l’esquerra: que la política és per a “forrar-se” (Zaplana); que Déu i l’església són de dretes i els protegeixen (declaracions de bisbes); que a qui es mou, se li fot una garrotada i a callar (llei mordassa)… Per això, quan tenen l’ocasió o quan el poble els fa por, s’organitzen immediatament (España Suma).

L’esquerra és més d’elucubrar i es dedica a fer política per a millorar el poble; no van a missa; són més demòcrates i bla, bla, bla… i són incapaços d’arribar a pactes! Total, que tot és, possiblement, una merda i ho pagarem molt car.

(article publicat a SAÓ el 16/09/2019)

ENVELLIR I QUEDAR-SE EN PILOTES

EL REPUNT  nº 6                                                       

ENVELLIR I QUEDAR-SE EN PILOTES

Si tens la (suposada) sort de no morir-te més aviat i arribes a vell i no t’enutges per això, la vida et reserva una sèrie de sorpreses que cal saber aprofitar, perquè algunes són positives i altres són inevitablement el preu que has de pagar per haver resistit els embats de la vida. Faré breument una ressenya d’aquestes sorpreses, començant per les positives. En primer lloc, el fet que la gent vaja oblidant-se de tu t’estalvia marejos, aniversaris i saraus indesitjables. També van oblidant-te els voltors que t’empaitaven oferint-te les coses més absurdes i beneites. També et deixen al marge de projectes i d’iniciatives, sobretot si són de futur, perquè tu ja no en tens. La vida tot era fum de botja i va acabant-se a poc a poc. Ara ho veus molt clar i finalment sols confies en la tranquil·litat total, i si pots fer alguna cosa que siga únicament la que et vinga en gana. Al final pots fer d’anarquista romàntic, que és el que sempre havies volgut.

Ara bé, també hi ha les sorpreses degudes a les calamitats físiques pròpies de l’edat, que cal saber suportar amb paciència, fins i tot i en alguns casos, amb resignació (franciscana). Al marge de la salut que hages tingut al llarg de la vida, ara comencen a sortir-te’n nafres per tot arreu: colesterol, pròstata, colon, la vista, l’artrosi, tensió alta/baixa, mancança de vitamines, de minerals, anar restret o disentèric, la incontinència urinària, algun queixal que et destorba… Com ara no tens cap alternativa, has d’anar a cal metge, i seguir els martiris d’anàlisis, TACS, píndoles de tota mena, intervencions… 

I que tot quede així, perquè hi ha les coses més greus i insuportables com l’alzhèimer, el pàrkinson o algun càncer definitiu, que també cal saber afrontar. És ara quan els vells ens quedem com quan nasquérem, en pilotes, indefensos i incapaços. I el que és pitjor, emprenyant i donant més pena que altra cosa. Morbositats a banda, al remat tot s’acaba amb la mort, i  per això és inexplicable que es facen tants esforços per allargar aquests moments dels habitants privilegiats “del primer món”. Seria millor per a la humanitat que aquests enormes esforços es dedicaren  a remeiar les calamitats de les criatures i dels joves i les famílies dels països més pobres.

(article publicat a la revista SAÓ. 16/09/2019)

dilluns, 2 de setembre de 2019

HA PASSAT AGOST I ESTEM COM ESTÀVEM, O PITJOR

02/09/2019
EL REPUNT  núm. 5                                                        

HA PASSAT AGOST I ESTEM COM ESTÀVEM, O PITJOR

Em referisc en primer lloc a la funció de teatre (sainet, vodevil o esperpent) que estan protagonitzant el partit socialista i el podemista. No hem vist, ni ens han filtrat, que hagen fet res per a avançar en la confecció del pacte que prometien; pot ser que l’han fet d’amagatotis, però sembla que no; per tant, es mantenen en les mateixes posicions, com si foren uns crios maleducats (ara t’ajunte, ara no t’ajunte), i mentrestant el temps s’acaba. Jo, malgrat tot, vull creure que al remat cediran una mica cadascú de la seua part i que arribaran a entendre’s. Si no ho fan, passarà tot açò: que la història els dedicarà tot d’improperis i riotes, que la frustració s’empararà de la gent que hi confiava… i que la dreta cavernícola guanyarà les properes eleccions. Personalment, i als meus anys, els dedicaré tot el meu menyspreu i malediccions, amb versos sarcàstics i corrosius inclosos (ja n’he començat un que fa: Són més burros que Tacó/ els d'en Pere i els d'en Pau/ i si no troben solució/ serà perquè són un frau…)

Però el nostre teatre (sainet, vodevil o esperpent), que pot acabar en la catàstrofe política de l’esquerra, no és res en comparació amb les calamitats que s’anuncien imminents per la raó del canvi climàtic, que estem provocant nosaltres mateixos. Els científics confirmen que la desaparició dels casquets polars tindrà greus conseqüències a nivell global i que la contaminació de l’aire podrà arribar a nivells d’impossibilitar la supervivència de la humanitat. I per tant proposen fer una sèrie de coses: limitar l’ús de l’avió, que és el mitjà de transport més contaminant i usar el tren, que contamina menys. Consumir productes de proximitat, evitant així els transports de llargues distàncies, de les coses que tenim a l’abast; per exemple, no importar taronges de Sud-àfrica, tenint-ne tantes a València.

També ens asseguren que l’energia solar és la millor, cosa que ja se sabia però que no els interessava als magnats del petroli, i per això no es promocionava, ni s’hi facilitava la seua instal·lació. Que no hem de llençar tant de menjar al fem, ni fer un ús tan abusiu de l’aigua, perquè és un bé escàs. Que hem de reciclar més i que no hem de comprar tanta roba, fent durar més la que tenim. Que hem de reduir el consum de carn roja i menjar pollastre. Que hem de reduir l’ús dels vehicles privats i utilitzar més els públics. I reduir i fer desaparèixer els plàstics, que són altament contaminants i difícils de reciclar…

En totes les coses que hem de fer per a salvar el planeta, cada vegada estem pitjor, perquè majoritàriament no fem ni cas. Els governs tenen una gran responsabilitat en el deteriorament del medi ambient i no actuen com caldria i això és una política suïcida. La majoria dels governs estan collats per les grans empreses del petroli, que sols miren pels seus guanys més immediats i compren les voluntats dels polítics. Fins i tot hi ha governants que estan tan implicats en aquesta maldat, que neguen que hi haja cap canvi climàtic i en això Trump és el principal dels energúmens negacionistes. Totes les desgràcies que estem patint, sequeres que van en augment, enormes incendis i desaparició de la massa forestal, pluges immenses… són conseqüència del comportament bàrbar d’aquests governs i de tots nosaltres a continuació. L’esperança que es prenguen mesures immediates i dràstiques per a evitar l’apocalipsi final és enormement limitada i cada dia que passa ens aproximem més a l’hecatombe.

Davant d’una situació tan desesperada, ha sorgit un raig d’esperança, perquè els joves de tot el món s’estan autoconvocant i comprometent a pressionar tots els governs perquè canvien d’actitud enfront de la catàstrofe. Són les “vagues escolars pel clima”, que inicià la jove sueca Greta Thunberg, que van estenent-se com una taca d’oli imparable. Crec que la nostra obligació és donar suport a aquesta joventut, perquè fan el que no fórem capaços les nostres generacions, que malgrat les repetides advertències dels científics no en férem cas i deixàrem que els magnats del petroli i els governs més poderosos i corruptes, ens dugueren a la situació crítica en què ens trobem (i els ex-alts càrrecs que estan cobrant d’aquestes empreses en són la prova, com l’immensament descarat d’aquell ministre Soria). Estem pitjor que estàvem.

I respecte del Procés estem a punt de conèixer la sentència del Suprem, que tothom suposa que serà especialment dura i profundament i visceralment anticatalana, com no podria ésser d’altra manera, venint d’on ve la sentència: d’Espanya. Amb això encara s’ampliarà més l’abisme entre Espanya i Catalunya, que arribarà a total. Ara bé, qui quedarà més malparada? What is the question. Jo ja fa temps que pronostiquí que Espanya perdria molt més que Catalunya, especialment perquè nosaltres ho tenim molt malament des de sempre, des de gairebé sempre i per tant no tenim res a perdre: ho tenim tot perdut i sols podem guanyar alguna cosa en aquests moments. Espanya és la que pot perdre més i ja ha començat, perquè el judici ha estat contemplat a tot el món i tothom se n’ha fet creus i així ho han manifestat organismes i entitats, començant per l’ONU. Un veredicte especialment negatiu els caurà a sobre del cap als espanyols, doncs.

Tant que se’ls cau la bava parlant de la història d’Espanya que s’han inventada, no entenc com encara no han caigut en el compte que d’aquell famós imperi que tenien ho han anat perdent tot, i que ja els queda ben poc, i sempre amb el mateix esquema: els pobles dominats se’ls han rebel·lat, ells els han declarat la guerra… i finalment l’han perduda, perquè les colònies s’han independitzat. Haurien de canviar de política i deixar d’enviar la seua gent “a por ellos”, però és històricament evident que són incapaços de governar, si no és sotmetent els pobles i que els agrada tenir la paella pel mànec, fins que el mànec se’ls romp i… es queden sense. En el nostre cas, després de l’inic judici, què faran per a “governar” onze milions de catalans, si la majoria els rebutja?

LES VACANCES EN AGOST SÓN UNA MERDA



02/09/2019
EL REPUNT  núm. 5                                                        

LES VACANCES EN AGOST SÓN UNA MERDA

Sobre les vacances d’estiu, tothom conta tot de meravelles, però ocultant les insolències que ha hagut de suportar: transports confusos, moviments gregaris, adversitats climatològiques, factures inesperades, accessos impossibles a museus i catedrals, etc. Malgrat tot, tothom accepta com una obligació fer quilòmetres a manta, passar garites policials i gastar-se els diners en banalitats… Poca gent són capaços de negar-se a viatjar en agost, quan ho fan tots per anar on van tots, en lloc de quedar-se a casa, fresquets, llegint o somiant i gaudint de la tranquil·litat de la ciutat mig buida. No vull dir que em semble dolent que la gent viatge, però en lloc del maleït agost, es poden aprofitar els caps de setmana i els ponts; els jubilats també podem fer-ho en qualsevol moment de l’any i mirant les rebaixes i ofertes. Qualsevol cosa menys viatjar en agost.

A més a més, crec que els viatges millors i més saludables són els més curts, de tres, quatre o cinc dies, o siga el turisme de proximitat, per a conèixer el món més immediat, en lloc de sofrir aventures caribenyes o més exòtiques… Si preguntàrem als valencians que viatgen amb tant de deler i van tan lluny, si coneixen Terol, Tarragona, Conca, Múrcia, Cartagena, fins i tot Albacete i, dins de casa nostra Morella, Sagunt, Xàtiva, Gandia, Alcoi, Elx… els resultats serien deplorables. Com coincideix que ens estan avisant molt seriosament, que el món s’acaba si no fem una sèrie de coses i entre elles i fonamentalment disminuïm l’escalfament del planeta, i com els vehicles que més contaminen són els avions i els vaixells, crec que hem de començar a limitar-ne el seu ús. Així és que propose que ens quedem a casa, i si viatgem, que ho fem prop i amb tren.