BALANÇ SOTA ZERO

Balanç sota zero

Publicat a elpunt.cat el dia 30/12/09


Com tothom fa el seu balanç, atribuint a l'enemic les coses que no van bé i autopenjant-se totes les medalles de les coses reeixides, o siga que d'objectivitat res de res, jo també faré un balanç.

Per començar, l'any que estem acabant l'avalue tant negativament que el situe sota zero. Sota zero! Ja sé que les institucions polítiques valencianes tenen ordenat de no utilitzar la preposició sota. Quina mania, no? A Canal 9, per exemple, on hi ha una llarga llista de paraules prohibides, una és aquesta preposició de sota, així que no oireu ningú que diga que estem a 3 graus sota zero, sinó circumloquis com que estem a 3 graus negatius, o amb la preposició homònima davall, han de dir que estem 3 graus per davall de zero. Qualsevol cosa menys sota.

Estranyament, però, encara no els ha pegat per prohibir el prefix «sota-», que vol dir exactament el mateix que la preposició i que l'adverbi sota. Així, mentre no poden dir 3 graus sota zero, sí que poden utilitzar soterrar, soterrani, sotabosc, estar sota la protecció d'algú, i etc.

I, com és que s'han tret de la màniga que no es diga sota zero? La presa de decisions polítiques en matèria lingüística és un altre dels misteris típicament valencians, que inicià Amadeu Fabregat i el Canal 9 de l'època de Lerma i que els populars han exagerat fins a límits immisericordiosos, amb Camps i el seu conseller sicari Font de Mora. Quina creu la dels valencians, no Lacreu? I quin desastre per al català a casa nostra, amb aquesta gent!

Doncs, a banda d'aquest trist balanç lingüístic (no cal que recorde que la Generalitat continua no acceptant les titulacions de filologia catalana, malgrat les sentències judicials que l'obliga; ni que recorde que el «valencià» és bandejat a l'escola i a la tele i humiliat constantment pels nostres mandamassos); tot açò a banda, devem fer un balanç de la política, de la moral pública, de la sanitat, de l'ensenyament, del futbol, dels comptes públics...

Doncs en conjunt, mire vosté, en general açò va malament, sí senyora, molt malament. Sobre l'ús dels diners públics no cal sinó llegir el que diu el Síndic de Comptes: estem pitjor que a la Guinea Equatorial. Sobre la política i especialment sobre les promeses electorals, no cal sinó llegir als diaris les protestes del veïnat, perquè els asseguraren que açò seria Xauxa, si els votaven, i ara va i els qui manen fan tot el contrari i estan duent a la ruïna total els pobles (Alboraia pot ser el cas més paradigmàtic i en parlaré en propers articles, perquè l'estrateg financer que tenia l'alcalde del poble de la xufa és el mateix malfactor que ara gerencia l'ajuntament del meu poble, Silla, i per tant sé de què va i de què anirà la festa). Podíem parlar i parlar, però faré un balanç moral i amb això resumiré un poc el que vull dir en general.

Per a fer aquest balanç moral em serviré dels empresaris, que presumeixen de fer tant i tant pel País, de que són el motor del País... Fins i tot els ho «reconeixen» Zapatero i Rajoy (mira que són falsos). I com tenim el millor dels exemples possibles a la mà, com és l'actuació del seu mateix president en el tema de l'Air Comet, no cal que anem més lluny. Quina cara, el paio: tanca la seua companyia i encara tenim, segons ell, la culpa els demés perquè, diu, que no li han donat més crèdits els bancs (o siga, més ajudes de les que paguem entre tots). On han anat a parar els guanys que ha tingut fins ara; qui li ha revisat els comptes mai...? I ara mateix, on han anat a parar els imports dels viatges que li han pagat els immigrants? Com és que els ha cobrat uns viatges que no pensava realitzar?...

Se'm fa de nit només de pensar-ho i el fatxa encara té la barra de dir que ell no hauria comprat mai en la vida un bitllet de la seua companyia aèria! Serà fill de...! I encara ho diu! O siga que el balanç moral de 2009 és fatal. A veure el que fem en 2010. Sort!

POLÍTICS PROVOCADORS

Polítics provocadors
Article publicat a elpunt.cat el dia 20/12/09

Els polítics, com vivim de l'erari públic, hem de tindre unes responsabilitats davant de la societat, hem de fer unes coses que si no fórem polítics no tindríem perquè. Per exemple, no podem ser provocadors, la metxa que encenga el polvorí, com unes ties maries qualssevol.

I ho dic de moment per en Berlusconi, perquè acaben de trencar-li la cara, de manera tan reprovable com esperable: només feia un moment que Berlusconi escridassava totcristo que se li oposa, inclosos els jutges i uns dies abans presumia de tindre un parell de collons especials, segurament. Doncs, a algú dels presents se li unflaren els collons i pataplaf: «ja està bé, és que no el suporte» digué l'agressor tret de polleguera; el resultat ja el sabem perquè tota la premsa mundial ha publicat la cara de Berlusconi feta un eccehomo. Crec que en aquest cas, com en el de sabatada contra Bus, mig món s'ha sentit reconfortat. Però això no està bé, no senyora, encara que és comprensible.

Els polítics poden provocar les ires de la població, en situacions d'escàndol extrem, per diversos motius: per ser massa xoriços; per ser massa dictadors; per ser massa tramposos; per ser massa prepotents; per ser massa mentiders... Per alguna d'aquestes coses, o per totes juntes, com és el cas excepcional de Berlusconi.

Si els polítics actuen amb moderació, la societat és tolerant i es resigna, i fins i tot en el tema de la bragueta, en el món occidental no se li dóna tanta importància, llevat dels luterans que són molt estrets.

Doncs bé, si un polític a més de xoriço, dictador, trampós, prepotent i mentider, és molt imprudent, o molt bocamoll, se la pot guanyar, perquè qui juga amb foc finalment es crema. Així que podem donar un bon consell als polítics, a la vista del que li ha passat a en Berlusconi: no us en passeu de la ratlla.

A casa nostra també tenim alguns exemplars afectats de berlusconianisme, sols que a escala més reduïda, perquè el país valencià no és Itàlia, evidentment. I no diré noms, perquè ningú m'acuse de senyalar-ne'n amb el dit ni de donar pistes, que per altra banda estan de sobra, perquè els diaris treuen cada dia casos i més casos on triar.

Ara bé, hi ha coses que criden l'atenció, com per exemple: ¿quan i com se sap que prevariquen, furten o s'embutxaquen els diners els nostres polítics? Com podem controlar-los abans que passe com a Llíber, on s'han adonat, ara, que en els darrers 10 anys s'han fet i venut 350 xalets il·legals? 350! Si en lloc de xalets hagueren estat rovellons, és segur que els haurien vist de seguida, aleshores, què passa? Qui mira cap un altre costat, quan els interessa?

En fi, que estem ben fotuts, però tornem-hi, perquè com en la casa dels pobres les alegries són poques, quan veus que d'alguna manera algú li posa fre a un polític energumen, ho agraeixes. Quan cascà Franco, quan afusellaren Ceacescu, quan cercaren a Pinochet, quan penjaren Hussein, quan li llançaren la sabata a Bush... És evident, però, que la manera més democràtica de fer fora aquesta gent és la via electoral, o siga fer-los fora no votant-los, si és el cas, però mentrestant és inevitable que en algun moment a algú se li unflen els collons i no puga contenir-se, i pataplaf.

De tota manera, com no cal llançar pedres, que poden fer mal (treure-li un ull al personatge, trencar-li la barra), hi ha els clàssics ous, que recomane perquè no fan mal i criden molt l'atenció.

ELS REFERÈNDUMS, AI MARE

Els referèndums, ai mare
Article publicat elpunt.cat el 12 de desembre de 2009

Quina por que els dóna als espanyolistes que ningú es qüestione si se sent o no espanyol, i encara més si hom vol pertànyer o no a això que es diu Espanya. És una cosa que no els deixa dormir, i no ve d'ara, perquè l'obsessió els ve de lluny.

Espanya «antes roja que rota», exclamava Calvo Sotelo, en 1936, a punt de començar la guerra. Aquesta, amb Franco al cap de la dreta espanyola, era en gran part contra «los separatismos», i entre les mesures repressores que protagonitzà el seu règim les exercides sobre els nacionalistes foren capdavanteres (l'afusellament del president Companys i de tants altres nacionalistes; la prohibició dels estatuts català, basc, etc; l'espoli del patrimoni; la prohibició i persecució de les llengües altres que l'espanyol...).

Segons la manera d'entendre la història que tenen aquests energúmens, aquesta pell de bou, que és la península ibèrica, fou, és i serà «una unidad de destino en lo universal», «un imperio» mitjançant el qual s'hi va «hacia Dios»; en definitiva una «Espanya una, grande y libre» que va des de don Pelai, passant pels Reis Catòlics, fins arribar a Franco i a don Juan Carlos...

Bé doncs, amb aquest bagatge intel·lectual i moral, no és d'estranyar que el PP a cara descoberta, i el PSOE tractant de nadar i guardar la roba, hagen pres tradicionalment posicions violentament anticatalanes; ara en concret contra l'Estatut català, votat pel Parlament i aprovat en referèndum. El titllen d'anticonstitucional i el porten davant d'un pintoresc tribunal que ha de dir si és bo o dolent el que ha aprovat democràticament el poble de Catalunya.

Curiosament, el tribunal el conformen jutges elegits pel PSOE i el PP, o siga que, jo pense, s'han de recusar perquè poden tindre una actitud condicionada. Com ningú no els ha recusat, però, ara estem esperant a veure el que diuen. Mentrestant, l'inefable Bono diu que açò és com un joc i que s'ha de respectar l'opinió de l'àrbitre (o siga, del TC)... En fi, tot una declaració... de guerra.

En conseqüència, i mira per on, jo crec que la provocació del PP, amb la complicitat del PSOE, el que està fent és augmentar la indignació del poble, incitant-lo que vote, encara més que ho fan els independentistes, els referèndums a favor de la independència.

De manera que aquests antics «flechas y pelayos del frente de juventudes» i beats de «Acción Catòlica», abans franquistes i ara autoetiquetats de constitucionalistes, s'han convertit en els millors propagandistes a favor de la independència. En aquest punt estic d'acord amb el president Montilla, que ve a dir el mateix: aquests són els separadors! Bé, ell es refereix als populars, encara que jo ja he deixat ben clar que els socialistes tenen el mateix pensament, sols que el disfressen oportunament, quan els convé.

Així que, encara que jo no estic convocat a cap referèndum, per ara, espere que els ciutadans i ciutadanes de les ciutats catalanes que sí que ho estan, voten majoritàriament a favor del que pensen: que amb aquesta Espanya de pandereta no anem enlloc i que en una Europa dels pobles i no dels estats, no cap una «Espanya una, grande y libre».

A tot estirar els qui pensen així, els centralistes, que comencen a pensar en una federació en què els catalans i etcètera; els castellans i etcètera; els portuguesos i etcètera, i etcètera, etcètera, ens governem cadascú pel nostre compte. Cadascú en sa casa i Déu en la de tots. O no és el que ha passat a l'Europa de l'est?

DISSABTE I BON DIA

Dissabte i bon dia

Article publicat en elpunt.cat, el dia 12 de desembre de 2009

Que avui és dissabte i que a Silla fa bon dia, això és cert, i que a partit d'ací pot passar qualsevol cosa, també és cert. Algunes que ja ens les podíem esperar, altres, però, poden ser més sorprenents i inesperades. De qualsevol manera, quan acabe el dia, si fem un repàs segurament ens quedarem sense poder dir fava, perquè, en realitat, açò no té arreglo (solució)!

Mire el diari, de bon matí, i m'hi veig la mòmia d'en Grisolia venent la burra de contractar un famós investigador perquè establisca a València una planta pilot de bacteris i proteïnes mediterranis. De puta mare, si senyor, que paga el poble. I mentrestant una quantitat de laboratoris d'investigació, que estan donant bons resultats i ocupant molts dels nostres joves científics, han de tancar les portes per problemes, entre altres els de finançament; potser Grisolia no vol saber-ho?

Ahir va ser l'Ajuntament de València que per tal de marejar la gent amb un altre projecte faraònic i blasfem, «recupera» el projecte calatravià de fer uns edificis d'oficines enormes, de 50 altures, per a completar el conjunt de barbaritats que ha fet a la Ciutat de les Ciències. Bufa-li, que té agonia! Tenen la ciutat hipotecada per a cent anys i un dia i encara la volen hipotecar més. Quina gola, no?

I veus els pressupostos de la Generalitat, destinant milions i milions a bufonades i projectes d'oci; el president de la Diputació de València, pagant-se la pre-campanya amb diners públics, sense que ningú li diga res... I veus un bisbe carcamal (tots ho són, més o manco, però aquest és dels grossos) fent una missa entre banderes i símbols franquistes... i potser cantant el «caraalsol».

T'entren ganes de llançar la premsa a la paperera, pel fàstic que et fa tot aquest enorme merder. Una vegada més penses que la solució és la de deixar-ho córrer i que, com res té solució (arreglo), el millor que es pot fer és invocar els clàssics: Séneca, Catul... Penses en Catul: desinas ineptire et quod vides perisse, perditum ducas. Deixa de fer el fava, i el que veges que no té remei, dóna-ho per perdut. Però no pots passar pàgina, com si res. Què fem?

Mentrestant, mires els companys d'aquest costat, com s'ho fan per a entretindre's. Mentre els de la dreta fan pinya a favor dels de sa casa; o els socialistes, que tapant-se amb la capa roja, també tenen tant a ocultar; el nostres, mira quina gràcia, continuen en l'etern debat de buscar un «nom» per a la cosa tan heterogènia que som el conjunt de partits, partidets, associacions i penyes que ens reclamem nacionalistes, esquerrans i verds. Jo també vaig a posar-me a pensar, a buscar un «nom» per a tot el ramat. Déu ho faça que quan el tinguem ens posem a treballar... De moment pensaré en un nom curtet i inèdit, monosil·làbic...