dimarts, 26 de febrer de 2019

V CARTA A MANOLO


V CARTA A MANOLO




Amic Manolo, com està el món! Som a les mans dels polítics, alguns bons,  però altres molt dolents i alguns fins i tot criminals; així ha estat sempre i cada poble ha hagut de suportar i pagar la seua part. Ara, però, com estem informats de tot el que passa al món i a l’instant i no com abans quan les notícies trigaven en arribar i tot quedava una mica llunyà, vivim l’angoixa permanent de saber que la gent fuig de les guerres i la fam i que molts acaben morint abans d’arribar enlloc segur. Desgraciadament, tanta calamitat no desperta l’interès de les nostres societats pròsperes i felices, sinó que ens condueix a la insensibilització. Què està fent Europa per posar-hi remei?

Hi ha el cas de l’agressió dels Estats Units a Veneçuela, com ja feren a l’Irak. Per a “justificar-se”, inventaren que Sadam Hussein tenia armes de destrucció massives, cosa que no era veritat, i que en aquell país no hi havia democràcia i que aquell governant no estava bé del cap. Ara també volen justificar la seua ingerència en el Carib amb altres mentides similars. Els Estats Units ni abans ni ara diuen la veritat: que volen el petroli. Lamentablement, Aznar li féu cas a Bush, en el cas iraquí i ara és Pedro Sanchez (inspirat per Borrell) qui ha caigut a la ratera de Trump. Alguns dels nostres polítics donen suport a la maniobra de Trump i demanen més mà dura, especialment els acòlits d’Aznar, vull dir Casado, Rivera i Abascal, així com molts “comentaristes” polítics. Crec que tots ells no han calculat el descrèdit que s’han guanyat davant dels països americans no domesticats pels ianquis, i de les elits intel·lectuals i democràtiques. L’ONU s’oposa a que cap estat intervinga en els assumptes d’un altre, però ni USA ni Rússia en fan cas, quan els convé. Tot açò ja t’ho vaig comentar en la carta de gener i m’hi mantinc.

Casualment, Glòria i Paqui volien fer un viatge a Veneçuela, per a celebrar les noces de plata, i hauran de canviar de destí. M’han demanat consell i jo els he dit que el millor que poden fer és quedar-se a casa i no celebrar res o que ens conviden a sopar a uns quants amics i festa feta. De tota manera si volen fer cap viatge que s’estudien bé el calendari electoral. Com ni tu ni jo estem per a trots, com quan érem joves, haurem de fer el que darrerament: donar el consentiment als nostres respectius dirigents, influir un poc en el nostre entorn i anar a votar-los. Jo no sé com estàs tu amb “els teus”, però ja et vaig contar que “els meus” decidiren, ja fa més de 8 anys tallar-me el cap, cosa que no han pogut fer, perquè discretament els he anat defugint tot el que he pogut. Així i tot, com tinc més moral que l’Alcoià, continue fent-los costat i alguns m’han demanat suport per a les primàries.

Això de VOX (sigles que poden correspondre a Violència, Odi i Xenofòbia, i se non è vero è ben trovato) jo ho veig diferent del que diuen, com ja et vaig explicar en la meua carta de gener passat, perquè aquest partit de fatxes és una escissió del PP, ergo els vots que obtinguen són els que perdrà Casado, com ha passat a Andalusia. Vox és un invent d’Aznar, el superman, que ha copiat d’algunes marques comercials oferir el mateix producte amb denominacions distintes: hi ha el producte original, o siga el PP; la marca blanca de Ciutadans; i ara una marca més agressiva, la de VOX. Així, tots els vots van a parar, al final, al mateix lloc, a un pacte a l’andalusa i todos juntos y en unión, defendiendo la bandera de la santa tradición. Ells mateix ho diuen així de clar, inclòs el tal Rivera (que ningú em diu si és o no família dels Primo de Rivera), malgrat les protestes de Valls i dels francesos que no volen ni eixir en cap foto amb l’Abascal.

Mentre la dreta té aquest objectiu i actua tan descaradament, què fa l’esquerra? Els socialistes tenen por que els votants pensen que si van amb altres partits és que volen formar un Front Popular i això els espanta. Acabem de veure-ho en el cas del País Valencià, que no volen presentar una candidatura al Senat amb Compromís, Podem i EU. Mira que són burros els socialistes. La dreta no té cap escrúpol a organitzar-se, com ja féu en la Segona República i amb el franquisme: militars, l’església, la falange, el carlisme, Renovación Espanyola, la CEDA… Allò no era un front popular, sinó anti-popular, que amb l’ajuda de Hitler i Musolini guanyaren la guerra, la postguerra, la transició i encara continuen dalt del matxo.

En general, l’esquerra som així de burros i de primmirats, la qual cosa s’afegeix a les ganes de protagonisme i a l’orgull dels nostres líders i lideresses,  que es creuen tan collonuts que se n’ixen i tots volen acaparar més protagonisme que l’altre. Això ho venim comentant des de la nostra joventut, i sempre és igual: tots els intents acaben a sarpa la grenya. I tots eixim perdent. Tan fàcil com és deixar-se de protagonismes barats… La nostra esquerra és contrarevolucionària i encara no ho sap.
Manolo, recordes els debats que manteníem a la Facultat, o a los Pajaritos, o en les escapades de caps de setmana al Far de Cullera, al Puig, a Serra…? Més o menys estàvem d’acord i acceptàvem que hi havia entre nosaltres qui tenia més capacitat dialèctica i li fèiem costat; la cosa funcionava. Després, quan deixàrem de ser tan joves i vingué allò de morir-se Franco i de recuperar la democràcia, a tothom li va eixir el seu propi ego a la cara i… campi qui pugui. Cadascú s’arrimà a un partit, partidet o partitiuet, i començàrem les baralles internes… i les derrotes públiques. Així hem estat més anys “governats” per la dreta que per l’esquerra.

Em preguntes pel Procés. Jo continue dient que l’hem guanyat ja, perquè malgrat tot, el resultat serà més positiu que negatiu i m’explique. Gràcies a tot el que ha passat, la idea que Catalunya vol ésser independent ja forma part del desideràtum de la societat catalana, i més aviat o més tard ho aconseguiran; és qüestió de temps. Espanya i Catalunya s’hauran, doncs, d’espavilar a cercar una solució, que puga ésser també acceptada pels bascos i per tutti quanti (ja veurem el que fem els valencians). En el si d’una república federal tot seria més fàcil i possiblement Portugal podria afegir-s’hi. És probable que nosaltres no veurem com acaba la festa, però ho veuran els fills i els néts i esperem que els vaja bé. A Espanya saben que l’Estat no té viabilitat sense Catalunya i això va al nostre favor. Pel que fa al judici, els polítics processats i els advocats estan fent-ho molt bé, cosa que no es pot dir dels fiscals, ni dels advocats de l’Estat. Els jutges se senten observats per tot el món i estan molt nerviosos i està quedant en evidència que no eren els millors de la classe, concretament els fiscals. Uns i altres saben que estan fent el ridícul i que tot acabarà a Estrasburg.

Sobre les properes eleccions, em mantinc en el meu esquema de sempre: que l’esquerra espanyola ha de perdre la por a unir-se (front popular) i també la por al nacionalisme. Pel que fa als nacionalistes, hem d’adoptar propostes unitàries i transversals i acceptar que no hi ha altre camí que fer tractes seriosos amb l’esquerra espanyola. Com alguns amics m’han manifestat que hi estan d’acord, crec que hauríem d’insistir.

Silla, 23 de febrer de 2019

dilluns, 11 de febrer de 2019

40 poemes al diari (La Veu) i adéu siau

40 POEMES AL DIARI LA VEU I ADÉU SIAU

11 de febrer de 2019

Durant quaranta setmanes
he dit el que m’ha rotat,
satíricament i en versos.
De tot el que tenia ganes,
i dels temes més diversos,
de tot, doncs se m’ha editat.
Han estat quaranta planes,
però avui tot s’ha acabat.
Han estat quaranta els dies,
com la quaresma, per cert;
i el diluvi universal;
els que a l’Horeb passà Elies;
i el mateix Crist al desert;
i vull deixar per al final
que David vencé a Goliat,
al cap de quaranta dies
des que l’havia reptat.
Avui, però, s’ha acabat.

Desitge que sigueu feliços
la redacció del Diari
(els rebels i els submisos)
i el senyor secretari,
les correctores i el director
i tot el públic lector.
Adéu, ho dic amb tristor,
però això és el que hi ha
i me’n vaig a seure al sofà.

dilluns, 4 de febrer de 2019

QUI ÉS MÉS BOIG, TRUMP O MADURO?

 Versos publicats a Diari La Veu, el dia 4 de febrer de 2019

QUI ÉS MÉS BOIG, TRUMP O MADURO?

El primer, omnipotent, poderós,
és ros, gras i dóna goig;
a l’altre no li queda un duro,
però com és un poc roig,
i hi ha molt de petroli,
els ianquis el volen fora,
i quedar-se el monopoli.
Que hi haja o no democràcia,
això és la tapadora
de les seues intencions,
que no són altres que l’espoli.
Que no hi haja eleccions
no és més que una fal·làcia,
perquè encara és pitjor
el que passa amb els saudites
i no hi mostren pudor.
Però el que trenca el cor
és veure caure els mites
sagrats de la no ingerència,
del respecte i de la pau.
I veure els veneçolans
tractats com uns escolans.
I és pitjor i una indecència
veure Europa agenollada
i a la llarga degollada,
per la Maligna Potència.
Europa, com un babau,
ha caigut a l’emboscada
de Trump, magnat del frau.

dimecres, 30 de gener de 2019

Quarta carta a Manolo

QUARTA CARTA A MANOLO


Estimat Manolo, què tal el fred? Com saps, suporte millor el fred que la calor, però no diré que em sent feliç pels quatre dies que estem patint, tampoc em sent especialment infeliç. Pitjor s’ho passa la gent fredolenca i infinitament pitjor la gent que no poden ni engegar la calefacció amb les pensions ridícules que cobren (jubilats, aturats…), els que han de dormir al ras o en refugis, i encara molt pitjor els emigrants que malden per entrar a Europa… i no els deixen. Davant d’aquestes tràgiques realitats, nosaltres no tenim dret a queixar-nos.

He estat parlant i berenant amb Camil i Fina, sobre les seues cabòries metafísiques, especialment per part d’ell, que jo creia que superaria amb els anys i no ha estat així: continua tan angoixat com sempre, pegant-li voltes a l’existència/no existència de Déu. Camil és un cas clínic i ja no sé com dir-li que ja és massa major per a creure que els burros volen. Jo crec que mentre no apostate fermament, com hem fet tants de nosaltres, no reeixirà a viure en pau; els qui hem eixit de l’armari religiós, si no haguérem donat el pas, estaríem tan capficats com ell. Fina és més pragmàtica i note que està d’acord amb la meua proposta, però no li ho diu a Camil, per no marejar-lo més. A ell li he recordat que pot seguir el consell del mateix Crist, que si res t’escandalitza, t’ho tregues de sobre i ho llences fora (Mateu 5, 28,ss).

Els he suggerit de llegir “De rerum natura” de Lucreci (tinc la traducció al català de la Bernat Metge i els la deixaré), perquè el poeta llatí desenrotlla la filosofia d’Epicur en un llarg i enorme poema de més de set mil hexàmetres i crec que el pensament del filòsof grec sobre els déus, la religió, la vida i la mort, els anirà força bé. Fina, que sempre ha estat tan llatinista, s’ha interessat perquè no coneix la poesia de Lucreci, que podrà llegir directament, sense gaires problemes. Recordaràs com enamorà el catedràtic Miquel Dolç amb les traduccions que li feia de l’Enèida, i amb el domini que va adquirir amb la mètrica llatina, tant que li posà una matrícula d’honor. Precisament Fina i Camil es conegueren mitjançant el llatí, quan es reunien a preparar les traduccions, perquè ell presumia de saber-ne tant per la seua formació al seminari i ella li demostrava que no era cert.

Sobre les eleccions andaluses ja sé que has llegit un article meu publicat a Levante, i uns poemes al diari la Veu i que n’estàs d’acord; m’ho digué Paco, que em telefonà. El que pense és que els socialistes no trauran trellat del tema del procès català, sinó tot al contrari; així que, pitjor per a tots. Els catalans fan bé en anar a la seua i continue pensant que si ningú guanya res en aquest conflicte són ells, i en conseqüència els veurem independents. Pobres de nosaltres, els valencians!

Les properes eleccions seran sorprenents. Ja veus que l’esquerra continua incorrent en el mateix error de sempre: dividir-se, subdividir-se i anar perdent un llençol en cada bugada, en cada elecció, en lloc de guanyar res. Segueixen el camí històric dels comunistes, dels socialistes, dels ecologistes… i dels nacionalistes. Això darrer és el que més em dol, perquè podem malmetre i entrebancar molt les expectatives que tot just ara estem albirant a Catalunya. Jo crec que tanta brega és perquè en els partits manquen líders i pensadors i sobren ‘salvadors’ i mestretites. Això en general.

Una altra cosa és l’actitud oportunista de tots els partits que s’han llançat a criticar Podem per les picabaralles a què està fent front, com si els altres partits tingueren una història impol·luta. Per exemple, els dos grans partits de la casta, el PSOE i el PP, han tingut conflictes interns de la mateixa intensitat o majors que els podemites, com tots tenim ben present: les picabaralles i la guerra entre Sanchez i Susana Díaz; entre Soraya i la Cospedal; la fòbia d’Aznar contra Rajoy; sobre els comunistes, com aquests mengen a banda, no cal ni mencionar-los, però que callen. Uns i altres que es dediquen a una cosa més positiva, com és fer front a la dreta franquista de  VOX.

Manolo, jo no dic que l’extrema dreta franquista ha tornat, ja que no havia marxat mai, perquè estava refugiada sota les sigles d’Alianza Popular i del PP, a l’empara de Fraga i d’Aznar. Estaven esperant el moment adequat i és ara que l’han trobat i se n’han eixit, atrevint-se a donar la cara obertament i feixista. Els vots de Vox a Andalusia són els que ha perdut el PP i això és el que crec que passarà en les properes eleccions i que, per tant, la dreta no creixerà en el seu conjunt, sinó que es repartiran els vots. La qüestió és si l’esquerra i els nacionalistes sabrem no perdre els nostres i augmentar-los, aprofitant les contradiccions dels tres partits aznaro-franquistes (la xenofòbia, l’antifeminisme, l’antiautonomisme, l’espanyolisme…) que poden desagradar als electors més suaus i sincers, que els hi haurà, concretament entre els ciutadans.

En aquest món globalitzat i liberal en què vivim enxampats, tot va a favor dels rics, que cada dia són més rics i en contra dels pobres, que cada dia són més pobres. Segons un informe d’Oxfam, fet públic la vespra de la reunió de Davos, la fortuna dels 26 milmilionaris més rics del món cresqué un 12% l’any passat, i equival a la riquesa de la meitat més pobra de la població mundial (3.800 milions d’ànimes), que es reduí un 11%. La dreta, com VOX i el PP, estan a favor d’aquest estat de coses i per això rebaixen impostos als més rics i les grans empreses, com han anunciat que van a fer a Andalusia…

Quin desastre de món, Manolo, que no és just i encara pitjor, on regna la injustícia. Aquests són els grans temes que havien d’ocupar els polítics i els governants honestos (els poquets que hi ha) i els mitjans també honestos, i que haurien de ser l’objecte de reflexió i de discussió populars. Contràriament, però, a què ens aboquen a discutir entre nosaltres? Per exemple, de la desgràcia de Totalan s’ha dit de tot, menys de la situació dels pous clandestins, dels quals tota la península està plena; sembla que són milers les excavacions clandestines sense segellar, malgrat que la llei diu que no es poden fer excavacions clandestines, ni deixar-les al descobert mai i que vigilar que es complisca la llei és l’obligació de les administracions, començant pels ajuntaments… que no sempre ho fan, com s’ha vist.

Respecte de la batalla dels taxis, aquests vehicles estan regulats i controlats legalment, mentre que els competidors il·legals que els fan la competència no els controla ningú, llevat dels seus empresaris estrangers i així, doncs, no m’explique que encara hi haja dubtes “legals”. O és veritat que hi ha suborns als polítics? No m’estranyaria gens.

Finalment en el cas de Veneçuela, la hipocresia d’EU (Trump) és, com sempre, immensa i impune i té els seus acòlits, que li fan costat (governs de dretes i pro-ianquis americans; el Canadà, Israel i Europa…). I com han fet sempre, la política nord-americana, amb l’excusa del desgovern antidemocràtic de Maduro, volen imposar la “solució ianqui”, que és carregar-se el govern que no els fa el pes i fer-se amb el petroli. És una ironia que el boig de Trump, que no coneix ni la democràcia, ni la vergonya, diga que ho fa perquè la democràcia torne a Veneçuela. Evidentment això és fals, perquè la manca de democràcia a altres llocs del món no els molesta gaire, sinó al contrari, com per exemple a l’Aràbia Saudita. El que passa a Veneçuela és un assumpte intern dels veneçolans i veneçolanes. Per altra part, Rússia i Xina recolzen Maduro i, per tant, ningú sap com acabarà la cosa. Jo crec que molt malament, que hi haurà confrontacions i que s’hi usarà armament a dojo. El poble pagarà les despeses, com sempre.

Manolo, hem de ser justos com hem intentat sempre. Continuarem en contacte. Una abraçada.
Silla. 29 de gener de 2019.
Article publicat a la revista SAÓ el dia 30 de gener de 2019