dilluns, 12 de juny de 2017

M’han hemicolectomitzat, sota la protecció d’Epicur


M’han hemicolectomitzat, sota la protecció d’Epicur


Article publicat a Saó el dia 12 de juny de 2017

Acabe de passar pel quiròfan, on m’han extirpat 14 cms. del còlon i un poc de l’ili i de l’apèndix i unes adenopaties, de pas. He comprovat que aquestes situacions, si les passes en bones mans, com les del metge que m’ha operat, se superen fàcilment i per tant recomane tranquil·litat i afrontar-ho amb confiança. La medicina ha avançat força. Com havia de fer alguna cosa per a entretenir-me, mentre em tenien al llit i em reposava, he estat fent algunes reflexions que escric, per si poden ser d’interès per a altres candidats a passar pel trull.

El càncer de còlon, així com el de pròstata i el de mama, afecta i afectarà una bona quantitat de ciutadans i ciutadanes a nivell mundial, així que és millor fer-se a la idea. Aquests problemes, i altres com el parir i en general tot el que afecta al baix ventre, en la reproducció i en l’evacuació, són “problemes dels humans”, sembla que per culpa de l’evolució de l’espècie. Els homes decidírem posar-nos dempeus, en lloc de continuar anant de quatre grapes, com han continuat fent els nostres parents, mones i goril·les… i gràcies a aquella decisió, els homes hem evolucionat, però pagant un preu.

Seguint amb la meua operació, he suportat amb estoïcisme tot el que ha calgut, recitant com un mantra els versos de Catul que tant m’agraden “desgraciat de Catul, deixa de fer el fava i el que veges que no té remei, dóna-ho per perdut”, o siga, resigna’t, Pep. Així he passat per la colonoscòpia de rigor, que ha donat als metges una fotografia exacta del meu tumor i, per tant, de la urgència de la seua extirpació. A continuació he passat per analítiques, TAC, raigs X; per l’anestèsia; pel quiròfan; pel la UCI i pel postoperatori.

Com havia de tenir temps, durant els cinc dies d’hospital, m’he endut el llarg poema  de Lucreci, “De rerum natura”, que tenia pendent de tornar a llegir. La immensa obra del poeta llatí, és un compendi de la filosofia d’Epicur, del qual no tenim massa textos. Lucreci considerava Epicur el seu mestre i jo també i per això m’ha anat molt bé renovar-me les piles, amb la seua relectura. Segons Epicur, la filosofia és necessària per a tothom, cosa en la qual no creuen els ministres espanyols que han tret el seu estudi (i el llatí i el grec) de l’ensenyament; així són ells de burros.  La filosofia, segons Epicur, ensenya i prescriu el camí de la felicitat, i és el remei per als quatre grans mals de la humanitat: la por als déus, a la mort, al destí i al dolor.

Precisament el meu metge ha tingut molta cura a administrar-me analgèsics suficients per a fer-me sentir millor, o no sentir dolor. Respecte dels déus i la religió, estava rellegint els versos de Lucreci del llibre primer, que són la denúncia de l’amenaça dels déus i de les religions: la mateixa religió infantà fets criminals i impiadosos, diu. I capficat en aquesta lectura impia, de sobte se’m presentà un senyor, també amb bata de metge: soy el capellán. Sorprès, el fulminí amb la mirada i amb un gest rotund, i amb la poca veu que em quedava, li vaig poder dir: doncs, ja pot anar-se’n per on ha vingut. El capellà acotà el cap i s’esmunyí, sense dir ni adéu. Em quedí estupefacte i indignat, perquè creia que ja no es practicaven aquestes bruixeries. Recordí Suetoni: vulpus pilum mutant, non mores; la rabosa canvia el pèl, però no els costums.

Vint dies després de l’operació he pogut marxar a Mallorca a veure els fills i els nèts, que han quedat meravellats i complaguts de la meua recuperació. Jo sempre he tingut molt bona encarnadura. Ara he passat a unes altres mans, les de l’oncòleg. De moment, donat l’èxit de l’operació i de les analítiques, no caldrà que em posen cap dosi de quimioteràpia ni de radioteràpia i farem un seguiment estricte, a base d’analítiques i de TACs. Bé, doncs, per ara, no?

I aquesta ha estat la història que he hagut de protagonitzar i que desitge a qui em llija, que racionalitze com he fet jo. No tenim escapatòria i hem de passar pel tràngol. Les maniobres de localització del mal, amb la colonoscòpia, no han de suposar cap patiment ni estrès: són necessàries, doncs s’han de fer i ja està. Malgrat totes les maniobres preoperatòries i operatòries, finalment t’anestesien i ni te n’adones. L’endemà veus que continues viu,  t’informen del tall que t’han fet, de les maniobres que diem làser, de la seua sutura… Res, al cap i a la fi. Qui tinga uns metges com els meus, experimentats i atents (i que jo recomanaré a qui m’ho demane), comprovarà que és més el que temem a priori, del que en realitat és.

I una observació sociolingüística, perquè no he perdut el temps. El meu cirurgià és un metge mexicà, casat amb una valenciana i parla perfectament valencià; l’oncòleg és de Lleó, casat també amb una valenciana i també parla en valencià. Els dos s’han format a Barcelona. Les infermeres, però, molt valencianes elles (alguna havia estat alumna meua), no parlen valencià… perquè els dóna vergonya. Del capellà…, no volguí ni saber-ho.

divendres, 21 d’abril de 2017

Gibraltar i Catalunya Nord

  “A la lid, con valor, empuñemos de nuevo el fusil, a luchar, con valor, que en tus rocas sabremos morir”. És la barbaritat que ens feien cantar a l’escola, per tal d’enardir-nos i preparar-nos per a ‘recuperar’ Gibraltar. Els xiquets i les xiquetes del Frente de Juventudes, encara eren arengats amb més intensitat i se sabien la cançó guerrera de cap a cap, que cantaven desfilant pel carrer, amb la seua boina roja i tot. Curiosament vaig tindre la sort de lliurar-me de la manipulació i la injúria, perquè el meu germà més gran ja hi era i jo no volia fer res del que feia ell.
 
La ràdio també arengava la població. La tesi dels franquistes era que els anglesos ens havien pres Gibraltar a la força i amb traïdoria, que aquella era una “tierra amada del pueblo espanyol” que dúiem com una espina clavada al cor. Els anglesos, doncs, eren uns enemics, com també ho eren els francesos, per la Guerra de la Independència, i els nord-americans, perquè ens havien pres Cuba, tot just no feia cinquanta anys. Tothom era enemic, menys els alemanys i els italians, que havien ajudat Franco a derrotar la República i que, havent perdut la Guerra Mundial, trobaren refugi a l’empara de Franco. Quins temps i quins bandarres!

Franco, sempre que hi havia una crisi, treia el tema de Gibraltar, i així tornava a començar la inflamació social, encara que infructuosament, perquè anaven passant els anys i tot continuava igual. Gibraltar sols era tema dels ardorosos franquistes, dels ingenus  estudiants que anaven als campaments de la OJE, dels militars que enardien els soldats pelats… El veïnat, crec que es desentenia i se’n reia; fins i tot se’n feien d’acudits com aquell del grup de gais (aleshores no hi havia la sensibilitat d’ara contra l’homofòbia) que visitaren Franco i s’oferiren a marxar sobre Gibraltar, porque no somos machos, però somos muchos, li digueren  Ressalte l’acudit, perquè demostra el poc respecte que inspirava el tema gibraltareny.

A Franco li venia molt bé el cas de Gibraltar com a coartada en moments de crisi, per a distreure la població dels greus problemes que s’arrossegaven des que havia acabat la guerra. També ho feia perquè tocar la fibra “patriòtica” era el seu deler, durant els quaranta anys de la seua dictadura, com és molt típic en els feixismes. Els seus mestres més immediats havien estat Hitler i Mussolini.

És natural que ara, el PP, hereu del franquisme per línia directa, també recórreguen al mateix tema de Gibraltar. No fa molt ja ho intentaren amb l’illot del Peregil (Julivert, en català), amb una maniobra ridícula i extravagant de l’inefable Trillo (quin tio!). Ara, amb això del brexit creuen que poden treure algun profit, sobre tot despistar la població, ja absolutament exasperada per la corrupció que els cobreix de dalt a baix. Volen posar-se una medalla, sense rentar-se la merda que porten a sobre.

Ara vull posar de relleu que els espanyols, tot just 54 anys abans d’haver de cedir Gibraltar, havien fet una altra cessió, encara major, la del Rosselló i altres comarques de l’altra part dels Pirineus, que són terres catalanes i que no han reclamat mai. Com és que sols se’n recorden i reclamen el territori pàtrio que els convé, precisament castellà?

En 1659, signaren el Tractat d’Utrecht, amb què finalitzava la Guerra dels Pirineus. Casaven el rei francès amb la filla de Felip IV de Castella i cedien a les pretensions franceses sobre els territoris catalans del Rosselló, el Vallespir, el Capcir, el Conflent, la meitat de la Cerdanya i la Fenolleda. Ho feren sense comptar amb les nostres Corts, com era preceptiu i legal, o siga que ho feren il·legalment. Cinquanta-quatre anys després, en 1713 signaren el Tractat d’Utrecht, que posava fi a la Guerra de Successió, que grosso modo fou entre castellans-francesos contra catalans-anglesos, cadascú amb els seus aliats. Pel tractat, els castellans acceptaven un rei francès (els borbons) i cedien Gibraltar i altres territoris d’Amèrica, al Regne Unit. Així és que els espanyols que reclamen Gibraltar, ho fan perquè els convé i sols d’allò que els convé, en aquest cas “la punta amada”.

Actualment, però, Gibraltar ha passat de ser una important plaça militar, que era el motiu principal per als anglesos, a ser un paradís fiscal. Al llarg dels anys s’ha anat forjant una història d’interessos econòmics extraordinaris, fora del control de Montoro. No sé si la Udef vigila o no el que hi passa, ni tampoc si ho fan els periodistes que destaparen els Papers de Panamà. Qui controla Gibraltar?

Hi ha la població, que s’hi ha anat establint i forjant un territori de gairebé 7 k2. Es tracta d’uns 32.000 i pico de gibraltarenys, gents d’al·luvió procedents de totes bandes, perquè la població indígena marxà a l’altra banda de la frontera (La Línia i San Roque, on hi viuen). Els gibraltarenys parlen el llanito, que és una mescla d’andalús i d’anglès, i viuen dels serveis i del contraban. La població més antiga, però, són les mones, de la mateixa manera que les cabres ho eren del Perejil, encara que en els dos casos, l’ONU hauria de dir alguna cosa, a veure qui té el dret, o el Tribunal de La Haia.

Així és que l’espina que els espanyols duen clavada al cor ja no és el que era. La colònia ha esdevingut un territori anglès d’ultramar i Londres no vol soltar el mos. Els gibraltarenys tampoc no volen perdre l’avantatge de la tutela anglesa i els privilegis que els atorga la seua condició, que és un xollo. Als governs espanyols també els va molt bé mantenir la reivindicació, per les raons que hem dit. A les empreses i els bancs que hi figuren com a radicats i que són tants com habitants hi ha a la ciutat, tampoc els interessa que canvie l’estatus de què gaudeixen. Evidentment, als qui hi tenen els seus diners, que evadeixen de tot control, tampoc. Gibraltar és una paròdia.

Finalment, tornem als territoris catalans regalats als francesos, on la cosa és diferent. La Catalunya Nord, que és com denominem aquelles comarques, no és cap paradís fiscal, sinó al contrari. Sotmesos a l’estricte control tributari francès i a llur llengua i interessos polítics, constitueixen la cua de França, la part més meridional i extrema i de fet sols són el 0’6% de la població francesa. Aquests territoris, poc industrialitzats, depenen de l’agricultura, la ramaderia i els serveis. Així és que, febles econòmicament, menystinguts pels francesos i desconeguts pels espanyols, els catalans del nord sols tenen el recolzament de Catalunya i tenen Barcelona i el govern català com els seus referents més favorables. Saben que el seu futur és, com el seu passat, el de Catalunya.

dimarts, 18 d’abril de 2017

Sobre «els nostres» polítics

 Article publicat a Levante-EMV el dia 18 d'abril de 2017

En política tots sabem que hi ha els nostres, que són els bons, amb els qui compartim idees i esforços, amb més o menys convenciment. I que enfront hi ha els altres, que són els dolents i a aquests, ni aigua. Així funcionem i per això hi ha tants partits, perquè tots no pensem el mateix, ni volem el mateix. Grosso modo és així, però el problema és saber exactament qui són els nostres, especialment en moments de tensió i d´enfrontaments interns en els partits, per diferències grosses o menudes, per personalismes...

Estic prenent unes cerveses amb uns amics de diversos partits, i ho comentem. Enric està molt amoïnat per la divisió dels socialistes, diu que la Susana no li fa el pes, però que Pedro tampoc i el Patxi, menys encara. Diu que ja no sap qui és el seu. Xavi, que és podemita, també està desorientat i no sap ben bé cap on va l´Iglesias. Ell és errejonista, com Montiel, encara que aquest tampoc no li agrada del tot i ara que ha d´optar per un nou secretari, no sap qui és el seu, ni la deriva que prendrà el partit respecte del pacte del Botànic. Ester, de Compromís, diu que no troba gens positiu que hi haja tanta desconfiança entre uns i altres; es refereix a la desconfiança interna en la seua coalició i entre els partits del govern. Diu que no s´aclareix del tot, i que tem si ho faran els líders.

Per tot plegat, doncs, estem ben fotuts i una mica histèrics. Qui són i qui no són els nostres? Recorde que mon tio Ovidi (voluntari de la Columna de Ferro), al cap de 12 anys d´haver perdut la guerra, tractant de creure en alguna cosa i d´adoctrinar-me, em deia que «tot canviarà quan vinguen els nostres». La seua fe era com la que teníem nosaltres durant quaranta anys, que les coses canviarien quan moriria Franco i vindrien els nostres. Els qui havien de vindre, no existien, i els d´ací feren la gran frustració de la transició.

Així és que, tal com estan les coses, coincidim que, amb les divines esquerres que tenim, o siga amb els nostres, encara queda PP per a uns quants anys més. Ester, que és molt pessimista, recorda que amb tot el que està eixint-los a la cara als del PP, la gent continua votant-los i que, per tant, és probable que no hi haja res a fer. Si en lloc de perdre el temps amb picabaralles personals o amb matisos, començàrem a veure les coses amb més pragmatisme, tot canviaria, però la clau la tenen els nostres líders i cadascú llaura cap a sa casa. Exactament com han fet i fan els de la casta, que tothom ha oblidat que eren tan dolents, diu Xavi. Enric i jo, que enguany fem 75 anys, ens conformaríem si aproven la llei per una mort digna i si els nostres deixen de fer el burro; ens moriríem més a gust.

dilluns, 10 d’abril de 2017

GIBRALTAR ÉS DELS GIBRALTARENYS




GIBRALTAR ÉS DELS GIBRALTARENYS

Josep L. Pitarch

Gibraltar és un tema que no m’ha interessat mai, perquè tal com s’ho plantegen els espanyols i els anglesos, es tracta d’una colònia, de la qual disputen la seua possessió. Com estic en contra que cap nació tinga cap dret sobre ningú, i a favor de les independències de totes les colònies, jo ho tinc més que clar: Gibraltar és dels gibraltarenys.

Lamentablement, quan anava a escola, la “doctrina” amb què ens ensinistraven els mestres i la propaganda franquista, volia fer-nos creure que Gibraltar era “una espina que llevamos clavada en el corazón” (tinc davant meu el llibre de política i vaig copiant). Jo no sentia cap espina clavada ni en el cor, ni enlloc, però ens deien que sí, que allò era “nuestro” i que l’hauríem de recuperar. Ens feien cantar “Gibraltar, Gibraltar, punta amada de nuestra nación... A la lid, con valor, empuñemos de nuevo el fusil, a luchar, con valor, que en tus rocas sabremos morir”.

Jo tenia uns deu anys i intuïa que allò no podia anar de debò, anar-se’n a assaltar res. Crec que la gent, que havia passat la cruel guerra civil i que, aquesta si, encara la tenia clavada a l’ànima, tampoc feia massa cas. En efecte, anaven passant els anys i encara que la dictadura treia el tema, sempre que hi havia alguna crisi, en realitat Gibraltar continuava estant on sempre. Gibraltar sols era tema dels ardorosos franquistes, dels ingenus  estudiants que anaven als campaments de la OJE, dels militars que enardien els soldats pelats... Curiosament vaig tindre la sort de poder-me lliurar de caure en la manipulació, encara que sí que vaig estar fent l’idiota a una caserna i vestit de quequi, però sense entusiasme, o siga amb desídia.

Després, estudiant a la Universitat, vaig saber la veritat del cas Gibraltar, però també altres coses que tenen a veure amb qüestions territorials ben contradictòries. Per exemple, que els espanyols, tot just 54 anys abans de haver de cedir la roca que ara reclamen, havien fet una altra cessió, encara major, la del Rosselló i altres comarques de l’altra part dels Pirineus, que no han reclamat mai. Com és que sols se’n recorden i reclamen el que els convé?

Resumint, en 1659 signaren el Tractat d’Utrecht, amb què finalitzava la Guerra dels Pirineus. Casaven el rei francès amb la filla de Felip IV de Castella i aquests cedien a les pretensions franceses d’una sèrie de territoris catalans de l’altra banda dels Pirineus (Rosselló, Vallespir, Capcir, Conflent, Cerdanya i Fenolleda). Ho feren sense comptar amb les nostres Corts, com era preceptiu i legal, o siga que ho feren il·legalment. Així són ells.

La següent Guerra, la de Successió, que grosso modo fou entre castellans i francesos contra nosaltres i els anglesos, acabà amb el Tractat d’Utrecht (1713), segons el qual els castellans cedien Gibraltar i altres territoris d’Amèrica, al Regne Unit. Així és que els espanyols, que sols reclamen Gibraltar, sols ho fan d’allò que els convé, “la punta amada”.

A Franco li venia molt bé el cas de Gibraltar com a coartada en moments de crisi, per a distreure la població dels greus problemes que s’arrossegaven des que havia acabat la guerra. També ho feia perquè tocar la fibra “patriòtica” era el seu deler durant els quaranta anys de la seua dictadura, com és molt típic en els feixismes. Els seus mestres més immediats havien estat Hitler i Mussolini.

Però Gibraltar ha passat de ser una important plaça militar, que era el motiu principal per als anglesos, a actualment un paradís fiscal. Enllà s’ha anat forjant una història d’interessos econòmics extraordinaris, que no sé si la Udef vigila o no, ni tampoc si ho fan els periodistes que destaparen els Papers de Panamà. Qui controla Gibraltar, senyor Montoro?

Per altra banda hi ha la població, que s’hi ha anat establint i ha anat forjant un territori de gairebé 7 k2. Es tracta d’uns 32.000 i pico gibraltarenys, gents d’al·luvió procedents de totes bandes, perquè la població indígena marxà a l’altra banda de la frontera (La Línia i San Roque).  Gent que parla el llanito, que és una mescla d’andalús i anglès, i que viuen dels serveis i del contraban.

Així és que aquella espina que els espanyols duen clavada al cor ja no és el que era, quan se’ls clavà en 1713. La colònia ha esdevingut un territori anglès d’ultramar i Londres no vol soltar el mos. Els gibraltarenys tampoc no volen perdre l’avantatge de la tutela anglesa. Com als espanyols els va molt bé mantenir la reivindicació, l’atzucac és evident. Tampoc no crec que les empreses i els bancs que hi figuren com a radicats, que són tantes com habitants hi ha a la ciutat, vulguen que canvie l’estatus de què gaudeixen...

Mentrestant, als nostres territoris de l’altra part dels Pirineus, la cosa és diferent. La Catalunya Nord, que és com denominem aquelles comarques germanes, no és cap paradís fiscal, sinó al contrari. Sotmesos a l’estricte control tributari francès i a llur llengua i interessos polítics, constitueixen la cua de França, la part més meridional i extrema i de fet sols són el 0’6% de la població francesa. Aquests territoris, poc industrialitzats, depenen de l’agricultura, la ramaderia i els serveis.

Així és que, menystinguts pels francesos i desconeguts pels espanyols, els catalans del nord sols tenen el recolzament de Catalunya i tenen Barcelona i el govern català com els seus referents més favorables. Saben que el seu futur és, com el seu passat, el de Catalunya.

Així doncs i per recapitular i acabar, el tema de Gibraltar, en realitat és una paròdia, tant per al govern de Madrid, com per al de Londres i no crec que canvie la situació per molt de brexit que s’invoque. Bufes de pato. Hi ha massa interessos econòmics en joc per a uns i per ala altres i els gibraltarenys viuen instal·lats en un xollo, que no pensen soltar. Gibraltar, per acabar, no és cosa nostra i ja s’ho faran.