diumenge, 28 d’agost de 2016

ELS BURQUINIS DE LES MUSULMANES



ELS BURQUINIS DE LES MUSULMANES

A França, que és un estat dels més laics del món, estem assistint a una nova manifestació d’integrisme, no religiós però integrisme. En defensa, diuen, dels valors republicans, les dones musulmanes han de prendre el bany amb banyador occidental, d’una peça o de dos, però amb el vestit que s’han agenciat i que anomenen burquini, ni pensar-ho. Amb aquesta prohibició França ha demostrat que fins i tot un país tan cartesià pot perdre la raó. De fet, el Consell d’Estat ha dit que els drets universals de les persones han quedat conculcats amb aquesta prohibició i que les mores poden banyar-se com creguen convenient.

Quan els escàndols dels vels i dels xadors, ja passà el mateix que enguany i també volgueren impedir-los-en l’ús. Recorde que jo opinava que era una hipocresia voler imposar els costums occidentals a una gent d’una altra cultura i que cada dona ha de poder elegir la manera de vestir i de desvestir-se, pels seus motius religiosos o culturals o senzillament perquè els agraden més els seus vestits que els nostres. Continue pensant el mateix.

S’excusen els neointegristes francesos afirmant que les dones musulmanes es posen un burquini i amaguen el seu cos, per la submissió a l’home i per la seua manca de llibertat. La contemplació de les carns de les dones musulmanes són sols per als seus homes, segons lligen a l’Alcorà. La societat musulmana és molt patriarcal, però si la dona ha de reivindicar algun canvi en el seu estatus, hauran de fer-ho elles, no els nostres bans municipals. Són les dones musulmanes les qui s’han de rebel·lar, si volen, contra els seus homes i contra els seus ulemes. La dona sotmesa ho és tant si va vestida, com si no, de la mateixa manera que una dona alliberada i francesa ho és al marge de com vaja vestida.

Evidentment, en matèria de costums i en el vestir els musulmans estan prou endarrerits, sobre tot les dones; pràcticament com estàvem nosaltres fa 50 anys enrere i més. Recorde com vestien les dones quan jo era criatura i jove, com es banyaven a les platges, les dones amb banyadors complets i els homes, amb pantalons i samarreta. Uns anys abans encara anava la Guàrdia Civil a cavall per les platges, vigilant. Que ve la moral, que ve la moral... i la gent es tapava. A poc a poc, hem anat avançant i canviant.

Els musulmans i les musulmanes també evolucionaran i fet ja estem veient jovenetes amb shorts, acompanyant les seues mares, que van vestides de mores. En un país molt estricte com és l’Iran dels ayatollahs, les joves, que vesteixen ben tapades pels carrers, quan arriben a la casa on han organitzat un guateque, es canvien la roba, es pinten... i a ballar, a fumar i a beure, que el món s’acaba. Per tant, deixem que “canvien” elles (i ells) i no els vulguem obligar que ho facen amb decrets d’alcaldies. Contràriament, és la mateixa barbaritat que si a les dones occidentals les obliguen a posar-se un vel quan van en algun d’aquells països.

Recorde que fa uns 65 anys, jo era escolanet i passava l’estiu a un poblet de l’Espadà, on ajudava a missa. Alliçonat pel capellà del meu poble, que exigia que les dones anaren a missa con medias, manga larga, velo y traje honesto, com deia un cartell a la porta de l’església, vaig advertir a una senyora anglesa que passava els estius en aquell poblet i que pretenia entrar-hi, que no podia fer-ho. Com fan els talibans. Com volen fer els francesos. Tota la vida he tinguda en la memòria aquella senyora, de pell tan blanca, i me n’he avergonyit d’haver-ho fet.

Ara bé, el que més m’ha intrigat és la pèrdua de memòria de molta gent, que no recorden, o no volen recordar, que les nostres iaies vestien pràcticament com ho fan les mores. No anaven a les platges, quina vergonya, i si ho feien o no prenien el bany, o ho feien mig tapades i separades dels homes. Tampoc recorden que estaven sotmeses per llei a la voluntat dels seus homes, que no podien ni demanar un passaport, ni fer una compravenda... sense l’autorització dels homes, del pares primer i dels marits després.

També m’ha intrigat el desconeixement dels esforços que estan fent, en aquells països, les dones més progressistes, escriptores, professores, etc. Estan fent el mateix que feren ací les nostres dones que, pioneres, s’enfrontaren a la moral imperant i anaren conquerint els seus drets conculcats. I que encara continuen essent conculcats i qüestionats per alguns sectors més reaccionaris, arengats per alguns bisbes i capellans, que estan al nivell dels rabins i dels imams més reaccionaris (Joan Carles Martí, dixit).

No estaria de més, doncs, que començàrem a parlar dels esforços positius que estan fent en el món musulmà, i no tant dels negatius, perquè podem equivocar-nos pensant que nosaltres vivim en un paradís tot de llibertats, sense repressió, sense masclisme, ni violència de gènere, i això no és veritat.

En conclusió, deixem que les mores facen el seu camí i que assolisquen cada dia més llibertats... i que prenguen el bany com vulguen. Els qui s’escandalitzen de veure-les amb el burquini tenen la mentalitat dels qui ho feien quan les nostres dones començaren a usar el biquini. És la mateixa morbositat repugnant.

La nostra feina i la d’ells, sobre tot d’elles, ha de ser aconseguir la igualtat de gènere i que s’acabe la violència masclista i que les dones gaudisquen de la seua llibertat... En aquest sentit, també crec que hem d'insistir perquè facen callar al cardenal Canyissars, per repressor i antifeminista i per incitar els catòlics a rebel·lar-se contra les lleis més progressistes, com les de la igualtat de gènere. Per cert que, on va aquest eminent cardenal, lluint una capa de set metres de llarga, com la reina d’Anglaterra, però de color carmesí? Açò si que és un escàndol.

divendres, 26 d’agost de 2016

Cañizares té els díes comptats?

Cañizares té els díes comptats?

Article publicat a LEVANTE-EMV el dia 26 d'agost de 2016
 
A la vista de les contradiccions entre el que prediquen el cardenal Cañizares i el papa Francesc, en matèries tan fonamentals com el paper de la dona en la societat i en l´Església, en els temes de la sexualitat i en tants d´altres, no és d´estranyar que tothom es pregunte com és possible. Mentre el papa predica l´amor al pròxim, dones i homosexuals inclosos, el famós cardenal manté que les dones mut i a la gàbia; que això de la igualtat de gènere és la destrucció del món, i que de diaconesses, ni parlar-ne. Sobre els gais i lesbianes, no cal ni dir per on van les divergències.

Cañizares, a qui rebategí Canyissars per la seua actitud contra l´ús del valencià, no té atura en els seus exabruptes. En l´arenga del dia de la Mare de Déu d´agost, incità a la rebel·lió dels catòlics contra les lleis i contra el govern. Són molt importants les repercussions polítiques de les seues paraules, perquè tenen o poden tindre una influència negativa en les consciències i influir en les conductes socials i fer-les esdevenir antisocials. De fet, a Polònia, Cañizares ha estat aclamat pels joves catoliquets de tot el món, per la seua actitud integrista, potser de les més ultramuntanes en el catolicisme actual.

Hi ha també motius perquè opinem que si algú no pot fer política contra les lleis de l´Estat, són els jerarques catòlics que viuen a expenses de les dotacions pressupostàries, les subvencions i les exempcions fiscals. No m´explique per quina raó no s´esmena la irregular situació de la jerarquia catòlica i s´acaba amb els privilegis de què fan ús i abusen.

L´Estat ha d´ésser aconfessional, segons la Constitució. Per molta gent inscrita als llibres parroquials, en realitat els catòlics practicants són una minoria, perquè la majoria sols ho són pel folklore familiar i social; o han deixat d´ésser creients. També hi ha els devots d´altres religions i sectes. I sobre tot hi som els agnòstics i ateus. Per tant, cap religió no pot tenir privilegis i qui vulga apuntar-se a alguna, que s´ho pague.

Tornant a la línia bíblica i acceptant la hipòtesi que al darrere dels bisbes hi ha el mateix Esperit Sant, la pregunta que s´han de fer els creients és: per què hi ha tantes contradiccions entre uns bisbes i altres? Per què tantes contradiccions entre les idees que llancen des de les trones uns i altres? A qui han d´obeir, doncs, al papa o a Cañizares?

Per a evitar desviacions i males interpretacions, al Vaticà, on sempre han practicat el control més estricte, el papa ha creat una comissió paritària (tres homes i tres dones) que ha d´estudiar l´accés de la dona al diaconat. Sembla que les dones ja no seran esclaves de ningú, com vol Cañizares. Al front ha nomenat un jesuïta manacorí, l´arquebisbe Lluís Francesc Ladaria, que aviat faran cardenal. Potser, doncs, que Cañizares, i altres bisbes integristes, tenen els dies comptats per a anatemitzar ningú, incitar a l´odi i donar escàndols.

dissabte, 20 d’agost de 2016

UN PASTOR, PERÒ DE CABRES



UN PASTOR, PERÒ DE CABRES

La imatge dels bisbes pastors d’ovelles, a imatge del Bon Pastor, ve de les escriptures, o siga que està molt documentada. Jo m’he entretingut recercant en la Bíblia i no tinc cap dubte que la idea que els creients són un ramat d’ovelles i els seus bisbes i rectors són els pastors, és fundacional, paraula de Déu, doncs.

A partir d’aquesta constatació i a la vista que el cardenal Canyissars va a la seua bola, en matèries tan fonamentals com el paper de la dona en la societat i en l’església, o en els temes de la sexualitat, la pregunta que cal fer-se és si en lloc d’un pastor d’ovelles ell se sent més com un pastor de cabres, que no és igual, com tractaré d’explicar.

Els pastors d’ovelles són gent senzilla, bondadosa i solidària, com els ramats que menen. Ho sé de primera mà, perquè he tingut ocasió de parlar amb alguns d’ells. Els de cabres, també ho sé, són més solitaris i rústecs, com els seus ramats, avesats a la vida difícil d’uns animals indòcils que, a la més mínima, salten fora de la tanca i són difícils de menar.

Per les maneres i pels seus exabruptes, l’eminentíssim cardenal Canyissars s’assembla més, doncs, a un pastor de cabres que no a un d’ovelles. Mentre el ramader suprem o Sant Pare s’afirma en la seua doctrina d’amor al pròxim, dones i homosexuals inclosos, el cardenal proclama des de la trona, orgullós amb el que  diu, retronant, que els catòlics s’han de rebel·lar contra la llei, contra el govern, i que les dones mut i a la gàbia i que la igualdat de gènere és la fi del món...

No sé què en diuen les dones catòliques, perquè cap monja, cap catequista, cap congregació devota n’ha piulat. Tampoc hi diuen res els pastors de les ovelles parroquials, o capellans, que no pensen com ell. El Vaticà també calla. Canyissars és com Rita Barberà, que donen por i ningú gosa denunciar-los.

Em pregunte qui em dóna veu en aquest assumpte, perquè a mi no m’afecta en absolut el que diga o deixe de dir el famós cardenal, però si que em preocupen les repercussions polítiques de les seues paraules, perquè tenen o poden tindre una influència negativa en les consciències i influir en les conductes socials i fer-les esdevenir antisocials.

Hi ha també un altre motiu per a tenir alguna opinió i expressar-la, i és que, precisament si algú no pot fer “política” contra les lleis de l’Estat són els jerarques catòlics, que viuen a expenses de les dotacions pressupostàries, les subvencions i les exempcions fiscals. No m’explique per quina raó cap partit polític pren posicions per a esmenar la irregular situació i acabar amb els privilegis de què fa ús i abusa, en nom de Déu, la jerarquia catòlica. Quin temor els infonen? Supose que no tindran por a l’infern. O és que accepten la fal·làcia franquista que Espanya és catòlica, apostòlica i romana?

L’Estat és aconfessional segons la Constitució. Per molts ciutadans i ciutadanes que hi haja d’inscrits als llibres parroquials, en realitat els catòlics practicants són una minoria,  perquè la majoria ho són pel folklore familiar. O han deixat d’ésser-ho, amb tots els respectes per uns i per altres. També hi ha els creients d’altres religions i sectes i sobre tot els agnòstics i ateus. Com la Constitució és igual per a tots: o tots moros o tots cristians, però privilegis per a ningú.

A part que crec que la justícia no pot continuar protegint aquests bisbes casposos, pastors de cabres monteses. Per això, com estan arxivant les denúncies que es presenten als jutjats contra ells, l’obligació que tenim és d’exigir que la justícia siga igual per a tots. Demanar-ho no està de més, perquè no ha estat així en el cas de la infanta i ara dels bisbes...

Hi ha també el fet ben cridaner que el Vaticà deixa fer aquests personatges, quedant en evidència la comunió episcopal (es diu així? Escric de memòria). També deixen en evidència el papa Francesc i, de fet, si s’aclamen a algun papa no és a l’actual, sinó als antecessors més retrògrades, especialment a Joan Pau II. Per menys motius dels que fan aquests bisbes, a altres els han excomunicat. Aquests tenen butlla?

Seguint en la línia bíblica. sense mofar-me de res, i acceptant la hipòtesi que al darrere dels bisbes hi ha el mateix Esperit Sant, la pregunta que s’han de fer els qui s’ho creguen és: per què hi ha tantes contradiccions entre uns bisbes i altres? Per què tantes contradiccions entre les idees que llancen des de les trones uns i altres? A qui hem d’obeir? Per a evitar contradiccions, desviacions i males interpretacions, precisament el Vaticà sempre ha practicat el control més estricte i, per tant, per què no controlen Canyissars, Pla, etc?

Finalment vull reflexionar i fer-me unes preguntes, sobre dos fets, molt relacionats amb aquests pastors tan reaccionaris i sobre nosaltres els valencians. En primer lloc, per quina raó el País Valencià i especialment la diòcesi valenciana dóna un percentatge tan elevat de pastors de cabres com aquests. Quin dimoni s’emparà del Seminari de Montcada en els anys seixanta, que és quan tota aquesta gent s’hi formà. En quines pràctiques perverses foren ensinistrats.

La segona reflexió té a veure amb la relació negativa de tots aquests amb la llengua. Per què el seu menyspreu i el seu odi a la llengua, que els ha impedit fins ara i impedeix d’aprovar els missals i llibres litúrgics en valencià.

Totes aquestes preguntes tindran resposta si els capellans progressistes, que són més o menys coetanis dels pastors de cabres de què estic escrivint, s’ho proposen. Jo els anime a fer-ho i fins i tot a visitar coralment el Nunci, el Vaticà, la Haia i l’ONU, si cal. No percebeu la pudor de sofre que se sent, amics?

Aprofitant l’ocasió i per acabar, dedique uns versos al cardenal, i a les dones valencianes, sense mala intenció:  
       L’eminent Canyissars / la igualtat d’homes i dones / es passa per l’engonal./
       ‘Les dones són esclaves / del senyor’,  diu / doncs que no siguen faves / i que no diguen ni   piu. / 
       Piu, piu, piu, fa la gallina quica / piu, piu, piu, fa el gall quic...

Terceres eleccions i un front popular

Terceres eleccions i un front popular

Article publicat a Levante-EMV el dia 19.08.2016 
 
La imatge dels polítics espanyols d´incapacitat d´arribar a cap acord per a formar govern, fa pensar que són possibles unes terceres eleccions. Rajoy, que és el gran fracassat, diu que al món se´n riuran de nosaltres, encara que de qui se´n riuen és d´ell, però vol fer creure que és per culpa dels altres; aquesta trampa ja la feia Franco.

Com llevat de Rivera, fins avui no compta amb ningú més que el recolze, ha llançat la fantàstica proposta que els socialistes tenen l´obligació de salvar-li la cara, per «sentido de Estado». Tots els seus papagais populars repeteixen el que ell diu, com les coristes. Compta amb l´estranya col·laboració d´una sèrie de mòmies socialistes (González, Bono, Borrell, Guerra, alguns barons...) que aproven que Pedro Sánchez es doblegue a fer el que volen els del PP. En realitat, els qui ho pensen són els grans empresaris (Íbex 35, etc.), de les canongies dels quals depenen tots ells.
Per a crear opinió, cada dia una púrria de comentaristes i de periodistes de pa sucat, repeteixen els mateixos arguments, per a engalipar el veïnat. Explícitament o implícita, pressionen els socialistes perquè facen bondat, a favor de Rajoy. Fins i tot els responsabilitzen si ha d´haver-hi terceres eleccions, perquè no tindrem els pressupostos a temps, diuen, ni els jubilats veuran augmentada la pensió (dos euros) i que tot serà un desastre...

La realitat és que si ha d´haver unes terceres eleccions serà perquè Rajoy no acabarà d´aconseguir els vots que li manquen, i a continuació, perquè tampoc ho aconseguirà Sánchez. En aquest cas, doncs, els partits haurien de suspendre definitivament els actuals caps de llista, especialment el trio RSR (Rajoy, Sánchez, Rivera) i substituir-los per carn més fresca. El veïnat ens ho mereixem.

Com estic situat en l´ala esquerro-nacionalista, si arribem en aquesta situació crec que haurem de deixar de fer més cagades, i arribar a uns punts d´acord, entre nosaltres. No és la primera vegada que dic que, de la mateixa manera que la dreta ja té la seua unió patriòtica, hauríem de formar un front popular progressista. Sé que a molts socialistes els entra caguera només sentir aquesta idea. Els vots d´aquest possible front popular, però, són més que tots els de la dreta.

Posats a la feina, l´esquerra i els nacionalismes, però, hem de renunciar a alguna cosa, perquè els dolents tenen un sol líder i un suplent (Rajoy i Rivera). I tenen un pacte, recolzat pels empresaris i per la jerarquia catòlica. I s´han conjurat a no canviar les polítiques reaccionàries actuals, reforçar el centralisme i atacar els nacionalismes. Front a ells, nosaltres tenim més de vint líders, i cap pacte, encara.

En conclusió, les esquerres i els nacionalismes no hem de témer una tercera oportunitat, si rectifiquem; no tenim res a perdre. Qui ha de témer les terceres eleccions són els de la dreta, que perdran el xollo, tot el xollo.