dilluns, 20 de setembre de 2021

Tira més un pèl d’això que una maroma de barco

Article publicat a SAÓ, el 20 de setembre de 2021

El repunt 64

Petit homenatge a tots els amics secularitzats.

Amb tot el respecte a l’anell episcopal que encara ostenta, jo també vull reflexionar sobre la sorprenent història de Xavier Novell i la seua parella, que ha commogut el món catòlic i impressionat un poc a tots els qui no som d’aquesta congregació. Un bisbe català (de Solsona), que encara jove (cinquanta-dos anys), s’enamora d’una divorciada amb fills i ho deixa tot per aquest motiu, és un cas digne de menció, de novel·la rosa, tema d’una pel·lícula romàntica… Si s’hagués tractat d’un sacerdot qualsevol, la notícia no hauria tingut tanta ressonància, perquè, quants se n’han secularitzat pel mateix motiu que Novell o ho faran a partir d’ara i no alcen tanta polseguera? Tractant-se d’un bisbe (un poisson gros) la cosa canvia, és evident. Tant en aquells casos com en aquest, a ningú de nosaltres ens correspon ni jutjar, ni opinar, perquè les decisions de cadascú són íntimes i la moral diu que de internis neque eclesia, però sí que podem opinar.

Podem assenyalar tres contradiccions que es donen en aquest cas i subratllar també la suposada presència del dimoni en aquest afer. La primera contradicció és la del bisbe Novell blasmant des de la trona i la càtedra contra l’avortament, l’ús dels preservatius, el matrimoni homosexual, els homosexuals mateixos i el canvi de sexe i promovent teràpies de reconversió sexual; o siga, molt reaccionari. Com l’encara bisbe emèrit s’ha aparellat amb una divorciada, haurà d’aclarir si ara creu el mateix que quan predicava, o si ha canviat de criteri, haurà de dir-los-ho als feligresos als qui haurà turmentat fins ara. La segona contradicció és que Novell penja la sotana, però no trenca amb Roma, perquè li han imposat el silenci i fins ara això fa. Aleshores, com quedem, dins o fora? I la tercera contradicció fou quan es posicionà a favor del referèndum per la independència de Catalunya, però sols amb l’objectiu de fer que la nova constitució de la república recollira la doctrina reaccionària de l’Església catòlica en matèria sexual i social, que sempre ha defensat. Per tot plegat, doncs, de progre no n’és gaire.

Respecte de la presència del dimoni, ara d’una diablessa, en l’afer del bisbe emèrit de Solsona, aquesta és l’aportació tradicional de la beateria més rància i del masclisme més militant, i és per això que m’he interessat més a pensar. A banda del tuf medieval que fa la suposada presència de Satanàs, és digne de subratllar que han estat les ànimes més beates de la diòcesi, secundades per la beateria universal i del Vaticà, les qui hi han vist la mà satànica, mitjançant Sílvia Caballol, que és l’amor confés de Novell. Segons aquesta denúncia demoníaco-teològica, el bisbe ha estat infestat, i així, aquest és un pobre home i víctima, o siga l’Adam que ha perdut el paradís de la seu de Solsona; el dimoni el temptà mitjançant Eva (o siga la senyora Caballol) i l’infestà. Com? Perquè com diu la saviesa popular, tira més un pèl de figa que una maroma de barco i el dimoni, que se la sap tota, usa l’esquer més convenient en cada cas. Així les coses, aquesta mateixa gent ja sap que la solució és sotmetre el bisbe a l’exorcisme i fer fora el dimoni (i la dona, se sobreentén). Al llarg de la història ha estat “normal” acusar les dones de bruixeria, per disculpar els pecats dels homes, o siga el masclisme més pur i dur i amb benediccions i indulgències plenàries. Propose un sil·logisme per als il·lustres filòsofs no metafísics, especialment per als materialistes, o siga els ateus: si no existeix cap déu ni deessa, no pot existir tampoc cap diable ni diablessa.

Crec raonable que, en defensa de la llibertat del bisbe i els seus drets a les seues interioritats, de la respectabilitat de la senyora Caballol i dels fills que estaran vivint una situació molt injusta i de la gent bona i intel·ligent del bisbat de Solsona, jo crec que el Vaticà ha de deixar expressar-se a Novell, a veure el que diu i com se’n surt. Si explica que tot és producte de l’enamorament, ningú ha de tenir res a dir; a València, que som molt comprensius, diríem que el senyor bisbe està enfigat i que ja se li passarà, perquè la processó és llarga i el ciri curt. Als qui s’han marejat amb el tema del dimoni i del pecat, especialment si són del gremi de la sotana, cal recordar-los que haurien de creure que el sexe és una creació divina, perquè és Déu qui ho ha fet tot, segons ells, per a la reproducció de l’espècie i com a remei de la concupiscència. Que deixen tranquil Novell i tots els qui pengen les sotanes! La institució església, si tenen res a dir que els ho diguen a ells, però sense imposar-los silencis. En aquest cas, la sort de Novell supose que és que el papa Francisco no és de la Inquisició.

Jo, personalment, com tinc vora trenta anys més que el bisbe i ja no sóc víctima de les seduccions i encanteris sexuals (gràcies a Déu), aconsellaria que deixen tranquil l’home, que ja s’ho farà com podrà, com crec que han fet amb l’ex-bisbe de Mallorca, que l’han traslladat a València on fa de bisbe auxiliar, viu amb discreció la seua vida i apa. Aquests homes, si volen aparellar-se, que ho facen, perquè com aconsellava un famós filòsof grec als alumnes “tant fa que us caseu com si no, perquè igualment us en penedireu”, Que els deixen viure en pau, que comencen a guanyar-se el pa amb el seu propi suor i que no ens costen cap gallet més, és menester. Per altra banda, a l’església hi ha hagut sempre la hipocresia sexual suficient, que els més intel·ligents han sabut aprofitar, com les famoses criades dels clergues que solien ésser també les amants, i els fills i filles, els nebots i les nebodes. Supose que al Vaticà tindran un fitxer al respecte, un gran fitxer, que haurien de desclassificar.

Evidentment, cap església no tindria tants mals de cap si no obligaren al celibat, que és un invent humà, exactament de 1139 (cànons del 2 concili de Letran); no és cap manament diví. El matrimoni sí que és una decisió dels déus, si ens atenim a la mitologia universal i a la mateixa Bíblia, El celibat és una “solució” eclesiàstica de repressió dels instints i perversió de l’esperit. Semblava que l’actual Papa anava a posar remei a aquest tema, com al del tractament de l’homosexualitat, el reconeixement del paper de la dona en l’església, etc. No ha fet gran cosa, per ara, i pot ser que siga perquè la poderosa cúria vaticana li ho té vetat, això diuen alguns. Jo també supose que és per això, perquè l’organització ha esdevingut un gran monstre, un enorme drac, al qual temen fins i tot els governs (Stalin no comprenia que el Vaticà tingués tant de poder, quan en realitat no tenia ni exèrcit. Hitler no es va atrevir a esclafar Roma… L’únic que es passà per l’engonal el Papa fou el Franco, tu, quin paio, que va desoir tantes vegades les peticions papals perquè no afusellara tanta gent honesta i digna, com Pesset). Doncs, jo crec que la cúria vaticana és el perill i que Francisco nada i guarda la roba com pot i que els creients han de resar perquè vinga un sant Jordi, espasa en mà, a matar el monstre i deslliurar la donzella.


Ja se sap que al Vaticà es practica la paciència més profunda del món i que el temps allí passa més lent encara que en un monestir budista. Creuen, perquè els convé, en les paraules de Jesús: 2el cel i la terra passaran, però les meues paraules no passaran2 (Lluc 21:33) i dormen tranquils i creuen que segurs, però també han de creure’s tota la resta del llibre sagrat i revisar i distingir les paraules divines de les decisions humanes per no confondre-les. I han d’esmenar els errors que arrosseguen al llarg de la història. Que s’espavilen, perquè no sempre arribaran a temps de congraciar-se amb tots els galileus incompresos, menystinguts o perseguits. Però, ja s’ho faran, perquè d’ells és el negoci.

 

 

dissabte, 18 de setembre de 2021

 

UNA AFGANESA A LA TELE ÀPUNT I EN CATALÀ

Article publicat a LEVANTE-EMV el 18 de setembre de 2021

 Tímidament, el canal d’ací baix, ÀPUNT va aproximant-se al d’allà dalt, TV3, i per això hem vist una jove afganesa, que viu a Barcelona, parlant en perfecte català sobre la tràgica situació del seu país. A la televisió catalana solen treure, prou sovint, indígenes de tot el món que, radicats a Catalunya, han après català i poden explicar les coses de la seua nova vida i com mantenen llurs cultures, gastronomia, festes, tradicions..., sense deixar d’integrar-se a la nova realitat. Lamentablement, fer una cosa així, al País Valencià ens resulta una mica més difícil i no perquè no tinguem entre nosaltres immigrats que s’han integrat i parlen valencià, sinó perquè la societat valenciana no estem tan conscienciats a acceptar-ho, ni tampoc a fer fàcil la integració als nou-vinguts, als quals els parlem en castellà, o en indi, o en signes! Ho hem fet abans amb els immigrants peninsulars: parlant en castellà als andalusos, als murcians, als extremenys... I fem el mateix amb els xinesos, marroquins, sudamericans... Aquest és l’error que cometem, que no els ajudem a integrar-se i a fer-se ‘valencians’.

 

A Catalunya no han exclòs ningú que haja volgut integrar-se, sinó que els han ajudat a fer-ho: a l’escola, als casals de cultura dels barris, a la Universitat, al treball, la mateixa societat... i els va tant bé que la immigració ha acabat integrant-se i parlant català, com la jove afganesa de la tele. Aquella idea que és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya (i més si parla català), fou brillantment exposada per Francesc Candel, valencià de Casas Altas que parlava xurro quan emigrà a Barcelona, convertint-se en un altre català més; fou l’autor del llibre Els altres catalans, i com era tio meu, en puc parlar a bastament.

 

Doncs aquest és el camí: el de la inclusió dels immigrants, començant per respectar-los i ajudant-los perquè aprenguen a parlar valencià i no excloent-los. Els resultats poden ser magnífics. Uns veïns meus, xinesos, que ho han fet, llurs fills han obtingut les millors notes a l’institut i a la Universitat. És evident que també hi ha un altre front obert o que s’ha d’obrir, aquest intern, per fer que els valencians que hablan castellano facen la seua reconversió a parlar en valencià i a sentir-se’n orgullosos. Haurien de començar a donar exemple l’administració, l’església, les editorials, els mitjans de comunicació... No ho fan i són molt negatius,

dilluns, 6 de setembre de 2021

 

LA GUERRA IBÈRICA (i II)

Article publicat a SAÓ el 6 de setembre de 2021 /Repunt 62)

Continuant el que exposàvem al Repunt anterior (61), on refusàverm convertir Madrid en el centre de tot l’Estat, que és un propòsit que no ve d’ara, sinó de lluny (dels Àustries), però que és amb Aznar, la seua agència d’intoxicació FAES i la presidenta Ayuso, que s’han dedicat definitivament a la feina, en detriment del País Basc i de Catalunya, especialment, aquesta vella i renovada idea ha començat a explosionar. Als unionistes-constitucionalistes sembla que els agrada aquest revival madridista, especialment als del PP i Vox, i a la xiu-xiu a certs barons socialistes, a excepció de Ximo Puig i Francina Barberà, que ja han estat cridats a l’ordre des de la Moncloa.

És curiós, però, que siga Madrid qui també posterga, obcecats per la dèria antibasca i anticatalana, una gran part del territori més espanyol, o de pata negra, concretament les seues terres buides que sí que existeixen, com Extremadura, on reclamen coses tan bàsiques com un servei de ferrocarril digne i eficaç, o nombroses comarques de Castella-Lleó, de la Manxa o de l’Aragó (Teruel Existe)… I és així que no pensen que ben a prop de casa tenen tantíssimes comarques abandonades i tant a fer.

I és aquest madridisme exacerbat, artificiós i fatxa que explica l’èxit de les tres darreres presidentes madrilenyes, Aguirre, Cifuentes i l’Ayuso. Especialment l’estultícia d’aquesta darrera, com en el seu moment de l’alcaldessa Botella, criden l’atenció per dues coses, típicament aznarianes: per l’enorme ignorància que tenen de tantes coses, com de la història, per la petulància que demostren amb els seus missatges de fira de poble i pel seu descaro i “desfachatez” o desvergonyiment.

El paper de la Corona en la Guerra Ibèrica

Els qui faltaven, la Corona, han entrat de ple. En aquesta corte de los milagros que és l’Estat espanyol ho tenim tot, perquè ja s’encarregà Franco de deixar-ho així, todo atado y bién atado. Ell va decidir reinstaurar la monarquia sense consultar el poble, que l’any 1936 ja l’havia enderrocat en unes eleccions democràtiques. A ell l’inspirava Déu, i ell mateix era caudillo por la gracia de Dios. Amb la intervenció divina de la seua part no calia fer cap referèndum ni consulta popular, pensà Franco, que por cojones trajo a los Borbones, com em deia mon tio Ovidi. És evident, doncs, que aquesta decisió fou il·legítima i per tant, les institucions que la varen aprovar, començant per les Corts, quedaren irremeiablement marcades per la il·legitimat i per la més absoluta manca de democràcia. Poca gent protestà i una bona part de dòcils espanyolitos, que cridaven Franco, Franco, acceptaren el frau; tots no, perquè a la perifèria peninsular hi va haver molta abstenció i posicionaments en contra.

A la monarquia reinstal·lada pel dictador se l’ha intentat protegir amb prerrogatives totalment desfasades i tan antidemocràtiques com la de la impunitat més absoluta del monarca; també atribuint-li un seguit de miracles i d’inventar dubtoses intervencions reials en el cop d’estat de Tejero, etc. La realitat és que, des que Isabel II hagué de marxar a l’exili de París, ja fa 150 anys, els Borbons ens han donat uns espectacles tan rebutjables com els d’aquella reina mateixa, com els que feren abdicar a Alfonso XIII, exiliat a Roma en 1936, i últimament els protagonitzats per Juan Carlos I, evadit a Dubai, per temes de corrupció i sense presentar-se davant la justícia (tampoc la Fiscalia li ho ha demanat). Aquesta gent també són responsables de la pèrdua de les darreres colònies d’Amèrica (guerra de Cuba), d’Àsia (guerra de Filipines) i d’Àfrica (Guinea, Sàhara i Marroc, aquestes perdudes per Franco). S’han patit tres guerres carlistes per qüestions familiars dels borbons i, finalment la guerra civil que provocà Franco; etc. Quin desastre.

Només faltava veure actuar l’actual monarca en el tema del procés de Catalunya, de manera totalment anticonstitucional i a favor dels unionistes. Això i els insuportables i repugnants escàndols de corrupció de son pare pot ser que li costarà la corona, segons opinen molts comentaristes de la premsa mundial, i uns pocs de la perifèria de l’Estat. Amb això començaria la III República.

Però, quan “ells” són els anticonstitucionals, ací no passa res?

M’escriu l’amic Vicent San Ramon que “Madrid és, a efectes pràctics, una ciutat estat”. Jo havia criticat la maniobra aznaro-ayusista de posar Madrid a dalt de tot, al coromull de l’Estat, papant-se l’economia, la banca, el transport ferroviari, etc. de tots i San Ramon em dóna la clau del despropòsit: que Madrid és, de fet, una ciutat-estat. Però, és evident que constitucionalment això no és possible, que la Constitució contempla Madrid com la capital d’una autonomia uniprovincial, sense cap prerrogativa especial ni excepcional, llevat que casualment o no en aquesta ciutat tenen la seua seu tot el govern central i les màximes institucions, però no és una ciutat estat, no ho diu així la constitució i doncs, el que fan i volen consagrar és inconstitucional. Malgrat la inconstitucionalitat de la maniobra, ningú no reclama l’aplicació de l’article 151, ni l’anul·lació del parlament i del govern madrilenys, ni pensa enviar la guàrdia civil ‘a por ellos’, ni pressionar les empreses i la banca a marxar de Madrid, etc.

La hipocresia de no veure’s els propis pecats i criticar els dels altres és molt típica de la gent de dretes, que diem fatxes, que també tenen el convenciment que “ells” són els bons i que sempre tenen raó i que, en conseqüència, són els únics capacitats i legitimats per a governar. Per això els fa tanta nosa veure que governen altres i no poden pair-ho i d’ací ve aquell mantra d’Aznar: ‘váyase señor. Gonzalez’, que ara Casado ha fet seu: ‘váyase señor Sanchez’. En el cas concret d’Aznar aquest encara anava i va més enllà, perquè ell se sent predestinat a ser el milhomes que no és i en això no és l’únic, perquè ja s’hi sentia Franco i tota aquella gent que tragué les armes contra el poble i provocà la guerra civil; Casado no s’atreveix a pensar tan alt i, més realista i resignat, sols pensa a arribar a la Moncloa amb la col·laboració de l’extrema dreta.

Com els intents dels catalans i abans també dels bascos, per fer uns referèndums i que els respectius pobles decidiren la seua independència o no, i com davant la posició tancada dels unionistes i constitucionalistes, ho intentaren també amb una declaració unilateral d’independència, i perquè “tampoc això no figura en la Constitució”, passà el que passà i els unionistes i constitucionalistes s’imposaren per la força. Però en el cas de Madrid és una altra cosa i aplicar una modificació unilateral del mateix text, per convertir Madrid de fet en una ciutat-estat, això sí que ho troben possible. Aquesta gent diuen i fan el que volen, que per això són els bons patriotes, i no els cau la cara de vergonya, que no tenen.

“Ells” acostumen a robar, per exemple, i a confessar-se per a poder seguir robant i tornar-se a confessar (padre, pequé, cops al pit, ego te absolvo). És la mateixa gent que manté un codi penal que condemna un pobre home per robar quatre gallines per alimentar la família, a un pobre operari per fer treballs i no cobrar l’IVA… Ells són capaços de cobrar sobresous i de fer obres clandestines pagant-les en negre… Ells, que són especialistes a evadir impostos i a traslladar fortunes a paradisos fiscals, mantenen un codi penal que no s’apliquen entre ells (‘la ley es igual paga todos’, que deia Juan Carlos I, i mira-te’l, amb quina barra i impunitat ha fet tantes malifetes, punibles per a qualsevol altre ciutadà). Vicent, no podem seguir mamant-nos el dit i hem de dir, prou!

Finalment i per posar fi, momentàniament a aquest noticiari de la Guerra Ibèrica, direm alguna cosa de la República Federal Ibèrica.

Les entitats polítiques que diem nacions es construeixen i desenvolupen segons els principis que les conforma i per això hi ha tantes discrepàncies en el seu avenir. Les n’hi ha que naixen amb una voluntat expansiva que les fa cobejar altres terres que les seues i algunes intenten formar imperis, dominant les nacions immediates i altres més llunyanes  (p. ex. Roma, Anglaterra, Espanya…). Al llarg de la història unes nacions sucumbiren definitivament o gairebé, davant de la nació dominant, com Occitània i Bretanya, anul·lades per França, o els maies i els inques, per Espanya. En altres casos es resistiren, fins que els arribà l’hora d’independitzar-se (p. ex. les colònies franceses, angleses i espanyoles que ho aconseguiren en els segles XIX i XX), Finalment, com a nacions que s’esforcen a aconseguir-ho hi ha, entre altres, el Quebec, Escòcia, Irlanda del Nord, Gal·les, Còrsega, Euskal Herria, els Països catalans, Còrsega …

En aquesta dinàmica de la història hi som cada nació de la península, cadascuna amb els seus particulars problemes amb relació a la submissió o no, però amb el denominador comú de necessitar una revisió a fons de la relació entre la nació dominant i les dominades. En el segle XIX es va formular a Lisboa una proposta per solucionar el conflicte de relacions, en l’àmbit de tota la península Ibèrica, amb la idea de conformar una República Federal, amb Espanya, Portugal i Andorra, que podria haver estat la solució als problemes que s’arrosseguen de tants segles ençà. No fou possible perquè la idea no agradà als cercles madrilenys, encara que sí que comptà amb adeptes a Catalunya. Sols citaré uns quants intel·lectuals que defensaren aquesta idea: els portuguesos Pessoa i Saramago; Unamuno; Maragall i Jacint Verdaguer. No tinc clar si Blasco Ibáñez hi tingué alguna aproximació. Sí que fou significatiu l’organització de la FAI com la Federació Anarquista Ibèrica.

Cal suposar que, a excepció dels nostàlgics supremacistes especialment de l’Espanya-Una-Grande, una solució com la de la República Federal Ibèrica podria posar fi als problemes que ens enfronten: Portugal reclama Olivença ara en mans espanyoles, Espanya reclama Gibraltar, ara en mans angleses; a Galícia hi ha el moviment reintegracionista amb Portugal; a Euskal Herria la reivindicació del país basc francès, i al Rosselló i el Capcir el seu retorn a Catalunya (en ambdós casos foren terres “regalades” pels reis espanyols als francesos…). Andorra també podria veure més segura la seua existència. Aquesta Federació de Repúbliques Ibèriques, sòlida i competent, podria ser també una bona solució per a l’estabilitat del sud d’Europa. Aquesta és una gran idea amb la qual interrompem aquest noticiari de la Guerra Ibèrica.

 

dissabte, 4 de setembre de 2021

 

EL LLENGUATGE DE LES MÀQUINES

Article publicat a Levante EMV el dia 4 de setembre de 2021

  Tots els éssers vius disposem d’uns sistemes de llenguatge propis que ens permeten intercomunicar-nos i així hi ha el llenguatge dels animals i dels homes, de les flors i els arbres... Fins i tot hi ha el llenguatge de l’aigua, dels núvols, dels vents... També les creacions dels homes (màquines) poden tenir el seu llenguatge, dels robots, dels vehicles (automòbils i motos) que els més entusiastes entenen.

 Jo he entropessat amb el llenguatge d’una màquina de fer ressonàncies magnètiques amb la qual els metges saben les condicions en què es troba el nostre cos per dintre i hi poden actuar, per exemple després d’un accident poden saber què han de fer amb els ossos, les venes, els músculs, els nervis, el cervell... Col·loquen l’individu a tractar, ajagut dintre d’un túnel, que sembla una cova, i el deixen totalment quiet, aleshores engeguen la màquina i durant més de mitja hora s’organitza un pandemònium de sons estranys, alguns que semblen crits, altres grunys d’animals, tocs secs i foscos, tot molt amenaçador... De tot això va prenent nota la màquina i hi surt un retrat de la realitat.

 De mi, després de la ressonància a què em sotmeteren per l’accident que vaig patir a Mallorca, saberen quines coses m’havia trencat, m’operaren i cosiren amb unes plaques de titani i apa. Una màquina, doncs, meravellosa, gràcies a la qual un l’equip metge féu molt bé la seua feina. Quan hi vaig sortir del túnel, em vaig prometre contar-ho, amb ganes de fer una proposta de millora, si és possible. El que vaig oir al túnel era més o manco: toc-toc-tocotoc-toc-toc, grap-grap-grap;, pit-pit-pit-pit... i després d’un breu descans, torna-va: ta-ta-ta-ta-ta, toc-toc.toc, gruny-gruny-gruny, grist-grist-truc-truc, pi-pi-pi, silenci i torna-va: catrac-catrac, flist-flast, boc, boc, boc... i així més de mitja hora llarga. Jo estava petrificat, perquè m’havien dit que premera un polsador si sentia alguna cosa estranya.. Tot era tan estrany que, sols per la fe en els avanços de la medicina, no vaig tocar el polsador.

 Ja asserenat pense que podrien substituir aquells sons desconeguts i amenaçadors per altres més familiars i tranquil·litzadors. música de Mozart, per exemple; o per als afeccionats al futbol, un seguit de gols, gol-gol-gol-goool...,; per als folklòrics, un traca-trac-traca-trac, olé... Supose que als tècnics no els resultarà tan difícil substituir uns sons per altres i que el resultat serà igualment vàlid per a la feina dels metges i en benefici dels ressonantats.