dimarts, 14 de novembre de 2017

CRÈIEM QUE TOT S'HAVIA ACABAT, I NO ERA VERITAT

CRÈIEM QUE TOT S'HAVIA ACABAT, I NO ERA VERITAT
Article publicat a SAÓ el 14 de novembre de 2017
 
Amb les ganes que teníem de la mort de Franco (que ho féu al llit, per a la nostra vergonya), de la legalització dels partits, les eleccions i la Constitució, crèiem que ja estàvem en Xauxa. A poc a poc hem anat caient de la burra, uns més aviat que altres. Jo em conte entre els qui no votàrem la Constitució, i per tant no sóc responsable com els que sí que ho feren, de la misèria en què estem enxampats. Encara menys que els qui creuen que la constitució és un text sagrat i intocable, perquè, com estem veient, és un text inservible i insuficient ara mateix i s’ha de modificar. Catalunya amb el procés ha posat en evidència el tema territorial, però també hi ha altres motius com la independència judicial, la inutilitat del Senat, si el poble volem monarquia o república…

Però tornem-hi. Crèiem que “tot” s’havia acabat i ha resultat que no, que tot continua com quan la dictadura, perquè no se n’havien anat, hi romanien camuflats, havien canviat un poc les formes, el color de la roba i la camisa i prou. La policia, per exemple, han canviat del gris al marró, al blau, al negre, però són els mateixos de sempre. Els polítics també, són bàsicament els fills o els afillats del franquisme, de la mateixa corda.

Segons la puríssima Constitució, la justícia és igual per a tots. Qui s’ho creu, però? Podem recordar com ha acabat el cas de la infanta i del duc empalmat. O preguntar-nos per què alguns jutges i fiscals i en primer lloc el cap Maza, no són tan diligents en els casos de corrupció del PP com ho han estat en el procés de Catalunya. Mira si són diligents, quan volen, que ja han avançat la pena que els caurà a sobre a Puigdemont i el seu govern, i ho saben abans de jutjar-los! A alguns ja els han posat a la presó. Quina doble vara de mesurar que tenen, segons de qui es tracte.

És necessari, doncs, que els jutges demòcrates parlen clar, com ja estan fent alguns que ens han fet saber que la jutgessa Lamela, ha comès moltes irregularitats en les decisions que ha pres. Sembla increïble que ningú del poder judicial s’haja plantejat d’esmenar la situació d’aquesta senyora encara. Com crec que tots i tothom tenim l’obligació de “retratar-nos”en aquest brut afer, jo ja he signat una petició perquè inhabiliten la jutgessa.

Els problemes de desenteniment entre Catalunya i Espanya, que s’han evidenciat en tot “el procés”; la reforma constitucional que s’haurà d’afrontar; el diàleg entre els polítics que tothom reclama i que Rajoy és incapaç d’entendre, són qüestions polítiques i no judicials; evidentment tampoc no són qüestions policials ni, molt menys, militars, que algú ja n’ha pensat. El moment és, doncs, crucial, i inhibir-nos ja no és possible, i no fer res, tampoc. Alguns tenim molt clar que des de Madrid intenten la recentralització de l’Estat, a base de retallar transferències autonòmiques, o siga fent-les desaparèixer.

El merder en què estem immersos, doncs, és enorme i els partits polítics de l’esquerra, els nacionalistes i els joves nouvinguts en nom de la protesta, la rebel·lió i la regeneració, han de fer un esforç, per a posar una mica d’ordre, perquè són els únics que poden fer-ho. Amb el PP i els seus escolans de C’s, no es pot comptar i per això haurien de quedar  a banda, ignorant-los, en la mida del possible, perquè ja han fet prou de mal; ara que porguen. Les coses clares: mantenir Rajoy, com fa el PSOE, és una traïció als socialistes, als obrers i als espanyols, que ho pagaran car, supose. Lamentablement, no hi ha manera de desentendre’ns dels socialistes, perquè ens podem fer falta mútuament i, per tant cal ésser, encara que amb desconfiança, cauts i no perdre la confiança que en algun moment els convinga fer bondat.

Els de casa, els independentistes, són els que em preocupen. L’esforç que han fet a Catalunya i que duen de cul Rajoy i els seus còmplices, no s’ha de fer malbé ara que venen les figues electorals. Crec que la proposta d’anar tots plegats era la millor: units per Catalunya! La història ho recordarà, perquè un triomf independentista el 21 de desembre seria un esplèndid colofó i marcaria un abans i un després indiscutible. Seria la decisió més important i definitiva que s’hauria pogut prendre, de cara a aconseguir l’objectiu d’una república catalana. En altres circumstàncies i en altres països, s’ha fet, per a derrotar l’enemic comú. Ací, ERC, PdCat, Podem, CUP, Comuns i les entitats socials, no han estat capaços i la història els jutjarà. En aquest aspecte, tampoc res no ha canviat i tot continua igual (també són els mateixos, de sempre. Junts pel Sí fou una xamba). Tot s’ha se confiar, doncs, als resultats electorals, per si es pot fer carambola i aconseguir un pacte de govern. Déu dirà.

La dreta, per exemple, com tenen un objectiu comú, que és omplir-se les butxaques i fer més rics els amics, saben aparcar les diferències entre ells. Els nacionalistes som d’altra classe i, com cantava Raimon, no som d’eixe món. Molt bé, això no té remei, pel que es veu, però, algun dia podríem obrir l’ull i deixar de fer el fava?

El que han fet Rajoy i els seus còmplices, envaint Catalunya, emparant-se de les institucions i duent a la presó el legítim govern, ha estat un acte antidemocràtic, de caire feixista (com els de Primo de Rivera i Franco). Aquesta vegada no ens han bombardejat, ni han entrat els tancs per la Diagonal, però han fet presos els nostres representants i “anul·lat” el govern i les institucions i altres coses totalment indignants. Al remat, acollonits per com anaven les coses, han comès la temeritat de convocar  les eleccions del 21 de desembre, evidentment injustes, perquè no tenen cap dret. Hem acceptat el repte i anirem a les eleccions de Rajoy… però no hem fet un gran pacte per Catalunya. Per tant, en aquestes circumstàncies, podrem confiar que encara quedarà un mínim de sentit comú, si els nacionalistes guanyem als espanyolistes?

La meua musa Empar Saragossà m’ha enviat tres rodolins polítics, que li publique amb molt de gust: 1. Maza per als qui vol és una marassa i per als qui no vol, és com una maça.  
2. Rivera està convençut que té els trumfos a la mà, i que l’Arrimadas guanyarà; jo m’hi jugue un vermut a que no serà
3. Catalunya serà la seua tomba, digué a Rajoy Joan Tardà, i com és segur que passarà, li tocarem la simbomba.

dijous, 9 de novembre de 2017

RAONS PERQUÈ PUIGDEMONT ES QUEDE A BRUSSE·.LES


RAONS PERQUÈ PUIGDEMONT ES QUEDE A BRUSSEL·LES
Article publicat a LEVANTE-EMV el dia 9 de novembre de 2017






Com no entenc de martingales judicials, em limitaré a donar unes raons per les quals crec que Puigdemont i els consellers que l´acompanyen, tenen dret a romandre a Brussel·les. Sé que no els fa falta la meua opinió, perquè estan perfectament aconsellats, millor que no Rajoy. Potser, doncs, que els faran més falta les meues raons al govern espanyol, que no al català. Tenint en compte casos similars, a tot arreu i al llarg de la història, Puigdemont té l´obligació d´evitar cap tribunal hostil, ni cap policia de part, que és exactament el que pretenen a Madrid. Com tothom, té dret a defensar-se en un judici just i per això s´empara de la justícia belga. Per boca dels bocamolls del govern i els mitjans afins, ja sabem el que havien preparat: 30 anys de presó, i algú insinuà que el mateix final que tingué Companys ...

Els càrrecs electes són legítims quan compleixen llurs programes electorals i quan executen els acords parlamentaris. Contràriament, perden tota la legitimitat si no fan el que havien promès o es neguen a complir els mandats parlamentaris. Curiosament, aquest és el cas del PP, amb tots els incompliments del propi programa electoral, amb tota la corrupció i amb el seu menyspreu als acords parlamentaris. I són aquests, precisament, els qui diuen que volen salvar Espanya...

Per altra part hi ha el doble dilema sobre a quines autoritats s´ha d´obeir, i a qui han de donar compte els polítics electes. Com el poder ve del poble, els polítics electes es deuen al poble que els ha elegit. Haver «anul·lat» la voluntat del poble català, com han fet el PP, el PSOE i C´s, és absolutament antidemocràtic. I excusar-se amb la Constitució és cínic, perquè en aquest text legal, que no és cap text sagrat, ni tancat, els «constitucionalistes» han introduït modificacions pel seu compte i han interpretat el trist article 155 com han volgut, sense cap aval jurídic, com estan advertint juristes molt prestigiosos.

Puigdemont és el president dels catalans i sols els catalans poden destituir-lo i precisament amb unes eleccions, la convocatòria de les quals correspon al mateix president i al Parlament. Rajoy no té cap autoritat per haver-ho fet, com tampoc de nomenar ningú ni que siga provisionalment, a dirigir Catalunya. És evident que ho fa perquè té la força de les armes i dels fiscals.

Finalment, crec que Puigdemont no s´ha de presentar davant de cap tribunal espanyol pels motius dels quals se l´acusa, perquè com a representant legítim de Catalunya, està en l´obligació de preservar la legitimitat, violentada des de Madrid.

Així i tot, donant mostres de sentit comú i voluntat de pau, Puigdemont ha acceptat la convocatòria del 21 de desembre. Així podrem constatar quina és l´opció que trien els catalans i les catalanes: o partits independentistes o partits espanyolistes. O siga, el que es volia saber amb el referèndum que avortaren a Madrid. Rajoy s´ha posat en un atzucac del qual sols podrà sortir si, finalment, seu a dialogar políticament, cosa que o no sap o no li deixen fer.

 



dimarts, 31 d’octubre de 2017

I ARA, QUÈ FEM ELS INDEPENDENTISTES?

I ARA, QUÈ FEM ELS INDEPENDENTISTES?

Article publicat a SAÓ el dia 31 d'octubre de 2017

Com la darrera batalla, encara inconclusa, entre Catalunya, que vol la independència, i Espanya, que no solta mos, es decanta a favor de l’Estat, des del País Valencià sols se m’ocorre fer cinc reflexions, una advertència final i un epíleg poètic, que ve al cas. La primera reflexió és que hem viscut, una vegada més i en van moltes des del segle XVII, un enfrontament per la defensa dels drets dels catalans, clarament conculcats pels espanyols. Com per part catalana no s’ha perdut la dignitat, ni s’ha defallit davant les porres de la policia i les amenaces judicials, ni tampoc s’ha defallit perquè ja han dut gent a la garjola (els Jordis) i en duran més encara (a Puigdemont i Junqueras, per exemple). I com ha quedat a la vista de tothom la manera expeditiva i antidemocràtica de l’actuació espanyola, amb la força i no amb el diàleg, crec que, per tot plegat, ens hem de felicitar, perquè hem guanyat més que perdut, ho subratlle.

La segona reflexió és que no hi ha més escapatòria que desembarassar-nos-en, perquè les lleis espanyoles ens són adverses, indefectiblement i sense remei. No tenim res a guanyar, amb aquesta gent; no tenim ni les claus de casa, com li passa al tio Canya i cal posar un forrellat nou. Aquesta vegada, per exemple, amb les “lleis” a la mà, el govern de Madrid ha “destituït” el president i el govern català i s’ha empassat l’autonomia. No ha hagut una guerra, com féu Franco i abans molts altres, i no ens han passat per sobre els tancs. És evident, però, que com sempre, ens han “vençut”, però no convençut.

La tercera reflexió té a veure amb les properes eleccions del 21 de desembre, que, evidentment, com les ha convocades qui no té cap legitimitat per fer-ho, segons han explicat alguns juristes, seran unes eleccions injustes. També és antidemocràtica la destitució del govern català i la seua “substitució” per una virreina i uns “governants” castellans, però això a ells no els amoïna. Oposar-se a aquestes eleccions crec que seria absolutament legítim i comprensible, però gens útil. Presentar-se i guanyar-les, crec que seria el millor, però per a això s’hauria d’arribar a un compromís rigorós entre els independentistes i anar plegats, o no molt desapegats. L’enemic, ara més que mai, són els partits espanyolistes i han de quedar desautoritzats.

La quarta reflexió és sobre el trist i repugnant paper dels socialistes en tot aquest afer, perquè podrien haver limitat la seua implicació, si era el que volien les seues mòmies de patums i barons, sense comprometre’s com han fet i al mateix nivell que C’s i el PP. Les properes eleccions donaran la mida del seu error, crec. I precisament quan estan explotant, com una traca que no atura, tots els judicis sobre la corrupció popular, tot aquest quefer català està servint perquè el tema més gros i més miserable, la corrupció, passe més desapercebut. Rajoy estarà molt content.

Una cinquena reflexió té a veure amb tres obsessions molt espanyoles amb què s’han contaminat periodistes i tertulians i que ens han refregat pels nassos. La primera és que els catalans, diuen, han actuat “il·legalment”, ignorant o volent fer que ignoren que la major part dels avanços en drets civils, i de les independències, s’han aconseguit actuant en contra de les lleis del moment (l’avortament, el matrimoni homosexual, el vot femení, la supressió del servei militar…). La segona és la de desqualificar el referèndum de l’1 d’octubre, perquè no es pogué fer amb garanties democràtiques, sense afegir que qui ho impedí fou el govern de Rajoy, enviant policia a dojo, amenaçant, intervenint antidemocràticament… La tercera obsessió se’ls ha despertat ahir pel matí (som a 31 de novembre) per saber si Puigdemont ha demanat asil polític o no. Un famós periodista qualificava de traïció que el president hagués fugit, ignorant que qui té una tan alta responsabilitat com Puigdemont ha de procurar salvar-se i salvar la dignitat i la legalitat del seu càrrec i de preservar la dignitat i la legalitat de la nació. Així ha estat sempre i a tot arreu. Si ho ha fet, doncs, el president, ho ha fet molt bé i els qui tenen molt a callar són els promotors de l’agressió i els periodistes que els donen suport.

L’advertència final la vull fer a Podem i a Catalunya en Comú, en primer lloc. Sembla que poden jugar un paper decisiu i, per tant, han d’aclarir-se definitivament si estan amb l’Espanya del PP de la corrupció, del perillós (Primo de) Rivera i dels poca-solta socialistes, o si estan per una altra Espanya, com han estat prometent fins ara, més justa i més democràtica. A aquesta banda hi ha els independentistes, ja ho saben, que democràticament defensen els seus drets No hi ha més alternativa i ara tenen l’oportunitat d’aclarir quin camí volen emprendre i amb qui: amb el trio de la Moncloa o amb els altres.

L’epíleg poètic són una onzena de sextets semi-lliures que m’ha escrit la meua musa particular Empar Saragossà i que em demana si li’ls puc difondre. Li he dit que si, que els inclouré en aquest article, encara que el permís l’ha de donar la redacció de Saó.

EL TRIO DE LA MONCLOA
 (Empar Saragossà)

Com fotrem a Puigdemont,
és a dir, als catalans?
És l’objectiu que, a tres mans,
han signat Rajoy, Rivera
i el Sanchez, el més calavera:
el Trio de la Moncloa.

El Rajoy diu: “jo, ja ho tinc,
hi aplicaré amb mà ben dura
el cent cinquanta-cinc.
I veurem la fiscalia
tot  el que denuncia
i tot el que els incoa

Això serà una botifarra  
diu el Sànchez, “ho sé per l’Iceta,
que sap molt bé del que xarra,
i està que es desinquieta.
Potser serà un revulsiu, em diu:
fotem-los, sols una miqueta

Res, a por ellos”, diu Rivera.
Puigdemont a la garjola
i als qui es moguin, llenya!
I català que voli, a la cassola.
S’ha de ser expeditiu,
com la Caixa i Codorniu”.

Els tres també estan d’acord,
que sobren les autonomies,
i juren amb aquest pirulí :
España és una grande y libre
i  no hi caben soberanies
que no tinguen pedigrí ”

Han tret la fúria espanyola
i han donat un cop d’estat,
de tall franquista i calculat.
Volen fer una carambola
i dur els catalans al jutjat:
“a veure què s’han pensat”.

Puigdemont a la presó,
Junqueras i Carbonell, també,
acusats de rebel·lió,
de fer-ho  tot malbé
i de malversació.

L’Espanya que ells volen
és la dels castellans,
i les tribus assimilades,
d’asturs, càntabres, murcians,
andalusos, extremenys i manxecs,
madrilenys, lleonesos i riojans…

Perquè als bascos i valencians,
navarresos, balears i aragonesos,
i canaris, com als catalans,
ens retallaran els estatuts
i ens deixaran ben fotuts.

CONCLUSIÓ
Una república federal
de la península ibèrica,
incloent-hi Portugal,
és impossible amb la histèrica
mentalitat imperial
de madrilenys i castellans.

I mentre que esdevé tot això,
qui pensa que estan jutjant al PP?
I fora cas que també,
qui més aprofite la proclamació
de la República Catalana,
siga aquesta fauna hispana.

dilluns, 30 d’octubre de 2017

EL XOLLO S'ACABA
Article publicat a LEVANTE-EMV, el dia 30 d'octubre de 2017

Qui tinga els anys que jo, recordarà que ens ensenyaven que Espanya havia tingut un imperi, del qual ens volien fer sentir orgullosos i hereus. De la manera com es conformà tot allò, sols ens explicaven que l´anaren fent manu militari i en nom exclusiu dels reis de Castella, sota el seu penó, l´espassa i la creu, batejant els indígenes, ensenyant-los a parlar castellà i a tapar-se les vergonyes. També ens explicaven que, per raons matrimonials, els castellans havien acabat emparant-se de Portugal i el seu imperi, dels Països Baixos, de la Corona d´Aragó (catalans i valencians, especialment) i finalment de les colònies africanes. Mentrestant conquistaven tants enormes territoris, s´omplien el cabàs i enviaven vaixells carregats d´or i de béns als reis de Castella.

Ens explicaven poc sobre com s´acabà tanta vanaglòria, de les guerres dels territoris ocupats per a fer fora als castellans (el cas de Portugal fou el més notori), de les guerres d´independència de les colònies americanes del segle XIX, que sempre perderen els castellans i de les vendes i permutes de territoris i illes remotes del Pacífic. L´imperi anava acabant-se. A finals del segle tampoc pogueren retenir Cuba, Puerto Rico i les Filipines, que també s´independitzaren. Ja en el segle XX, fou el torn de les colònies africanes, que s´independitzaren sota el govern de Franco. Ara ja en queda ben poca cosa d´aquell famós imperi: Ceuta, Melilla, uns illots africans, les Canàries, els bascos i nosaltres, catalans i valencians... D´un imperi de 20 milions de metres quadrats, pràcticament els que té Europa, ja no els en queda només que això.

En totes aquelles rebel·lions, els independentistes s´oposaren a l´autoritat real i foren acusats de deslleialtat, malversació de cabals públics, sedició i rebel·lió i molts foren empresonats i/o executats. Finalment, però, triomfà la rebel·lió i les colònies aconseguiren la independència, de mala manera, doncs. Els himnes nacionals d´aquelles repúbliques americanes dediquen estrofes a recordar-ho.

Però, a Espanya no han après res de la història i continuen obcecats, fent el mateix que sempre. Ara mateix, en lloc de tractar de treure´n trellat, dialogant i cercant alguna solució política per a Catalunya, sols confien en les armes i en "la llei". Els rebels que mai no hem estat d´acord amb l´espanyolitat casposa i patriota, teníem i tenim molt a guanyar i poc a perdre, en els enfrontaments; ells és al revés, perquè ja ho tenen tot i no han de guanyar res més i sols poden perdre. Per tant, haurien d´anar més amb compte o se´ls acabarà el que els queda del xollo. Catalunya, precisament, és el 20% del PIB de l´Estat. Al remat, però, s´han emparat de les institucions catalanes i han perjudicat greument la seua economia (tirant-se pedres sobre si mateix, no sé si n´han pensat).

Ara, com pensen governar Catalunya, si tenen la població en contra? Creuen que els catalans callaran? Com digué el president Companys, "els catalans tornaran a sofrir i tornaran a lluitar". Els castellans, potser que "guanyaran, però no convenceran", que digué Unamuno dels franquistes.