dilluns, 6 d’abril de 2020

ENXAMPATS PEL CORONAVIRUS (II)

 ENXAMPATS PEL CORONAVIRUS (II)

SAÓ  06/04/2020

El diumenge 29 de març, els amics i jo ens retrobàrem a la tertúlia telemàtica que fem cada diumenge de confinament pandèmic. Aquesta vegada s’ha agregat Joan, bibliotecari a punt de jubilar-se. També ho intentarà la nostra amiga Àngels, femme de bonne vie, que s’ha quedat aïllada a París i no tornarà a València mentre dure tot açò; allí també hi ha coronavirus i restriccions, però ella està amb el nou company i s’ho passa bé; m’ha dit que se’n passen de ratlla, sense precisar-me de quina ratlla parlava, però d’ella t’ho pots esperar tot. Tira-li, tu que pots, li he dit. Nosaltres, de novetats personals ni familiars no en tenim, a no ser que estem covant el virus i que encara no ha fet eclosió; toquem ferro!

Camil està molt preocupat per l’histerisme social, perquè la gent viu una angoixa que s’aproxima al deliri, però que s’ho passa a casa i amb bona voluntat i que, fins i tot ,hi ha gent que s’organitza per a resistir, fent exercicis i jugant amb els fills, perquè pel carrer, pràcticament no es veu ni una ànima; segurament, diu ell, és perquè s’està donant molta informació, de manera calculada, traient les imatges primer xineses, després italianes, a continuació nosaltres i seguidament la resta d’Europa i els Estats Units… La gent ens hem fet doncs a la idea que vivim a tocar de l’apocalipsi. Els esforços dels sanitaris i la gent de serveis no donen abast. Suposa que, en realitat, hi ha poques coses a fer que atendre els malalts. Caldrà confiar que els científics avancen en l’estudi de l’origen i la trajectòria del virus. Quan siga ens hauran d’aclarir si aquest virus és el resultat d’una mutació natural o és una maniobra mal calculada de laboratori. Avui mateix, el rector Ramon Lapiedra, en una entrevista a Levante, afirma que ell ja esperava alguna cosa, des de la crisi de la Sida, com la que ens ha caigut a sobre i no exclou que puguem patir-ne més, per tant, si això és el que pensa ell, amb tot el que sap, la gent que no sabem res és lògic que ens posem a fer càbales i que alguns s’angoixen massa.

El tema és acollonant, diu Manolo, que confia que sí que ens diran més coses, quan les sàpiguen. Ara mateix, a tot el món, els científics estan treballant de valent per a controlar aquest virus i per a combatre’l amb medicines i vacunes, ja que la indústria farmacèutica que trobe la solució es farà l’ama del món. També opina que és natural la histèria social de què parla Camil. A ell, com viu sol, els fills el volen convèncer que es confine més del que diu el Govern, i per això el criden tothora perquè no surta al carrer, ni per a comprar el diari, ni queviures, perquè li ho poden dur a casa, si ho demana a l’ajuntament. La filla viu a Castelló i el fill a Madrid i estan patint, i ell els intenta tranquil·litzar, dient-los que ja ho fa així, i que sols surt de casa a treure el fem o a la farmàcia que està al costat de casa i que el periòdic li’l deixen a la bústia. Entén que els seus fills estiguen un poc histèrics, com ho estaran els milers de fills que viuen lluny dels pares; gràcies a la internet, com a mínim poden parlar i veure’s cada dia.

Aguado comenta que ja s’ha fet habitual que el veïnat surta a la porta de casa i als balcons, a fer un aplaudiment en homenatge al personal sanitari, cada vesprada a les 8. A Silla, i suposa que a més pobles, s’hi afegeix el retor, tocant les campanes a què és tan afeccionat. Aquesta manifestació popular s’ha estès per tot el món i ell creu que és una manera de descarregar la tensió que vivim, i de creure’s, de fer-se la il·lusió, que anem pel bon camí.

Joan troba d’un oportunisme innecessari que alguns vulguen traslladar aquests aplaudiments dedicats als sanitaris i personal dels serveis, també a l’exèrcit, que no comprèn per què l’han tret al carrer, perquè ja estan els bombers; creu que el poc de ressò que han obtingut és la prova que la gent no es deixa manipular més del compte i sap triar a qui s’ho mereix. Per altra banda troba inoportú que les televisions passen pel·lícules de guerres biològiques i de virus que s’escapen dels laboratoris; ho troba molt cruel, perquè incita la gent a pensar que aquest coronavirus és una creació maligna d’alguns governs agressors, que se’ls ha fet incontrolable per a ells mateixos. Suposa que la tranquil·litat dels carrers és perquè el veïnat està molt acollonat. També pensa que quan s’alçarà el confinament, tota la repressió d’ara es convertirà en festa i disbauxa, que podrà ser l’hòstia, que llançaran les campanes al vol i hi haurà traques… però que, a poc a poc, anirem oblidant-nos-en, encara que el desastre econòmic que seguirà la pandèmia costarà anys i panys de superar.

Aquestes paraules de Joan fan intervenir a Glòria que pensa que, com sempre, reeixiran els bancs i les grans empreses, mentre que la mitjana burgesia acabarà desapareixent i el proletariat serà, una vegada més, qui en sortirà perdent. Per tot plegat i perquè la crisi serà enorme i mundial, alguns pensaran que ja som en l’apocalipsi, o en un assaig general, cosa que aprofitaran les religions, per a continuar venent parcel·les del cel.

El pessimisme de les darreres intervencions fan que intervinga Aguado, que diu que els joves com ell han passat bruscament de la il·lusió d’haver començat a treballar, en el seu cas creant documentals i ensenyant informàtica als jubilats, a estar al mig d’una enorme turmenta, que no sabien que podia produir-se mai. Com si nosaltres fossem els responsables, li donem ànims i li assegurem que al remat tot s’arreglarà. Fina li comenta com ens anà a nosaltres haver nascut i crescut durant el franquisme i haver coincidit amb la segona guerra mundial, i que com érem criatures, sols patírem les conseqüències, com la fam i les condemnes a presó i a mort d’alguns familiars; els qui patiren més i tot, foren els nostres pares i iaios. El món no s’acabà aleshores, sinó que es va refer i ara passarà el mateix, amb l’avantatge que finalment el món, com asseguren Glòria i Paqui, ja no serà com abans, tot ha de canviar, encara que són molt optimistes quan pensen que el món serà de les classes treballadores.

Camil diu que ara no és el mateix, perquè aleshores hi havia uns enemics visibles i poderosíssims: el Franco, Hitler i el feixisme, les dictadures, el colonialisme, les guerres contínues arreu del món… Ara l’enemic és un virus desconegut, del qual no sabem ni com immunitzar-nos ni com combatre’l. El món, ara, s’ha paralitzat més que en cap altre moment de la història, i a escala mundial. Ens en sortirem? Per a donar-nos ànims, ens recorda que quan acabà la II guerra mundial i per a recuperar Europa i combatre el comunisme, tot a l’hora, hi hagué el pla Marshall dels nord-americans, de l’any 48 al 52, quan tots nosaltres érem unes criatures; Europa es va refer, menys nosaltres que quedàrem exclosos, per culpa de Franco. L’any 53, als americans ja els interessava situar bases estratègiques a la península i a canvi, perdonaren al dictador, establiren les bases i a les escoles començaren a donar-nos llet en pols i formatge. Com les bases encara continuen, per això serem carn de canó en el cas d’un gran conflicte.

Manolo completa la perspectiva recordant l’entrada a l’OTAN en 1986, pel gir copernicà que féu Felipe González; allò fou un gran frau i, des d’aleshores, molta gent com jo ja no hem tornat a votar els socialistes, diu. Ara som doblement carn de canó, perquè una caserna general de l’OTAN l’han instal·lada a Bètera i en cas d’un gran conflicte no tindrem ni on amagar-nos. La sensació que tenim, escoltant Manolo, és que els indis ens ataquen per tots els costats.

Encara que hauríem de parlar del tema reial, el deixem per al diumenge que ve i continuem amb la pandèmia. Jo també m’he quedat pensant, quan he llegit l’entrevista de Ramon Lapiedra i m’he preguntat si hi pot haver alguna relació entre el canvi climàtic i l’aparició d’aquest nou virus i dels que podran aparèixer. De moment, ambdues desgràcies humanes són coetànies, i les dues coses ens han pillat desproveïts de respostes i de polítiques adients per a fer-los front. Els governs, per la seua part, no es posen tots d’acord, ni sobre com frenar el canvi climàtic, ni sobre com superar la crisi del coronavirus. Com ha dit Lapiedra, la humanitat no hem après res de tot el que ens ha passat fins ara.

A Joan, que és un lluitador de la separació església-estat i ha reclamat en diversos articles que als bisbes se’ls ha de fer pagar tot el que ara tenen de franc i fer-los retornar les propietats de què s’han apropiat i/o furtat, per una gràcia de Franco i d’Aznar, li va agradar la resposta del rector a la pregunta sobre si hi ha Déu: “no veig cap raó perquè un ésser així existisca”. Camil, una mica molest, defensa la necessitat de molta gent de tenir una esperança quan es troba al mig dels infortunis. Doncs, aquesta gent, si creu en Déu que li rese, diu Joan, però als qui confiem en la ciència, que no ens embotinen ni amb resos de carrer, ni amb repics de campanes, ni traient-nos els diners; nosaltres, en lloc de resar, fem cas als científics, però cadascú és lliure de creure el que vulga o necessite.

Manolo clou la tertúlia amb una trista i aguda reflexió, que copie literalment: “estic segur que superarem la tragèdia del coronavirus, que una vegada més ens en sortirem, però el que passarà és que els del bàndol religiós continuaran marejant la societat, pervertint la consciència dels més febles/ingenus i que els del bàndol científic veurem que els grans laboratoris farmacèutics es lucraran amb les noves medicines per combatre el virus. I qui pagarà els desperfectes? El poble, com sempre”. Aguado recorda allò de la font de Madrid, on es  llig: 
Deo volente, rege clemente, populo contribuyente, se construyó la fuente, o siga que perquè Déu ho vol, el rei és clement i el poble ho ha pagat, s’ha fet aquesta font. Acabem la tertúlia amb un mal gust de boca, però el diumenge que ve, tornarem.

divendres, 3 d’abril de 2020

LA HUMANITAT TREMOLA DE POR

La Humanitat tremola de por

  02.04.2020  
 

La major part de l'estada de l'home a la Terra és un calvari de calamitats de tot tipus, contra les quals ha hagut de lluitar i més o menys vèncer-les, per a continuar. Calamitats sanitàries, com les pestes i pandèmies; bèl—liques, de guerres tribals a les mundials; medioambientals, amb l'esgotament i l'abús dels recursos naturals; creació d'imperis, i la resistència de les nacions dominades; lluita de classes i revolucions; dictadures i despotismes; migracions en massa... La humanitat fins ara ha sabut i ha pogut guarir-se les ferides i recomençar la vida, quan tothom creia que s'assistia a la fi del món. Pel que respecta a la pandèmia del coronavirus, no és la major de les que ha patit la humanitat i patirem, però és la que ara mateix ens ha caigut a sobre i per sorpresa i a la qual hem de fer front. El que té més d'especial i la fa més perillosa és l'abast mundial de la seua difusió i en un poc espai de temps, però sobre tot que ens ha pillat sense vacunes ni medicines, per a combatre el virus i sense els milions de guants, màscares, respiradors necessaris, que s'estan improvisant. Per això la humanitat tremola de por més que mai. 

S'ha de destacar la ràpida intervenció dels xinesos, que és on s'inicià el problema, tant a nivell assistencial, com social i científic, gràcies als quals s'han establert unes pautes sanitàries que tots els països han anat aplicant a continuació, amb el vist i plau de l'OMS. Desgraciadament, també s'ha de destacar l'actitud absurda dels governs dretans de Gran Bretanya, USA i Brasil, entre altres, que s'han comportat d'una manera energúmena i analfabeta (Trump, Johnson, Bolsonaro... els de sempre) negant les evidències i posant els seus ciutadans en greus perills. Exactament com han fet amb el canvi climàtic.

A nivell del País Valencià i al d'Espanya, els respectius governs han afrontat el problema com han pogut, perquè la pandèmia no estava prevista, i han hagut d'anar resolent els problemes a la mida que les exigències anaven fent-se més notòries. Ningú no tenia previst el que ha passat i, per tant, ningú no tenia el material ni les medicines necessàries. Per tant no és gens raonable l'actitud dels qui, volent aprofitar-se de la desgràcia que ens ha caigut, s'atreveixen a pontificar del que no saben, criticant el govern i les opinions dels científics. Casado, el llança-pinyols del seu secretari, els tres genets voxistes i quatre gats i gates, estan en el seu dret de fer el que fan, però han d'anar alerta perquè el coronavirus no ha distingit els colors polítics i tothom té alguna cosa a callar, o moltes. Per exemple l'actuació del PP a Madrid, dedicat tants anys a disminuir l'assistència sanitària pública en favor de la privada, és la raó que siga l'autonomia amb major incidència de la pandèmia de tot l'Estat.

 

dilluns, 30 de març de 2020

TURMENTATS PEL CORONAVIRUS

30/03/2020
El Repunt 25. 
TURMENTATS PEL CORONAVIRUS (I)

Per a suportar millor la condemna de viure empresonats/reclosos a casa, l’amic Manolo ens ha fet una proposta a un grup d’amics. Com s’ha d’evitar que el virus que ha assaltat la humanitat continue ampliant la seua tràgica difusió, ens proposa emular virtualment el Decameró de Boccaccio i que, tal com passà a Florència en 1348 amb la pesta negra, que deu joves es refugiaren en una vil·la dels afores a contar-se històries, nosaltres fem tertúlies setmanals, mitjançant el whatsap que tots tenim instal·lat als nostres ordinadors, per a intercanviar idees i passar les setmanes que ens esperen de confinament, una mica entretinguts. Com açò del coronavirus (covid-19 per a l’OMS; virus xinés per a TRUMP, una simple grip per a BOLSONARO), va per a llarg, hem acceptat la proposta. Tots estem jubilats, amb una excepció. Manolo és un mestre que ja està cansat de no fer res; Camil era professor a la Universitat i encara és creient, l’únic del grup; Fina, la seua parella, és epicúria i atea; Pep fabricava licors; la parella semi-maoista de Glòria i Paqui, es mantenen fidels a l’ideari; jo continue escrivint i fent encreuats i com el meu ordinador l’ha preparat i el manté un jove amic, Aguado, el faig participar en la tertúlia, amb l’excusa que em marejaré amb les martingales i maniobres que caldrà fer  i que jo ignore. Quedàrem en fer una primera tertúlia el passat diumenge (22 de març), i aquest és el resum de què vam parlar/opinar.

Per començar tots ens manifestàrem meravellats de l’invent dels ordinadors i de les maniobres telemàtiques que es poden fer; cap dels meus amics és expert, però saben fer-ne ús i prou. De salut ens trobem prou bé, ens ho diem recíprocament; passem de parlar de les nafres que patim, que són paregudes, perquè els set amics tenim pràcticament la mateixa edat (75-78 anys) i coincidim a no donar molta importància a les impertinències de la vida; així que, llevat del jove Aguado, tots estem en el límit de l’edat crítica perquè el coronavirus s’encomane de nosaltres. Hem quedat que la tertúlia no tindrà cap ordre i que cadascú parlarà quan voldrà. Com la reunió és etèria o telemàtica, no tindrem cap taula al voltant de la qual seure, ni tampoc cap ampolla a l’abast, per a fer-nos alguna copeta, com hem fet sempre; quan sortirem de l’atzucac en què estem ficats, hem de veure’ns i aleshores ja agafarem el pet corresponent. Sempre ho diem i mai no ho fem.

Tots coneixem la informació que difonen els mitjans i les opinions dels tertulians, dels més intel·ligents i sincers, als més imbècils i analfabets, o siga que coneixem la tendenciositat de cadascú, i per principis, ningú de nosaltres connecta amb cap mitjà de la Cope (l’església) i tots ens hem procurat la manera de veure la TV3, ja que la gran estafa muntada pels que es diuen tan nacionalistes no ha servit de res (els famosos repetidors). Respecte dels polítics, ignorarem els exabruptes voxistes i els polítics amargats i impresentables populars, que no aporten res de positiu per a combatre la situació, sinó que estan dedicats a perseguir el govern i els partits que el suporten. N’estem d’acord i comencem.

A Manolo, que és el promotor de la tertúlia, li preocupa molt el tema de les residències de la gent major, l’abandonament en què viuen molts iaios i iaies i la mortaldat que s’hi produeix. Ell pensa que, a més de la poca cura que han demostrat algunes de les empreses que se’n cuiden i fan negoci, hi ha una cosa encara pitjor, que és l’abandonament familiar. La societat actual, les famílies en concret, no volen assumir la responsabilitat de cuidar dels pares, avis i besavis i prefereixen aparcar-los/abandonar-los en una residència. El tema s’ha de replantejar i sols haurien d’anar-hi la gent que no tinga família que se’n faça càrrec, com passava abans amb els asils. Una família que tinga béns, moltes vegades heretats d’aquestes mateixes persones que hi deixen/abandonen, se n’hauria de fer càrrec i en el cas de renunciar a fer-ho, també haurien de renunciar a les herències rebudes o que rebran. En aquest tema, Manolo diu que la societat i moltes famílies, són molt immorals i hipòcrites; i que les residències són una prova indiscutible de la pèrdua de valors que estem vivint a occident.

Pep ens recorda que Manolo se n’havia ocupat i tingut a casa, primer els pares i després els sogres, i recorda que els mantenien perfectament atesos per ell i la seua companya Rosa, ja difunta. Recorda com els organitzaven les festes de Nadal i els respectius aniversaris, als quals l’havien convidat alguna vegada; és testimoni, doncs, de les atencions i manifestacions d’estima amb què rodejaven els vells, pels quals els néts tenien una autèntica veneració. També ens recorda que Manolo manifestà el seu rebuig a la notícia que s’estava investigant allargar la vida de la gent fins als 150 anys, com informí en la primera Carta a Manolo, publicada a SAÓ. Tots estem d’acord que a la gent gran ens han de deixar viure i morir en pau o ens han d’ajudar a acabar la festa de viure, quan vulguem. Ens recorda que ell no tingué pares, perquè moriren joves, però que se’n féu càrrec son tio Faustí, que tots coneguérem i enyorem, del qual hauríem de poder beure avui alguna de les ampolles de cassalla que ens deixà en morir. El tio Faustí, que era un home fenomenal, morí en braços de Pep, que havia heretat la seua fàbrica de licors i altres propietats.

Camil ens fa un resum de les pestes que han arrasat el món al llarg de la història, que ens han fet patir i han fet morir moltíssima gent, però que la humanitat sempre ha reeixit. De poc que no ha dit que ha estat gràcies a Déu, perquè Fina, que sempre està a l’aguait, l’interromp i ens recorda que en alguns casos les pestes i grans càstigs duien la marca de Déu, com passà amb les plagues d’Egipte, o amb l’aniquilació de Sodoma i Gomorra. També ens recorda que sempre que hi ha hagut alguna pesta, l’església ha convocat processons i pregàries a algun sant, i que en aquest ofici destaquen precisament sant Roc i sant Sebastià, com a protectors. Curiosament ara l’església ja no s’atreveix a fer aquest numeret i inclús ha suspès les processons de Setmana Santa, que estan en caure. Camil, contrariat per les paraules de la seua parella, tracta d’explicar millor les seues paraules, però no fa falta, ja que sabem el que vol dir la nostra amiga epicúria i atea. Camil encara no ha pogut treure’s de sobre els anys passats al seminari, malgrat que ja en fa més de quaranta que penjà les sotanes i es casà, precisament amb Fina, quina parella més curiosa; la filla gran i el fill han eixit a la mare, o siga que Camil ha d’anar els diumenges a missa tot sol.

Glòria continua essent la revolucionària de sempre i assegura que una vegada més veurem, com ha passat sempre en les grans desgràcies de la humanitat, que aquesta pandèmia se saldarà amb el triomf dels capitalistes i que qui pagarà més les conseqüències seran les classes populars. Adverteix que ací tenim a favor nostre el fet que les d’Unides Podem formen part del govern i vigilen que la sotragada no siga pitjor per als de sempre. No hem d’acceptar que els rics i els bancs isquen més rics, i els pobres més pobres, rebla Paqui; de fet, les tensions que hi ha entre els dos partits del govern és per això. Aquestes entranyables amigues sempre ens han fascinat, des que estudiàvem a la Universitat.

Li pregunte al jove Aguado, el meu monitor informàtic, què en pensa de tot el que estem dient. A ell li han agradat les intervencions de Glòria i de Paqui, que les troba més atrevides i políticament més contundents. Creu que la reflexió de Manolo sobre l’abandonament dels vells en les residències ha estat colpidora i està d’acord. Respecte de l’observació de Fina sobre el desaprofitament de la Setmana Santa per part de l’església, creu que és un senyal de la pèrdua de força i de prestigi social de la institució en la societat moderna. A mi també m’han agradat les reflexions que han fet. Camil aprofitant que he nomenat Mao, vol saber la nostra opinió sobre la participació de la Xina en tot aquest assumpte.

Manolo diu que ell ja n’ha pensat i no creu que el virus siga cap experiment de laboratori dels xinesos, als quals se’ls n’hauria anat de les mans, com alguns han insinuat. Al contrari, l’epidèmia començà a la Xina, però no sabem qui encengué la metxa. Contràriament, senyala el treball dels xinesos per a solucionar el problema i que han comptat amb la complicitat de la població xinesa, que ha seguit al peu de la lletra els mandats de les autoritats, de manera disciplinada i maoista, cosa que no hem pogut fer igual a la resta del món. La rotunda actuació xinesa ha establert unes pautes, que ara tothom imita o vol imitar: confinament de la població; instal·lació en un temps rècord d’hospitals de campanya; dedicació prioritària dels seus científics a la recerca d’una vacuna; i sobretot, el fet que donen a conèixer el resultat de les seues investigacions a tot el món. A veure el que farem els europeus i els nord-americans, diu Glòria.

Acabem aquesta primera tertúlia parlant si el món canviarà o no, en la seua manera de veure les coses, quan passe aquesta pandèmia. Manolo i Camil opinen que no, que tornarem al mateix, com ha passat sempre, i com a exemple posen el tema del canvi climàtic, del qual sembla que ja ningú no en parla. Cadascú va per a ell; de fet ja estem veient que a Europa, els països rics del nord, encapçalats per Alemanya, no estan molt entusiasmats a ajudar els més pobres. Fina, Glòria, Paqui, i Aguado formen pinya reclamant la revolució. Manolo, Pep i jo cantussegem la gallina diu que no, visca la revolució, recordant el tio Faustí, a qui li agradava tant la cançó de Llach. Quedem per a continuar el diumenge que ve.

dimarts, 17 de març de 2020

PENDONS, BEATES, LLADRES I ENERGÚMENS

El Repunt. SAÓ

17/03/2020

PENDONS, BEATES, LLADRES I ENERGÚMENS 

Si vols saber u qui és, dóna-li mando i diners. Fer un repàs per la història d’aquests quatre tipus d’individus i/o per l’actualitat mateixa, ens podria servir per a escriure un llibre dels grossos, però sols farem quatre pinzellades i en tindrem més que prou per a treure alguna conclusió. Començant per la família que ostenta el màxim càrrec a l’Estat, des del segle XVIII, quan guanyà Felip V “por la fuerza de mis armas” la Guerra de Successió, ara sols farem un retret al rei que hi hagué (pronuncieu ka-gué) pels repugnants escàndols que està protagonitzant. Com els problemes de la família borbona comencen dins de casa, ja s’ho faran com puguen, però que quede ben clar que qui vulga dur una vida dissoluta ho ha de fer a càrrec de la seua butxaca i no a càrrec de l’erari públic. Tampoc no haurien de tenir el tracte de favor singular i medieval de la “inviolabilitat”. Crec que el seu fill i rei actual ha fet bé deixant el pare sense assignació i renunciant a l’herència d’origen dubtós. No sé si servirà per a salvar la monarquia, però està clar que ho intenta. Qui en vulga saber dels miracles de les bragues i braguetes d’aquesta gent, vinguda de París a principis del segle XVIII, pot llegir “Els borbons en pilotes”, de Fidel Balés i altres; Cossetània edicions (hi ha versió en pdf). Com els mals exemples s’encomanen, no és d’estranyar que patim tantes corrupcions polítiques i que aquest Estat siga, des d’aleshores, la bufa la gamba, amb Constitució o sense.

La visita del Papa, per exemple. Ja sabem que aprofitant l’ocasió, els polítics del PP i una sèrie de lladres mafiosos adscrits, s’ompliren els sarrons, o siga que furtaren a manta. Per a mi és especialment repugnant que molts d’aquells pispes eren gent de missa i molt beata, destacant per sobre de tots, el membre de l’Opus Dei Juan Cotino, a qui tots els implicats assenyalen com el capo di mafia, el qui manava en el tiberi que havien organitzat. Ara, tots tracten de lliurar-se’n o de rebaixar les penes, i donen pèls i senyals inculpant aquest individu. El mateix Cotino reconegué, involuntàriament però de cara a la tele, la seua responsabilitat quan, amb veu dolça i marieta, declarà: jo hauré posat la mà, però la pata, no. Ai, ho he dit al revés…

Ara està vivint, doncs, el seu calvari i pel que es veu ningú no li dóna consol, com féu ell amb Camps, regalant-li el llibre de Job, quan el jutjaven pels vestits. Jo li regalaria el llibre de les Lamentacions. Necessita, que el cel l’ajude a sortir-se’n del tràngol (o que la “justícia” faça alguna mangarrufa especial, cosa ben possible). Pot ser que ho tindrà difícil, i precisament al cel estaran molt indignats, perquè ha jurat que ell féu el que volien el Vaticà i el cardenal Garcia Gasco (Rip) i sols li ha faltat dir que el mateix nostresinyor li estava al darrere. Com és un home apassionadament creient i ha fet diversos pecats mortals, en teoria li hauria de caure a sobre la reprovació més absoluta de l’ordre a la qual pertany i el càstig de la llei.

Quina beateria més repulsiva la de Cotino. A mi mateix intentà dur-me a missa, com he contat en altre article ja fa temps, però que repetiré, a petició d’una amiga i fan. Era conseller i havia vingut a Silla, a la missa del dia del Crist; els regidors i regidores el rebérem, i mentre el retor feia els tocs, xerràvem a la porta de l’Ajuntament. A punt del darrer toc, els vaig advertir que haurien de marxar ja, perquè el retor no els esperaria. Començaren a desfilar cap a l’església i ja sols quedàvem Cotino i jo i li vaig advertir que no hi anava, així que havia de marxar. Ja ho sé, alcalde, però vinga amb mi, que el Senyor ens vol a tots. No vaig anar, evidentment i mai li perdonaré la impertinència.

D’aquesta fitxa he escrit altres articles, al Punt/Avui i a Saó (30-maig-2016), on suggeria que al Papa li aniria bé aprovar un nou pecat, el de cotinia, pel fet que Cotino es lucrà mercadejant amb el mateix Papa i les coses sagrades i posava com a precedent el pecat de simonia, perquè Simó el Mag volgué comprar el do d’imposar les mans com els apòstols, fer miracles i guanyar diners. Trobí molt oportú fer el suggeriment, per si en algun altre viatge papal, s’hi trobaven amb mafiosos com els de València, per exemple si mai anaven a Chicago, a Miami, Nàpols, Panamà, Sicília o a alguna república bananera. Arribat el cas, si s’hi trobaven amb algun Cotino indígena, tindrien el mot oportú i la qualificació: el pecat de cotinia. No sé si es plantejaren acceptar la meua idea, que els vaig donar de bona fe.

Sobre els lladres n’hem parlat a bastament, però com molts polítics, banquers, homes de negoci i d’alts llinatges i comandàncies, tenen tanta afecció a posar la mà i no aturen, hem de continuar insistint. Jo, quan tinc el dia inspirat, m’agrada donar idees. Per exemple, fer com els musulmans i tallar la mà als lladres, és una solució massa dràstica i bàrbara i per tan desestimable. I fer corresponsables els partits polítics de les males actuacions dels seus representants? Això ja fa més de deu anys que ho vaig suggerir i ara veig que algun partit ho accepta i vol proposar-ho. I tirar mà, sense massa prolegòmens jurídics dels béns dels lladres, a compte de quan s’aclarisca tot? I posar més diligència i agents a investigar les grans fortunes? Per exemple, una gran part dels inspectors, fiscals i jutges, s’hi podrien destinar, en lloc de perseguir furtagallines i petits “defraudadors”. Tinc la impressió que el veïnat seríem més curosos i civilitzats si vérem posats a la garjola molta d’aquella gent il·lustre, amb llurs béns decomissats.

L’altra espècie perillosa és la dels energúmens prepotents, agitats i perillosos, que tot ho saben i més que ningú i que menyspreen la ciència, la cultura i la investigació. Sempre els hi ha hagut, però ara mateix són capdavanters Trump i Johson, parella perillosa i improductiva a nivell intel·lectual, però amb capacitat d’influir i fer que els voten especialment les masses analfabetes dels USA i d’Anglaterra. Ací, no fa molt tinguérem Aznar i Rajoy. Com a mostra podem recordar que Aznar ens dugué a la guerra de l’Iraq, de manera energúmena i mentint; el mateix que es negava a acceptar la llei de no beure quan es condueix. I recordem Rajoy menyspreant el canvi climàtic amb l’argument que un cosí seu, catedràtic a Sevilla, li havia dit que allò era una mentida.

Ara els energúmens destaquen en Vox i en el PP; els de C’s han perdut la metxa de Rivera. En el tema del coronavirus s’atreveixen a criticar el que està fent el govern de Sanchez, uns perquè ha reaccionat tard, altres perquè no té res previst i va improvisant, fins i tot acusen el govern d’haver permès les manifestacions del 8-M, que consideren que és on comencà la pandèmia… Jo no faré cap crítica com aquests energúmens, sinó al contrari, em solidaritze amb els esforços de les autoritats i els ho agraïsc. Ara bé, això no lleva perquè considere que han aprofitat la conjuntura per a aplicar l’article 155 contra totes les autonomies, especialment contra les nostres i la basca, sense tenir en compte les competències transferides “constitucionalment”. En aquest sentit crec que Torra ha actuat molt justament queixant-se’n, màxim quan el govern català anava per davant de l’espanyol en imposar mesures de contenció de l’expansió del virus.

Dels espanyols ja sabem que viuen obsessionats contra les autonomies, especialment contra la catalana i la basca. Molts estan a favor d’acabar-les, concretament la dreta i per això estan a l’aguait, esperant l’ocasió, com si estigueren permanentment de joca, per a caçar autonomies i papar-se-les com si foren pardalets fregits. Ara han vist una ocasió i amb l’excusa del coronavirus han dit, vinga, ara és la nostra, a por ellos! L’obligació dels nostres governants és defensar els nostres drets i per això done la raó al president Torra, que curiosament ja estava actuant, abans que Sanchez prenguera el mando pel mànec.

Com a conclusió hem de fer tot el que ens diuen i encara que alguna cosa semble incongruent també l’hem de fer; hem de ser uns bons xics/xiques, perquè finalment tinguem tots salut i, sobretot, república.