dimecres, 13 de setembre de 2017

Ni Sánchez ni la RAE saben què és una nació. Rajoy sí: és «Espanya, una, grande y libre»

Ni Sánchez ni la RAE saben què és una nació. Rajoy sí: és «Espanya, una, grande y libre»

Article publicat a SAÓ el dia 13 de setembre de 2017
 
Quan li preguntaren a Pedro Sanchez si sabia què era una nació, demostrà que no tenia ni idea. Ningú naix ensenyat, evidentment, però quan se n’adonà de la seua ignorància, o algú, per exemple Iceta, li ho degué advertir, podia haver estudiat el tema i no ho ha fet; així és que continua sense saber-ho. Ara s’ha posat en braços dels supremacistes del PP, que sí que saben que Espanya és la nació una, grande y libre, que deia Franco. Sànchez, doncs, accepta el que diu Rajoy, encara que fent un giravolt: la nació és Espanya i tot és Espanya, i fins i tot, si pel mig ni ha alguna nacioneta, que diu que almenys en són tres, també són Espanya, i xim-pum; per un pèl no diu també això d’una grande y libre.

Com el concepte de nació d’aquests supremacistes espanyolistes (socialistes ja inclosos) no els la nostra, haurem de recórrer al diccionari de la RAE, que és el que fan els jutges quan hi ha divergències “lingüístiques”. Jo ho he fet i ho recomane, perquè en l’edició que tinc a casa (1992) diu que una nació “és el conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno” i que és “el conjunto de personas de un mismo origen étnico y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común. Ho siga, que a la RAE tampoc no saben el que és una nació. He recercat la “doctrina” joseantoniana, assumida per Franco, en els llibres de la corresponent maria del batxillerat i he trobat una definició d’Espanya que és impagable, “una unidad de destino en lo universal”, nyas coca. Supose que Rajoy creurà en aquesta definició feixista, i la rècula del PP també. Sanchez, potser que ara també hi crega.

He revisat els nostres diccionaris i s’expliquen millor. Ho resumisc: una nació és una comunitat d’individus amb uns vincles bàsicament culturals i d’estructura econòmica i amb una història comuna, i una voluntat d’organització i projecció autònoma que els porta a voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat. Els subratllats dels textos dels diccionaris són meus.

Així és que no diem el mateix, uns i altres; tenim conceptes distints i, per tant, per ací no arribarem enlloc i haurem de cercar un altre enfocament. Jo propose, amb la millor de les voluntats, tres coses: la primera, fer memòria als supremacistes, perquè revisen la “seua” pròpia història. La segona, recordar-los quina ha estat, fins ara, la resposta dels catalans a la incorporació forçosa a l’Estat espanyol. La tercera és suggerir-los que reflexionen sobre on s’han posat.

Els espanyols haurien de repassar com els ha anat amb l’imperi que conquistaren, que han anat perdent inexorablement i moltes vegades de manera vergonyosa, a Amèrica, a Oceania, a Àfrica… Aquelles excolònies no obliden i per això llurs himnes oficials diuen, a l’Equador, “indignados tus hijos del yugo, que te impuso la ibérica audacia… cedió al fin la fiereza española”; l’himne de Paraguay, “a los pueblos de América, tres centurias un cetro oprimió; mas, un día,¡basta!… dijo, y el cetro rompió”. No sé si el ministre d’Exteriors sap res d’açó, ara que se’n va de vacances i de gorra per aquelles repúbliques americanes. Invite a aprofundir en el tema dels himnes i passar la informació a Rajoy, a Sanchez i a la RAE.

Per a ajudar els espanyolistes a recordar quina ha estat la resposta dels catalans a la incorporació forçosa a l’Estat espanyol (Decret de Nova Planta), jo els recomanaria uns llibres, perquè vagen il·lustrant-se: La persecució política de la llengua catalana, del senador Francesc Ferrer i Gironès; Catalunya dins l’Espanya moderna, de Pierre Vilar (4 volumns). No són llibres ideològics, sinó d’anàlisi polític, econòmic i documental. La llista de llibres de caire ideològic és inesgotable, si s’hi interessen. Els catalans, com les repúbliques “hispàniques” independitzades, tampoc no oblidem.

Finalment, uns suggeriments, en forma de pregunta, a Rajoy i a Sanchez. Què pensen fer, si, al marge del que passe l’1 d’octubre, tenen tanta gent en contra com temen? Què faran amb la meitat de la població catalana que diguen que SÍ a la independència? I si són uns pocs més de la meitat? I si fan curt i els en falten un grapat de vots? Per a governar cal saber el que pensen els governats, encara que ni Rajoy ni Sanchez volen saber-ho i no volen que es faça cap referèndum. Això sols passa ací, en contra del que és habitual a tot el món civilitzat. Escudar-se en la Constitució és una fal·làcia, a més d’una solemne imbecil·litat, perquè “ells” se la passen per l’engonal cada dia, quan incompleixen que tothom tinga treball i una casa, i una educació i una sanitat de qualitat, i una justícia independent… Tampoc els preocupa la corrupció de la classe política, especialment de la popular, malgrat la Constitució.

Espectacularment, totes les televisions, ràdios i publicacions impreses, tant les filopopulars com les filosocialistes, o les que només volen fer mèrits, s’han dedicat ardorosament a atacar el govern català i els partits independentistes i el referèndum. Algú hauria de calcular els diners públics que s’estan dedicant a l’afer, per si es pot presentar una denúncia per malversació de cabals públics, pense. Tots els corifeus s’han posat a la feina: els menjapà que viuen de les tertúlies i dels articles d’opinió; alguns bisbes, com Canyissars; alguns càrrecs de la Unió Europea; alguns empresaris; fins i tot el cap del futbol, ha amenaçat que el Barça no podrà jugar cap lliga amb ningú…

Especialment s’hi estan dedicant els polítics populars, que han trobat una mina perquè els seus escàndols de corrupció comencen a passar més desapercebuts, davant l’opinió pública. S’ha alçat la veda, els han dit a la Moncloa, cal fer-los por, amenaçar els catalans. A banda de Rajoy ha estat espectacular Soraya Santamaria, que ha dit que ha sentit vergonya pel que passà al Parlament, cosa que no li passà quan Bàrcenas, ni quan Sória, ni quan Rato, ni quan la Mato, ni amb la Gürtel… Pense si és que en aquests casos no sentia vergonya, sinó cosquerelles i no diré on.

Per tot plegat, doncs, és cert que els va la vida als supremacistes, si triomfa la secessió. Ja ho digué el menda del Marhuenda: ja veremos de donde cobrarán los andaluces y extremeños… I altres, quan s’han descurat una mica, també ho han dit, com li passà a Gallardon. Crec que en castellà diuen que tanto temes tanto debes, o tanto tienes tanto debes, doncs això. Nosaltres ni temem (no tenim por), ni devem res.

A favor del referèndum, o al menys a opinar discretament, sols s’ha atrevit poca gent. Els polítics valencians, per exemple, han emmudit en general, llevat de Compromís. Sols he llegit una catedràtica d’història, de la qual lamente no haver conservat les seues declaracions a Levante-EMV, que senyalava que l’origen de tot està en la història i es referia a un altre monarca borbó, Felip V, i a Franco, bombardejant Barcelona… Donava en el clau: el problema ve de molt enrere. També m’han interessat molt els articles del professor Ramon Cotarelo, i els del jurista Pérez Royo, publicats al PAÍS. Estic convençut que ni Rajoy, ni Sanchez, els han llegit. Als territoris de la confederació catalano-aragonesa no s’ha oblidat la història, com tampoc l’han oblidada a Escòcia, ni a sud-Amèrica… Jo sí que estic a favor del referèndum i votaria SI, si ara mateix fos ciutadà de Catalunya.

Acabe aquest article contemplant les imatges de la Diada i llegint alguns comentaristes. Evidentment, els de casa accepten l’èxit de la Diada i els dolents, el neguen (això de considerar a uns com els bons, ha estat idea del PP, quan han reclamat que Ada Colau es pose del costat de los buenos. Per això jo considere que ells són els dolents, però sols per entendre’ns). Estic convençut que aquest combat el guanyem, passe el que passe el dia 1 d’octubre. Com deia Pérez Royo, el que es faça a partir d’ara serà el que importarà de veritat. El futur ja no està sols en mans dels supremacistes, com fins ara i ha arribat l’hora de renegociar qui és qui i què és què…

dissabte, 2 de setembre de 2017

INSTAL·LATS EN EL TERROR

Article publicat a LEVANTE-EMV el dia 2 de setembre de 2017

La història de l´home s´ha forjat amb tot el seguit d´avanços socials, culturals i científics que ens han dut on ara som, però també amb tot el seguit d´atacs i terror entre els homes mateix, per ambicions de poder, per la possessió dels béns, pel control ideològic... Els grups més forts i més ben armats, sempre han actuat amb més contundència i èxit i han anat forjant imperis. Els més febles, però, o s´han resignat o s´han defensat, recorrent a accions desesperades: les guerrilles, els sabotatges... Entre uns i altres, el terror i les guerres han estat constants.

Segons la filosofia de cadascú, les coses no tothom les veu de la mateixa manera. Nosaltres mateix, quan hem anat sabent història, no sols amb l´estudi, sinó fins i tot veient pel·lícules de gènere, hem anat prenent posicions, tot intentant «comprendre» els comportaments dels «nostres», enfront dels dolents, que són l´enemic. És molt difícil mantenir-se neutral davant la història, i per descomptat, també davant del terrorisme i les guerres d´uns i d´altres. Per això hi ha qui s´entusiasma amb la conquesta d´Amèrica i altres que la blasmem i repudiem; o qui està a favor dels indis o dels soldats i colons europeus.

Si una acció terrorista ens agafa en viu, com ha passat a Barcelona, evidentment de moment no ens serveix de res cap filosofia, sinó improvisar alguna cosa, ajudar els ferits... Reposats de l´ensurt i indignats és quan podem pensar i mostrar el més ferm rebuig als terroristes, solidaritzant-nos amb els qui han patit els seus atacs, i organitzant actes de protesta, com dissabte passat a Barcelona. També protestàrem quan el trio de les Açores (Bush, el milhomes d´Aznar i els falcons dels exèrcits...) atacà indiscriminadament i terrorífica l´Iraq. Sembla que ningú se´n recorda, però aquest fou l´inici de tot. Ara són els salafistes els qui s´han organitzat i juramentat contra nosaltres i ens la tornen, atacant-nos a mort.

El problema d´aquest terrorisme gihadista no se soluciona definitivament amb proclames, ni cridant que no tenim por; tampoc solament amb mesures policials, ni menys encara tancant fronteres... Cal anar al seu origen i tractar de comprendre la idea maligna que inspira aquest terrorisme, tot i rebutjant cap «justificació» religiosa. Aquells fantasmes del trio deien que defensaven Occident i el cristianisme, en perill. Aquests, que ho fan per l´islam i perquè Al·là és gran. Evidentment, tots menteixen, perquè cap religió justifica la violència, ni l´ONU els emparà.

S´ha d´acabar amb els terroristes de les dos bandes, però amb eficàcia, començant per fer callar els reverends exaltats (imams i capellans). Cercant vies d´aproximació entre les persones assenyades i de pau, que les hi ha en els dos costats, com hem vist en la magnífica manifestació de Barcelona. Cal treballar per la pau i l´enteniment, i no per tirar més llenya al foc.

Finalment, els governs occidentals i les empreses, haurien d´acabar amb la hipocresia de mantenir cap negoci amb les monarquies àrabs (armes, petroli, inversions...), que subvencionen els terroristes. Aquest és el quid...

dilluns, 28 d’agost de 2017

EPICUR DAVANT DELS FETS DE BARCELONA

EPICUR DAVANT DELS FETS DE BARCELONA

Article publicat a SAÓ el dia 28 d'agost de 2017

Davant dels fets tràgics de Barcelona i Cambrils, Epicur ens recomanaria pensar, filosofar: ‘que ningú, pel fet de ser jove no dubte a filosofar, ni per haver arribat a la vellesa no es canse de filosofar’. Doncs pensem, i no fem com els terroristes que, pel que informa la premsa, es movien més per impulsos obsessius i criminals que no filosòfics. Algú els havia convençut i intruïts a fer el mal, per fer mal, concretament un imam, que es deia un home d’Al·là. I a l’imam, qui li havia posat les idees satàniques al cap; altres homes que també es deien d’Al·là?

Evidentment, el primer que hem de fer és negar que Al·là puga estar pel mig en aquests actes de terrorisme, per molt que l’invoquen, perquè seria contradictori amb la seua essència divina, que és la de Just, Clement i Creador; els qui coneixen l’Alcorà diuen que és així i blasmen dels terroristes. Ho fan la major part dels imams que s’han manifestat en contra, llurs representants i les mateixes famílies dels terroristes. Lògicament, qualsevol posició similar per la part cristiana també és absolutament rebutjable, per molt capellà o cardenal que siga qui ho diga: Déu no accepta el terrorisme, ho diu l’Evangeli i uns amics que tinc en el clero m’ho han confirmat.

Hem d’intentar explicar-nos el perquè de tot, si volem comprendre res. Per què uns joves han estat fanatitzats fins a convertir-se en terroristes i assassins? Doncs perquè entre els joves musulmans, com passa també entre els nostres joves, hi ha molta desesperació, o siga falta d’esperança i són un terreny a disposició dels tèrbols predicaments dels més fanàtics, que adoben les seues satàniques paraules invocant la voluntat d’Al·là i la promesa d’una recompensa celestial. No ens estranyem, perquè de la nostra banda n’hem tingut exemples igualment terroristes: les Croades, l’expulsió de moros i jueus, les conversions forçoses de les poblacions índies, les guerres de religió, la guerra civil espanyola… tot en nom de Crist.

I per què els terroristes musulmans ataquen “Occident”? Ells diuen que primer els atacàrem nosaltres i sense pietat en la guerra de l’Iraq i que ara ens la tornen. O ja ens hem oblidat de com anà tot allò, de les mentides amb què intentaven justificar-se Bush i el milhomes d’Aznar, i els poderosos militars d’occident, dient que Occident i la cristiandat corríem perill? Evidentment, era mentida el que deien, com les armes de destrucció massiva d’Hussein. Aquells atacs terrorífics sobre els musulmans, indiscriminadament, han dut aquests tràgics i terrorífics resultats, ara a Barcelona i Cambrils, com abans a Madrid, Paris, Niça, Londres, Berlín…

Les despeses dels nostres atacs anaven a càrrec dels eraris públics dels estats implicats. Qui paga les dels terroristes musulmans? D’això, que és el quid de la qüestió, cap govern occidental, i per descomptat l’espanyol, no en vol parlar, perquè els bé més a compte mirar cap a un altre costat, mentre sotamà els venen armaments a les monarquies antidemocràtiques i corruptes, a canvi de petroli i d’inversions supermilionàries. D’aquests enormes negocis surt el finançament dels terroristes.

Així les coses, és evident que som en un atzucac perillosíssim, que pot esdevenir un desastre dantesc i del qual hem d’intentar sortir, amb actuacions assenyades, mesurant ben bé les paraules i les accions. Hem de preguntar-nos, en primer lloc, si hi ha persones amb seny, a una banda i a l’altra d’aquests tràgic escenari. Negativament, sembla que hi ha elements molt perniciosos en ambdós bàndols, començant pels imams i capellans (i cardenals) que “interpreten” els desitjos d’Al·là i de Déu, respectivament. A aquesta gent se’ls haurà de lligar curt, vigilar el que prediquen i apartant-los de l’exercici religiós, que estan pervertint.

També hi ha els interessos econòmics que hem comentat, que beneficien les grans empreses occidentals i alguns governs; també hi ha la coartada perniciosa de les raons “militars”, que invoquen hipòcritament, quan en realitat són raons econòmiques dels grans falcons dels exèrcits les qui decideixen. També ixen molt beneficiats els monarques oligarques de la península aràbiga i d’altres estats musulmans, que en trauen un doble profit: l’econòmic, que els fa supermilionaris i per altra banda la tranquil·litat de comptar amb la complicitat dels terroristes, que ataquen occident, deixant-los a ells ben tranquils, sans i estalvis.

Positivament, però, hi ha les persones més assenyades, en els dos bàndols, i algunes organitzacions (pocs governs, però) que invoquen la pau. Són l’única esperança que el terrorisme acabe. A un país tan civilitzat com Catalunya, mal que els pese als espanyols, s’ha vist moltíssims musulmans en les manifestacions de condol (la fotografia d’un imam abraçant els familiars de dues de les víctimes, sols es pot veure a Catalunya, que jo sàpiga); l’activista musulmana que intervingué en l’acte de la manifestació de Barcelona, rebutjant el terrorisme i afirmant que un musulmà no pot fer una barbàrie com aquella, i ho deia en un perfecte català… Caldria contrastar aquestes imatges amb la de les altres ciuats castigades pel mateix terrorisme.

Els 500.000 manifestants de Barcelona deixaren ben clar, amb els eslògans, amb les pancartes i amb els discursos que no s’ha de criminalitzar els musulmans, que la islamofòbia no és justa i que el camí és la pau. Cal esperar que res del que ha passat començarà a oblidar-se i l’única manera és complint els compromisos que han adquirit els polítics d’avançar en la integració i en la concòrdia.

Finalment, dues notes. Una lingüística, perquè mentre els musulmans i musulmanes que han parlat per la televisió ho han fet en un català perfecte, pronunciant molt bé, per exemple el so palatal lateral representat per ll, Ripoll, gairebé tots els locutors espanyols han estat incapaços de fer-ho i han estat dient Ripol… Quina gent! L’altra nota és per al conseller Marzà, perquè rellisca el text d’Epicur amb què he començat l’article, sobre la filosofia, que em diuen que pensen eliminar o reduir del batxillerat…

dijous, 17 d’agost de 2017

Desapareixen els quioscs de premsa

Desapareixen els quioscs de premsa

17.08.2017 


Què significa la incessant desaparició dels quioscs de premsa? Ningú n´ha pensat? El fet no neguiteja les nostres autoritats? Sembla que l´alcaldessa Colau si que s´hi ha fixat i a Barcelona ja estan estudiant prendre alguna mesura, perquè en un any n´ha desaparegut un 30 % dels seus quioscs. Què passa a València, i als pobles?

Pose per exemple Silla, que ha passat en poc temps de nou quioscs a dos, i possiblement a un o a cap. Unes preguntes que he fet a quatre amics a l´atzar em confirmen que és el mateix que està passant a tot arreu i personalment ho he confirmat a Mallorca. Com jo no sé que és viure sense comprar diaris, perquè mai ho he fet, m´estic quedant perplex i amoïnat, i pels matins, desorientat. Un món sense diaris! 

La situació crec que és suficientment dramàtica i hauríem (o haurien, els qui manen) de pensar els motius que ens han dut a l´actual situació, per veure de posar-hi remei. Potser que el problema primer és que la gent ha deixat de comprar diaris, perquè se´n serveix de l´internet. En part serà per això, perquè també passa amb el correu tradicional que et portava a casa cada dia el carter, substituït pels e-mails; amb les cabines telefòniques dels carrers i els telèfons públics dels bars i dels llocs públics, anorreats pels telèfons mòbils... 

Però, pot haver-hi una altra causa, com són les condicions que imposen les empreses distribuïdores de la premsa i les revistes, que són lleonines, obligant els quiosquers a fer uns dipòsits excessius i imposant un sistema de retorn de les revistes no venudes clarament abusiu... Els guanys de la venda d´aquests productes són irrisoris i insuportables.

Fa anys eren els mateixos diaris, al menys els més importants, que feien la seua pròpia distribució i alguna empresa distribuïdora s´encarregava de les revistes i diaris de menys difusió. Això ha canviat. Ara les distribuïdores s´han fet amb el domini absolut del mercat, com un monopoli, i fan el que volen, abusant dels quiosquers.

El fenomen no és sols d´ací, però en altres països tot funciona millor, els lectors i la distribució. M´han explicat que a França, a Àustria, a Alemanya... que són uns països més civilitzats, la gent llig més diaris i que, per damunt dels interessos de qui en fa la distribució, hi ha la garantia política que la premsa no pot desaparèixer. Al revés que ací, doncs. És cert, cal dir-ho, que els nostres governs temen la premsa més que altra cosa, com temen donar la cara i que la gent s´assabente massa i, sobre tot, que pense.

Quan el món vaja a acabar-se, hi haurà senyals (llegir l´Apocalipsi de sant Joan). Em dóna la impressió que la cosa no trigarà gaire, potser uns centenars d´anys més i nyas, coca, perquè hi ha presagis: l´abús de l´energia atòmica; els complots de les multinacionals; la manipulació genètica; el canvi climàtic; la fam; les malalties... Potser que un presagi menor siga la desaparició dels quioscos.