dijous, 17 de maig de 2018

ALTO! TODOS AR CUARTELILLO


ALTO! TODOS AR CUARTELILLO
Article publicat a LEVANTE-EMV el dia 17 de maig de 2018

En temps de Franco, la Guàrdia Civil vigilava pels camins cercant sospitosos: els donaven l’alto, els demanaven la documentació i els enregistraven, per si duien res no permès. Una nit tres joves gitanos, varen ser interceptats: Alto! A ver si llevai navaha, a vacià lo bolsillo. Els gitanos juren que no porten res, però han de buidar les butxaques. El més gran dels tres, du una navalla, en la faixa. És para cortar el jamón, que diu. Nada, esposao y ar cuartelillo. A ver, el siguiente. No du navalla, però li troben un bitllet de cent pessetes. Ah, conque va a comprate una navaha; esposao i ar cuartelillo. I ara ve el més jove que ni du navalla, ni diners, però, regirant-lo a fons, li troben dues pessetes. Ah, conque ahorrando pa comprate una navaha; esposao i ar cuartelillo también.

Ve a compte, perquè sembla que la guàrdia civil manté el mateix mètode i, sense proves evidents, si suposen algun indici, ja està: al jutge i a Estremera, fins que apareguen les proves! Estan d’acord amb aquest mètode, propi de les dictadures, el PP i Ciutadans, sobre tot aquests, que són pitjors. A cap país democràtic és possible que, sols per sospites i sense proves, puguen mantenir sis mesos empresonats, ningú i encara menys els polítics, com passa ací amb els d’Esquerra Republicana i els de Junts per Catalunya. Una mostra de la marca Espanya.

Una altra ha estat la qualificació dels “delictes” dels polítics exiliats, demanant l’extradició. Els jutges europeus han dit que l’1 d’octubre la violència fou la del govern espanyol i que, per tant, no hi ha extradició. Doncs, canviaré la qualificació, ha dit Llarena, ara allò fou sedició. Els jutges europeus hauran recordat la frase de Groucho Marx: “aquests són els meus principis, si no els agraden, en tinc altres” i hauran pensat que açò és l’hòstia. Tantes actuacions tercermundistes i tantes marrades són celebrades, per ridícules, a l’altra part dels Pirineus.

Aquestes són notes que identifiquen la marca Espanya. Com digué Quim Torra, hi ha espanyols que no coneixen la vergonya. Jo no me n’avergonyiria de cap dels tuits de Torra. A fi de comptes, els qui li’ls han recercat podrien fer el mateix amb alguns polítics, periodistes i escriptors espanyols, que han dit coses semblants, o pitjors com el tal Casado: Puigdemont, si proclama la república, pot acabar com Companys.

Els tuits són com les cites literàries, amb la diferència que aquestes formen part d’un text molt elaborat, mentre que un tuit és com un exabrupte i, per tant, encara que demostren una manera de pensar, són una mica irresponsables, com quan exclamem, mentre fem la declaració de la renda: la mare que ha parit el Montoro! Evidentment, ho pensem, però tan irresponsablement, com quan llancem una blasfèmia: me cagoendéu, quins fatxes, pensant en els jutges de la Manada. La part irresponsable, ací, és la blasfèmia; tranquil·la, doncs, la beateria, no lo haré más, que digué el rei que hagué (pronunciat, cagué).

divendres, 11 de maig de 2018

L'Estat amb les vergonyes a l'aire

L'ESTAT AMB LES VERGONYES A L'AIRE
Article publicat a Levante-EMV el dia 11 de maig de 2018

Dubtava entre parlar del govern o de l´Estat, en qualsevol cas de les vergonyes a l´aire amb què estan exposats davant del món sencer. He optat per l´Estat, perquè la vergonya pública abasta des del cim de la cosa (monarquia i Govern), s´estén per totes les vessants de la geografia i dels estaments, arriba a la base de la societat i encara davalla per les mateixes clavegueres: tot l´Estat, doncs, està amb les vergonyes a l´aire. I per culpa d´alguns, tots nosaltres estem amb les vergonyes a l´aire. Quina vergonya i quin fàstic d´Estat!

Ensenyar les vergonyes és com mostrar-se nu davant del poble, davant Europa i davant del món. En una situació així, qui s´hi troba, sap que fa, o hauria de saber-ho, un ridícul espantós, que provoca la riota general i que cau en el descrèdit més absolut. Per això, voluntàriament, ningú ensenya les vergonyes; altra cosa és qui té la mala sort que l´enxampen i per això digué Alberto Núñez Feijóo (o Feixó, en gallec) referint-se a Francisco Camps: ha tenido mala pata y lo han pillado. A Cristina Cifuentes, li ha passat el mateix. I fins i tot a la justícia, pel cas del procés, perquè Europa ha dit que no, a les pretensions antidemocràtiques de les extradicions. Sols faltava la sentència de La Manada.

Com el rosari de casos de corrupció ens els sabem tots, de tant que se´n parla, i com la major part van a càrrec de polítics del PP, hem de parlar clar i dir que aquests són un tall de lladres. Aquesta és la percepció que, finalment, ja té la gent, com acabe d´escoltar a uns veïns amb els qui prenia un cafè: Espanya és un desastre, deien, que jo els redefinia així: és una merda.

El més llegit de tots els tertulians diu que, fins i tot els jutges i el ministre de Justícia, són unes desgràcies. En tot el món se´n parla del cas de La Manada, equiparant-lo amb els casos de l´Índia. El que passà a Pamplona que va ser una violació amb tots els agreujants, dos jutges ho han qualificat d´agressió i prou, que té menys pena. El que intenta el ministre, atacant més un jutge, és una maniobra de distracció: la llei és la que és (masclista i injusta).

Crec que hi ha unanimitat en la societat que la situació és insostenible, com demostren les protestes feministes, dels jubilats, de tothom. Tot plegat, el que està passant és com una pesta contagiosa, que no sabem com aturarà, ni qui ho farà. Mai havíem vist la gent tan indignada com ara i crec que el PP ha arribat al zenit de la seua desgràcia. Algú demana què faran els de Albert Rivera, o per què no piulen més fort els socialistes, o per què no s´aclareixen els podemites... Altra cosa seria si a Catalunya arriben enlloc, si Compromís continua a l´alça, si els bascos aconsegueixen l´augment de les pensions i la desaparició del 155...

Sant Vicent ens traí a favor de Castella

SANT VICENT ENS TRAÍ A FAVOR DE CASTELLA
Article publicat a Saó el dia 4 de maig de 2018 

Avui, continuant les meues reflexions (Pensant en coses santes, 17/4) especialment sobre sant Vicent Ferrer, ja que s’ha iniciat la seua festa centenària, em referiré al paper que tingué en el Compromís de Casp (1412), que fou l’assemblea entre 9 representants de Catalunya, València i Aragó, per a resoldre la qüestió de la successió del rei Martí, que havia mort sense nomenar successor. Havien d’elegir entre 9 pretendents, tots de la família, que finalment es resumiren en dos, un que era castellà i un altre català. Les maniobres entre els diversos pretendents i llurs partidaris foren un seguit de tira i arronsa, a veure qui era qui tenia més drets a l’herència. El Papa Luna (Benet XIII), després de les seues intrigues amunt i avall i tenint interès a treure’n profit per a la seua causa papal, havia arribat a un acord amb els castellans i el seu pretendent, Ferran d’Antequera.

També sant Vicent s’inclinà per ell, al qual pintava com el millor de tots. Amb el seu prestigi, aconseguí convèncer la majoria i així fou com les nostres terres passaren a mans castellanes, els Trastàmara, posant fi a la Casa de Barcelona i iniciant la presència castellana, que tants mals de cap ens reportaran d’ara endavant. No se sap si els ossos dels nostres reis tremolaren de ràbia i d’indignació. Sant Vicent introduí, doncs, la guineu al nostre galliner o, siga que ens traí a favor de Castella. Tant visionari com era el sant i amb la relació directa que tenia amb el mateix Crist, que el visità personalment a Avinyó, on estava malalt (3 d’octubre de 1398) sanant-lo; amb tanta gràcia al seu abast, no va veure el que ens anava a caure a nosaltres a sobre. I precisament ell, que preveia la fi del món, no preveié la nostra desgràcia. Una llàstima… Alguna cosa fallà doncs en aquesta qüestió i per això no m’explique l’afició pel sant, fins i tot devoció, que professen alguns erudits de casa nostra.

Immediatament a la decisiva intervenció de Vicent Ferrer en l’elecció del pretendent castellà, també ho féu en la solució del Cisma d’Occident, que durava des de 1378, mantenint la cristiandat dividida entre l’obediència al papa de Roma o al d’Avinyó, el papa Luna. Finalment, el sant, que estava al seu favor, se’n passà de bàndol i començà a predicar i a maniobrar en la seua contra. També guanyà aquesta partida, perquè tothom començà a cedir, començant pels Trastàmara, evidentment, i passant-se a la nova obediència. S’acabà el Cisma (1417).

Per tot això, els castellans, per una banda, que havien obtingut les nostres terres, gràcies al frare Vicent, i l’església, per l’altra, que havia vist solucionat el problema del cisma, gràcies també al pare Vicent, promogueren la seua santificació fulminant: en 36 anys: el sant morí en 1419 i el canonitzaren en 1455). Se suposa que l’església faria de franc aquesta canonització, o l’hauria d’haver fet, i cal suposar que els castellans si que pagarien la seua part, o ens la feren pagar a nosaltres? Sant Vicent es convertí en un dels sants amb més altars dedicats a tot el món; jo, que estic un poc obsessionat per aquest contradictori personatge, quan visite qualsevol catedral, església o ermita, tracte de localizar-lo i l’he vist per tot arreu, sempre amb el dit índex de la mà dreta cap amunt i poc santament, amenaçant amb l’Apocalipsi i l’anti-Crist.

Amb els miracles que li atribueixen els seus hagiògrafs n’hi ha per a escriure més d’un llibre i de fet en té més dedicats a la seua glorificació, que la major part dels altres sants, la major part dels quals no li arriben ni a la sola de la sabata. Era tot un crack. No tant, però, com per a posar-lo al nivell de la Mare de Déu o quasi, com pretén algun pseudoerudit local. Les coses li vingueren ben dades i ell s’ho treballà molt, això sí.

Tornem a l’enigmàtic tema de la llengua, perquè a València sempre s’ha defensat que els seus sermons els feia en valencià. El conjunt dels seus 280 sermons publicats no omplen la seua llarga vida de sermonaire convençut, a banda que en repetí molts, com indica en els seus sermons, oportunament. Per exemple, parlant de la Magdalena i dels set dimonis que portava al cos, sols s’entreté amb Leviatan, “que la feia pomposa, vana i superbiosa” i “el segon dimoni, que es deia Mammoma, etc.”. A continuació i entre parèntesi hi ha la indicació (vide sermonem suum, et sermonem nupciarum, veieu el seu sermó i el de les núpcies). També emprava llargues cites en llatí, perquè tenia una memòria prodigiosa i n’era capaç; els escribes no les reproduïen per innecessari, ja que les cites estaven perfectament identificades, amb les primeres paraules.

La part en valencià dels sermons, són les més vives i segurament les més interessants per a l’auditori, format de creients obnubilats i enfervorits. Estic ocupat en llegir-me tots els sis volums de l’editorial Barcino, traient aquestes parts i puc assegurar que donen per a un llibre. De fet em recorden els sermons de quaresma que, quan jo era escolanet, feia al meu poble (Albal) un frare franciscà, el pare Salvador. Tothom eixia de l’església reconfortat per les paraules més gracioses, pels acudits més explícits, i no tant pel contingut doctrinal dels sermons. I recorde que predicava en valencià, cosa que congratulava molt els assistents, però tot era fum d’un dia, del dia de sant Vicent, que estava permès. Ja sabem que la llengua que ha emprat l’església valenciana, des de fa molts segles, ha estat el castellà, que ja substituí el llatí. L’església valenciana té, doncs, dos pecats mortals de linguacidi: contra la llengua pròpia i contra el llatí i en ambdós casos a favor del castellà. Per això el PP i Ciutadans estan tant per anar a missa, com per atacar el valencià.

Sant Vicent Ferrer, però, ho tenia més clar que els bisbes i preveres, forasters o indígenes, que controlen el negoci de les ànimes valencianes. No puc evitar citar un dominicà, també valencià, que en 1560 professà al convent de predicadors de València, del qual fou elegit prior. Publicà en castellà la Vida y historia del apostólico predicador San Vicente Ferrer, del qual vull copiar les seues paraules: “predicó en su natural lenguaje catalán, y con ser ello así, era tal la gracia que Dios le habia comunicado, que toda suerte de gente le entendía”. I més endavant encara escriu que, segons sant Antoní de Florència, “predicaba en catalán, porque antiguamente el lenguaje valenciano no se diferenciaba casi nada de aquel otro, como quiera que Valencia fue poblada de gente catalana”.

En el 6 Centenari de la mort del sant, que les autoritats eclesiàstiques, civils, universitàries, militars i falleres, commemoraran amb alguna festa, certamen, congrés o qualsevol fastuositat, seria oportú reobrir una lectura sincera del personatge que, per molt sant que siga, té les seues llums i les seues ombres. I caldria fer-ho desapassionadament, tractant d’aclarir els aspectes més controvertits. Al cap i a la fi, el mateix Papa ha revisat el concepte de l’infern i ha desautoritzat l’abús que se n’ha fet al llarg de la història: no hi ha infern, però, sant Vicent deia tot el contrari; què li farem ara?

Ma mare (97 anys), que s’ha assabentat de la novetat, està molt intrigada i em diu que no ho comprèn i em pregunta si tampoc no hi haurà dimoni. M’ho pregunta a mi, perquè el rector del poble ja no la visita com abans, per a confessar-la i pernoliar-la i, a falta de capellà, ella creu que jo, que estudiava al seminari, en sabré, i vol que li diga. És una curiosa pregunta: si no hi ha infern, quina feina té, doncs, el dimoni? Confie que qualque rector ho sàpiga explicar, per poder-li-ho traslladar a ma mare i que estiga tranquil·la. Fa anys em passà que vaig visitar un il·lustre, bondadós i benemèrit bibliotecari, que estava molt malalt. Me’l trobí llegint llibres d’educació sexual. Davant la meua sorpresa m’explicà que ho feia per a veure la quantitat de coses que s’havia perdut, per haver fet massa cas als capellans. Laus Deo.

dimarts, 17 d’abril de 2018

pENSANT EN COSES SANTES

PENSANT EN COSES SANTES
Article publicat a SAÓ el dia 17 d'abril de 2018


Entremig de tanta festa contradictòria, de gairebé un mes de durada, entre falles, setmana santa, pasqües i sant Vicent i a les envistes del mes de Maria, he estat pensant en coses santes, mira per on. Per exemple, he pensat que els qui creuen en Déu no s’han d’aclarir molt bé ara mateix, amb algunes novetats religioses, especialment papals; després ho veurem. És evident que aclarir-se vol dir pensar, raonar i tractar de comprendre i recorde que, abans, els bons creients ni havíem de pensar, ni raonar, ni tractar de comprendre res: havíem de creure i muts i a la gàbia. Així és com ens ensinistraven els capellans i crec que també els pastors, popes, ulemes, rabins, etc. Eren els responsables de dirigir el negoci de les ànimes, invocant la fe, i com a delegats dels déus, donant manaments, prometent la recompensa celestial i, per a reforçar la persuasió, amenaçant amb l’infern els desobedients pecadors. Això és el que recorde de l’època que jo era una ànima en pena; gràcies a Déu, em desentenguí a temps i em vaig passar a l’ateisme.

Aquest esquema universal, que és una de les proves de sant Tomàs d’Aquino per a demostrar que Déu existeix, o així ho recorde, començà a fer aigües, des del principi dels segles, perquè paral·lelament a la irrupció de la idea dels déus, hi hagué la contrària, la dels ateus. Tothom cita Diàgores de Melo, com el pioner (segle V abans de Crist), i els pensadors grecs (Sòcrates, Plató, Epicur…), els qui començaren a desenrotllar i difondre tota la filosofia atea, la qual prengué una gran embranzida a partir del segle XVII i fins avui, ara més que mai.

Un amic molt creient em diu que Déu ho sap tot, des dels principis dels segles, i coneix el transcurs del món i coneix el final, i que ho ha creat tot i acabarà amb tot, el dia de l’apocalipsi i el Judici Final. Per què, doncs, ha fet coses tan imperfectes com l’home, li pregunte, si sabia com havia d’anar la cosa i podia haver-ho fet millor? La maldat que hi ha al món, és responsabilitat dels homes, em diu, perquè Déu ens ha donat el lliure albir… i ja demanarà comptes. O siga que Déu és un liberal, li dic, laissez faire, laissez passer, degué pensar i que campi qui pugui. No he entès les explicacions que m’ha donat l’amic i ho deixí córrer. Allà cadascú amb les seues neures, pense; els meus pensaments estan més a ran de terra.

Per exemple, tan a ran de terra com la capa de la reina de la setmana santa del Cabanyal, que mesurava 7 metres de llarga. Quan ho vaig llegir, immediatament pensí en la capa magna del cardenal Canyissars, que no arriba a tants metres, però gairebé i que necessita que un clergue (caudatari) li la sostinga perquè no l’arrossegue i s’embrute. Pensí que hauria estat magnífic veure les dues capes alhora, davant la reina, darrera el cardenal i a continuació la banda de trompetes i tambors: quin espectacle més edificant i únic, més que el de la Legión i els ministres novios de la muerte, que he vist per internet… i que ha estat un despropòsit avalat per l’església!

Tanta gent pietosa i crèdula que hi ha, de bona fe, no sé si s’han assabentat que el Papa ha dit que l’infern no existeix. Amb tot el que han fet patir a la feligresia i, al cap de tants segles, ara se n’adonen? Quina descurança la de l’Esperit Sant! En la meua memòria tinc guardades proves dels patiments espirituals i infernals, per culpa dels capellans que deien tot just el contrari que ara el Papa. Aleshores, pràcticament tot era pecat: no obeir els mestres, pecat; no besar la mà del capellà, pecat; tocar-se l’anguila, pecat; dir males paraules o cercar-les al diccionari, pecat; anar a ballar en quaresma, pecat… Com morir en pecat significava anar a l’infern, havíem d’anar molt alerta, ens insistien i allò ens amargava la infància i la pubertat. Jo encara recorde el pecat d’haver pispat una rosa d’un jardí del meu poble. Ho vull contar, encara que semble una banalitat.

Era en maig i jo acabava de prendre la primera comunió. Cada dia, el mestre ens obligava a dur una flor a la Mare de Déu, seguint la llista alfabètica. Els pares dels altres xiquets tenien camps i rosers plantats i, per tant, tenien resolt el problema i alguns, més esplèndids, en lloc d’una rosa duien un ram; el meu problema era que mon pare no tenia ni camps ni rosers. Aleshores, vaig veure aquella rosa i sense dubtar-ho, com impel·lit per una forca irresistible, saltí la tanca i l’agafí, amb la mala fortuna que el municipal em va veure, em dugué a casa i m’hi posà una multa. Jo duia la rosa agafada a la mà i, punxant-me, repetia que era per a la Mare de Déu i no la soltava. Mon pare pagà i em deixaren la rosa, que l’endemà vaig dur a escola, però a condició, em digué, de confessar-me…  o aniria a l’infern. Però, si és per a la Mare de Déu, deia jo… No m’ho empassí gens bé, ni me n’oblide.

Continuant la línia de pensament amb què he començat aquest article, i com de l’antagonisme i confusió entre la setmana santa i la pasqua ja vaig escriure un anterior article, ara diré alguna cosa sobre sant Vicent Ferrer, que precisament es féu famós predicant i amenaçant amb l’infern. Tingué molt d’èxit, perquè aquells anys foren molt tenebrosos i la gent vivia cagada de por (segles XIV-XV), i com tenia una gran capacitat oratòria, anunciava que la fi del món era pròxima i la gent s’ho creia… També haurien cregut que els burros volaven, si sant Vicent ho hagués dit.

Com enguany en parlaran molt d’aquest sant, jo també vull fer algun apunt, avui sobre la llengua de sant Vicent i en un altre article ho faré sobre la seua implicació en el Compromís de Casp, que tan malament ens anà. Tots els qui han escrit sobre el sant coincideixen a dir que feia miracles incomprensibles i que entre altres virtuts tenia el do de llengües, o siga que per tot arreu predicava en valencià i tothom l’entenia, cadascú en la seua llengua. S’han dit moltes coses al respecte, algunes tan pintoresques com que en valencià pronunciem totes les vocals i per això tothom ens entenia (?). A les actes de canonització que es conserven als arxius vaticans, tots els testimonis diuen que predicava “en valencià”, altres que “en català”, altres que “en català o siga en valencià”. Pel que veiem, doncs, el famós i confús doblet, que suposàvem dels blavers. ve de lluny.

Com no crec en miracles, evidentment, sempre he suposat una altra cosa. Una gran part de cada sermó vicentí consistia a repetir passatges llargs de la Bíblia en llatí, ja que tenia una gran memòria i el llatí molta gent l’entenia. Els copistes que acompanyaven el sant no escrivien els paràgrafs en llatí, sinó les primeres paraules i dedicaven tota l’atenció a les parts en valencià, que eren les inèdites del predicador i precisament també les parts més entretingudes. Els seus sermons duraven hores i hores (la reina Maria li escriu al rei Martí que havia estat a la seu de Perpinyà escoltant el sermó, que havia començat de bon matí i que era migdia i encara durava).

Sant Vicent era un gran comunicador i emprava molts recursos mímics, paraules amb doble sentit, picardioses, divertides i populars. Llegiu per exemple el sermó del dia de Sant Joan, que predicà a la seu de Palma de Mallorca. Voleu saber, deia a la gent, com és que Zacaries, que era un vell, prenyà a Isabel, que també era molt vella? Tothom callaria, a veure com fou possible allò. Xiiit, calleu, calleu, que ja va. L’àngel Gabriel irrompé davant de Zacaries i li manà anar a casa a fer-li-ho a la dona, però, com dubtà, l’àngel el deixà mut. Es va sentit ple de “natura” i marxà cap a casa corrents i excitat. A Isabel, l’àngel també li donà “natura”, o siga que quan Zacaries, sense poder parlar, l’agafà i se la tirava a sobre dient-li “me, me, meee”, Isabel se n’anà al llit amb Zacaries i “ell usà amb ella, i finalment l’emprenyà”. He resumit breument el cas, però, cal imaginar-se el sant fent-ho llarg i plàstic, dramatitzant-ho al màxim, pornogràficament diríem ara. La gent restaria amb la boca oberta…

Doncs bé, a aquest famós païsà nostre no li va servir de res l’esforç lingüístic de parlar sempre en valencià, perquè al poc de morir, la societat valenciana, començant per la noblesa i el clero, començaren a castellanitzar-se i fins avui. Ningú ha seguit els passos del sant, especialment els bisbes, canonges i grans patums. Mireu per exemple el cardenal Canyissars, que encara no ha aprovat els textos en valencià i que jo crec que mai aprovarà. En quin mal lloc deixen sant Vicent que, ara que pense, també podria ajudar un poc, des del cel, i no ho fa. Tampoc ho fa l’Esperit Sant. Finalment, és com si els valencians tinguéssem una mena de maledicció antipentecostal a sobre. El meu amic no s’escandalitza de res, quan parlem, perquè ja està acostumat, però li dic que vaja pensant i que d’ací uns quinze dies ens tornarem a veure. Ell té interès a saber el que pense de l’organització d’una màfia de cardenals contraris al Papa i amics de Trump. L’hòstia, tu, li dic, en parlarem.

Acabaré fent una petició a sant Vicent perquè mire d’infondre al cardenal Canyissars un poc de respecte al valencià, o que faça un miracle i que el convertisca fulminantment, perquè s’aproven definitivament els textos litúrgics en valencià. No estic caient en cap contradicció, si demane un miracle a san Vicent, perquè una cosa no lleva l’altra. El mateix Sócrates, que les autoritats li ordenaren de suïcidar-se perquè no creia en els déus, a punt de morir recordà que havia promès un gall al déu Escolapi i manà que li’l portassen. Jo no estic a punt de morir, però aprofite la festivitat i l’estat de gràcia en què em trobe, per a demanar-li aquest miracle a sant Vicent.