diumenge, 4 de desembre de 2016

EL PERILL DEL FACEBOOK



EL PERILL DEL FACEBOOK

Com si es tractara d’una passa vírica, moltíssima gent viu enganxada al facebook, que és una xarxa social i privada (Facebook, Inc.), que ves a saber qui controla, en quines mans pot arribar a caure i fins on pot arribar el recapte d’informació sobre el món i les seues criatures, nosaltres. Mitjançant aquesta xarxa, “ells” saben el que fem cadascú de nosaltres, el que pensem, els nostres projectes... La xarxa permet d’afegir gent “com a amics”, i enviar-los missatges i compartir enllaços, fotografies i vídeos, entre altres coses; també saben el que fan les nostres amistats, el que pensen i els seus projectes.... Fins i tot els qui ens neguem a connectar-nos a les xarxes estem igualment “controlats” a través dels usuaris amb qui mantenim alguna relació i també saben, doncs, el que pensem, volem, cerquem... L’hòstia, tu!

Com tots els avenços informàtics, el facebook és un més dels perills que corre el món, si ens hi confiem cegament. Com és molt útil per als usuaris i fàcil d’accedir-hi, l’èxit de la xarxa és espectacular i cada dia s’hi afegeix més gent sense parar i ja són milions i milers de milions els usuaris. Recomane l’article de Xavier Cunyat La cara fosca de la web: la internet profunda, publicat el passat dia 22 de novembre al Cresol. Jo em quedí aterrat, llegint-lo.

De la difusió de la xarxa s’encarreguen els professionals facebukaires o facebukadors que, com els missioners que batejaven negrets, es dediquen a facebukar i captar nous conversos. D’aquesta manera, estan facebukant la gent més ingènua i també la que es creu més espavilada, que també hi cauen al parany de la comoditat de la xarxa i de la indolència mental. Subratllem que ja hi ha casos morbosos de facebukaddictes, l’addicció dels quals encara no s’ha estudiat ni pels psicòlegs ni pels sociòlegs, però que són visibles pels carrers, al metro, a l’autobús... enganxats al mòbil i cercant la xarxa.

El seu ús facilita els contactes entre la gent, de manera més ràpida i immediata que les cartes i telegrames tradicionals, i per això aquests nous instruments els estan fent desaparèixer de la vida quotidiana. Qui rep ara una carta, qui rep un telegrama? Fins i tot el fax, qui en fa ús? Tot va per la via ràpida del facebook. La pregunta que ens hem de fer, però, és qui guarda tota la informació que circula per les xarxes. Abans, cadascú guardava allò que li interessava, que finalment anava a parar a un arxiu. Així podem llegir la correspondència de Joan Fuster, per posar un exemple. Ara, però, qui ho guarda tot? Ho fan a Menlo Park, Califòrnia, que és on rau la seu del facebook? Qui podrà accedir-hi?

Passa el mateix amb les comunicacions dels responsables polítics, que estan substituint els tradicionals articles i comunicacions que es publicaven a la premsa, amb quatre ratlles ràpides i còmodes, que difonen per l’etèria xarxa del facebook. Amb això es donen per satisfets i encara més perquè, amb l’excusa de la urgència, en les xarxes no compten ni l’ortografia, ni la sintaxi, i així s’eviten haver de revisar els textos. Què passarà, doncs, amb la premsa? S’acabaran els diaris i les revistes?

Jo no estic oposant-me a aquests nous instruments de relació social, i allà cadascú amb la seua responsabilitat i decisió. Ens involucren i posen en perill a tots, però sembla que això ja és inevitable: és la marxa de la història. Ara bé, crec que no és acceptable que els polítics i responsables de l’administració dipositen la informació que deuen a la ciutadania que els ha votat, als pobres “comunicats” del facebook. Crec que són uns irresponsables.

Per altra banda, les persones que no disposen d’internet, ni de facebook, o les que, com jo, ens neguem a esser facebukats, hem de quedar al marge de la informació, o en la inòpia? Em diuen que hi ha molts ajuntaments i organismes que fan ús i abús de les xarxes i on la gent facebukista té més informació que els veïns de la resistència o anti, que som la majoria. Tant poc que costa mantenir tota la població informada, amb paper escrit i imprès, que quede per a la història, els nostres polítics prefereixen un tirurit curt, amb foto inclosa i zam, ja està, o un tararí, que és pitjor (un tirurit és un refilet d’un rossinyol i un tararí, un toc de corneta).

He comentat aquestes reflexions amb algunes persones, que m’he trobat al carrer i coincidim. L’atzar ha fet que haja xerrat amb Pep Zaragozà (realment és l’inspirador d’aquest escrit), amb Teresa Badenes, amb Pep Magraner, amb Vicent Primo, fins i tot amb Xavier Cunyat, malgrat la seua dèria internauta, i tots hem considerat que els polítics haurien d’escriure més i per a tots, que no poc i sols per als facebukats i facebukades.

TOTS ENS HEM DE MORIR (RIP)

Tots ens hem de morir (RIP)

Article publicat a SAÓ el dia 1 de desembre de 2016
Aquesta és una veritat irrefutable, que ens hem de morir, al marge que a continuació hi haja un cel, la transmigració o res, a tots ens arribarà l’hora, com ha dit Fidel Castro. Normalment als morts se’ls respecta, la gent oblida els seus pecats i elogia les seues virtuts: tan bona xica com era i tan jove; tan treballador i bona persona; mira que bé que està, quins colors de cara… És la darrera cosa que se li pot fer al difunt que, per altra banda, serà oblidat al poc temps i s’haurà acabat la pel·lícula; a Tots Sants un ram de flors i apa.

Vull reflexionar un poc sobre el tema, referint-me a alguns aspectes del cas de Rita Barberà. Evidentment, l’esdeveniment de la seua mort, tan sobtat i inesperat, agafà tothom per sorpresa. Tindre paraules en eixe mateix moment és difícil, sobre tot per als familiars i amics i en aquest cas per als polítics, per tant és inevitable que s’hagen de cercar les paraules apropiades, de cor o sols per quedar bé. De tota manera, tothom espera que siguen paraules respectuoses.

Vull recordar el cas de Gonzàlez Lizondo, que també morí sobtadament, i del qual ara mateix poca gent se’n recorda, malgrat que la possibilitat de dedicar-li un carrer a Barberà ha fet remoure l’enveja d’alguns nostàlgics. El dia de la seua mort jo participava en una tertúlia radiofònica en Ràdio 9 i haguérem de dir algunes paraules. Jo m’escapolí dient que Lizondo havia estat un valencianista amb més cor que cap i així quedí molt bé amb els blavers, que m’ho agraïren, perquè no entengueren la segona intenció i amb els nacionalistes, que em felicitaren per l’habilitat a no comprometre’m en cap sentit.

En la tràgica i sobtada mort de Rita Barberà, tot el món s’ha pronunciat lamentant-se, fent minuts de silenci o amb altres mostres de condol. Pel que he llegit a la premsa, tot ha estat correcte i normal, llevat de la reacció del PP, que ha estat hipòcrita i falsa, sobre tot la d’alguns personatges. Fins i tot, els diputats d’Units Podem, que no assistiren al minut de silenci del Congrés, han enviat els seus condols a la família i al PP. 

Només per citar dos personatges negatius, em referisc al ministre de Justícia, Català, i al portaveu del PP en el Congrés, Hernando. Segurament han estat encarregats pel partit, per a intentar derivar la responsabilitat d’aquesta lamentable mort als partits de l’oposició i als mitjans de comunicació. Han fet, com s’esperava, tot un exercici de cinisme increïble, mesquí i barroer, i s’han guanyat la repulsa de tots els qui no som del PP. Molt grollerament han intentat exculpar el PP i no ho han aconseguit, ja que si ningú ha tingut res a veure amb el luctuós fet, han estat ells, els populars. Ho ha dit el mateix Aznar, entre altres, i la família de la difunta i sembla que la mateixa pobra Rita Barberà ja s’ensumava que alguna cosa podria passar i en la seua cara duia escrit el gran disgust amb què li pagaven tots els seus esforços els alevins i els responsables del seu partit.

Recordem ràpidament que la senyora Barberà estava incursa, junt als regidors populars de l’Ajuntament de València, en un procés per blanqueig de capitals a favor del PP. Ho havia investigat la Guàrdia Civil i un jutge instructor havia trobat indicis possiblement delictius i, en conseqüència, el cas havia passat al Suprem, que li estava prenent declaració a Rita Barberà. 

El PP, tal com havia exigit en casos similars d’altres partits, s’havia vist obligat a forçar l’eixida del partit i a la renúncia de l’escó de la senadora i dels edils de l’Ajuntament de València, tots ells encausats per possible corrupció. Tots han abandonat el partit, però no els escons i per tant “ja no són” militants del PP, com anaven dient Cospedal, Casado, Bonig, Rajoy… Paraules imbècils, perquè les malifetes dels seus “ex-militants” les cometeren quan eren militants i favor del partit i a la major glòria de Rajoy. En aquestes condicions, doncs, Rita Barberà, feta fora del partit de tota sa vida, ha mort, sola i abandonada pel PP, en l’habitació d’un hotel. 

Tothom ha dit la seua i jo vull destacar l’actitud noble i correcta de Compromís, representat pel congressista Joan Baldoví i per l’alcalde de València, Joan Ribó, com han reconegut tots els mitjans de comunicació. Com tothom sap, hem estat el partit més exigent a combatre la corrupció, però, com diuen els espanyols, lo cortés no quita lo valiente, i per això han actuat amb cortesia i respecte. 

Cal recordar que Rita Barberà era l’autoritat màxima dels populars al País Valencià, i que apareixia vinculada, d’una manera o d’altra, en tots els casos investigats per la Guardia Civil i ara en mans dels jutges. També era una gran autoritat en el PP, a nivell de tot l’Estat (com l’alcaldessa d’Espanya, l’havia proclamada Rajoy, qui li devia fins i tot el càrrec). Com encara s’han de jutjar els casos de les corrupcions dels populars valencians, i encara que la pobra Rita Barberà ja no podrà saber els resultats, és d’esperar que tot s’aclarisca i quan més aviat millor.

Vull dir que és imprudent i innecessari precipitar-se, per molt bona voluntat que hom vulga implorar, a fer apologies de la il·lustre difunta. Crec que la postura de Ribó de no precipitar-se a posar el nom de Barberà a un carrer, és correcte. En general, és aconsellable no tindre massa pressa, especialment en els casos dels polítics, ni en un sentit ni en un altre, ja que tots tenen, no sols partidaris i detractors, sinó coses bones i no tant bones en l’haver… Als mateixos sants, el Vaticà el fa esperar un temps, depurant responsabilitats, abans d’apujar-los als altars.

Personalment estic en contra dels reconeixements i agraïments als polítics, vius o difunts, perquè si han estat bons, millors o pitjors en l’exercici del càrrec, no ho han fet debades, sinó cobrant uns bons sous, així que ja estan ben pagats. Pense que quan acaben la feina, si viuen, se n’han d’anar a casa o canviar de treball; si es moren, se’ls ha de sebollir, amb un discurset i gràcies. Als morts se’ls ha de deixar tranquils. Una altra cosa és que la família de Rita Barberà estiga ressentida contra el PP pel tracte que ha rebut del partit i jo els done tota la raó. La història, que no perdona, ja s’encarregarà de jutjar-nos; mentrestant, que Rita Barberà descanse en pau o requiescat in pace.

diumenge, 27 de novembre de 2016

LES CIÈNCIES POLÍTIQUES I EL NACIONALISME



LES CIÈNCIES POLÍTIQUES I EL NACIONALISME

No vull molestar els qui creuen que existeixen unes ciències polítiques, però és inexplicable que els partidaris del si, no s’hagen posat d’acord amb la terminologia més elemental: país, nació i estat. La no precisió o imprecisió crea moltes confusions. Ho haurien de solucionar fixant la terminologia dels conceptes que manegen, com fan totes les ciències: cada concepte ha de tenir un terme, que ha d’ésser unívoc i universal. Per exemple, una disenteria és exactament la mateixa malaltia al Japó que a Catarroja; o un sulfat; o un meteor; o el teorema de Pitàgores...

Com els tres termes, país, nació i estat, volen dir coses iguals o distintes, segons els criteris particulars o els interessos “polítics” de cadascú, ara mateix, arran de la decisió dels socialistes bascos de començar a discutir si el País Basc és una nació o no, amb dret a decidir o sense, han saltat les primeres alertes. Hi ha els qui reclamen que sols hi ha una nació, que és l’espanyola, i s’espanten davant de’una altra consideració, emparant-se en la Constitució; criden a l’alerta i fins a les armes. Enfront els qui pensen que hi ha més d’una nació, l’espanyola que és la grossa (Espanya és una nació de nacions, diuen) i les altres, que són la catalana i la basca, que són subsidiàries i subordinades. Si d’alguna altra “nacionalitat o regió” no diuen res és perquè els nadius no piulen massa i qui no plora no mama.

La discussió que els socialistes bascos han de tenir amb els nacionalistes, amb els quals han format govern, sobre el tema evidenciarà la confusió de termes de què parlem. Els nacionalistes tenen molt clar que Euskadi és una nació, amb la incorporació de Navarra i d’Iparralde, a França (els francesos en diuen Pays Basque). Com s’entendran, doncs? Jo crec que no s’entendran, però que això no importarà molt a l’hora de governar, perquè els bascos són molt pragmàtics.

A Catalunya també tenen la discussió sobre el mateix assumpte, encara que allí han arribat una mica més lluny i el veïnat sembla que està dividit entre els qui entenen i volen, doncs, que Catalunya, s’independitze com a nació i cree el seu propi Estat, i els qui no. Entre els primers, la possibilitat dels Països Catalans l’han aparcada. Entre els qui no estan per aquesta solució, a banda dels irreductible espanyolistes, hi ha també els partidaris de la doble nacionalitat, concretament els socialistes catalans i, en part, els podemistes.

Nosaltres no som els únics marejats amb la terminologia, perquè a tot arreu del món existeixen aquestes confusions terminològiques. Els Estat Units d’Amèrica són una sola nació? Ells diuen que sí, però també reconeixen que a dins del seu imperi hi ha altres nacions, concretament les reserves índies. Aquestes són reconegudes com a nacions sobiranes, amb autoritat legal a existir i immunes a les lleis dels estats on resideixen. En citaré unes quantes d’aquestes nacions, de molt de renom cinematogràfic: apatxes, cherokee, sioux, omaha, wichita...
Al Canadà, els indis tenen l'estatut de Primeres Nacions i també viuen en reserves amb governs autònoms, amb drets a l'ús de l'idioma nadiu, a preservar llur cultura, a l'autogovern,  a determinar qui és inclòs en la comunitat índia, de ciutadania i de vot, a les formes tradicionals de justícia indígena, de cacera i d’usar trampes per a animals... No tots els canadencs pensen igual i fou trista i famosa la proposta d’un senador “d’enviar els indis a Terranova i d’afusellar-los”. A Mèxic, als indis se’ls reconeix el dret a la lliure determinació i autonomia. El mateix passa a altres estats dels i del centre d’Amèrica.
En conclusió podem pensar que els indis ho tenen millor que nosaltres, o el que és el mateix, que nosaltres estem pitjor tractats que els indis. Quins collons que té la cosa. No som els únics al món que, estant a sa casa, hagen de passar per la humiliació de la submissió a un estat, que per això podem dir imperialista, o com es deia potència colonial. Aquest és el gran problema, que mentre no es resol provoca friccions i protestes, incloses les violentes.
Si fem una repassada pel món veurem que hi ha dues solucions: el reconeixent, per part de la potència colonial de la plena sobirania de les nacions sotmeses i de llurs llengües. O, contràriament, la seua negació i finalment l’extinció. És vergonyosa la manera de comportar-se de França i d’Espanya. Els francesos no és que no reconeguen altra cosa que la Republique que, en majúscula, és la Patrie i la Nation, tampoc han reconegut els drets lingüístics de llurs ciutadans no franco-parlants (bretons, occitans, corsos, bascos i catalans). A Espanya, ja ho hem dit, encara discutim qui és nació i qui no ho és, i si hi ha una sola nació de nacionalistes espanyols i bons (de l’España una, grande y libre) i unes altres nacions dolentes, perquè volen la independència o, més tímidament, la convivència. 
La festa està servida i no ve d’ara. En realitat aquest és un tema pendent que la història no ha sabut resoldre, perquè la reivindicació ve des de molt lluny. Els valencians, per exemple, des del primer moment hem estat molt zelosos  dels nostres furs, defensant-los davant dels nostres propis monarques i reclamant la seua devolució quan  els Borbons ens els suprimiren por el derecho de conquista. I sobre tot, preservant la nostra llengua davant de l’interès d’Espanya de menystenir-la i suprimir-la.
Si, en lloc del DNI que tenim ara mateix, fórem indis ho tindríem més fàcil, com hem dit. No sé si no ens estaria més a compte, doncs, reclamar, com els indis del Canadà, el reconeixement de reserva d’indis valencians, com a Primera Nació. Sóc pessimista, però, que puguérem treure mai res en clar i de fet, el valencià que té el reconeixement de llengua pròpia dels valencians, front al castellà, que és llengua oficial perquè és la llengua d’Espanya, té reconeguts tots els drets? Té el futur assegurat? Que vinguen els apatxes!



dilluns, 21 de novembre de 2016

O democràcia o feixisme, així estan les coses

O democràcia o feixisme, així estan les coses

A les dretes els ponen ous totes les gallines. A Espanya i sense haver guanyat les eleccions, Rajoy ha comptat amb la complicitat de C’s i amb la covarda baixada de pantalons dels socialistes i podrà seguir governant. Quins ous! Als USA ha guanyat l’energumen Trump; a Anglaterra, els del brexit; a Hongria governa un neofeixista; a França Le Pen ho té més fàcil que mai; als Països Baixos, a tots els països escandinaus, etc. la dreta estan molt ben posicionats i coordinats, forçant al màxim la situació. O siga que, com en els anys 30 del segle passat, el feixisme va a l’alça i escampant-se com una taca d’oli.
El cas més recent i més impactant ha estat el triomf del superperillós i milhòmens Trump, a qui han votat la meitat dels nord-americans. Així que, el mal ja està fet i com ha dit Pepe Mujica: socorro! Ha guanyat el terrorífic, histriònic, especulador, i analfabet de Trump sobre el qual s’’està cometent l’error d’imaginar-se’l com una ave raris, com si abans que a ell els americans no haguessen votat Nixon, Ford, Reagan i els Bush, pare i fill! Qui és o qui era més fatxa dels sis? Precisament tot el que ha anunciat Trump que farà, ja ho iniciaren els seus antecessors. Per tant, ja saben els americans el que els espera: misogínia; homofòbia; xenofòbia, especialment contra els sud-americans i els musulmans, que són els més pobres; incitacions a la violència; misèria social i misèria moral. Les males idees de Trump tindran repercussions a ca nostra i a Europa, perquè tot el que fan als USA ens afecta.

La dreta  i el feixisme és la mateixa cosa sempre, a tot arreu i al llarg de la història i els votants dretans i/o feixistes sempre són gregaris i disciplinats, com hem vist als Amèrica, i tenen tendència a respondre als tocs de corneta; són obcecats i sempre van units i s’autodefensen millor. Tots els líders d’aquests partits i la majoria dels seus votants, doncs, pensen el mateix: que el canvi climàtic és una farsa (recordem el que pensa Rajoy i el seu famós cosí); que s’han de posar tanques i expulsar els immigrants, com ja han fet a Israel, Hongria, Eslovènia, Bulgària… Ceuta i Melilla, fins i tot a Grècia proposen minar la frontera… No estic pintant l’apocalipsi, però gairebé.

Com l’esquerra som més aviat fluixos i anem més desunits, confiem en la bondat i en conceptes utòpics i nobles: en la justícia, fins i tot en la justícia universal, que la història ens jutjarà a tots, en la memòria històrica, en els drets humans, en la llibertat de consciència, en la unió dels proletaris de tot el món… Tots aquests conceptes intel·lectuals que defensem, no els protegim amb cap estratègia eficaç i per això els èxits de l’esquerra són efímers, perquè la dreta els anorrea només pot, i tenim l’exemple de la República espanyola, la guerra civil i el franquisme. En aquesta banda també som més indisciplinats, i ens organitzem més aviat en clans, al voltant d’algun geni i d’alguna genialitat, que al remat són com bufes de pato front a la barbàrie.

La història l’ha feta marxar la dialèctica de la dreta contra l’esquerra i a l’inrevés. Que es deixen de tonteries els podemites amb això de la transversalitat. La història d’aquesta dialèctica és com un seguit de combats de boxa, a veure qui guanya més assalts. La dreta n’ha guanyat més, i ha tingut l’esquerra contra les cordes i l’ha noquejada amb més freqüència. Fins i tot l’esquerra ha llançat la tovallola més vegades que la dreta, com ha fet el Psoe amb la investidura de Rajoy.

Així les coses cal preguntar-nos si ens queda marge de maniobra. La resposta és que si, si som capaços de fer les coses millor que fins ara. Jo no em resigne a pensar que res estiga perdut, encara que reconec que ho tenim fotut, per les raons que hem comentat abans. Jo faria tres propostes: llegir mitja dotzena de llibres, com a mínim (Manuel Castells, André Gorz… i tornar a Marx, a Mao…); abandonar els protagonismes i que cadascú vaja a la seua (ens sobren líders i ens falta tropa i disciplina); assajar exercicis de resistència i de guerrilles, pel que puga passar.

Vist des de la perspectiva de l’edat, l’avantatge que tenim els vells és de dos tipus, retrospectiva i prospectiva. Recordem les coses importants que hem viscut, a canvi d’oblidar les més insignificants, i podem traure conseqüències més objectives, mentre mantenim el perol en condicions i, si és així, encara podem donar algun consell. És evident que també podem cagar-nos damunt amb més facilitat que la gent jove, però això és comprensible, perquè ens manquen les forces i la virtut o força sexual (1). Per experiència, doncs, els vells podem ensumar millor els perills, com els del combat actual entre la democràcia i el feixisme i sabem les conseqüències de perdre la batalla.

Així que, alea jacta est, que digué Cèsar, la sort està llançada. L’esquerra, o obrim l’ull, ens deixem de romanços i abandonem les batalletes internes, o ens mamem el dit i que ens donen pel cul. No ens haurà servit de res, d’ací parle, la lamentable disputa entre socialistes, podemites i nacionalistes, a veure qui és més guapo/a i més d’esquerres, mentre que el PP, com la legión, ha conquistat la cota! I als demòcrates americans, tampoc els haurà servit de res trencar-se les banyes per la pobra i desafortunada senyora Clinton, mentre els republicans els han arrossegat.

Si finalment no espavilem, doncs, no rectifiquem i no posem, no diré intel·ligència sinó sentit comú, sempre podrem resignar-nos dient sit transit gloria mundi. I així, a esperar fins el dia del Judici Final, perquè a fi de comptes, hi ha més dies que llonganisses i tot arribarà.

(1). Tindre virtut és tindre força sexual, p.e. un cavall ben empalmat és que té molta virtut, com diu la gent vella del meu poble. No ho he trobat en cap diccionari.