dissabte, 23 de gener de 2021

El geni de la llengua i de "lo nostre

 

EL GENI DE LA LLENGUA I DE "LO NOSTRE"
 
Publicat a LEVANTE-EMV el 23 de gener de 2021

Els qui som defensors de «lo nostre», però de veritat i no els diumenges de paella, sabem o percebem que el geni d’un poble és el geni de la seua llengua. I què vol dir geni, en aquest cas? Evidentment no es tracta de cap ésser sobrenatural amb poders màgics, com diu la mitologia, sinó que el geni de què parle és el caràcter peculiar del nostre poble, amb els nostres fets i la nostra llengua. Els altres pobles, amb altres fets i altres llengües, també tenen uns altres genis, ni millors ni pitjors que el nostre. El nostre geni es distingeix dels altres en què és el nostre, sols amb això; nosaltres no en volem més i no com altres que, més imperialistes, cerquen el domini del que no és seu, com és el cas del geni castellà, del francès, de l’alemany i molts altres. 

Per regla general, cada geni marca els seus protegits d’una forma indeleble, de manera que qui és anglès no pot amagar-ho, o rus, o mexicà... I si hom vol dissimular de quina tribu és, el geni li ho posa difícil. Posem per cas que ens passem a parlar en castellà si anem a la capital, perquè ens fa vergonya que descobrisquen que som de poble; aleshores el nostre geni de la llengua ens delata, mitjançant les espardenyades que soltem, la morfo-sintaxi que apliquem i sobretot mitjançant la fonètica. Per exemple, el castellà té 5 vocals i nosaltres 7, i per aquí ja se’ns veu el llautó; la ge (germà), la ja (jaqueta), el dígraf ll al final de Massamagrell, que els castellans no saben pronunciar. Etcètera.

El geni que protegeix els valencians i valencianes perquè no fem massa el ridícul, és un geni bo que sempre va al nostre favor, és el nostre ‘geni tutelar’. Els dolents som els valencians i les valencianes que ens deixem engalipar per un altre geni, que direm geni maligne, que és qui ens fa fer traïcions i maldats, fent-nos passar al castellà.

Aquest mareig de genis s’ha d’estudiar més. He estat glooglejant i he vist que el tema interessa a analistes, sociòlegs i lingüistes i em compromet a insistir-hi. De moment pensem que el bon geni dels valencians és el mateix geni de la nostra llengua i de tot «lo nostre» i que ésser fidels a «lo nostre» comença per ésser-ho a la llengua i la història...

dimarts, 12 de gener de 2021

PROMESES I DUBTES. LA POR AL TRUMPISME

 PROMESES I DUBTES. LA POR AL TRUMPISME

Publicat  a SAÓ el 12/01/2021    (El Repunt 50)

He escoltat alguns comentaris i he llegit algunes informacions, tant del president Puig, com del conseller Soler, i tots dos coincideixen a congratular-se i ens animen a fer-ho també, perquè el govern central de Sánchez-Iglésias va a començar a pagar-nos, diuen, el dèficit que arrosseguem de fa tants anys, i a igualar-nos proporcionalment amb la pela que reben les altres autonomies. Tinc els meus dubtes sobre el que asseguren els nostres governants, i no perquè supose que ens han mentit a posta, això ni pensar-ho, sinó perquè són promeses del govern central i aquella gent mai no són de fiar, siga qui siga qui governe, com demostra que ara troben just fer el que diuen que volen fer, però que mai ningú ha fet fins ara, ni González, ni Aznar, ni Zapatero. Tampoc m’ho crec perquè una cosa és prometre fer i una altra és fer de veritat; i, finalment, perquè de prometre a ningú li fa mal el ventre. Molts valencians ja sabem que tenim raons històriques de sobra per a desconfiar de tots els governs espanyols, però no tots els valencians en són sabedors, i per això suggerisc que algun historiador o economista, o algun equip mixt, comencen a fer la llista de greuges i depredacions de què hem estat víctimes els valencians fins ara; al Memorial haurien d’incloure un apèndix amb les protestes que, des que perdérem els Furs, han fet alguns dels nostres predecessors i que foren desestimades, cosa que també ignoren molts valencians. Ja que per primera vegada s’ha reconegut a Madrid que els valencians estem infra-finançats, o siga, que els paguem més del doble del que rebem, és el moment de dir-ho tot.

De tota manera, ha estar fer l’anunci de la bona nova i la presidenta de Madrid ja ha dit que s’oposa a cap tracte especial als valencians, ni encara que el que anuncien siga tan just com pagar-nos el que ens deuen; ella sols pensa en Madrid, perquè és la defensora impertèrrita que la seua autonomia és la més important de totes: Madrid es España, diu, i troba natural que tinga un tracte no especial, sinó millor “porque aquí pueden venir todos, de todas partes”. És, mira per on, el programa de Trump, d’Amèrica primer; l’Ayuso és molt trumpista. Ella amb l’Aguirre i la Cifuentes formen la divina tríada capitalina i han aconseguit convertir Madrid en un paradís fiscal, on les empreses paguen menys que a la resta de l’estat i per això hi traslladen llurs oficines i activitats; on els madrilenys estan exempts de molts dels impostos, com els de patrimoni i herències, que paguem els qui no ho som o no hi vivim. L’Ayuso protesta perquè als valencians ens paguen el que ens han robat i perquè comencen a igualar-nos la renda.

A Espanya sempre ens han tingut als valencians “por mas muelles”(Duc d’Olivares a Felip IV), o siga fàcils de manipular. L’experiència a fotre’ns que han acumulat, els ha fet especialistes a estafar-nos, tan directament com fent-nos la rata, perquè saben l’entusiasme i el masoquisme amb què responem les seues males accions: ofrenant-los noves glòries; o siga que saben que som com la puta Ramoneta que no cobrem i paguem el llit. Recorde el comentari de Fraga Iribarne que l’himne valencià era el qui més li agradava de tots, i ja podia ben dir-ho. Nosaltres ni escarotem el veïnat, ni cridem a la defensa contra l’enemic, com els catalans; ni somniem que tenim la millor horta del món, com fan els murcians; ni tan sols en una patria querida, com els asturians; etcètera. Nosaltres anem a cara descoberta i amb el cor a la mà, perquè som així d’ingenus, faves o pobres d’esperit, que per això mateix som l’autonomia amb més polítics lladres per metre quadrat, i els qui paguem a l’Estat més del que rebem i religiosament.

Posats en aquest comboi, també ens diuen que tot el tira-i-arronsa entre els corredors mediterrani o central, es resol a favor del nostre, com estem demanant també des de fa tants anys. Ara que tenim tan bons valedors a Madrid (Àbalos, Boira) i tota la patronal valenciana pressionant, podem tenir esperances; el problema, però, és que el nostre corredor xoca de front amb la concepció centralista de l’Estat, que sempre ha potenciat la xarxa radial, amb Madrid al centre, en contra de la xarxa perifèrica i el nostre corredor és tan perifèric que ha d’anar d’Algesires a Europa, passant per Granada, Múrcia, València, Tarragona, Barcelona, Girona i cap a França, sense passar per Madrid, o siga que massa per a la carabassa carpetovetònica. Ja veurem com va tot o si comencen a dilatar l’execució i a distreure’s a posta, o sense voler. La gateta moixa i descrismada presidenta de Madrid, és segur que dirà la seua. Pel que es veu, els socialistes li tenen molta por, menys Ximo Puig que és l’únic que li planta cara, com també ho fa Baldoví i ho féu el president català Torra; de la resta de polítics, la major part callen.

En relació amb la llengua també tenim pendent que el govern central no s’oposen com han fet fins ara, a la connexió de les tres televisions, catalana, valenciana i balear. És una injúria als valencians que ens priven de veure altres canals del Principat i de les Illes, de la mateixa manera que tampoc se’ls ha d’impedir als nostres veïns i germans que puguen veure el canal valencià. La llengua és la mateixa, malgrat que per raons polítiques s’anomene diferent en un lloc o en un altre; les raons científiques són les raonables. Tan constitucionalistes que diuen que són el trio de Colon i tan obedients al Tribunal Constitucional, al Suprem i a la RAE, que sí que han reconegut la unitat de la llengua, per què continuen posant-nos impediments administratius en aquest assumpte, en lloc de deixar-nos en pau? En això sí que podrien posar remei, si volgueren o perderen la por, i si no foren tan obcecats espanyolistes els nostres caps civils, judicials i eclesiàstics.

Ja hem vist que l’Ayuso segueix la doctrina trumpista i proclama que tot és per a Madrid, primer Madrid; també fa com Trump quan parla sense pensar, o no pensant en el que diu. Però hi ha una altra gent que no podem menystenir, perquè són molt trumpistes, i així ho diuen, ho practiquen i se n’envaneixen: són els de Vox. Que els voxistes són trumpistes no hi ha cap dubte i ho diuen ells, amb programes calcats, teories supremacistes i polítiques xenòfobes i homòfobes idèntiques. Tenen fins i tot els mateixos tics, i si físicament no són bessons, llurs ànimes i llurs intencions, sí. Als USA Trump sembla que s’ha cremat i probablement serà inhabilitat per a la política; la història el té en el punt de mira i ja diran els historiadors, però no crec que siguen massa benèvols. Per la seua part, els demòcrates i els republicans anti-trumpistes tenen feina en fer net de trumpistes els Estats Units. Ací, el que ens importa i amb la lliçó americana que acabem de rebre, és saber si s’acabaran les aproximacions i festejos del PP i Cs amb els d’Abascal. S’avindran a aïllar els voxistes, com fan la resta de partits? El trumpisme és un perill i també els seus derivats al Brasil, a Israel, a Hongria… i a Espanya. I tot això fa molta por.

 

 

dissabte, 9 de gener de 2021

ESMORZAR AMB LA IDA I EL VERDI

 

 ESMORZAR AMB LA IDA I AMB VERDI

Publicat a LEVANTE-EMV el dia 9/1/21

 L’esmorzar que fem a València entre les 10 i les 12 del matí, o siga interrompent el treball, encara que també esmorzen els desenfeinats, és un costum saludable que solem dedicar també a fer tertúlia, comentar alguna novetat, organitzar algun dinarot i fer broma. Aquests dies n’hem parlat molt de la presidenta de Madrid, Díaz Ayuso, perquè malgrat que és la que menys vacunes ha posat (sols un 5’4%), ella es queixa, tota divina, que li n’han enviades poques, acusant Pedro Sanchez.

La tia s’està guanyant els votants de Vox, diu Pepe, que parla poc i tendeix a fer sentències, i és la candidata d’Aznar per a substituir Casado, a qui no pot ni veure. Ilde, que està informat de primera mà per un important peix gros del PP, a qui li arregla el cotxe, diu que a Madrid s’ha format la facció de la ida, que és l’anagrama d’Isabel Díaz Ayuso, que els cau molt bé als més fatxes. Jesús ens explica que els italians (s.XIX) ja utilitzaren el cognom del gran compositor i nacionalista Verdi, per a escriure en pasquins i per les parets VIVA V.E.R.D. I, que els italians entenien com Viva Vittorio Emanuele re d’Itàlia, difonent així la proclama per fer fora els Habsburg que dominaven el nord, els Borbons que ho feien al sud, i el Papat que tenia el centre; l’objectiu era aconseguir la unitat d’Itàlia, o siga la independència, i fer rei Victor Manuel de Savoia. Tota Itàlia es va omplir de pasquins i de pintades, innòcues per a les policies d’ocupació, però rotundes per als italians, que triomfaren.

Si els madrilenys que recolzen la IDA volen imitar els italians, els falta nivell i cultura, diu Rafa que acaba d’incorporar-se a l’hora del cafenet, i per això la proposta de la IDA ha d’haver eixit de la factoria Aznar, perquè són així de burros i no s’han parat a cercar en el diccionari, ni en el google del mòbil, com acabe de fer jo. En castellà, «ida» vol dir «una persona falta de juicio», per tant la IDA, com anagrama, si volen serà Isabel Diaz Ayuso, però com adjectiu la IDA és la qui no té judici, la que se’n va del perol, la tocada de l’ala, a la qui li falta un regó... Riem, fem mofa, ens fem la darrera copeta, paguem a escot, ens posem la mascareta i tornem a la feina.

dilluns, 28 de desembre de 2020

Festes pandemials i alitúrgiques

Festes pandemials i alitúrgiques

49. Publicat a SAÓ, el 28 /12/2020

Dissabte passat vaig escriure (Levante, -Panorama) novament sobre la pandèmia, com ja vaig fer a SAÓ fa quinze dies, però en ambdós casos per puntualitzar la idea que el Papa, tant com l’aprecie, no hi havia col·laborat amb els governs a fer estar la gent a casa, tots muts i a la gàbia i sense fer xivarri, per evitar els contagis del coronavirus. Què hauria d’haver fet, al meu entendre? Una cosa que sols pot fer ell: decretar urbi et orbi que, enguany, els Nadal, Cap d’Any i Reis (Pare Noel inclòs, ja que en realitat és sant Nicolau), enguany aquests dies es declaraven pandemials i alitúrgics, o siga que no serien festius i que tothom quedava dispensat d’anar a missa. Evidentment, si el Papa arribava a un acord amb ortodoxes, luterans, anglicans, etc. millor que millor. En no ser festa, la gent afluixaria i el rebombori s’acabaria i amb això les reunions, els grans àpats, les visites als familiars i a l’allegado o l’allegada, les concentracions massives en fires i betlems, les ornamentacions de carrers, etc. o siga que els contactes de la gent amainarien i l’extensió de la pandèmia també, ja que aquest virus s’encomana amb tanta facilitat. Jo avançava que el santoral implicat (Sagrada Família, Sant Manuel (?), Reis Mags, i el pare Noel, no s’ho prendrien a mal, sinó que estava i estic convençut que trobarien encertat quedar-se sense festa per la pandèmia. L’any que ve, Déu dirà, comentarien entre ells. I per què hauria d’haver tingut la iniciativa el Papa? Lògicament perquè com un dels màxims responsables li correspon tenir la iniciativa de la seua supressió i/o modificació i, a més a més, és l’únic líder religiós amb capacitat per fer que les altres congregacions, sectes i religions acceptaren la proposta, ja que la pandèmia també afecta llurs esglésies.

Crec que ha estat una llàstima que el Papa Francesc, tant com l’estime, no haja tingut la inspiració, ni el reflex, perquè als governs els costa moltíssim convèncer la gent que quedar-se a casa és millor per a no empestar-ho tot més encara i no encomanar la malaltia a la família i els amics. Com la gent ara ja no es convenç tan fàcilment, els governs han hagut d’imposar vigilàncies extraordinàries: de carrers i llocs d’esbarjo; confinaments des de municipals i autonòmics a estatals, recuperant fronteres i duanes sanitàries… Tot això ha obligat a fer unes enormes despeses, que haurien estat innecessàries si s’haguera fet el que dic, amb tot el respecte. El mal ja està fet i els qui no han pogut resistir-se a infringir les normes, ja han estudiat les trampes necessàries per a obviar les prohibicions tot arriscant-se a les multes corresponents. També és evident que si la gent no haguera estat incitada a la festa amb tanta “animació” pels carrers i les places (llums, arbres artificials de coloraines rutilants), als cims de les muntanyes i al mig de prats entre les vaques, als vaixells encesos de nit, etc. Si no hi haguera hagut aquesta gran contradicció, també hauria estat més fàcil que els ciutadans hagueren obeït els governs. Quines reflexions podem extraure de tot açò? Que en aquest món cadascú va per ell i que si tot no peta és per pura xamba.

És el que li passa a l’Estat espanyol, que tampoc peta per pura xamba, malgrat la corrupció que hi ha establerta i en actiu. Hi ha tanta corrupció i en totes les esferes, que una propaganda que fan a la televisió i diu que som el país més ric del món, perquè tenim els millors productes de menjar i no sé que més, aquest anunci ja hi ha qui el reinterpreta així: som el país més ric del món, perquè malgrat tot el que han furtat els ignominiosos lladres d’upa que ens han governat, encara en queda per a pagar nòmines i despeses de la família reial, sous de bisbes i capellans, armament de guerra (?)… i les jubilacions, incloses les dels militars franquistes que volen afusellar 26 milions de hijos de puta. Aquests militars no s’han amagat per a dir-ho, sinó que han signat un escrit, que curiosament el govern, en lloc de fer-los callar i de dur-los davant la justícia, tracta d’entendre, i en certa manera de justificar i és per això que tot seguit, van apareixent militars en actiu que, braç en alt, s’afegeixen a la idea perversa dels jubilats. A Europa ja estarien tots dimitits i expulsats de l’exèrcit i dels càrrecs, ministra del ram inclosa.

A Europa tampoc haurien consentit que el malfactor rei que hi hagué (pronuncieu ka-gué), el que digué “lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir” quan es trencà els malucs a Botsuana (què hi estaria fent amb l’allegada Corina? Diuen que matant elefants), a Europa dic, no el deixarien continuar impunement i li haurien retirat tots els honors començant pel títol de rei emèrit, que haurien canviat pel de rei demèrit, li haurien retirat la protecció policial, el passaport, etc. Ací tot és diferent, ací l’actual rei, segon de la dinastia borbònica-franquista, es treu les puces de damunt o ho intenta i ja està. Ara mateix, tothom esperava que diria alguna cosa en el seu discurs nadalenc i sols ha dit el mateix que son pare: que “tots som iguals davant de la llei”; quin morro. Els periodistes i comentaristes polítics de la corfa amarga, han trobat el discurs una decepció, algú que el rei d’ara ha perdut una ocasió d’or per a desfer-se de son pare definitivament i salvar la institució, etc. Però la majoria, més promonàrquica i llepaculs, li han vist valentia i prudència per a dir el que ha dit sense dir res, i diuen que ha deixat molt clar que tots som iguals davant de la llei, quan tothom sap, començant per ells, que això no és veritat. Merda! aquests borbó-franquistes sempre se n’ixen amb la seua, diuen mentides en què no hi creuen i la gent diu amèn, o siga que ells es passen pels collons, tot el que no els convé, que per això són uns borbons, i tot és un paripé (perdoneu les rimes fàcils, però estem en Nadal). He d’investigar com desaparegueren les monarquies de Portugal, d’Itàlia, de Grècia, dels països balcànics, dels eslaus i dels germànics… Recorde molt bé que els francesos guillotinaren els seus i els russos els passaren per les armes, però crec que sempre és millor que siga la voluntat del poble que faça l’operació de canvi per vies democràtiques i pacífiques i que no mora ningú.

I la pandèmia continua, però no acaba. Ja han començat a vacunar el veïnat, a poc a poc. Al mateix temps continuaran aflorant els nous contagis dels Nadal pandemials, omplint-se les UCI dels hospitals i morint més gent. En la mida que la població vacunada arribe a ser un nombre significatiu (el 70% de la població) anirà disminuint l’empestament, malgrat que el virus no desapareixerà mai. Les farmacèutiques s’han espavilat davant l’enorme negoci que se’ls ha obert i no deixaran d’investigar traient medicines al mercat cada vegada més eficaces i omplint la caixa cada dia més. Com el coronavirus no és una malaltia rara, de les que afecten poca gent, sinó una d’universal, el negoci de la investigació en fàrmacs anti coronavirus és segur; és un gran negoci, el més gran del segle XXI i açò ens torna a fer pensar en la històrica i no superada dialèctica entre els rics i els pobres, entre els pobles rics i els pobres… (recordem que ja digué el Senyor que pobres sempre en tindrem, ignorant així la lluita de classes (Mateu, 14, 2-6 i Joan 12, 1-8, com ja comentàrem en altre Repunt). Hi ha malalties de rics i malalties de pobres. Posem per cas l’obesitat, que afecta enormement els Estats Units i Europa, mentre que és minoritària a l’Àfrica subsahariana. O preguntem quantes consultes psiquiàtriques hi ha a Sud-amèrica, en comparació al Canadà, Nord-amèrica i Europa. Quant de menjar es llançarà a perdre durant les festes pandemials a les cases riques de Madrid i Barcelona, per exemple, i quant a les barriades pobres. Quantes famílies tindrien menjar per a tot un mes amb el que es farà malbé en una casa de rics. Aneu preguntant-vos, que com canta Raimon: qui pregunta ja respon, qui respon també pregunta.

Ara veurem el que passarà amb les vacunes contra el coronavirus, perquè ens hem de vacunar la majoria de la població del món, siguem pobres o siguem rics, perquè el virus no reconeix les diferències socials i un empestat pobre pot encomanar la malaltia a un ric i a l’inrevés. Estarem segurs en aquest món si ens vacunem tots, si no, no. Açò no és com la sida que com inicialment sols afectava els homosexuals, els drogoaddictes i els negres, el mateix president nord-americà Reagan (republicà com Trump) es va atrevir a dir que la malaltia afectava els pecadors perquè era un càstig de Déu, fins que començaren a aparèixer afectats entre les classes riques. També s’intentà menystenir i aïllar l’ebola en zones africanes, fins que el virus aparegué a Europa i als USA. La resposta de les religions fins ben entrada l’edat moderna, era que eren càstigs divins. Ara mateix hi ha els negacionistes, com Bolsonaro i alguns líders religiosos que continuen predicant el mateix que en l’edat mitjana. Alerta, doncs, perquè no se sap qui són els més perillosos.

Confiem en les raons científiques i els seus avanços, acabem el millor que puguem les festes pandemials d’enguany; no fem l’ase més de l’estrictament imprescindible; vacunem-nos quan ens ho diguem i resignem-nos pensant que encara no ho he vist tot i que serà ideal que el que està per vindre no siga com el que estem passant: en gran part tot depèn de nosaltres. Salut i República.