CONTEMPLAR I CRITICAR-HO TOT

CONTEMPLAR I CRITICAR-HO TOT

Article publicat a el Punt/Avui el dia 28 de març de 2013

Un amic músic, a qui li agrada el to irònic i agressiu que empre en els meus articles de tema local, i escrivint des de la butaca de casa, diu, em reclama que no desistisca i que no tinga por, perquè cada dijous espera impacient la dosi (ell diu la dosi) corresponent. No tingues por, em repeteix, com si jo n'haguera tinguda mai.

Li explique que no escric des de la butaca de casa, com ell creu, sinó que isc molt al carrer, molt més que ell; qui diu que ix al carrer, vol dir que va pels bars i que parla ara amb aquest i ara amb aquell i per tant que recull informació, amb la qual poder escriure aquests articles, això sí, ara ja ben assegut a la butaca.

Abans era més fàcil saber coses, perquè hi havia un “col·lectiu dels bars de la plaça” que era com una petita àgora o parlament. Per raons polítiques i de conveniència, el col·lectiu s'autodissolgué, al temps que la famosa periodista Empar Saragossà se n'anà a Mallorca, un poc fastiguejada del poble, i ja no ha tornat més, fins ara. Així que, sense aquelles valuoses aportacions, la informació local és la que és, o siga la que ofereix El Punt Avui i para de contar.

La informació la cerca el periodista. Altres vegades és a l'inrevés i al periodista el cerquen i sense moure's de casa li arriben informacions interessants. Per exemple, com a tema més interessant aquesta vesprada, hi ha el de la bastida de l'església, que isqué anit en el ple municipal.

La corporació encara no sap per on tirar i han d'esperar que un jutge dictamine qui paga les despeses del seu manteniment. Com anit digué Melero (Compromís) hi ha uns responsables que sabien que era l'església qui havia de pagar les factures: l'alcalde, el retor, l'empresari i l'arquitecte municipal. L'església, que era la que s'havia compromès en un document, mai no ha pagat ni xapa, però l'ajuntament sí. Pagà l'anterior alcalde i ha pagat l'actual.

Lamentablement, però, i pague qui pague, tants diners com haurà costat la bastida, d'on eixiran? Pague qui pague, d'on eixiran és de la butxaca del poble! De totes formes, com ja expliquí, aquest és el tema menor, perquè l'important és la restauració de l'església, especialment de les pintures de Vicent López, que és el major patrimoni que té Silla

També sé que encara no tenim pressupostos municipals (acabant abril com estem!) i per tant tenim més dubtes que certeses en tot el que es refereix a l'economia municipal. Hi ha els temes de personal, el de la piscina coberta, el del manteniment del Conservatori, el dels diners per a festes (com quedaran els bous enguany, que són d'ací no res?)... Tantes coses que ens afecten i, en definitiva, no sabem res.

Quan se sap poc o no se sap res no és difícil que algú es pose a especular, amb tot el dret del món. Per exemple, m'han contat que alguns observen que la policia municipal està mig desapareguda, que abans es veien més pel carrer. Evidentment, el seu exili al fort de l'avinguda de Picassent, allà per la Mèdem, s'havia de notar, perquè com abans estaven tots amuntonats en els baixos de l'ajuntament, es veien més. Jo no em canse d'explicar que la policia és més eficaç si la deixem fer la seua feina, i que en tenen molta. Seria interessant, però, saber alguna cosa més, perquè ningú pense que han desaparegut.

Pel que es veu, la neteja del poble funciona, amb la nova empresa, encara que els devem al voltant dels 800.000 euros, m'han dit. Quina barbaritat! Aquesta informació sí que seria molt interessant que la coneguérem amb tot el detall, perquè el poble paguem els impostos corresponents per a, entre altres coses, que Silla estiga neta. Tampoc sabem si s'ha fet alguna gestió per a protestar els pagaments pel tractament del fem, que cada dia augmenten més. Ja sabem que entre tots hem de pagar l'enorme desfalc de la depuradora de Pinedo, però, evidentment, és injust que els lladres encara vagen solts pel carrer, mentre nosaltres paguem.

Respecte d'aquest tema de Pinedo, la setmana passada jo escrivia que m'havien suggerit si hi havia algun polític local (o familiar) que estava involucrat. Ja s'han posat en contacte amb mi unes persones, que diuen que saben alguna cosa. Espere que siga cert que saben res i ja informaré.

I l'altre tema que llancí, el de Moraira i la propietat de la colònia on don Ubaldo s'enduia els xiquets i les xiquetes durant tants anys. Adquirida amb diners del poble, hi ha qui m'ha assegurat que s'ha d'aclarir a nom de qui s'inscrigué la propietat. Ja hi ha qui s'ha compromès a indagar en el registre de la propietat de Teulada i treure una còpia de la inscripció de la parcel·la. Informaré del resultat només sàpiguen res.

Finalment: bones Pasqües, que és el que celebrem els valencians. Tota la vida, les nostres celebracions han girant al voltant de la Resurrecció i la festa la començàvem el Dissabte de Glòria. Teníem tres dies de Pasqua i el diumenge i dilluns següents, o dia de sant Vicent. A Andalusia, Castella, Múrcia, etc. la festa és la Setmana Santa. Lamentablement hem anat perdent un poc la Pasqua i s'han anat introduint les processons de la Setmana Santa. Així que jo començaré la festa el dissabte, que és la nostra festa. Que tingueu, uns i altres, una bona mona i que se us empine el catxerulo el millor possible!

FABRA A LA PRESÓ, EL PRIMER

FABRA A LA PRESÓ, EL PRIMER

Article publicat a el Punt/Avui el dia 24 de març de 2013

Entre el centenar de casos de corrupció i males conductes dels polítics, hi ha el del poderós castelloner Carlos Fabra, que ja ha arribat a substanciar-se. Tots els casos han estat protagonitzats per gent de la cassola: per populars, socialistes, convergents-unionistes, unió-mallorquinistes... El total de tot és un podrimer colossal.

Com tothom sap suficientment qui és aquest Fabra, no debades ha protagonitzat, protagonitza i protagonitzarà tantes pàgines de diaris i tants noticiaris de televisió i durant tants anys, no cal que repetim la seua hagiografia i, per tant, em limitaré a cercar els cinc qualificatius que el descriguen millor i avant, com diuen a Castelló.

Dir-li que és com Capone, un capone, per començar és per comparar-lo al mafiós Capone de Chicago ja que, més o manco, els dos personatges s'assemblen força. També se li pot dir cacic, encara que és més que un cacic de poble, perquè els seus dominis són tot Castelló, des de la Plana al Maestrat. El tercer adjectiu que se m'ocorre és el de cara dura, perquè s'ha burlat de tothom, inclosa la justícia. I en quart lloc, mentider, però dels de mena, ja que nega tot el que no li convé, fins i tot les evidències. Finalment com no sé com traduir l'expressió castellana de xulo-putas, li diré pinxo, encara que li escau millor en castellà.

Doncs bé, aquest capone de Castelló, cacic, cara dura, mentider i xulo-putas, sembla que pot acabar en la presó. “Que se joda”, doncs, si és així, que digué la seua filla referint-se als treballadors en l'atur. Supose que els jutges li faran pagar tot el que deu i tornar fins l'últim gallet. I com la llista de corruptes és tan llarga, confiem que, a continuació de Fabra, els jutges no es cansaran i que, un darrere l'altre, els enviaran tots a la garjola.

Malgrat, però, que pensem que la justícia acabarà fent això, justícia, tenim tot el dret a desconfiar, perquè hem vist que aquesta gent corrupta coneixen tots els recursos per a evadir-la o, al menys, per a atenuar-la. Jo desconfie moltíssim, perquè des que tinc ús de raó n'he vist de tots els colors, ja que la corrupció en tot l'Estat no ve d'ara, com demostren les grans injustícies i els crims de l'època de la dictadura franquista per a demostra-ho.

De tota manera, com teníem dret a esperar que amb la democràcia les coses millorarien, i han millorat, però insuficientment, com a mínim ara podrem veure asseguts a la banqueta a Fabra, com ja hem vist a Camps i a Costa, i com veurem a Blasco, a Ripoll, a l'Alperi, al Bárcenas, als andalusos dels Ere... Però, es farà justícia a fons? Finalment tornaran tot el que han furtat? Se'ls demanarà responsabilitats pecuniàries pel que han malbaratat?

Com els governs de l'Estat i de la major part de les autonomies i dels municipis, estan en mans de gent tan poc escrupolosa, com estem veient, la situació és molt inquietant. Perquè, a més del que pispen, directament i escandalosa, hi ha el que pispen de manera delegada o indirecta, i els beneficis que n'obtenen via les famílies, i els amiguitos i amiguitas del alma.

Jo ja fa temps que vaig suggerir que quan s'investigue un golafre d'aquests, es faça també de les persones que es mouen al seu entorn; suggeria especialment que s'investigara les conductes sexuals, perquè encara que són actes íntims, si els polvos dels polítics també van a càrrec de l'erari públic, també seran públics. En aquests casos la situació és d'un escarni total i, mira per on, tot això de la princesa Corinna és un exemple.

I finalment hi ha tot el tema dels bancs, que és la major injustícia que s'ha comés mai en la història de l'Estat. Amb quina cara els mateixos bancs que han estat “rescatats” amb els nostres diners, s'atreveixen a robar als impositors els estalvis de tota la seua vida? Com es consenten les injurioses quitances que estan aplicant als qui tenen les “preferents”? I això que sols fa quatre dies que el mateix Rajoy reconeixia que no era just que ho feren a Xipre. La injustícia és tan enorme que no m'explique perquè no es presenta una denúncia de lesa humanitat davant del Tribunal de la Haia!

Em deia aquest matí un veí afectat per aquesta estafa: tant de sentir tota la vida que si venia el comunisme li ho arrabassarien tot, ell s'ho havia cregut i votava el PP i ara va i qui li ho està arrabassant “són els meus”. L'home, una bona persona, ha caigut del burro d'una manera estrepitosa i lamentable quan ha vist que els “seus” li estan furtant els estalvis.

L'avarícia dels polítics implicats és il·limitada, però la ceguesa dels qui els fan costat és encara major. Fins ara, els polítics han abusat d'una societat dòcil, que els ha deixat fer, que s'ha deixat enganyar; però avui les coses han canviat i la gent ja sap el que abans no sabia. I tot aquest panorama, doncs, tot plegat i alhora, és tan insuportable que tampoc no m'explique perquè no hi ha una rebel·lió en tota regla. Així que, endavant i que visca la República!

QUI TÉ POR A LES VERITATS?

QUI TÉ POR A LES VERITATS?

Article publicat a elPunt/Avui el dia 21 de març de 2013

A Silla m'està passant una cosa ben curiosa, encara que no siga la primera vegada i és que palpe la por que tenen els polítics a sentir el que no volen sentir, per exemple que s'airegen els seus draps bruts o tèrbols; és, com si diguérem, que tenen por a enfrontar-se a la veritat feta pública. Contràriament, a la veritat oculta, la que sols coneixen ells, a aquesta no li tenen por; a tot estirar, poden tenir remordiments, i és per això que procuren relativitzar-la, auto-justificant-se. És evident que el que dic referint-me als polítics locals és el mateix que si em referia als polítics en general, però ara m'interessa Silla.

Com a conseqüència d'aquesta por a què se sàpiga la veritat, qui paga el pato és la premsa, a la que tracten de controlar, i si no ho poden, de menystenir; en els casos més extrems, de denunciar i finalment de perseguir. Mala cosa és, doncs, que un polític tema la premsa que no controla, perquè això vol dir que té coses a amagar. Parlant-ho amb el meu amic Primi m'ha donat la raó.

A Silla la cosa no és tan dramàtica com en altres latituds, perquè a fi de comptes som un poble que no arribem als 20.000 habitants, o siga que ens coneixem. Així i tot, a la nostra escala, ens passa tot això i com en sóc testimoni i puc testificar-ho, ho faré. Em referiré a l'actualitat, per no fer-ho massa llarg i perquè sempre és el mateix. Evidentment em referiré als protagonistes de manera anònima i cadascú que entenga el que crega més convenient.

Curiosament també, es dóna el cas que hi ha polítics que es debaten entre la por a la premsa i la necessitat de què se'n parle d'ells. Em referisc als polítics que protesten si la premsa els tractade manera crítica, acusant el periodista i el mitjà d'enemics (la denúncia del PP contra El País n'és un bon exemple), i que també protesten si ningú els fa ni cas. Com a conseqüència, ataquen o menyspreen la premsa, però al mateix temps la desitgen, en una estranya relació d'amor-odi o de sado-masoquisme.

A mi, concretament, malgrat que no sóc periodista, sinó que escric molt sovint a la premsa (pràcticament cada setmana escric, sobre tot a el Punt), alguns polítics m'han protestat i altres m'han animat a escriure. Amb pocs dies de diferència, tres amics del PP m'han assegurat que em lligen i els interessa el que escric. Encara que ataque el vostre partit?, els demane. Doncs sí, molt bo tot el que escrius de Prieto i de Primo. I sobre l'alcalde?, els pregunte. Ai, per a això està, diu un d'ells; a mi em dóna llàstima de veure'l tot sol, diu l'altra.

Els comente que em consta que cada matí Serafí llig el Punt, que li passen des del gabinet de premsa; de fet un dia en va llegir un, d'article, abans que el distribuïren, perquè em comentà, un poc contrariat, que les poques paraules que havíem intercanviat i de les quals jo em feia ressò, no ho contava exactament. Doncs ja fa alguna cosa la periodista, diu el tercer, que és normalment qui més calla, perquè no és tan vehement.

Un altre polític s'estranya que jo no publique més sobre Silla a el Punt, quan en el seu moment participà a silenciar la seua publicació en paper, i quan pressionà perquè Empar Saragossà deixara d'escriure les seues famoses columnes àcides i crítiques, que tan bé ens vindrien ara. També m'ha sorprès que un altre líder polític d'esquerres reclame un informatiu, plural i obert, com era el Punt quan jo era l'alcalde, quan hi ha l'edició digital, en el qual encara no ha escrit res. En definitiva, que em consta que tothom vols més presència a la premsa, encara que ningú mou un dit per a res.

En aquesta situació, jo crec sincerament que la línia que seguim els qui hi participem a el Punt digital, a banda de la periodista Cristina Muñoz, jo mateix, Lluís Martínez, Xavier Cunyat, Josep Antich, Jesús Escorihuela, Raquel Sànchez, Anna Perpinyà... aquesta línia és la correcta. Tenim índexs de lectors espectaculars. El Punt està obert a tothom, sent com és una publicació progressista. Em consta que el mateix director territorial de València, Ezequiel Castellano, li va oferir espai a l'alcalde Serafí Simeon.

Tot és qüestió de tenir alguna cosa a dir, d'agafar llapis i paper i de posar-se a escriure i de fer-ho bé. I parle més d'el Punt, perquè és la publicació que mantenim més activa, seguint-li de prop Levante-EMV, que també publica coses del poble, perquè a més de les notícies que escriuen les seues periodistes, hi ha articles d'opinió, com els que em publiquen de tant en tant.

La missió de la premsa és d'informar, i quan el poble està informat la societat opina i no es deixa enrotllar, ni manipular. Un exemple magnífic i incontrovertible és que tots els merders de la Gürtel, del Bárcenas i la comptabilitat en negre del PP, d'Emarsa, de l'aeroport de Castelló... Tot això ho sabem gràcies a la premsa.

Per acabar, m'han passat dues informacions, per si podem aclarir alguna cosa. La primera: quin polític de Silla o vinculat, està emmerdat en el cas Emarsa. La segona és a nom de qui està la propietat que l'església tenia a Moraira, en temps del rector don Ubaldo, perquè, em diuen, la seua família, que l'està ocupant, no és la propietària, ja que no l'han poguda vendre; la pregunta és: Silla té algun dret sobre aquella propietat?

"HABEMUS PAPAM" SORPRESA

"HABEMUS PAPAM" SORPRESA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 17 de març de 2013

Tothom s'ha equivocat amb els pronòstics sobre qui seria elegit Papa, perquè ningú s'havia fixat amb l'italo-argentí Jorge Mario Bergoglio de qui per l'edat, i perquè no deia ni piu, ningú no donava ni un duro; però hi era i finalment ha estat l'elegit. Passada la primera sorpresa, ara és qüestió de veure si la nova etapa que comença amb aquest jesuïta-franciscà va de veres i hi ha més “sorpreses”, o sols serà una anècdota.

Abans de res vull fer un apunt sobre l'aparent contradicció que hi ha entre jesuïtes i franciscans. Tothom reconeix en els primers qualitats d'intel·ligència i de sagacitat, front a l'esperit humil i ingenu que se'ls atribueix als segons, per tant semblaria, a la vista del que conten, que aquest Papa resumeix un poc aquestes coses.

Jesuïtes i franciscans son prou diferents i hi ha aquella història, que ja he contat alguna vegada, d'un franciscà i d'un jesuïta que eren molt fumadors i que foren cridats pel bisbe a solucionar el problema del vici. El franciscà li preguntà al bisbe si podia fumar mentre resava i aquest li digué que ni pensar-ho, que mentre es resa no es pot fer altra cosa i menys fumar. El jesuïta, però, invertí la pregunta i li demanà que si mentre fumava podia resar, i el bisbe li digué que sí, que en qualsevol moment es pot resar.

Tornant al conclave, per què han elegit un Papa amb fama d'ésser auster i modest? Aquesta és la qüestió: per què aquest humil Francesc i no un de més opulent i traça? Jo crec que els senyors prínceps de l'església han tingut molt en compte la crisi econòmica per la qual està passant la humanitat i han pensat donar una imatge una mica diferent que fins ara. Millor un Papa que no siga malgastador, hauran pensat, que no que tire amb pólvora de rei, perquè ara no és qüestió de provocar més ires de ningú.

Sobre tot, també els haurà influït conèixer l'informe de les finances del Vaticà, ja que s'ha destapat que és un niu de corrupció i per això s'hauran dit de cercar un Papa que no tinga res a veure amb la sospitosa cúria actual i l'han anat a cercar el més lluny possible, a la fi del món.També hauran cercat entre ses eminències algú que no tinga deutes amb la moral, especialment en tot l'afer de la pederàstia, ni com actor ni com a protector.

Finalment, també pot haver influït que els cardenals han recordat la pel·lícula “Les sandàlies del pescador”, que protagonitzava Anthony Quinn fent de Papa; segur que l'han vista més d'una vegada.

Siga com siga, la festa acaba de començar i aquest Papa haurà de prendre decisions que van molt més enllà de renunciar a la pompa i de dir-se Francesc. Haurà de posar en clar l'obscurantisme de la banca vaticana i haurà de posicionar l'església o a favor dels més desvalguts, de manera clara i evident, o continuar fent com qui fa i no fer res. Si aquest Papa va de veres ho sabrem ben aviat, perquè, a fi de comptes, el seu predecessor abdicà incapaç d'afrontar el mateix repte.

I s'haurà d'aclarir si és un Papa progressista o a mitges. A ningú se li escapa que en matèria que ells diuen de moral, dos grans debats són el matrimoni homosexual i l'adopció, i el sacerdoci femení. Sembla que en aquests aspectes el Papa Francesc està posicionat en la negació i això és, a més d'injust amb la meitat de la feligresia, contraproduent. Negar les realitats no serveix per a res, sinó per a confondre i augmentar la crispació i ambdós temes han estat suficientment analitzats i reivindicats, per gent de dins i de fora de l'església. Ara el nou Papa ha de jugar la pilota.

No estaria de més que s'aclarira definitivament si tingué o no res a veure amb la dictadura argentina, perquè he llegit coses molt grosses i, si són certes, imperdonables. Una cosa ja no té remei i és que no alçà la veu contra Videla i tota aquella gent; això ja és inqüestionable i és ell qui haurà d'afrontar tota sa vida el que sembla una covardia. Però, la col·laboració, si la va haver, seria imperdonable.

I ara, una cosa que ens afecta és si aquest nou Papa ens tindrà en compte i no farà com els anteriors, i tindrà alguna consideració, sabent que la seua clientela catalanoparlant és d'onze milions i que la llengua catalana ocupà el 7è lloc de les europees, i el 88è entre les 100 més parlades del món. L'estat espanyol el tenim en contra, és cert, i la Conferència Episcopal també, però per raons polítiques. El Papa podrà passar de les pressions que rebrà?

Així que tothom està a l'expectativa, a veure per on tira aquest Papa. Jo he vist la gent que viu més arrimada a l'església, entre sorpresa, emocionada i confiada, encara que això els passa sempre que hi ha un Papa nou. I entre els qui passem del rotllo, veig que mantenim les distàncies, i pensem que ja s'ho faran.

Alguns, més exigents, recorden el fiasco del Concili Vaticà II, que el mateix Papa dimissionari ha recordat que encara està per aplicar; i recorden el cas espectacular de Joan Pau I, que durà un mes i de qui hi ha dubtes si fou assassinat per voler fer reformes en la cúria i en la banca. Per tant, conclouen que tot açò és molt complicat i que hi ha molts interessos per mig.

Com el secret de tot està en la Banca Vaticana, el que cal és observar com actua el Papa en aquest tema; els altres temes, encara que importantíssims, són altres coses.

UNA FALLA DE LLENGUA AFILADA

UNA FALLA DE LLENGUA AFILADA

Homenatge a la de Reis Catòlics

Article publicat a elPunt/Avui el dia 14 de març de 2013

Sempre que he tingut l'ocasió, he opinat que les falles han de ser crítiques i mordaces contra les autoritats, i fins i tot càustiques, per això, que la de Reis Catòlics haja dedicat les dues falles d'enguany a criticar les obres inacabades i els projectes frustrats del municipi, m'ha omplert de satisfacció, perquè tenen molta raó (www.reiscatolics.com).

Amb aquesta falla he tingut una llarga i prolífica relació, sobre tot quan vaig col·laborar en els seus llibrets, anònimament o donant la cara. Sempre els he agraït la confiança. Ara m'han fet arribar els esbossos de les dues falles d'enguany i els versos de les explicacions. Vull posar de relleu que han sabut recrear magníficament l'aire crític que jo sempre els havia aconsellat.

Les quatres escenes de la falla gran van adreçades a “l'estat actual de les obres, que ja vorem quan estaran acabades”, mentre que la infantil representa “el món ideal, quan totes les obres estiguen acabades”. Es refereixen a la bastida de l'església, als pluvials, al multi-funcional i als casals fallers.

Apunten molt certerament quan diuen que “tots són culpables, Ajuntament, Generalitat i Govern” central. Començant pel govern local, puntualitzen que “en els últims anys han manat de tots els colors, per tant tots tenen culpa...”, jo inclòs. A València, com sols “n'ha manat u, per tant ja tenim clar qui és qui ens ha fotut”. El govern central “s'han repartit entre dos la faena, però entre els dos no n'han fet u”.

En les quatre escenes el poeta ha coincidit amb la meua visió dels problemes, tal com els he anat descrivint en aquestes pàgines del Punt. M'ha divertit, doncs, veure en versos rimats, l'enorme contradicció de tenir una església i una plaça en la situació en què les tenim. El debat entre l'ajuntament i l'arquebisbat per a pagar la bastida també ha inspirat al poeta: “paga tu; no, paga tu i ningú no vol pagar”, conclou.

La següent escena es refereix a la construcció dels pluvials i al desviament de les aigües que “venen de dalt, d'Alcàsser i Picassent” inundant el poble. Descriu les obres que s'han fet: “mesos i mesos de faena, tallant carrers i comerços, canviant la circulació i molestant el veïnat”; però, com les han interromput, “la solució es quedà a mitges”.

Respecte del multifuncional, que descriu molt positivament, el poeta lamenta que s'interrompera el projecte: “se ficà la primera pedra de manera testimonial, abans de les eleccions i després tot es parà. Canvi de govern, canvi d'idees... però com en este poble mai no s'acaba res, es tornà a quedar a mitges”.

Finalment es refereix als famosos locals fallers. Descriu les protestes que mogueren la idea de destinar els diners del Pla Zapatero a fer els casals en els parcs públics. Com finalment no estan ni acabats, diu que “passà el que passa sempre, en aquestes situacions, que els diners desapareixien sense acabar res de bo”. O siga que els locals es quedaren a mitges i ara els fallers de Reis Catòlics tenen una proposta per al seu inacabat casal de l'Alteró: “nosaltres com a bons fallers, som molt voluntariosos, i si ens el cediren, l'acabaríem a trossos”.

La falla infantil, per la seua banda, insisteix en aquests temes, però somniant: “què bonic seria que estiguera tot acabat" i fan una llarga relació: “la plaça sense l'andami al mig, amb l'església reparada i declarada BIC, amb les pintures restaurades”; la Nau de la Cultura; el Multifuncional “amb una bona programació cultural”; l'Alteró II, la Bega, el Silvestre i el Rajolar; i la piscina coberta, la gespa del poliesportiu; els polígons industrials, els camins rurals i el Parc de les Eres..."Que bonic que resulta pensar en positiu, et deixa relaxat i quasi se t'alça el piu”, acaba el poeta.

La falla Reis Catòlics també aprofita el llibret per a denunciar que l'Ajuntament els deu “dos anys ballant debades i damunt pagant la dolçaina... I duent els gegants i les figures bíbliques” de la processó. Evidentment, no hi ha dret que hi haja diners per a bous i no per a ells, que fan la festa. I donen un bon consell als polítics: “si s'ha de retallar més, que comencen primer, pels jornals dels polítics que no solucionen res”.

En definitiva, estic més que satisfet, emocionat, amb aquests intrèpids amics de la falla Reis Catòlics. I molt complagut que hagen perdut la por als polítics. Precisament, un any que m'encarreguí jo d'escriure'ls l'explicació de la falla, perquè el poeta que tenien aparaulat, a darrera hora els havia deixat penjats, els fiu tremolar de por, perquè els meus versos eren molt crítics, contra l'ajuntament, contra els polítics i contra l'alcalde, que era jo. Sempre he tingut clar que no tremolaven pensant en mi, sinó en el regidor de festes i saraus, que era Melero el Dolent.

Per acabar d'arrodonir la meua satisfacció, enguany el llibret d'aquesta falla i de quatre més de les sis que hi ha a Silla, han obtingut un premi de la Generalitat. Crec que el respecte i l'interès que posen els fallers de Silla a confeccionar els seus llibrets té molt a veure amb el bon rotllo lingüístic que mantinguérem, quan jo era alcalde. L'enhorabona, doncs per a la Falla Port, del Poble, Sant Roc, Mercat i aquesta de Reis Catòlics.

EXABRUPTES I CABREJOS

EXABRUPTES I CABREJOS

Article publicat a elPunt/Avui el dia 10 de març de 2013

Un dels pocs avantatges que té que et jubilen és que pots dedicar-te a fer coses per a les quals abans no tenies temps o en tenies poc. Jo per exemple estic acabant una escultura abstracta i de seguida vull fer-ho amb un quadre, que havia deixat a mitges. També estic rellegint els clàssics; comencí amb Sèneca i ara estic amb Ciceró.

La vida i la societat són, ara, més negatives que abans, perquè malgrat tot el que hem vist i passat els de la meua quinta (1942), tanta misèria moral com ara, mai. M'atrevisc a dir que ni amb Franco, que ja és dir. Encara que tot depèn de com mires les coses, quan veus tants joves sense treball, tantes famílies sense poder menjar, tants desnonaments, per molt que t'esforces trobes que aquest país ara és insuportable.

Segons l'etimologia, la jubilació és alegria, no tindre res a fer i viure d'una pensió vitalícia. Popularment en lloc de jubilat sempre s'ha emprat una altre mot, el de retirat. Retirar algú de la feina i de la circulació és més contundent i exacte que jubilar-lo i a mi m'agrada més sentir que m'han retirat forçós, que no jubilat.

Anit estava llegint els discursos que llançà Ciceró, fa 2050 anys, contra Catilina, que era un senador sense moral, “foll de gosadia, delerós de crims, malvat ordidor de la ruïna de la República” Al mateix temps, a la tele continuaven discutint del Barcenas, dels del PP, d'una pintoresca princesa que està enrotllada amb el rei, del Vaticà... Jo feia les dues coses alhora, llegir Ciceró i mirar la tele i entre una cosa i l'altra se'm va ocórrer de fer una paròdia del famós exabrupte amb què Ciceró comença la primera de les catilinàries: Quo usque tandem abutere, Catilinia, patientia nostra?

En la meua paròdia la cosa quedaria així: fins a quan, oh els del PP, abusareu de la nostra paciència? Per quant de temps encara us burlareu de nosaltres amb la vostra bogeria? Fins a on arribarà la vostra audàcia?... Oh, Déus immortals! En quin país vivim? Quin govern tenim? Brinde la idea d'emular Ciceró a Duran i Lleida, que té perfil de senador romà.

A la tele diuen que a Bárcenas li han tret el passaport. La meua dona, incrèdula, vaticina que s'acabarà escapant. Ciceró diu que Catilina, en mig de tot el merder que havia organitzat en la seua conjura, i malgrat que estava sent vigilat, finalment abiit, excessit, evasit, eruptit, o siga que ha desaparegut, se n'ha anat, ha fugit, s'ha escapat. Com féu Roldan, ara que pense.

Tot l'afer de Catilina i els seus conjurats acabà molt malament per a ells i la República es salvà. Els derrotats reberen dures condemnes, encara que no he arribat encara a saber quina pena se'ls aplicà finalment: si la pena de mort o la presó a perpetuïtat. Això sí, tots els seus béns foren confiscats i subhastats judicialment. Ja veurem els nostres lladregots, si els condemnen a res i sobre tot si tornen el que han pispat.

Amb un col·lega que m'està ajudant amb l'escultura, parlem de tot açò. Què falta molt per a les properes eleccions?, em diu. Evidentment, li dic, si tingueren vergonya el Rajoy i la seua tropa, haurien de reconèixer que ens han enganyat com als caragols, que han fracassat i haurien de plegar. I s'haurien de convocar noves eleccions. Però és evident que no ho faran.

I el meu col·lega i jo ens passem al tema del sobiranisme. Ell no creu que CIU i Esquerra reïsquen; jo li dic que sí, que ja s'ho faran d'alguna manera. Estem d'acord que l'Estat està absolutament enfonsat. Si hagueres vingut a la manifestació del 23F, li dic, hauries vist la gent jove dels instituts cridant que donava goig: “España mañana serà republicana”.

Jo estava prop d'un grup de criatures en flor i vaig reconèixer la filla d'un amic, Sara. Li vaig comentar que quina llàstima que sols hagueren preparat eslògans en castellà. I com ho hauríem d'haver traduït?, em preguntà Sara. Per exemple, improvisí: Espanya demà se'n va a fer la mà. Riguerem l'ocurrència, que no tenia cap possibilitat en mig d'aquell mar de carn fresca i reivindicativa.

El col·lega i jo coincidim que hem de continuar amb els nostres renecs de iaios retirats de la circulació, amb els nostres exabruptes, ara recolzats amb l'exemple de Ciceró. A nosaltres se'ns apaga la metxa, diu, però la gent jove, que té la vida per davant, hauran de posar-hi remei. No estem més tranquils, però sí una mica més cansats i hem de plegar, perquè jo he de marxar demà matí a Palma a conèixer la meua néta, que acaba de nàixer.