dijous, 21 de març de 2013

QUI TÉ POR A LES VERITATS?

QUI TÉ POR A LES VERITATS?
Article publicat a elPunt/Avui el dia 21 de març de 2013

A Silla m'està passant una cosa ben curiosa, encara que no siga la primera vegada i és que palpe la por que tenen els polítics a sentir el que no volen sentir, per exemple que s'airegen els seus draps bruts o tèrbols; és, com si diguérem, que tenen por a enfrontar-se a la veritat feta pública. Contràriament, a la veritat oculta, la que sols coneixen ells, a aquesta no li tenen por; a tot estirar, poden tenir remordiments, i és per això que procuren relativitzar-la, auto-justificant-se. És evident que el que dic referint-me als polítics locals és el mateix que si em referia als polítics en general, però ara m'interessa Silla.

Com a conseqüència d'aquesta por a què se sàpiga la veritat, qui paga el pato és la premsa, a la que tracten de controlar, i si no ho poden, de menystenir; en els casos més extrems, de denunciar i finalment de perseguir. Mala cosa és, doncs, que un polític tema la premsa que no controla, perquè això vol dir que té coses a amagar. Parlant-ho amb el meu amic Primi m'ha donat la raó.

A Silla la cosa no és tan dramàtica com en altres latituds, perquè a fi de comptes som un poble que no arribem als 20.000 habitants, o siga que ens coneixem. Així i tot, a la nostra escala, ens passa tot això i com en sóc testimoni i puc testificar-ho, ho faré. Em referiré a l'actualitat, per no fer-ho massa llarg i perquè sempre és el mateix. Evidentment em referiré als protagonistes de manera anònima i cadascú que entenga el que crega més convenient.

Curiosament també, es dóna el cas que hi ha polítics que es debaten entre la por a la premsa i la necessitat de què se'n parle d'ells. Em referisc als polítics que protesten si la premsa els tractade manera crítica, acusant el periodista i el mitjà d'enemics (la denúncia del PP contra El País n'és un bon exemple), i que també protesten si ningú els fa ni cas. Com a conseqüència, ataquen o menyspreen la premsa, però al mateix temps la desitgen, en una estranya relació d'amor-odi o de sado-masoquisme.

A mi, concretament, malgrat que no sóc periodista, sinó que escric molt sovint a la premsa (pràcticament cada setmana escric, sobre tot a el Punt), alguns polítics m'han protestat i altres m'han animat a escriure. Amb pocs dies de diferència, tres amics del PP m'han assegurat que em lligen i els interessa el que escric. Encara que ataque el vostre partit?, els demane. Doncs sí, molt bo tot el que escrius de Prieto i de Primo. I sobre l'alcalde?, els pregunte. Ai, per a això està, diu un d'ells; a mi em dóna llàstima de veure'l tot sol, diu l'altra.

Els comente que em consta que cada matí Serafí llig el Punt, que li passen des del gabinet de premsa; de fet un dia en va llegir un, d'article, abans que el distribuïren, perquè em comentà, un poc contrariat, que les poques paraules que havíem intercanviat i de les quals jo em feia ressò, no ho contava exactament. Doncs ja fa alguna cosa la periodista, diu el tercer, que és normalment qui més calla, perquè no és tan vehement.

Un altre polític s'estranya que jo no publique més sobre Silla a el Punt, quan en el seu moment participà a silenciar la seua publicació en paper, i quan pressionà perquè Empar Saragossà deixara d'escriure les seues famoses columnes àcides i crítiques, que tan bé ens vindrien ara. També m'ha sorprès que un altre líder polític d'esquerres reclame un informatiu, plural i obert, com era el Punt quan jo era l'alcalde, quan hi ha l'edició digital, en el qual encara no ha escrit res. En definitiva, que em consta que tothom vols més presència a la premsa, encara que ningú mou un dit per a res.

En aquesta situació, jo crec sincerament que la línia que seguim els qui hi participem a el Punt digital, a banda de la periodista Cristina Muñoz, jo mateix, Lluís Martínez, Xavier Cunyat, Josep Antich, Jesús Escorihuela, Raquel Sànchez, Anna Perpinyà... aquesta línia és la correcta. Tenim índexs de lectors espectaculars. El Punt està obert a tothom, sent com és una publicació progressista. Em consta que el mateix director territorial de València, Ezequiel Castellano, li va oferir espai a l'alcalde Serafí Simeon.

Tot és qüestió de tenir alguna cosa a dir, d'agafar llapis i paper i de posar-se a escriure i de fer-ho bé. I parle més d'el Punt, perquè és la publicació que mantenim més activa, seguint-li de prop Levante-EMV, que també publica coses del poble, perquè a més de les notícies que escriuen les seues periodistes, hi ha articles d'opinió, com els que em publiquen de tant en tant.

La missió de la premsa és d'informar, i quan el poble està informat la societat opina i no es deixa enrotllar, ni manipular. Un exemple magnífic i incontrovertible és que tots els merders de la Gürtel, del Bárcenas i la comptabilitat en negre del PP, d'Emarsa, de l'aeroport de Castelló... Tot això ho sabem gràcies a la premsa.

Per acabar, m'han passat dues informacions, per si podem aclarir alguna cosa. La primera: quin polític de Silla o vinculat, està emmerdat en el cas Emarsa. La segona és a nom de qui està la propietat que l'església tenia a Moraira, en temps del rector don Ubaldo, perquè, em diuen, la seua família, que l'està ocupant, no és la propietària, ja que no l'han poguda vendre; la pregunta és: Silla té algun dret sobre aquella propietat?