FRANCO I LA NIT DE HALLOWEEN

31/10/2019
El Repunt nº 9  SAÓ

FRANCO I LA NIT DE HALLOWEEN

Amb bona intenció, però equivocada, un veí em comenta que el que està passant a Catalunya no hauria passat amb Franco. Li recorde que amb Franco ja passaven coses pitjors, per exemple l’ETA s’organitzà durant la dictadura i aquests no anaven amb coets i traques i cremant contenidors, com ara a Barcelona, sinó amb bombes de veritat i metralletes i amb accions tan extraordinàries com enviar al cel Carrero Blanco. També li recorde que en aquella època Franco hagué de retornar Marroc als moros, lliurar-los Ifni i abandonar el Sàhara; hagué d’acceptar la independència de la Guinea Equatorial. Finalment li recorde que al món no ens volien veure ni en pintura, per la seua culpa. També li recorde les nostres corregudes fugint dels grisos; els sindicalistes i estudiants detinguts i jutjats pel tenebrós Tribunal d’Ordre Públic; els morts a les presons franquistes per tortures; els afusellats als paretons dels cementiris i a les cunetes; la tragèdia de l’emigració dels nostres intel·lectuals… I que no estaven autoritzats ni els sindicats ni els partits, o siga que no hi havia democràcia.

El meu veí, que és una bona persona, té el cap marejat pels mitjans reaccionaris i sobretot per un fatxa cara de mona, de mentalitat voxista que escolta, dissimulant, amb interès i de reüll, la nostra conversa, a veure què en pesca. Tinc mig estabornit el veí, però es refà amb un altre argument, també voxista: quan manava Franco no hi havia tants lladres, i el qui la feia la pagava. Alto, li dic, els furtagallines pot ser que ho pagaven si els enxampaven, però les famílies dels victoriosos generals de la guerra, de mans llargues i tacades de sang, començaren a enriquir-se en aquella època. Franco mateix i la seua família foren els primers a lucrar-se ignominiosament, seguits per tots els addictes al nou règim. I encara li queda esme per a etzibar-me que no venien tants immigrants com ara. Doncs mira, li dic, en aquella època qui emigràvem érem nosaltres, a Europa i a Sud-amèrica, on ens rebien molt bé.

Evidentment, jo tinc clar que és una tonteria voler convèncer ningú prenent una cervesa al bar, i més encara sota la vigilància del cara de mona voxista. Però, en aquest cas vaig pensar que jo no tenia cap dret a silenciar els meus raonaments i a deixar el bon veí amb les idees verinoses que li havien inculcat les diverses televisions espanyoles. Per això li vaig dir que la seua informació no seria completa si no contrastava el que deien els mitjans espanyols amb els mitjans catalans: TV3, Catalunya Ràdio, els diaris ARA, el Temps/Avui…

• Jo no puc veure la TV3– em diu.
• Ja s’encarreguen els governs de Madrid que no siga possible veure la tele catalana a València– li dic.
• Però, jo vaig donar diners per a posar repetidors.
• És que aquell negoci canvià d’objectius per la perversa traïdoria dels seus “promotors”… Ja t’ho explicaré un altre dia.

Estem fotuts i arrimats al marge, em diu, i li done la raó. Els valencians hem de suportar, a més del govern de Madrid (mane qui mane), que ens té marginats i infrafinançats, l’oblit dels governs catalans (mane qui mane), que ens tenen oblidats. D’aquesta doble injúria sols en treuen profit els desvergonyits que viuen a costa de les nostres desgràcies i que reben subvencions de les quals no donen explicacions, a través de fundacions fantasmes.

Ens fem una altra cervesa, malgrat que jo vaig predicant que el gas és molt dolent i que no hem de beure res que en tinga (cerveses, coca-cola, xampany, vi gasificat…): hem de beure vi negre i whisky. No fa molt de temps el meu veí i jo bevíem cassalla, de la destil·leria Rios de Silla; n’érem uns fans, però això s’ha acabat, perquè l’edat no ens ho permet. Ai, quan érem joves, em diu. Els Inhumanos, que han reviscolat i tornen a cantar, allò de que difícil es hacer el amor en un Simca mil, ara ho han canviat per que dificil es hacer el amor, si te haces mayor…

Quan torne a casa i engegue la TV3 me n’assabente que Torra i tots els polítics presos han denunciat els actes de violència, però que Sanchez diu que no, que no ho han fet, que si ho han dit ha estat amb la boca petita i tard. Com en la Inquisició, que no els bastava què l’acusat diguera que no tenia tractes amb el dimoni, sinó que ho havia de jurar i de repetir solemnement i porgar per ser sospitós, ara Sanchez vol fer el mateix amb Torra. Amb el rei que hagué (pronuncieu ca gué), foren més benèvols i en tingueren prou amb sentir-li dir lo siento, no lo haré más!

Tampoc no reconeixen a Madrid que, des de dins de la immensa gentada aplegada a Barcelona per a protestar i rebutjar la sentència del Suprem, s’haguera aïllat la minoria dels violents, cosa que totes les policies juntes no havien pogut. No en tenen prou, perquè el que volen és: o l’obediència cega i constitucional o tots muts i a la gàbia. No entenen de discrepàncies, ni de dissidències, ni de referèndums, ni de llibertat d’expressió, ni de democràcia. Tenen la fe cega que Espanya és una, grande i libre i, per descomptat, no entenen de federalisme, ni d’independència, ni tan sols de les autonomies que tenen cedides, perquè les volen limitar encara més o suprimir. 

I el meu veí em pregunta com acabarà tot açò de Barcelona i Catalunya. Li recorde el que hem parlat altres vegades i que ha llegit als meus articles: a la curta, pot ser que guanyarà Espanya, que tenen tots els ressorts a la mà (policia, exèrcit, monarquia, jutjats), però no convenceran, com digué Unamuno als franquistes; però, a la llarga perdran, perquè l’independentisme és una idea generosa i fortament sentida i cobejada al llarg dels anys, i cada dia aquesta idea s’escampa més per tot arreu, perquè respon a un convenciment de la societat catalana que la independència els farà lliures, com ho varen ser en temps forals. Per això jo dic que a la llarga qui perdrà serà Espanya i que quanta més pressió i repressió exercisquen, els catalans es faran més forts. Ha passat sempre.

En 1842 el general Espartero, regent perquè la reina era encara una criatura i a la reina mare l’havien enxampada amb negocis molt bruts, havia ordenat bombardejar indiscriminadament Barcelona, perquè estava convençut que “por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada cincuenta años”. I així ha passat que de tant en tant, l’han bombardejada, i per darrera vegada, en la guerra civil, quan l’aviació feixista i nazi, descarregà 44.000 quilos de bombes en tres dies (1937). O siga que els segles disset, divuit, dinou i vint estan complerts, s’ha bombardejat Barcelona. Ara falta el bombardeig del segle vint-i-un, que pel que pensen els tres partits franquistes (PP, C’s i Vox), hauria de fer-se ja. El meu veí està molt atent al que li dic i ni alena; amb dificultats em diu que això no pot passar, què dirien a Europa? En efecte, a Europa estan molt escamats i quan arribarà el cas del Procés a Estrasburg, ho sabrem.

Canviem de tema, perquè toca dir alguna cosa de Franco, ara que finalment l’han tret de l’enorme i bàrbar mausoleu que es féu construir, i on ha estat soterrat més de 40 anys, rodejat pels cadàvers de les seues víctimes, per a més escarni. Ara han dut la mòmia a una altra propietat també pública, al cementiri del Pardo. Així estarà més prop del palau on vivia i on signava tantes sentències de mort i tants decrets contra el poble. Li recorde que la meua proposta era una altra: abandonar el seu cadàver en una fosa improvisada en la cuneta d’una carretera secundària i desconeguda. Com a mínim, la nit de halloween podria trobar-se amb les ànimes de les seues víctimes, que li podrien esclafar el crani i la calavera.

(RE)ACCIONS QUE TENEN PREMI

31/10/2019
El Repunt nº 9 SAÓ

(RE)ACCIONS QUE TENEN PREMI

Un amic s’ha entretingut cercant les lletres dels himnes de les autonomies espanyoles, per veure si fan alguna menció d’Espanya, inspirat, em diu, pels comentaris que vaig fer, fa pocs dies en aquestes pàgines, dels de les repúbliques americanes amb contingut antiespanyol. Em diu que sols en cinc autonomies s’hi refereixen. Al remat, tant de viva Espanya (i arriba, que és pitjor), tant de caldo i a por ellos!, sols en tres himnes ha trobat que hi fan una lleu al·lusió a l’estat.

Concretament el de Melilla diu que la ciutat és un pedazo de España i el de Ceuta, al final diu viva Ceuta y viva Espanya. L’andalús, enigmàticament diu “andaluces levantaos, pedid tierra y libertad, por Andalucia libre, España y la humanidad “. Sobre el gallec s’ha endut una agradable sorpresa perquè denuncien que “os iñorantes e féridos e duros, imbéciles e escuros non nos entenden, non”, referint-se als castellans, evidentment; altra cosa és la que fan referint-se als portuguesos, perquè diuen “á nobre Lusitania os brazos tende amigos, ós eidos ben antigos con un punxente afán”. Això ha de ser una al·lusió directa al projecte dels reintegracionistes que treballen per la unitat del galleg-portuguès.

L’himne totalment espanyolista és el valencià, que proclama, només començar, que tot és per ofrenar noves glòries a Espanya… Amb una manifestació tan rotunda, en realitat una rendició, és natural, em diu l’amic, que siguem l’autonomia més maltractada pels governs centrals de tots els signes i de tots els temps; els valencians, em diu, tenim la vocació de la puta Ramoneta que no cobra i paga el llit. I els governs ens veuen tan volenterosos que no ens fan ni cas. No creus, em pregunta, que encara ens passa poc, per llepons?

Una altra cosa ben distinta és l’himne de Catalunya que proclama que de la mateixa manera que amb la falç seguen el blat, “quan convé seguem cadenes”. Suposa que és el que estan fent o intentant fer ara, per la sentència del Suprem. Desitja que tinguen molta sort.

M’ha fet aquestes observacions, per si les vull aprofitar, i les he transcrites perquè són molt aclaridores. Li he donat les gràcies i li he assegurat que mereix un premi, però ell no vol publicitat. Preferisc que ho escrigues tu, que fer-ho jo, m’ha dit i és així que he complit l’encàrrec.

la quimera hispànica

11/10/2019

EL REPUNT Nº 8

LA QUIMERA HISPÀNICA

Quan érem unes criatures i Franco ens fotia la vida, els mestretites ens ensenyaven moltes mentides, entre altres tot allò del dia de la raza, després de la hispanidad, i feien festa per a commemorar que en el imperio español nunca se ponia el Sol, que España es la madre patria d’aquelles nacions i que los conquistadores anaren enllà a dur-los la llengua i la religió nostres, que eren millors que les seues, i també a fer-los vestir com toca. Aquesta doctrina encara la sostenen alguns mestretites d’ara, els ideòlegs dels mitjans (que jo he batejat com maleòlegs) i els ministres d’exteriors. La doctrina espanyola ha estat negar que la conquista es féu a la força, aniquilant pobles, llengües i cultures i que tot allò fou possible només per l’afany de fer fortuna dels qui hi anaven i de la corona castellana a la qual servien, a canvi dels vaixells carregats d’or que començaren a arribar a Sevilla.

Amb aquell immens imperi a les mans, tan gran com Europa, la corona castellana començà a amassar una immensa fortuna, que malgastà en lloc d’invertir-la en coses de profit, com feren les altres monarquies imperialistes d’Anglaterra i de França. Cal insistir que els qui no érem súbdits de Castella no hi tinguérem accés a la conquista, perquè allò era propietat de la corona castellana, com decidiren la parella de bordegassos dits els Reis Catòlics. Ben mirat, millor així, perquè quan tres segles després aquelles colònies s’independitzaren ho feren contra la corona de Castella.

En efecte, les colònies començaren a espavilar-se a mesura que les idees de la Il·lustració i de la Revolució Francesa s’hi difonien i començaren a organitzar-se, reclamant més autogovern a la corona, que no els feren cas, sinó que els acusaren de rebels i de terroristes, empresonant i ajusticiant els qui enxampaven. Com és natural, s’esdevingué que l’augment de la repressió castellana, que enviava vaixells de guerra (“a por ellos” pot ser que això li sone a algú) provocà més rebel·lió indígena, fins que guanyaren totes les guerres que els declaraven des de Madrid i aconseguiren la independència. Temps a venir, el franquisme posà molt d’èmfasi en la “vocació imperial” d’Espanya, tractant d’emular Hitler i Mussolini que també pretenien recrear imperis passats o a inventar-se’ls.

Les colònies, doncs, esdevingueren repúbliques independents i de tot allò guarden molts mals records i per això el 12 d’octubre no fan cap festa d’hispanitat, sinó que fan el Dia de la Resistència Indígena, o el dia de la Descolonització… I perquè ningú oblide el que els passà, hi ha els llibres d’història que ensenyen a les escoles, que no conten el mateix que els llibres espanyols, sinó al contrari. I hi ha els respectius himnes nacionals, que diuen coses molt rotundes. A l’Equador canten: “indignados tus hijos del yugo que te impuso la ibérica audacia, de la injusta y horrenda desgracia del monstruo sangriento…”. Al Perú ho fan així: “largo tiempo el peruano aprimido, la ominosa cadena arrastró, condenado a cruel servidumbre, tres siglos de horror, tres siglos gimió…” A l’Argentina: “oid mortales el himno sagrado, libertad, libertad, libertad, oid el ruido de rotas cadenas...”. A Bolívia: “es ya libre este suelo, ya cesó su servil condición...”. Al Paraguai: “a los pueblos de América, tres centúrias un cetro oprimió, mas un dia, soberbia surgiendo, !basta! dijo y el cetro rompió…”. Evidentment, les cadenes i el ceptre són les de la corona castellana i la servil condició que es tragueren de sobre, era ser-ne súbdits.

El que s’aprèn a l’escola no s’oblida mai del tot i es guarda a la memòria col·lectiva i de vegades reapareix i es manifesta inevitable. És el que li passà al Papa Francisco en un viatge a l’Equador que celebrava el bicentenari de la independència contra els espanyols, quan va dir que la victoriosa sublevació dels equatorians “va néixer de la falta de llibertats. Va ser un crit nascut de la consciència d’estar essent oprimits i saquejats”. Els pobles oprimits tenen memòria històrica i no obliden, com queda ben patent en l’himne del Perú que hem assenyalat, amb aquesta dura advertència: “nuestros brazos hasta hoy desarmados, estén siempre cebando el cañón, que algún dia las playas  de Ibéria, sentirán de su estruendo el terror…”. Els reis i els ministres espanyols hauran de plantejar-se les coses d’altra manera, quan hi vagen de turisme, de visita diplomàtica o a donar lliçons.

Aquell enorme imperi l’han anat perdent, perquè són així de burros. Ja havien perdut Portugal, país que ocuparen per raons dinàstiques i en contra de la voluntat dels portuguesos, que es revoltaren diverses vegades fins que derrotaren els castellans i els feren fora per sempre. Encara mantenen fortificacions tot al llarg de la frontera i diuen que d’Espanha nen bon vento, nen bon casamento. Després anaren perdent els territoris que tenien a Europa, fins i tot els que no eren seus sinó catalans, al Rosselló i a Itàlia.

La pèrdua de les colònies d’Amèrica i del Pacífic, al llarg del segle XIX, fou un rosari de derrotes i d’humiliacions, que culminaren amb les pèrdues de Cuba i les Filipines. Ja en el segle XX i en temps de Franco també hagueren de deixar anar Guinea, Marroc, Ifni i el Sàhara. Ara sols els queda Melilla, Ceuta i uns illots, que reclama Marroc i solucionar el conflicte del País Basc, de Catalunya (i els Països Catalans) i les Canàries. A canvi també tenen el problema de la recuperació de Gibraltar. Com resoldran aquests problemes a Madrid? S’avindran mai a reconèixer una República Federal Ibèrica com a solució, a canvi de no trencar palletes?

En totes les rebel·lions de les colònies, els independentistes foren acusats de malversació de cabals públics, de traïció a la llei (ara a la constitució), de sedició i de rebel·lió i molts foren empresonats i/o executats. Aquesta és la solució que voldran donar a les possibles rebel·lions pendents? Podria ser, perquè a Espanya no han après res de la història i continuen tan obcecats com sempre. Ara mateix, en lloc de posar trellat en el tema de Catalunya, dialogant i cercant alguna solució política sols confien en les armes, la repressió i en els tribunals.

És molt mala cosa viure de quimeres i Espanya té la quimera hispànica. Amb el diccionari a la mà, una quimera pot ser una idea fixa, una mania, un desig intens (com la quimera de l’or, que féu anar tanta gent a Amèrica). També pot ser una creació imaginària que es pren com una realitat (això de l’imperi espanyol de què estem escrivint), o un desig intens o una idea fixa d’alguna cosa, o pitjor encara, pot ser una inquietud d’ànim, una angúnia o preocupació intensa, que seria aconsellable que tractara un psicòleg. Tindre malvolença contra algú també és tenir-li quimera, com quan diem que algú en té contra nosaltres. Coincidint amb la idea negativa que en general li donem al mot, també és un monstre mitològic grec, una figura heràldica també monstruosa, un peix igualment monstruós… Finalment hi ha la locució verbal que tenir quimera és tindre la idea, el pressentiment, la sospita que un fet s’ha produït o es produirà d’una manera determinada. En aquest sentit jo tinc la quimera que algun dia els espanyols despertaran i se n’adonaran que la seua història hispànica fou una quimera i que hauran d’evitar tornar a equivocar-se. Poden començar per Catalunya.

NI 9 D'OCTUBRE NI POLLES EN VINAGRE

11/10/2019

EL REPUNT Nº 8

NI 9 D’OCTUBRE NI POLLES EN VINAGRE

Com no m’agraden les festes, ni els amuntegaments, ni el gregarisme, ni fer esport, serà la raó perquè, de manera inevitable sempre he defugit d’aquestes activitats. En conseqüència no faig festa el 9 d’Octubre, encara que també hi ha raons polítiques, com les contradiccions d’exaltar València i al mateix temps ofrenar glòries a Espanya; o exaltar la llengua mentre el seu ús va decaient per la manca d’interès dels polítics i de la societat… Hi ha més coses, com la hisenda, ja que som l’autonomia més mal pagada (?). També hi ha el fet que és una festa autonomista i jo sóc independentista, o siga que la festa no va amb mi. Durant el temps que vaig ser alcalde de Silla no vaig assistir a cap festa fallera, ni andalusa, ni taurina, ni esportiva, ni religiosa.

Aleshores he tingut tot el dia per a fer altres coses i he esmorzat a la plaça. He fet uns encreuats i els dos articles del Repunt; he posat col i pastanagues en vinagre; he abaixat la meitat dels llibres a terra, perquè m’han de pintar les humitats de la paret… I he vist les notícies i vull referir-me a tres d’elles, que les englobe en les polles en vinagre del títol.

Estem a punt de patir una gran crisi, per culpa del tronat Boris Johnson i el Brexit, i de la mala bèstia de Trump, el qual cada dia en fa una de ben grossa. Ara mateix ha abandonat els kurds de Síria a la seua sort, deixant que els turcs els massacren, després que han ajudat als nord-americans: Trump és així de miserable. La segona cosa que m’ha indignat és tot el que es refereix al Suprem i les vares de mesurar tan distintes que empren, si es tracta de Catalunya i d’Euskadi, o si es tracta d’Espanya. La tercera és la condescendència d’uns i d’altres amb els patètics Francos i el feixista abat d’on està soterrada la mòmia de l’abuelito.