Festes pandemials i alitúrgiques

El Repunt 49. Publicat a SAÓ, el 28 /12/2020

Dissabte passat vaig escriure (Levante, -Panorama) novament sobre la pandèmia, com ja vaig fer a SAÓ fa quinze dies, però en ambdós casos per puntualitzar la idea que el Papa, tant com l’aprecie, no hi havia col·laborat amb els governs a fer estar la gent a casa, tots muts i a la gàbia i sense fer xivarri, per evitar els contagis del coronavirus. Què hauria d’haver fet, al meu entendre? Una cosa que sols pot fer ell: decretar urbi et orbi que, enguany, els Nadal, Cap d’Any i Reis (Pare Noel inclòs, ja que en realitat és sant Nicolau), enguany aquests dies es declaraven pandemials i alitúrgics, o siga que no serien festius i que tothom quedava dispensat d’anar a missa. Evidentment, si el Papa arribava a un acord amb ortodoxes, luterans, anglicans, etc. millor que millor. En no ser festa, la gent afluixaria i el rebombori s’acabaria i amb això les reunions, els grans àpats, les visites als familiars i a l’allegado o l’allegada, les concentracions massives en fires i betlems, les ornamentacions de carrers, etc. o siga que els contactes de la gent amainarien i l’extensió de la pandèmia també, ja que aquest virus s’encomana amb tanta facilitat. Jo avançava que el santoral implicat (Sagrada Família, Sant Manuel (?), Reis Mags, i el pare Noel, no s’ho prendrien a mal, sinó que estava i estic convençut que trobarien encertat quedar-se sense festa per la pandèmia. L’any que ve, Déu dirà, comentarien entre ells. I per què hauria d’haver tingut la iniciativa el Papa? Lògicament perquè com un dels màxims responsables li correspon tenir la iniciativa de la seua supressió i/o modificació i, a més a més, és l’únic líder religiós amb capacitat per fer que les altres congregacions, sectes i religions acceptaren la proposta, ja que la pandèmia també afecta llurs esglésies.

Crec que ha estat una llàstima que el Papa Francesc, tant com l’estime, no haja tingut la inspiració, ni el reflex, perquè als governs els costa moltíssim convèncer la gent que quedar-se a casa és millor per a no empestar-ho tot més encara i no encomanar la malaltia a la família i els amics. Com la gent ara ja no es convenç tan fàcilment, els governs han hagut d’imposar vigilàncies extraordinàries: de carrers i llocs d’esbarjo; confinaments des de municipals i autonòmics a estatals, recuperant fronteres i duanes sanitàries… Tot això ha obligat a fer unes enormes despeses, que haurien estat innecessàries si s’haguera fet el que dic, amb tot el respecte. El mal ja està fet i els qui no han pogut resistir-se a infringir les normes, ja han estudiat les trampes necessàries per a obviar les prohibicions tot arriscant-se a les multes corresponents. També és evident que si la gent no haguera estat incitada a la festa amb tanta “animació” pels carrers i les places (llums, arbres artificials de coloraines rutilants), als cims de les muntanyes i al mig de prats entre les vaques, als vaixells encesos de nit, etc. Si no hi haguera hagut aquesta gran contradicció, també hauria estat més fàcil que els ciutadans hagueren obeït els governs. Quines reflexions podem extraure de tot açò? Que en aquest món cadascú va per ell i que si tot no peta és per pura xamba.

És el que li passa a l’Estat espanyol, que tampoc peta per pura xamba, malgrat la corrupció que hi ha establerta i en actiu. Hi ha tanta corrupció i en totes les esferes, que una propaganda que fan a la televisió i diu que som el país més ric del món, perquè tenim els millors productes de menjar i no sé que més, aquest anunci ja hi ha qui el reinterpreta així: som el país més ric del món, perquè malgrat tot el que han furtat els ignominiosos lladres d’upa que ens han governat, encara en queda per a pagar nòmines i despeses de la família reial, sous de bisbes i capellans, armament de guerra (?)… i les jubilacions, incloses les dels militars franquistes que volen afusellar 26 milions de hijos de puta. Aquests militars no s’han amagat per a dir-ho, sinó que han signat un escrit, que curiosament el govern, en lloc de fer-los callar i de dur-los davant la justícia, tracta d’entendre, i en certa manera de justificar i és per això que tot seguit, van apareixent militars en actiu que, braç en alt, s’afegeixen a la idea perversa dels jubilats. A Europa ja estarien tots dimitits i expulsats de l’exèrcit i dels càrrecs, ministra del ram inclosa.

A Europa tampoc haurien consentit que el malfactor rei que hi hagué (pronuncieu ka-gué), el que digué “lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir” quan es trencà els malucs a Botsuana (què hi estaria fent amb l’allegada Corina? Diuen que matant elefants), a Europa dic, no el deixarien continuar impunement i li haurien retirat tots els honors començant pel títol de rei emèrit, que haurien canviat pel de rei demèrit, li haurien retirat la protecció policial, el passaport, etc. Ací tot és diferent, ací l’actual rei, segon de la dinastia borbònica-franquista, es treu les puces de damunt o ho intenta i ja està. Ara mateix, tothom esperava que diria alguna cosa en el seu discurs nadalenc i sols ha dit el mateix que son pare: que “tots som iguals davant de la llei”; quin morro. Els periodistes i comentaristes polítics de la corfa amarga, han trobat el discurs una decepció, algú que el rei d’ara ha perdut una ocasió d’or per a desfer-se de son pare definitivament i salvar la institució, etc. Però la majoria, més promonàrquica i llepaculs, li han vist valentia i prudència per a dir el que ha dit sense dir res, i diuen que ha deixat molt clar que tots som iguals davant de la llei, quan tothom sap, començant per ells, que això no és veritat. Merda! aquests borbó-franquistes sempre se n’ixen amb la seua, diuen mentides en què no hi creuen i la gent diu amèn, o siga que ells es passen pels collons, tot el que no els convé, que per això són uns borbons, i tot és un paripé (perdoneu les rimes fàcils, però estem en Nadal). He d’investigar com desaparegueren les monarquies de Portugal, d’Itàlia, de Grècia, dels països balcànics, dels eslaus i dels germànics… Recorde molt bé que els francesos guillotinaren els seus i els russos els passaren per les armes, però crec que sempre és millor que siga la voluntat del poble que faça l’operació de canvi per vies democràtiques i pacífiques i que no mora ningú.

I la pandèmia continua, però no acaba. Ja han començat a vacunar el veïnat, a poc a poc. Al mateix temps continuaran aflorant els nous contagis dels Nadal pandemials, omplint-se les UCI dels hospitals i morint més gent. En la mida que la població vacunada arribe a ser un nombre significatiu (el 70% de la població) anirà disminuint l’empestament, malgrat que el virus no desapareixerà mai. Les farmacèutiques s’han espavilat davant l’enorme negoci que se’ls ha obert i no deixaran d’investigar traient medicines al mercat cada vegada més eficaces i omplint la caixa cada dia més. Com el coronavirus no és una malaltia rara, de les que afecten poca gent, sinó una d’universal, el negoci de la investigació en fàrmacs anti coronavirus és segur; és un gran negoci, el més gran del segle XXI i açò ens torna a fer pensar en la històrica i no superada dialèctica entre els rics i els pobres, entre els pobles rics i els pobres… (recordem que ja digué el Senyor que pobres sempre en tindrem, ignorant així la lluita de classes (Mateu, 14, 2-6 i Joan 12, 1-8, com ja comentàrem en altre Repunt). Hi ha malalties de rics i malalties de pobres. Posem per cas l’obesitat, que afecta enormement els Estats Units i Europa, mentre que és minoritària a l’Àfrica subsahariana. O preguntem quantes consultes psiquiàtriques hi ha a Sud-amèrica, en comparació al Canadà, Nord-amèrica i Europa. Quant de menjar es llançarà a perdre durant les festes pandemials a les cases riques de Madrid i Barcelona, per exemple, i quant a les barriades pobres. Quantes famílies tindrien menjar per a tot un mes amb el que es farà malbé en una casa de rics. Aneu preguntant-vos, que com canta Raimon: qui pregunta ja respon, qui respon també pregunta.

Ara veurem el que passarà amb les vacunes contra el coronavirus, perquè ens hem de vacunar la majoria de la població del món, siguem pobres o siguem rics, perquè el virus no reconeix les diferències socials i un empestat pobre pot encomanar la malaltia a un ric i a l’inrevés. Estarem segurs en aquest món si ens vacunem tots, si no, no. Açò no és com la sida que com inicialment sols afectava els homosexuals, els drogoaddictes i els negres, el mateix president nord-americà Reagan (republicà com Trump) es va atrevir a dir que la malaltia afectava els pecadors perquè era un càstig de Déu, fins que començaren a aparèixer afectats entre les classes riques. També s’intentà menystenir i aïllar l’ebola en zones africanes, fins que el virus aparegué a Europa i als USA. La resposta de les religions fins ben entrada l’edat moderna, era que eren càstigs divins. Ara mateix hi ha els negacionistes, com Bolsonaro i alguns líders religiosos que continuen predicant el mateix que en l’edat mitjana. Alerta, doncs, perquè no se sap qui són els més perillosos.

Confiem en les raons científiques i els seus avanços, acabem el millor que puguem les festes pandemials d’enguany; no fem l’ase més de l’estrictament imprescindible; vacunem-nos quan ens ho diguem i resignem-nos pensant que encara no ho he vist tot i que serà ideal que el que està per vindre no siga com el que estem passant: en gran part tot depèn de nosaltres. Salut i República.

 

TOTHOM EN CASA I A FER BONDAT

 TOTHOM EN CASA I A FER BONDAT

    Publicat a LEVANTE-EMV el dia 26 de desembre de 2020

 Odie les festes, especialment les més gregàries i no entenc que fer festa siga tocar campanes, menjar i beure i dormir la mona, ni fer altres extravagàncies prefixades o improvisades. Ni m’agraden les festes religioses, ni encara menys les patriòtiques ni les socials; crec que no faré festa ni el dia que es proclame la III República. Una col·lega andalusa em va definir com un desaborio de lo pié a la cabesa, doncs això. Per tant no use els formulismes de desitjar unes bones festes a ningú i menys encara, enguany. Que no s’enfaden els nous amics que encara no em coneixen en aquest aspecte.

Malgrat el meu desinterès fester, aquests dies hi he pensat, per la insistència de les autoritats de tot el món a canalitzar les d'enguany i fer que tothom vaja pel bon camí que han assenyalat i és una cosa ben curiosa, perquè la gent en festes tendeix a la disbauxa i al desordre i el que han aprovat les autoritats són tot el contrari: a quines hores és podran celebrar, quins dies, amb quanta gent podrà reunir-se qui haja fer-ho i de quina família o clan procediran, si es podrà cantar, treure’s o no la carasseta...

És evident que els governants de tot el món estan preocupats per la marxa de la pandèmia, excepte Trump (que continua dalt del matxo fins el dia 20 de gener, si Déu vol, perquè tot pot passar), Bolsonaro (que està com una cabra), l’Ayuso i uns quants destarifats més. En conseqüència i a la desesperada, els polítics més assenyats tracten de conjuminar dues coses antagòniques: les festes i l’ordre (com intentava Franco amb la llibertat: no hay libertad sino es bajo un orden, deia el paio).

Crec que el Vaticà i les altres organitzacions protestants, anglicanes, ortodoxes, etc. que estan en el rotllo, haurien pogut aprofitar per a suspendre les festes d’enguany, (que podríem dir pandemials), ja que pel seu origen cristià, en són els responsables, malgrat que hagen esdevingut festes del gran comerç. Hauria estat tot un detall anunciar que la Sagrada Família, els Reis Mags i el Pare Noël, enguany no faran festa i que recomanen la gent quedar-se en casa. Amb aquesta decisió haurien facilitat i molt que els governs tingueren més fàcil la gestió; els viròlegs, epidemiòlegs, metges i sanitaris més conspicus, estic segur que també haurien aprovat la decisió eclesiàstica. Ni l’Esperit Sant, però, ni el Papa han tingut els reflexos adients: llàstima!

NADALS EN PLENA PANDÈMIA

 

 NADALS EN PLENA PANDÈMIA

 Publicat a SAÓ el 5/12/2020    el Repunt 48

M’escriu l’entranyable amiga Carme que estava recordant les vegades que xerràvem sobre el bé i sobre el mal, quan érem joves i estudiàvem a la Universitat. Aleshores ja manteníem el mateix rebuig a la hipocresia dels polítics i del clero del règim franquista i ens agradava denunciar la contradicció entre el que deien i el que feien; ara continuem en la mateixa posició, contra els polítics franquistes camuflats de demòcrates de tota la vida i contra els falsos clergues camuflats de santes persones. Carme i jo som amics des de la Universitat i ens tenim voler i confiança. La vida ens ha anat potser com ens mereixíem, ni bé ni malament del tot i en això hem tingut sort i no com tanta gent que ha sofert tantes calamitats, com els immigrants clandestins i fugitius de les guerres i la fam que venen com poden a la vella i hipòcrita Europa cercant treball i que Europa no acull com hauria de fer.

Em recorda que discutíem si es poden fer bé les coses per fer el bé, i a canvi de res, perquè fer el bé a canvi d’un premi celestial és un acte d’egoisme, pensàvem. Els dos ens vam epicuritzar i llegint textos filosòfics descobrírem Simone Weil, una filòsofa francesa turmentada per les cabòries místiques i pel mateix tema del bé i del mal, que nosaltres. Com estava molt de moda la literatura francesa i nosaltres era l’única llengua estrangera que manejàvem, ens afrancesàrem molt i fins i tot férem un viatge a París (1965), dissimulant com podíem, on tastàrem l’ambient preparatori del maig del 68 (barri llatí, Sartre, Simone de Beauvoir, Camus, Brassens…).

Ara, en ple debat sobre les festes de Nadal, que sempre hem odiat, parlem del contrasentit que té fer cap festa amb la pandèmia tocant a les nostres portes. La societat viu perplexa i desorientada per la incidència de la pandèmia que assola el món i contra la qual encara no s’ha trobat remei, encara que els esforços de la investigació són impressionants i s’estan superant tots els entrebancs que són lògics i necessaris en aquestes situacions, en centenars de laboratoris de tot el món, “menys en Espanya, m’adverteix Carme, perquè l’històric i carpetovetònic menyspreu per la ciència, per part de tots els governs, ha fet i fa que els nostres joves universitaris continuen marxant a l’estranger”. Crec que l’esforç d’algunes televisions per localitzar investigadors formats a les nostres universitats, que treballen en laboratoris molt prestigiosos de tot el món, on si que s’investiga, perquè ens expliquen el que fan i ens donen la seua opinió, és molt interessant i deixa amb el cul a l’aire els promotors de la marca España i les bufes dels patriotas.

També coincidim a denunciar que per reduir l’impacte de la pandèmia, per un costat es facen crides a la contenció, a la reclusió i a la reducció dràstica de contactes fora de l’estricta família o allegados (Carme es pregunta si amb allegados volen dir la querida i el querido i el ministre Illa ha confirmat que són les parelles de fet). Se’ns autoritza a cantar poc i a besar-nos gens; a reunir-nos poques persones, segons cada autonomia, a viatjar poc… Per altre costat, els mateixos governs que ens exigeixen fer bondat i que ens multen si no, inviten el veïnat a tot el contrari, enlluernant monuments, carrers i places, amb grans avets artificials de lluminàries i coloraines amb què, com en una competició sobre qui la té més llarga, els polítics competeixen… Carme està convençuda que el contradictori comportament dels polítics és perquè creuen que aquestes despeses es traduiran en vots i per això, com no paguen ells sinó l’erari públic, no tenen el més mínim pudor a augmentar-les, “com si cada bombeta fora un vot. L’alcalde de Vigo és el pitjor exemplar d’aquesta colla d’imbècils”.

Encara no han arribat els dies clau, però aviat veurem pels carrers tot de pares Noëls tocant la campaneta i fent ho, ho, ho. La gent ha de venir a comprar, diuen els responsables dels grans magatzems, molt preocupats perquè enguany no faran tanta caixa, però ja se sap que tenen molta gola i mai en tenen prou. Carme pensa que aprofiten que la gent ha d’anar un poc més controlada i conduïda pels carrers i per l’interior de les grans superfícies, per a retratar-nos amb drons i artefactes ocults, i poder-nos classificar, contrastant les noves dades que obtinguen amb les que ja tenen de tots nosaltres als seus superordinadors; o siga que faran com el govern xinès.

Enfront de tot el dispendi dels nostres governants, des dels pobles més menuts a les ciutats, diputacions, autonomies, el govern estatal, la casa real, l’església triomfant, etc. algunes veus reclamen més sentit comú, perquè hi ha moltíssima gent que no poden ni menjar, que no tenen on viure, ni com escalfar-se… Especialment les criatures són els qui més pateixen la situació dramàtica en què viuen. No em referisc únicament als pobles subsaharians, als del sud i del centre d’Amèrica, els del sud-est d’Àsia… La misèria la tenim més prop, pràcticament al costat de casa, com a Badalona on més de 200 persones viuen en una situació d’abandonament total sense que ni l’ajuntament (el PP de l’energumen alcalde Albiol), ni la Generalitat (els nostres, mira tu) facen res per a solucionar la situació, com hem vist a la televisió arran de l’incendi de la nau abandonada on s’amuntegaven i on n’han mort uns quants  (?). Què menjarà aquesta gent cada dia i els dies de Nadal? Qui vacunarà aquesta gent contra el virus? I qui els vacunarà contra la fam i la misèria? Qui durà els xiquets a escola? Quin futur els espera?

Arribats en aquest punt Carme m’adverteix que estem on estàvem fa 50 i 60 anys, perquè ni hi ha justícia, ni manera d’endreçar tota la merda del món, perquè l’ONU no funciona, ni el Consell d’Europa, i que pel que ens pertoca, ací sols funciona que campi qui pugui, que diuen a Barcelona. Li dic que s’ha oblidat de queixar-se de Déu, que tampoc funciona i que sols serveix de coartada o tapadora dels poderosos, que els propers dies llançaran missatges d’esperança (sic), evidentment falsos. Ni Carme ni jo escoltarem al rei actual, com hem fet sempre, començant per Franco, que abominàvem, seguint pel rei que imposà Franco i que ha resultat ser un facinerós, o siga el rei que hagué (que es pronuncia ka-gué).

Estem d’acord que celebrar cap festa de Nadal, ni de Cap d’Any, ni de Reis, enmig de la pandèmia i amb tantes precaucions que s’han de seguir, és un despropòsit i que s’hauria d’haver optat per prescindir de tota la parafernàlia que fa al cas. No hauria passat res de l’altre món, sinó d’aquest, guardar un dol general per la gent que ha mort i pels que estan malalts i encara no saben com acabaran… També que és un contrasentit ordenar que la gent adopte actituds de moderació i de reclusió quasi absoluta, mentre els carrers i els comerços inviten a tot el contrari.

A València, a més a més, sempre hi ha un premi a punt de dir la seua, el cardenal  Canyissars. Diu que la llei de l’eutanàsia, és perversa, malgrat que l’han aprovada al Congrès, la qual cosa vol dir que també entén que són perversos els nostres diputats. Quin personatge més curiós que s’oposa a les lleis que emanen del Congrés. Aquest home ja sabem que és molt reaccionari i ja s’ho farà, però és que també és antidemòcrata i de la mateixa manera que alerta contra els pobres immigrats que no tenen on caure morts, perquè “no todos son trigo límpio”, es posiciona a favor de les tesis voxistes, copiant-los els discursos; prega per Espanya i s’oblida que els fidels valencians volen pregar en valencià  i no tenen el missal per la seua culpa; té una capa  magna quilomètrica i no la reparteix entre els pobres morts de fred, com féu sant Martí amb la seua.  Només faltava que trobe pervers que s’ajude a morir en pau els malalts que volen morir sense patir i dignament…

En aquestes circumstàncies desitge a Carme, a tots els amics i els seus allegados (jo no tinc cap allegada), i als homes i les dones de bona voluntat (especialment la gent que fa SAÓ i els sanitaris) un 2021 millor que enguany, o siga que queden exclosos de la meua felicitació, entre altres, Trump, Bolsonaro, Ayuso, Johnson, la colla d’Abascal, Casado i Canyissars. I desitge i recomane que fem bondat i que, qui així ho vulga, puga sentir-se ateu sense por a la inquisició. Salut i República per a tots.

 CONTRADICCIONS DELS GOVERNANTS

Publicat a LEVANTE-EMV el 12 de desembre de 2020

Els més desconfiats sabem que la vida és molt contradictòria i perillosa i que es tracta resistir els infortunis, amb voluntat, coratge i imaginació. Com no és normal que te toque una rifa, si hi ha alguna possibilitat d’aconseguir res, cal aprofitar-la i si venen mal dades, saber-les suportar. Malgrat aquest raonable equilibri, algun imponderable ho pot desbaratar tot, com la pandèmia del coronavirus; lamentablement, també poden afectar-nos les decisions contradictòries dels governants. No tocarem les contradiccions de Trump i esperarem que Bolsonaro també acabe tan ridículament com ell; tampoc les contradiccions d’Europa, malgrat que ens afecten directament, ni tan sols les de l’Ayuso i el dumping madrileny, ni tan sols les de les eleccions catalanes, perquè tindrem temps per a fer-ho.

Avui vull comentar els missatges contradictoris dels governs sobre les festes de Nadal. Per una part, volen regular-nos la vida: amb qui ens hem de reunir, quin dia i a quina hora i el nombre de comensals que han de seure a taula i si s’ha de cantar, parlar a la xiu-xiu, o estar-s’hi muts; quins viatges podrem fer i a qui podrem anar a veure, etc. No em sembla malament res d’açò, perquè les autoritats ho intenten amb bona voluntat i moltes gràcies, però tot és un tant contradictori. No té cap lògica que s’invite el veïnat a la contenció i la prudència, mentre els carrers i les grans superfícies s’encenen profusament il·luminats, i són una invitació a augmentar el consumisme i la disbauxa. També és contradictori que s’anime el veïnat a pensar que el pare Estat i la vella Europa poden pagar-ho tot, inclosos els negocis més innecessaris i mal duts, perquè ja és la caraba... Que s’ajude els treballadors i els autònoms en l’atur està molt bé, però a qui li vaja malament el negoci ha de saber resistir, estrènyer-se el cinturó, hipotecar la casa... Els llauradors, per exemple, si els va malament una collita o més, intenten millorar amb les collites següents. També ho fan els barbers, sabaters, botiguers, taxistes, els petits empresaris... Els empresaris de l’oci nocturn, que també reclamen ajuts, poden apujar els preus de les consumicions? Si l’oci no és cap primera necessitat, qui tinga vicis que se’ls pague. Ho dic perquè reclamem ajuts a l’Estat, que no és qui paga, ni Europa, perquè els qui paguem som els contribuents. Ja passà quan «rescataren» la banca... que l’estem pagant entre tots.

 

 

 

L’ESTELLAOR I ELS CÀRRECS EN LA SÉQUIA DEL XÚQUER

 

L’ESTELLAOR I ELS CÀRRECS EN LA SÉQUIA DEL XÚQUER

 

Al cap de més de 28 anys d’exercir les responsabilitats en la Séquia Real del Xúquer: de Diputat per Silla, de Diputat a València i de formar part de la Junta de Govern d’aquesta important institució, Josep Alapont Rosaleny, l’estellaor, deixa d’exercir aquests càrrecs i no es presenta a cap reelecció. És el segon pas que venia anunciant, després d’haver fet el mateix amb la presidència del Consell Local Agrari de Silla. Em diu que són molts anys i està cansat i creu que ja mereix un descans. Jo pense que Alapont té tot el dret a sentir-se així i si es retira ho fa amb l’honor d’haver servit amb fidelitat i constància tots els càrrecs que ha ocupat i de manera altruista. En aquest sentit l’ajuntament de Silla tingué l’encert i l’honor d’atorgar-li el Porrot d’Honor i supose que la Séquia Real del Xúquer també li haurà de reconèixer la seua dedicació.

 

Ara, però, el problema de Silla és que ha de nomenar un nou diputat que represente els drets dels llauradors a disposar de l’aigua de la sèquia i que, al mateix temps, defense els drets de la sèquia als metres quadrats que li corresponen en cada afectació urbanística, en cada reparcel•lació i que defense els drets d’aigües dels valencians davant de les contínues maniobres de l’Estat a retallar-los. La defensa dels drets d’aigües de les tres parts, dels propietaris sillers, de la institució i del camp valencià, és el que ha distingit durant tots aquests anys la gestió de l’estellaor. En aquestes circumstàncies, qui pot ser un bon diputat per Silla? Li he demanat a Alapont la seua opinió. 

 

Ja sé que ell ha posat el llistó molt alt i per això convindria que qui entre faça una feina com la d’ell, que defense els interessos de Silla davant de qui siga, amb valentia i sense pèls en la llengua. A base d’insistir-li em diu que no té cap dubte que qui millor defensaria els llauradors, el poble i la Séquia, és Lluís Moliner. I afegeix que caldrà que tots els qui tinguem dret a votar-lo, ho fem, perquè senta que l’animem, sols falta que ell accepte. I l’estellaor diu que si Moliner accepta, ell s’oferirà a ajudar-lo en tot el que estiga en les seues mans. La campanya electoral ha començat.

DINERS PER ALS CAMINS DE SILLA?

DINERS PER ALS CAMINS DE SILLA?

 

publicat a facebook el dia 6 de desembre de 2020 

 

Al cap de cinc anys sense haver gastat ni un euro en el manteniment dels camins de Silla, finalmente per a l’any que ve al Consell Local Agrari li han tocat 30.000 euros en la pedrea del pressupost municipal. Haurem d’esperar a veure en quins pedaços van a invertir-los, perquè hi ha molts camins que donen pena. Açò d’ara ja no és com abans que l’ajuntament destinava un pressupost anual i aconseguia moltes subvencions de la Diputació. Aleshores hi havia una altra voluntat en l’alcaldia i en la regidoria d’agricultura, que ara s’ha acabat.

 

Curiosament i excepcionalment sí que s’han invertit diners en el camí del Saladar, que és el que té menys utilitat per als llauradors en tot el terme, però que els va bé als usuaris del poliesportiu privat del Saladar. Cal dir, però, que com en aquest camí no s’ha tingut en compte l’interès agrícola i sols s’ha tingut el dels usuaris del poli (alcalde i regidor inclosos) no s’han respectat dos coses importants, aprovades pel Consell Agrari i pel Plenari municipal: primer, que l’amplada dels camins siga de 6 metres, que les tanques estiguen a mig metre del camí i els arbres a tres metres. El camí del Saladar no respecta res d’això. Segon, que en les actuacions en els camins s’ha de respectar la lliure circulació de les aigües, evitant que l’asfalt o la saorra que se tiren facen de parada que embasse els camps del costat, com és el cas que denunciem del camí del Saladar, en el punt on se separa del camí del Port, que és cap a on deriva tota l’aigua.

 

 

Breus, Urbi et Orbi. IX

Textos difosos per facebook, durant novembre de 2020

L’ESTAFA DE TAFARRA (8 de novembre)

 Dir que han estafat el govern municipal és dir poc, i ho lamente, però la veritat és que el ministeri de Fomento els enganyà quan els proposà suprimir les comportes que impedien la inundació de Silla, quan baixaven les aigües d’Alcàsser i Picassent, que la carretera nacional (el desviament de l’oest) dirigia directament cap al centre del poble i la Rambla de la Independència. A canvi, Fomento faria un canal de desviament de les aigües, que dirigiria cap a Tafarra, cosa que les nostres autoritats acceptaren i celebraren innocents i ignorants.

 En març de l’any passat l’alcalde va dir “este es un gran logro, porque una vez conseguido que el núcleo urbano no se inunde tras las obras realizadas en estos cuatro años, eliminamos también el riesgo de inundación”. El regidor d’Obres i Projectes Estratègics destacava una mentida, sense saber-ho: “finalmente hemos conseguido que la Confederación y la Generalitat tomen conciencia del problema que sufre Silla con las inundaciones. Los proyectos que hicieron nuestros antecesores en el consistorio los estamos haciendo realidad pensando en el bien general”.

 Els seus antecessors, entre els quals crec que tinc dret a incloure’m i destacar-me, prioritzàvem l’eixamplament del barranc de Tafarra, amb més de 50 vegades més amplada i capacitat que l’actual, que era l’única possibilitat d’encabir totes les aigües que ens abaixen d’Alcàsser i Picassent. Les autoritats locals citades es conformaren amb un canal insuficient i deixant Tafarra com estava. El resultat ja s’ha vist: un fracàs, perquè Silla s’ha inundat més que mai... i no hem tingut les comportes que ho haurien evitat. Curiosament, amb l’obra triomfalista però mesquina de Fomento, la seua carretera (que és el que més els preocupava) s’ha inundat igualment.

La raó per la qual els “antecessors” de Felipe i de Zaragozà sempre hem exigit que les obres de desviament de les pluvials les pague Fomento són que fou el govern central i la Renfe els qui executaren tan desastrosament totes les obres que tant ens perjudiquen: el desviament de la carretera Nacional, el traçat de la via de Cullera i la pista de Silla, que han esdevingut embuts i muralles que han alterat el curs de les aigües. Recordem que amb l’ajut de les autoritats del poble, des de l’època del franquisme fins ara ,a excepció dels vuit anys del quadripartit s’ha transformat una rambla en una avinguda (de la Independència) amb canonades insuficients; s’ha permès la continua elevació de la Pista per sobre del nivell del poble (més d’un metre); s’ha permès que Renfe ofegue el barranc de Tafarra amb canonades ridícules; s’ha permès que el desviament de la carretera nacional per la part de l’oest del poble, servisca per a canalitzar l’aigua que baixa d’Alcàsser i Picassent directament cap a la Rambla, ofegant tota la part més fonda del poble; i finalment, amb les actuals autoritats s’ha permès la supressió de les comportes que evitaven les inundacions del poble, a canvi de la ridícula i insuficient actuació en Tafarra.

 

VIURE EN UN POBLE INUNDABLE (10 de novembre)

 Continuant l’article de fa tres dies, que ha causat tant d’interès, crec convenient continuar donant informació, ja que molta gent l’ha demanada. Agraïsc les bones paraules i les crítiques que he rebut i crec que açò és el que cal fer: informar el poble, defensar els interessos del poble.

 Com sabem, al nostre poble patim pluges catastròfiques amb inundacions dels carrers, cases i fàbriques. No som els únics que les patim, com acabem de veure. En aquestes circumstàncies tenim poques possibilitats d’actuar en el moment de produir-se, llevat de posar fustes i sacs a les portes, apujar mobles al pis de dalt i restar alerta mentre dura la pluja, esperant que els danys no siguen com els d’altra vegada, i l’endemà anant a veure els danys que hem patit als camps. Els danys que ens causen són enormes i cada vegada més. A Silla sempre hem patit aquests fenòmens atmosfèrics, però és en els darrers 40 o 50 anys que s’han incrementat, per tres factors: per l’increment constant de construccions urbanes i polígons industrials; per l’augment constant d’infraestructures generals pel nostre terme (carreteres i ferrocarrilas) i per la disminució de camps, que feien d’esponja absorbint la major part de l’aigua.

 Què podem fer quan ens cau a sobre una desgràcia d’aquestes? Tots ens ho passem molt malament i especialment les autoritats i els serveis de policia i de bombers que tenen la responsabilitat i no paren amunt i avall. En aquests moments podem fer ben poca cosa. Quan sí que podem fer altres coses encertades, que tenen a veure més amb la prevenció, és en el control de les actuacions urbanístiques, que evitarien tants danys. En subratllaré unes quantes, referides al nostre poble i al terme, que són extrapolables a altres pobles en les mateixes situacions que Silla.

 Com tots sabem o hauríem de saber, al llarg dels anys hem comès greus errors: 1) convertir la rambleta en una avinguda (de la Independència), sense haver fet els corresponents i suficients desaigües. RESPONSABLE, EL POBLE DE SILLA. 2) haver permès que la pista de Silla siga, a poc a poc, un metre més alta que els carrers que hi aboquen, impedint el desaigüe natural i obligant-nos a fer túnels i canonades d’evacuació. RESPONSABLE, EL MINISTERI (I NOSALTRES PER PERMETRE-HO). 3) haver permès que feren el desviament de la Carretera Nacional per l’oest del poble i que es canalitzara tota l’aigua que baixa d’Alcàser i Picassent cap a Silla, directament a la insuficient Rambla de la Independència. RESPONSABLES EL MINISTERI, ALCÀSSER I PICASSENT (I NOSALTRES PER PERMETRE-HO). 4) haver permès que el ferrocarril augmentara els obstacles d’obra dura en les seues instal•lacions, sense preveure la circulació de les aigües, com en el cas del barranc de Tafarra. RESPONSABLE, LA RENFE (I NOSALTRES PER PERMETRE-HO). 5) i ara mateix haver acceptat una proposta absolutament incorrecta per part del ministeri de Foment, per desviar les aigües que ens abaixen des dels pobles de dalt, cap al barranc de Tafarra, sense advertir que aquest és insuficient. RESPONSABLE EL MINISTERI I L’ACTUAL GOVERN MUNICIPAL (I NOSALTRES, PER PERMETRE-HO).

 Tenint en compte tot açò, en el seu moment, des de l’ajuntament s’han fet diversos projectes que resoldrien els problemes que hem dit, en tot o en part. S’han anat executant i s’han resolt molts problemes conflictius, el més evident, perquè acabem de veure-ho, el del Filato i altres. Però els projectes s’han d’executar tots o el que s’ha fet no servirà de res, i d’entre tots els més importants són l’ampliació del barranc de Tafarra i un canal tan gros com el de la Rambleta i paral•lel, que ajude a l’evacuació. Encara hi ha altres actuacions pendents, que deixarem per a un altre dia. Els projectes o avantprojectes estan a l’Ajuntament i el departament d’Urbanisme n’és sabedor; suposem que l’actual equip de govern, també hauria d’estar-ho. El Ministeri diu que ja s’han gastat molts diners amb nosaltres, però la veritat és que encara no els suficients. Si els problemes ens els han creat les obres públiques del Ministeri i la Renfe i es compliquen més encara perquè Alcàsser i Picassent no s’han ocupat de les seues aigües, com marca la llei (PATRICOVA), és evident que nosaltres no tenim capacitat per a fer front, ni la responsabilitat. La resignació i la ignorància tradicionals del poble han d’acabar i les autoritats s’han d’espavilar a exigir que ens respecten pel mal que ens han fet i ens fan. Silla és un poble inundable per tot el que hem dit.

 

RÈQUIEM PEL CAMP DE SILLA (22 de novembre)

 Que el camp està perdut, és una consideració en la qual hi ha unanimitat entre els llauradors que han arribat a l’edat de jubilar-se sense que ni els fills, ni els nets, s’hi interessen per continuar l’activitat. A més a més, si les collites no s’hi valen, perquè els costos de producció són superiors als beneficis, és natural que siguem tan catastrofistes. A Silla concretament no queden ni 20 treballadors dedicats al camp i ni per collir la taronja se’n troba gent. L’única possibilitat que la terra puga produir algun benefici és, precisament, venent-la.

 El problema és que hi ha més oferta de terres que demanda i, per tant, que la terra té un preu irrisori. Quan només fa 20 anys encara es pagava en pessetes a 750.000/1.000.000, la fanecada actualment els preus han abaixat un 50% o més. Com només queden viudes de llauradors i fills i filles, és natural que les terres acaben llogant-se per a fer plantons de vinya, o per a plantar creïlles, cebes i alls per a l’exportació, que exploten els pocs joves que queden vinculats a l’activitat, si no és malvenent-se. El futur, doncs, és insegur per no dir negre. Altra cosa seria que els pocs joves que s’hi dediquen organitzaren el que no saberen fer els pares i els iaios: cooperatives i concentracions parcel·làries.

 Quan jo vaig poder fer alguna cosa, com regidor d’agricultura i alcalde i des del Consell Agrari, ho intentí i vaig fracassar; ni la concentració dels tancats i basses d’arròs fou possible, malgrat que comptàvem amb ajuts considerables d’Europa. La desconfiança dels mateixos llauradors, pel poc o nul interès històric dels governs, també actuava a la contra. I és una llàstima, perquè el nostre camp té les condicions naturals i sols li falta gent que s’organitze i el treballe.

 

 FATÍDIQUES INFORMACIONS SOBRE TAFARRA  (30 de novembre)

 Haver acceptat que Fomento, per salvar la carretera, haja fet una intervenció errònia en el desviament de les aigües que abaixen d’Alcàssser, Picassent i Silla/oest, ens condena a patir les inundacions, ara més que mai. El consentiment que ha obtingut el ministerio de l’actual ajuntament l’hem de considerar de fatídic i inapropiat, perquè les aigües no es poden desviar a la séquia de Tafarra, que és actualmente el que era un barranc, si no s’amplia el seu caixer, com es preveia en els projectes que hi ha dipositats a l’Ajuntament i que els arquitectes i responsables d’obres del poble coneixen des de fa anys.

Com la fatídica intervenció portava implícita la desaparició de la comporta que els sillers havíem hagut de posar-nos, per a tancar-la en els casos d’inundacions, ha passat, que hem hagut de patir la darrera inundació i que continuarem patint totes les que es produïsquen d’ara endavant. Fins ara, cap alcalde havia cedit a les pressions del ministeri, fins que ho ha fet l’actual equip, que en seran responsables, concretament l’alcalde.

 Els veïns i veïnes de Silla tenim el dret a conèixer un informe tècnic complet i no l’incomplet que s’ha fet. Necessitem qu se’ns explique el comportament dels diversos elements lligats a l’obra que ha fet el ministeri de Foment i que s’avaluen els danys que hem patit i, sobre tot, necessitem saber quin era el càlcul de previsions, la resposta de la nova bassa de contenció, el canal d’evacuació, el funcionament de les noves comportes, el cabal actual de Tafarra i les previsions per a augmentar-lo. I també serà important saber qui tindrà el control de tancar i d’obrir les noves comportes, cosa que fins ara tenia l’ajuntament i ara sembla que hem perdut.

 A Silla s’ha fet molt de treball relacionat amb el problema i disposem d’estudis importants fets per enginyers qualificats, com així mateix de la legislació que ens protegeix i que han incomplert en les obres públiques del Ministeri i de la Renfe, i que incompleixen els nostres pobres veïns (llei Patricova). I encara és tot molt pitjor si tenim en compte que continuen dissenyant noves obres públiques, concretament de Renfe, i ampliant polígons industrials i urbans. Tot plegat ens situa, de manera permanent, sota l’amenaça de més inundacions, que es preveuen cada any més freqüents i més intenses.

 Cal doncs que prenguem consciència de la dimensió del problema i que ens fem forts en les nostres justes exigències, com havíem fet fins ara. Per començar, hauríem de comptar amb l’assessorament de l’equip que ha treballat durant més de 20 anys al nostre poble, concretament de l’enginyer Juan Antonio Ramiro Galvez, perquè no es repetisquen actuacions errònies com la que ha autoritzat l’ajuntament i perquè es continue amb els projectes, fonamentalment en l’ampliació de Tafarra i altres actuacions en els desviaments d’aigües que s’havien previst.