FALLES, FALLERS I GOVERNS. Tuit

Falles, fallers i governs

València en falles és una explosió magnífica d’alegria, flors, comissions, casals, bunyols i música. Tot aquest sarau s’ha d’ordenar mínimament perquè s’ho passen bé els fallers i les falleres, sense provocar molèsties innecessàries al veïnat. Per això, l’Ajuntament de València ha publicat unes ordenances, que s’haurien d’aprovar en totes les poblacions falleres. Pel que fa a les carpes, a València s’hauran de muntar a partir del dia 10 de març. La falla del Poble de Silla ja la té muntada en la plaça des del dia 21 de febrer (18 dies abans que a València), ocupant també mig carrer de sant Vicent i impedint l’accés als garatjos i a la plaça. Per què volen muntar la carpa amb tanta antelació, molestant el veïnat innecessàriament? Al Govern de Silla li sembla bé aquest abús, o fa el que
manen els fallers?

Polítics narcisistes. Tuit

 20 de febrer de 2020

POLÍTICS NARCISISTES

Segons Ovidi, Narcís era un jove d’una bellesa singular, que estava tan enamorat d’ell mateix que no podia voler a ningú més. Un dia es contemplava reflectit en l’aigua d’un riu i tan ebcisat estava que hi caigué i s’ofegà. En el seu lloc va néixer una flor, el narcís, i des d’aleshores es diuen narcisistes tots els qui es miren, s’auto-complauen i volen eixir en totes les fotografies dels periòdics, i no una sola vegada i prou, com faria una persona prudent sinó diverses vegades i en la mateixa pàgina. Per això intenten dur un fotògraf al darrere, clic, clic, clic, flaix, flaix, flaix, flash, flash, flash…

Escàndols anti-constitucionals

18/02/2020
El Repunt 22.

ESCÀNDOLS ANTI-CONSTITUCIONALS

Els espanyols s’han escandalitzat perquè l’alcaldessa de Vic recomana que els catalans parlen en català als qui no són catalans, o no s’assemblen, perquè així n’aprendran. Per què s’escandalitzen, si això és el que fan ells, que parlen en castellà a tothom i volen que tothom en parle, fins i tot nosaltres, que no som castellans i en sabem poc o gens? En aquests casos si que els sembla bé i no s’escandalitzen, mira tu si són hipòcrites. Nosaltres, si fem el que diu l’alcaldessa vigatana, ho fem a les bones i molts forasters agraeixen la confiança, especialment els qui no són espanyols. Contràriament, els espanyols pensen i diuen que “estamos en Espanya” i que no tenen per què parlar en altra llengua, saltant-se a la torera la mateixa Constitució, i volen que tothom els parle en castellà i fins i tot els hi ha que ho imposen a la força: o me habla en españó o le llevo detenio por insurto a l’autoridaz.

Diuen que la Constitució espanyola els empara, però no és cert, perquè també diu las mateixa Constitució que totes les llengües que es parlen a l’Estat són legals i les lleis autonòmiques, que són constitucionals, diuen que les llengües de cada autonomia són oficials perquè són les llengües de cada autonomia i tothom té dret a conèixer-les i a usar-les; això, ells s’ho passen pels collons, perquè solament són constitucionals quan els convé. El castellà, diu la Constitució, és oficial perquè és la llengua de l’Estat, però també són oficials les altres llengües i aleshores perverteixen la Constitució i volen fer prevaler el castellà. Per voler, fins i tot, volen fer desaparèixer les llengües autonòmiques, entrebancant el seu ensenyament i el seu ús, en contra de la Constitució, que diu que s’han de conservar i protegir. O siga, que de constitucionalistes, res de res, més bé són uns supremacistes, perquè volen donar la supremacia al castellà, en contra de la Constitució. Uns supremacistes de merda és el que són.

Si aquest fora un Estat civilitzat com Suïssa, i no d’analfabets supremacistes i anti constitucionalistes, els espanyols no es dedicarien al lingüicidi com fan. Precisament a Suïssa hi ha també quatre llengües oficials i cadascuna és la dominant en el seu territori: el francès, l’italià, l’alemany i el romanx i no tenen cap problema. Ací en els caps fofos dels supremacistes espanyols no en cap altra llengua que la castellana i encara gràcies, perquè la parlen molt malament. Jo no sé com s’entenen entre ells, perquè tenen més variacions, dialectes, subdialectes i ideolectes que cap altra llengua del món, inclòs el català. Un toledà que passejava pel camp sevillà, pataplaf, caigué en un pou cec, i es posà a cridar: – Que me hizen, que me hizen. Un andalús que ho va sentir s’acostà a la boca del pou: – Oiga uzté, què ize? El del pou: – Que me hize. El de dalt: – Pero què ize? El del pou: – Que me hize... L’andalús finalment, creient que hi havia eco, se n’anà, deixant-se el castellà al pou. Podríem fer un llibre de casos pareguts. Per exemple, Conxa Piquer, quan anava a l’Argentina l’anunciaven Concepción Piquer, perquè la conxa d’allà és la figa (el coño) d’ací. I quan un espanyol li demana a un argentí: – Donde se coge el autobús? Li poden contestar que pel tub d’escapament, perquè coger en argentí és, en llengua espanyola, joder. Una alumna argentina contà en classe que estava amb sa mare a un ascensor del Corte Inglès i arribà una senyora carregada de bosses i preguntà: – Cogemos todas? La mare quasi es desmaià.

Tots els idiomes del món han anat abandonant els aires de grandesa d’abans i acceptant que els seus idiomes tenen moltíssimes variacions. Per exemple, l’anglès s’ensenya o el britànic o l’americà, a triar, perquè hi ha moltes variacions entre ambdós, coses que són exactament tot el contrari en una o forma l’altra. L’alemany té normalitzat el de Baviera i el de Prússia. Els espanyols no fan res d’això i diuen i mantenen que a més d’universal (?), el seu és un idioma que s’escriu igual que es parla i per tant, que no té problemes. Haurien d’anar més amb compte, si no volen fer massa el ridícul, perquè el castellà que es parla i s’ensenya a Amèrica és distint del de Madrid, com la història, com el Descubrimiento, com les guerres d’independència… Que proven els supremacistes espanyols de Vox, o del PP, a anar-hi a donar lliçons. I a la península mateix passa que un mestre andalús pot fer un dictat a classe que els xiquets andalusos han d’escriure bé i diu: – Do niño z’han io ar monte i z’han perdio.

En l’ús de les quatre idees malparides amb què es mouen pel món, alguns supremacistes, fins i tot pontificant, com li passa a Borrell (els supremacistes li diuen Borrel i ell no protesta), s’han arrogat el dret de tot i de tots els territoris, inclús de les coses que no els pertanyen. De Portugal, d’Amèrica, d’una part d’Europa, d’Àsia i d’Àfrica, ja hagueren de marxar, amb la cua entre les potes i la història ja ha fet justícia i els espanyols han sortit de la memòria amable d’aquells pobles, dels llibres d’història, començant pels escolars i de llurs constitucions republicanes. Però els supremacistes són obcecats i insisteixen. Ara som nosaltres, els nacionalistes de la península, els qui estem pel mig, en el seu punt de mira i no poden pair-ho. Que no tenen remei és una evidència, perquè als supremacistes els passa com als geperuts i no es veuen la gepa, i per tant són casos perduts.

El que és preocupant és la nostra actitud i la incapacitat que estem demostrant d’organitzar un acomiadament com han sabut fer els americans, els filipins i fins i tot els sahrauís… Evidentment, ara ja no toca ni la violència, ni la unilateralitat; tampoc no toca, pense, perdre el temps amb discussions de detalls ni de matisos, ni amb somnis ni castells en l’aire. Ara toca el pragmatisme i la intel·ligència de fer les coses millor que els supremacistes. Precisament en tot el merder del procés estic convençut que malgrat algunes errades (fins i tot de grosses) hem guanyat més que hem perdut i que els qui més han perdut són els supremacistes; ho dic ara, com ho he estat dient darrerament i sense aturar-me. Ara bé, les feines s’han d’acabar amb bona nota i amb bon ritme. Jo confie que de la mesa de negociacions entre Espanya i Catalunya, en traurem algun profit. També confie que en traurem de les relacions entre el Govern central i els autonòmics de Balears i del País Valencià: ja m’agradaria veure avenços i aviat. Tenim la paella pel mànec especialment gràcies a la fortuna i a ERC, però els supremacistes són uns bords.

Ara bé, hi ha els hàndicaps de sempre: els avantatges dels supremacistes, que compten al seu favor amb molts jutges, molta força pública, molt de clero que resa per ells (Canyissars és el primer, però no l’únic) i en conseqüència la ignorància de molta gent;  també tenen l’erari públic (ells ho recapten tot i ens retornen el que volen, que és poc)… En definitiva, tenen el poder. I nosaltres no tenim ni jutges, ni casernes, ni clero (els pocs capellans progressistes són pocs, en comparació als dolents) i no disposem ni dels nostres propis impostos…

Tenir les coses clares, però, malgrat que són tan cruels, no ens ha de desanimar, sinó al contrari, ens ha d’animar a continuar (ho tornarem a fer, que digueren els Jordis). La nostra història és tan confusa i trista com la dels escocesos i ells no s’han desanimat mai i porten tants anys com nosaltres reclamant la independència, contra els britànics. Abans ho feren altres pobles, perquè voler ésser lliures i intentar-ho, és senyal que un poble encara està viu i aconseguir-ho és retre el millor homenatge a la nostra gent que ens ha precedit. Hem de considerar prohibit, doncs, badar, mamar-se el dit i prendre por dels supremacistes. Amén Jesús.

Tuit adreçat a Jesús. Si algú se’l vol feu seu i difondre’l, li estaré molt agraït. Jo no sé com es fa això d’enviar tuits, encara que ha d’ésser fàcil perquè veig que Trump n’envia cada dia.

“Jesús, permeteu-me que diga que tenim al front del negoci de l’església valenciana un senyor que no s’ho mereix, per molt cardenal que l’hagen fet. Supose que haurà estat cosa de l’Esperit Sant, però a mi m’ensenyaren que sou la mateixa cosa i per això m’adrece a Vós.

Aquest pastor no té altra feina que posar zitzània entre la gent de bona fe que va a missa i per això ha ordenat al clero que resen contra el govern actual, que és el legal. Serà que tem que s’acaben els privilegis de no pagar ni l’IBI, ni l’IVA, ni els guanys que obtenen de les propietats que s’han anat autoinscrivint/apropiant? No diguéreu que calia donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar? Doncs, perquè no han de pagar a l’Estat com tots?”

Droga, cinisme i política. El coronavirus.

SAÓ. 05/02/20

El Repunt 20. 

DROGA, CINISME I POLÍTICA. EL CORONAVIRUS

A l’article que segueix empre el masculí en lloc del doblet masculí/femení, per fer-ho més curt, i per tant, on dic treballador, polític, diputats… estic volent dir també treballadora, política i diputades. He intentat passar-ho tot en femení i no quedava gens bé, segurament perquè no estem prou acostumats i perquè les institucions que vetllen per les llengües, que són masclistes o amb predomini de mascles, no troben una solució. Però m’adherisc a l’exigència de les feministes i ho faré millor quan puga. De moment invoque a favor meu  que sols utilitze el femení en els meus encreuats diaris que publique a Levante, en situacions com: cinquanta-una romanes (LI), etc., seguint el model  “Unides Podem”.

La vida dels polítics és de molta tensió, tanta que de vegades no poden ni dormir; com digueren Sanchez i Guerra; alguns polítics han de passar moltes nits fora de casa, suportar llargues hores preparant projectes i propostes i esmenes, que han de defensar després als hemicicles, resistir les agressions de l’oposició, etc. És lògic pensar que alguns cerquen en les drogues legals (cafè, té, tabac, alcohol) i il·legals (maria, garlopa, etc.) estímuls per a suportar el malviure de la vida que porten, al servei del poble. Com a estímul indiscutible ja tenen els sous que cobren, els millors del mercat laboral, juntament amb els grans banquers, empresaris, esportistes i lladres de guant i corbata, però això no lleva que visquen embogits i que necessiten ajudes extres. M’oblidava del sexe, que també actua com una droga. Doncs, en principi no tinc res a dir sobre els estímuls, no sóc un estret.

Ara bé, no em sembla raonable que cobren a més dels sous, les substancioses dietes, els transports públics, alguns tan inacceptables com els viatges a Canàries d’un president extremeny que anava a veure la novia, i sobre tot les jubilacions tan excepcionals que amb només set anys treballats ja tenen dret a la pensió màxima. Com són els pares de la pàtria, haurien d’ésser exemplars i no tan escandalosament golafres, i és per això que pense que són més aviat motiu d’escàndol i de la desconfiança del veïnat. Per tant he pensat que, si tenen tants beneficis econòmics, se’ls hauria d’aplicar el mateix règim que a altres privilegiats de la vida, en algunes coses que poden ésser importants. Per exemple, als esportistes se’ls controla perquè no es dopen i facen trampa. Si els polítics es doparen, farien trampa amb els diners del poble i no seria just. M’explicaré millor.

Els polítics poden fer el que vulguen amb la seua vida i ningú té dret a posar-se per mig, però el fet és que treballen per al poble i cobren del poble i que d’ells depèn que tot funcione així o aixà. És evident, doncs, que haurien de comportar-se amb mesura. Precisament, els deliris d’algunes intervencions i d’algunes propostes, de vegades sembla que podrien ser producte de l’eufòria d’alguna ratlla de més, i caldria evitar el més mínim dubte, per a bé de tots i vull fer una proposta. El que vaig a dir és tan vàlid per a les senyories del Congrés i del Senat, com per als diputats autonòmics i provincials i per a batlles i regidors. Crec que s’hauria d’implantar un sistema similar al dels atletes i per tant, amb molta discreció, se’ls hauria de fer pixar, per sorpresa i portar el pipí a analitzar. Cap polític s’hauria de molestar per això, perquè si els ho fan als esportistes, per les mateixes raons els polítics també haurien de ser vigilats.

I continue pensant que també s’hauria de controlar els sanitaris, els ensenyants, els banquers, el clero, els periodistes i les forces d’ordre públic… Tots els peixos grossos haurien de pixar aleatòriament i ser analitzats escrupolosament. I no cal que ningú s’escandalitze, perquè l’Administració ja intervé les conductes ciutadanes amb analítiques en casos d’accidents, o dels conductors de vehicles en ambients festius i de marxa. La proposta, doncs, no és tan extravagant.

I del cinisme, què? Em referisc a l’accepció del cinisme com l’actitud de la persona que diu mentides amb desvergonyiment i que menysprea els valors morals, com en l’incompliment de les promeses electorals, les falsificacions documentals, els juraments en fals. Un altre cinisme, que no ve al cas, és la doctrina filosòfica grega d’Antístenes i Diògenes que es caracteritza per rebutjar les normes socials i per defensar un ideal de vida basat en l’austeritat, però això és de la història de la filosofia i per tant no té res a veure amb els polítics. En el sentit de la persona que diu mentides…, en aquest sentit sí que podem dir que molts polítics són uns cínics.

Cerque en un diccionari el mot cínic i els seus sinònims, i em trobe aquesta llista: impúdic, mancat de pudor; desvergonyit, que no té vergonya; descarat, qui diu o fa allò que el respecte humà i la prudència priven de dir o de fer; insolent, que manca al respecte degut a altri i ofèn per la seua altivesa; procaç, atrevit especialment en el parlar… Em pose a cercar polítics als qui crec que els escau bé la definició de cínics i els seus sinònims i la llista es fa llarga immediatament, sense eixir de les demarcacions valencianes i estatals: Hernando, Cospedal, Cifuentes, Rato, Aznar, Granados, Rajoy, Aguirre, Ignacio Gonzàlez, Bárcenas, Zaplana, Camps, Cotino, Rus, Blasco…

Parle amb un amic de l’altre bàndol, li explique el que he escrit i li demane la seua llista de polítics cínics i me’n fa una, també ben llarga, però ara tots són socialistes i convergents. Això és una prova contundent del que hem afirmat, que hi ha molts polítics que són uns cínics, que n’estem envoltats per terra, mar i aire. Què farem, doncs, estem perduts? Pràcticament sí, i a simple vista es veu que la dita “de moliner canviaràs i de lladre no t’escaparàs” és com un axioma. Resignar-se no és gens saludable i haurem de fer alguna cosa, a més d’obrir l’ull a l’hora de votar. Jo propose apuntar-se les promeses electorals dels polítics i exigir-los el seu compliment, que no fem. Avui mateix llig a la premsa que els pressupostos de l’any passat s’han executat en un percentatge mínim. Com per prometre a ningú li fa mal el ventre, els polítics prometen la lluna i se n’obliden l’endemà de les eleccions; el veïnat ens deixem estafar ingènuament i fins a l’altra.

Acabe fent unes reflexions sobre el coronavirus. Per una part, per a constatar el comportament xinès en un cas de tanta envergadura, confinant més de 50 milions de persones en llurs cases i ciutats, per tal d’evitar l’expansió del virus. Això i fer hospitals en quatre dies, i enviar a la regió una tropa de sanitaris per atendre la població i disposar d’una altra tropa de científics investigant el virus, en contacte amb totes les institucions del món, tot això no hi ha cap altre país capaç de fer-ho. El coronavirus, que és conegut des de fa molts anys, encara que no en la seua actual mutació, està sent ben tractat  per l’OMS i per tots els governs del món. Se suposa que Trump, en aquest cas, si que estarà d’acord a col·laborar-hi i no farà com en el tema del canvi climàtic, que s’ho pren a conya.

Tuit contra Trump, que si algú vol fer seu i difondre’l (jo no sé com es fa això) li quedaré molt agraït:

Malgrat que Trump és especialista a fer trampes, té tanta sort que no el pillen i se salvarà de l’impeachment que li han organitzat els demòcrates, que fracassaran. Trump va nàixer amb la flor al cul. També és cert que a USA hi ha molta burrera intel·lectual i discursos xovinistes, homòfobs, masclistes, patrioters i molt reaccionaris entusiasmen gran part de la població, i també la promesa que tothom podrà tenir i usar armes i que Amèrica és per als americans… O siga, el programa de Vox, de Salvini, de Bolsonaro, i fins i tot del cardenal Canyissars.

Serà possible que el reelegisquen el pròxim 3 de novembre? No m’atrevisc a fer cap pronòstic, malgrat que alguns amics i amigues em reconeixen facultats endevinatòries, que caldria atribuir a una besàvia curandera i bruixa o a una rebesàvia jueva i cabalística.