dimecres, 5 de febrer de 2020

DROGA, CINISME I POLÍTICA. EL CORONAVIRUS

Droga, cinisme i política. El coronavirus.

SAÓ. 05/02/20
El Repunt 20. 

DROGA, CINISME I POLÍTICA. EL CORONAVIRUS

A l’article que segueix empre el masculí en lloc del doblet masculí/femení, per fer-ho més curt, i per tant, on dic treballador, polític, diputats… estic volent dir també treballadora, política i diputades. He intentat passar-ho tot en femení i no quedava gens bé, segurament perquè no estem prou acostumats i perquè les institucions que vetllen per les llengües, que són masclistes o amb predomini de mascles, no troben una solució. Però m’adherisc a l’exigència de les feministes i ho faré millor quan puga. De moment invoque a favor meu  que sols utilitze el femení en els meus encreuats diaris que publique a Levante, en situacions com: cinquanta-una romanes (LI), etc., seguint el model  “Unides Podem”.

La vida dels polítics és de molta tensió, tanta que de vegades no poden ni dormir; com digueren Sanchez i Guerra; alguns polítics han de passar moltes nits fora de casa, suportar llargues hores preparant projectes i propostes i esmenes, que han de defensar després als hemicicles, resistir les agressions de l’oposició, etc. És lògic pensar que alguns cerquen en les drogues legals (cafè, té, tabac, alcohol) i il·legals (maria, garlopa, etc.) estímuls per a suportar el malviure de la vida que porten, al servei del poble. Com a estímul indiscutible ja tenen els sous que cobren, els millors del mercat laboral, juntament amb els grans banquers, empresaris, esportistes i lladres de guant i corbata, però això no lleva que visquen embogits i que necessiten ajudes extres. M’oblidava del sexe, que també actua com una droga. Doncs, en principi no tinc res a dir sobre els estímuls, no sóc un estret.

Ara bé, no em sembla raonable que cobren a més dels sous, les substancioses dietes, els transports públics, alguns tan inacceptables com els viatges a Canàries d’un president extremeny que anava a veure la novia, i sobre tot les jubilacions tan excepcionals que amb només set anys treballats ja tenen dret a la pensió màxima. Com són els pares de la pàtria, haurien d’ésser exemplars i no tan escandalosament golafres, i és per això que pense que són més aviat motiu d’escàndol i de la desconfiança del veïnat. Per tant he pensat que, si tenen tants beneficis econòmics, se’ls hauria d’aplicar el mateix règim que a altres privilegiats de la vida, en algunes coses que poden ésser importants. Per exemple, als esportistes se’ls controla perquè no es dopen i facen trampa. Si els polítics es doparen, farien trampa amb els diners del poble i no seria just. M’explicaré millor.

Els polítics poden fer el que vulguen amb la seua vida i ningú té dret a posar-se per mig, però el fet és que treballen per al poble i cobren del poble i que d’ells depèn que tot funcione així o aixà. És evident, doncs, que haurien de comportar-se amb mesura. Precisament, els deliris d’algunes intervencions i d’algunes propostes, de vegades sembla que podrien ser producte de l’eufòria d’alguna ratlla de més, i caldria evitar el més mínim dubte, per a bé de tots i vull fer una proposta. El que vaig a dir és tan vàlid per a les senyories del Congrés i del Senat, com per als diputats autonòmics i provincials i per a batlles i regidors. Crec que s’hauria d’implantar un sistema similar al dels atletes i per tant, amb molta discreció, se’ls hauria de fer pixar, per sorpresa i portar el pipí a analitzar. Cap polític s’hauria de molestar per això, perquè si els ho fan als esportistes, per les mateixes raons els polítics també haurien de ser vigilats.

I continue pensant que també s’hauria de controlar els sanitaris, els ensenyants, els banquers, el clero, els periodistes i les forces d’ordre públic… Tots els peixos grossos haurien de pixar aleatòriament i ser analitzats escrupolosament. I no cal que ningú s’escandalitze, perquè l’Administració ja intervé les conductes ciutadanes amb analítiques en casos d’accidents, o dels conductors de vehicles en ambients festius i de marxa. La proposta, doncs, no és tan extravagant.

I del cinisme, què? Em referisc a l’accepció del cinisme com l’actitud de la persona que diu mentides amb desvergonyiment i que menysprea els valors morals, com en l’incompliment de les promeses electorals, les falsificacions documentals, els juraments en fals. Un altre cinisme, que no ve al cas, és la doctrina filosòfica grega d’Antístenes i Diògenes que es caracteritza per rebutjar les normes socials i per defensar un ideal de vida basat en l’austeritat, però això és de la història de la filosofia i per tant no té res a veure amb els polítics. En el sentit de la persona que diu mentides…, en aquest sentit sí que podem dir que molts polítics són uns cínics.

Cerque en un diccionari el mot cínic i els seus sinònims, i em trobe aquesta llista: impúdic, mancat de pudor; desvergonyit, que no té vergonya; descarat, qui diu o fa allò que el respecte humà i la prudència priven de dir o de fer; insolent, que manca al respecte degut a altri i ofèn per la seua altivesa; procaç, atrevit especialment en el parlar… Em pose a cercar polítics als qui crec que els escau bé la definició de cínics i els seus sinònims i la llista es fa llarga immediatament, sense eixir de les demarcacions valencianes i estatals: Hernando, Cospedal, Cifuentes, Rato, Aznar, Granados, Rajoy, Aguirre, Ignacio Gonzàlez, Bárcenas, Zaplana, Camps, Cotino, Rus, Blasco…

Parle amb un amic de l’altre bàndol, li explique el que he escrit i li demane la seua llista de polítics cínics i me’n fa una, també ben llarga, però ara tots són socialistes i convergents. Això és una prova contundent del que hem afirmat, que hi ha molts polítics que són uns cínics, que n’estem envoltats per terra, mar i aire. Què farem, doncs, estem perduts? Pràcticament sí, i a simple vista es veu que la dita “de moliner canviaràs i de lladre no t’escaparàs” és com un axioma. Resignar-se no és gens saludable i haurem de fer alguna cosa, a més d’obrir l’ull a l’hora de votar. Jo propose apuntar-se les promeses electorals dels polítics i exigir-los el seu compliment, que no fem. Avui mateix llig a la premsa que els pressupostos de l’any passat s’han executat en un percentatge mínim. Com per prometre a ningú li fa mal el ventre, els polítics prometen la lluna i se n’obliden l’endemà de les eleccions; el veïnat ens deixem estafar ingènuament i fins a l’altra.

Acabe fent unes reflexions sobre el coronavirus. Per una part, per a constatar el comportament xinès en un cas de tanta envergadura, confinant més de 50 milions de persones en llurs cases i ciutats, per tal d’evitar l’expansió del virus. Això i fer hospitals en quatre dies, i enviar a la regió una tropa de sanitaris per atendre la població i disposar d’una altra tropa de científics investigant el virus, en contacte amb totes les institucions del món, tot això no hi ha cap altre país capaç de fer-ho. El coronavirus, que és conegut des de fa molts anys, encara que no en la seua actual mutació, està sent ben tractat  per l’OMS i per tots els governs del món. Se suposa que Trump, en aquest cas, si que estarà d’acord a col·laborar-hi i no farà com en el tema del canvi climàtic, que s’ho pren a conya.

Tuit contra Trump, que si algú vol fer seu i difondre’l (jo no sé com es fa això) li quedaré molt agraït:
Malgrat que Trump és especialista a fer trampes, té tanta sort que no el pillen i se salvarà de l’impeachment que li han organitzat els demòcrates, que fracassaran. Trump va nàixer amb la flor al cul. També és cert que a USA hi ha molta burrera intel·lectual i discursos xovinistes, homòfobs, masclistes, patrioters i molt reaccionaris entusiasmen gran part de la població, i també la promesa que tothom podrà tenir i usar armes i que Amèrica és per als americans… O siga, el programa de Vox, de Salvini, de Bolsonaro, i fins i tot del cardenal Canyissars.

Serà possible que el reelegisquen el pròxim 3 de novembre? No m’atrevisc a fer cap pronòstic, malgrat que alguns amics i amigues em reconeixen facultats endevinatòries, que caldria atribuir a una besàvia curandera i bruixa o a una rebesàvia jueva i cabalística.