LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE, EL CAOS DE NADAL I LA VIRTUT

LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE, EL CAOS DE NADAL I LA VIRTUT

Article publicat a la revista digital SAÓ el dia 29 de novembre de 2017

Alguns amics i amigues diuen que sóc negatiu i em renyen per això. Doncs em reafirme que tot és una merda, conjugada i qualificada de totes les maneres possibles. Com cantava Brassens: il y a les emmerdants, les emmerdeuses, les emmerderesses i com era molt misogin, continuava cantant ell m’emmerde... referint-se a la seua dona. Això era al segle passat i la misogínia era molt freqüent en el món intel·lectual francès, malgrat Simone de Beauvoir (El segon sexe). Aleshores el feminisme encara estava formulant-se, prolegòmens històrics a banda, i en realitat no començà a agafar embranzida fins la Segona Guerra Mundial. Avui, evidentment, tot està canviant i la societat ha pres i/o està prenent consciència de l’enorme injustícia que s’ha comès i es comet amb les dones. Sobre tot, i això és el més important, són elles les qui estan passant a l’acció, donant i oferint una revolució a les nostres societats patriarcals i teològiques.

Tot va molt a poc a poc, però. Vinc de la plaça (Silla) on unes cinquanta persones hem assistit a un acte reivindicatiu al respecte i on l’assistència ha estat deplorable, com en molts altres pobles, segons hem vist a les televisions També és deplorable “la justícia” que, per exemple, obliga una dona a “demostrar” que cinc individus l’han agredida i violada. Però, vosté xillava? I per què tancava els ulls?… Han preguntat els advocats. La justícia està mal pensada i mal impartida i s’han de modificar les lleis i el dret penal, a favor de les dones i en contra dels agressors, i no com ara, que és al revés.

I què fan els polítics, els pares de la pàtria? Doncs, el que millor saben: bla, bla, bla, però de treballar al Congrés per a modificar les lleis, res. Deia Groucho Marx que la política és l’art de buscar problemes, de trobar-los, de fer un diagnòstic fals i d’aplicar després remeis equivocats. El dia a dia dels nostres representants així ho confirma, excepcions a banda. La política, en general, és decebedora, i tots els partits són una decepció, per una cosa o per altra. En realitat, els partits són com les sectes, que mai no saps per quin forat t’ixen ni el que intenten. Els polítics haurien de prendre decisions valentes i decidides per acabar amb el greu problema de la violència de gènere, que cada dia n’hi ha més, i no ho fan.

Amb la decepció que es té a la meua edat i amb tantes coses que hem vist, és evident que no podem esperar cap miracle. Per altra banda, ja deia Anatole France, que cadascú té l’edat de les seues emocions, o siga poca cosa. Tampoc podem confiar massa en cap revolució, com fèiem quan érem més joves, a la vista d’on han anat a parar les que ens entusiasmaven. Sols podem col·laborar i afegir-nos a la revolució feminista que, tal com van les coses, encara tindrem ocasions de sobra.

No diré que el món s’acaba, perquè no m’ho crec, al menys per ara, però, trobe a faltar més respecte per la bondat i més rebuig de la maldat, en els polítics i en la societat. Ai però, què és bo i què és dolent? Lamentablement, avui, més que mai, són els diners que decideixen que és bo i que és dolent i aquesta és la causa de tantes contradiccions. Ciceró ja advertia que malament va la cosa quan es pot aconseguir amb diners, el que cal obtenir amb la virtut, referint-se a la pràctica habitual del bé; després hi tornarem a aquest concepte. Sèneca, que no s’estava per romanços, advertia que fins i tot del vici desenfrenat diem valor, o siga que algunes accions que semblen heroiques, en realitat són producte de passions inconfessables, (en llatí és preciós: vitium impotens, virtus vocatur). Es referia al poder o al valor dels qui disposen de la força, de l’imperi romà en el qual ell vivia, o ara dels diversos imperis, en mans de Trump i de Putin; en el cas de l’Estat espanyol, de Rajoy, de Zoido, de Cospedal… Veges tu! Marcial aclaria que una cosa és ésser bo i una altra voler-ho semblar.

Ara vull fer una reflexió sobre les festes que, un altre any, ens van a caure a sobre i en els preparatius de les quals, ja ens trobem immersos, induïts per la propaganda que no té atura: Nadal, Cap d’Any i Reis, més quaranta dies de prolegòmens i una setmana de ressaca. No funcionaran bé les escoles, les fàbriques abaixaran el seu rendiment, de la mateixa manera que els funcionaris; sols treballarà l’hoteleria, la restauració i el comerç; en el cas de Catalunya, el dia 21, la policia. Són dies de dispendis i d’excessos, amb greus repercussions en les economies domèstiques i en la salut. Però hom diu que són dies familiars i sagrats, que és obligat de celebrar. Hi ha qui s’ho creu.

Els àpats gregaris no és gens estrany que no acaben tan bé com comencen i a molta gent els fan fàstic. A banda que són una ocasió per a veure plegats familiars, amics i col·legues, no negaré que la tradició de Nadal té una llarguíssima tradició que ve des del paganisme, que celebraven el solstici d’hivern. El cristianisme convertí aquelles festes en les del naixement de Jesús i sempre ha tractat de moderar la tendència a la disbauxa, encara que ha fracassat. L’aspecte pagà de les festes motiva més la gent, i fins i tot en altres cultures que ni saben que és un betlem.

Amb tot, reconec que la part folklòrica dels pessebres, dels arbres, dels Pares Noël, dels Reis Mags, de les nadales, del Cant de la Sibil·la, etcètera, tenen el seu to entranyable, ingenu i kitsch. Res a dir, doncs. A mi personalment tota aquesta parafernàlia m’és indiferent, llevat, però, dels reis, però això des que tinc néts, perquè la il·lusió que hi posen és una immensa alegria per als pares i els iaios. He acceptat que m’equivoquí amb els fills, quan eren petits i els vaig explicar que qui compraven les joguines érem els pares. Cada any em disculpe amb ells.

El que és inacceptable són els enormes recursos que s’hi destinen a mantenir tanta pompa i ostentació, que signifiquen una autèntica malversació dels cabals públics, amb lluminàries que són fonts de contaminació, deixalles inútils i ingovernables en les plantes de reciclatge… Tants diners públics i privats, s’haurien d’esmerçar a ajudar la gent més desatesa, especialment les criatures. No devem oblidar els informes de Càritas sobre la gent que viu en la pobresa o vorejant-la: l’Estat espanyol és el segon país d’Europa en pobresa infantil, quina vergonya! A Belem pastores, a Belem chiquitos, que ha nacido el rey de los angelitos…

 Tornem a la virtut. El diccionari dóna, diverses accepcions, com la pràctica habitual del bé. També diu que és “la força vital d’una persona”. Se suposa que també d’un animal i per això jo encara he oït al meu poble que un cavall ben dotat i en plena excitació sexual és un cavall amb molta virtut. No ens enganyem, perquè les coses són com són i qui en té de virtut, en té, i qui no en té s’ha de resignar. Goethe deia que és feliç qui és capaç de reconèixer que els seus desitjos no van d’acord amb les seues facultats. O siga que cal aprendre a fer-se vell i acceptar-ho i jo en això, com estic d’acord, m’estic exercitant. Aconselle de fer-ho així i  oblidar-se de viagres i fantasies.

No tinc res a dir sobre l’alcohol i les altres drogues i sobre els vicis llevat que el seu abús és molt perillós. Ara bé, el que trobe absolutament inacceptable és que paguem els vicis dels polítics. Cadascú se’ls ha de pagar ell i d’això en parlaré més extensament en el proper article, ara que volen dedicar-li un carrer a Rita Barberà.

Per acabar vull facilitar un proverbi xinès, amb el qual felicite les festes als qui les celebren: Viu avui. És més tard del que penses. I recordar la màxima llatina: post festum, pestum, després de la festa venen els problemes, perquè tothom anem amb compte. Fins l’any que ve, qui hi arribe i no desaparega pel camí.

CRÈIEM QUE TOT S'HAVIA ACABAT, I NO ERA VERITAT

CRÈIEM QUE TOT S'HAVIA ACABAT, I NO ERA VERITAT

Article publicat a SAÓ el 14 de novembre de 2017

 

Amb les ganes que teníem de la mort de Franco (que ho féu al llit, per a la nostra vergonya), de la legalització dels partits, les eleccions i la Constitució, crèiem que ja estàvem en Xauxa. A poc a poc hem anat caient de la burra, uns més aviat que altres. Jo em conte entre els qui no votàrem la Constitució, i per tant no sóc responsable com els que sí que ho feren, de la misèria en què estem enxampats. Encara menys que els qui creuen que la constitució és un text sagrat i intocable, perquè, com estem veient, és un text inservible i insuficient ara mateix i s’ha de modificar. Catalunya amb el procés ha posat en evidència el tema territorial, però també hi ha altres motius com la independència judicial, la inutilitat del Senat, si el poble volem monarquia o república…

Però tornem-hi. Crèiem que “tot” s’havia acabat i ha resultat que no, que tot continua com quan la dictadura, perquè no se n’havien anat, hi romanien camuflats, havien canviat un poc les formes, el color de la roba i la camisa i prou. La policia, per exemple, han canviat del gris al marró, al blau, al negre, però són els mateixos de sempre. Els polítics també, són bàsicament els fills o els afillats del franquisme, de la mateixa corda.

Segons la puríssima Constitució, la justícia és igual per a tots. Qui s’ho creu, però? Podem recordar com ha acabat el cas de la infanta i del duc empalmat. O preguntar-nos per què alguns jutges i fiscals i en primer lloc el cap Maza, no són tan diligents en els casos de corrupció del PP com ho han estat en el procés de Catalunya. Mira si són diligents, quan volen, que ja han avançat la pena que els caurà a sobre a Puigdemont i el seu govern, i ho saben abans de jutjar-los! A alguns ja els han posat a la presó. Quina doble vara de mesurar que tenen, segons de qui es tracte.

És necessari, doncs, que els jutges demòcrates parlen clar, com ja estan fent alguns que ens han fet saber que la jutgessa Lamela, ha comès moltes irregularitats en les decisions que ha pres. Sembla increïble que ningú del poder judicial s’haja plantejat d’esmenar la situació d’aquesta senyora encara. Com crec que tots i tothom tenim l’obligació de “retratar-nos”en aquest brut afer, jo ja he signat una petició perquè inhabiliten la jutgessa.

Els problemes de desenteniment entre Catalunya i Espanya, que s’han evidenciat en tot “el procés”; la reforma constitucional que s’haurà d’afrontar; el diàleg entre els polítics que tothom reclama i que Rajoy és incapaç d’entendre, són qüestions polítiques i no judicials; evidentment tampoc no són qüestions policials ni, molt menys, militars, que algú ja n’ha pensat. El moment és, doncs, crucial, i inhibir-nos ja no és possible, i no fer res, tampoc. Alguns tenim molt clar que des de Madrid intenten la recentralització de l’Estat, a base de retallar transferències autonòmiques, o siga fent-les desaparèixer.

El merder en què estem immersos, doncs, és enorme i els partits polítics de l’esquerra, els nacionalistes i els joves nouvinguts en nom de la protesta, la rebel·lió i la regeneració, han de fer un esforç, per a posar una mica d’ordre, perquè són els únics que poden fer-ho. Amb el PP i els seus escolans de C’s, no es pot comptar i per això haurien de quedar  a banda, ignorant-los, en la mida del possible, perquè ja han fet prou de mal; ara que porguen. Les coses clares: mantenir Rajoy, com fa el PSOE, és una traïció als socialistes, als obrers i als espanyols, que ho pagaran car, supose. Lamentablement, no hi ha manera de desentendre’ns dels socialistes, perquè ens podem fer falta mútuament i, per tant cal ésser, encara que amb desconfiança, cauts i no perdre la confiança que en algun moment els convinga fer bondat.

Els de casa, els independentistes, són els que em preocupen. L’esforç que han fet a Catalunya i que duen de cul Rajoy i els seus còmplices, no s’ha de fer malbé ara que venen les figues electorals. Crec que la proposta d’anar tots plegats era la millor: units per Catalunya! La història ho recordarà, perquè un triomf independentista el 21 de desembre seria un esplèndid colofó i marcaria un abans i un després indiscutible. Seria la decisió més important i definitiva que s’hauria pogut prendre, de cara a aconseguir l’objectiu d’una república catalana. En altres circumstàncies i en altres països, s’ha fet, per a derrotar l’enemic comú. Ací, ERC, PdCat, Podem, CUP, Comuns i les entitats socials, no han estat capaços i la història els jutjarà. En aquest aspecte, tampoc res no ha canviat i tot continua igual (també són els mateixos, de sempre. Junts pel Sí fou una xamba). Tot s’ha se confiar, doncs, als resultats electorals, per si es pot fer carambola i aconseguir un pacte de govern. Déu dirà.

La dreta, per exemple, com tenen un objectiu comú, que és omplir-se les butxaques i fer més rics els amics, saben aparcar les diferències entre ells. Els nacionalistes som d’altra classe i, com cantava Raimon, no som d’eixe món. Molt bé, això no té remei, pel que es veu, però, algun dia podríem obrir l’ull i deixar de fer el fava?

El que han fet Rajoy i els seus còmplices, envaint Catalunya, emparant-se de les institucions i duent a la presó el legítim govern, ha estat un acte antidemocràtic, de caire feixista (com els de Primo de Rivera i Franco). Aquesta vegada no ens han bombardejat, ni han entrat els tancs per la Diagonal, però han fet presos els nostres representants i “anul·lat” el govern i les institucions i altres coses totalment indignants. Al remat, acollonits per com anaven les coses, han comès la temeritat de convocar  les eleccions del 21 de desembre, evidentment injustes, perquè no tenen cap dret. Hem acceptat el repte i anirem a les eleccions de Rajoy… però no hem fet un gran pacte per Catalunya. Per tant, en aquestes circumstàncies, podrem confiar que encara quedarà un mínim de sentit comú, si els nacionalistes guanyem als espanyolistes?

La meua musa Empar Saragossà m’ha enviat tres rodolins polítics, que li publique amb molt de gust: 1. Maza per als qui vol és una marassa i per als qui no vol, és com una maça.  

2. Rivera està convençut que té els trumfos a la mà, i que l’Arrimadas guanyarà; jo m’hi jugue un vermut a que no serà. 

3. Catalunya serà la seua tomba, digué a Rajoy Joan Tardà, i com és segur que passarà, li tocarem la simbomba.

RAONS PERQUÈ PUIGDEMONT ES QUEDE A BRUSSE·.LES

RAONS PERQUÈ PUIGDEMONT ES QUEDE A BRUSSEL·LES

Article publicat a LEVANTE-EMV el dia 9 de novembre de 2017

Com no entenc de martingales judicials, em limitaré a donar unes raons per les quals crec que Puigdemont i els consellers que l´acompanyen, tenen dret a romandre a Brussel·les. Sé que no els fa falta la meua opinió, perquè estan perfectament aconsellats, millor que no Rajoy. Potser, doncs, que els faran més falta les meues raons al govern espanyol, que no al català. Tenint en compte casos similars, a tot arreu i al llarg de la història, Puigdemont té l´obligació d´evitar cap tribunal hostil, ni cap policia de part, que és exactament el que pretenen a Madrid. Com tothom, té dret a defensar-se en un judici just i per això s´empara de la justícia belga. Per boca dels bocamolls del govern i els mitjans afins, ja sabem el que havien preparat: 30 anys de presó, i algú insinuà que el mateix final que tingué Companys ...

Els càrrecs electes són legítims quan compleixen llurs programes electorals i quan executen els acords parlamentaris. Contràriament, perden tota la legitimitat si no fan el que havien promès o es neguen a complir els mandats parlamentaris. Curiosament, aquest és el cas del PP, amb tots els incompliments del propi programa electoral, amb tota la corrupció i amb el seu menyspreu als acords parlamentaris. I són aquests, precisament, els qui diuen que volen salvar Espanya...

Per altra part hi ha el doble dilema sobre a quines autoritats s´ha d´obeir, i a qui han de donar compte els polítics electes. Com el poder ve del poble, els polítics electes es deuen al poble que els ha elegit. Haver «anul·lat» la voluntat del poble català, com han fet el PP, el PSOE i C´s, és absolutament antidemocràtic. I excusar-se amb la Constitució és cínic, perquè en aquest text legal, que no és cap text sagrat, ni tancat, els «constitucionalistes» han introduït modificacions pel seu compte i han interpretat el trist article 155 com han volgut, sense cap aval jurídic, com estan advertint juristes molt prestigiosos.

Puigdemont és el president dels catalans i sols els catalans poden destituir-lo i precisament amb unes eleccions, la convocatòria de les quals correspon al mateix president i al Parlament. Rajoy no té cap autoritat per haver-ho fet, com tampoc de nomenar ningú ni que siga provisionalment, a dirigir Catalunya. És evident que ho fa perquè té la força de les armes i dels fiscals.

Finalment, crec que Puigdemont no s´ha de presentar davant de cap tribunal espanyol pels motius dels quals se l´acusa, perquè com a representant legítim de Catalunya, està en l´obligació de preservar la legitimitat, violentada des de Madrid.

Així i tot, donant mostres de sentit comú i voluntat de pau, Puigdemont ha acceptat la convocatòria del 21 de desembre. Així podrem constatar quina és l´opció que trien els catalans i les catalanes: o partits independentistes o partits espanyolistes. O siga, el que es volia saber amb el referèndum que avortaren a Madrid. Rajoy s´ha posat en un atzucac del qual sols podrà sortir si, finalment, seu a dialogar políticament, cosa que o no sap o no li deixen fer.