EL HA, HA, HA DE LA MARIMORENA

EL HA, HA, HA DE LA MARIMORENA

Article publicat a SAÓ el dia 15 de desembre de 2017

La forma més mundial de riure’s és amb la interjecció ha, ha, ha, pronunciant la h aspirada. Com els espanyols tenen la j, ells escriuen ja, ja, ja, que sona igual, ja m’enteneu. M’he entretingut a indagar, mitjançant diccionaris, gramàtiques, traductors d’internet i fins i tot preguntant a uns comerciants estrangers de prop de casa (pakistanesos, afgans, xinesos, marroquins i romanesos) i tothom riu de la mateixa manera, encara que amb algunes variacions fonètiques; en alguns caos, fent hi, hi, hi, encara que aquest riure té un punt més malintencionat i burlesc. No sé com riuen els sud-saharians, els sud-americans; tampoc els flamencs, però tractaré d’escatir-ho preguntant als qui van a Brussel·les a veure Puigdemont. Ranxo a banda, és el Pare Noël qui fa ho, ho, ho, per tot arreu.

 

He pensat aquesta cosa tan simple, imaginant la riallada mundial, ha, ha, ha… amb què s’haurà acollit l’afer dels jutges espanyols que han intervingut en l’anti-procès de Catalunya, contradictòriament entre ells i donant, finalment, una ordre de recerca i captura internacionals contra Puigdemont i els altres consellers, que no han acceptat els jutges belgues. Quina manera de fer el ridícul i de deixar amb el cul a l’aire el govern de Rajoy, he pensat, sense voler ofendre ningú. El cert és que, mentre el món mundial se’n reia, cap membre del govern espanyol ho ha fet, sinó que més aviat han emmudit. L’únic que ha parlat ha estat Guindo: “no entiendo nada”, ha dit. Tampoc ha rigut la virreina Soraia…

Com a conseqüència de l’actitud de la justícia belga, més democràtica que no l’espanyola, ací els jutges han hagut de fer una reculada, i han retirat l’ordre de recerca i captura… per a no fer encara més el ridícul si els venia la resposta belga. Intentant tapar el fracàs, aquell mateix dia Rajoy s’auto-elogiava per l’èxit de ser l’estat europeu on més llocs de treball s’havien creat, on més havia crescut l’economia i on estàvem més de puta mare, deia. L’endemà mateix de la seua sublimació, l’OCDE deia tot el contrari i que Espanya, al pas que va,  se’n va a la merde. No sé si l’ex-ministre Wert, que ara hi és ambaixador en aquell organisme, s’havia assabentat del que s’anava a difondre, per a informar Rajoy i evitar-li un nou ridícul. Sembla que no ho degué fer i aleshores em pregunte: què farà aquest trist troll a París, a part de mamar-se la gran vida? Ha, ha, ha…

Per tot plegat i de moment, tot el món prepara les festes de Nadal i es descollona de riure. Bromes a banda, tot és molt fort. I això que encara estan per vindre les eleccions del 21 de desembre a Catalunya, que bàsicament consistiran a saber quin és el vot nacionalista i independentista i quin el del tutti frutti espanyolista. I quin és l’abast del fracàs dels populars, o siga del 155. Les televisions no paren d’insistir que hi haurà bufetades entre Puigdemont i Junqueras; els de la CUP com són els més disciplinats, no els posen en la baralla. Sincerament, no crec que cap dels tres partits puga pactar amb cap partit espanyolista, perquè seria com la fi del món.

En realitat, les bufetades són les que s’arreen Arrimadas i Garcia Albiol, mentre Iceta bufa la bufa. Com aquest ja ha dit que no vol saber res de la dreta espanyolista, ni tampoc dels independentistes, no sé com s’ho farà per ser investit president de la Generalitat, que és el que somia… O siga, que crec que els del 155, ni superaran el vot nacionalista, ni podran fer cap pacte. Tampoc li interessa al PP l’èxit de C’s, pensant en les eleccions generals. O siga que els del 155 provocaran la gran riota, ha, ha, ha, encara que la cosa no siga per riure’s, però són ells els qui ho han volgut així. Punt a part és el cas d’Ada Colau-Podem, que poden decantar els resultats. A favor de qui ho faran? O tocaran la flauta?

A tot açò, em pregunte per què els il·lustres “comentaristes” i presentadors dels mitjans, es dediquen més a intentar crear opinió que a opinar de manera imparcial i objectiva i a deixar que la gent traga les seues conclusions. Aquesta gent, que jo dic el grup de la mamonada, tampoc han tingut ganes de riure quan han sabut que el jutge belga ni engarjolava, ni enviava esposat Puigdemont a Madrid. Marhuenda, per exemple. o Inda, quines cares. Alguns ja tenien pensat el titular i se l’han hagut de tragar: Puigdemont sigue el camino de Companys. De momento ingresa en prisión. S’han quedat amb un pam de nassos; ha, ha, ha… I no afegiré res més, perquè ja ho faran altres molt millor, com els dos articulistes de la meua preferència, Maties Vallès i Juan José Millàs.

Com tot plegat és una conya de tanta dimensió i ha transcendit fronteres, cultures i condicions socials, s’ha despertat la imaginació i la gràcia populars. Ja m’han fet arribar una nadala, que els anònims autors desitgen que tothom puga cantar aquests dies de Nadals, de sopars d’empresa, de gatzara, de broma, xampany i confeti. Ja sabem que el poble pla i senzill aprofita les ocasions que pot per a treure’s la bilis que li fan tragar els polítics, amb acudits i xanxes (els chistes i chirigotas). Recorde els acudits contra Franco, amb els quals ens divertíem. M’han enviat la nadala de la Marimorena, que fa:

Ande, ande, ande, la Marimorena,

 ande, ande, ande, que hoy es Nochebuena.

En el portal de Belén han entrado los ladrones

y al pobre de san José, le han robado los calzones.

Ande, ande, ande, la Marimorena,

que este es el Granados y hoy es Nochebuena.

Entre Púnica y Canal, los de Gürtel y del Lezo,

a la Virgen han dejado sin sandalias y sin velo.

Ande, ande, ande, la Marimorena,

que este es el González y hoy es Nochebuena

Como son tantos parecen que son como una masa,

Jaume Matas, Indurain, Aquamed y los de Emarsa.

Ande, ande, ande, la Marimorena,

 que este és el Bigotes y hoy es Nochebuena.

Los angelitos del cielo ya no podrán ni volar

si les roba las alitas el Partido Popular.

Els desitge molta sort en la difusió de la nadala i si ningú vol fer-la arribar al Intermedio, millor, a veure si el Wyoming l’apadrina.

Nou liberalisme valenci`pa a les envistes

NOU LIBERALISME VALENCIÀ A LES ENVISTES

Article publicat a Levante-EMV el dia 15 de desembre de 2017

Tots els mals que ens afecten als valencians, que ens tenen prostrats en la inanitat (a més de la falta de recursos), van a tindre una metzina, que ens traurà de penes: la reencarnació de la vella Dreta Regional Valenciana, després de tants intents, ara en el nou partit Demòcrates Valencians. El primer intent, i ben notori, de la metempsicosi fou el de la Unió Democràtica del País Valencià, en les primeres eleccions de 1978, que fracassà estrepitosament. Posteriorment també fracassà la tercera via, que bàsicament consistia a erosionar UPV, després el Bloc, tot i creant una crisi en les files nacionalistes, i posar J. F. Mira en la secretaria general. Al darrere tenia el seu amic Eliseu Climent, qui arribà a desviar els ajuts econòmics de Catalunya cap a la seua causa, que diré climentoquicomirista, valent-se de la complicitat de Jordi Pujol.

Els patriotes moderats, de la dreta civilitzada, com algú els ha definit, no han desistit mai d´intentar el que es pretén ara, en un seguit de propostes, com la d´aproximar postures blaveres i fusterianes, per exemple. Totes han fracassat. Curiosament en tots els intents han estat presents les idees de Joan Fuster. En un evident joc d´hipocresia, uns i altres s´han mantingut a l´aguait, com els camaleons i les iguanes, i quan els ha convingut s´han disfressat de fusterians, de no tant fusterians, de poc fusterians, de gens fusterians i fins i tot d´anti-fusterians. No han aconseguit, però, conformar un contingent suficient, ni enganyar ningú.

Finalment, però, sembla que han trobat l´home clau que cercaven per a dur endavant i controlar la maniobra: el jove i intrèpid castellonenc Roger Mira, que es confessa admirador de Macron i dels bascos (PNB), valencianista centrista i liberal, defensor, doncs, del lliure comerç... i de treure´n profit a qualsevol preu, arribant a acords fins i tot amb el PP. Com el jove secretari és de la nissaga de Joan Francesc Mira, concretament el fill, cal suposar que el pare n´és l´inspirador i que també disposa de l´aval d´Eliseu Climent (ACPV), destre en maniobres d´aquestes.

La tropa que van reclutant la formen polítics de totes les procedències, perquè tothom hi cap, com en la casa del Senyor. De moment hi ha tota mena d´ex: d´Unió Valenciana, d´Units per València, del Partit Popular, del PSOE, del Bloc i de Compromís; també els quatre trànsfugues de Ciutadans (dubtosament valencianistes), que es disputen uns i altres. Precisament Mira, és un ex Compromís, perquè en unes primàries no el posaren en cap bon lloc per a eixir de diputat o regidor. La procedència municipalista de molts regidors que ja s´hi han integrat, orfes o evadits d´altres organitzacions, com pretén el flamant secretari, té el denominador comú que són uns culs de mal seure i delerosos de triomfar.

El projecte començarà amb un congrès refundacional (sic) a principis d´any, per a presentar-se en les properes eleccions autonòmiques. Tenen com a referències, a més de Macron i el PNB, Coalició Canària i Proposta per les Illes (aquests, ja ho donen per fet).

PRESAGIS POLÍTICS I PROCESSOS DEL PP

PRESAGIS POLÍTICS I PROCESSOS DEL PP

Article publicat a Levante-EMV el dia 1 de desembre de 2017

Immers en la disbauxa pro-festiva, de la qual ningú pot lliurar-se tan fàcilment, ni els qui odiem les festes, i molt contrariat per la quantitat d´invitacions que estic rebent a comprar-ho tot, m´he posat a pensar-hi, evidentment cabrejat. Per començar, les eleccions del 21 de desembre, convocades il·legítimament per Mariano Rajoy, serviran perquè els catalans elegisquen obeir Espanya o la independència; curiosament, això és el que volia saber el govern català amb el referèndum que avortà el govern espanyol. Ara ho sabrem, encara que més que saber qui guanyarà, interessarà saber què farà Rajoy amb els resultats. Tot el món estarà a l´aguait, a les portes de Nadal. Acatarà els resultats si guanyen els independentistes?

Juan José Millàs, el passat dia 17 de novembre (Queridos politólogos. Levante-EMV) deia, sobre el fet que Puigdemont s´haja refugiat a Brussel·les, que «no fou una maniobra tan idiota com deien molts politòlegs», que «els independentistes van un pas per davant dels analistes polítics, fins i tot del Govern» espanyol, i que «cada vegada que mouen una fitxa, dóna la impressió que coneixen els dotze següents moviments de l´adversari». Estic absolutament d´acord i una cosa pareguda he escrita en un article, o almenys l´he pensada: «En tot açò, els independentistes duen com cagalló per sèquia els espanyolistes». Tot va endavant, doncs, seguint la força del destí.

També he pensat en la coincidència del procés català i el procés a la corrupció del PP. La pudor de la merda que els cobreix, se sent a tota Europa i si tingueren vergonya no eixirien de casa. Com la nòmina no para, per fi han enxampat Eduardo Zaplana, malgrat la seua habilitat de rabosa experimentada; ja era hora. El que ve ara és el rosari de judicis i de condemnes a què han fet mèrits sobrats. La depuració de responsabilitats penals i polítiques seran una novel·la interminable i ja veurem si tots ixen tan ben parats com l´ex-duc empalmat de Palma i la infanta... I ja veurem, també, si la justícia recupera alguns milions dels que han furtat.

Com sempre que faig alguna reflexió d´aquest estil, em pregunte per la resposta que donarà l´Espanya profunda i de dretes (franquista, diguem-ho clar). Votaran a aquests lladres, o ho faran a la marca blanca de Ciutadans? Caldrà explicar a la gent que el PP i Cs són la mateixa cosa, i el PSOE tindrà la responsabilitat de fer-ho, malgrat que són tan proclius a mirar cap un altre costat. També m´agrada advertir a l´esquerra i als nacionalistes l´enorme responsabilitat que tenen de fer fora la dreta, pel bé de l´Estat i del veïnat. I, com han de pactar, ja hauríem de saber fins on estan disposats a cedir cadascú, que això és pactar. Les eleccions catalanes seran un banc de proves.

Finalment, pau en la Terra als homes de bona voluntat i als qui no, que els bomben. Passeu-vos-ho bé i no abuseu de res, perquè, com deien a Roma, post festum, pestum. Després de la festa, venen els problemes. Feu bondat.