VIII CARTA A MANOLO

Silla, 17 de maig de 2019

Estimat amic, si vales, bene est, ego valeo.

Passada la primera tanda electoral, que ha acabat amb la desfeta més olímpica dels tres projectes d’Aznar (PP, C’s i Vox) i amb el triomf de socialistes, unides-podem i nacionalistes, estem a punt de revalidar aquests resultats en la segona tanda. el proper 26 de maig. Nosaltres ens trobem ben situats per a no amoïnar-nos, encara que sense confiar-nos i la nostra gent de Catalunya fa molt bé a exigir, amb tots els estira-i-arronsa que calguen, i perquè Sanchez es mulle el cul i deixe de sentir-se l’amo del món, un final raonable a la paròdia del juí del TC. Si els socialistes volen fumar la pipa de la pau ha d’ésser així. Tenint en compte que els advocats dels nostres polítics han demostrat que ho tenen tot molt ben estudiat, mentre que els jutges i fiscals espanyols van com cagalló per sèquia i fent el ridícul cada dia i per tot el món, acabarem guanyant. D’altra manera, si Sanchez intenta donar algun mal pas, com féu Rajoy, li pot passar el mateix, i que com pronosticà Joan Tardà, Catalunya siga la seua tomba. Com hi ha més dies que llonganisses, ja ho veurem. Quan?

Com uns i altres han arribat tan lluny, jo crec que aviat començarà a esclarir-se el panorama i que començarà a negociar-se una reforma de la Constitució, on els dos punts essencials seran l’organització territorial i la disjuntiva entre la monarquia o la república. També s’hauran de blindar les pensions, s’hauran de prohibir les “portes giratòries” dels polítics, suprimir el concordat amb el Vaticà, etc. La solució hauria de ser una república catalana, confederada amb les repúbliques ibèriques. Sé que a Espanya es resistiran i no voldran soltar el mos, però nosaltres tampoc haurem de cessar en les nostres exigències, tal com feren els portuguesos i les repúbliques americanes en el seu moment. Si Espanya es resisteix, continuarà perdent, com li ha passat sempre. Per la nostra part, tenim raons històriques, culturals i lingüístiques, la voluntat d’ésser lliures i els mitjans suficients per a tirar endavant en Europa, així que com deia Lenin, som una nació i totes les nacions han de ser lliures i independents.

El proper pas són les eleccions municipals, les autonòmiques (pel que ens pertoca, a les Illes) i les europees. Jo crec que els exiliats catalans obtindran l’acta europea i la immunitat, el mateix que els nostres presos polítics. També crec que el “judici” acabarà positivament per a nosaltres i que Llarena, Marchena, etc. no sabran on amagar el cap, de vergonya. També obtindrà l’acta europea Jordi Sebastià. Pel que fa al govern de Sanchez, a aquest li faran falta el vot de Baldoví, i l’abstenció dels independentistes catalans i, doncs, aquesta serà la nostra. Si tot açò, menys o manco, serà així, Casado, Rivera i Abascal, i la titella d’Aznar, quedaran amb el cul a l’aire. Què bé, Manolo!

Us agraïsc el correu felicitant-me pel premi Vicent Ventura que m’han donat. Digues-li a Conxa que jo ja sabia que si us ho hagués dit ,hauríeu vingut a l’acte, però no li ho vaig dir a ningú, perquè en realitat no estava tan content, i havia intentat que li’l donassen a altra persona. A mi ja sabeu que mai m’han agradat els agraïments ni les lloances de ningú. Allí es van llegir uns folis molt exagerats sobre mi, escrits per Paco Pérez Moragon, i rellegint-me’ls ara, m’entra més vergonya que aquella nit. Com sé que Conxa me’ls demanarà, digues-li que els he penjat en el meu blog, així com el discurset que vaig haver de preparar per a l’ocasió, bàsicament dedicat a parlar de Ventura (enguany fa vint anys que va morir).

Vaig imaginar què faria Ventura en les circumstàncies electorals que estem vivint. Jo l’imaginava molt crític amb algunes coses, especialment amb els divismes i les hipocresies d’alguns. Recordí que ell era molt generós i no demanava res a canvi de res. Com vaig dir que ell no feia com alguns patums “nacionalistes” que s’han lucrat, amb l’excusa de les desgràcies del País, tothom entengué perfectament que em referia als pujolistes i concretament a Eliseu Climent. Evidentment, això volia dir. A Ventura li va costar molt entendre el que jo li explicava dels negocis bruts d’aquella gentola, i com a ell, els ho vaig explicar a molts altres il·lustres, com Joan Fuster. Quan finalment entengueren l’estafa, trencaren palletes, com havia fet jo. De tot això, els climentòlegs més afamats en donem fe.

Saps qui m’ha telefonat des de Califòrnia? Beatriu Barceló, la filla del conseller. Jo encara trobe delirant que es puga parlar per telèfon des de l’altra part del món i encara més que es puga enviar un text per e-mail i que arribe enlloc immediatament, com ha estat el cas, perquè li he enviat uns papers sobre son pare i als deu minuts ja els tenia i se’ls havia llegit. Crec que el món s’acabarà per tanta tecnologia, perquè tot va tan accelerat i és tan complicat, que algun dia ens fotrem una topada total i tots a fer la mà. La catàstrofe medio-ambiental també tindrà molt a veure, i crec que la tecnologia també contamina. No vull ni pensar-ho, però ensume un final tenebrós.

Després del lliurament del premi, on també fou premiada l’Escola la Lluna de Castelló de la Plana, cosa que m’omplí de satisfacció, ens invitaren a sopar i ho vaig aprofitar per a parlar amb Ramon Lapiedra, amb qui feia temps que no havia tingut contacte. En realitat, des que em jubilí, aviat farà 7 anys, no he tornat per la Universitat. I em quedí a sopar perquè un bon amic i cosí de Mª José, es va oferir a dur-nos, ja que jo de nit ja no puc conduir, per culpa del glaucoma. Us havia dit que tinc glaucoma? És una putada immensa, perquè perds molta visió i la cosa ja no té remei. Cal vigilar la tensió dels ulls i si passa de 19, t’has de posar unes gotes a cada ull, que la rebaixen, mira què fàcil. Jo, malgrat que estava advertit, no vaig fer cas i ara ja no tinc remei. Si no ho heu fet, aneu tu i Conxa a l’oculista immediatament, feu-me cas.

No sé res d’Agapet Rovira; ja sabeu que em va dir que l’alcalde del poble tenia l’ordre de comunicar-me el consumatum est. Com em va dir que no volia que anara a veure’l, no ho he fet. Sols espere que tinga la mort que espera, ràpida i sense dolor, tal com li deia el metge que passaria, si no prenia les píndoles que li ordenava; que siga, doncs, una mort silenciosa i al llit, sense ni adonar-se’n. Hem de respectar les darreres voluntats de la gent i Apapet ho vol així i jo el respecte profundament, de manera que angelets al cel. Ja us diré quan sàpiga res.

S’acaba el curs i no hem concretat el dinar que tenim pendent. És una deformació del nostre grup, que sempre ens hem guiat per la feina de la majoria, que era la docència. Ara malgrat que estem tots jubilats (els qui quedem) encara continua pesant-nos la tradició i és un error, perquè és ara quan hem de pensar a fer dinars i a viure quan tot el món treballa. De vegades pense si no serà millor que entre tu i jo decidim el dia, l’hora, el lloc i el menú i que ho comuniquem a la gent, donant uns dies per a confirmar qui vindrà i qui no. Jo et propose que ho organitzem a Silla, junt a l’albufera, un dissabte i que el menú siga un arròs en perol o un allipebre; jo m’encarregue de cercar el lloc, la barca per a fer un petit passeig, qui ens prepararà la teca i un càmara per a fer-nos un video. Espere la teua resposta i quan la sabré redactarem una carta a tots. Recorda que no ens hem d’oblidar d’Àngels i del novio que tinga al tall. Tu diràs. Evidentment poden haver altres possibilitats, com la segona residència d’algú…

Besades per a tots dos.

La meua resposta en el XX Premi V. Ventura

La meua resposta a les paraules de Paco Pérez Moragon en l’acte de lliurament del XX Premi Vicent Ventura. 7 de maig de 2019

Exma i Mag. Rectora, autoritats acadèmiques, amigues i amics:

La proposta d’atorgar-me el premi Vicent Ventura en base a les coses que ha dit Àngel Llàcer, la trobe tan absolutament immerescuda com exagerada. Només perquè aquest premi és un homenatge a la memòria de Ventura, i perquè la proposta l’han feta Paco Pérez Moragón, Ramon Lapiedra, Àngel Llàcer i Anna Aguilar Ventura, i perquè ha estat secundada pels sindicats UGT, CCOO i STPV, la Unió de Llauradors i Ramaders, la Unió de Periodistes del PV, i per les universitats de València i de Castelló, m’he vist en l’obligació d’acceptar el guardó, contra el meu criteri de defugir d’honors i cerimònies.

Tots els qui estem ací coneixíem el Vicent Ventura que descrivia el professor Josep Fontana, “amb la seua veu retrunyidora, de mirada i d’expressió burleta que et podia fulminar quan menys t’ho esperaves amb algun sarcasme temible, per bé que... tot plegat –veu, expressió i sarcasme- li servia per dissimular una personalitat prou vulnerable, tendra en el fons...”

Com que haig de dir alguna cosa, deixeu-me que us propose imaginar Ventura ara mateix i entre nosaltres, parlant i parlant, i ja sabeu com era d’addicte a les llargues converses amb els amics. Parlaríem de les conteses electorals que acabem de viure i que ell hauria seguit amb atenció, llegint els tres o quatre diaris de referència i les opinions de comentaristes i politòlegs, amb les reticències lògiques. També parlaríem de les eleccions que viurem aquest mateix mes. De tot plegat n’opinaria, entre il·lusionat i caut, i de com els respectius resultats influiran en el nostre futur més immediat. Anys enrere i a iniciativa d’ell, hauríem pogut acompanyar la conversa amb un amical sopar, per celebrar els èxits de l’esquerra i sobre tot el fracàs de la dreta i la ultradreta franquista.

Què opinaria dels encontres i desencontres entre els partits d’esquerra a l’hora de conformar els governs de progrés, ell que tenia un compromís ferm i experiència en la conformació d’aliances estratègiques? Jo crec que Ventura es mostraria molt contrariat per les “dificultats” a l'hora de trobar solucions; fins i tot protestaria per la por d’alguns partits a formar res paregut a un  front popular, com diuen que pensen els socialistes, sinó que diria que és precisament això el que cal organitzar, un front popular, talment com ha intentat la dreta tan descaradament, encara que, afortunadament, sense èxit.

Què pensaria dels personalismes dels líders i lideresses, ell que n’era absolutament contrari als divismes i les exaltacions? Sobre alguns en concret me l’imagine criticant les “seues bones intencions”, darrere de les quals trobaria i denunciaria l’interès estrictament personal per sobre del col·lectiu, o siga tot just el contrari del que ell havia fet al llarg de la seua vida.

I què creuria que s’hauria de fer per a impedir la progressió de la dreta i del franquisme, que encara no ha cessat i que el proper dia 26 de maig tornaran, rabents i  cridaners, a intentar assaltar-nos? A Ventura, la vida del qual va estar marcada per l’antifranquisme més rotund, la possibilitat d’un reviscolament feixista, de qualsevol tipus i magnitud, el posava sempre alerta i ara, amb la irrupció d’una formació descaradament feixista, encara molt més. Ell deia que el franquisme continuava viu, d’amagatotis al PP, i com ara ha eclosionat, es mostraria absolutament contrariat i no s’ho callaria, perquè Ventura era més expeditiu que no l’esquerra habitual que coneixem.

I d’un tema tan delicat i amarg com els escàndols i corrupcions en el si d’alguns partits i d’alguns patums que es diuen nacionalistes i trauen profit de l’engany, què diria? Francesc Pérez Moragon em deia fa poc que “Ventura mai no demanà una subvenció, cap privilegi, sinó que era generós i era, sens cap dubte, dels prohoms que podrien circular amb la cara ben alta per haver contribuït més que ningú a la refeta del país”. Jo afegiria que mentre altres, amb l’excusa dels patiments d’aquest país, i abusant de la confiança que en ells es dipositava, han fet fortunes...

Com va escriure Joan Fuster, “la trajectòria ideològica i pràctica de Ventura és una de les més admirables que hem pogut veure al País Valencià” i continuava “no seré jo qui diga que ha tingut mala sort en la rifa dels esdeveniments i moltes coses i molta gent, avui en plena vigència institucional, no serien comprensibles sense la mediació, un dia, de Vicent Ventura”.

Ventura, com diu Adolf Beltran, “era un inconformista i alhora un realista” i com a polític ”era incòmode a la dictadura i als dirigents de la democràcia”. Aquesta darrera observació és la síntesi de la seua vida política i per això es preguntava Beltran “com pot ser que una persona de posicions nítidament ancorades en el socialisme democràtic no haja jugat ni tan sols un paper simbòlic en l’imaginari col·lectiu de l’esquerra valenciana?”.

El nostre és un país sense acabar de fer, o mal fet, o mal endreçat, o mal conduït, o mal d’entendre i és aquest un dels temes que més preocupaven i ocupaven les seues activitats polítiques i intel·lectuals, la refeta del País. Jo personalment tinc un record vivíssim de Ventura, i vaig conèixer directament i indirecta la seua implicació i el seu compromís social i polític amb el nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura  i estic content que no l’oblidem, com ha passat massa sovint a València. Ventura em va distingir amb la seua amistat i confiança i arribàrem a conèixer-nos prou bé. Deia que ésser amic meu era una sort, però que tenir-me d’enemic era una absoluta desgràcia. Així m’ho va contar un altre gran personatge, Doro Balaguer.

Han passat vint anys i escaig de la mort de Ventura i el fet que un grup dels seus amics, d’entre tants que en tenia, els sindicats que he esmentat al principi (que tant li deuen a ell directament en la seua conformació), i les universitats  de València i Castelló, hagen instituït aquests premis en honor de la seua memòria ens honora a tots.

Finalment vull dir que m’ha omplert de satisfacció veure que la institució, que ex aequo rep la distinció, és una escola, la cooperativa de Castelló, La Lluna. L’escola, l’educació dels nostres infants és essencial per al nostre poble. I això, Vicent Ventura ho  considerava primordial i va ser un dels primers a impulsar l'escola en valencià, amb Fuster, Adolf Pizcueta i pocs altres.

Moltes gràcies de nou, i bona nit.

XX Premi Vicent Ventura

Intervenció sobre Josep Lluís Pitarch, Premi Vicent Ventura.

Universitat de València, 7 de maig de 1019

Francesc Perez Moragon

En primer lloc, senyores i senyors, amigues i amics, cal declarar, i fer-ho públicament, que han calgut molts esforços i moltes pressions amistoses, quasi xantatges emocionals, perquè el nostre guardonat d'enguany acceptara la distinció que avui rep.

En la resistència de Josep Lluís Pitarch a ingressar en la ja llarga nòmina de d'assenyalats amb el Premi Vicent Ventura, no influïa, poden estar-ne segurs, ni un sentiment de timidesa ni qualsevol element, per mínim que fóra, de distanciament respecte al sentit més profund d'aquest acte.

No hi havia timidesa perquè Pitarch és un home decidit i agosarat, que s'ha destacat sempre per la seua resolució a l'hora d'enfrontar-se a problemes, dificultats, i fins i tot podríem dir de perills, en un moment o altre —en uns moments o altres, diguem-ho en plural, per ser més exactes— de la seua vida.

No timidesa, per tant, sinó un sentiment de modèstia personal que també ha mostrat de moltes formes i que, en qualsevol cas, encaixen plenament amb el sentit que el Premi Vicent Ventura té. Ja que es tracta de projectar llum i aplaudiment, ni que siga una sola vegada, sobre els mèrits i la importància de persones que han treballat molt pel país però que han preferit fer-ho sempre sense col·locar-se en primer pla, amb aquell estil d'home subterrani que Joan Fuster assenyalà en Josep Lluís Bausset, el primer distingit amb el nostre guardó.

Pitarch sap molt bé quin és el sentit profund del premi que ara li hem volgut atribuir els homes i les dones, les institucions que conformem el jurat. No debades va ser ell qui, el 1999, va tenir el gran encert de reaccionar pocs dies després de morir Vicent Ventura i de proposar amb uns amics a la Universitat de València i a altres organismes la creació d'una distinció que portara el nom del gran personatge desaparegut.

Tots els qui coneixen Josep Lluís Pitarch estaran d'acord que una de les característiques que el defineixen és, justament, la seua enorme capacitat de reacció, unida a una envejable agilitat mental. Com en tantes altres ocasions, llavors va demostrar aquesta capacitat, que hauria estat un simple reflex si ell no l'haguera posada, com sempre, al servei d'una generositat inacabable.

Perquè aquesta és una altra de les qualitats que volem reconèixer-li avui i ací: la generositat. Manifestada en la seua vida personal, en relació amb gent coneguda o desconeguda, però també, en l'àrea social, a través de molts anys de dedicació, entusiasta, apassionada i decidida, sense reserves, a posar en pràctica, la difusió i l'assentament d'algunes idees, d'alguns principis. Eren, són idees i principis que ara semblen acceptats per moltes persones al nostre país, però que quan ell començà a defensar-los eren reivindicats i tinguts en compte per molt poca gent, alhora que els poders els vulneraven i perseguien.

Per exemple, els drets inalienables de la llengua i la cultura del País Valencià. Fa més de cinquanta anys que Pitarch s'hi ha dedicat amb cor i ànima, amb moltes hores d'esforç. Com a professor de català, en centres de batxillerat i a la Universitat de València, però també, i això era molt més singular i difícil, com a activista i organitzador.

La seua tasca en diverses entitats, des de l'inici de la dècada de 1970, com a mínim, fou insubstituïble en l’organització de cursos per a la preparació d'ensenyants, com ara els realitzats per l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València, que dirigia el Dr. Manuel Sanchis Guarner, amb el qual va col·laborar de manera molt estreta i eficaç.

També fou director de les campanyes Carles Salvador de la Fundació Ausiàs March; secretari territorial al País Valencià del II Congrés Internacional de la Llengua catalana; membre de l’equip rectoral de la Universitat Catalana d’Estiu, de Prada; coordinador de les Trobades amb la Ciència de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnológica, de la Generalitat de Catalunya, i responsable de la seua promoció al País Valencià.

Igualment, va ser cap del Gabinet Tècnic per a la Normalització i Foment del Valencià, de la Conselleria d’Educació del Consell en l’etapa preautonòmica, i responsable de la implantació de l’ensenyament de la llengua als centres escolars, mitjançant el Pla experimental per a l’Ensenyament de la Llengua  en el curs acadèmic 1978-79. Aquella fou una iniciativa capdavantera, actualment quasi ignorada, que la dreta va decapitar, reconeixent així la seua importància.

Tota aquesta activitat el dugué durant anys a viatjar incansablement pel país, en circumstàncies quasi sempre precàries, exercint un voluntarisme que mai no ha abandonat. Tampoc en les accions polítiques, durant la dictadura i després, en una trajectòria que començà en aquest mateix edifici, quan era Facultat de Filosofia i Lletres, i Pitarch només un estudiant agosarat que volia ser arqueòleg, seguint el mestratge de Miquel Tarradell, accions que continuà després en una constant dedicació a construir un espai polític valencianista sòlid i influent.

Alguns detalls ens parlen del seu tarannà d'activista per posar en marxa grups,  col·lectius i estratègies d'acció transformadora en els àmbits on ha treballat o viscut.  Podem dir que ha estat un promotor, un incitador a l’acció, un estimulador, però mai no s'ha  col·locat als llocs de visibilitat; sembla que li anava bé veure com els grups d’acció que es creaven feien feina. De vegades la pregunta dels companys reunits era: on està el  Jusuf?... Però, si afluixava algun front d’acció, sempre reapareixia, donant el seu parer i  la seua visió sobre el tema.

Una altra paraula que aguaita, intentant perfilar el seu rastre  personal és la denúncia clara i directa de les persones que utilitzen les institucions  o la pròpia imatge personal en benefici personal a costa de, o fent malbé, la idea o els  objectius que representen. I no mai li han agradat les glòries ni les mostres de  reconeixement a l’hora del comiat laboral... Una mostra és la reticència a acceptar aquest  premi. Però, el vulga o no, el premi l’atorguem els membres de la comissió a qui creiem  que se’l mereix.

Enemic dels prestigis falsos que alguns s'atribueixen, Pitarch ha sabut reconèixer la importància de persones que, com ell, miraven de treballar en silenci. Ramon Lapiedra, membre del jurat, ha volgut recordar que la iniciativa personal del premiat va ser decisiva perquè un gran savi, Arcadi Garcia, el gran historiador del dret foral valencià i d'altres matèries, isquera de la discreta mediocritat laboral en què vivia per a integrar-se al claustre de professors de la Universitat de València, al Col·legi Universitari de Castelló, d'on va passar a ser un dels fundadors de la Universitat Jaume I, ací representada, i qui donà nom a la nova institució.    

Enmig d'aquesta línia de treball infatigable, ha publicat articles, a diaris i revistes, sobre temes polítics i molt sovint, específicament relacionats amb la política lingüística, un dels pitjors dèficits en la normalització del País Valencià.

Convé recordar igualment que el juny vinent farà quaranta anys que Pitarch comença a publicar mots encreuats en català a la premsa periòdica, sobretot valenciana. En porta vuit mil d'editats. A algú podria semblar-li un divertimento com un altre, però no hi ha dubte que per a ell ha estat sempre, a més d'una manera de passar-s'ho bé (això és innegable), una fórmula molt útil per a atraure l'interès d'un gran públic cap als recursos expressius de la llengua. Val a dir que Joan Fuster va ser un dels seus seguidors.

No es tractava, en qualsevol cas, de fer memòria, ara i ací, de tots els mèrits que fan de Josep Lluís Pitarch un candidat particularment apte per a rebre el Premi Vicent Ventura. La seua activitat de tants anys l'ha dut a conèixer molta gent i li ha fet guanyar amistats i admiracions d'aquelles que són per a sempre. A aquest sentiment de cordialitat i d'agraïment hem volgut afegir el nostre, unint-lo al nom de Ventura, amb qui tantes vegades va intercanviar comentaris aguts, sarcàstics i punyents, carregats d'intel·ligència, com era Vicent i com és Josep Lluís Pitarch.