divendres, 10 de maig de 2019

XX Premi Vicent Ventura


Intervenció sobre Josep Lluís Pitarch, Premi Vicent Ventura.
Universitat de València, 7 de maig de 1019
Francesc Perez Moragon
En primer lloc, senyores i senyors, amigues i amics, cal declarar, i fer-ho públicament, que han calgut molts esforços i moltes pressions amistoses, quasi xantatges emocionals, perquè el nostre guardonat d'enguany acceptara la distinció que avui rep.
En la resistència de Josep Lluís Pitarch a ingressar en la ja llarga nòmina de d'assenyalats amb el Premi Vicent Ventura, no influïa, poden estar-ne segurs, ni un sentiment de timidesa ni qualsevol element, per mínim que fóra, de distanciament respecte al sentit més profund d'aquest acte.
No hi havia timidesa perquè Pitarch és un home decidit i agosarat, que s'ha destacat sempre per la seua resolució a l'hora d'enfrontar-se a problemes, dificultats, i fins i tot podríem dir de perills, en un moment o altre —en uns moments o altres, diguem-ho en plural, per ser més exactes— de la seua vida.
No timidesa, per tant, sinó un sentiment de modèstia personal que també ha mostrat de moltes formes i que, en qualsevol cas, encaixen plenament amb el sentit que el Premi Vicent Ventura té. Ja que es tracta de projectar llum i aplaudiment, ni que siga una sola vegada, sobre els mèrits i la importància de persones que han treballat molt pel país però que han preferit fer-ho sempre sense col·locar-se en primer pla, amb aquell estil d'home subterrani que Joan Fuster assenyalà en Josep Lluís Bausset, el primer distingit amb el nostre guardó.
Pitarch sap molt bé quin és el sentit profund del premi que ara li hem volgut atribuir els homes i les dones, les institucions que conformem el jurat. No debades va ser ell qui, el 1999, va tenir el gran encert de reaccionar pocs dies després de morir Vicent Ventura i de proposar amb uns amics a la Universitat de València i a altres organismes la creació d'una distinció que portara el nom del gran personatge desaparegut.
Tots els qui coneixen Josep Lluís Pitarch estaran d'acord que una de les característiques que el defineixen és, justament, la seua enorme capacitat de reacció, unida a una envejable agilitat mental. Com en tantes altres ocasions, llavors va demostrar aquesta capacitat, que hauria estat un simple reflex si ell no l'haguera posada, com sempre, al servei d'una generositat inacabable.
Perquè aquesta és una altra de les qualitats que volem reconèixer-li avui i ací: la generositat. Manifestada en la seua vida personal, en relació amb gent coneguda o desconeguda, però també, en l'àrea social, a través de molts anys de dedicació, entusiasta, apassionada i decidida, sense reserves, a posar en pràctica, la difusió i l'assentament d'algunes idees, d'alguns principis. Eren, són idees i principis que ara semblen acceptats per moltes persones al nostre país, però que quan ell començà a defensar-los eren reivindicats i tinguts en compte per molt poca gent, alhora que els poders els vulneraven i perseguien.
Per exemple, els drets inalienables de la llengua i la cultura del País Valencià. Fa més de cinquanta anys que Pitarch s'hi ha dedicat amb cor i ànima, amb moltes hores d'esforç. Com a professor de català, en centres de batxillerat i a la Universitat de València, però també, i això era molt més singular i difícil, com a activista i organitzador.
La seua tasca en diverses entitats, des de l'inici de la dècada de 1970, com a mínim, fou insubstituïble en l’organització de cursos per a la preparació d'ensenyants, com ara els realitzats per l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València, que dirigia el Dr. Manuel Sanchis Guarner, amb el qual va col·laborar de manera molt estreta i eficaç.
També fou director de les campanyes Carles Salvador de la Fundació Ausiàs March; secretari territorial al País Valencià del II Congrés Internacional de la Llengua catalana; membre de l’equip rectoral de la Universitat Catalana d’Estiu, de Prada; coordinador de les Trobades amb la Ciència de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnológica, de la Generalitat de Catalunya, i responsable de la seua promoció al País Valencià.
Igualment, va ser cap del Gabinet Tècnic per a la Normalització i Foment del Valencià, de la Conselleria d’Educació del Consell en l’etapa preautonòmica, i responsable de la implantació de l’ensenyament de la llengua als centres escolars, mitjançant el Pla experimental per a l’Ensenyament de la Llengua  en el curs acadèmic 1978-79. Aquella fou una iniciativa capdavantera, actualment quasi ignorada, que la dreta va decapitar, reconeixent així la seua importància.
Tota aquesta activitat el dugué durant anys a viatjar incansablement pel país, en circumstàncies quasi sempre precàries, exercint un voluntarisme que mai no ha abandonat. Tampoc en les accions polítiques, durant la dictadura i després, en una trajectòria que començà en aquest mateix edifici, quan era Facultat de Filosofia i Lletres, i Pitarch només un estudiant agosarat que volia ser arqueòleg, seguint el mestratge de Miquel Tarradell, accions que continuà després en una constant dedicació a construir un espai polític valencianista sòlid i influent.
Alguns detalls ens parlen del seu tarannà d'activista per posar en marxa grups,  col·lectius i estratègies d'acció transformadora en els àmbits on ha treballat o viscut.  Podem dir que ha estat un promotor, un incitador a l’acció, un estimulador, però mai no s'ha  col·locat als llocs de visibilitat; sembla que li anava bé veure com els grups d’acció que es creaven feien feina. De vegades la pregunta dels companys reunits era: on està el  Jusuf?... Però, si afluixava algun front d’acció, sempre reapareixia, donant el seu parer i  la seua visió sobre el tema.
Una altra paraula que aguaita, intentant perfilar el seu rastre  personal és la denúncia clara i directa de les persones que utilitzen les institucions  o la pròpia imatge personal en benefici personal a costa de, o fent malbé, la idea o els  objectius que representen. I no mai li han agradat les glòries ni les mostres de  reconeixement a l’hora del comiat laboral... Una mostra és la reticència a acceptar aquest  premi. Però, el vulga o no, el premi l’atorguem els membres de la comissió a qui creiem  que se’l mereix.
Enemic dels prestigis falsos que alguns s'atribueixen, Pitarch ha sabut reconèixer la importància de persones que, com ell, miraven de treballar en silenci. Ramon Lapiedra, membre del jurat, ha volgut recordar que la iniciativa personal del premiat va ser decisiva perquè un gran savi, Arcadi Garcia, el gran historiador del dret foral valencià i d'altres matèries, isquera de la discreta mediocritat laboral en què vivia per a integrar-se al claustre de professors de la Universitat de València, al Col·legi Universitari de Castelló, d'on va passar a ser un dels fundadors de la Universitat Jaume I, ací representada, i qui donà nom a la nova institució.    
Enmig d'aquesta línia de treball infatigable, ha publicat articles, a diaris i revistes, sobre temes polítics i molt sovint, específicament relacionats amb la política lingüística, un dels pitjors dèficits en la normalització del País Valencià.
Convé recordar igualment que el juny vinent farà quaranta anys que Pitarch comença a publicar mots encreuats en català a la premsa periòdica, sobretot valenciana. En porta vuit mil d'editats. A algú podria semblar-li un divertimento com un altre, però no hi ha dubte que per a ell ha estat sempre, a més d'una manera de passar-s'ho bé (això és innegable), una fórmula molt útil per a atraure l'interès d'un gran públic cap als recursos expressius de la llengua. Val a dir que Joan Fuster va ser un dels seus seguidors.
No es tractava, en qualsevol cas, de fer memòria, ara i ací, de tots els mèrits que fan de Josep Lluís Pitarch un candidat particularment apte per a rebre el Premi Vicent Ventura. La seua activitat de tants anys l'ha dut a conèixer molta gent i li ha fet guanyar amistats i admiracions d'aquelles que són per a sempre. A aquest sentiment de cordialitat i d'agraïment hem volgut afegir el nostre, unint-lo al nom de Ventura, amb qui tantes vegades va intercanviar comentaris aguts, sarcàstics i punyents, carregats d'intel·ligència, com era Vicent i com és Josep Lluís Pitarch.