divendres, 17 de maig de 2019

VIII Carta a Manolo

VIII CARTA A MANOLO

Silla, 17 de maig de 2019

Estimat amic, si vales, bene est, ego valeo.

Passada la primera tanda electoral, que ha acabat amb la desfeta més olímpica dels tres projectes d’Aznar (PP, C’s i Vox) i amb el triomf de socialistes, unides-podem i nacionalistes, estem a punt de revalidar aquests resultats en la segona tanda. el proper 26 de maig. Nosaltres ens trobem ben situats per a no amoïnar-nos, encara que sense confiar-nos i la nostra gent de Catalunya fa molt bé a exigir, amb tots els estira-i-arronsa que calguen, i perquè Sanchez es mulle el cul i deixe de sentir-se l’amo del món, un final raonable a la paròdia del juí del TC. Si els socialistes volen fumar la pipa de la pau ha d’ésser així. Tenint en compte que els advocats dels nostres polítics han demostrat que ho tenen tot molt ben estudiat, mentre que els jutges i fiscals espanyols van com cagalló per sèquia i fent el ridícul cada dia i per tot el món, acabarem guanyant. D’altra manera, si Sanchez intenta donar algun mal pas, com féu Rajoy, li pot passar el mateix, i que com pronosticà Joan Tardà, Catalunya siga la seua tomba. Com hi ha més dies que llonganisses, ja ho veurem. Quan?

Com uns i altres han arribat tan lluny, jo crec que aviat començarà a esclarir-se el panorama i que començarà a negociar-se una reforma de la Constitució, on els dos punts essencials seran l’organització territorial i la disjuntiva entre la monarquia o la república. També s’hauran de blindar les pensions, s’hauran de prohibir les “portes giratòries” dels polítics, suprimir el concordat amb el Vaticà, etc. La solució hauria de ser una república catalana, confederada amb les repúbliques ibèriques. Sé que a Espanya es resistiran i no voldran soltar el mos, però nosaltres tampoc haurem de cessar en les nostres exigències, tal com feren els portuguesos i les repúbliques americanes en el seu moment. Si Espanya es resisteix, continuarà perdent, com li ha passat sempre. Per la nostra part, tenim raons històriques, culturals i lingüístiques, la voluntat d’ésser lliures i els mitjans suficients per a tirar endavant en Europa, així que com deia Lenin, som una nació i totes les nacions han de ser lliures i independents.

El proper pas són les eleccions municipals, les autonòmiques (pel que ens pertoca, a les Illes) i les europees. Jo crec que els exiliats catalans obtindran l’acta europea i la immunitat, el mateix que els nostres presos polítics. També crec que el “judici” acabarà positivament per a nosaltres i que Llarena, Marchena, etc. no sabran on amagar el cap, de vergonya. També obtindrà l’acta europea Jordi Sebastià. Pel que fa al govern de Sanchez, a aquest li faran falta el vot de Baldoví, i l’abstenció dels independentistes catalans i, doncs, aquesta serà la nostra. Si tot açò, menys o manco, serà així, Casado, Rivera i Abascal, i la titella d’Aznar, quedaran amb el cul a l’aire. Què bé, Manolo!

Us agraïsc el correu felicitant-me pel premi Vicent Ventura que m’han donat. Digues-li a Conxa que jo ja sabia que si us ho hagués dit ,hauríeu vingut a l’acte, però no li ho vaig dir a ningú, perquè en realitat no estava tan content, i havia intentat que li’l donassen a altra persona. A mi ja sabeu que mai m’han agradat els agraïments ni les lloances de ningú. Allí es van llegir uns folis molt exagerats sobre mi, escrits per Paco Pérez Moragon, i rellegint-me’ls ara, m’entra més vergonya que aquella nit. Com sé que Conxa me’ls demanarà, digues-li que els he penjat en el meu blog, així com el discurset que vaig haver de preparar per a l’ocasió, bàsicament dedicat a parlar de Ventura (enguany fa vint anys que va morir).

Vaig imaginar què faria Ventura en les circumstàncies electorals que estem vivint. Jo l’imaginava molt crític amb algunes coses, especialment amb els divismes i les hipocresies d’alguns. Recordí que ell era molt generós i no demanava res a canvi de res. Com vaig dir que ell no feia com alguns patums “nacionalistes” que s’han lucrat, amb l’excusa de les desgràcies del País, tothom entengué perfectament que em referia als pujolistes i concretament a Eliseu Climent. Evidentment, això volia dir. A Ventura li va costar molt entendre el que jo li explicava dels negocis bruts d’aquella gentola, i com a ell, els ho vaig explicar a molts altres il·lustres, com Joan Fuster. Quan finalment entengueren l’estafa, trencaren palletes, com havia fet jo. De tot això, els climentòlegs més afamats en donem fe.

Saps qui m’ha telefonat des de Califòrnia? Beatriu Barceló, la filla del conseller. Jo encara trobe delirant que es puga parlar per telèfon des de l’altra part del món i encara més que es puga enviar un text per e-mail i que arribe enlloc immediatament, com ha estat el cas, perquè li he enviat uns papers sobre son pare i als deu minuts ja els tenia i se’ls havia llegit. Crec que el món s’acabarà per tanta tecnologia, perquè tot va tan accelerat i és tan complicat, que algun dia ens fotrem una topada total i tots a fer la mà. La catàstrofe medio-ambiental també tindrà molt a veure, i crec que la tecnologia també contamina. No vull ni pensar-ho, però ensume un final tenebrós.

Després del lliurament del premi, on també fou premiada l’Escola la Lluna de Castelló de la Plana, cosa que m’omplí de satisfacció, ens invitaren a sopar i ho vaig aprofitar per a parlar amb Ramon Lapiedra, amb qui feia temps que no havia tingut contacte. En realitat, des que em jubilí, aviat farà 7 anys, no he tornat per la Universitat. I em quedí a sopar perquè un bon amic i cosí de Mª José, es va oferir a dur-nos, ja que jo de nit ja no puc conduir, per culpa del glaucoma. Us havia dit que tinc glaucoma? És una putada immensa, perquè perds molta visió i la cosa ja no té remei. Cal vigilar la tensió dels ulls i si passa de 19, t’has de posar unes gotes a cada ull, que la rebaixen, mira què fàcil. Jo, malgrat que estava advertit, no vaig fer cas i ara ja no tinc remei. Si no ho heu fet, aneu tu i Conxa a l’oculista immediatament, feu-me cas.

No sé res d’Agapet Rovira; ja sabeu que em va dir que l’alcalde del poble tenia l’ordre de comunicar-me el consumatum est. Com em va dir que no volia que anara a veure’l, no ho he fet. Sols espere que tinga la mort que espera, ràpida i sense dolor, tal com li deia el metge que passaria, si no prenia les píndoles que li ordenava; que siga, doncs, una mort silenciosa i al llit, sense ni adonar-se’n. Hem de respectar les darreres voluntats de la gent i Apapet ho vol així i jo el respecte profundament, de manera que angelets al cel. Ja us diré quan sàpiga res.

S’acaba el curs i no hem concretat el dinar que tenim pendent. És una deformació del nostre grup, que sempre ens hem guiat per la feina de la majoria, que era la docència. Ara malgrat que estem tots jubilats (els qui quedem) encara continua pesant-nos la tradició i és un error, perquè és ara quan hem de pensar a fer dinars i a viure quan tot el món treballa. De vegades pense si no serà millor que entre tu i jo decidim el dia, l’hora, el lloc i el menú i que ho comuniquem a la gent, donant uns dies per a confirmar qui vindrà i qui no. Jo et propose que ho organitzem a Silla, junt a l’albufera, un dissabte i que el menú siga un arròs en perol o un allipebre; jo m’encarregue de cercar el lloc, la barca per a fer un petit passeig, qui ens prepararà la teca i un càmara per a fer-nos un video. Espere la teua resposta i quan la sabré redactarem una carta a tots. Recorda que no ens hem d’oblidar d’Àngels i del novio que tinga al tall. Tu diràs. Evidentment poden haver altres possibilitats, com la segona residència d’algú…

Besades per a tots dos.