QUARTA CARTA A MANOLO

Estimat Manolo, què tal el fred? Com saps, suporte millor el fred que la calor, però no diré que em sent feliç pels quatre dies que estem patint, tampoc em sent especialment infeliç. Pitjor s’ho passa la gent fredolenca i infinitament pitjor la gent que no poden ni engegar la calefacció amb les pensions ridícules que cobren (jubilats, aturats…), els que han de dormir al ras o en refugis, i encara molt pitjor els emigrants que malden per entrar a Europa… i no els deixen. Davant d’aquestes tràgiques realitats, nosaltres no tenim dret a queixar-nos.

He estat parlant i berenant amb Camil i Fina, sobre les seues cabòries metafísiques, especialment per part d’ell, que jo creia que superaria amb els anys i no ha estat així: continua tan angoixat com sempre, pegant-li voltes a l’existència/no existència de Déu. Camil és un cas clínic i ja no sé com dir-li que ja és massa major per a creure que els burros volen. Jo crec que mentre no apostate fermament, com hem fet tants de nosaltres, no reeixirà a viure en pau; els qui hem eixit de l’armari religiós, si no haguérem donat el pas, estaríem tan capficats com ell. Fina és més pragmàtica i note que està d’acord amb la meua proposta, però no li ho diu a Camil, per no marejar-lo més. A ell li he recordat que pot seguir el consell del mateix Crist, que si res t’escandalitza, t’ho tregues de sobre i ho llences fora (Mateu 5, 28,ss).

Els he suggerit de llegir “De rerum natura” de Lucreci (tinc la traducció al català de la Bernat Metge i els la deixaré), perquè el poeta llatí desenrotlla la filosofia d’Epicur en un llarg i enorme poema de més de set mil hexàmetres i crec que el pensament del filòsof grec sobre els déus, la religió, la vida i la mort, els anirà força bé. Fina, que sempre ha estat tan llatinista, s’ha interessat perquè no coneix la poesia de Lucreci, que podrà llegir directament, sense gaires problemes. Recordaràs com enamorà el catedràtic Miquel Dolç amb les traduccions que li feia de l’Enèida, i amb el domini que va adquirir amb la mètrica llatina, tant que li posà una matrícula d’honor. Precisament Fina i Camil es conegueren mitjançant el llatí, quan es reunien a preparar les traduccions, perquè ell presumia de saber-ne tant per la seua formació al seminari i ella li demostrava que no era cert.

Sobre les eleccions andaluses ja sé que has llegit un article meu publicat a Levante, i uns poemes al diari la Veu i que n’estàs d’acord; m’ho digué Paco, que em telefonà. El que pense és que els socialistes no trauran trellat del tema del procès català, sinó tot al contrari; així que, pitjor per a tots. Els catalans fan bé en anar a la seua i continue pensant que si ningú guanya res en aquest conflicte són ells, i en conseqüència els veurem independents. Pobres de nosaltres, els valencians!

Les properes eleccions seran sorprenents. Ja veus que l’esquerra continua incorrent en el mateix error de sempre: dividir-se, subdividir-se i anar perdent un llençol en cada bugada, en cada elecció, en lloc de guanyar res. Segueixen el camí històric dels comunistes, dels socialistes, dels ecologistes… i dels nacionalistes. Això darrer és el que més em dol, perquè podem malmetre i entrebancar molt les expectatives que tot just ara estem albirant a Catalunya. Jo crec que tanta brega és perquè en els partits manquen líders i pensadors i sobren ‘salvadors’ i mestretites. Això en general.

Una altra cosa és l’actitud oportunista de tots els partits que s’han llançat a criticar Podem per les picabaralles a què està fent front, com si els altres partits tingueren una història impol·luta. Per exemple, els dos grans partits de la casta, el PSOE i el PP, han tingut conflictes interns de la mateixa intensitat o majors que els podemites, com tots tenim ben present: les picabaralles i la guerra entre Sanchez i Susana Díaz; entre Soraya i la Cospedal; la fòbia d’Aznar contra Rajoy; sobre els comunistes, com aquests mengen a banda, no cal ni mencionar-los, però que callen. Uns i altres que es dediquen a una cosa més positiva, com és fer front a la dreta franquista de  VOX.

Manolo, jo no dic que l’extrema dreta franquista ha tornat, ja que no havia marxat mai, perquè estava refugiada sota les sigles d’Alianza Popular i del PP, a l’empara de Fraga i d’Aznar. Estaven esperant el moment adequat i és ara que l’han trobat i se n’han eixit, atrevint-se a donar la cara obertament i feixista. Els vots de Vox a Andalusia són els que ha perdut el PP i això és el que crec que passarà en les properes eleccions i que, per tant, la dreta no creixerà en el seu conjunt, sinó que es repartiran els vots. La qüestió és si l’esquerra i els nacionalistes sabrem no perdre els nostres i augmentar-los, aprofitant les contradiccions dels tres partits aznaro-franquistes (la xenofòbia, l’antifeminisme, l’antiautonomisme, l’espanyolisme…) que poden desagradar als electors més suaus i sincers, que els hi haurà, concretament entre els ciutadans.

En aquest món globalitzat i liberal en què vivim enxampats, tot va a favor dels rics, que cada dia són més rics i en contra dels pobres, que cada dia són més pobres. Segons un informe d’Oxfam, fet públic la vespra de la reunió de Davos, la fortuna dels 26 milmilionaris més rics del món cresqué un 12% l’any passat, i equival a la riquesa de la meitat més pobra de la població mundial (3.800 milions d’ànimes), que es reduí un 11%. La dreta, com VOX i el PP, estan a favor d’aquest estat de coses i per això rebaixen impostos als més rics i les grans empreses, com han anunciat que van a fer a Andalusia…

Quin desastre de món, Manolo, que no és just i encara pitjor, on regna la injustícia. Aquests són els grans temes que havien d’ocupar els polítics i els governants honestos (els poquets que hi ha) i els mitjans també honestos, i que haurien de ser l’objecte de reflexió i de discussió populars. Contràriament, però, a què ens aboquen a discutir entre nosaltres? Per exemple, de la desgràcia de Totalan s’ha dit de tot, menys de la situació dels pous clandestins, dels quals tota la península està plena; sembla que són milers les excavacions clandestines sense segellar, malgrat que la llei diu que no es poden fer excavacions clandestines, ni deixar-les al descobert mai i que vigilar que es complisca la llei és l’obligació de les administracions, començant pels ajuntaments… que no sempre ho fan, com s’ha vist.

Respecte de la batalla dels taxis, aquests vehicles estan regulats i controlats legalment, mentre que els competidors il·legals que els fan la competència no els controla ningú, llevat dels seus empresaris estrangers i així, doncs, no m’explique que encara hi haja dubtes “legals”. O és veritat que hi ha suborns als polítics? No m’estranyaria gens.

Finalment en el cas de Veneçuela, la hipocresia d’EU (Trump) és, com sempre, immensa i impune i té els seus acòlits, que li fan costat (governs de dretes i pro-ianquis americans; el Canadà, Israel i Europa…). I com han fet sempre, la política nord-americana, amb l’excusa del desgovern antidemocràtic de Maduro, volen imposar la “solució ianqui”, que és carregar-se el govern que no els fa el pes i fer-se amb el petroli. És una ironia que el boig de Trump, que no coneix ni la democràcia, ni la vergonya, diga que ho fa perquè la democràcia torne a Veneçuela. Evidentment això és fals, perquè la manca de democràcia a altres llocs del món no els molesta gaire, sinó al contrari, com per exemple a l’Aràbia Saudita. El que passa a Veneçuela és un assumpte intern dels veneçolans i veneçolanes. Per altra part, Rússia i Xina recolzen Maduro i, per tant, ningú sap com acabarà la cosa. Jo crec que molt malament, que hi haurà confrontacions i que s’hi usarà armament a dojo. El poble pagarà les despeses, com sempre.

Manolo, hem de ser justos com hem intentat sempre. Continuarem en contacte. Una abraçada.

Silla. 29 de gener de 2019.

Article publicat a la revista SAÓ el dia 30 de gener de 2019

Any nou, les mateixes estafes (i IV)

Dilluns, 28 de gener de 2019 Diari La Veu

 

 

Ja vaig anunciar que avui
parlarem dels empresaris,
corsaris i milionaris,
propietaris reaccionaris,
gent molt de l’elit, ui!
Supernumeraris, numeraris,
ja m’enteneu de què,
tots carregats de rosaris
i ben protegits de sicaris,
són els qui manen al món,
són homes de molt mala fe.
Dominen el comerç mundial,
l’erari públic, el gran capital,
els estalvis dels proletaris.
S’ho papen tot i al final
són del món el seu malson.
Viuen en ‘pecat mortal’,
però això no els senta mal:
amb ajut del santoral,
cops de pit, kyrieleison,
absolucions de consiliaris
i la benedicció papal,
(i tirant mà de talonaris),
a la glòria celestial
van de cap només es moren.

Sant Pere els diu complagut:
entreu, entreu, bons patricis,
us perdone els lladronicis
en nom de la Trinitat.
A l’església heu ajudat
i això mereix un gran premi
ja que als del vostre gremi
el Déu Pare ha perdonat.

D’aquesta manera la crema
i la nata de la societat,
es mama la bona vida
sense haver de fer bondat.
Déu els té destinats
a fer diners a muntons
i per això són descarats,
furtamantes i fatxendes
i viuen de les prebendes
que acumulen a grapats.
Són l’elit, són els millors,
els més rics i més senyors,
són els predestinats.
Dirigeixen grans empreses,
són uns homes molt cabals,
que evadeixen les remeses
als paradisos fiscals.
Són l’hòstia, tu, són la pera,
ells són la Gran Sangonera.

Lliçons que alguns no aprenen mai

Levante-EMV, 26/01/2019

Hi ha lliçons que no s'aprenen o que costen d'entendre i, sense cap intenció de pontificar, pose per exemple les sorprenents eleccions andaluses, que l'esquerra creia que les tenia guanyades, però les ha perdudes; que la dreta no confiava guanyar i les ha guanyades, segons el projecte d'Aznar de les tres marques franquistes: la tèrbola i sospitosa dels ciutadans, la més fatxa dels populars de Casado i els declaradament feixistes de Vox. Aznar, que propicia un pacte entre els tres partits, és, doncs, qui les ha guanyades: viva Franco y arriba España.

L'esquerra, entre socialistes i podemo-comunistes, han fet curt. Els de Susana, començant per ella, en lloc de cercar els motius de la desafecció del seu electorat, que desmotivat, desconfiat, o decebut per la pròpia corrupció, s'ha quedat a casa, en lloc de fer cap autocrítica han optat per cercar un enemic a qui culpar del fracàs i l'han trobat en els catalans, i encara pitjor, molts barons estan convençuts que també els podran fer perdre les respectives properes eleccions. És un argument ben simple i imbècil, però això és el que diuen. Pitjor és el cas d'Adelante Andalucia, perquè el que ha passat és que els comunistes no han respectat el pacte amb Podem i no han anat a votar.

Així les coses i a les envistes de tot el llarg procés electoral que ens espera enguany, crec que algú hauria d'intentar posar un poc d'ordre en el socialisme, si és que ningú té capacitat per a fer-ho. Per començar, ordre en els seus barons, perquè no pot ser que cadascú diga el que li passa pel cap, incorrent en contradiccions amb el seu mateix secretari general i demanant una guerra contra els catalans, que el més baturro vol a mata-degolla. Ningú pot explicar i convèncer a aquests barons-generals, que el «problema català» s'ha de solucionar, com diu Sanchez, per la via del diàleg i no de cap article 155? Com és que aquests reclamen fer exactament com els aznaro-franquistes? Quina barbaritat!
Si no es troba una solució raonable, Espanya no té ninguna viabilitat de consolidar-se com a res. Espanya, que no és un Estat amb la solidesa dels de l'entorn, i crec que és perquè mai no s'hi ha sabut tancar el tema català i el basc de manera pactada i definitiva. Els intents de fer-ho a la força (bombardejar Barcelona cada 50 anys, que volia Espartero) sempre han fracassat, com demostra la història, les lliçons de la qual cal aprendre. És l'hora, doncs, que se negocie una solució que, per exemple, pot ser una república federal i així es poden matar dos pardals d'un tir.

Una situació més complicada ha estat sempre la d'Alemanya i allí al remat són una república federal. Anglaterra si que s'assembla un poc més, però quan solucionen el problema escocès, també salvaran la monarquia. O el Canadà, o Bèlgica... No cal que repassem el món. La solució al nostre problema l'hem de cercar i trobar nosaltres, democràticament i sense fantasmes aznaro-franquistes pel mig. Això o res, a triar.

Borrell i uns polítics franquistes

Publicat a LEVANTE-EMV el 22 de gener de 2019

L'espavilat i intel·ligent (això diuen) ministre d'exteriors, Josep Borrell, té un cognom tan camaleònic com ell mateix, perquè en català és Borrell, però en castellà canvia a Borrel. No sé si ha intentat explicar als seus col·legues i amics espanyols, que s'han d'esforçar una mica i pronunciar el so palatal lateral ll, al final de paraula (Massamagrell, all, espill); si ho ha fet, no ha tingut cap èxit. Borrell també té un problema amb la història, crec que d'ignorància supina, segurament perquè no n'ha estudiat, o ho ha fet de manera poc eficient, o amb mestres i lectures molt desacreditades. Per les afirmacions que ha fet (ell sempre afirma quan parla), crec que la seua formació històrica no ha passat de les fantasies i falsedats que explicaven als llibres de Formación del Espíritu Nacional i en els campaments de la O.J.E. als quals assistiria amb la seua camisa blava i la boineta roja, possiblement, ja que té l'edat.

Per això s'ha atrevit a afirmar que a Amèrica els europeus mataren quatre indis i avant, i que allí sols parlaven quatre llengües... o siga que res, que no passà res. És com si hagués negat l'holocaust. No és l'únic que ha dit barbaritats d'aquest calibre, perquè també s'expressa així altre il·lustre analfabet en història, com Aznar. També ho fa el trio calavera de Rivera, Abascal i Casado (aquest afirma que els espanyols anaren a Amèrica a dur cultura i a expandir-se, a donar); encara que aquests, per l'edat, no anaren als campaments de la OJE, tindrien altres fonts d'ensinistrament en els col·legis religiosos... No és d'estranyar, doncs, que amb el pobre bagatge històric que exhibeixen, els cinc coincidisquen en les ximpleries que diuen (afirmen) sobre Catalunya, sobre el procés, sobre el franquisme...

Crida poderosament l'atenció que, tan constitucionalistes que afirmen que són, respecten tan poc o gens aquest text legal, quan no els convé. Recordem que en el seu moment Aznar féu campanya en contra i que posteriorment s'ha posicionat moltes vegades contra algunes lleis que, aprovades al Parlament, s'han de considerar constitucionals, com la de Memòria Històrica, l'exhumació de la mòmia de Franco, i crec que contra la prohibició de beure i conduir, fumar en llocs públics... I fan propostes anticonstitucionals i ningú els denuncia al Suprem, com acabar amb les autonomies; retornar a l'Estat els poders cedits; aplicar a tota Espanya la mateixa llei d'educació; fins i tot, volen aplicar novament i permanent l'article 155 en Catalunya, que no ho permet la Constitució, sinó és excepcionalment. Tanmateix es passen la Constitució pels collons, que la invoquen com a paraula de Déu, depèn de cada ocasió. Quina pena que Borrell tinga tantes coincidències amb aquests polítics, que jo dic franquistes i Susana Díaz ha batejat de «derecha rabiosa».

Finalment, com els cinc són tan donats a «afirmar» quan parlen, he pensat que això els ve de la veu de comandament: firmes! Són tan superbiosos i narcisistes com molts militars. Borrell, a més, ha fet la trampa d'Abengoa; Casado les dels màsters...

Anay Nou, les mateixes estafes (III)

Any nou, les mateixes estafes (III)

Dilluns, 21 de gener de 2019. Diari La Veu

EL FUTBOL

L'esport de masses mundial
és el futbol, tothom ho diu,
i és molt extens i general
i és molt més provocatiu,
del que seria normal i moral.

Els clubs mouen milions,
més dels que tothom sap
i a ningú li cap al cap,
que tantes transaccions,
transmissions i comissions,
siguen totes tan "legals"
i visades per la hisenda.
Hi ha molt de fatxenda
fent negocis personals.
I quin paper és el del soci?
El soci mut i a la gàbia,
o siga a pagar i a callar,
rosegar-se les ungles de ràbia
i anar al bar a protestar.
I això sí, si guanyen la Copa
o la Champions o la Lliga,
fer el paper de la tropa
... i passar per la taquilla.
Uns paguen i altres cobren,
pels jugadors estem d'acord,
però hi ha directius que sobren,
que tot ho fan pels diners
i no són pocs, que en són milers
i què fa el soci? Doncs, el sord.

Avui ho deixem ací,
perquè ja no tinc més temps,
he tingut un contratemps
i he perdut tot el matí.
La setmana que ve parlarem
de negocis i d'empresaris,
grans superfícies, unes legals
i altres no tant, i a l'extrem
molts mafiosos milmilionaris.

Any nou, les mateixes estafes (II)

Dilluns, 14 de gener de 2019  DIARI LA VEU

Avui van, primer, els estats
dels cacics i potentats,
de les classes dirigents,
dites també autoritats.
Creats pel control de la gent
i dels pobles conquistats,
els estats fan les guerres
d’on trauen molt de profit,
cada vegada més terres,
or i béns, i amb les desferres
s’omplen vaixells i gerres.
Amb les tretes dels bandits
han conformat els imperis
i llancen tot d’improperis,
d’amenaces i despits,
d’exilis i captiveris
als qui no els fan els llits.

No confondre amb les nacions,
dels pobles i llurs cultures,
amb ses llengües, tradicions,
fracassos i bonaventures,
amb una història i un passat
i un futur que volen lliure,
perquè la nacionalitat
és per a gaudir i viure
i no per ser-hi subjugat.
La nació o és independent
o és que l’han esclavitzada,
i el poble o és valent
o és un poble en retirada.

I a continuació, els partits,
on hi ha de bons i d’honrats
i altres molt remalparits,
que viuen de fer forats
a l’erari, als pressupostos,
a canvi de sucar-hi els dits.
Comencem pels més honestos,
que no tenen corrupció,
lamentablement aquestos
són una excepció
i acabaríem molt ràpid
fent-ne la relació.
Fer la llista dels corruptes
seria una llista més llarga,
i en això ja no hi ha dubtes:
seria llarga i amarga.
La solució potser seria
responsabilitzar els partits
perquè sols així es podria
fer fora els desvergonyits.

Dilluns que ve va el futbol,
i les grans empreses també,
perquè ens toquen el flabiol
abusant de la nostra fe.

Tercera carta a Manolo

Estimat amic Manolo. He deixat passar tot el munt de festes, abusos, dispendis i fartaes, abans d’escriure’t aquesta tercera carta, malgrat que frissava de fer-ho, per donar-te algunes novetats interessants dels nostres amics i dels records que en vénen al cap. A la nostra edat, tenir records són el preludi que tot s’acaba. Crec que quan les persones comencem a recordar massa coses passades, com moltes vegades són records insofribles, ens entren les malalties que ens els fan oblidar. No dic que una cosa, les ganes d’oblidar, siga la conseqüència de cap malaltia especialment degenerativa, però com a mínim coincideixen; potser serà la Divina Providència? Deixem-ho córrer, Manolo, perquè no som metges i el que ens toca és fer el que ens manen i muts i a la gàbia.

Tornant a les festes, recordaràs que a mi mai m’han agradat, especialment les que tenen o acaben tenint un contingut “comercial”, que ja són gairebé totes. I ja que passe de festes i de felicitar ningú, he arribat al punt que la gent també passa de mi i és millor així, perquè jo no conteste cap wasthsApp (no sé ni com fer-ho) i sempre em quede amb la sensació d’ésser un poc maleducat. Quan tot funcionava mitjançant sobres i segells, que els carters duien a casa al cap d’uns quants dies, si que m’agradava enviar correus i en feia de molt graciosos, com l’any que rebéreu la silueta d’un avet retallat en una cartolina gruixuda, tan retallat que les branques punxaven, de manera que tots els carters que n’hagueren de repartir, patiren la seua dosi; les felicitacions arribaven, perquè totes duien el corresponent segell i els carters tenien l’obligació de repartir-les per això. Encara guarde correus de tot el món, que testimonien coses estranyes. Ja saps que jo sempre tenia amigues per l’estranger.

Recordaràs la neozelandesa que es presentà en ma casa i que mon pare, que no l’entenia, invità a quedar-s’hi. Ella acceptà, yes, thank you very much i s’hi quedà tota una setmana horrible. Com jo no sabia què fer amb ella, la vaig portar a la Facultat, on tots li déieu l’antípoda, fent molta conya, perquè era molt lletja. Quan la vaig presentar al catedràtic de Geografia, don Antonio López Gomez, que no es reia mai ni per saber morir, com estava encuriosit, em va dir molt sincerament: oiga, Iusuf,  esta antípoda es mas fea que jo. Com l’interès de l’antípoda era anar a Sevilla a aprendre flamenc, marxà i ja no vaig saber res més d’ella.

Em trobí l’altre dia amb Glòria i Paqui, que continuen vivint tan felices i amb harmonia. Recorda que Paqui fou un dels meus amors impossibles, perquè jo sempre he tingut predilecció per intentar les més difícils, sense cap possibilitat d’èxit, evidentment. Parlàrem precisament de la disbauxa de les festes, de la invitació al consumisme més boig, que prediquen i practiquen els polítics de tots els colors. Paqui, especialment, estava més indignada que nosaltres dos: mira el que fan els polítics, perquè els voten. A quanta gent pobra se’ls podria pagar la llum ara a l’hivern? Glòria, més aguda i més pausadament, ens explicà que encara era pitjor tot el tema de les joguines dels xiquets i les xiquetes, des del fet que n’hi haja que són clarament sexistes, a que hi haja joguines bèl·liques… I féu un retret als ecologistes, perquè no els ha llegit protestar del dispendi i de la contaminació per les tones de cartró i de papers que es consumeixen innecessàriament. Com sempre, la Glòria continua tan engrescadora.

Parlant de gresca. Saps de qui em vaig recordar l’altre dia? No t’ho creuràs: de Gonçal i la broma superpesada que li vam fer la nit que sopàrem, vespres de la seua boda, i el deixàrem en un vagó que sortia cap a Madrid, a la matinada. El pobre es despertà a Almansa, amb el fred que feia i hagué d’esperar el primer tren del matí per a tornar a València… Ens ho perdonà, perquè a ell també li agradaven les bromes d’aquests tipus i perquè, aleshores, érem així de joves i de salvatges.

La meua nora m’ha escrit des de Mallorca, perquè un amic seu, que llig SAÓ, s’ha intrigat amb el comentari que et vaig fer de l’antic líder Rotger (cognom) i s’ha compromès a cercar-me la seua adreça. Tinc interès a saber els detalls de la denúncia al TOP que li posà la policia franquista. M’ha alegrat molt saber que la revista degana en català de tot el P.V. la lligen a Mallorca, de la mateixa manera que em disgusta, com saps, que ningú llija el Temps, revista groga i poc de fiar. Recorda que ja t’expliquí la meua ruptura amb el tal Eliseu Climent, que és l’amo, al qual li vaig fer un vade retro Satanàs, per a tota l’eternitat. Crec recordar que et vaig deixar tan convençut que tu també trencares palletes amb ell i crec que moltíssima gent que em coneix, també em feren cas i per això, haver-los advertit del meu antic error em reconforta, com una manera de refer el mal que vaig cometre en el seu moment, convencent-los de tot el contrari que pense ara.

Mira els tombs que pega el món. Te’n recordes de Toni, el germà de Loli, que aparegué un dia entusiasmat amb el feixisme, llegint Hitler, Primo de Rivera i discursos de Franco? Quin ensurt el de Loli i dels seus pares. Recorda que el duguérem a esmorzar al Saler i que el vam capgirar. El trobí l’altre dia i prenguérem un café i ho recordàrem i ell em digué que ell ara podria estar apuntat a Vox, si no ens haguérem encarregat tu i jo de la seua ànima en pena. Doncs, mira per on, el seu fill més petit s’ha fet capellà i ara viu per la Safor fent missa i confessant beates. Toni parla molt bé d’ell, que usa el català a l’església, que participa en totes les mogudes socials. Li he dit que si algun dia passe per Gandia m’acostaré a saludar-lo i que també t’ho diré a tu.

Hem de començar a organitzar seriosament el dinar de què venim parlant darrerament. A més dels qui ja estem en el tema, haurem de localitzar algú més. Jo crec que un bon lloc, però a la primavera, pot ser un motor a Silla, vora l’Albufera i menjar-nos un bon allipebre, o un bon arròs en perol, com els que ens féiem fa anys. Recorda l’any que Manolo (Manolon) caigué a un sequiol. No ens oblidarem que el licor ja el té Pep, heretat del tio Faustí per a nosaltres. Si volem fer el dinar ara, haurà de ser en un restaurant i hem de pensar-nos-ho.

Una besada a Conxa, de la qual no em parles mai i supose que és perquè està molt bé. Les dones són més fortes que nosaltres. Maria José, els fills i els néts estan molt bé. Cuida’t. Jo m’acomiade com Sèneca: si vales, bene est; ego valeo; o com tant li agradava a l’Arrue, salut i república; o al Rafa, salut i força al canut, quan li férem creure que ací el canut era el que a Huelva la “pisha”…

Publicat a SAÓ  el 10, gener de 2018

Any nou, les mateixes estafes

Dilluns, 7 de gener de 2019 DIARI LA VEU

 

Res ni és veritat ni mentida,
perquè depèn del mirall
amb què hom mira la vida.
Una gran veritat, aquesta,
de filosofia i de moral.
Per a tots res no és igual,
ni tothom hi va de festa:
uns mengen els millors trossos
i els altres rosseguen els ossos.
Aquesta és la trista història
de tota la història mundial
i per això les grans estafes
són un frau monumental
internacional i sense final.
N’he triades mitja dotzena,
que versaré a poc a poc,
veurem quina fa més pena
i quina dóna més joc.
Les versaré de dos en dos
i ho faré molt bel·licós
i a qui li pique..., ja té faena.
La primera és sobre Déu
i els encarregats dels resos,
perquè la gent sempre creu
que tot allò que no veu
i els paradisos promesos,
depenen de rectors i frares,
de pastors, monjos i lames,
rabins, ulemes, bruixots...,
que s’omplen els cistells
(bons són ells!).
Amb ídols, tòtems, tabús,
els dimonis, el ritual,
els pecats i les “dimònies”,
les estranyes cerimònies
i al remat amb tant d’abús,
que costen un dineral,
al poble ingenu i il·lús,
ells van arreglant-se el sac
sagrat, on tot hi cap.
La segona són els banquers,
o l’estafa dels diners,
el que diem el capital.
Un “mecanisme” infernal
que usa dels nostres doblers,
estic parlant de la banca,
que crea crisis i les tanca,
segons el que més els convé,
que arruïnen els humils
i fins i tot els fan malbé,
i fan més rics els amics.
Un negoci brut i obscè,
d’homes sense cor i inics,
que manen més que el govern,
i el fan ballar ballar al seu gust.
El sistema és molt injust
i això si que és l’infern.
La setmana que ve,
parlarem d’Estats i partits.
No us ho perdeu, perquè
va de lladres, malparits
i de gent de bona fe
però amb caps enterbolits.