dijous, 10 de gener de 2019

Tercera carta a Manolo

Tercera carta a Manolo



Estimat amic Manolo. He deixat passar tot el munt de festes, abusos, dispendis i fartaes, abans d’escriure’t aquesta tercera carta, malgrat que frissava de fer-ho, per donar-te algunes novetats interessants dels nostres amics i dels records que en vénen al cap. A la nostra edat, tenir records són el preludi que tot s’acaba. Crec que quan les persones comencem a recordar massa coses passades, com moltes vegades són records insofribles, ens entren les malalties que ens els fan oblidar. No dic que una cosa, les ganes d’oblidar, siga la conseqüència de cap malaltia especialment degenerativa, però com a mínim coincideixen; potser serà la Divina Providència? Deixem-ho córrer, Manolo, perquè no som metges i el que ens toca és fer el que ens manen i muts i a la gàbia.

Tornant a les festes, recordaràs que a mi mai m’han agradat, especialment les que tenen o acaben tenint un contingut “comercial”, que ja són gairebé totes. I ja que passe de festes i de felicitar ningú, he arribat al punt que la gent també passa de mi i és millor així, perquè jo no conteste cap wasthsApp (no sé ni com fer-ho) i sempre em quede amb la sensació d’ésser un poc maleducat. Quan tot funcionava mitjançant sobres i segells, que els carters duien a casa al cap d’uns quants dies, si que m’agradava enviar correus i en feia de molt graciosos, com l’any que rebéreu la silueta d’un avet retallat en una cartolina gruixuda, tan retallat que les branques punxaven, de manera que tots els carters que n’hagueren de repartir, patiren la seua dosi; les felicitacions arribaven, perquè totes duien el corresponent segell i els carters tenien l’obligació de repartir-les per això. Encara guarde correus de tot el món, que testimonien coses estranyes. Ja saps que jo sempre tenia amigues per l’estranger.

Recordaràs la neozelandesa que es presentà en ma casa i que mon pare, que no l’entenia, invità a quedar-s’hi. Ella acceptà, yes, thank you very much i s’hi quedà tota una setmana horrible. Com jo no sabia què fer amb ella, la vaig portar a la Facultat, on tots li déieu l’antípoda, fent molta conya, perquè era molt lletja. Quan la vaig presentar al catedràtic de Geografia, don Antonio López Gomez, que no es reia mai ni per saber morir, com estava encuriosit, em va dir molt sincerament: oiga, Iusuf,  esta antípoda es mas fea que jo. Com l’interès de l’antípoda era anar a Sevilla a aprendre flamenc, marxà i ja no vaig saber res més d’ella.

Em trobí l’altre dia amb Glòria i Paqui, que continuen vivint tan felices i amb harmonia. Recorda que Paqui fou un dels meus amors impossibles, perquè jo sempre he tingut predilecció per intentar les més difícils, sense cap possibilitat d’èxit, evidentment. Parlàrem precisament de la disbauxa de les festes, de la invitació al consumisme més boig, que prediquen i practiquen els polítics de tots els colors. Paqui, especialment, estava més indignada que nosaltres dos: mira el que fan els polítics, perquè els voten. A quanta gent pobra se’ls podria pagar la llum ara a l’hivern? Glòria, més aguda i més pausadament, ens explicà que encara era pitjor tot el tema de les joguines dels xiquets i les xiquetes, des del fet que n’hi haja que són clarament sexistes, a que hi haja joguines bèl·liques… I féu un retret als ecologistes, perquè no els ha llegit protestar del dispendi i de la contaminació per les tones de cartró i de papers que es consumeixen innecessàriament. Com sempre, la Glòria continua tan engrescadora.

Parlant de gresca. Saps de qui em vaig recordar l’altre dia? No t’ho creuràs: de Gonçal i la broma superpesada que li vam fer la nit que sopàrem, vespres de la seua boda, i el deixàrem en un vagó que sortia cap a Madrid, a la matinada. El pobre es despertà a Almansa, amb el fred que feia i hagué d’esperar el primer tren del matí per a tornar a València… Ens ho perdonà, perquè a ell també li agradaven les bromes d’aquests tipus i perquè, aleshores, érem així de joves i de salvatges.

La meua nora m’ha escrit des de Mallorca, perquè un amic seu, que llig SAÓ, s’ha intrigat amb el comentari que et vaig fer de l’antic líder Rotger (cognom) i s’ha compromès a cercar-me la seua adreça. Tinc interès a saber els detalls de la denúncia al TOP que li posà la policia franquista. M’ha alegrat molt saber que la revista degana en català de tot el P.V. la lligen a Mallorca, de la mateixa manera que em disgusta, com saps, que ningú llija el Temps, revista groga i poc de fiar. Recorda que ja t’expliquí la meua ruptura amb el tal Eliseu Climent, que és l’amo, al qual li vaig fer un vade retro Satanàs, per a tota l’eternitat. Crec recordar que et vaig deixar tan convençut que tu també trencares palletes amb ell i crec que moltíssima gent que em coneix, també em feren cas i per això, haver-los advertit del meu antic error em reconforta, com una manera de refer el mal que vaig cometre en el seu moment, convencent-los de tot el contrari que pense ara.

Mira els tombs que pega el món. Te’n recordes de Toni, el germà de Loli, que aparegué un dia entusiasmat amb el feixisme, llegint Hitler, Primo de Rivera i discursos de Franco? Quin ensurt el de Loli i dels seus pares. Recorda que el duguérem a esmorzar al Saler i que el vam capgirar. El trobí l’altre dia i prenguérem un café i ho recordàrem i ell em digué que ell ara podria estar apuntat a Vox, si no ens haguérem encarregat tu i jo de la seua ànima en pena. Doncs, mira per on, el seu fill més petit s’ha fet capellà i ara viu per la Safor fent missa i confessant beates. Toni parla molt bé d’ell, que usa el català a l’església, que participa en totes les mogudes socials. Li he dit que si algun dia passe per Gandia m’acostaré a saludar-lo i que també t’ho diré a tu.

Hem de començar a organitzar seriosament el dinar de què venim parlant darrerament. A més dels qui ja estem en el tema, haurem de localitzar algú més. Jo crec que un bon lloc, però a la primavera, pot ser un motor a Silla, vora l’Albufera i menjar-nos un bon allipebre, o un bon arròs en perol, com els que ens féiem fa anys. Recorda l’any que Manolo (Manolon) caigué a un sequiol. No ens oblidarem que el licor ja el té Pep, heretat del tio Faustí per a nosaltres. Si volem fer el dinar ara, haurà de ser en un restaurant i hem de pensar-nos-ho.

Una besada a Conxa, de la qual no em parles mai i supose que és perquè està molt bé. Les dones són més fortes que nosaltres. Maria José, els fills i els néts estan molt bé. Cuida’t. Jo m’acomiade com Sèneca: si vales, bene est; ego valeo; o com tant li agradava a l’Arrue, salut i república; o al Rafa, salut i força al canut, quan li férem creure que ací el canut era el que a Huelva la “pisha”…

Publicat a SAÓ  el 10, gener de 2018