dimecres, 31 de juliol de 2019

RIBÓ I EL BARRI DE L'AGULLA

Ribó i el barri de l’Agulla

 M’he trobat, caminant per València i de sobte, com si fos un somni, un barri inesperat, el de Costureres o de l’Agulla, amagat darrere de l’avinguda del Cid, entre edificis alts, anodins i amenaçadors, amb la marca urbanicida de les desgràcies que ha patit València, des de fa tants anys. Són cinc carrers, amb 55 cases unifamiliars i íntimes, d’arquitectura popular valenciana, molt ben conservades, que es resisteixen a desaparèixer, malgrat els edificis que els han edificat posteriorment a ells, constrenyent-los i tapiant-los les entrades i sortides. El barri és una joia urbana, que sobreviu malgrat tot.

Són poca gent, pot ser que uns 200 habitants, i em diuen que se senten molt decebuts amb l’ajuntament, que els té abandonats (les oliveres i tarongers dels carrers, sense ni esporgar, són la prova evident). Ribó deia que seria l’alcalde dels barris, però a nosaltres no ens fa ni cas, em diuen. Els demane si el PP els en feia de cas i resulta que tampoc. Crec que com no tenen cap associació i en són pocs, als polítics, ni de dretes ni d’esquerres, no els lleven la son. Opine que l’ajuntament actual ha de declarar aquest conjunt urbanístic Bé d’Interès i ocupar-se’n de la seua atenció i preservació i per això els dic que tornarem a posar-nos en contacte per a fer alguna cosa.

 


ELS POLÍTICS SÓN DE FIAR?

 A la vista del que estem veient, els polítics no són de fiar i per això, la gent sol tenir molt mala opinió de la casta (ara que Iglesias ja no ho diu, ho faré jo, incloent-lo també en la classe) perquè prometen molt i després no fan res i sols volen augmentar-se els sous; això és el que diuen. Al llarg dels anys d’història d’allò que diuen Espanya, estem tan escarmentats, i especialment dels darrers vuitanta anys de malifetes increïbles, franquisme, transició i democràcia incloses, que està justificada tanta desconfiança. 

Davant dels darrers espectacles per a pactar, formar governs i posar-se a treballar, que és la feina a què es comprometeren i per a la qual els elegírem, crec que al veïnat no els falta raó. I malgrat que diferenciem, que els de l’esquerra s’ho han dit tot a la cara, sense pèls a la llengua, els socialistes contra els podemites i al revés, el fet és que els intents de formar govern no han arribat a rams de beneir, per ara. Contràriament han tingut més èxit la dreta i l’extrema dreta, que no han ensenyat tant les vergonyes i que, segurament perquè són més espavilats i pragmàtics, han acordat com repartir-se el botí (reivindique que el primer que emprà l’expressió “repartir-se el botí” vaig ser jo en aquestes pàgines de SAÓ, referint-me al trio de la plaça Colon). Els tres partits han estat fent comèdia, uns millor que altres, i semblava que fins i tot alguns estaven una mica fotuts, però, sota mà, el que feien eren comptes, a veure de quina manera treien més profit al “negoci”, és a dir, a la negociació; però açò és un altre tema.

En qualsevol cas, la realitat és que els polítics no se’n refien els uns dels altres i això és una llei universal i crec que això no és dolent, sinó una possible garantia perquè els governs no siguen com casa Pepe. Fins i tot crec que les majories absolutes s’havien de prohibir per llei, perquè en el món de les castes és millor afeblir els més poderosos i obligar-los a pactar amb altres, que no deixar-ho tot en les mateixes mans. La prova que tinc raó són els governs de majories absolutes del PP i del PSOE, que han estat tan perniciosos.

Hem de parlar del pacte que han de formar, els socialistes, les unido-podemites, els regio-nacionalistes perifèrics i els independentistes, per a governar Espanya; excloses les dretes, no queda altra solució que aquest contuberni. Tractant de dir en poques línies el que en pense, jo sempre he defensat aquest gran pacte ampli, democràtic, essencial i fins i tot irònic, perquè salven Espanya els qui menys la “volen”. Però, com han de pactar? Primer, és necessari que repartisquen els càrrecs i els ministeris i que acorden el programa de govern, que és el que més interessa.

L’espectacle de Sanchez contra Iglesias, i a l’inrevés, ha d’acabar, per absurd i tòxic. Iglesias s’ha passat en les seues exigències i gosadia i Sànchez en la seua mesquinesa i temor, uns i en altres, en la desconfiança mútua. Quan es fa un pacte, tothom ha de cedir i, en aquest cas, crec que és molt senzill si els podemites amainen la seua voracitat i si els socialistes afluixen el mos i si uns i altres comencen a donar-se crèdits, en lloc de descrèdits, la cosa pot començar a funcionar. No cal que ho facen cegament, però almenys de manera prudent, que deixen de fer estupideses.

És així com es fa a tot el món. Jo que protagonitzí a Silla el pacte més difícil del circ pactoral, (Bloc, UV, EU i PP, en total nou regidors; contra vuit de Verds i PSOE), en done fe. Curiosament, jo era l’únic regidor del Bloc i vaig ser l’alcalde, durant quatre anys; els altres quatre l’alcaldessa fou d’EU, que també era única regidora; en l’oposició hi havia els Verds i el PSOE, o siga vuit. I varen ser dues legislatures que encara es recorden al poble. M’oferisc a Sanchez i a Iglesias per a arreglar-los un poc i de franc.

Si finalment signen cap pacte, que sàpiguen que l’enemic el tindran fora de casa i en la dreta i no dins, perquè els facinerosos exerciran un control obsessiu sobre ells i no els en perdonaran cap ni una. A la dreta els serà més fàcil que ho fou a l’esquerra, empaitar el nou govern, dia i nit, perquè comptaran amb la complicitat dels seus amics fiscals, jutges i policies (el villarejos no s’acabaran mai, ni els fiscals i jutges franquistes), que ara sí que seran diligents, per a actuar contra qualsevol relliscada esquerrana, per simple que siga. Aquests saben formar trames i complots, en què s’han exercitat durant els anys que governaven i dirigien “las fuerzas del estado” i la judicatura durant el franquisme i després. Per tant, l’esquerra no es pot permetre perdre el temps i si poden arribar al pacte definitiu durant agost, millor. L’11 de Setembre i la sentència contra el Procés així ho aconsellen…

Finalment crec que haurien de pensar que el pacte que inauguren ara pot durar unes quantes legislatures, les suficients perquè es consoliden les mesures reformistes que han promès, perquè substituïsquen tantes lleis negatives de la dreta… i perquè, finalment, veiem Franco fora del Valle de los Caidos… Contràriament, si fracassen ja poden pensar que l’alternativa serà el trio de la plaça de Colon i que tornaran a passar molts anys abans que no tinguem una altra oportunitat com la d’ara. I que pensen que mentre una part del món va caient en mans del feixisme o parafeixisme (Trump, Bolsonaro, Salvini, Johnson…) estaria molt bé que Espanya es fes forta al costat de les democràcies. Amen.

dilluns, 15 de juliol de 2019

LES CARES DE LA GENT POLÍTICA

EL REPUNT  nº 3                                                     

LES CARES DE LA GENT POLÍTICA
 
Sempre s’ha dit que la cara és l’espill de l’ànima i observant algunes dels polítics i de les polítiques, pot ser que siga així. Jo me n’he fixat i n’hi ha una líder madrilenya amb cara de bruixa, que quan acluca un poc els ulls i insinua un somrís, a mi em fa por i em recorda una promesa que vaig tenir (jo encara no havia fet la mili), que finalment resultà que sí que era bruixa i per pèls me’n lliurí. Entre les cares dels líders n’he vistes de papa-mosques, de somiatruites, d’energúmens, de macarrons…

Com al cap de tants anys s’ha comprovat que no ens podem fiar de tots els polítics ni de totes, sobre tot perquè no sempre tenen les mans netes i perquè en general menteixen més que alenen, crec que hauríem de fixar-nos-hi més i escodrinyar-los les cares a fons. Al cap i a la fi, això és el que fan ells i elles amb tots nosaltres, que ens escodrinyen tot el que poden, per a triar quines coses ens han de dir per a ensarronar-nos millor…i per a papar-se’ns millor, com volia fer el llop a la Caputxeta.

EL VATICÀ ÉS FRANQUISTA?

Jo no tinc cap dubte que el Vaticà és franquista i, encara més, que és espanyolista i anticatalanista. A més a més, crec que aquell minúscul Estat papal, que és el negoci més segur i productiu del món, tenen un pacte de no-agressió amb els governs de Madrid (el Concordat), excepte durant els breus anys republicans. En general, podríem dir que l’església i Espanya estan perillosament amistançats. Com diuen que ací hi ha democràcia (?) i no n’hi ha al Vaticà, perquè allò és una teocràcia, la relació és estranya i dubtosa, i per això cal preguntar-nos per què ningú no fa res per acabar amb una relació tan adúltera. Aquesta és una pregunta cabdal, que ara haurien de resoldre els socialistes i els partits que hi pactaran. Mentrestant, com ningú no s’ho pren seriosament i hi posa remei, els bisbes van tirant de veta i cobrant lloguers i entrades; el poble va pagant.

És vergonyós que els bisbes no paguen impostos de res, que s’autoinscriguen als registres de la propietat, solars, edificis, carrers i places, cementiris, pisos, col·legis que són negocis, etc. Ho poden fer per obra i gràcia de Franco i d’Aznar, que els ho autoritzaren, malgrat que Jesús va aclarir, quan li preguntaren si era just pagar els impostos al govern, que donaren a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. Aquest manament diví, l’església l’ignora sistemàticament en el nostre cas. En realitat, l’església no creu tot el que predica: el que fan és un negoci sant i punt!

I per què és franquista, l’església? Per què s’entesta a donar suport a la família dels franquitos i no a les lleis del Parlament? Doncs, perquè els anà molt bé amb el dictador a qui li deuen una immensa gratitud. A més a més, Franco era creient defensor de la fe, tant que l’entraven a missa sota el pal·li reservat a l’Hòstia. Conten que Pinochet també ho volia fer i com li digueren que sota pal·li sols anava l’Hòstia, protestà al Papa; la resposta fou que Franco non é l’Ostia sagrata, ma é la re-ostia, capiti? Als dos els perdonaren tota la repressió que feren, els robatoris i els crims, de capellans afusellats inclosos.

Sobre l’espanyolisme de l’església, l’explicació és la conxorxa que han mantingut al llarg de la història, que els ha resultat tan profitosa. El pacte era i és do ut des, et done perquè tu em dónes. D’aquest contuberni, nosaltres (ja sabeu, els països catalans) hem estat exclosos, o millor dit, en part, perquè donar sí que n’hem donat però sense rebre res a canvi (ens han deixat espigolar i prou). El negoci començà amb els tristament famosos Reis Catòlics i continuà amb els Àustries, els Borbons, Franco i tots els governs de la “democràcia”. Mireu si ho hem tingut pelut, tants anys!

I encara ho tindrem més pelut per les pors dels socialistes a enfrontar-se amb el Vaticà. Acabem de veure-ho, quan l’ambaixador del Papa (nunci apostòlic) ha defensat Franco, l’ha santificat i ha defensat que no el treguen del Valle de los Caidos. El govern s’ha limitat a protestar un poc… i mut i a la gàbia. Com a mínim havien d’haver-lo expulsat i demanat explicacions al Vaticà, perquè tinguen en compte, quan envien un altre nunci, que no siga un altre franquista!

I si el Vaticà és espanyolista, això vol dir que és anticatalanista? Per descomptat, que ningú no ho dubte pas; i antivalencianista, que és la mateixa cosa. Malgrat que de València foren els Borja papes i sants; sant Lluís Beltran; sant Vicent Ferrer; el bisbe Rafael Sanus; el canonge Espasa; don Alfons Roig Izquierdo… I les santes Isabel de Villena; la beata Pepa Inés de Benigànim… Malgrat tota la nòmina santa, en la qual no he inclòs cap nom de les altres terres de llengua catalana, al Vaticà no se’ls ocorregué altra cosa que enviar-nos a València el cardenal Canyissars, que s’ha de tindre barra. Confie que algun lector de Saó tindrà la curiositat de fer una llista santoral més llarga i territorialment completa, i que inclourà més dones, en compliment del desideràtum de fer visibles les dones en aquest món de mascles. Si algú fa la llista, la podrem fer arribar al papa d’ara, a veure si comencen a tenir-nos més respecte… i, per començar, fan les misses en valencià.

Finalment vull manifestar la meua alegria d’haver retrobat un bon amic, un excel·lent professional i una gran persona, Vicent Carbonell, que em suportà i ajudà magníficament durant la meua alcaldia, fins i tot perllongant el seu treball de secretari municipal durant tot el meu mandat. Vull enviar-li el meu agraïment i una abraçada des de SAÓ, que lligen molts dels seus amics i familiars, d’Algemesí i de fora.

dilluns, 1 de juliol de 2019

BUFES DE PATO A L'ESPANYOLA

EL REPUNT  nº 2                                                            
Les picabaralles entre els tres partits de la dreta no tenen major importància, perquè són discussions familiars pel botí i finalment es posaran d’acord i la sang no arribarà al riu.

LA COLAU I VALLS

L’Ada Colau és una bufona, que mai no t’aclareixes amb ella, diuen. No sé, però de moment, bufona rima amb Barcelona i ella hi mana, cosa que no ha pogut fer Maragall. Com encara queda molt per veure i mai no se sap les voltes que pot pegar el món, el final de la pel·lícula no el sabem encara. El tema que m’importa subratllar és, per una part el fariseisme de monsieur Valls, que és un gavatx anticatalà, amb vocació de redemptorista, que ha fet una jugada de tafur del Mississipi, i per altra part el caos del poca-solta del tal Rivera, que s’ha cobert de ridícul i d’ignomínia pactant de facto amb l’ultradreta franquista, fins que Macron li ha dit: alto!

Jo sempre he mantingut la sospita que Rivera no és de fiar; també tinc la sospita si té res a veure amb els Primo de Rivera, però ningú m’ho aclareix. Així les coses, doncs, i com d’aquest costat tot sembla un frau, crec que els socialistes haurien de posar punt i final a qualsevol filtreig amb aquesta colla de vallistes i de riveristes. No se’n refie, senyor Sanchez!

BUFES DE PATO A l’ESPANYOLA

Les picabaralles entre els tres partits de la dreta no tenen major importància, perquè són discussions familiars pel botí i finalment es posaran d’acord i la sang no arribarà al riu. Si que és veritat que el tal Rivera volia menjar-se Casado i no ha pogut, i que els tres partits volien haver tret més diputats i han petat, així que tots estan molt amargats i fan cara d’això. Però el pitjor és que hagen blanquejat Vox, introduït a les institucions i format un front nacio-franquista, molt mal vist a Europa. A Rivera, a més a més, Macron l’ha cridat a l’ordre perquè no diga mentides sobre ell.

I enfront de la decidida activitat reaccionària de la dreta, què fan els socialistes que tenen por de formar cap pacte que puga fer pensar a algú que estan recuperant el front popular del 36? Sembla que sols de pensar-ho ja els entra diarrea. De tota manera, amb diarrea o sense, els socialistes no tenen més remei que arribar a acords amb Unides Podem i amb els nacionalistes perifèrics. Com no tenen més remei, que no tremolen i que es facen l’ànim que si han de governar junts durant quatre anys, hauran d’acceptar l’entrada al govern d’Unides-Podem i que l’abstenció dels nacionalistes ha de tenir un cost, que han de pagar. Com facen el que facen, igualment els criticaran, per això crec que és millor deixar-se de romanços i donar la cara.

Recuperats/guanyats el govern central i la major part de les autonomies i ajuntaments per part de l’esquerra i els nacionalismes, crec que no s’haurien de repetir alguns errors, fonamentalment les suspicàcies i les malfiances entre uns i altres. L’enemic mai no pot ser els qui treballen amb tu, o propers, sinó els qui estan enfront. Per tant, el que han de fer “els nostres” es posar-se a la feina immediatament per a canviar, modificar, millorar, substituir, totes les lleis i malifetes del PP, complint així les promeses electorals.

La llista de coses a fer és llarga, perquè la ignomínia també ho fou: la llei mordassa; la llei educativa; el finançament de les pensions; la llei laboral… I s’ha de socialitzar l’Estat amb polítiques justes i valentes, amb la millor distribució de l’erari públic; s’ha d’acabar amb les marginacions territorials, que deixen pobles i comarques buides de gent i de serveis; s’ha de fer una política rotunda en contra dels desnonaments i una política d’habitatge per a tothom. S’han de modificar les lleis en defensa de les dones i contra el masclisme. Denunciar el Concordat amb el Vaticà i fer que l’església pague com tots. Expropiar els béns immobles improductius (pisos i solars) per tal d’acabar amb l’especulació. I s’ha d’invertir en educació, a tots els nivells, en la Universitat i en la investigació. I treure la mòmia de Franco i fer justícia als assassinats pels franquistes i llurs famílies (i que el Nunci es toque la fava).

I evidentment, és peremptori afrontar la qüestió catalana i la basca, a base de negociacions, després de treure els presos polítics de la presó i que tornen els exiliats. El procés els ha fet més mal als espanyols que als catalans, com ja s’està veient en la premsa lliure d’ací i en l’estrangera i sobre tot com es veurà a Estrasburg. Pel que se suposa, l’Estat i el Suprem seran severament desautoritzats, de manera que Sanchez no haurà d’indultar ningú perquè serà la mateixa justícia que haurà de fer-ho, obligada a rectificar. Per això mateix i perquè tot no resulte tan onerós, crec que el mateix Suprem hauria d’avançar-se i dictar una sentència absolutòria, perquè sempre és millor rectificar voluntàriament que veure’s obligat a fer-ho.

I s’han de convocar referèndums de tot tipus, com passa a Suïssa; també el d’autodeterminació de Catalunya. I s’ha de modernitzar la Constitució. Tot es pot fer, o començar a fer, perquè diners n’hi ha si s’acaben els xoriços i si els pressupostos es destinen a coses productives i no a improductives com l’exèrcit, la monarquia, les fastuositats i les bufes de pato a l’espanyola.

divendres, 14 de juny de 2019

LA DRETA TOCA LA CORNETA, L'ESQUERRA, LA FLAUTA

EL REPUNT nº1    Presentació 

A SAÓ m’han acceptat i/o m’han suggerit, publicar-me una columna quinzenal, que dedicaré a reflexionar sobre aspectes de la política i de la societat especialment valencianes, però que també inclourà reflexions de més enllà de les fronteres estrictes, i fins i tot internacionals i potser que de l’estratosfera, perquè també podran ésser de temes espirituals. Hem quedat que escriuré allò que m’inspire i/o m’indigne més de l’actualitat, que ho faré com millor sé, de manera àcida i sense contemplacions, que tindré barra lliure…

Com comprendreu, estic molt content. Això és el que he fet tota la vida i ja aniré contant els problemes que m’han causat aquests escrits, sobre tots pels patums als qui he apuntat. Precisament, algunes vegades he estat censurat i fet fora per les pressions i les censures d’alguns d’aquest individus, però com he sobreviscut, no els perdré de vista i hi tornaré, si cal. Així doncs, que es toquen els collons. Una abraçada als fans i les fans.

LA DRETA TOCA LA CORNETA, L’ESQUERRA LA FLAUTA

Tot el teatre que s’ha organitzat per totes bandes, després de les eleccions a veure qui pacta amb qui, és/ha estat vergonyós perquè els partits discuteixen pel poder i no perquè estiguen contrastant idees ni programes, discuteixen per les vares i pels sous que comporten. Alguns somiadors pensaven que sI els C’s no volien tractes amb els voxos, la dreta fracassaria, cosa  que no ha passat. Jo ja sabia que tot era comèdia, amb les ganes que tenen de “recuperar” el que han perdut; la dreta sempre ha tingut un sentiment patrimonial del poder i sempre pensa que tot és d’ells, que el govern els correspon, per la gràcia de Déu (Franco era caudillo per això). En efecte, semblava que els tres partits de la dreta una i trina, estaven barallant-se, fins que han tocat la corneta: “ tara-ri, ti-tí, a repartir-se el pastís” i tothom s’ha posat a la feina.

L’esquerra, per la seua banda, no toca la corneta, sinó la flauta i moltes vegades desafinant. A Madrid, per exemple, ha hagut la doble oferta de Mas Madrid (Manuela-Errejon) i de Podem (Iglesias) i ho han perdut tot. Iglesias ja fa estona que ha perdut l’oremus i finalment, va posant la gamba. La sort que té aquest il·luminat és que Pedro Sanchez el necessita. En general, a l’esquerra hi ha molt de bocamoll que quan toca ajuntar-se, es desuneix. La pèrdua de Madrid, d’algunes autonomies i de molts ajuntaments, per culpa de la falta d’unió, hauria de fer-nos reflexionar i pensar si tenim remei, o si tot és irremeiable.

I hi ha un altre aspecte a tenir en compte, que és més greu. Mentre la dreta sí que ha format un front patriòtico-franquista per a treure l’esquerra i especialment els nacionalistes, de les institucions i no se n’amaguen de dir-ho, a l altra banda, a la d’ací, els socialistes tenen temor que formant cap pacte amb segons qui, algú puga pensar que estan organitzant un front popular, i els entra la diarrea. Precisament és això el que fa falta, un front popular.

Curiosament o no, la dreta i l’esquerra espanyoles coincideixen en l’aversió als nacionalismes català i basc. I és la insistència de la dreta a desqualificar els nacionalistes la prova de la por que ens tenen, cosa que hauria de ser un element positiu perquè els socialistes es replantegen i superen els seus temors. Els problemes “territorials” d’aquest Estat, històricament malforjat i inacabat, sols els poden solucionar els socialistes amb els nacionalistes, no en contra d’aquests. La dreta espanyola és profundament centralista i obcecadament franquista i revengista i no té cap possibilitat, doncs, de resoldre el problema històric de la diversitat de l’Estat. A més a més, la dreta està per la privatització i pel lucre, per les restriccions dels drets democràtics i socials, per l’espanyolitat més tronada, pel nacionalcatolicisme…  la dreta espanyola està lluny de poder ser homologable amb la dreta europea, com s’està demostrant als tribunals de la corrupció.

Els socialistes, doncs, haurien de pensar millor el que fan, perquè perdre l’oportunitat que hi haja una solució i es resolga el gran conflicte, serà imperdonable. No és demanar-los molt, però a les seues files hi ha molts burros carpetovetònics, que és creuen uns genis, i això ho complica tot. En definitiva que els socialistes i els partits a la seua esquerra han d’entendre que menystenir o menysprear els nacionalistes és negatiu. S’imposa el realisme i el pragmatisme i ara que tenen un president que és temerari però sap jugar bé i que ha collat barons i baronessa, no aprofitar-ho per avançar un poc, és un greu error, que no s’entendrà mai.

Ara mateix és la tarda del dijous 13 de juny, a dos dies del consumatum est electoral i jo apostaria (jo faria) perquè Junts per Catalunya i Esquerra Republicana votaren a favor de la investidura de Pedro Sanchez, que ja compta amb el PNV i amb Compromís i altres vots nacionalistes perifèrics. I a continuació duria el tema del judici del procés, dels presos polítics i dels exiliats a Europa, que ens donarà la raó. Seria una bona manera de “col·laborar” a posar fi a l’aberració que estem vivint. La dreta una i trina protestaria, i què?

dilluns, 10 de juny de 2019

IX CARTA A MANOLO

IX CARTA A MANOLO

Silla, 9 de juny de 2019

Estimat Manolo, amb aquesta carta pose fi a la sèrie que iniciàrem el passat 3 de desembre, amb la benevolència de SAÓ que les ha publicades, les quals han servit per a recompondre les nostres converses públicament. Ara ho podrem continuar fent, però directament i sense publicar-les. Molts amics nostres i coneguts s’han posat en contacte amb mi, recordant-me coses passades i amb alguns he intercanviat alguns correus.

Supose que a hores d’ara estaràs, com tot el món, fins als collons de les maniobres dels partits per a repartir-se el pastís; jo ho estic, no sé si més empipat pel deliri de la dreta una i trina per pegar cullerada siga com siga, o per la manca d’entesa dels socialistes amb les esquerres i els nacionalistes. Massa que hem vist que els polítics són volubles i contradictoris i el que diuen avui pot fer un gir en sentit contrari l’endemà; alguns són com els saltimbanquis o, pitjor, com unes cabres boges després de menjar raïmet de pastor. Encara que els més canviants són els C’s, més o manco tots ho són. Estan parlant, discutint, dies i dies no sobre qui podrà governar millor, perquè la societat trega el millor profit, sinó qui en traurà més profit, personalment. Quin negoci!

No vull opinar sobre el resultat final de tot plegat, perquè encara que nosaltres no hem acabat tan malament i som prou coherents en totes les baralles que s’estan lliurant. La llàstima ha estat que Baldoví estiga sol a Madrid, que Sebastià, malgrat el suport d’algunes tribus ibèriques, no haja obtingut plaça en Europa i que una vegada més hàgem de lamentar que Pere Major no siga senador.

Jo, com saps, a Silla visc en la clandestinitat política, proscrit del partit. Des del meu refugi, però, puc observar el món i el poble i ací hem perdut un regidor (en teníem dos). La meua opinió, que ja avancí a alguns amics, és que els regidors (tots, la dreta i l’esquerra) han estat treballant aquests darrers quatre anys i ingènuament, per a l’alcalde socialista, més que per als seus partits, de manera que aquest, sense haver-se despentinat, s’ha dedicat a empassar-se tots els esforços i èxits dels altres. El resultat és que ha obtingut una majoria clamorosa, com mai s’havia vist al poble (de 5 regidors ha passat a 12). Jo, naturalment, estic molt decebut, perquè ja saps com he estat tota la vida treballant per consolidar el nacionalisme a Silla.

He rebut la carta que esperava, de l’alcalde del poble d’Agapet i m’explica que el trobaren mort, d’un infart, quan estava sol a casa i de nit. Aquella mateixa vesprada, l’alcalde l’havia visitat per ultimar uns detalls de la deixa de la casa a l’ajuntament per a destinar-la a alguna família forastera amb fills, perquè s’hi instal·len i treballen al poble i perquè es mantinga oberta l’escola. Em diu que el trobà molt bé i que no s’esperava que aquella seria la darrera vegada que el veuria ningú. Seguint les seues instruccions, l’han incinerat i les seues cendres les han deixades en un campet de pomeres al costat del riu, on uns anys abans ell ja havia deixat les dels seus pares, perquè el vent s’encarregara d’escampar-les arreu. Angelets al cel, els tres.

Estic preparant un viatge de tres dies, amb l’odiós AVE, o amb avió, a una ciutat concreta, que encara no hem decidit, a fer unes coses concretes: visitar un museu i una església interessants, veure amb autobús i panoràmicament la ciutat, menjar, amb prevencions, alguna cosa popular, beure algun vi de la zona, llegir els diaris locals, fer alguna foto, comprar algun llibre i alguna cosa per als néts, passejar i… cap a casa. És la manera com darrerament fem algun viatge, la dona i jo; tres dies o quatre màxim. Ja no volem veure-ho tot, sinó poc i si amb un dia més podem visitar alguna ciutat pròxima, d’acord. Ja no estem per a més trots. Encara guarde les guies de viatge que ens compràvem quan érem joves, plenes de notes, que m’esgarrifen de pensar-ho¸ com per exemple, la guia d’Egipte, te’n recordes? Teníem 24 anys quan acabàrem la carrera i corríem com les cabres.

L’altre dia estava pensant que quan érem joves i ens veiem a la Universitat, ho sabíem tot de nosaltres i ara, com ja no ens veiem, ja no ens contem res. Supose que devem tenir els mateixos problemes o pareguts: colesterol, problemes de pròstata, excés de pes, alguna apnea, algun càncer, alguna diabetis, alguna artritis, problemes de mobilitat, òptics, sordesa, problemes femenins de mames, d’ovaris… No és que estem per al desguàs, evidentment, sols per a reparacions sistemàtiques i/o puntuals, res de definitiu, encara. La qüestió és afrontar el que ens toque amb estoïcisme i resignació. Jo ja saps que m’ho organitze prou bé: faig el que em manen els metges sense dir ni piu. Pel que m’has dit alguna vegada, tu i Conxa féu el mateix.

Hi ha una cosa que sé que a molta gent de la nostra edat ens passa: que ens pixem a sobre, sense poder controlar la bufeta. L’uròleg m’ha dit que tinc una bufeta hiperactiva, o incontrolable, com els xiquets hiperactius, i m’ha receptat unes píndoles, que me la controlen, encara que, així i tot, se’m pot escapar algun esguit, cosa que dissimule posant-me una compresa, com fan les dones; n’hi ha per a homes i es poden comprar a les grans superfícies. Per què no se’n parla d’això, obertament, com si fóra res vergonyós? A mi el que em fa vergonya és pixar-me i tacar els pantalons. Així que reclame que se’n parle obertament del tema i que la seguretat social se’n faça càrrec de les compreses i que ens rebaixen l’IVA.

Ara anem marejats amb això de la declaració de la renda que, com he dit alguna vegada, és just pagar-la, però si la paguem tots! Hem sabut de les trampes que han fet els governants, sobretot del PP, furtant i evadint capitals per a no pagar a Hisenda, pagant factures en negre… Com pot ser que sols persegueixen els petits comerciants, els petits manobres, les rendes més baixes, i no controlen les rendes més altes i/o enormes, les evasions de capitals a paradisos fiscals? I com pot ser que la totpoderosa església catòlica no pague ni xapa, ni tan sols dels locals que tenen arrendats ni dels lloguers, ni paguen l’IBI, ni els permisos d’obra, les adscripcions de propietats (apropiacions), etc? Ara que ha de governar el PSOE, amb Podem o amb el seu suport, i amb el dels partits nacionalistes com Compromís, serà de veres que se suprimiran les enormes injustícies que comet l’església a l’aixopluc del Concordat i de les lleis dictades per Franco i per Aznar?

Així les coses, si jo fora Pablo Iglesias no voldria ser ministre de res, per a tenir les mans lliures i dedicar-me a fiscalitzar el govern des de l’oposició, per a obligar els socialistes a fer les coses que han promés… Podem i els altres partits d’esquerra i nacionalistes podrien ser una oposició sincera, però exigent i col·laboradora, deixant el paper d’oposició bruta, improductiva i histèrica a la dreta una i trina (PP, C’s i Vox). Tu què creus?

Una darrera reflexió-recomanació que podem fer a l’esquerra i als nacionalistes, és que el seu comportament en els governs en què participen, siga net, transparent i exemplar, exageradament inclús. Han de començar pels comportaments personals, a base de cobrar uns sous justos, de mantenir conductes virtuoses o poc escandaloses. Tot el que els ha passat als del PP, i està passant-los als jutjats, té el seu fonament en la immensa corrupció en què estaven implicats. Pense que, amb els nous governs, ja no s’ha de repetir cap altre cas de corrupció i que si algú hi posa la mà, que s’actue immediatament…

Ja sé que quan Conxa llegirà aquesta carta protestarà perquè no faig menció de la corrupció dels socialistes andalusos i de la dels convergents. També m’hi referisc a ells, només faltaria. La nit del premi Vicent Ventura aprofití que havia de llegir un discurset i vaig fer un bon repàs de les patums de casa nostra, que s’han enriquit a costa de les desgràcies de la nostra nació.

Sobre el dinar que férem al motor de Mustieles i del qual tots hem anat dient meravelles, perquè l’allipebre fou magnífic, així com l’arròs en perol… i la beguda, sobre tot les ampolles de cassalla del tio Faustí que ens guardava Pep, saps qui m’ha escrit de manera molt irritada? No podia ser cap altra que l’Àngels. Encara que li he jurat i perjurat que l’havíem estat cercant i que li havíem enviat diversos correus, que ella ni ens havia contestat, ella protestava sense atendre raons. La culpa, per tant, havia estat d’ella i finalment ho ha comprés així i m’ha confessat que estava de viatge amb un jove que l’havia embogida, i amb qui havia viscut una “passió turca…” i se n’havia oblidat del món: he volat per l’estratosfera, Pitarch, m’ha dit. En conseqüència “ens perdona”, però exigint que si organitzem alguna altra teca que comptem amb “ells dos”, o siga, amb ella i la parella del moment. Quina Àngels!

Finalment què opines de l’escàndol de les proves de matemàtiques de la PAU? Recordaràs que jo deixí de participar-hi ben aviat en les proves d’accés a la Universitat, perquè la meua opinió és que els exàmens han de servir per a aprovar els estudiants i no per a suspendre’ls i que, per tant, els encarregats de preparar les proves han d’ésser analitzats prèviament, per si estan bé o malament del cap, si tenen fòbies, si són maniàtics, si odien el món… Cap examen ha de ser tan difícil que fins i tot els mateixos examinadors, tinguen dificultats en la seua resolució, com ha passat a València.

Besades i abraçades. I salut i República.

divendres, 17 de maig de 2019

VIII Carta a Manolo

VIII CARTA A MANOLO

Silla, 17 de maig de 2019

Estimat amic, si vales, bene est, ego valeo.

Passada la primera tanda electoral, que ha acabat amb la desfeta més olímpica dels tres projectes d’Aznar (PP, C’s i Vox) i amb el triomf de socialistes, unides-podem i nacionalistes, estem a punt de revalidar aquests resultats en la segona tanda. el proper 26 de maig. Nosaltres ens trobem ben situats per a no amoïnar-nos, encara que sense confiar-nos i la nostra gent de Catalunya fa molt bé a exigir, amb tots els estira-i-arronsa que calguen, i perquè Sanchez es mulle el cul i deixe de sentir-se l’amo del món, un final raonable a la paròdia del juí del TC. Si els socialistes volen fumar la pipa de la pau ha d’ésser així. Tenint en compte que els advocats dels nostres polítics han demostrat que ho tenen tot molt ben estudiat, mentre que els jutges i fiscals espanyols van com cagalló per sèquia i fent el ridícul cada dia i per tot el món, acabarem guanyant. D’altra manera, si Sanchez intenta donar algun mal pas, com féu Rajoy, li pot passar el mateix, i que com pronosticà Joan Tardà, Catalunya siga la seua tomba. Com hi ha més dies que llonganisses, ja ho veurem. Quan?

Com uns i altres han arribat tan lluny, jo crec que aviat començarà a esclarir-se el panorama i que començarà a negociar-se una reforma de la Constitució, on els dos punts essencials seran l’organització territorial i la disjuntiva entre la monarquia o la república. També s’hauran de blindar les pensions, s’hauran de prohibir les “portes giratòries” dels polítics, suprimir el concordat amb el Vaticà, etc. La solució hauria de ser una república catalana, confederada amb les repúbliques ibèriques. Sé que a Espanya es resistiran i no voldran soltar el mos, però nosaltres tampoc haurem de cessar en les nostres exigències, tal com feren els portuguesos i les repúbliques americanes en el seu moment. Si Espanya es resisteix, continuarà perdent, com li ha passat sempre. Per la nostra part, tenim raons històriques, culturals i lingüístiques, la voluntat d’ésser lliures i els mitjans suficients per a tirar endavant en Europa, així que com deia Lenin, som una nació i totes les nacions han de ser lliures i independents.

El proper pas són les eleccions municipals, les autonòmiques (pel que ens pertoca, a les Illes) i les europees. Jo crec que els exiliats catalans obtindran l’acta europea i la immunitat, el mateix que els nostres presos polítics. També crec que el “judici” acabarà positivament per a nosaltres i que Llarena, Marchena, etc. no sabran on amagar el cap, de vergonya. També obtindrà l’acta europea Jordi Sebastià. Pel que fa al govern de Sanchez, a aquest li faran falta el vot de Baldoví, i l’abstenció dels independentistes catalans i, doncs, aquesta serà la nostra. Si tot açò, menys o manco, serà així, Casado, Rivera i Abascal, i la titella d’Aznar, quedaran amb el cul a l’aire. Què bé, Manolo!

Us agraïsc el correu felicitant-me pel premi Vicent Ventura que m’han donat. Digues-li a Conxa que jo ja sabia que si us ho hagués dit ,hauríeu vingut a l’acte, però no li ho vaig dir a ningú, perquè en realitat no estava tan content, i havia intentat que li’l donassen a altra persona. A mi ja sabeu que mai m’han agradat els agraïments ni les lloances de ningú. Allí es van llegir uns folis molt exagerats sobre mi, escrits per Paco Pérez Moragon, i rellegint-me’ls ara, m’entra més vergonya que aquella nit. Com sé que Conxa me’ls demanarà, digues-li que els he penjat en el meu blog, així com el discurset que vaig haver de preparar per a l’ocasió, bàsicament dedicat a parlar de Ventura (enguany fa vint anys que va morir).

Vaig imaginar què faria Ventura en les circumstàncies electorals que estem vivint. Jo l’imaginava molt crític amb algunes coses, especialment amb els divismes i les hipocresies d’alguns. Recordí que ell era molt generós i no demanava res a canvi de res. Com vaig dir que ell no feia com alguns patums “nacionalistes” que s’han lucrat, amb l’excusa de les desgràcies del País, tothom entengué perfectament que em referia als pujolistes i concretament a Eliseu Climent. Evidentment, això volia dir. A Ventura li va costar molt entendre el que jo li explicava dels negocis bruts d’aquella gentola, i com a ell, els ho vaig explicar a molts altres il·lustres, com Joan Fuster. Quan finalment entengueren l’estafa, trencaren palletes, com havia fet jo. De tot això, els climentòlegs més afamats en donem fe.

Saps qui m’ha telefonat des de Califòrnia? Beatriu Barceló, la filla del conseller. Jo encara trobe delirant que es puga parlar per telèfon des de l’altra part del món i encara més que es puga enviar un text per e-mail i que arribe enlloc immediatament, com ha estat el cas, perquè li he enviat uns papers sobre son pare i als deu minuts ja els tenia i se’ls havia llegit. Crec que el món s’acabarà per tanta tecnologia, perquè tot va tan accelerat i és tan complicat, que algun dia ens fotrem una topada total i tots a fer la mà. La catàstrofe medio-ambiental també tindrà molt a veure, i crec que la tecnologia també contamina. No vull ni pensar-ho, però ensume un final tenebrós.

Després del lliurament del premi, on també fou premiada l’Escola la Lluna de Castelló de la Plana, cosa que m’omplí de satisfacció, ens invitaren a sopar i ho vaig aprofitar per a parlar amb Ramon Lapiedra, amb qui feia temps que no havia tingut contacte. En realitat, des que em jubilí, aviat farà 7 anys, no he tornat per la Universitat. I em quedí a sopar perquè un bon amic i cosí de Mª José, es va oferir a dur-nos, ja que jo de nit ja no puc conduir, per culpa del glaucoma. Us havia dit que tinc glaucoma? És una putada immensa, perquè perds molta visió i la cosa ja no té remei. Cal vigilar la tensió dels ulls i si passa de 19, t’has de posar unes gotes a cada ull, que la rebaixen, mira què fàcil. Jo, malgrat que estava advertit, no vaig fer cas i ara ja no tinc remei. Si no ho heu fet, aneu tu i Conxa a l’oculista immediatament, feu-me cas.

No sé res d’Agapet Rovira; ja sabeu que em va dir que l’alcalde del poble tenia l’ordre de comunicar-me el consumatum est. Com em va dir que no volia que anara a veure’l, no ho he fet. Sols espere que tinga la mort que espera, ràpida i sense dolor, tal com li deia el metge que passaria, si no prenia les píndoles que li ordenava; que siga, doncs, una mort silenciosa i al llit, sense ni adonar-se’n. Hem de respectar les darreres voluntats de la gent i Apapet ho vol així i jo el respecte profundament, de manera que angelets al cel. Ja us diré quan sàpiga res.

S’acaba el curs i no hem concretat el dinar que tenim pendent. És una deformació del nostre grup, que sempre ens hem guiat per la feina de la majoria, que era la docència. Ara malgrat que estem tots jubilats (els qui quedem) encara continua pesant-nos la tradició i és un error, perquè és ara quan hem de pensar a fer dinars i a viure quan tot el món treballa. De vegades pense si no serà millor que entre tu i jo decidim el dia, l’hora, el lloc i el menú i que ho comuniquem a la gent, donant uns dies per a confirmar qui vindrà i qui no. Jo et propose que ho organitzem a Silla, junt a l’albufera, un dissabte i que el menú siga un arròs en perol o un allipebre; jo m’encarregue de cercar el lloc, la barca per a fer un petit passeig, qui ens prepararà la teca i un càmara per a fer-nos un video. Espere la teua resposta i quan la sabré redactarem una carta a tots. Recorda que no ens hem d’oblidar d’Àngels i del novio que tinga al tall. Tu diràs. Evidentment poden haver altres possibilitats, com la segona residència d’algú…

Besades per a tots dos.

divendres, 10 de maig de 2019

La meua resposta en el XX Premi V. Ventura



La meua resposta a les paraules de Paco Pérez Moragon en l’acte de lliurament del XX Premi Vicent Ventura. 7 de maig de 2019

Exma i Mag. Rectora, autoritats acadèmiques, amigues i amics:

La proposta d’atorgar-me el premi Vicent Ventura en base a les coses que ha dit Àngel Llàcer, la trobe tan absolutament immerescuda com exagerada. Només perquè aquest premi és un homenatge a la memòria de Ventura, i perquè la proposta l’han feta Paco Pérez Moragón, Ramon Lapiedra, Àngel Llàcer i Anna Aguilar Ventura, i perquè ha estat secundada pels sindicats UGT, CCOO i STPV, la Unió de Llauradors i Ramaders, la Unió de Periodistes del PV, i per les universitats de València i de Castelló, m’he vist en l’obligació d’acceptar el guardó, contra el meu criteri de defugir d’honors i cerimònies.

Tots els qui estem ací coneixíem el Vicent Ventura que descrivia el professor Josep Fontana, “amb la seua veu retrunyidora, de mirada i d’expressió burleta que et podia fulminar quan menys t’ho esperaves amb algun sarcasme temible, per bé que... tot plegat –veu, expressió i sarcasme- li servia per dissimular una personalitat prou vulnerable, tendra en el fons...

Com que haig de dir alguna cosa, deixeu-me que us propose imaginar Ventura ara mateix i entre nosaltres, parlant i parlant, i ja sabeu com era d’addicte a les llargues converses amb els amics. Parlaríem de les conteses electorals que acabem de viure i que ell hauria seguit amb atenció, llegint els tres o quatre diaris de referència i les opinions de comentaristes i politòlegs, amb les reticències lògiques. També parlaríem de les eleccions que viurem aquest mateix mes. De tot plegat n’opinaria, entre il·lusionat i caut, i de com els respectius resultats influiran en el nostre futur més immediat. Anys enrere i a iniciativa d’ell, hauríem pogut acompanyar la conversa amb un amical sopar, per celebrar els èxits de l’esquerra i sobre tot el fracàs de la dreta i la ultradreta franquista.

Què opinaria dels encontres i desencontres entre els partits d’esquerra a l’hora de conformar els governs de progrés, ell que tenia un compromís ferm i experiència en la conformació d’aliances estratègiques? Jo crec que Ventura es mostraria molt contrariat per les “dificultats” a l'hora de trobar solucions; fins i tot protestaria per la por d’alguns partits a formar res paregut a un  front popular, com diuen que pensen els socialistes, sinó que diria que és precisament això el que cal organitzar, un front popular, talment com ha intentat la dreta tan descaradament, encara que, afortunadament, sense èxit.

Què pensaria dels personalismes dels líders i lideresses, ell que n’era absolutament contrari als divismes i les exaltacions? Sobre alguns en concret me l’imagine criticant les “seues bones intencions”, darrere de les quals trobaria i denunciaria l’interès estrictament personal per sobre del col·lectiu, o siga tot just el contrari del que ell havia fet al llarg de la seua vida.

I què creuria que s’hauria de fer per a impedir la progressió de la dreta i del franquisme, que encara no ha cessat i que el proper dia 26 de maig tornaran, rabents i  cridaners, a intentar assaltar-nos? A Ventura, la vida del qual va estar marcada per l’antifranquisme més rotund, la possibilitat d’un reviscolament feixista, de qualsevol tipus i magnitud, el posava sempre alerta i ara, amb la irrupció d’una formació descaradament feixista, encara molt més. Ell deia que el franquisme continuava viu, d’amagatotis al PP, i com ara ha eclosionat, es mostraria absolutament contrariat i no s’ho callaria, perquè Ventura era més expeditiu que no l’esquerra habitual que coneixem.

I d’un tema tan delicat i amarg com els escàndols i corrupcions en el si d’alguns partits i d’alguns patums que es diuen nacionalistes i trauen profit de l’engany, què diria? Francesc Pérez Moragon em deia fa poc que “Ventura mai no demanà una subvenció, cap privilegi, sinó que era generós i era, sens cap dubte, dels prohoms que podrien circular amb la cara ben alta per haver contribuït més que ningú a la refeta del país”. Jo afegiria que mentre altres, amb l’excusa dels patiments d’aquest país, i abusant de la confiança que en ells es dipositava, han fet fortunes...

Com va escriure Joan Fuster, “la trajectòria ideològica i pràctica de Ventura és una de les més admirables que hem pogut veure al País Valencià” i continuava “no seré jo qui diga que ha tingut mala sort en la rifa dels esdeveniments i moltes coses i molta gent, avui en plena vigència institucional, no serien comprensibles sense la mediació, un dia, de Vicent Ventura”.

Ventura, com diu Adolf Beltran, “era un inconformista i alhora un realista” i com a polític ”era incòmode a la dictadura i als dirigents de la democràcia”. Aquesta darrera observació és la síntesi de la seua vida política i per això es preguntava Beltran “com pot ser que una persona de posicions nítidament ancorades en el socialisme democràtic no haja jugat ni tan sols un paper simbòlic en l’imaginari col·lectiu de l’esquerra valenciana?”.

El nostre és un país sense acabar de fer, o mal fet, o mal endreçat, o mal conduït, o mal d’entendre i és aquest un dels temes que més preocupaven i ocupaven les seues activitats polítiques i intel·lectuals, la refeta del País. Jo personalment tinc un record vivíssim de Ventura, i vaig conèixer directament i indirecta la seua implicació i el seu compromís social i polític amb el nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura  i estic content que no l’oblidem, com ha passat massa sovint a València. Ventura em va distingir amb la seua amistat i confiança i arribàrem a conèixer-nos prou bé. Deia que ésser amic meu era una sort, però que tenir-me d’enemic era una absoluta desgràcia. Així m’ho va contar un altre gran personatge, Doro Balaguer.

Han passat vint anys i escaig de la mort de Ventura i el fet que un grup dels seus amics, d’entre tants que en tenia, els sindicats que he esmentat al principi (que tant li deuen a ell directament en la seua conformació), i les universitats  de València i Castelló, hagen instituït aquests premis en honor de la seua memòria ens honora a tots.

Finalment vull dir que m’ha omplert de satisfacció veure que la institució, que ex aequo rep la distinció, és una escola, la cooperativa de Castelló, La Lluna. L’escola, l’educació dels nostres infants és essencial per al nostre poble. I això, Vicent Ventura ho  considerava primordial i va ser un dels primers a impulsar l'escola en valencià, amb Fuster, Adolf Pizcueta i pocs altres.

Moltes gràcies de nou, i bona nit.

XX Premi Vicent Ventura


Intervenció sobre Josep Lluís Pitarch, Premi Vicent Ventura.
Universitat de València, 7 de maig de 1019
Francesc Perez Moragon
En primer lloc, senyores i senyors, amigues i amics, cal declarar, i fer-ho públicament, que han calgut molts esforços i moltes pressions amistoses, quasi xantatges emocionals, perquè el nostre guardonat d'enguany acceptara la distinció que avui rep.
En la resistència de Josep Lluís Pitarch a ingressar en la ja llarga nòmina de d'assenyalats amb el Premi Vicent Ventura, no influïa, poden estar-ne segurs, ni un sentiment de timidesa ni qualsevol element, per mínim que fóra, de distanciament respecte al sentit més profund d'aquest acte.
No hi havia timidesa perquè Pitarch és un home decidit i agosarat, que s'ha destacat sempre per la seua resolució a l'hora d'enfrontar-se a problemes, dificultats, i fins i tot podríem dir de perills, en un moment o altre —en uns moments o altres, diguem-ho en plural, per ser més exactes— de la seua vida.
No timidesa, per tant, sinó un sentiment de modèstia personal que també ha mostrat de moltes formes i que, en qualsevol cas, encaixen plenament amb el sentit que el Premi Vicent Ventura té. Ja que es tracta de projectar llum i aplaudiment, ni que siga una sola vegada, sobre els mèrits i la importància de persones que han treballat molt pel país però que han preferit fer-ho sempre sense col·locar-se en primer pla, amb aquell estil d'home subterrani que Joan Fuster assenyalà en Josep Lluís Bausset, el primer distingit amb el nostre guardó.
Pitarch sap molt bé quin és el sentit profund del premi que ara li hem volgut atribuir els homes i les dones, les institucions que conformem el jurat. No debades va ser ell qui, el 1999, va tenir el gran encert de reaccionar pocs dies després de morir Vicent Ventura i de proposar amb uns amics a la Universitat de València i a altres organismes la creació d'una distinció que portara el nom del gran personatge desaparegut.
Tots els qui coneixen Josep Lluís Pitarch estaran d'acord que una de les característiques que el defineixen és, justament, la seua enorme capacitat de reacció, unida a una envejable agilitat mental. Com en tantes altres ocasions, llavors va demostrar aquesta capacitat, que hauria estat un simple reflex si ell no l'haguera posada, com sempre, al servei d'una generositat inacabable.
Perquè aquesta és una altra de les qualitats que volem reconèixer-li avui i ací: la generositat. Manifestada en la seua vida personal, en relació amb gent coneguda o desconeguda, però també, en l'àrea social, a través de molts anys de dedicació, entusiasta, apassionada i decidida, sense reserves, a posar en pràctica, la difusió i l'assentament d'algunes idees, d'alguns principis. Eren, són idees i principis que ara semblen acceptats per moltes persones al nostre país, però que quan ell començà a defensar-los eren reivindicats i tinguts en compte per molt poca gent, alhora que els poders els vulneraven i perseguien.
Per exemple, els drets inalienables de la llengua i la cultura del País Valencià. Fa més de cinquanta anys que Pitarch s'hi ha dedicat amb cor i ànima, amb moltes hores d'esforç. Com a professor de català, en centres de batxillerat i a la Universitat de València, però també, i això era molt més singular i difícil, com a activista i organitzador.
La seua tasca en diverses entitats, des de l'inici de la dècada de 1970, com a mínim, fou insubstituïble en l’organització de cursos per a la preparació d'ensenyants, com ara els realitzats per l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València, que dirigia el Dr. Manuel Sanchis Guarner, amb el qual va col·laborar de manera molt estreta i eficaç.
També fou director de les campanyes Carles Salvador de la Fundació Ausiàs March; secretari territorial al País Valencià del II Congrés Internacional de la Llengua catalana; membre de l’equip rectoral de la Universitat Catalana d’Estiu, de Prada; coordinador de les Trobades amb la Ciència de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnológica, de la Generalitat de Catalunya, i responsable de la seua promoció al País Valencià.
Igualment, va ser cap del Gabinet Tècnic per a la Normalització i Foment del Valencià, de la Conselleria d’Educació del Consell en l’etapa preautonòmica, i responsable de la implantació de l’ensenyament de la llengua als centres escolars, mitjançant el Pla experimental per a l’Ensenyament de la Llengua  en el curs acadèmic 1978-79. Aquella fou una iniciativa capdavantera, actualment quasi ignorada, que la dreta va decapitar, reconeixent així la seua importància.
Tota aquesta activitat el dugué durant anys a viatjar incansablement pel país, en circumstàncies quasi sempre precàries, exercint un voluntarisme que mai no ha abandonat. Tampoc en les accions polítiques, durant la dictadura i després, en una trajectòria que començà en aquest mateix edifici, quan era Facultat de Filosofia i Lletres, i Pitarch només un estudiant agosarat que volia ser arqueòleg, seguint el mestratge de Miquel Tarradell, accions que continuà després en una constant dedicació a construir un espai polític valencianista sòlid i influent.
Alguns detalls ens parlen del seu tarannà d'activista per posar en marxa grups,  col·lectius i estratègies d'acció transformadora en els àmbits on ha treballat o viscut.  Podem dir que ha estat un promotor, un incitador a l’acció, un estimulador, però mai no s'ha  col·locat als llocs de visibilitat; sembla que li anava bé veure com els grups d’acció que es creaven feien feina. De vegades la pregunta dels companys reunits era: on està el  Jusuf?... Però, si afluixava algun front d’acció, sempre reapareixia, donant el seu parer i  la seua visió sobre el tema.
Una altra paraula que aguaita, intentant perfilar el seu rastre  personal és la denúncia clara i directa de les persones que utilitzen les institucions  o la pròpia imatge personal en benefici personal a costa de, o fent malbé, la idea o els  objectius que representen. I no mai li han agradat les glòries ni les mostres de  reconeixement a l’hora del comiat laboral... Una mostra és la reticència a acceptar aquest  premi. Però, el vulga o no, el premi l’atorguem els membres de la comissió a qui creiem  que se’l mereix.
Enemic dels prestigis falsos que alguns s'atribueixen, Pitarch ha sabut reconèixer la importància de persones que, com ell, miraven de treballar en silenci. Ramon Lapiedra, membre del jurat, ha volgut recordar que la iniciativa personal del premiat va ser decisiva perquè un gran savi, Arcadi Garcia, el gran historiador del dret foral valencià i d'altres matèries, isquera de la discreta mediocritat laboral en què vivia per a integrar-se al claustre de professors de la Universitat de València, al Col·legi Universitari de Castelló, d'on va passar a ser un dels fundadors de la Universitat Jaume I, ací representada, i qui donà nom a la nova institució.    
Enmig d'aquesta línia de treball infatigable, ha publicat articles, a diaris i revistes, sobre temes polítics i molt sovint, específicament relacionats amb la política lingüística, un dels pitjors dèficits en la normalització del País Valencià.
Convé recordar igualment que el juny vinent farà quaranta anys que Pitarch comença a publicar mots encreuats en català a la premsa periòdica, sobretot valenciana. En porta vuit mil d'editats. A algú podria semblar-li un divertimento com un altre, però no hi ha dubte que per a ell ha estat sempre, a més d'una manera de passar-s'ho bé (això és innegable), una fórmula molt útil per a atraure l'interès d'un gran públic cap als recursos expressius de la llengua. Val a dir que Joan Fuster va ser un dels seus seguidors.
No es tractava, en qualsevol cas, de fer memòria, ara i ací, de tots els mèrits que fan de Josep Lluís Pitarch un candidat particularment apte per a rebre el Premi Vicent Ventura. La seua activitat de tants anys l'ha dut a conèixer molta gent i li ha fet guanyar amistats i admiracions d'aquelles que són per a sempre. A aquest sentiment de cordialitat i d'agraïment hem volgut afegir el nostre, unint-lo al nom de Ventura, amb qui tantes vegades va intercanviar comentaris aguts, sarcàstics i punyents, carregats d'intel·ligència, com era Vicent i com és Josep Lluís Pitarch.  

dimarts, 16 d’abril de 2019

VII CARTA A MANOLO

VII CARTA A MANOLO

Silla, 11 d’abril de 2019

Amic Manolo, vaig a contar-te un cas dramàtic d’un antic amic nostre. L’Agapet Rovira, el recordes? És aquell bon xicot aragonès, un poc tímid però molt afable, a qui jo li deia cosí perquè casualment son pare i el meu iaio visqueren desterrats, per motius polítics, en un poble de Conca, fins que els rehabilitaren i tornaren a casa. Son pare pogué reingressar a treballar de secretari d’ajuntament a un poblet d’Aragó i Agapet es traslladà a la Universitat de Saragossa, per estar prop dels pares, on acabà els estudis. Recordaràs les bromes que li fèiem amb el nom (Agapito-el pito) fins que el rebatejàrem per Agapet i aleshores la broma era amb la rima del pet, bromes per les quals mai ens protestava. Jo, des que desaparegué de València, he mantingut algun contacte amb ell i amb els pares, i per això vaig saber que havia aprovat les oposicions a instituts i que havia treballat per la Manxa i l’Aragó, o siga per l’Espanya profunda, fins que s’ha jubilat. Agapet es va casar, però li anà malament i es divorciaren i d’ençà ha viscut sol, “y ni voy de putas”, em deia en alguna carta. Ell no tenia més família que els pares. Al poc de divorciar-se, moriren primer la mare i després el pare, “un poco por mi culpa, porque mi situación les preocupaba mucho, ellos que se habían ilusionado con la idea de tener un nieto. Yo los he estado cuidando hasta el final”.

En la darrera carta que acabe de rebre, em resumeix aquests cinquanta anys: “he preparado y dado mis clases, he hecho mis viajes siempre cercanos, he visto museos, iglesias y castillos, he ido al cine y al teatro, he cuidado de mis padres y los dos años de malcasado he hecho lo que he podido y sabido, pero he fracasado”. Fa anys que s’havia comprat una casa en un poblet de Terol, i ara hi viu, en la més absoluta soledat, “aunque el pueblo también està solitario, menos durante el verano, que es cuando me voy”. Una veïna l’atén, li compra queviures i fa la neteja de la casa; ell es prepara el menjar, “como pococomo un anacoreta”. Un veí li recull el correu; rep algunes revistes, com SAÓ i especialment li agraden les Cartes a Manolo que t’escric mensualment “porque me hacen recordar aquellos años felices de estudiantes, cuando hacíais burla con mi nombre, Agapito se toca el pito, y luego Agapet se tira un pet”. Em diu que sabia que jo era el promotor, “pero como éramos ‘primos’ me aguantaba y porque sabia que no había mala intención”.

Ara m’anuncia, de la manera més tranquil·la que pugues imaginar-te,  que està esperant la mort, que no la tem, sinó que la necessita per acabar amb tots els problemes amb els quals s’està enfrontant, començant per la salut, ja que té malalt el cor. No té cap dificultat econòmica, ha anat regalant els seus llibres i discos a les biblioteques dels instituts on ha treballat i quan morirà ho deixarà tot pagat i el que quede ho rebrà una ONG. La casa la deixarà a l’ajuntament, perquè la destine a dur una família o dos, amb fills, i deixar-los-hi viure i treballar; em diu que no vol que l’Estat se n’aprofite de res. Ideològicament no vota cap partit, “no soy anarquista, pero me hubiera gustado haberlo sido”. És decididament ateu.

Al final em diu que “como si aun sigo viviendo es por las medicinas que he de tomar cada día y las revisiones que me hacen en el hospital, para acabar con el sin sentido que ya es mi vida, he decidido dejar de tomar todas las medicinas…”. Em diu que es partidari de l’eutanàsia i no entén els partits que s’oposen, “la culpa la tiene la iglesia”. Ell creu que el suïcidi és una opció valenta, però com està sol i no vol crear cap problema, ha decidit esperar que vinga la mort, que “ya no tardará, según me ha dicho el médico”. I m’adverteix que no vol que vaja a veure’l, si és que pense fer-ho després de llegir aquesta carta; no vol veure a ningú, ni a mi. Fa uns dies intentà visitar-lo un capellà que s’encarrega d’uns quants pobles, però ell el va acomiadar de manera contundent: “hice lo mismo que tu cuando te operaron del colon i un cura intentó visitarte, con malas intenciones; lo leí en un artículo tuyo”. Finalment em diu que en les instruccions que ha deixat escrites demana que em facen saber “ que ya estoy muerto e incinerado y que mis cenizas se han dejado en el monte al albur del cierzo”, que és el mateix que féu ell amb les cendres dels pares, segons ells volien. Durant les darreres setmanes ha estat cremant en la xemeneia tots els seus papers, fotografies, etc. Quiero que mi muerte sea lo más completa posible y que no quede nada tras de mi y te ruego que me comprendas”.

Manolo, com pots suposar aquesta carta m’ha trasbalsat i he plorat. He entès perfectament que Agapet ha decidit lliurement i conscient accelerar la mort, donant-li facilitats amb la renúncia a medicar-se.  Com no podia esperar que ningú l’ajudés a morir i havia pensat que qualsevol forma de suïcidi era un problema, deixar la seua vida perquè l’atzar li ature el cor sense ell adonar-se’n li sembla el millor. Agapet ha estat exemplar, tant com el senyor que ha ajudat la dona a morir, perquè en la precària situació en què es trobava preferia morir. Que la “llei” tinga dubtes del dret de les persones a una mort digna i que penalitze l’eutanàsia és una prova dels despropòsits d’algunes lleis i dels qui les fan, que són els polítics.

Què passarà, em preguntes, en les properes eleccions? Doncs mira, per començar una cosa positiva és que no hi haurà cap partit que obtinga la majoria absoluta i s’hauran d’afanyar a trobar punts de contacte per a formar govern, o un de dretes (el trio dels novios de la muerte) o un d’esquerres. Ciutadans, que volien jugar a estar al mig i decantar-se en cada moment pel cantó que més els convinguera, s’han tret la carasseta i s’han decantat per la dreta i l’extrema dreta que és el seu lloc natural, com ja han fet a Andalusia. Els socialistes tenen més possibles aliats: els podemites i comunistes i els nacionalistes; els barons hauran de resignar-se. Si és així, es compliran els meus auguris.

El nou govern haurà de fer tres coses, crec, si volen redreçar l’Estat, que actualment està tan retorçut i en una situació miserable: 1. Ha de resoldre el problema territorial i l’encaix de Catalunya i el País Basc, amb l’Estat. Ha d’acabar, doncs, el despropòsit del procés, que cada dia que passa deixa en evidència la “justícia” de Llarena, de Marchena, i de tota la santa companya; i els presos polítics i els exiliats han de tornar a casa. 2. Ha de fer net a fons de tota la corrupció que ha generat especialment la dreta i també el Psoe andalús, i, sobre tot, s’haurà d’assegurar que ningú puga tornar a delinquir. Al pas de puça que va la justícia hi ha haurà per a anys. 3. Ha de redreçar l’economia i assegurar la creació de treball, la qual cosa porta implícita la necessitat de fer una recaptació més justa i que tothom pague. 4. Ha de procedir a reformar la Constitució i posar en mans dels ciutadans la continuïtat de la monarquia franquista o la república democràtica, entre altres coses. Què et sembla? Com nosaltres no pintem fava, faran el que voldran.

Bé, confiem que els déus (que no existeixen) ens siguen propicis. Que passes unes bones pasqües, que t’imagine per Cullera. Ves alerta amb el que fas, menges i beus i alerta també amb la carretera. T’escriuré quan passen les eleccions. Records.

Publicat a SAÓ el 15/04/2019

dissabte, 6 d’abril de 2019

Entrevista d'Isabel Olmos

Entrevista d'Isabel Olmos.


Entrevista publicada a LEVANTE-EMV el 6/4/2019

Isabel Olmos

El premi Vicent Ventura se li ha atorgat per la seua contribució al valencià durant tota la seua trajectòria. Una vegada comença, el treball per la llengua s'acaba algún dia?

- El treball per la llengua que dius, és un compromís amb el poble, amb la cultura i amb la història, que no pot aturar mai. A fi de comptes, qui s’hi posa, continua la tasca dels predecessors i ha de deixar la seua contribució per als qui continuen la tasca. Podríem posar com un exemple d’aquest compromís el mateix Vicent Ventura.

A vosté no li agraden els premis però en este cas el reconeixement és més que merescut, en la meua opinió. Més de 50 anys fent classes de valencià....

- Com jo, n’hi ha hagut milers i milers de valencians i valencianes que també han fet la seua tasca. Si la llengua perviu fins avui ha estat gràcies a les famílies que l’han mantinguda al si familiar, als pobles i institucions que l’han sostinguda en la societat i als ensenyants que l’han emprada i ensenyada a les escoles.

De què se sent més satisfet de la seua contribució pel valencià? Què li ha fet més goig?

-  Haver estat tants anys de professor, per suposat. Però haver posat en marxa l’ensenyament oficial del valencià a les escoles (I Pla experimental, 1978-79), encara més perquè, com deia el conseller Barceló que m’hi confià la feina, iniciàvem un procés que ja no es podria aturar, malgrat la insistència de la caverna popular, clarament lingüicida, a avortar-lo. Les famílies i els ensenyants es comprometeren a resistir i gràcies a això estem on estem, perquè sinó hauria estat molt pitjor.

I de la seua vida? Perquè tampoc ha faltat la política....

- La llengua d’un poble subordinat és un tema polític i, per tant, el meu compromís també ha estat polític, militant en el nacionalisme (UPV, Bloc, Compromís) i finalment em van elegir d’alcalde de Silla, amb el meu vot i els d’EU, UV i el PP i vaig fer la meua feina, que no sóc jo qui ha de valorar.

Els nostres lectors el coneixen pels seus articles d’opinió i pels encreuats que diàriament podem fer a esta pàgina. Com va començar i quan amb els encreuats?

- Casualment participava en un debat sobre normalització lingüística i una jove intervengué reclamant que si volíem una llengua normalitzada hauríem de disposar de tots els instruments de les altres llengües i posà d’exemple els “crucigramas”, que ella trobava molt útils, i que havia vist utilitzar pels mestres a França o a Anglaterra. Jo li doní la raó i em vaig comprometre a fer-ne’n i a provar la sort. A València Semanal els semblà una idea molt interessant i comencí a fer un encreuat cada setmana; després a  Diario de València, Noticias al Dia, a la Cartelera Túria... fins arribar al Levante-EMV, on ja en portem més de 6800 publicats.

Com veu l'estat de la llengua en l'actualitat?

- Evidentment, estem millor que estàvem, però podríem estar pitjor, malgrat que això no vol dir que estem bé. Ens assetgen molts enemics poderosos, que jo distribuïsc en tres grups: 1) el desinterès de molts valencians i valencianes per la llengua, és el més important. 2) les perverses amenaces polítiques dels partits més espanyolistes (PP, C’s i Vox), tots ells enemics de la llengua i fins i tot de l’autonomia. 3) la falta de més col·laboració dels mitjans de comunicació, televisió, ràdio, premsa, que són fonamentals per als pobles de llengües minoritzades, com és el nostre cas. Jo vull agrair a Levante-EMV l’espai que dediquen a la llengua, que ens agradaria veure augmentar,

Ara mateix, a més dels encreuats, què té entre mans? Perquè vosté no para...

Els encreuats són diaris (agraïsc els ensenyants que els empren a les classes de valencià). Les meues col·laboracions en la premsa són 1/2 articles al més a Levante-EMV i a Saó i estic tractant de donar forma a una selecció d’articles que m’ha demanat una editorial. És a dir que continue exercitant la ment, que és molt bo per a no perdre l’oremus. Saps que a Amèrica, als iaios com jo els recomanen fer encreuats cada dia?


Premi Vicent Ventura.

Josep Ll. Pitarch i l'escola infantil La Lluna de Castelló, premis Vicent Ventura

Els guardons de la UV reconeixen la gran tasca d'ambdós per la llengua i la cultura valencianes

03.04.2019 | 19:17
Josep Ll. Pitarch i l'escola infantil La Lluna de Castelló, premis Vicent Ventura
El professor Josep L. Pitarch i l'escola infantil La Lluna de Castelló són els guardonats amb el XX Premi Vicent Ventura, instaurat per la Universitat de València en 1998 per honrar la memòria del periodista, polític i lluitador cívic que va morir aquell any. El guardó es lliurarà el 7 de maig, a les 19 hores, al Centre Cultural la Nau de la Universitat de València.
Aquest reconeixement s'atorga a persones o col·lectius que s'hagen distingit per la seua trajectòria cívica, democràtica i de compromís amb la cultura i la llengua valencianes. La comissió organitzadora i jurat del premi està format per la Universitat de València, la Universitat Jaume I, persones que van mantenir estreta relació amb Vicent Ventura, CCOO, STEPV, UGT, la Unió de Llauradors i Ramaders i la Unió de Periodistes Valencians.
Josep L. Pitarch fa més de cinquanta anys que imparteix valencià als centres de batxillerat i a la Universitat de València, i ha treballat en diverses entitats com a promotor d'activitats en defensa de l'ensenyament i l'ús del valencià, com és el cas de l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de València, que dirigia Manuel Sanchis Guarner i on va organitzar cursos destinats a la preparació dels docents dels centres escolars.
Entre altres càrrecs, també va ser director de les campanyes Carles Salvador (I-IX) de la Fundació Ausiàs March, així com secretari territorial del II Congrés Internacional de la Llengua catalana i membre de l'equip rectoral de la Universitat Catalana d'Estiu, de Prada. Va coordinar les Trobades amb la Ciència de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica, de la Generalitat de Catalunya i va ser-ne el responsable de la promoció a la Comunitat Valenciana. Ha publicat més de dos centenars d'articles i té més de 8.000 mots encreuats impresos en publicacions com Levante-EMV, on publica actualment en esta mateixa secció.
L'escoleta La Lluna
L'escola infantil La Lluna naix en 1993 gràcies a les inquietuds de cinc dones, que s'agrupen en una cooperativa de treball associat amb l'objectiu d'oferir una educació integral en valencià durant els primers anys de vida i conscienciar la societat sobre la importància d'aquesta etapa educativa per al desenvolupament dels infants.
L'escola és el primer centre d'educació infantil 0-3 anys d'ensenyament en valencià reconegut per la Conselleria d'Educació de la Comunitat Valenciana i des de 2009, gestiona i porta avant el projecte educatiu del centre d'educació infantil La Lluna-UJI, que va eixir a concurs públic aquest mateix any.
Al llarg dels seus 25 anys de trajectòria, La Lluna ha rebut diversos guardons per la seua tasca en l'àmbit educatiu. Entre els premis atorgats a l'escola, destaca el Premi Sambori 2016 i 2018, sobre literatura en valencià, i el Senyera Jaume I en 1999.

divendres, 5 d’abril de 2019

JO SÓC VENEÇOLÀ

Jo sóc veneçolà

Publicat a LEVANTE-EMV  el  5/4/2019
 
Tot fa pensar que res no farà que Trump abandone el seu pla d'acabar amb Maduro i d'espoliar el petroli de Veneçuela. Tot el teatre que han posat en marxa els ianquis per a justificar-se (que no hi ha democràcia al país; que el de Maduro és un desgovern; el patiment dels veneçolans...) no són altra cosa que excuses. Al món hi ha molts estats on manca tot això i a Trump no li treuen el son, especialment si són governs amics o si les empreses (especialment les d'armament) o la pròpia administració gringa hi tenen interessos. Pose per exemple l'Aràbia Saudita. La cosa, però, no ve de l'histriònic Trump, sinó que ha estat així sempre, des de la formulació que Amèrica és dels americans (doctrina Monroe). El que ha fet l'energumen president actual ha estat completar la fòrmula amb Amèrica és primer que res i donar l'ordre d'anar a per Veneçuela.

Ningú no pot preveure com quedarà aquest pla, perquè els veneçolans no suportaran gratuïtament les invasions militars que preparen els ianquis des de Brasil, Colòmbia i des de la mar, de manera que, si tiren endavant, hi haurà sang. Tampoc s'ha d'ignorar que Veneçuela té el suport de Rússia i de Xina, ja que hi tenen fortes inversions, que no voldran perdre. Ni el fet que molts estats que s'han plegat (agenollat) davant de Trump, poden posar limitacions a l'ús de la força. Tot plegat i siga com siga, som davant d'un enorme problema, que pot tindre greus conseqüències per a tot el món. Als americans els costa acceptar que no són tan supermans, ni que estan predestinats per Déu a fer el que fan, ni volen recordar que han perdut moltes guerres, com la de Viet-nam, o la de l'Afganistan (ara estan signant un acord amb els talibans, mira per on), etc.

Si malgrat tot es produeix l'agressió contra Veneçuela, per una part hi haurà greus conseqüències que pagarà el poble malmès i més empobrit. Però, per altra part, és segur que les empreses americanes de l'armament i de la reconstrucció obtindran uns guanys enormes, que cobraran amb petroli, que per això han organitzat el tiberi.

El més trist de tot haurà estat veure com han reaccionat, al toc de la corneta de Trump, la major part dels estats americans que podem considerar subsidiaris dels nordamericans. A més de Cuba, naturalment, l'excepció han estat Bolívia, Nicaragua i El Salvador; l'Uruguai i Mèxic s'han declarat neutrals. La sorpresa major, però, ha estat Europa, que també s'han plegat a fer costat a l'omnipotent/impotent Trump.

El cas d'España madre patria és el més lamentable, i crec que ni Sánchez ni el seu ideòleg en temes americanistes, Josep Borrell, han calculat ben bé l'error que han comès. Si el president ha volgut emular Aznar, s'ha equivocat de totes totes, com s'equivocà l'altre espectre. El pla de Trump es una il·legalitat, una ingerència en els assumptes propis d'un estat, raó per la qual l'ONU no en dóna suport, com passà quan Bush atacà l'Iraq.

En 1963, Kennedy exclamà a Berlín, davant del que estava contemplant: jo sóc berlinès. Per això mateix, jo he encapçalat aquesta columna dient que: jo sóc veneçolà (i no de Maduro, però aquest és un altre tema).