dijous, 31 d’octubre de 2019

FRANCO I LA NIT DE HALLOWEEN

31/10/2019
El Repunt nº 9  SAÓ

FRANCO I LA NIT DE HALLOWEEN

Amb bona intenció, però equivocada, un veí em comenta que el que està passant a Catalunya no hauria passat amb Franco. Li recorde que amb Franco ja passaven coses pitjors, per exemple l’ETA s’organitzà durant la dictadura i aquests no anaven amb coets i traques i cremant contenidors, com ara a Barcelona, sinó amb bombes de veritat i metralletes i amb accions tan extraordinàries com enviar al cel Carrero Blanco. També li recorde que en aquella època Franco hagué de retornar Marroc als moros, lliurar-los Ifni i abandonar el Sàhara; hagué d’acceptar la independència de la Guinea Equatorial. Finalment li recorde que al món no ens volien veure ni en pintura, per la seua culpa. També li recorde les nostres corregudes fugint dels grisos; els sindicalistes i estudiants detinguts i jutjats pel tenebrós Tribunal d’Ordre Públic; els morts a les presons franquistes per tortures; els afusellats als paretons dels cementiris i a les cunetes; la tragèdia de l’emigració dels nostres intel·lectuals… I que no estaven autoritzats ni els sindicats ni els partits, o siga que no hi havia democràcia.

El meu veí, que és una bona persona, té el cap marejat pels mitjans reaccionaris i sobretot per un fatxa cara de mona, de mentalitat voxista que escolta, dissimulant, amb interès i de reüll, la nostra conversa, a veure què en pesca. Tinc mig estabornit el veí, però es refà amb un altre argument, també voxista: quan manava Franco no hi havia tants lladres, i el qui la feia la pagava. Alto, li dic, els furtagallines pot ser que ho pagaven si els enxampaven, però les famílies dels victoriosos generals de la guerra, de mans llargues i tacades de sang, començaren a enriquir-se en aquella època. Franco mateix i la seua família foren els primers a lucrar-se ignominiosament, seguits per tots els addictes al nou règim. I encara li queda esme per a etzibar-me que no venien tants immigrants com ara. Doncs mira, li dic, en aquella època qui emigràvem érem nosaltres, a Europa i a Sud-amèrica, on ens rebien molt bé.

Evidentment, jo tinc clar que és una tonteria voler convèncer ningú prenent una cervesa al bar, i més encara sota la vigilància del cara de mona voxista. Però, en aquest cas vaig pensar que jo no tenia cap dret a silenciar els meus raonaments i a deixar el bon veí amb les idees verinoses que li havien inculcat les diverses televisions espanyoles. Per això li vaig dir que la seua informació no seria completa si no contrastava el que deien els mitjans espanyols amb els mitjans catalans: TV3, Catalunya Ràdio, els diaris ARA, el Temps/Avui…
  • Jo no puc veure la TV3– em diu.
  • Ja s’encarreguen els governs de Madrid que no siga possible veure la tele catalana a València– li dic.
  • Però, jo vaig donar diners per a posar repetidors.
  • És que aquell negoci canvià d’objectius per la perversa traïdoria dels seus “promotors”… Ja t’ho explicaré un altre dia.
Estem fotuts i arrimats al marge, em diu, i li done la raó. Els valencians hem de suportar, a més del govern de Madrid (mane qui mane), que ens té marginats i infrafinançats, l’oblit dels governs catalans (mane qui mane), que ens tenen oblidats. D’aquesta doble injúria sols en treuen profit els desvergonyits que viuen a costa de les nostres desgràcies i que reben subvencions de les quals no donen explicacions, a través de fundacions fantasmes.
Ens fem una altra cervesa, malgrat que jo vaig predicant que el gas és molt dolent i que no hem de beure res que en tinga (cerveses, coca-cola, xampany, vi gasificat…): hem de beure vi negre i whisky. No fa molt de temps el meu veí i jo bevíem cassalla, de la destil·leria Rios de Silla; n’érem uns fans, però això s’ha acabat, perquè l’edat no ens ho permet. Ai, quan érem joves, em diu. Els Inhumanos, que han reviscolat i tornen a cantar, allò de que difícil es hacer el amor en un Simca mil, ara ho han canviat per que dificil es hacer el amor, si te haces mayor…

Quan torne a casa i engegue la TV3 me n’assabente que Torra i tots els polítics presos han denunciat els actes de violència, però que Sanchez diu que no, que no ho han fet, que si ho han dit ha estat amb la boca petita i tard. Com en la Inquisició, que no els bastava què l’acusat diguera que no tenia tractes amb el dimoni, sinó que ho havia de jurar i de repetir solemnement i porgar per ser sospitós, ara Sanchez vol fer el mateix amb Torra. Amb el rei que hagué (pronuncieu ca gué), foren més benèvols i en tingueren prou amb sentir-li dir lo siento, no lo haré más!

Tampoc no reconeixen a Madrid que, des de dins de la immensa gentada aplegada a Barcelona per a protestar i rebutjar la sentència del Suprem, s’haguera aïllat la minoria dels violents, cosa que totes les policies juntes no havien pogut. No en tenen prou, perquè el que volen és: o l’obediència cega i constitucional o tots muts i a la gàbia. No entenen de discrepàncies, ni de dissidències, ni de referèndums, ni de llibertat d’expressió, ni de democràcia. Tenen la fe cega que Espanya és una, grande i libre i, per descomptat, no entenen de federalisme, ni d’independència, ni tan sols de les autonomies que tenen cedides, perquè les volen limitar encara més o suprimir. 

I el meu veí em pregunta com acabarà tot açò de Barcelona i Catalunya. Li recorde el que hem parlat altres vegades i que ha llegit als meus articles: a la curta, pot ser que guanyarà Espanya, que tenen tots els ressorts a la mà (policia, exèrcit, monarquia, jutjats), però no convenceran, com digué Unamuno als franquistes; però, a la llarga perdran, perquè l’independentisme és una idea generosa i fortament sentida i cobejada al llarg dels anys, i cada dia aquesta idea s’escampa més per tot arreu, perquè respon a un convenciment de la societat catalana que la independència els farà lliures, com ho varen ser en temps forals. Per això jo dic que a la llarga qui perdrà serà Espanya i que quanta més pressió i repressió exercisquen, els catalans es faran més forts. Ha passat sempre.

En 1842 el general Espartero, regent perquè la reina era encara una criatura i a la reina mare l’havien enxampada amb negocis molt bruts, havia ordenat bombardejar indiscriminadament Barcelona, perquè estava convençut que “por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada cincuenta años”. I així ha passat que de tant en tant, l’han bombardejada, i per darrera vegada, en la guerra civil, quan l’aviació feixista i nazi, descarregà 44.000 quilos de bombes en tres dies (1937). O siga que els segles disset, divuit, dinou i vint estan complerts, s’ha bombardejat Barcelona. Ara falta el bombardeig del segle vint-i-un, que pel que pensen els tres partits franquistes (PP, C’s i Vox), hauria de fer-se ja. El meu veí està molt atent al que li dic i ni alena; amb dificultats em diu que això no pot passar, què dirien a Europa? En efecte, a Europa estan molt escamats i quan arribarà el cas del Procés a Estrasburg, ho sabrem.

Canviem de tema, perquè toca dir alguna cosa de Franco, ara que finalment l’han tret de l’enorme i bàrbar mausoleu que es féu construir, i on ha estat soterrat més de 40 anys, rodejat pels cadàvers de les seues víctimes, per a més escarni. Ara han dut la mòmia a una altra propietat també pública, al cementiri del Pardo. Així estarà més prop del palau on vivia i on signava tantes sentències de mort i tants decrets contra el poble. Li recorde que la meua proposta era una altra: abandonar el seu cadàver en una fosa improvisada en la cuneta d’una carretera secundària i desconeguda. Com a mínim, la nit de halloween podria trobar-se amb les ànimes de les seues víctimes, que li podrien esclafar el crani i la calavera.

(RE)ACCIONS QUE TENEN PREMI

31/10/2019
El Repunt nº 9 SAÓ
(RE)ACCIONS QUE TENEN PREMI

Un amic s’ha entretingut cercant les lletres dels himnes de les autonomies espanyoles, per veure si fan alguna menció d’Espanya, inspirat, em diu, pels comentaris que vaig fer, fa pocs dies en aquestes pàgines, dels de les repúbliques americanes amb contingut antiespanyol. Em diu que sols en cinc autonomies s’hi refereixen. Al remat, tant de viva Espanya (i arriba, que és pitjor), tant de caldo i a por ellos!, sols en tres himnes ha trobat que hi fan una lleu al·lusió a l’estat.

Concretament el de Melilla diu que la ciutat és un pedazo de España i el de Ceuta, al final diu viva Ceuta y viva Espanya. L’andalús, enigmàticament diu “andaluces levantaos, pedid tierra y libertad, por Andalucia libre, España y la humanidad “. Sobre el gallec s’ha endut una agradable sorpresa perquè denuncien que “os iñorantes e féridos e duros, imbéciles e escuros non nos entenden, non”, referint-se als castellans, evidentment; altra cosa és la que fan referint-se als portuguesos, perquè diuen “á nobre Lusitania os brazos tende amigos, ós eidos ben antigos con un punxente afán”. Això ha de ser una al·lusió directa al projecte dels reintegracionistes que treballen per la unitat del galleg-portuguès.

L’himne totalment espanyolista és el valencià, que proclama, només començar, que tot és per ofrenar noves glòries a Espanya… Amb una manifestació tan rotunda, en realitat una rendició, és natural, em diu l’amic, que siguem l’autonomia més maltractada pels governs centrals de tots els signes i de tots els temps; els valencians, em diu, tenim la vocació de la puta Ramoneta que no cobra i paga el llit. I els governs ens veuen tan volenterosos que no ens fan ni cas. No creus, em pregunta, que encara ens passa poc, per llepons?

Una altra cosa ben distinta és l’himne de Catalunya que proclama que de la mateixa manera que amb la falç seguen el blat, “quan convé seguem cadenes”. Suposa que és el que estan fent o intentant fer ara, per la sentència del Suprem. Desitja que tinguen molta sort.

M’ha fet aquestes observacions, per si les vull aprofitar, i les he transcrites perquè són molt aclaridores. Li he donat les gràcies i li he assegurat que mereix un premi, però ell no vol publicitat. Preferisc que ho escrigues tu, que fer-ho jo, m’ha dit i és així que he complit l’encàrrec.

divendres, 11 d’octubre de 2019

la quimera hispànica

11/10/2019
EL REPUNT Nº 8

LA QUIMERA HISPÀNICA

Quan érem unes criatures i Franco ens fotia la vida, els mestretites ens ensenyaven moltes mentides, entre altres tot allò del dia de la raza, després de la hispanidad, i feien festa per a commemorar que en el imperio español nunca se ponia el Sol, que España es la madre patria d’aquelles nacions i que los conquistadores anaren enllà a dur-los la llengua i la religió nostres, que eren millors que les seues, i també a fer-los vestir com toca. Aquesta doctrina encara la sostenen alguns mestretites d’ara, els ideòlegs dels mitjans (que jo he batejat com maleòlegs) i els ministres d’exteriors. La doctrina espanyola ha estat negar que la conquista es féu a la força, aniquilant pobles, llengües i cultures i que tot allò fou possible només per l’afany de fer fortuna dels qui hi anaven i de la corona castellana a la qual servien, a canvi dels vaixells carregats d’or que començaren a arribar a Sevilla.

Amb aquell immens imperi a les mans, tan gran com Europa, la corona castellana començà a amassar una immensa fortuna, que malgastà en lloc d’invertir-la en coses de profit, com feren les altres monarquies imperialistes d’Anglaterra i de França. Cal insistir que els qui no érem súbdits de Castella no hi tinguérem accés a la conquista, perquè allò era propietat de la corona castellana, com decidiren la parella de bordegassos dits els Reis Catòlics. Ben mirat, millor així, perquè quan tres segles després aquelles colònies s’independitzaren ho feren contra la corona de Castella.

En efecte, les colònies començaren a espavilar-se a mesura que les idees de la Il·lustració i de la Revolució Francesa s’hi difonien i començaren a organitzar-se, reclamant més autogovern a la corona, que no els feren cas, sinó que els acusaren de rebels i de terroristes, empresonant i ajusticiant els qui enxampaven. Com és natural, s’esdevingué que l’augment de la repressió castellana, que enviava vaixells de guerra (“a por ellos” pot ser que això li sone a algú) provocà més rebel·lió indígena, fins que guanyaren totes les guerres que els declaraven des de Madrid i aconseguiren la independència. Temps a venir, el franquisme posà molt d’èmfasi en la “vocació imperial” d’Espanya, tractant d’emular Hitler i Mussolini que també pretenien recrear imperis passats o a inventar-se’ls.

Les colònies, doncs, esdevingueren repúbliques independents i de tot allò guarden molts mals records i per això el 12 d’octubre no fan cap festa d’hispanitat, sinó que fan el Dia de la Resistència Indígena, o el dia de la Descolonització… I perquè ningú oblide el que els passà, hi ha els llibres d’història que ensenyen a les escoles, que no conten el mateix que els llibres espanyols, sinó al contrari. I hi ha els respectius himnes nacionals, que diuen coses molt rotundes. A l’Equador canten: “indignados tus hijos del yugo que te impuso la ibérica audacia, de la injusta y horrenda desgracia del monstruo sangriento…”. Al Perú ho fan així: “largo tiempo el peruano aprimido, la ominosa cadena arrastró, condenado a cruel servidumbre, tres siglos de horror, tres siglos gimió…” A l’Argentina: “oid mortales el himno sagrado, libertad, libertad, libertad, oid el ruido de rotas cadenas...”. A Bolívia: “es ya libre este suelo, ya cesó su servil condición...”. Al Paraguai: “a los pueblos de América, tres centúrias un cetro oprimió, mas un dia, soberbia surgiendo, !basta! dijo y el cetro rompió…”. Evidentment, les cadenes i el ceptre són les de la corona castellana i la servil condició que es tragueren de sobre, era ser-ne súbdits.

El que s’aprèn a l’escola no s’oblida mai del tot i es guarda a la memòria col·lectiva i de vegades reapareix i es manifesta inevitable. És el que li passà al Papa Francisco en un viatge a l’Equador que celebrava el bicentenari de la independència contra els espanyols, quan va dir que la victoriosa sublevació dels equatorians “va néixer de la falta de llibertats. Va ser un crit nascut de la consciència d’estar essent oprimits i saquejats”. Els pobles oprimits tenen memòria històrica i no obliden, com queda ben patent en l’himne del Perú que hem assenyalat, amb aquesta dura advertència: “nuestros brazos hasta hoy desarmados, estén siempre cebando el cañón, que algún dia las playas  de Ibéria, sentirán de su estruendo el terror…”. Els reis i els ministres espanyols hauran de plantejar-se les coses d’altra manera, quan hi vagen de turisme, de visita diplomàtica o a donar lliçons.

Aquell enorme imperi l’han anat perdent, perquè són així de burros. Ja havien perdut Portugal, país que ocuparen per raons dinàstiques i en contra de la voluntat dels portuguesos, que es revoltaren diverses vegades fins que derrotaren els castellans i els feren fora per sempre. Encara mantenen fortificacions tot al llarg de la frontera i diuen que d’Espanha nen bon vento, nen bon casamento. Després anaren perdent els territoris que tenien a Europa, fins i tot els que no eren seus sinó catalans, al Rosselló i a Itàlia.

La pèrdua de les colònies d’Amèrica i del Pacífic, al llarg del segle XIX, fou un rosari de derrotes i d’humiliacions, que culminaren amb les pèrdues de Cuba i les Filipines. Ja en el segle XX i en temps de Franco també hagueren de deixar anar Guinea, Marroc, Ifni i el Sàhara. Ara sols els queda Melilla, Ceuta i uns illots, que reclama Marroc i solucionar el conflicte del País Basc, de Catalunya (i els Països Catalans) i les Canàries. A canvi també tenen el problema de la recuperació de Gibraltar. Com resoldran aquests problemes a Madrid? S’avindran mai a reconèixer una República Federal Ibèrica com a solució, a canvi de no trencar palletes?

En totes les rebel·lions de les colònies, els independentistes foren acusats de malversació de cabals públics, de traïció a la llei (ara a la constitució), de sedició i de rebel·lió i molts foren empresonats i/o executats. Aquesta és la solució que voldran donar a les possibles rebel·lions pendents? Podria ser, perquè a Espanya no han après res de la història i continuen tan obcecats com sempre. Ara mateix, en lloc de posar trellat en el tema de Catalunya, dialogant i cercant alguna solució política sols confien en les armes, la repressió i en els tribunals.

És molt mala cosa viure de quimeres i Espanya té la quimera hispànica. Amb el diccionari a la mà, una quimera pot ser una idea fixa, una mania, un desig intens (com la quimera de l’or, que féu anar tanta gent a Amèrica). També pot ser una creació imaginària que es pren com una realitat (això de l’imperi espanyol de què estem escrivint), o un desig intens o una idea fixa d’alguna cosa, o pitjor encara, pot ser una inquietud d’ànim, una angúnia o preocupació intensa, que seria aconsellable que tractara un psicòleg. Tindre malvolença contra algú també és tenir-li quimera, com quan diem que algú en té contra nosaltres. Coincidint amb la idea negativa que en general li donem al mot, també és un monstre mitològic grec, una figura heràldica també monstruosa, un peix igualment monstruós… Finalment hi ha la locució verbal que tenir quimera és tindre la idea, el pressentiment, la sospita que un fet s’ha produït o es produirà d’una manera determinada. En aquest sentit jo tinc la quimera que algun dia els espanyols despertaran i se n’adonaran que la seua història hispànica fou una quimera i que hauran d’evitar tornar a equivocar-se. Poden començar per Catalunya.

NI 9 D'OCTUBRE NI POLLES EN VINAGRE

11/10/2019
EL REPUNT Nº 8
NI 9 D’OCTUBRE NI POLLES EN VINAGRE

Com no m’agraden les festes, ni els amuntegaments, ni el gregarisme, ni fer esport, serà la raó perquè, de manera inevitable sempre he defugit d’aquestes activitats. En conseqüència no faig festa el 9 d’Octubre, encara que també hi ha raons polítiques, com les contradiccions d’exaltar València i al mateix temps ofrenar glòries a Espanya; o exaltar la llengua mentre el seu ús va decaient per la manca d’interès dels polítics i de la societat… Hi ha més coses, com la hisenda, ja que som l’autonomia més mal pagada (?). També hi ha el fet que és una festa autonomista i jo sóc independentista, o siga que la festa no va amb mi. Durant el temps que vaig ser alcalde de Silla no vaig assistir a cap festa fallera, ni andalusa, ni taurina, ni esportiva, ni religiosa.

Aleshores he tingut tot el dia per a fer altres coses i he esmorzat a la plaça. He fet uns encreuats i els dos articles del Repunt; he posat col i pastanagues en vinagre; he abaixat la meitat dels llibres a terra, perquè m’han de pintar les humitats de la paret… I he vist les notícies i vull referir-me a tres d’elles, que les englobe en les polles en vinagre del títol.

Estem a punt de patir una gran crisi, per culpa del tronat Boris Johnson i el Brexit, i de la mala bèstia de Trump, el qual cada dia en fa una de ben grossa. Ara mateix ha abandonat els kurds de Síria a la seua sort, deixant que els turcs els massacren, després que han ajudat als nord-americans: Trump és així de miserable. La segona cosa que m’ha indignat és tot el que es refereix al Suprem i les vares de mesurar tan distintes que empren, si es tracta de Catalunya i d’Euskadi, o si es tracta d’Espanya. La tercera és la condescendència d’uns i d’altres amb els patètics Francos i el feixista abat d’on està soterrada la mòmia de l’abuelito.

dilluns, 30 de setembre de 2019

NO PACTAR AMB IGLESIAS I FER-HO AMB ERREJON?

Revista SAÓ 30/09/2019

EL REPUNT  nº 7                                                       

NO PACTAR AMB IGLESIAS I FER-HO AMB ERREJON?

Tota aquesta broma de tantes eleccions, que no arriben a rams de beneir, no passa per casualitat, sinó perquè els polítics, en lloc de preocupar-se pel bé comú i posar-se a la feina, es dediquen a  agranar cap a casa, fent els càlculs que els convenen a ells per a pactar o no. Per exemple, Sanchez no volia pactar amb Iglesias i ha fet tot el possible per evitar-ho. És segur que al darrere tenia la pressió de banquers, grans empresaris i dels barons socialistes, però això al poble ens l’ha de bufar, perquè és un problema d’ells i no nostre. Iglesias, per la seua banda, no ha entès res, perquè si diu que Sanchez l’ha enganyat, és perquè havia confiat amb ell i, per tant, ha posat la pata tant com ha pogut, demostrant, doncs, que no és tan hàbil com creu, ni tan intel·ligent, o que també ha posat els seus interessos per damunt dels nostres. U i l’altre han demostrat, també, que, en realitat no són més que uns milhomes.

Ara tornen a convocar-nos a unes altres eleccions, amb la sorpresa, però, que la maniobra d’Errejon tindrà una evident incidència i és possible que els socialistes ara hagen de pactar amb els dos, sempre amb el suport/abstenció dels nacionalistes, això sí, perquè són més de 30 vots. No crec, com alguns han dit, que Sanchez confie en l’autodestrucció dels dos líders, per a poder pactar amb Rivera, perquè això sols ho pensen els bojos, encara que n’hi ha molts; no diré que no ho somnie Sanchez, només faltava, encara que jo no posaria la mà al foc. Ja veurem. I que no guanye la dreta franquista és menester. Jo, personalment, he recolzat que Compromís pacte amb el jove madrileny, malgrat que és madrileny, perquè com a mínim se li veu més espavilat i dúctil.

De moment, doncs, i ja no importa de qui ha estat la culpa del no-pacte entre Sanchez i Iglesias, s’ha complert el presagi dels qui temien que no hi hauria cap pacte. Durant tot l’estiu, com recordareu, comencí a fer-los uns versos, als dos milhomes de Sanchez i d’Iglesias, titllant-los de burros, de frau, traïdors, cagacalces, superbiosos, fracassats… Recordeu que em semblava estrany que durant tot l’ínterim dedicaren “més temps a insultar-se que a conxorxar-se, o siga a pactar; i que ho feren en públic i a cara descoberta”. Em preguntava si els faltava un bull.  Pot ser que són molt immadurs, perquè dir que no se’n refiaven l’un de l’altre era una imbecil·litat! Aleshores jo vaig dir que “a tot el món, cap partit se’n refia dels altres i fins i tot dintre del mateix partit hi ha malfiances entre els diversos grups i famílies, però ningú ho publica als quatre vents, llevat d’aquesta parella de galifardeus”. I al respecte jo advertia “que és millor que els qui pacten recelen recíprocament, que no que s’hi confien, sobretot per evitar temptacions i mals rotllos”.

Com advertia el diputat Rufian, ja que no feren el pacte abans de l’estiu, ara serà més difícil, pensant en la sentència del Procés i en la justa i inevitable reacció dels catalans, si la sentència és adversa, perquè no l’acataran; jo tampoc ho faré i tampoc mitja Europa, la més  civilitzada. Jo també afirmava i afirme que qui més perdrà serà Espanya. I em preguntava i em pregunte com pensen governar Catalunya, si la majoria no els accepta. I em preguntava i em pregunte per què no aprenen a Madrid res dels seus errors històrics, que sempre s’han oposat a les reivindicacions indígenes, fins que  han anat perdent totes les colònies. Però sobre aquest punt ja m’he compromès a fer un Repunt extraordinari el 12 d’octubre, com faig cada any, per cert.

La majoria dels militants socialistes i dels podemites també, i un gran espectre de l’opinió pública, segons les enquestes, volien un pacte i un govern progressista i aquests desitjos foren frustrats. Ara els podemites ho tenen més fàcil, perquè podran optar per Errejon o per Iglesias i per aquest costat no es perdran els vots d’esquerra. Als socialistes és a qui haurà de convèncer Sanchez, perquè no es queden a casa, com feren a Andalusia. L’argument és que l’Estat necessita un govern que pose en marxa totes les promeses, començant per derogar la llei mordassa, i la reforma laboral, aprovar els pressupostos, apujar les pensions dels jubilats i sous dels funcionaris, començar converses amb Catalunya, i amnistiar els presos polítics i exiliats. Tot açò, o siga governar, no pot demorar-se més, després de tant de temps perdut.

Contràriament, ai de tots nosaltres, si guanya el santíssim tripartit franquista, perquè pronostique, si es dóna el cas, que la negra nit, les mòmies corruptes i una sinistra nòmina de voltors delerosos de arrossegar-nos les entranyes, s’abatrien sobre nosaltres. No vull ni pensar-ho. I no m’entra en el cap que els “nostres” polítics siguen tan insensats i temeraris com han demostrat fins ara. I que tinguen en compte tots ells que l’alegria que hem sentit quan hem sabut que podrem veure traure Franco d’on el posà el rei que hagué (pronuncieu: rei cagué) es quedarà en res si fracassen en la conformació del pròxim govern progressista.

Sobre la famosa ex-humació, aprovada pel Suprem, hi ha un altre jutge de menor entitat, que no vol autoritzar-la, perquè diu que pot ser perillós per a la salut de la gent que s’hi pose a fer la feina. Aquest jutge és contrari a la llei de la Memòria Històrica i jo em pregunte com es pot ser jutge i estar en contra de la llei; typical Spanish. Si tot açò no és un mal somni o una broma pesadíssima que m’ho explique algú, encara que, per si té raó aquest jutge franquista i hi pot haver perill, seria prudent repartir carassetes a tots els escolars, embarassades i ciutadans de la tercera edat de Madrid, l’Escorial i el Pardo, no siga cosa que el perill siguen les emanacions de la mòmia i que coste més car l’espart que l’escurà.

FAKE NEWS POLICIALS I FISCALS...

Revista SAÓ 30/09/2019

EL REPUNT  nº 7                                                       
FAKE NEWS POLICIALS I FISCALS…

Ara diuen fake news al que sempre hem dit mentides, enganys i falsedats per a fer creure el que no és, i així conduir la gent interessadament. Açò és tan antic com la humanitat i la història que estudiem, la major part de les vegades se l’han inventada els que han manat i que han escrit i escriuen els governs i els “historiadors” a sou. Per exemple, la història d’Espanya, en la qual nosaltres quedem tan malament, que ni existim o som marginals. Per al proper dia de la Hispanidad faré un Repunt extraordinari, al respecte.

Els qui som escèptics amb tot el que diuen “ells”, normalment hem aguantat i aguantem tant com podem, fins que arriba el moment que diem que ja està bé, que ja n’hi ha prou amb tanta mentida, i aleshores diuen que fem terrorisme, quan en realitat no matem ni una mosca. Per exemple ara amb el bluf de la Guardia Civil i la Fiscalia sobre un tenebrós terrorisme que diuen que hi ha per Catalunya. Jo no m’ho crec, ni moltíssima gent, a més del govern i dels partits nacionalistes, que reclamem que demostren el que pregonen i de manera fefaent, i no amb sospites ni imaginacions, ni muntatges. Ací el Gobierno hauria de fer com a tot el món democràtic i civilitzat. Recorde un cas, de l’època del dictador Franco, que la Guardia Civil enxampà tres gitanos i els escorcollà cercant armes; un duia una navalla, pa cortar el jamon, que ells consideraren una arma blanca; el segon no duia navalla, però li trobaren 200 pessetes, que consideraren que eren per a anar a Albacete a comprar-se una navalla; finalment, el tercer, que era un jovenet, ni duia navalla, ni diners, però rebuscant-li les butxaques li trobaren unes monedes i decidiren que estava ahorrando para comprar-se una navaja en Albacete.

Ja és casualitat que el possible terrorisme català haja transcendit en vespres de la sentència del Procés. Evidentment, a Madrid voldrien que Catalunya rebera la sentència, acollonida i emmudida i amb molta gent a la presó. També és una casualitat la coincidència amb la treta de la mòmia de Franco i també amb tota la revolada que s’ha organitzat per les noves eleccions. Són tan sospitoses tantes coincidències, i tot sembla una tan typical Spanish, que podria ésser un muntatge de Villarejo. No vull fer cap judici temerari, així és que no cal que s’ofenga ningú, ni que ningú se senta al·ludit si no té res a amagar, perquè, com deia Franco, els qui no hagen fet res que estiguen tranquils. Quin paio aquell dictador, sembrant el país, a més de cadàvers, de sospitosos.

dissabte, 28 de setembre de 2019

ENTREVISTA A LEVANTE-EMV

Dues dècades d'estima per les paraules i la llengua a través dels encreuats

Levante-emv arriba a la publicació de 7.000 passatemps lingüístics en 20 anys, una tasca que du a terme el professor josep l. pitarch, que porta més de quatre dècades creant-los per a "normalitzar el valencià en tots els camps"

27.09.2019 | 
Dues dècades d'estima per les paraules i la llengua a través dels encreuats
Les planes d'este periòdic celebren haver arribat als 7.000 encreuats. En total, 20 anys de paraules enllaçades, de definicions i de cabòries per a poder completar els reptes que cada dia el professor Josep L. Pitarch proposa als lectors i lectores, des de l'espai que oferix Panorama.
Pitarch fa més de 50 anys que impartix classe de valencià en centres de Batxillerat i la Universitat de València i treballant en entitats en defensa de l'ensenyament i la llengua. De fet, destaca per haver sigut l'encarregat de la implantació de l'ensenyament en valencià als centres educatius, mitjançant el Pla experimental per a l'Ensenyament de la Llengua (1978-79), com a cap del Gabinet Tècnic per a la Normalització i Foment del Valencià de la Conselleria d'Educació, durant l'etapa preautonòmica.
El filòleg recorda que va començar a idear encreuats fa més de 40 anys, «en resposta al repte que si calia normalitzar la llengua, s'hauria de fer en tots els camps». «Una jove em preguntà per què no teníem encreuats en valencià, m'hi vaig posar i li trobí el gust i comencí a publicar-ne», detalla.
«M'agrada fer-los perquè, a més de divertir-me, crec que servixen per a normalitzar la llengua, ja que en totes les llengües se fan i nosaltres no havíem de ser menys».
Però com es pensa des de zero un encreuat? «És com escriure un article, o pintar... et poses davant d'un paper en blanc, quadriculat i comences a posar les primeres paraules i vas avançant cap a la dreta i cap a baix. Totes les paraules s'han de creuar en ambdós sentits i ser correctes», explica. «Posat a la feina, és la 'inspiració' del moment en què estàs treballant, la memòria i alguna consulta als diccionaris, que et permeten continuar i arribar al final. Esta és la part més difícil i jo, concretament m'autoimpose que en cap encreuat se superen les 15 caselles en negre», relata Pitarch, que afegix que a continuació «ve la fase de formular les preguntes que han de servir a l'encreuater o encreuatera per a solucionar l'exercici».
Entre les satisfaccions que li aporta esta tasca, el professor presumix de què «molts ensenyants els utilitzen en llurs classes i això m'omple de satisfacció». A més, també recorda que fer encreuats és recomanable «com a exercici per a retardar l'envelliment del cervell de la gent gran». Per tant, són una activitat adient tant per a joves com per a adults.
En tota la seua vida, Josep L. Pitarch calcula que ha fet més de 8.000 encreuats «de llarg». Fa 20 anys començà a omplir de caselles les planes de Levante-EMV, però abans ja ho havia fet a Valencia Semanal, Noticias, Diario de València, la cartellera Túria o Saó, entre altres.

dilluns, 16 de setembre de 2019

SANCHEZ I IGLESIAS, A VEURE QUI ÉS MÉS NINOT



SANCHEZ I IGLESIAS, A VEURE QUI ÉS MÉS NINOT

Ja vaig advertir, al Repunt anterior, que si no arribaven a un pacte els socialistes i els podemistes, els dedicaria uns versos plens d’improperis, dels quals publiquí la primera quarteta: Són més burros que Tacó, els de en Pere i els de en Pau i si no troben solució serà perquè ells són un frau… Ara que estem esperant si s’ho faran o no i amb quina mà, previsorament ja tinc uns quants conceptes entre mans que formaran part del llarg poema: traïció, cagacalces, ruïna, narcisos, supèrbia, fracàs… De moment he avançat amb una altra quarteta: Ningú dels dos té raó i, per dir-ho com s’escau, el que fan és traïció, fer el tòtil, un trist sarau, que ens durà a la perdició. Continuem esperant, quan sols falten 10 dies per veure si finalment parix la burra, o dins o fora, i podem acabar el poema.

Què els passa a aquesta parella de Sanchez i d’Iglesias? Per què dediquen més temps a insultar-se que a concorxar-se, o siga a pactar? I ho fan en públic, a cara descoberta. Jo crec que ha estat la primera vegada en la història que, en circumstàncies similars, dos partits perden el temps en lloc de tirar endavant i posar-se a treballar. Pot ser que són molt immadurs, o que els falta un bull? Per exemple, diuen que no se’n refien l’un de l’altre. Quina imbecil·litat! A tot el món cap partit se’n refia dels altres i fins i tot dintre del mateix partit hi ha malfiances entre els diversos grups, però ningú ho publica als quatre vents, llevat d’aquesta parella de galifardeus. Al respecte vull dir  que és millor que els qui pacten recelen recíprocament, que no que s’hi confien, sobretot per evitar temptacions i mals rotllos. Ho dic jo que durant 8 anys vaig formar part d’un pacte a quatre (PP, UV, EU i Bloc), del qual vaig ser alcalde; no se’n refiàvem, i jo menys que ningú, però la cosa funcionà.

Per què han d’arribar a un pacte els socialistes i els podemistes, amb el suport dels nacionalistes perifèrics? En primer lloc perquè així ho vol la majoria dels respectius militants i un gran espectre de l’opinió pública, segons les enquestes. Si no ho fan i fracassen frustraran, doncs, els seus votants, que podran optar, si han de tornar a les urnes, per quedar-se a casa i castigar-los, com passà a Andalusia. En segon lloc, perquè l’Estat necessita un govern que pose en marxa immediatament totes les promeses electorals d’ambdós partits, que no cal que repasse, encara que faré tres acotacions: derogar la reforma laboral del PP, anul·lar la llei mordassa, treure Franco del mausoleu de la ignomínia (Valle de los Caidos). També, per posar en marxa les converses amb Catalunya i perquè s’amnistien els polítics presos i els exiliats. No és poca cosa per començar.

No arribar a entendre’s i convocar noves eleccions serà una demostració de la incapacitat d’ambdues figures per a governar res i per tant haurien de dimitir dels seus càrrecs i anar-se’n a casa; aleshores és quan s’haurien de convocar les noves eleccions, amb gent nova. Qui les guanyaria? Podria ser que la Santíssima Trinitat franquista de PP, C’s i Vox. I en aquest cas, on s’amagarien les nostres glorioses esquerres? Quines disculpes donarien els socialistes a l’electorat d’esquerres? Què dirien els podemites als qui confiaven en la seua capacitat renovadora? No vull ni pensa-ho, però sé que la negra nit s’abatria sobre els nostres caps. Imaginar Wert altra vegada al govern, o Soria, o la Cospedal, o Montoro, o Jorge Fernandez, o Català, o Guindos, o la Mato… i l’Aznar, no us oblideu d’ell. Si fora jo, davant del perill que poguera guanyar aquesta nòmina de mòmies, no m’ho pensaria i signaria fins i tot en un paper en blanc.

Però, per què juguen amb el foc aquesta parella? Ho diré amb dues quartetes més: Iglesias i Sanchez són, una trista i pobra rapsòdia, són un bluf, un kirieleison, res, són com una vella paròdia, però ells es creuen genials, i fins i tot admirables, i no passen de pardals, de bocamolls irresponsables…

No fan bé mantenint paralitzat l’Estat, les autonomies i els ajuntaments, no sé com no se n’adonen que són uns irresponsables. Si Sanchez vol unes noves eleccions hauria d’haver-ho dit abans de l’estiu passat; si no vol formar govern amb Unides-Podem, hauria d’haver parlat clar des del primer dia; si el que vol ara és culpar els podemites del fracàs de les converses, s’ha equivocat de totes totes, perquè la culpa del fracàs és dels dos i no d’un sol i això ho sap tot el món. Ara, quan sembla que ja no tenen més remei que acceptar la realitat de la situació, es convocaran les noves eleccions, tard i mal. Torne a insistir que hauria de ser el moment perquè alguns no repetiren en llurs llistes, donada la incompetència demostrada i com als bous de plaça que no donen la talla, els haurien d’enviar al corral (a casa).

I de cara a les properes eleccions, els partits haurien de dir davant de notari amb qui pactaran i amb qui no. Realment els qui ho hauran de fer són els socialistes i els podemites, perquè la dreta tenen molt clar que pactaran entre ells, i no cal que vagen al notari per això. Tampoc els nacionalistes, que poden tornar a ser decisius, perquè no impediran la formació d’un govern d’esquerres…

I després de les properes eleccions estarem com ara o pitjor i en el millor dels casos socialistes i podemites hauran de tornar a seure i pactar. Quina gent més estúpida! Hi ha per a tirar-se a la droga, o per dir-ho amb una sexteta: La parella de casposos, de Sanchez i d’Iglesias parlem, són uns faves vanitosos, i per sa culpa acabarem, encara pitjor que Camot, i a veure qui és més ninot! Dir-los ninots és una manera suau de tractar-los, que no es queixen.

El més (ir)responsable és Pedro Sanchez que, pel que es veu, es creu les enquestes del CIS que li auguren millorar un poc els resultats, però en absolut guanyar les eleccions per majoria absoluta. Per tant la seua actitud és inexplicable, si nó és que té un ego tan pujat de to que li impedeix veure clar que la situació en què es troba no pot ser molt millor que la que trobarà repetint les eleccions i amb la possibilitat d’una sorpresa, de part de la dreta.

Per altra part, ha quedat amplament demostrat al llarg de la història que a la dreta els uneixen uns “valors” que no té l’esquerra: que la política és per a “forrar-se” (Zaplana); que Déu i l’església són de dretes i els protegeixen (declaracions de bisbes); que a qui es mou, se li fot una garrotada i a callar (llei mordassa)… Per això, quan tenen l’ocasió o quan el poble els fa por, s’organitzen immediatament (España Suma).

L’esquerra és més d’elucubrar i es dedica a fer política per a millorar el poble; no van a missa; són més demòcrates i bla, bla, bla… i són incapaços d’arribar a pactes! Total, que tot és, possiblement, una merda i ho pagarem molt car.

(article publicat a SAÓ el 16/09/2019)

ENVELLIR I QUEDAR-SE EN PILOTES

EL REPUNT  nº 6                                                       

ENVELLIR I QUEDAR-SE EN PILOTES

Si tens la (suposada) sort de no morir-te més aviat i arribes a vell i no t’enutges per això, la vida et reserva una sèrie de sorpreses que cal saber aprofitar, perquè algunes són positives i altres són inevitablement el preu que has de pagar per haver resistit els embats de la vida. Faré breument una ressenya d’aquestes sorpreses, començant per les positives. En primer lloc, el fet que la gent vaja oblidant-se de tu t’estalvia marejos, aniversaris i saraus indesitjables. També van oblidant-te els voltors que t’empaitaven oferint-te les coses més absurdes i beneites. També et deixen al marge de projectes i d’iniciatives, sobretot si són de futur, perquè tu ja no en tens. La vida tot era fum de botja i va acabant-se a poc a poc. Ara ho veus molt clar i finalment sols confies en la tranquil·litat total, i si pots fer alguna cosa que siga únicament la que et vinga en gana. Al final pots fer d’anarquista romàntic, que és el que sempre havies volgut.

Ara bé, també hi ha les sorpreses degudes a les calamitats físiques pròpies de l’edat, que cal saber suportar amb paciència, fins i tot i en alguns casos, amb resignació (franciscana). Al marge de la salut que hages tingut al llarg de la vida, ara comencen a sortir-te’n nafres per tot arreu: colesterol, pròstata, colon, la vista, l’artrosi, tensió alta/baixa, mancança de vitamines, de minerals, anar restret o disentèric, la incontinència urinària, algun queixal que et destorba… Com ara no tens cap alternativa, has d’anar a cal metge, i seguir els martiris d’anàlisis, TACS, píndoles de tota mena, intervencions… 

I que tot quede així, perquè hi ha les coses més greus i insuportables com l’alzhèimer, el pàrkinson o algun càncer definitiu, que també cal saber afrontar. És ara quan els vells ens quedem com quan nasquérem, en pilotes, indefensos i incapaços. I el que és pitjor, emprenyant i donant més pena que altra cosa. Morbositats a banda, al remat tot s’acaba amb la mort, i  per això és inexplicable que es facen tants esforços per allargar aquests moments dels habitants privilegiats “del primer món”. Seria millor per a la humanitat que aquests enormes esforços es dedicaren  a remeiar les calamitats de les criatures i dels joves i les famílies dels països més pobres.

(article publicat a la revista SAÓ. 16/09/2019)

dilluns, 2 de setembre de 2019

HA PASSAT AGOST I ESTEM COM ESTÀVEM, O PITJOR

02/09/2019
EL REPUNT  núm. 5                                                        

HA PASSAT AGOST I ESTEM COM ESTÀVEM, O PITJOR

Em referisc en primer lloc a la funció de teatre (sainet, vodevil o esperpent) que estan protagonitzant el partit socialista i el podemista. No hem vist, ni ens han filtrat, que hagen fet res per a avançar en la confecció del pacte que prometien; pot ser que l’han fet d’amagatotis, però sembla que no; per tant, es mantenen en les mateixes posicions, com si foren uns crios maleducats (ara t’ajunte, ara no t’ajunte), i mentrestant el temps s’acaba. Jo, malgrat tot, vull creure que al remat cediran una mica cadascú de la seua part i que arribaran a entendre’s. Si no ho fan, passarà tot açò: que la història els dedicarà tot d’improperis i riotes, que la frustració s’empararà de la gent que hi confiava… i que la dreta cavernícola guanyarà les properes eleccions. Personalment, i als meus anys, els dedicaré tot el meu menyspreu i malediccions, amb versos sarcàstics i corrosius inclosos (ja n’he començat un que fa: Són més burros que Tacó/ els d'en Pere i els d'en Pau/ i si no troben solució/ serà perquè són un frau…)

Però el nostre teatre (sainet, vodevil o esperpent), que pot acabar en la catàstrofe política de l’esquerra, no és res en comparació amb les calamitats que s’anuncien imminents per la raó del canvi climàtic, que estem provocant nosaltres mateixos. Els científics confirmen que la desaparició dels casquets polars tindrà greus conseqüències a nivell global i que la contaminació de l’aire podrà arribar a nivells d’impossibilitar la supervivència de la humanitat. I per tant proposen fer una sèrie de coses: limitar l’ús de l’avió, que és el mitjà de transport més contaminant i usar el tren, que contamina menys. Consumir productes de proximitat, evitant així els transports de llargues distàncies, de les coses que tenim a l’abast; per exemple, no importar taronges de Sud-àfrica, tenint-ne tantes a València.

També ens asseguren que l’energia solar és la millor, cosa que ja se sabia però que no els interessava als magnats del petroli, i per això no es promocionava, ni s’hi facilitava la seua instal·lació. Que no hem de llençar tant de menjar al fem, ni fer un ús tan abusiu de l’aigua, perquè és un bé escàs. Que hem de reciclar més i que no hem de comprar tanta roba, fent durar més la que tenim. Que hem de reduir el consum de carn roja i menjar pollastre. Que hem de reduir l’ús dels vehicles privats i utilitzar més els públics. I reduir i fer desaparèixer els plàstics, que són altament contaminants i difícils de reciclar…

En totes les coses que hem de fer per a salvar el planeta, cada vegada estem pitjor, perquè majoritàriament no fem ni cas. Els governs tenen una gran responsabilitat en el deteriorament del medi ambient i no actuen com caldria i això és una política suïcida. La majoria dels governs estan collats per les grans empreses del petroli, que sols miren pels seus guanys més immediats i compren les voluntats dels polítics. Fins i tot hi ha governants que estan tan implicats en aquesta maldat, que neguen que hi haja cap canvi climàtic i en això Trump és el principal dels energúmens negacionistes. Totes les desgràcies que estem patint, sequeres que van en augment, enormes incendis i desaparició de la massa forestal, pluges immenses… són conseqüència del comportament bàrbar d’aquests governs i de tots nosaltres a continuació. L’esperança que es prenguen mesures immediates i dràstiques per a evitar l’apocalipsi final és enormement limitada i cada dia que passa ens aproximem més a l’hecatombe.

Davant d’una situació tan desesperada, ha sorgit un raig d’esperança, perquè els joves de tot el món s’estan autoconvocant i comprometent a pressionar tots els governs perquè canvien d’actitud enfront de la catàstrofe. Són les “vagues escolars pel clima”, que inicià la jove sueca Greta Thunberg, que van estenent-se com una taca d’oli imparable. Crec que la nostra obligació és donar suport a aquesta joventut, perquè fan el que no fórem capaços les nostres generacions, que malgrat les repetides advertències dels científics no en férem cas i deixàrem que els magnats del petroli i els governs més poderosos i corruptes, ens dugueren a la situació crítica en què ens trobem (i els ex-alts càrrecs que estan cobrant d’aquestes empreses en són la prova, com l’immensament descarat d’aquell ministre Soria). Estem pitjor que estàvem.

I respecte del Procés estem a punt de conèixer la sentència del Suprem, que tothom suposa que serà especialment dura i profundament i visceralment anticatalana, com no podria ésser d’altra manera, venint d’on ve la sentència: d’Espanya. Amb això encara s’ampliarà més l’abisme entre Espanya i Catalunya, que arribarà a total. Ara bé, qui quedarà més malparada? What is the question. Jo ja fa temps que pronostiquí que Espanya perdria molt més que Catalunya, especialment perquè nosaltres ho tenim molt malament des de sempre, des de gairebé sempre i per tant no tenim res a perdre: ho tenim tot perdut i sols podem guanyar alguna cosa en aquests moments. Espanya és la que pot perdre més i ja ha començat, perquè el judici ha estat contemplat a tot el món i tothom se n’ha fet creus i així ho han manifestat organismes i entitats, començant per l’ONU. Un veredicte especialment negatiu els caurà a sobre del cap als espanyols, doncs.

Tant que se’ls cau la bava parlant de la història d’Espanya que s’han inventada, no entenc com encara no han caigut en el compte que d’aquell famós imperi que tenien ho han anat perdent tot, i que ja els queda ben poc, i sempre amb el mateix esquema: els pobles dominats se’ls han rebel·lat, ells els han declarat la guerra… i finalment l’han perduda, perquè les colònies s’han independitzat. Haurien de canviar de política i deixar d’enviar la seua gent “a por ellos”, però és històricament evident que són incapaços de governar, si no és sotmetent els pobles i que els agrada tenir la paella pel mànec, fins que el mànec se’ls romp i… es queden sense. En el nostre cas, després de l’inic judici, què faran per a “governar” onze milions de catalans, si la majoria els rebutja?

LES VACANCES EN AGOST SÓN UNA MERDA



02/09/2019
EL REPUNT  núm. 5                                                        

LES VACANCES EN AGOST SÓN UNA MERDA

Sobre les vacances d’estiu, tothom conta tot de meravelles, però ocultant les insolències que ha hagut de suportar: transports confusos, moviments gregaris, adversitats climatològiques, factures inesperades, accessos impossibles a museus i catedrals, etc. Malgrat tot, tothom accepta com una obligació fer quilòmetres a manta, passar garites policials i gastar-se els diners en banalitats… Poca gent són capaços de negar-se a viatjar en agost, quan ho fan tots per anar on van tots, en lloc de quedar-se a casa, fresquets, llegint o somiant i gaudint de la tranquil·litat de la ciutat mig buida. No vull dir que em semble dolent que la gent viatge, però en lloc del maleït agost, es poden aprofitar els caps de setmana i els ponts; els jubilats també podem fer-ho en qualsevol moment de l’any i mirant les rebaixes i ofertes. Qualsevol cosa menys viatjar en agost.

A més a més, crec que els viatges millors i més saludables són els més curts, de tres, quatre o cinc dies, o siga el turisme de proximitat, per a conèixer el món més immediat, en lloc de sofrir aventures caribenyes o més exòtiques… Si preguntàrem als valencians que viatgen amb tant de deler i van tan lluny, si coneixen Terol, Tarragona, Conca, Múrcia, Cartagena, fins i tot Albacete i, dins de casa nostra Morella, Sagunt, Xàtiva, Gandia, Alcoi, Elx… els resultats serien deplorables. Com coincideix que ens estan avisant molt seriosament, que el món s’acaba si no fem una sèrie de coses i entre elles i fonamentalment disminuïm l’escalfament del planeta, i com els vehicles que més contaminen són els avions i els vaixells, crec que hem de començar a limitar-ne el seu ús. Així és que propose que ens quedem a casa, i si viatgem, que ho fem prop i amb tren.


dimecres, 31 de juliol de 2019

RIBÓ I EL BARRI DE L'AGULLA

Ribó i el barri de l’Agulla

 M’he trobat, caminant per València i de sobte, com si fos un somni, un barri inesperat, el de Costureres o de l’Agulla, amagat darrere de l’avinguda del Cid, entre edificis alts, anodins i amenaçadors, amb la marca urbanicida de les desgràcies que ha patit València, des de fa tants anys. Són cinc carrers, amb 55 cases unifamiliars i íntimes, d’arquitectura popular valenciana, molt ben conservades, que es resisteixen a desaparèixer, malgrat els edificis que els han edificat posteriorment a ells, constrenyent-los i tapiant-los les entrades i sortides. El barri és una joia urbana, que sobreviu malgrat tot.

Són poca gent, pot ser que uns 200 habitants, i em diuen que se senten molt decebuts amb l’ajuntament, que els té abandonats (les oliveres i tarongers dels carrers, sense ni esporgar, són la prova evident). Ribó deia que seria l’alcalde dels barris, però a nosaltres no ens fa ni cas, em diuen. Els demane si el PP els en feia de cas i resulta que tampoc. Crec que com no tenen cap associació i en són pocs, als polítics, ni de dretes ni d’esquerres, no els lleven la son. Opine que l’ajuntament actual ha de declarar aquest conjunt urbanístic Bé d’Interès i ocupar-se’n de la seua atenció i preservació i per això els dic que tornarem a posar-nos en contacte per a fer alguna cosa.

 


ELS POLÍTICS SÓN DE FIAR?

 A la vista del que estem veient, els polítics no són de fiar i per això, la gent sol tenir molt mala opinió de la casta (ara que Iglesias ja no ho diu, ho faré jo, incloent-lo també en la classe) perquè prometen molt i després no fan res i sols volen augmentar-se els sous; això és el que diuen. Al llarg dels anys d’història d’allò que diuen Espanya, estem tan escarmentats, i especialment dels darrers vuitanta anys de malifetes increïbles, franquisme, transició i democràcia incloses, que està justificada tanta desconfiança. 

Davant dels darrers espectacles per a pactar, formar governs i posar-se a treballar, que és la feina a què es comprometeren i per a la qual els elegírem, crec que al veïnat no els falta raó. I malgrat que diferenciem, que els de l’esquerra s’ho han dit tot a la cara, sense pèls a la llengua, els socialistes contra els podemites i al revés, el fet és que els intents de formar govern no han arribat a rams de beneir, per ara. Contràriament han tingut més èxit la dreta i l’extrema dreta, que no han ensenyat tant les vergonyes i que, segurament perquè són més espavilats i pragmàtics, han acordat com repartir-se el botí (reivindique que el primer que emprà l’expressió “repartir-se el botí” vaig ser jo en aquestes pàgines de SAÓ, referint-me al trio de la plaça Colon). Els tres partits han estat fent comèdia, uns millor que altres, i semblava que fins i tot alguns estaven una mica fotuts, però, sota mà, el que feien eren comptes, a veure de quina manera treien més profit al “negoci”, és a dir, a la negociació; però açò és un altre tema.

En qualsevol cas, la realitat és que els polítics no se’n refien els uns dels altres i això és una llei universal i crec que això no és dolent, sinó una possible garantia perquè els governs no siguen com casa Pepe. Fins i tot crec que les majories absolutes s’havien de prohibir per llei, perquè en el món de les castes és millor afeblir els més poderosos i obligar-los a pactar amb altres, que no deixar-ho tot en les mateixes mans. La prova que tinc raó són els governs de majories absolutes del PP i del PSOE, que han estat tan perniciosos.

Hem de parlar del pacte que han de formar, els socialistes, les unido-podemites, els regio-nacionalistes perifèrics i els independentistes, per a governar Espanya; excloses les dretes, no queda altra solució que aquest contuberni. Tractant de dir en poques línies el que en pense, jo sempre he defensat aquest gran pacte ampli, democràtic, essencial i fins i tot irònic, perquè salven Espanya els qui menys la “volen”. Però, com han de pactar? Primer, és necessari que repartisquen els càrrecs i els ministeris i que acorden el programa de govern, que és el que més interessa.

L’espectacle de Sanchez contra Iglesias, i a l’inrevés, ha d’acabar, per absurd i tòxic. Iglesias s’ha passat en les seues exigències i gosadia i Sànchez en la seua mesquinesa i temor, uns i en altres, en la desconfiança mútua. Quan es fa un pacte, tothom ha de cedir i, en aquest cas, crec que és molt senzill si els podemites amainen la seua voracitat i si els socialistes afluixen el mos i si uns i altres comencen a donar-se crèdits, en lloc de descrèdits, la cosa pot començar a funcionar. No cal que ho facen cegament, però almenys de manera prudent, que deixen de fer estupideses.

És així com es fa a tot el món. Jo que protagonitzí a Silla el pacte més difícil del circ pactoral, (Bloc, UV, EU i PP, en total nou regidors; contra vuit de Verds i PSOE), en done fe. Curiosament, jo era l’únic regidor del Bloc i vaig ser l’alcalde, durant quatre anys; els altres quatre l’alcaldessa fou d’EU, que també era única regidora; en l’oposició hi havia els Verds i el PSOE, o siga vuit. I varen ser dues legislatures que encara es recorden al poble. M’oferisc a Sanchez i a Iglesias per a arreglar-los un poc i de franc.

Si finalment signen cap pacte, que sàpiguen que l’enemic el tindran fora de casa i en la dreta i no dins, perquè els facinerosos exerciran un control obsessiu sobre ells i no els en perdonaran cap ni una. A la dreta els serà més fàcil que ho fou a l’esquerra, empaitar el nou govern, dia i nit, perquè comptaran amb la complicitat dels seus amics fiscals, jutges i policies (el villarejos no s’acabaran mai, ni els fiscals i jutges franquistes), que ara sí que seran diligents, per a actuar contra qualsevol relliscada esquerrana, per simple que siga. Aquests saben formar trames i complots, en què s’han exercitat durant els anys que governaven i dirigien “las fuerzas del estado” i la judicatura durant el franquisme i després. Per tant, l’esquerra no es pot permetre perdre el temps i si poden arribar al pacte definitiu durant agost, millor. L’11 de Setembre i la sentència contra el Procés així ho aconsellen…

Finalment crec que haurien de pensar que el pacte que inauguren ara pot durar unes quantes legislatures, les suficients perquè es consoliden les mesures reformistes que han promès, perquè substituïsquen tantes lleis negatives de la dreta… i perquè, finalment, veiem Franco fora del Valle de los Caidos… Contràriament, si fracassen ja poden pensar que l’alternativa serà el trio de la plaça de Colon i que tornaran a passar molts anys abans que no tinguem una altra oportunitat com la d’ara. I que pensen que mentre una part del món va caient en mans del feixisme o parafeixisme (Trump, Bolsonaro, Salvini, Johnson…) estaria molt bé que Espanya es fes forta al costat de les democràcies. Amen.

dilluns, 15 de juliol de 2019

LES CARES DE LA GENT POLÍTICA

EL REPUNT  nº 3                                                     

LES CARES DE LA GENT POLÍTICA
 
Sempre s’ha dit que la cara és l’espill de l’ànima i observant algunes dels polítics i de les polítiques, pot ser que siga així. Jo me n’he fixat i n’hi ha una líder madrilenya amb cara de bruixa, que quan acluca un poc els ulls i insinua un somrís, a mi em fa por i em recorda una promesa que vaig tenir (jo encara no havia fet la mili), que finalment resultà que sí que era bruixa i per pèls me’n lliurí. Entre les cares dels líders n’he vistes de papa-mosques, de somiatruites, d’energúmens, de macarrons…

Com al cap de tants anys s’ha comprovat que no ens podem fiar de tots els polítics ni de totes, sobre tot perquè no sempre tenen les mans netes i perquè en general menteixen més que alenen, crec que hauríem de fixar-nos-hi més i escodrinyar-los les cares a fons. Al cap i a la fi, això és el que fan ells i elles amb tots nosaltres, que ens escodrinyen tot el que poden, per a triar quines coses ens han de dir per a ensarronar-nos millor…i per a papar-se’ns millor, com volia fer el llop a la Caputxeta.

EL VATICÀ ÉS FRANQUISTA?

Jo no tinc cap dubte que el Vaticà és franquista i, encara més, que és espanyolista i anticatalanista. A més a més, crec que aquell minúscul Estat papal, que és el negoci més segur i productiu del món, tenen un pacte de no-agressió amb els governs de Madrid (el Concordat), excepte durant els breus anys republicans. En general, podríem dir que l’església i Espanya estan perillosament amistançats. Com diuen que ací hi ha democràcia (?) i no n’hi ha al Vaticà, perquè allò és una teocràcia, la relació és estranya i dubtosa, i per això cal preguntar-nos per què ningú no fa res per acabar amb una relació tan adúltera. Aquesta és una pregunta cabdal, que ara haurien de resoldre els socialistes i els partits que hi pactaran. Mentrestant, com ningú no s’ho pren seriosament i hi posa remei, els bisbes van tirant de veta i cobrant lloguers i entrades; el poble va pagant.

És vergonyós que els bisbes no paguen impostos de res, que s’autoinscriguen als registres de la propietat, solars, edificis, carrers i places, cementiris, pisos, col·legis que són negocis, etc. Ho poden fer per obra i gràcia de Franco i d’Aznar, que els ho autoritzaren, malgrat que Jesús va aclarir, quan li preguntaren si era just pagar els impostos al govern, que donaren a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. Aquest manament diví, l’església l’ignora sistemàticament en el nostre cas. En realitat, l’església no creu tot el que predica: el que fan és un negoci sant i punt!

I per què és franquista, l’església? Per què s’entesta a donar suport a la família dels franquitos i no a les lleis del Parlament? Doncs, perquè els anà molt bé amb el dictador a qui li deuen una immensa gratitud. A més a més, Franco era creient defensor de la fe, tant que l’entraven a missa sota el pal·li reservat a l’Hòstia. Conten que Pinochet també ho volia fer i com li digueren que sota pal·li sols anava l’Hòstia, protestà al Papa; la resposta fou que Franco non é l’Ostia sagrata, ma é la re-ostia, capiti? Als dos els perdonaren tota la repressió que feren, els robatoris i els crims, de capellans afusellats inclosos.

Sobre l’espanyolisme de l’església, l’explicació és la conxorxa que han mantingut al llarg de la història, que els ha resultat tan profitosa. El pacte era i és do ut des, et done perquè tu em dónes. D’aquest contuberni, nosaltres (ja sabeu, els països catalans) hem estat exclosos, o millor dit, en part, perquè donar sí que n’hem donat però sense rebre res a canvi (ens han deixat espigolar i prou). El negoci començà amb els tristament famosos Reis Catòlics i continuà amb els Àustries, els Borbons, Franco i tots els governs de la “democràcia”. Mireu si ho hem tingut pelut, tants anys!

I encara ho tindrem més pelut per les pors dels socialistes a enfrontar-se amb el Vaticà. Acabem de veure-ho, quan l’ambaixador del Papa (nunci apostòlic) ha defensat Franco, l’ha santificat i ha defensat que no el treguen del Valle de los Caidos. El govern s’ha limitat a protestar un poc… i mut i a la gàbia. Com a mínim havien d’haver-lo expulsat i demanat explicacions al Vaticà, perquè tinguen en compte, quan envien un altre nunci, que no siga un altre franquista!

I si el Vaticà és espanyolista, això vol dir que és anticatalanista? Per descomptat, que ningú no ho dubte pas; i antivalencianista, que és la mateixa cosa. Malgrat que de València foren els Borja papes i sants; sant Lluís Beltran; sant Vicent Ferrer; el bisbe Rafael Sanus; el canonge Espasa; don Alfons Roig Izquierdo… I les santes Isabel de Villena; la beata Pepa Inés de Benigànim… Malgrat tota la nòmina santa, en la qual no he inclòs cap nom de les altres terres de llengua catalana, al Vaticà no se’ls ocorregué altra cosa que enviar-nos a València el cardenal Canyissars, que s’ha de tindre barra. Confie que algun lector de Saó tindrà la curiositat de fer una llista santoral més llarga i territorialment completa, i que inclourà més dones, en compliment del desideràtum de fer visibles les dones en aquest món de mascles. Si algú fa la llista, la podrem fer arribar al papa d’ara, a veure si comencen a tenir-nos més respecte… i, per començar, fan les misses en valencià.

Finalment vull manifestar la meua alegria d’haver retrobat un bon amic, un excel·lent professional i una gran persona, Vicent Carbonell, que em suportà i ajudà magníficament durant la meua alcaldia, fins i tot perllongant el seu treball de secretari municipal durant tot el meu mandat. Vull enviar-li el meu agraïment i una abraçada des de SAÓ, que lligen molts dels seus amics i familiars, d’Algemesí i de fora.

dilluns, 1 de juliol de 2019

BUFES DE PATO A L'ESPANYOLA

EL REPUNT  nº 2                                                            
Les picabaralles entre els tres partits de la dreta no tenen major importància, perquè són discussions familiars pel botí i finalment es posaran d’acord i la sang no arribarà al riu.

LA COLAU I VALLS

L’Ada Colau és una bufona, que mai no t’aclareixes amb ella, diuen. No sé, però de moment, bufona rima amb Barcelona i ella hi mana, cosa que no ha pogut fer Maragall. Com encara queda molt per veure i mai no se sap les voltes que pot pegar el món, el final de la pel·lícula no el sabem encara. El tema que m’importa subratllar és, per una part el fariseisme de monsieur Valls, que és un gavatx anticatalà, amb vocació de redemptorista, que ha fet una jugada de tafur del Mississipi, i per altra part el caos del poca-solta del tal Rivera, que s’ha cobert de ridícul i d’ignomínia pactant de facto amb l’ultradreta franquista, fins que Macron li ha dit: alto!

Jo sempre he mantingut la sospita que Rivera no és de fiar; també tinc la sospita si té res a veure amb els Primo de Rivera, però ningú m’ho aclareix. Així les coses, doncs, i com d’aquest costat tot sembla un frau, crec que els socialistes haurien de posar punt i final a qualsevol filtreig amb aquesta colla de vallistes i de riveristes. No se’n refie, senyor Sanchez!

BUFES DE PATO A l’ESPANYOLA

Les picabaralles entre els tres partits de la dreta no tenen major importància, perquè són discussions familiars pel botí i finalment es posaran d’acord i la sang no arribarà al riu. Si que és veritat que el tal Rivera volia menjar-se Casado i no ha pogut, i que els tres partits volien haver tret més diputats i han petat, així que tots estan molt amargats i fan cara d’això. Però el pitjor és que hagen blanquejat Vox, introduït a les institucions i format un front nacio-franquista, molt mal vist a Europa. A Rivera, a més a més, Macron l’ha cridat a l’ordre perquè no diga mentides sobre ell.

I enfront de la decidida activitat reaccionària de la dreta, què fan els socialistes que tenen por de formar cap pacte que puga fer pensar a algú que estan recuperant el front popular del 36? Sembla que sols de pensar-ho ja els entra diarrea. De tota manera, amb diarrea o sense, els socialistes no tenen més remei que arribar a acords amb Unides Podem i amb els nacionalistes perifèrics. Com no tenen més remei, que no tremolen i que es facen l’ànim que si han de governar junts durant quatre anys, hauran d’acceptar l’entrada al govern d’Unides-Podem i que l’abstenció dels nacionalistes ha de tenir un cost, que han de pagar. Com facen el que facen, igualment els criticaran, per això crec que és millor deixar-se de romanços i donar la cara.

Recuperats/guanyats el govern central i la major part de les autonomies i ajuntaments per part de l’esquerra i els nacionalismes, crec que no s’haurien de repetir alguns errors, fonamentalment les suspicàcies i les malfiances entre uns i altres. L’enemic mai no pot ser els qui treballen amb tu, o propers, sinó els qui estan enfront. Per tant, el que han de fer “els nostres” es posar-se a la feina immediatament per a canviar, modificar, millorar, substituir, totes les lleis i malifetes del PP, complint així les promeses electorals.

La llista de coses a fer és llarga, perquè la ignomínia també ho fou: la llei mordassa; la llei educativa; el finançament de les pensions; la llei laboral… I s’ha de socialitzar l’Estat amb polítiques justes i valentes, amb la millor distribució de l’erari públic; s’ha d’acabar amb les marginacions territorials, que deixen pobles i comarques buides de gent i de serveis; s’ha de fer una política rotunda en contra dels desnonaments i una política d’habitatge per a tothom. S’han de modificar les lleis en defensa de les dones i contra el masclisme. Denunciar el Concordat amb el Vaticà i fer que l’església pague com tots. Expropiar els béns immobles improductius (pisos i solars) per tal d’acabar amb l’especulació. I s’ha d’invertir en educació, a tots els nivells, en la Universitat i en la investigació. I treure la mòmia de Franco i fer justícia als assassinats pels franquistes i llurs famílies (i que el Nunci es toque la fava).

I evidentment, és peremptori afrontar la qüestió catalana i la basca, a base de negociacions, després de treure els presos polítics de la presó i que tornen els exiliats. El procés els ha fet més mal als espanyols que als catalans, com ja s’està veient en la premsa lliure d’ací i en l’estrangera i sobre tot com es veurà a Estrasburg. Pel que se suposa, l’Estat i el Suprem seran severament desautoritzats, de manera que Sanchez no haurà d’indultar ningú perquè serà la mateixa justícia que haurà de fer-ho, obligada a rectificar. Per això mateix i perquè tot no resulte tan onerós, crec que el mateix Suprem hauria d’avançar-se i dictar una sentència absolutòria, perquè sempre és millor rectificar voluntàriament que veure’s obligat a fer-ho.

I s’han de convocar referèndums de tot tipus, com passa a Suïssa; també el d’autodeterminació de Catalunya. I s’ha de modernitzar la Constitució. Tot es pot fer, o començar a fer, perquè diners n’hi ha si s’acaben els xoriços i si els pressupostos es destinen a coses productives i no a improductives com l’exèrcit, la monarquia, les fastuositats i les bufes de pato a l’espanyola.

divendres, 14 de juny de 2019

LA DRETA TOCA LA CORNETA, L'ESQUERRA, LA FLAUTA

EL REPUNT nº1    Presentació 

A SAÓ m’han acceptat i/o m’han suggerit, publicar-me una columna quinzenal, que dedicaré a reflexionar sobre aspectes de la política i de la societat especialment valencianes, però que també inclourà reflexions de més enllà de les fronteres estrictes, i fins i tot internacionals i potser que de l’estratosfera, perquè també podran ésser de temes espirituals. Hem quedat que escriuré allò que m’inspire i/o m’indigne més de l’actualitat, que ho faré com millor sé, de manera àcida i sense contemplacions, que tindré barra lliure…

Com comprendreu, estic molt content. Això és el que he fet tota la vida i ja aniré contant els problemes que m’han causat aquests escrits, sobre tots pels patums als qui he apuntat. Precisament, algunes vegades he estat censurat i fet fora per les pressions i les censures d’alguns d’aquest individus, però com he sobreviscut, no els perdré de vista i hi tornaré, si cal. Així doncs, que es toquen els collons. Una abraçada als fans i les fans.

LA DRETA TOCA LA CORNETA, L’ESQUERRA LA FLAUTA

Tot el teatre que s’ha organitzat per totes bandes, després de les eleccions a veure qui pacta amb qui, és/ha estat vergonyós perquè els partits discuteixen pel poder i no perquè estiguen contrastant idees ni programes, discuteixen per les vares i pels sous que comporten. Alguns somiadors pensaven que sI els C’s no volien tractes amb els voxos, la dreta fracassaria, cosa  que no ha passat. Jo ja sabia que tot era comèdia, amb les ganes que tenen de “recuperar” el que han perdut; la dreta sempre ha tingut un sentiment patrimonial del poder i sempre pensa que tot és d’ells, que el govern els correspon, per la gràcia de Déu (Franco era caudillo per això). En efecte, semblava que els tres partits de la dreta una i trina, estaven barallant-se, fins que han tocat la corneta: “ tara-ri, ti-tí, a repartir-se el pastís” i tothom s’ha posat a la feina.

L’esquerra, per la seua banda, no toca la corneta, sinó la flauta i moltes vegades desafinant. A Madrid, per exemple, ha hagut la doble oferta de Mas Madrid (Manuela-Errejon) i de Podem (Iglesias) i ho han perdut tot. Iglesias ja fa estona que ha perdut l’oremus i finalment, va posant la gamba. La sort que té aquest il·luminat és que Pedro Sanchez el necessita. En general, a l’esquerra hi ha molt de bocamoll que quan toca ajuntar-se, es desuneix. La pèrdua de Madrid, d’algunes autonomies i de molts ajuntaments, per culpa de la falta d’unió, hauria de fer-nos reflexionar i pensar si tenim remei, o si tot és irremeiable.

I hi ha un altre aspecte a tenir en compte, que és més greu. Mentre la dreta sí que ha format un front patriòtico-franquista per a treure l’esquerra i especialment els nacionalistes, de les institucions i no se n’amaguen de dir-ho, a l altra banda, a la d’ací, els socialistes tenen temor que formant cap pacte amb segons qui, algú puga pensar que estan organitzant un front popular, i els entra la diarrea. Precisament és això el que fa falta, un front popular.

Curiosament o no, la dreta i l’esquerra espanyoles coincideixen en l’aversió als nacionalismes català i basc. I és la insistència de la dreta a desqualificar els nacionalistes la prova de la por que ens tenen, cosa que hauria de ser un element positiu perquè els socialistes es replantegen i superen els seus temors. Els problemes “territorials” d’aquest Estat, històricament malforjat i inacabat, sols els poden solucionar els socialistes amb els nacionalistes, no en contra d’aquests. La dreta espanyola és profundament centralista i obcecadament franquista i revengista i no té cap possibilitat, doncs, de resoldre el problema històric de la diversitat de l’Estat. A més a més, la dreta està per la privatització i pel lucre, per les restriccions dels drets democràtics i socials, per l’espanyolitat més tronada, pel nacionalcatolicisme…  la dreta espanyola està lluny de poder ser homologable amb la dreta europea, com s’està demostrant als tribunals de la corrupció.

Els socialistes, doncs, haurien de pensar millor el que fan, perquè perdre l’oportunitat que hi haja una solució i es resolga el gran conflicte, serà imperdonable. No és demanar-los molt, però a les seues files hi ha molts burros carpetovetònics, que és creuen uns genis, i això ho complica tot. En definitiva que els socialistes i els partits a la seua esquerra han d’entendre que menystenir o menysprear els nacionalistes és negatiu. S’imposa el realisme i el pragmatisme i ara que tenen un president que és temerari però sap jugar bé i que ha collat barons i baronessa, no aprofitar-ho per avançar un poc, és un greu error, que no s’entendrà mai.

Ara mateix és la tarda del dijous 13 de juny, a dos dies del consumatum est electoral i jo apostaria (jo faria) perquè Junts per Catalunya i Esquerra Republicana votaren a favor de la investidura de Pedro Sanchez, que ja compta amb el PNV i amb Compromís i altres vots nacionalistes perifèrics. I a continuació duria el tema del judici del procés, dels presos polítics i dels exiliats a Europa, que ens donarà la raó. Seria una bona manera de “col·laborar” a posar fi a l’aberració que estem vivint. La dreta una i trina protestaria, i què?

dilluns, 10 de juny de 2019

IX CARTA A MANOLO

IX CARTA A MANOLO

Silla, 9 de juny de 2019

Estimat Manolo, amb aquesta carta pose fi a la sèrie que iniciàrem el passat 3 de desembre, amb la benevolència de SAÓ que les ha publicades, les quals han servit per a recompondre les nostres converses públicament. Ara ho podrem continuar fent, però directament i sense publicar-les. Molts amics nostres i coneguts s’han posat en contacte amb mi, recordant-me coses passades i amb alguns he intercanviat alguns correus.

Supose que a hores d’ara estaràs, com tot el món, fins als collons de les maniobres dels partits per a repartir-se el pastís; jo ho estic, no sé si més empipat pel deliri de la dreta una i trina per pegar cullerada siga com siga, o per la manca d’entesa dels socialistes amb les esquerres i els nacionalistes. Massa que hem vist que els polítics són volubles i contradictoris i el que diuen avui pot fer un gir en sentit contrari l’endemà; alguns són com els saltimbanquis o, pitjor, com unes cabres boges després de menjar raïmet de pastor. Encara que els més canviants són els C’s, més o manco tots ho són. Estan parlant, discutint, dies i dies no sobre qui podrà governar millor, perquè la societat trega el millor profit, sinó qui en traurà més profit, personalment. Quin negoci!

No vull opinar sobre el resultat final de tot plegat, perquè encara que nosaltres no hem acabat tan malament i som prou coherents en totes les baralles que s’estan lliurant. La llàstima ha estat que Baldoví estiga sol a Madrid, que Sebastià, malgrat el suport d’algunes tribus ibèriques, no haja obtingut plaça en Europa i que una vegada més hàgem de lamentar que Pere Major no siga senador.

Jo, com saps, a Silla visc en la clandestinitat política, proscrit del partit. Des del meu refugi, però, puc observar el món i el poble i ací hem perdut un regidor (en teníem dos). La meua opinió, que ja avancí a alguns amics, és que els regidors (tots, la dreta i l’esquerra) han estat treballant aquests darrers quatre anys i ingènuament, per a l’alcalde socialista, més que per als seus partits, de manera que aquest, sense haver-se despentinat, s’ha dedicat a empassar-se tots els esforços i èxits dels altres. El resultat és que ha obtingut una majoria clamorosa, com mai s’havia vist al poble (de 5 regidors ha passat a 12). Jo, naturalment, estic molt decebut, perquè ja saps com he estat tota la vida treballant per consolidar el nacionalisme a Silla.

He rebut la carta que esperava, de l’alcalde del poble d’Agapet i m’explica que el trobaren mort, d’un infart, quan estava sol a casa i de nit. Aquella mateixa vesprada, l’alcalde l’havia visitat per ultimar uns detalls de la deixa de la casa a l’ajuntament per a destinar-la a alguna família forastera amb fills, perquè s’hi instal·len i treballen al poble i perquè es mantinga oberta l’escola. Em diu que el trobà molt bé i que no s’esperava que aquella seria la darrera vegada que el veuria ningú. Seguint les seues instruccions, l’han incinerat i les seues cendres les han deixades en un campet de pomeres al costat del riu, on uns anys abans ell ja havia deixat les dels seus pares, perquè el vent s’encarregara d’escampar-les arreu. Angelets al cel, els tres.

Estic preparant un viatge de tres dies, amb l’odiós AVE, o amb avió, a una ciutat concreta, que encara no hem decidit, a fer unes coses concretes: visitar un museu i una església interessants, veure amb autobús i panoràmicament la ciutat, menjar, amb prevencions, alguna cosa popular, beure algun vi de la zona, llegir els diaris locals, fer alguna foto, comprar algun llibre i alguna cosa per als néts, passejar i… cap a casa. És la manera com darrerament fem algun viatge, la dona i jo; tres dies o quatre màxim. Ja no volem veure-ho tot, sinó poc i si amb un dia més podem visitar alguna ciutat pròxima, d’acord. Ja no estem per a més trots. Encara guarde les guies de viatge que ens compràvem quan érem joves, plenes de notes, que m’esgarrifen de pensar-ho¸ com per exemple, la guia d’Egipte, te’n recordes? Teníem 24 anys quan acabàrem la carrera i corríem com les cabres.

L’altre dia estava pensant que quan érem joves i ens veiem a la Universitat, ho sabíem tot de nosaltres i ara, com ja no ens veiem, ja no ens contem res. Supose que devem tenir els mateixos problemes o pareguts: colesterol, problemes de pròstata, excés de pes, alguna apnea, algun càncer, alguna diabetis, alguna artritis, problemes de mobilitat, òptics, sordesa, problemes femenins de mames, d’ovaris… No és que estem per al desguàs, evidentment, sols per a reparacions sistemàtiques i/o puntuals, res de definitiu, encara. La qüestió és afrontar el que ens toque amb estoïcisme i resignació. Jo ja saps que m’ho organitze prou bé: faig el que em manen els metges sense dir ni piu. Pel que m’has dit alguna vegada, tu i Conxa féu el mateix.

Hi ha una cosa que sé que a molta gent de la nostra edat ens passa: que ens pixem a sobre, sense poder controlar la bufeta. L’uròleg m’ha dit que tinc una bufeta hiperactiva, o incontrolable, com els xiquets hiperactius, i m’ha receptat unes píndoles, que me la controlen, encara que, així i tot, se’m pot escapar algun esguit, cosa que dissimule posant-me una compresa, com fan les dones; n’hi ha per a homes i es poden comprar a les grans superfícies. Per què no se’n parla d’això, obertament, com si fóra res vergonyós? A mi el que em fa vergonya és pixar-me i tacar els pantalons. Així que reclame que se’n parle obertament del tema i que la seguretat social se’n faça càrrec de les compreses i que ens rebaixen l’IVA.

Ara anem marejats amb això de la declaració de la renda que, com he dit alguna vegada, és just pagar-la, però si la paguem tots! Hem sabut de les trampes que han fet els governants, sobretot del PP, furtant i evadint capitals per a no pagar a Hisenda, pagant factures en negre… Com pot ser que sols persegueixen els petits comerciants, els petits manobres, les rendes més baixes, i no controlen les rendes més altes i/o enormes, les evasions de capitals a paradisos fiscals? I com pot ser que la totpoderosa església catòlica no pague ni xapa, ni tan sols dels locals que tenen arrendats ni dels lloguers, ni paguen l’IBI, ni els permisos d’obra, les adscripcions de propietats (apropiacions), etc? Ara que ha de governar el PSOE, amb Podem o amb el seu suport, i amb el dels partits nacionalistes com Compromís, serà de veres que se suprimiran les enormes injustícies que comet l’església a l’aixopluc del Concordat i de les lleis dictades per Franco i per Aznar?

Així les coses, si jo fora Pablo Iglesias no voldria ser ministre de res, per a tenir les mans lliures i dedicar-me a fiscalitzar el govern des de l’oposició, per a obligar els socialistes a fer les coses que han promés… Podem i els altres partits d’esquerra i nacionalistes podrien ser una oposició sincera, però exigent i col·laboradora, deixant el paper d’oposició bruta, improductiva i histèrica a la dreta una i trina (PP, C’s i Vox). Tu què creus?

Una darrera reflexió-recomanació que podem fer a l’esquerra i als nacionalistes, és que el seu comportament en els governs en què participen, siga net, transparent i exemplar, exageradament inclús. Han de començar pels comportaments personals, a base de cobrar uns sous justos, de mantenir conductes virtuoses o poc escandaloses. Tot el que els ha passat als del PP, i està passant-los als jutjats, té el seu fonament en la immensa corrupció en què estaven implicats. Pense que, amb els nous governs, ja no s’ha de repetir cap altre cas de corrupció i que si algú hi posa la mà, que s’actue immediatament…

Ja sé que quan Conxa llegirà aquesta carta protestarà perquè no faig menció de la corrupció dels socialistes andalusos i de la dels convergents. També m’hi referisc a ells, només faltaria. La nit del premi Vicent Ventura aprofití que havia de llegir un discurset i vaig fer un bon repàs de les patums de casa nostra, que s’han enriquit a costa de les desgràcies de la nostra nació.

Sobre el dinar que férem al motor de Mustieles i del qual tots hem anat dient meravelles, perquè l’allipebre fou magnífic, així com l’arròs en perol… i la beguda, sobre tot les ampolles de cassalla del tio Faustí que ens guardava Pep, saps qui m’ha escrit de manera molt irritada? No podia ser cap altra que l’Àngels. Encara que li he jurat i perjurat que l’havíem estat cercant i que li havíem enviat diversos correus, que ella ni ens havia contestat, ella protestava sense atendre raons. La culpa, per tant, havia estat d’ella i finalment ho ha comprés així i m’ha confessat que estava de viatge amb un jove que l’havia embogida, i amb qui havia viscut una “passió turca…” i se n’havia oblidat del món: he volat per l’estratosfera, Pitarch, m’ha dit. En conseqüència “ens perdona”, però exigint que si organitzem alguna altra teca que comptem amb “ells dos”, o siga, amb ella i la parella del moment. Quina Àngels!

Finalment què opines de l’escàndol de les proves de matemàtiques de la PAU? Recordaràs que jo deixí de participar-hi ben aviat en les proves d’accés a la Universitat, perquè la meua opinió és que els exàmens han de servir per a aprovar els estudiants i no per a suspendre’ls i que, per tant, els encarregats de preparar les proves han d’ésser analitzats prèviament, per si estan bé o malament del cap, si tenen fòbies, si són maniàtics, si odien el món… Cap examen ha de ser tan difícil que fins i tot els mateixos examinadors, tinguen dificultats en la seua resolució, com ha passat a València.

Besades i abraçades. I salut i República.

divendres, 17 de maig de 2019

VIII Carta a Manolo

VIII CARTA A MANOLO

Silla, 17 de maig de 2019

Estimat amic, si vales, bene est, ego valeo.

Passada la primera tanda electoral, que ha acabat amb la desfeta més olímpica dels tres projectes d’Aznar (PP, C’s i Vox) i amb el triomf de socialistes, unides-podem i nacionalistes, estem a punt de revalidar aquests resultats en la segona tanda. el proper 26 de maig. Nosaltres ens trobem ben situats per a no amoïnar-nos, encara que sense confiar-nos i la nostra gent de Catalunya fa molt bé a exigir, amb tots els estira-i-arronsa que calguen, i perquè Sanchez es mulle el cul i deixe de sentir-se l’amo del món, un final raonable a la paròdia del juí del TC. Si els socialistes volen fumar la pipa de la pau ha d’ésser així. Tenint en compte que els advocats dels nostres polítics han demostrat que ho tenen tot molt ben estudiat, mentre que els jutges i fiscals espanyols van com cagalló per sèquia i fent el ridícul cada dia i per tot el món, acabarem guanyant. D’altra manera, si Sanchez intenta donar algun mal pas, com féu Rajoy, li pot passar el mateix, i que com pronosticà Joan Tardà, Catalunya siga la seua tomba. Com hi ha més dies que llonganisses, ja ho veurem. Quan?

Com uns i altres han arribat tan lluny, jo crec que aviat començarà a esclarir-se el panorama i que començarà a negociar-se una reforma de la Constitució, on els dos punts essencials seran l’organització territorial i la disjuntiva entre la monarquia o la república. També s’hauran de blindar les pensions, s’hauran de prohibir les “portes giratòries” dels polítics, suprimir el concordat amb el Vaticà, etc. La solució hauria de ser una república catalana, confederada amb les repúbliques ibèriques. Sé que a Espanya es resistiran i no voldran soltar el mos, però nosaltres tampoc haurem de cessar en les nostres exigències, tal com feren els portuguesos i les repúbliques americanes en el seu moment. Si Espanya es resisteix, continuarà perdent, com li ha passat sempre. Per la nostra part, tenim raons històriques, culturals i lingüístiques, la voluntat d’ésser lliures i els mitjans suficients per a tirar endavant en Europa, així que com deia Lenin, som una nació i totes les nacions han de ser lliures i independents.

El proper pas són les eleccions municipals, les autonòmiques (pel que ens pertoca, a les Illes) i les europees. Jo crec que els exiliats catalans obtindran l’acta europea i la immunitat, el mateix que els nostres presos polítics. També crec que el “judici” acabarà positivament per a nosaltres i que Llarena, Marchena, etc. no sabran on amagar el cap, de vergonya. També obtindrà l’acta europea Jordi Sebastià. Pel que fa al govern de Sanchez, a aquest li faran falta el vot de Baldoví, i l’abstenció dels independentistes catalans i, doncs, aquesta serà la nostra. Si tot açò, menys o manco, serà així, Casado, Rivera i Abascal, i la titella d’Aznar, quedaran amb el cul a l’aire. Què bé, Manolo!

Us agraïsc el correu felicitant-me pel premi Vicent Ventura que m’han donat. Digues-li a Conxa que jo ja sabia que si us ho hagués dit ,hauríeu vingut a l’acte, però no li ho vaig dir a ningú, perquè en realitat no estava tan content, i havia intentat que li’l donassen a altra persona. A mi ja sabeu que mai m’han agradat els agraïments ni les lloances de ningú. Allí es van llegir uns folis molt exagerats sobre mi, escrits per Paco Pérez Moragon, i rellegint-me’ls ara, m’entra més vergonya que aquella nit. Com sé que Conxa me’ls demanarà, digues-li que els he penjat en el meu blog, així com el discurset que vaig haver de preparar per a l’ocasió, bàsicament dedicat a parlar de Ventura (enguany fa vint anys que va morir).

Vaig imaginar què faria Ventura en les circumstàncies electorals que estem vivint. Jo l’imaginava molt crític amb algunes coses, especialment amb els divismes i les hipocresies d’alguns. Recordí que ell era molt generós i no demanava res a canvi de res. Com vaig dir que ell no feia com alguns patums “nacionalistes” que s’han lucrat, amb l’excusa de les desgràcies del País, tothom entengué perfectament que em referia als pujolistes i concretament a Eliseu Climent. Evidentment, això volia dir. A Ventura li va costar molt entendre el que jo li explicava dels negocis bruts d’aquella gentola, i com a ell, els ho vaig explicar a molts altres il·lustres, com Joan Fuster. Quan finalment entengueren l’estafa, trencaren palletes, com havia fet jo. De tot això, els climentòlegs més afamats en donem fe.

Saps qui m’ha telefonat des de Califòrnia? Beatriu Barceló, la filla del conseller. Jo encara trobe delirant que es puga parlar per telèfon des de l’altra part del món i encara més que es puga enviar un text per e-mail i que arribe enlloc immediatament, com ha estat el cas, perquè li he enviat uns papers sobre son pare i als deu minuts ja els tenia i se’ls havia llegit. Crec que el món s’acabarà per tanta tecnologia, perquè tot va tan accelerat i és tan complicat, que algun dia ens fotrem una topada total i tots a fer la mà. La catàstrofe medio-ambiental també tindrà molt a veure, i crec que la tecnologia també contamina. No vull ni pensar-ho, però ensume un final tenebrós.

Després del lliurament del premi, on també fou premiada l’Escola la Lluna de Castelló de la Plana, cosa que m’omplí de satisfacció, ens invitaren a sopar i ho vaig aprofitar per a parlar amb Ramon Lapiedra, amb qui feia temps que no havia tingut contacte. En realitat, des que em jubilí, aviat farà 7 anys, no he tornat per la Universitat. I em quedí a sopar perquè un bon amic i cosí de Mª José, es va oferir a dur-nos, ja que jo de nit ja no puc conduir, per culpa del glaucoma. Us havia dit que tinc glaucoma? És una putada immensa, perquè perds molta visió i la cosa ja no té remei. Cal vigilar la tensió dels ulls i si passa de 19, t’has de posar unes gotes a cada ull, que la rebaixen, mira què fàcil. Jo, malgrat que estava advertit, no vaig fer cas i ara ja no tinc remei. Si no ho heu fet, aneu tu i Conxa a l’oculista immediatament, feu-me cas.

No sé res d’Agapet Rovira; ja sabeu que em va dir que l’alcalde del poble tenia l’ordre de comunicar-me el consumatum est. Com em va dir que no volia que anara a veure’l, no ho he fet. Sols espere que tinga la mort que espera, ràpida i sense dolor, tal com li deia el metge que passaria, si no prenia les píndoles que li ordenava; que siga, doncs, una mort silenciosa i al llit, sense ni adonar-se’n. Hem de respectar les darreres voluntats de la gent i Apapet ho vol així i jo el respecte profundament, de manera que angelets al cel. Ja us diré quan sàpiga res.

S’acaba el curs i no hem concretat el dinar que tenim pendent. És una deformació del nostre grup, que sempre ens hem guiat per la feina de la majoria, que era la docència. Ara malgrat que estem tots jubilats (els qui quedem) encara continua pesant-nos la tradició i és un error, perquè és ara quan hem de pensar a fer dinars i a viure quan tot el món treballa. De vegades pense si no serà millor que entre tu i jo decidim el dia, l’hora, el lloc i el menú i que ho comuniquem a la gent, donant uns dies per a confirmar qui vindrà i qui no. Jo et propose que ho organitzem a Silla, junt a l’albufera, un dissabte i que el menú siga un arròs en perol o un allipebre; jo m’encarregue de cercar el lloc, la barca per a fer un petit passeig, qui ens prepararà la teca i un càmara per a fer-nos un video. Espere la teua resposta i quan la sabré redactarem una carta a tots. Recorda que no ens hem d’oblidar d’Àngels i del novio que tinga al tall. Tu diràs. Evidentment poden haver altres possibilitats, com la segona residència d’algú…

Besades per a tots dos.