EL PRIMER PART SEMPRE ES COMPLICA

30/12/2019. SAÓ
El Repunt 15

EL PRIMER PART SEMPRE ES COMPLICA

Anem de part, que és el resultat de la bona conxorxa de sant Pere Sánchez i de sant Pau Iglesias, qui ho havia de dir; però, en els negocis del sexe, com de la política, freqüentment tothom passa de l’amor a l’odi amb molta facilitat. En aquest cas, alguns vèiem inevitable que el pacte sanchista-iglesista arribaria a rams de beneir; altres, no, especialment entre les files socialistes i sobre tot la dreta. Com el part va a afectar enormement l’evolució política del ‘problema català’ (“Espanya tiene un problema con Cataluña” digué el rei d’ara), i com la criatura vindrà al món, i estic convençut que serà per a bé, haurem d’esperar amb alegria el proper naixement, a continuació del del Bon Jesuset, que ja fou la nit de Nadal. O siga, que visca la festa!

Tothom sap que per aquest part feia falta l’ajuda d’una bona comare, paper que li ha correspost a Esquerra Republicana, que està aportant tot el seu savoir faire; el part serà assistit per diversos ajudants, procedents de les terres més llunyanes (gallecs, càntabres, canaris, valencians, terolencs, bascos i fins i tot madrilenys), de manera que serà un part pluricultural i plurinacional. Pràcticament està tot preparat, i estem a l’espera que se solucionen alguns problemes que hi ha amb els republicans, i tindrem la fumata bianca que esperem uns i altres, perquè com li passà al Bon Jesuset, cadascú li demana al nou nat allò que més li interessa. Com el nou nadó encara no té nom, confie que el batejaran en català i per això propose Almogàver, que és un nom bonic, històric i sense dificultats fonètiques per als espanyols.

Però, el primer part sempre es complica. A Jerusalem hi hagué un problema quan Herodes ordenà que la policia matara tots els nins acabats de nàixer, per a fer impossible la profecia que predia que aquell nin, fill de Maria i de Josep, seria un greu perill per a ell mateix i la seua monarquia. Ara i ací, també hi ha els infanticides heròdics: Casado i els seus aliats de la dreta, i els desgraciats barons socialistes, per l’esquerra, que no volen que nasca el nin Almogàver. Aquests saben que vindrà al món amb el propòsit de posar-hi ordre i això no els convé i prefereixen el desgovern i noves eleccions.

Si tot tira endavant augmentaran les pensions dels jubilats i els jornals; s’acabarà la llei mordassa; la llei educativa del troll Werth; la reforma laboral… I s’hi negociarà amb catalans i bascos una sortida a l’esgotat estat autonòmic, cercant una solució federalista o aproximadament; s’enfocarà el tema monàrquic; se solucionarà el conflicte amb l’església, a base de trencar palletes; es redistribuirà el territori per acabar amb la despoblació d’algunes regions; i tantes coses amb les quals hem somiat. Així és que estem amb l’ai al cor per veure quan naix la criatura i s’hi posa a mamar i a fer-se fort per aguantar el que li espera.

Però, serà nin o nina? Això tant li fa, perquè hem d’acabar amb la preeminència dels mascles, amb la societat patriarcal, amb el fet que les dones cobren menys que els homes i no tinguen els mateixos drets. No com la monarquia espanyola, tan poc exemplar ni democràtica, perquè dóna la preferència als mascles sobre les femelles a l’hora d’heretar el negoci familiar. Aquesta és la raó per la qual la parella borbònica actual no es fa l’ànim de seguir criant, malgrat que els ix molt a compte, per si naix un xiquet i deixa aparcada l’hereva actual. Si li hem de fer cas a un tal Peñafiel, que coneix molt bé tot l’entrellat de la família reial, el rei que hi hagué (pronuncieu c’hagué) aconsella el fill de practicar el coitus interruptus i “fuera problemas”; ho diu ell que és tan experimentat a crear-ne i a aprofitar-se’n.

Els heròdics, profundament despagats des de la moció de censura a Rajoy i mal conduïts per un malcarat Casado (don Quintín el amargado), que té com a suport ideològic la tita Cayetana (FAES) i al darrere, Aznar, tenen feina a subsistir. Rivera ja va sucumbir covardament i fugí a viure, que la vida són quatre dies, deixant la titeta Arrimadas, la pobra, al davant de la barca ciutadana a punt d’enfonsar-se. I la tropa abascaliana, després d’haver estat els que han provocat el desastre C’s i d’haver frenat en sec els del PP, quin paper podran jugar en aquest merder que és Espanya? Jo crec que poc, si no xillar, fer l’energumen i amenaçar; on puguen, també emmerdaran la situació, complicant l’existència de la dreta, com passa a Madrid. La base ideològica de Vox són els llibres-pamflets de Formación del Espíritu Nacional del batxillerat franquista; no donen per a més. En l’altre grup d’heròdics, els d’esquerres, hi ha les mòmies del passat Gonzàlez, Guerra, Ibarra… i els presidents de Castilla-Manxa, d’Aragó i d’Extremadura, especialment. Res de bo, o com diem a València: tres pa’l sac i el sac en terra!

Així és que hi ha pacte, que naix la criatura i que els heròdics fracassen en llur intent infanticidi. Els pactes són saludables i haurien de ser obligatoris, fins i tot en els casos que cap partit guanye per majoria absoluta, perquè al guanyador li haurien de prendre els escons suficients per fer-lo perdre la majoria i així obligar-lo a cercar amb qui pactar. Quan hi ha un pacte, els partits es vigilen mútuament i és més difícil que hi haja mangarrufes i que ningú pose la mà al calaix. La prova la tenim en la corrupció, que s’ha donat amb majories absolutes del PP, del PSOE, de CIU… I han estat més difícils o inexistents en governs de pacte. El que dic és bo per al govern de l’Estat, com ho és per als autonòmics i municipals. Qui té por a formar cap pacte és perquè de la política sols espera “forrar-se”, com digué Zaplana,  i vol tindre les mans lliures per a poder-ho fer.

Ho dic perquè tinc l’experiència, que ja he contat altres vegades, del pacte que formàrem a Silla, el Bloc, EU, PP i UV, tots contra el PSOE. EU i el Bloc sols teníem un-dos vots i ens van elegir d’alcaldes, perquè era la meua condició no votar cap candidat de la dreta. Governàrem sense problemes, llevat d’alguna mangarrufa secreta de la dreta, però al poble no hi hagué corrupció. Les majories absolutes són absolutament perilloses.

En el cas que tenim entre mans, el pacte de Sanchez-Iglesias i els adherits, sota la benedicció in extremis d’ERC, el que importa és que el part vaja bé i que la criatura nasca forta i amb ganes de mamar i créixer i de treballar el més aviat. La feinada que tindran serà tanta que, únicament si és satisfactòria, la podran suportar. Així és que s’han de posar amb ganes i amb l’esperit del part pluricultural i plurinacional, que han de mantenir els quatre anys vinents. Em fa la impressió que es podran fer moltes coses. No vull ni pensar què passaria si tot acabés malament.

Així és que el tuit d’avui, que oferisc per si algun lector se’l vol apropiar i difondre, el destinaré a parlar bé del pacte (140 mots):

El pacte d’esquerres amb què iniciem l’any 2020, pot servir per a reconduir totes les animalades antidemocràtiques aprovades pel PP, que continuen vigents, per a vergonya de tothom i això és suficient per a signar-lo. No fer-ho seria un error, que cap nacionalista amb dos dits de front hauria de perdonar mai.

També hauria de servir per a aclarir si el poble és monàrquic o republicà, amb un referèndum. La monarquia la va decidir Franco i en la Transició no hi hagueren collons per a preguntar al poble, perquè hauria guanyat el no.

Per descomptat, done tot el meu suport a ERC perquè en les negociacions exigisquen el màxim, ja que tenim raó i són ells els qui tenen més ganes de fer president a Sánchez. Com digué Quim Torra, nosaltres no som el problema, sinó els espanyols; doncs, que paguen.

LA TITA I EL TITOT. Versió íntegra

23/12/2019. Revista Saó
El Repunt 14

LA TITA I EL TITOT 

Conte de Nadal, publicat a Levante (20/12), i ara ampliat amb aquesta versió íntegra feta per a SAÓ,

Qui diu el que vol, sent el que no vol. Aquesta és una elemental sentència, que molta gent hauria d’aprendre, per anar més amb compte quan parlen, si no volen que ningú els replique amb el que no volen oir. Això els passa especialment a la gent pública, els polítics i comentaristes dels mitjans, que parlen tan alegrement. Abans de continuar vull fer una pregunta: per què un home públic és un polític i una dona pública, una puta? Els diccionaris han d’esmenar les definicions.

Hi ha polítics i polítiques, de llengua solta i donats a insultar, que com no mesuren ben bé el que diuen, escoltar-los ja és patir. Solen tenir una oratòria fluida i confusa, agressiva i prepotent, i estan protegits pels partits que representen, perquè s’encarreguen de les feines més brutes, com insultar els enemics i llançar sospites a l’aire. Són molt útils als líders i molt aplaudits pels confrares. Finalment, quan ja no són útils als líders, desapareixen, més o manco sense deixar rastre. M’esforçaré a posar uns exemples de la darrera etapa del PP, encara que em costa recordar els noms: Floriano, Hernando, Cospedal, Cifuentes… No cal que en fem un resum de les barbaritats que digueren; requiescat in pace. L’esquerra no es queda curta, però no tinc ganes de posar-m’hi, ara que van a tornar a governar, però més o manco, igual.

Ara ha sortit una marquesa franco-hispano-argentina, que està deixant a l’alçada de les sabates els antecessors i els supera: Cayetana Àlvarez de Toledo y Peralta-Ramos, XIII marquesa de Casa Fuerte. No sols ha enutjat, amb les barbaritats que solta, tot el món civilitzat i instruït; tota l’esquerra, especialment el regidor d’Ador i a mi; també els mateixos populars d’Euskadi i de Catalunya, que han protestat vivament per les seues desqualificacions; i fins i tot diuen que a dintre del partit té més gent en contra que a favor. Cal dir que aquesta marquesa forma part de FAES i de la quota aznarista de l’equip de Casado.

Ella diu el que se li ocorre i sense pensar-s’ho massa, perquè possiblement no pensa massa. A don Pio Baroja li preguntaren si llegia el Pensamiento Navarro, que era un diari molt retro i fatxa i contestà que “pensamiento” i “navarro”, eren dues coses que no encaixaven bé juntes. Una cosa pareguda es pot dir del pensament de la marquesa, que no pensa. Ella fa bla, bla, bla i avant, es queda tan fresca i descarada; o no és bla, bla, bla el que diu?

M’he estat fixant i crec que el que fa és glu, glu, glu, o siga, exactament com fan les tites. En realitat s’assembla a una tita (a les Illes i al Principat diuen gall dindi i indiot). Possiblement se m’ha ocorregut perquè estem en els Nadal i és temps de posar els betlems i coure el titot. I com no vull ofendre ningú i menys una marquesa, faig memòria d’altres importants comparacions a animals que s’han fet en la política dels darrers anys. Primer fou Carrillo que li digué al ministre Perez Llorca que li semblava un ‘zorro plateado’, cosa que féu riure el Congrés, la premsa, la ciutadania i el mateix ministre, que era astut com una rabosa i tenia un cabell profundament blanc. Després fou el PSOE que en 1996 comparava el vicepresident Cascos amb un dòberman, pel seu paregut a un gos de presa, sempre atacant. N’hi ha més, que no recorde. O siga, que hi ha precedents animalístics i ningú s’ha ofés per això. Una tita és el que veig en aquesta ja famosa marquesa. Algú hauria de fer la prova i fer-li baixet quan passe prop: glu, glu, glu, a veure si s’enganxa i respon glu, glu, glu…

M’he decidit per muntar un betlem i posar-hi aquesta tita, però per arrodonir l’escena em faltava un titot. En un corral on hi ha tites ha d’haver-hi un titot. La imatge del titot unflat, de caminar ampul·lós i presumit, la tinc claríssima i sols em faltava trobar el polític adient. En un primer moment pensava amb Rivera, però com aquest ha fugit del corral, deixant-se la titeta o indioteta Arrimadas tan soleta que fa pena, ell ja no pot ser. I plaf, de sobte apareix Josep Borrell a la tele (a Espanya li diuen Borrel i no s’enfada), tot unflat, ampul·lós i presumit i, com fan els titots, la caga, xaf. Oblidant-se del càrrec que li han donat a Europa, de ministre d’Afers Estrangers, i de la prudència amb què ha de moure’s, no se li ocorre altra cosa que criticar els jutges belgues, la justícia belga, perquè no han fet com la gestapo i han lliurat a Espanya el president Puigdemont, com ell volia i vol. Quina cagada, i això que havia assegurat que no es ficaria en temes de política interna d’ací, per respecte al nomenament que li havien fet.

La mare que va, m’he dit, amb els problemes que tenim pendents amb la justícia belga i ara a aquest titot (glu, glu, glu) no se li ocorre altra cosa que emprenyar els belgues. En un poc temps, a més d’altres assumptes pendents i dels que aniran eixint, a Bèlgica han de decidir sobre Puigdemont, Comín i Puig; un mes després serà el torn del jutge Llanera, que ja han citat; no sé quin embolic tenen també amb el mateix govern espanyol… I en aquestes circumstàncies a Borell no se li ocorre altra cosa que fer la cagada que ha fet. I encara més, perquè ara mateix s’ha enfrontat amb la justícia europea, mantenint tesis contràries, sobre l’assumpte, al Tribunal d’Estrasburg.

Total, que ja tinc la tita i el titot del betlem. La titeta Arrimadas soleta i arrupideta. Ho deixaré així, perquè ja no tinc temps de continuar; hauria d’haver començat abans, quina llàstima. Encara falten els borreguets i els pastorets, les gallinetes i el gall de la masovera, els ànecs del molí, els camells dels Mags, el bou i la burra del pessebre, el caganer… Polítics i eclesiàstics, n’hi ha de sobra per a omplir i se m’ocorre que hauria posat Junqueras de sant Josep; el president baturro Lamban, de burro (per la rima); Baldoví, de bou, pel coratge que hi posa; la Ponsatí, de Mare de Déu; Errejon, de bon Jesuset; fins i tot els de la CUP, de zelotes (independentistes radicals); Vicent Boscà (Saó) d’àngel anunciant pau a la terra als homes de bona voluntat; Ximo Puig de rei Melcior, ara que porta perruca daurada; Morera de rei Gaspar i Mònica Oltra de reina Baltassara; el president càntabre de patge major, amb l’or, l’incens i la mirra; el manxec Paje de patge menor, arrossegant el sac de carbó; Casado, d’Herodes, matant 155 nins catalanets; la Colau, Isabel Olmos (Levante) i Aina Riera d’angelets, anunciant als pastorets i pastoretes el naixement, perquè hi vinguen amb les ovelletes; la parella Sànchez, de sant Pere i Iglesias de sant Pau….

L’any que ve continuarem, perquè em falten assignar personatges: Anàs, Caifàs, el lladre Barrabàs i el caganer… Però estic tranquil, perquè de betlems sempre en tindrem i sols farà falta que algú em faça memòria per novembre. Acceptaré suggeriments i, mentrestant, tingueu bones festes els qui les celebreu.

 ----------------------------------

El tuit d’Estrasburg i els carabasses carpeto-vetònics. 140 motos, que qui vulga pot apropiar-se i difondre com a cosa seua, perquè jo no sé com es fa això.

En un estat civilitzat, ja hauria dimitit mig món del poder judicial, concretament els jutges i fiscals que han fet la gran marrada de tot el procés i les seues derivacions. Pel que ha dit Estrasburg, tot ho han fet al revés i malament. L’altra marrada socialista ha estat promoure Borrell a ministre d’Exteriors europeu, qui s'ha atrevit a criticar els jutges belgues, perquè no fan el que ell vol. També hauria d’haver dimitit.

Afortunadament formem part d’Europa, encara que tothom no estiga a l’altura: ni ho està la Constitució, ni la monarquia que ens encolomà Franco, ni els jutges, ni alguns partits… Les coses es poden esmenar, si no volem que a Europa se’n riguen més. Ara veurem on arriba el “patriotisme (tronat)” de què es vanten tant. Dimissions i neteja. Ja n’hi ha prou i massa de carabasses carpeto-vetòniques.

 

La tita i el titot. Conte de nadal

Article publicat el 20/12/19 a Levante-emv 

LA TITA I EL TITOT. CONTE DE NADAL 

Qui diu el que vol, sent el que no vol. Aquesta és una elemental sentència, que molta gent hauria d’aprendre, per anar més amb compte quan parlen, sinó volen que ningú els replique amb el que no volen oir. Això els passa especialment a la gent pública, els polítics i comentaristes dels mitjans, que parlen tan alegrement. Abans de continuar vull fer una pregunta: per què un home públic és un polític i una dona pública, una puta? Els diccionaris han d’esmenar les definicions.

Hi ha polítics i polítiques, de llengua solta i donats a insultar, que com no mesuren ben bé el que diuen, escoltar-los ja és patir. Solen tenir una oratòria fluïda i confusa, agressiva i prepotent, i estan protegits pels partits que representen, perquè s’encarreguen de les feines més brutes, com insultar els enemics i llançar sospites a l’aire. Són molt útils als líders i molt aplaudits pels confrares. Finalment, quan ja no són útils als líders, desapareixen, més o manco sense deixar rastre. M’esforçaré en posar uns exemples de la darrera etapa del PP, encara que em costa recordar els noms: Floriano, Hernando, Cospedal, Cifuentes... No cal que en fem un resum de les barbaritats que digueren; requiescat in pace. L’esquerra no es queda curta, però no tinc ganes de posar-m’hi, ara que van a tornar a governar, però més o manco, igual.

Ara ha sortit una marquesa franco-hispano-argentina, que està deixant a l’alçada de les sabates els antecessors i els supera: Cayetana Àlvarez de Toledo y Peralta-Ramos, XIII marquesa de Casa Fuerte. No sols ha enutjat, amb les barbaritats que solta tot el món civilitzat i instruït; tota l’esquerra, especialment el regidor d’Ador; també els mateixos populars d’Euskadi i de Catalunya; i fins i tot diuen que a dintre del partit té més gent en contra que a favor.

Ella diu el que se li ocorre i sense pensar-s’ho massa, perquè possiblement no pensa massa. A don Pio Baroja li preguntaren si havia llegit el Pensamiento Navarro, que era un diari molt retro i fatxa i contestà que “pensamiento” i “navarro”, eren dues coses que que no encaixaven bé juntes. Una cosa pareguda es pot dir del pensament de la marquesa, que no pensa. Ella fa bla, bla, bla i avant, es queda tan fresca i descarada; o no és bla, bla, bla eñ que diu?

M’he estat fixant i crec que el que fa és glu, glu, glu, o siga, exactament com fan les tites, En realitat s’assembla a una tita. Possiblement se m’ha ocorregut perquè estem en els Nadals i és temps de posar els betlems i coure el titot. I com no vull ofendre ningú i menys una marquesa, faig memòria d’altres importants comparacions a animals que s’han fet en la política dels darrers anys. Primer fou Carrillo que li digué al ministre Perez Llorca que li semblava un ‘zorro plateado’, cosa que féu riure el Congrés, la premsa, la ciutadania i el mateix ministre, que era astut com una rabosa i tenia un cabell profundament blanc. Després fou el PSOE que en 1996 comparava el vicepresident Cascos amb un doberman, pel seu paregut a un gos de pressa, sempre atacant. N’hi ha més, que no recorde. O siga, que hi ha precedents animalístics i ningú s’ha ofès per això. Una tita és el que veig en aquesta ja famosa marquesa. Algú hauria de fer la prova i fer-li baixet quan passe prop: glu, glu, glu, a veure si s’enganxa i respon glu, glu, glu...

M’he decidit per muntar un betlem i posar-hi la tita, però per arrodonir l’escena em faltava un titot. En un corral on hi ha tites ha d’haver un titot. La imatge del titot unflat, de caminar ampul·lós i presumit, la tinc claríssima i sols em faltava trobar el polític adient. En un primer moment pensava amb Rivera, però com aquest ha fugit del corral, deixant-se la titeta Arrimadas tan soleta que fa pena, ell ja no pot ser. I plaf, de sobte apareix Josep Borrell a la tele (a Espanya li diuen Borrel i no s’enfada), tot inflat, ampul·lós i presumit i, com fan els titots, la caga, xaf. Oblidant-se del càrrec que li han donat a Europa, de ministre d’Afers Estrangers, i de la prudència amb què ha de moure’s, no se li ocorre altra cosa que criticar els jutges belgues, la justícia belga, perquè no han fet com la gestapo i han lliurat a Espanya el president Puigdemont. Quina cagada, i això que havia assegurat que no es ficaria amb la política interna d’ací, per respecte al nomenament que li havien fet.

La mare que va, m’he dit, amb els problemes que tenim pendents amb la justícia belga i ara aquest titot (glu, glu, glu) no se li ocorre altra cosa que emprenyar els belgues. En un poc temps, a més d’altres assumptes pendents i dels que aniran eixint, a Bèlgica han de decidir sobre Puigdemont, Comín i Puig; un mes després serà el torn del jutge Llanera, que ja han citat; no sé quin lio tenen també amb el mateix govern espanyol... i a Borell no se li ocorre altra cosa que la cagada que ha fet.

Total, que ja tinc la tita i el titot del betlem. La titeta Arrimadas soleta i arrupideta. Ho deixe així, perquè encara falten els borreguets i els pastorets, les gallinetes i el gall de la masovera, els ànecs del molí, els camells dels Mags, el bou i la burra del pessebre, el caganer... Polítics n’hi ha de sobra per a omplir, però ja no tinc temps; hauria d’haver començat abans. Per damunt damunt se m’ocorre que hauria posat Junqueras de sant Josep; el president baturro, de burro (per la rima); la Ponsatí, de Mare de Déu; fins i tot els de la CUP, de zelotes (independentistes radicals); Ximo Puig de rei Melcior, ara que porta perruca daurada... L’any que ve ja veurem, perquè de betlems sempre en tindrem.

VISCA LA SUBVERSIÓ

SAÓ. 16/12/2019
El Repunt 13

VISCA LA SUBVERSIÓ

La subversió que practiquen els qui volen destruir o tirar a terra l’ordre establert, o siga als qui manen, té en contra aquesta gent, que veuen amenaçada la seua situació preeminent. En conseqüència, la premsa oficial, la literatura oficial i la moral oficial, amb el dret penal a la mà, o tota la justícia oficial, prenen posicions per ofegar la rebel·lió dels subversius. Ésser subversiu s’ha de considerar, doncs, i en principi, un mal negoci. Ara bé, tot depèn de qui guanye la batalla que s’establisca, de l’èxit o del fracàs de les accions que protagonitzen els subversius, i de l’èxit o fracàs de la repressió que exercisca el poder sobre ells, Si la rebel·lió la guanyen els subversius, aquests passaran a la categoria d’herois i fins i tot acabaran governant; al contrari, si perden, els caurà a sobre tot “el pes de la llei” i podran acabar fins i tot penjats, encara que no seran oblidats i donaran molta feina, mitjançant els seus seguidors. Alguns perduraran per sempre, com veurem en el cas de Sòcrates.

Els ciutadans subversius polítics s’han mogut per ideals i no per interessos personals i en donaré quatre noms exemplars: De Valera, Arafat, Mandela i Simon Bolívar. També quatre de subversius ideològics: Sòcrates, Jesucrist, Espartaco i Martin Luther King. En tots els casos, els subversius defensaven el poble, fins i tot la independència, una millor justícia social i més democràcia, no s’enriquiren i molts s’hi deixaren la vida. Eren bona gent, malgrat que cap policia, ni cap capellà, els hauria fet un certificat de bona conducta.

Pose l’exemple de De Valera que a Irlanda, una nació sotmesa a Anglaterra, féu partit amb els nacionalistes que lluitaven per la independència i eren, per això mateix, considerats elements subversius. Com les seues activitats eren considerades perilloses i terroristes, eren perseguits per la policia i l’exèrcit anglès. Alguns dels caps més subversius tenien posat preu, perquè algú els delatés. Als irlandesos no els acollonà ni la presó, ni la mort, sinó que lluitaren sense desmai i, com finalment guanyaren, els anglesos hagueren de marxar d’Irlanda, mentre que els subversius (IRA) proclamaven la república. Un dels terroristes més perillosos, De Valera, que els anglesos condemnaren a mort i no pogueren ajusticiar, arribà a ser president de la República. Ara els irlandesos continuen treballant per aconseguir la unió amb Irlanda del Nord i amb això la independència total de l’illa.

Tots els casos no són iguals, però pareguts. Mandela va estar tancat a la presó 27 anys per lluitar contra l’apartheid, que segregava la població negra de la blanca, que era la dominant. Finalment fou elegit president de Sud-àfrica. Arafat, líder dels moviments per l’alliberament de Palestina (Al-Fatah i l’OAP,) fou perseguit pels israelians; hagué d’exiliar-se a Tunis i acabà sent president de l’Autoritat  Nacional de Palestina. Els jueus l’empaitaven i finalment marxà a França on va morir enverinat, se sospita que pels jueus.

Entre els personatges subversius ideològics més notoris, hi ha Jesucrist, de qui tothom coneix la història sagrada, però no tant la política, perquè se’n parla poc de les seues relacions amb la resistència jueva contra els romans i que entre els seus seguidors hi havia zelotes i fariseus, que eren moviments subversius i independentistes. Però un personatge especialment singular fou Sòcrates, filòsof d’Atenes, que fou acusat pel govern de corrompre la joventut que anava a les seues classes i de no creure en cap Déu. Considerat, doncs, un element subversiu i perillós, el condemnaren a prendre un verí molt fort, cicuta, i morir, cosa que féu acompanyat dels seus deixebles als quals tractava de consolar, dient-los que d’ell mateix i dels seus escrits, la història en parlaria sempre, mentre que els polítics que l’havien condemnat, la història els oblidaria i ignoraria. I així ha estat.

Amb tot açò, que els poders consideren perillosos els personatges “subversius” que hem anomenat, és la prova que els veritablement perillosos són, moltes vegades, els que manen. Ja ho diu el refrany: “cree el ladrón que todos són de su condición”. La gent sap, molta gent, molta més del que pensen els qui manen, que molts governants són un autèntic perill. Una prova és el fet que encara no s’ha oblidat el que cridàvem contra el govern franquista i la policia, quan érem joves: vosaltres feixistes sou els terroristes, fugint tots corrents quan atacaven els grisos (policia). Per desgràcia, el crit encara és necessari i el sentim de tant en tant.

La conclusió final és que la subversió no és dolenta sinó saludable. Encara més, jo diria que la subversió és la inspiració de la història de la humanitat i ben mirat tots som un poc subversius quan veiem les injustícies, els tribunals de justícia venuts, la prepotència i la immunitat del poder, etc. i protestem. Ara mateix, quan hem vist el fracàs de la cimera contra el canvi climàtic (COP25) per culpa de les superpotències i els governs que aspiren a ésser-ho, que no els importa que el món estiga a la vora mateix del precipici, sinó s'actua imperiosament davant d’això, què hem de fer els subversius, sinó protestar, fer-los escratges i cagar-se en la mare que els ha parit? Els ciutadans subversius d’Estats Units, de Brasil, d’Aràbia Saudita, de Rússia, etc. i els ciutadans més conscienciats de tot el món, o siga els més subversius, hem de continuar engrescats contra els trumps, bolsonaros, putins… i no devem cessar d’escridassar-los que són uns assassins… i a veure si en les pròximes eleccions els ciutadans obren els ulls.

El món està dividit entre els dolents, els indolents i els valents. Els dolents són els negacionistes, o siga una part dels qui governen el món (els més poderosos  que acabem de citar). Els indolents són la gran massa de ciutadans ignorants, amb els quals caldrà fer un esforç de pedagogia perquè entenguen que ens comprometem tots plegats a salvar el món o desapareixerem. Els valents, no cal dir-ho, són els joves que estan organitzant-se a tot arreu, seguint l’exemple de Greta Thunberg. Els joves saben d’una manera clara que el que perilla és el seu futur, el futur de la humanitat i nosaltres els hem de fer costat; són els nostres fills i filles, els nostres néts i nétes. Què trist serà si algun dia es pregunten, davant del caos: i què feien els nostres iaios, els nostres pares?

En aquestes estem. Jo, tal com vaig prometre la setmana passada, he redactat un tuit que com no sé com es difon, em limitaré a escriure’ls un (140 mots), perquè qui vulga se l’apropie i el difonga. Si me l’envia a mi també, perfecte (josep.l.pitarch@uv.es), jo no funcione amb el facebook. Volia dedicar-li’l a una famosa marquesa, de nom Gaietana, però com se m’ha avançat un regidor d’Ador, la deixe per la setmana que ve i he cercat un altre tema, el del fracàs de la Cimera del Clima COP25.

Tuit de la Cimera del Clima i el caos final:

La miserable actitud negacionista de Trump, els interessos de la patètica i sanguinària dinastia saudita, la bogeria de l’amazònic Bolsonaro, la mirada curta d’alguns països carboners i dels ‘emergents’, etc. han fet fracassar la Cimera contra el canvi climàtic COP25. Pitjor per a tots, per a tota la humanitat. Per cert, Vox i el PP també són negacionistes. Amén.

La llàstima és que quan arribe el caos que preveuen els científics, els qui més patirem no seran els més poderosos, que es podran fer una Arca de Noé, sinó la gent més humil i els països del muntó com el nostre. Seria perfecte que el desastre climatològic coincidira amb el Judici Final, perquè a la Vall de Josafat els dolents no tindrien res a fer, però això és un conte bíblic que, si fóra cert, també guanyarien els maleïts poderosos.

ALEGRIES, CONTRARIETATS I CONSTITUCIÓ

09/12/2019
 SAÓ
El Repunt 12

ALEGRIES, CONTRARIETATS I CONSTITUCIÓ

De vegades, unes alegries compensen altres contrarietats, perquè totes les coses no són sempre com les voldríem, però poden tenir alguna compensació d’una altra manera i acabem consolant-nos com podem i diem que val més un pardal en la mà que una perdiu volant i així ens conformem i seguim tirant. És el que ens passa amb Espanya als qui som independentistes, que somiem que a ells els entre un poc de raó i accepten trobar solucions polítiques als problemes polítics. Sembla que a canvi que ens abstinguem els nacionalistes en la investidura de Sánchez, els socialistes seuran a parlar-ne. Ací tenim un cas d’alegria (obligar els socialistes) que compensa un poc l’actitud cafre que havien practicat a Madrid, fins ara.

Als socialistes, però, els falta comprendre que el cas de Catalunya i dels bascos s’ha de solucionar tirant a l’alça i no a la baixa: la península ibèrica en la seua totalitat. En formem part, a l’oest atlàntic la república de Portugal, que mira de reüll els espanyols i no se’n refia. A l’est mediterrani hi som els països catalans amb tres autonomies i les Valls d’Andorra. Al nord hi ha Euskadi i Navarra. I entremig vuit o nou autonomies, espanyoles fins a la medul·la. Tot plegat s’hauria de configurar com una república federal, integrada en la UE. Un somni que s’arrossega des del segle XIX i en el qual es trobaria la solució als problemes actuals i futurs.

La part més grossa d’aquesta hipotètica República Federal Ibèrica, la constituirien les autonomies borbòniques o dels guanyadors, front a les anti-borbòniques o dels vençuts, que som les autonomies actuals de l’est peninsular. Com l’enfrontament ve de la Guerra de Successió (segle XVIII) amb un Felip V qui decretà que “por el derecho de conquista”, els qui perdérem la guerra, passàvem a ésser súbdits de Castella, ens suprimien els Furs i la nostra llengua, etc. que nosaltres no hem acceptat mai, en realitat aquella fou una guerra que no ha acabat.

Amb aquell Felip V Borbó s’inaugurà la grotesca dinastia francesa (sexe, annexions i comissions) que perdurà fins que en 1931 Alfons XIII fugí a Roma, i es proclamà la República. Amb una dura i llarga guerra, Franco ens tornà a derrotar i reimposà els Borbons, que la Constitució de 1978 acceptà, sense consultar el poble si volia monarquia o república. En resum, des de la Guerra de Successió, començaren les nostres desgràcies modernes, que encara arrosseguem.

Com als espanyols no els entra en el cap altra cosa que una Espanya “una, grande y libre” i proclamen i fan jurar que hem de combregar amb les seues rodes de molí, tenim les enormes tensions que tenim amb l’Estat. Tenim una crisi política permanent. Per això no s’entèn el poc de trellat d’ells i l’enorme paciència, resignació i sentit comú dels vençuts.  Amb sentit comú i seny de part de tots, podria haver-hi una república federal, esponerosa i en pau, que inclouria voluntàriament tothom i amb la qual cosa es clouria el desencontre actual i la crisi permanent.

Entre tantes desgràcies i humiliacions que ens infringeixen els vencedors, malgrat tot, algunes vegades tenim alguna alegria: els anys de la república que restauràrem tantes coses lleis i llengua, democràticament; quan fem un referèndum “prohibido” pel poder central i el guanyem; quan el Barça derrota el Real Madrid; quan de tota Espanya ens ataquen, “a por ellos”, i resistim; quan els partits espanyolistes van desapareixent del País Basc i de Catalunya; quan ells fan el cafre i nosaltres bondat… Però ells tenen la força pública i l’exèrcit; tenen més diputats i senadors que nosaltres per a fer lleis al seu gust; tenen els jutges que tantes vegades imposen sentències antidemocràtiques, amb penes de mort incloses; en definitiva, que ho tenen tot i nosaltres res. Sols podem fer el que podem i la cosa no canviarà, per ara. Per això és tan important que juguen bé cada partida.

Ara mateix l’esquerra nacionalista gallega, basca i catalana no aniran a parlar amb el rei, cosa que em sembla molt bé i coherent; a més a més votaran a favor dels socialistes o s’abstindran, perquè Sanchez puga ésser investit com a Cap del govern. Em sembla molt bé que ho facen així i en el cas d’Esquerra Republicana encara millor perquè tenen la clau per solucionar el problema i els socialistes hauran d’acotar el cap. Una altra alegria, entremig de tantes contrarietats.

No tots els territoris sotmesos tenen presidents de la Generalitat afusellats (Companys), o en l’exili (Irla, Tarradellas i Puigdemont), ni governs sencers condemnats a més de 100 anys de presó. Ni totes les autonomies paguen a l’Estat més del que reben, com és el cas dels països vençuts (Catalunya, P. Valencià i les Illes). Per això, al llarg dels darrers tres-cents anys, hem desenrotllat estratègies de subsistència i hem de continuar-hi. Ens passa un poc com a la nació gitana, mira per on.

És per totes aquelles coses en les quals, malgrat que ho tenim tot en contra, podem reeixir-nos, que ens alegrem, perquè compensen les contrarietats que arrosseguem de tants anys i les dosis de resignació que hem anat destil·lant i deglutint. De tota manera, ells, que sempre guanyen més que nosaltres, encara criden més. Per exemple, les mòmies socialistes d’expresidents, ex-ministres, barons territorials i baronets, tota la nòmina fantasmal, de què tenen por? Del govern que es formarà amb el concurs dels independentistes, o temen por lo suyo, per les seues prebendes?

La Constitució. Tant que diuen, ells, de respectar-la i tant que la volen convertir en una mena de llibre sagrat laic, en realitat la respecten sols quan els convé. Per exemple, des de la primera Constitució de 1812, a la que actualment està en vigor, n’han hagut 9, o siga que surten a una mitjana d’una, cada 18 anys. La majoria duraren pocs anys i algunes foren derogades, modificades i recuperades diverses vegades, segons els interessos dels successius governs. La de 1931 o de la República, la derogà Franco immediatament que guanyà la guerra i durant la seua dictadura no hi hagué constitució sinó el Fuero de los Espanyoles, totalment antidemocràtic i feixista. L’actual es manté més de 40 anys. Evidentment, cap constitució pot considerar-se un text sagrat i inamovible, perquè totes necessiten actualitzacions, o noves redaccions, cosa que, de fet, ha passat amb l’actual que ha estat modificada al gust del govern.

Així les coses i fent un resum de la situació, per una banda hi ha la formació de govern, començant per la investidura de Sánchez. Sembla que es compliran els meus pronòstics i a més del pacte entre els socialistes i els podemites, les regions i nacions perifèriques votaran Sánchez o s’abstindran, permetent-hi la investidura. Com a conseqüència, hi haurà diàleg entre el govern central i els independentistes catalans i bascos, i siga quin siga el resultat, eixirem guanyant tots i més encara amb els presos al carrer i els exiliats retornant a casa, si Europa ens dóna la raó i declara Junqueras i Puigdemont parlamentaris europeus, des del dia que guanyaren les eleccions i que han de recuperar tots els seus drets. Fantàstic per a nosaltres i un zero per als espanyolistes i més encara per als jutges de procés!

No vull deixar de referir-me al patètic cardenal Canyissars. Havia redactat un tuit, que volia difondre urbi et orbe, però com no sé com fer-ho, em limitaré, a partir d’ara i cada setmana, a escriure un tuit, de 140 mots, perquè qui vulga se l’apropie i el difonga. No tinc cap problema a treballar de franc, si és per una bona causa; ho he fet sempre, com quan era el sicari d’ E.Climent i de retruc de J. Pujol, dels quals ja em separí a temps, tractant de netejar la meua culpa, demanant perdó als nacionalistes als qui vaig estafar per encomanda. Vull recordar-ho ara que sembla que reviscola el tema de les subvencions que ha cobrat i cobra aquesta gent de les institucions catalanes, valencianes i balears; possiblement també, de les espanyoles i de les vaticanes. Puc testimoniar que ningú els ha controlat mai el destí dels diners que reben.

Tuit del cardenal de la capa magna, al qual li valencianitzí el cognom, ara Canyissars, per la seua actitud contra el valencià: 

El cardenal Canyissars assegura que estem en estat d’emergència pel pacte PSOE-Podem i que Espanya necessita una “sanación urgente”. Alerta, alerta!, diu, perquè el pacte va molt més enllà del que sembla (llegiu l’Apocalipsi de sant Joan). I s’apunta a les tesis de Vox sobre el feminisme, la violència de gènere, la memòria històrica… No diu res dels immigrants, perquè ja ho féu. Digué que “no todos son trigo límpio”, i li contestí que tot el clero tampoc, pensant en els corruptors de xiquets i de consciències.

Adverteix que ve una gran crisi, però no diu que la crearà el capitalisme, ni adverteix que hi ha famílies senceres en l’atur, sense calefacció, ni poder menjar, ni tampoc diu res de la gent que viu al carrer… Ignora l’ordre papal, què l’església òbriga les portes als necessitats. Canyissar pensa com Vox.

Homenatge a Ramón Lapiedra

SAÓ  2/12/2019

 

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en un acte celebrat el divendres passat al monestir de Sant Miquel dels Reis de València, que és la seu de la institució, ha lliurat la seua medalla al rector Ramon Lapiedra i Civera, per “la contribució i mèrits a favor de la cultura, la ciència, les lletres i la llengua del poble valencià”. Molt bé, si hi ha ningú que meresca un honor com aquest és precisament Lapiedra, com ha explicat el doctor Antoni Ferrando, encarregat de la laudatio. Com no he pogut assistir personalment a l’acte, vull col·laborar a festejar un personatge tan poc procliu a rebre reconeixements, com Ramon Lapiedra, amb la meua opinió personal.

Subratllaré algunes de les coses que més m’impressionen, començant per la seua honestedat i sinceritat, que el converteix en un home de paraules precises i calculades, a les quals s’ajusta en tot moment, i que deriven en opinions sempre transcendents, que obliguen els seus interlocutors a fer el mateix o intentar-ho. Una sessió de treball, una conversa amb ell comporta un autèntic esforç intel·lectual, molt gratificant, certament. En realitat, el rector Lapiedra és rotundament racional, un filòsof dedicat a la física, o un físic que filosofa, que diuen que són la mateixa cosa; però no sols és així en la seua activitat docent i investigadora, com se li ha reconegut al llarg de la seua vida universitària, sinó que ho és també, de racional, de filòsof, en les seues activitats socials, com per exemple davant de la problemàtica de la llengua, en el redreçament i en l’ús de la qual ha esmerçat esforços i dedicació, així com en el tractament de la problemàtica política i econòmica del País Valencià.

I és un personatge de gran senzillesa i, al mateix temps, un home just i afable, que defuig de banalitats, de tot allò que és superflu, i que procura centrar la seua atenció a encertar en el tractament dels problemes, en la recerca de les possibles solucions i en el tracte amb les persones, seguint el mateix esquema de treball d’un investigador de la seua capacitat. I si no se’m malentén i malgrat que la paraula moral ha passat de moda, jo sempre he pensat que Ramon Lapiedra és un home profundament moralista. Finalment vull subratllar l’interés i complicitat que mostrà en la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que ara li ha lliurat, molt justament, la seua medalla.

Nadals: consum sense fre i canvi climàtic

El Repunt

SAÖ  2/12/2019

Els qui em coneixen saben que no sóc amic de les festes gregàries i especialment de les “tradicionals” i, per exemple, mai no felicite pels Nadals ni per l’Any Nou, ni per aniversaris, ni per res; per això, si ningú m’envia un correu nadalenc, ni li conteste. Encara m’agraden menys els saraus programats pels polítics i pel comerç. Uns perquè amb diners que no són d’ells, sinó dels pressupostos públics, es fan autopropaganda, que els ix de franc, i augmenten la clientela, pràctica que trobe abominable i antidemocràtica. El comerç perquè aprofita que la gent sempre està disposta a comprar i comprar, per a incidir-hi encara més, amb incentius perversos. La qüestió és que la gent compre compulsivament, perquè l’objectiu és aconseguir un consum sense fre.

Ara mateix, per exemple, rep un correu d’una gran superfície on em diuen que ja puc disposar d’un crèdit sense fer cap tràmit, que me l’han concedit perquè no em falte de res aquests Nadals i que ja els ho pagaré a poc a poc i sense cap recàrrec. També he rebut un catàleg oferint-me més de quatre-centes ampolles de vins, xampanys i licors, curiosament sense cap que siga valencià, o no l’he trobat. Els poderosos senyors de l’AVE haurien de prendre bona nota i espavilar-se més. Sobre això de comprar convé tindre present les paraules de Sèneca: compra sols el que necessites, el que és innecessari, malgrat que valga sols un cèntim, és car.

Per altra banda tenim les veus d’alarma dels científics, que ens diuen que el món se’n va a la merda (l’enviem) si no posem fre al canvi climàtic, per l’escalfament del planeta i la contaminació. Tots els fenòmens atmosfèrics extraordinaris que estem patint i totes les maldats que es preveuen, seran conseqüència de la nostra boja i desenfrenada actuació, si no hi posem fre de manera dràstica. Així les coses, com és possible que les autoritats, des de les grans ciutats als pobles més anodins, tots facen quantioses despeses amb tot de garlandes i lluminàries, músiques i teques, a veure qui gasta més? Per què es malbaraten els diners públics amb tanta “magnanimitat”? El que fan aquestes setmanes de disbauxa, no és malversació i si que ho és convocar un referèndum a Catalunya? És evident que si tanta festa l’hagueren de pagar els polítics de la seua butxaca, no la farien.

Jo estic rotundament en contra d’aquestes pràctiques abusives, i no ho dic per dir-ho, perquè quan he tingut la possibilitat (quan he estat alcalde de Silla), no he mogut ni un dit per a fer cap despesa extraordinària d’aquest tipus; lamentablement ja s’encarregava el regidor de festes i saraus, que era d’UV. I encara vaig més lluny, perquè mantinc que posar arbres, ni betlems, cantar nadales i menjar abusivament, també són maneres de malbaratar i de contaminar. Algú hauria de fer un recompte de les tones de deixalles que s’amuntegaran als nostres carrers aquests dies i calcular a quanta gent els podríem ajudar més efectivament, o els diners que costaran les lluminàries, mentre hi ha tantes famílies que no poden ni encendre una estufa.

Tanta disbauxa no ve d’ara, perquè els Nadals, com la major part de les festes, són la cristianització d’antigues festes paganes, especialment romanes. Aleshores, els emperadors ja feien festes i gastaven a mans plenes perquè la gent mengés i begués sense fre, ja que es tractava de donar diversió al poble i que tothom adorara l’emperador per això. En aquells temps, aquestes festes les dedicaven al Sol Invicte i Naixent, que se celebrava el 25 de desembre perquè és el dia que la llum comença a augmentar, després del solstici d’hivern. La conversió no resultà gens difícil i naixement per naixement l’Església canvià el Sol pel Bon Jesuset, que també té els cabells d’or i és invicte. Així s’originaren aquestes festes grosses, amb els Mags d’Orient inclosos, que ara ens porten de cap; els torrons no són cosa dels romans, sinó de Xixona.

FOLLEU, FOLLEU, QUE EL MÓN S’ACABA

 18/11/2019
El Repunt nº 10

FOLLEU, FOLLEU, QUE EL MÓN S’ACABA

Ja propera la mort de Franco, quan se sentia la ferum del seu cadàver, que mantenien artificialment i quan s’albirava l’alliberament i la pressió dels moviments populars, sindicals, culturals i polítics anaven en augment, la il·lusió de veure acabar la barbàrie i l’anti democràcia de la colla de sàtrapes franquistes, era enorme. Ens mereixíem veure mort el dictador, a qui no havíem tingut collons d’eliminar en vida, fins que la dalla de la mort ens féu la feina, i tots ens sentírem ‘victoriosos’ quan la veu anguniada del president del govern digué, a la televisió: españoles, Franco ha muerto. Per fi.
Alguns pensaren, tot seguit, que morta la cuca s’havia mort el verí (en castellà: muerto el perro, se acabó la ràbia), però no fou així i encara haguérem d’esperar uns quants anys perquè s’hi feren les primeres eleccions i es legalitzaren els partits. Per aquells anys, es posà de moda entre la joventut l’expressió folleu, folleu, que el món s’acaba, que, segons com, semblava contradictòria, perquè millor hauria estat dir folleu, folleu, que s’ha mort la bèstia i ara comencem a viure, o alguna cosa així, però no feia falta cap explicació, folleu, folleu, que el món s’acaba s’entenia perfectament. Pot ser que l’expressió provenia de l’estranger, dels moviments hippys, passant pel maig francès del 68… A mi l’expressió em porta a la memòria la mort d’aquell paio, mira tu.

Durant els anys de la dictadura, a Catalunya es formà un importantíssim moviment nacionalista, encara que les reivindicacions venien de molt lluny, des dels Àustries o d’abans. La nostra nació es formà al mateix temps que la dels castellans i ambdues xocaren des del principi, sobre tot perquè la nació castellana, formada a la meseta, era imperialista i sempre ha cobejat dominar les terres riques que li són perifèriques. Nosaltres no hem tingut mai cap intenció de pujar cap a l’interior, a conquistar ningú i la nostra política ha estat sempre federalista. O siga que el nostre nacionalisme és distributiu i passiu, mentre que l’espanyol és agressiu, i ho és tant que, després de nosaltres, anaren expandint-se fins que dominaren mig món.

Tot aquell món espanyol, format arrabassant terres, nacions, cultures i riqueses, l’han anat perdent al llarg dels anys, de manera vergonyosa i per burros. Ja els en queda ben poca cosa: l’antiga corona d’Aragó, o siga nosaltres, els bascos-navarresos, i les illes i ciutats marroquines; no sé què volen fer els canaris. Això ho he comentat en diversos articles publicats al Repunt, però m’agrada recordar-ho, perquè molts se n’obliden fàcilment. Gràcies a Catalunya i a Euskadi, perviu la resistència, que ha arribat al punt en què ens trobem i que inspira altres territoris encara irredempts, tant de dins de l’estat com de fora. Ara, a les envistes dels debats essencialistes que es preveuen, de cara a la investidura de Sanchez, és un bon moment per a fer-ho.

Torne a recomanar el llibre del senador Francesc Ferrer i Gironès, ‘La persecució política de la llengua catalana’, sobre les mesures preses pels governs centrals contra l’ús de la llengua des del Decret de Nova Planta (Felip V Borbó), fins a la Constitució, per l’estreta relació que hi ha entre la repressió política i la lingüística. Ara s’ha de fer un altre volum que s’ocupe de tot el que ha passat fins avui, que serà més gruixut que el primer.

El senador Ferrer comença pels Borbons, que ja havien iniciat el genocidi lingüístic en la Catalunya Nord en el segle XVII. En el segle següent i ací, amb la Guerra de Successió, els Borbons comencen a aplicar la mateixa persecució contra els valencians (1707), aplicant el dret de conquesta i suprimint els nostres furs. A continuació passen per l’adreçador el Principat (1715) i les Balears (1716). Ens omplen els nostres territoris de funcionaris castellans amb la missió de reprimir-nos i castellanitzar-nos, amb tota mena de noves ordenances i lleis; les nostres han estat suprimides. No serveixen de res les protestes que se’ls fan als reis, que les ignoren, menyspreen i castiguen. No tenim res a fer, perquè ara tot es decideix a Madrid, d’on els funcionaris reben ordres d’actuar con puño de hierro.

En 1768, la Reial Cèdula d’Aranjuez de Carles III, de qui diuen que era tan il·lustrat, encara ens estreny més i ordena que a les escoles sols s’ensenye en castellà, i que aquesta siga la llengua de l’administració, de les notaries i de les esglésies. El mateix paio de rei ordena en 1772 que tots els llibres de comptabilitat, inclosos els dels estrangers, únicament s’escriguen en castellà. L’any següent es prohibeix que la universitat edite cap llibre en català, i en 1801 també ho fan del teatre. Fins i tot es prohibeix parlar en català per telèfon. I així, etcètera, etcètera. La política repressora i prohibitiva continua durant el segle XIX i amb tots els reis Borbons i amb tots els governs. I mentrestant, què passava a Amèrica, a l’Imperio? Doncs que les nacions sotmeses i que patien tantes càrregues prohibitives i oneroses com nosaltres, començaren a independitzar-se, una a una i de cap a cap del continent. A la monarquia borbònica no li va servir de res acusar els independentistes de sediciosos, de rebels, d’enemics de la corona, ni de malversació. Finalment, a les acaballes del segle XIX, també aconsegueixen la independència Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Als espanyols ja sols els queden les colònies africanes i les peninsulars.

Tornant a casa nostra, Madrid no atengué mai les propostes raonables que presentaven, de tant en tant, els nostres polítics i les incipients institucions, de la Renaixença ençà. I encara més, la repressió fou constant. En 1900 es penalitzà el separatisme, per primera vegada, al Codi penal; en 1902 s’aprovà la Llei de Jurisdiccions per a reprimir els actes contra la ‘unidad de España’; en 1916 la Real Academia Española incità el govern perquè s’ensenyara el castellà omnipresent; en 1923 hi hagué el Cop d’Estat del general Primo de Rivera i immediatament començà a actuar contra el separatisme, les institucions i l’ensenyament del català i els mestres que s’hi negaven a les prohibicions eren traslladats…

I entre tantes prohibicions i repressió, què fèiem nosaltres? El que podíem, evidentment, poca cosa perquè érem els vençuts. Però fèiem el suficient, pel que es veu, perquè els governs insistien tant a reprimir-nos i a repetir, decret rere decret, els mateixos conceptes unitaristes i espanyolistes. Si havien d’insistir tan reiteradament,era perquè no tothom els feia cas. Però ha estat fonamental, al llarg de tants anys, que el poble haja conservat la llengua, usant-la i resistint-se tant com ha pogut a perdre-la. Els polítics han fet al llarg d’aquests anys diverses propostes de salvaguarda de la llengua i dels drets forals, que mai no han estat ateses llevat dels anys de la 2ª República, que durà poc. De seguida Franco declarà la guerra, que perdérem nosaltres i la guanyaren ells, retornant la repressió, ara més dura que mai.

La història durant el franquisme dóna per a un llarg article, més llarg que aquest. La repressió fou més dura que mai i el seu final, amb el triomf del franquisme, inicia els quaranta anys d’una dictadura cruel, d’implantació del terror i assassinats sumaris, que visquérem les generacions que encara anem fent i les posteriors, amb patiments i amb ignomínies inoblidables. Seguí la Transició/Traïció i la Democràcia, on ara estem. Recuperàrem les autonomies que han quedat obsoletes al dia d’avui, especialment a Catalunya, i ara estem en el procés dels independentismes, especialment del basc i del català. A partir d’ara jo crec que tot el que passe, serà positiu per a nosaltres; de moment, ara mateix tenim l’aposta del govern multicolor que s’ha de constituir entre socialistes, podemites, mesistes, comunistes, nacionalistes i regionalistes. Si jo fos creient, demanaria l’ajut de Déu i resaria, però com fins ara no ens ha fet cas i precisament jo no hi crec, jo no faré res per aquest cantó. Els il·lustres capellans nacionalistes que hi ha a Catalunya i les Illes i els pocs que tenim al País Valencià, sí que poden fer-ho: resar, fer alguna missa, encendre qualque espelma… I tant per als creients, inclòs el clero, com per als que no, faig una darrera recomanació, la que fèiem quan morí Franco: folleu, folleu, que el món s’acaba!

TANT DE FER LA MONA

 18/11/2019
El Repunt  10

TANT DE FER LA MONA

Tant de fer la mona, em referisc a Sànchez i a Iglesias, i ara estem pitjor que abans, mira per on. Vull dir que han actuat tan contradictòriament com les mones, les quals o fan gràcies i cabriolegen o s’empipem i grunyen, com ha fet aquesta parella durant tants mesos perduts. I si estem pitjor és perquè la inútil repetició de les eleccions i els seus resultats definitius farà més difícil aconseguir els suficients vots al Parlament per a la investidura, quan abans de l’estiu ho tenien a la mà. Finalment ha parit la burra, hem pensat els addictes. Que ningú llance les campanes al vol, però, perquè encara continuarem amb l’ai al cor, ja que tant l’un com l’altre tendeixen a creure’s uns milhomes i no sabem si la reconversió al sentit comú que han manifestat, serà definitiva o trontollarà.

Quan siga investit Sanchez, començaran les reunions amb els altres partits que s’hi afegisquen, als quals hauran de satisfer en llurs exigències, entre altres les que farà Compromís respecte de les mancances del nostre finançament. Fins que s’assolisca el resultat que jo sempre havia suggerit, o siga que s’afegisquen els altres partits de l’esquerra i els nacionalistes i regionalistes de la perifèria, independentistes inclosos, hi haurà un llarg recorregut. Aconseguits els objectius, amb tot aquest garbuix hauran de repartir-se la feina, perquè n’ha d’haver per a tots, amb tantes coses que s’han de canviar, de fer i de desfer. Com aquest Estat és tan plural i tan divers, el resultat no podrà ser sols tricolor ni uniforme i les responsabilitats, els drets i els deures i també els beneficis, s’hauran de repartir entre tots i per primera vegada en la història. Tot serà més just, doncs, i tindrem un govern multicolor.

No volia prestar massa atenció a la dreta derrotada, però diré alguna cosa. Sobre el PP, que no ens oblidem que encara tenen xoriços en nòmina, a més de tants judicis pendents i casos encara instruint-se; els populars volen escapolir-se (yo entonces ni estaba, menteix Casado), però ni l’esquerra els pot perdonar, ni el poble oblidar l’immens espoli, ni la justícia els pot absoldre. Els C’s crec que han de meditar per quina raó els ha caigut tanta desgràcia a sobre: el més verinós que és Rivera ja s’ha fet l’haraquiri i altres el seguiran a poc a poc, fins que s’esfumen en la història de la seua pròpia vergonya. Sobre els voxistes jo crec que és millor aïllar-los (cordó sanitari) i ignorar-los, seguint l’exemple francès, però faré unes preguntes als qui s’han espantat tant al veure’ls, ja que aquests energúmens no han aparegut de sobte, sinó que estaven camuflats a les files del PP i de C’s. El que han fet ara és organitzar-se en una formació autònoma, des de la qual expressen el que sempre havien pensat i cregut, o siga les idees del franquisme més pur i dur i que havien de dir en veu baixa. Les preguntes són: en què es diferencia el discurs anti-automista d’Abascal, del de Rivera i Arrimadas? I en l’anticatalanisme, la immigració i l’homofòbia, en què es diferencien els tres partits, llevat d’alguns matisos? I en els criteris socials? I sobre la dona, no opinen el mateix? I sobretot, en el concepte d’Espanya una, grande y libre, Abascal, Casado i el difunt Rivera, no pensen exactament el mateix? Fem com els francesos i aïllem-los.

FRANCO I LA NIT DE HALLOWEEN

31/10/2019
El Repunt nº 9  SAÓ

FRANCO I LA NIT DE HALLOWEEN

Amb bona intenció, però equivocada, un veí em comenta que el que està passant a Catalunya no hauria passat amb Franco. Li recorde que amb Franco ja passaven coses pitjors, per exemple l’ETA s’organitzà durant la dictadura i aquests no anaven amb coets i traques i cremant contenidors, com ara a Barcelona, sinó amb bombes de veritat i metralletes i amb accions tan extraordinàries com enviar al cel Carrero Blanco. També li recorde que en aquella època Franco hagué de retornar Marroc als moros, lliurar-los Ifni i abandonar el Sàhara; hagué d’acceptar la independència de la Guinea Equatorial. Finalment li recorde que al món no ens volien veure ni en pintura, per la seua culpa. També li recorde les nostres corregudes fugint dels grisos; els sindicalistes i estudiants detinguts i jutjats pel tenebrós Tribunal d’Ordre Públic; els morts a les presons franquistes per tortures; els afusellats als paretons dels cementiris i a les cunetes; la tragèdia de l’emigració dels nostres intel·lectuals… I que no estaven autoritzats ni els sindicats ni els partits, o siga que no hi havia democràcia.

El meu veí, que és una bona persona, té el cap marejat pels mitjans reaccionaris i sobretot per un fatxa cara de mona, de mentalitat voxista que escolta, dissimulant, amb interès i de reüll, la nostra conversa, a veure què en pesca. Tinc mig estabornit el veí, però es refà amb un altre argument, també voxista: quan manava Franco no hi havia tants lladres, i el qui la feia la pagava. Alto, li dic, els furtagallines pot ser que ho pagaven si els enxampaven, però les famílies dels victoriosos generals de la guerra, de mans llargues i tacades de sang, començaren a enriquir-se en aquella època. Franco mateix i la seua família foren els primers a lucrar-se ignominiosament, seguits per tots els addictes al nou règim. I encara li queda esme per a etzibar-me que no venien tants immigrants com ara. Doncs mira, li dic, en aquella època qui emigràvem érem nosaltres, a Europa i a Sud-amèrica, on ens rebien molt bé.

Evidentment, jo tinc clar que és una tonteria voler convèncer ningú prenent una cervesa al bar, i més encara sota la vigilància del cara de mona voxista. Però, en aquest cas vaig pensar que jo no tenia cap dret a silenciar els meus raonaments i a deixar el bon veí amb les idees verinoses que li havien inculcat les diverses televisions espanyoles. Per això li vaig dir que la seua informació no seria completa si no contrastava el que deien els mitjans espanyols amb els mitjans catalans: TV3, Catalunya Ràdio, els diaris ARA, el Temps/Avui…

• Jo no puc veure la TV3– em diu.
• Ja s’encarreguen els governs de Madrid que no siga possible veure la tele catalana a València– li dic.
• Però, jo vaig donar diners per a posar repetidors.
• És que aquell negoci canvià d’objectius per la perversa traïdoria dels seus “promotors”… Ja t’ho explicaré un altre dia.

Estem fotuts i arrimats al marge, em diu, i li done la raó. Els valencians hem de suportar, a més del govern de Madrid (mane qui mane), que ens té marginats i infrafinançats, l’oblit dels governs catalans (mane qui mane), que ens tenen oblidats. D’aquesta doble injúria sols en treuen profit els desvergonyits que viuen a costa de les nostres desgràcies i que reben subvencions de les quals no donen explicacions, a través de fundacions fantasmes.

Ens fem una altra cervesa, malgrat que jo vaig predicant que el gas és molt dolent i que no hem de beure res que en tinga (cerveses, coca-cola, xampany, vi gasificat…): hem de beure vi negre i whisky. No fa molt de temps el meu veí i jo bevíem cassalla, de la destil·leria Rios de Silla; n’érem uns fans, però això s’ha acabat, perquè l’edat no ens ho permet. Ai, quan érem joves, em diu. Els Inhumanos, que han reviscolat i tornen a cantar, allò de que difícil es hacer el amor en un Simca mil, ara ho han canviat per que dificil es hacer el amor, si te haces mayor…

Quan torne a casa i engegue la TV3 me n’assabente que Torra i tots els polítics presos han denunciat els actes de violència, però que Sanchez diu que no, que no ho han fet, que si ho han dit ha estat amb la boca petita i tard. Com en la Inquisició, que no els bastava què l’acusat diguera que no tenia tractes amb el dimoni, sinó que ho havia de jurar i de repetir solemnement i porgar per ser sospitós, ara Sanchez vol fer el mateix amb Torra. Amb el rei que hagué (pronuncieu ca gué), foren més benèvols i en tingueren prou amb sentir-li dir lo siento, no lo haré más!

Tampoc no reconeixen a Madrid que, des de dins de la immensa gentada aplegada a Barcelona per a protestar i rebutjar la sentència del Suprem, s’haguera aïllat la minoria dels violents, cosa que totes les policies juntes no havien pogut. No en tenen prou, perquè el que volen és: o l’obediència cega i constitucional o tots muts i a la gàbia. No entenen de discrepàncies, ni de dissidències, ni de referèndums, ni de llibertat d’expressió, ni de democràcia. Tenen la fe cega que Espanya és una, grande i libre i, per descomptat, no entenen de federalisme, ni d’independència, ni tan sols de les autonomies que tenen cedides, perquè les volen limitar encara més o suprimir. 

I el meu veí em pregunta com acabarà tot açò de Barcelona i Catalunya. Li recorde el que hem parlat altres vegades i que ha llegit als meus articles: a la curta, pot ser que guanyarà Espanya, que tenen tots els ressorts a la mà (policia, exèrcit, monarquia, jutjats), però no convenceran, com digué Unamuno als franquistes; però, a la llarga perdran, perquè l’independentisme és una idea generosa i fortament sentida i cobejada al llarg dels anys, i cada dia aquesta idea s’escampa més per tot arreu, perquè respon a un convenciment de la societat catalana que la independència els farà lliures, com ho varen ser en temps forals. Per això jo dic que a la llarga qui perdrà serà Espanya i que quanta més pressió i repressió exercisquen, els catalans es faran més forts. Ha passat sempre.

En 1842 el general Espartero, regent perquè la reina era encara una criatura i a la reina mare l’havien enxampada amb negocis molt bruts, havia ordenat bombardejar indiscriminadament Barcelona, perquè estava convençut que “por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada cincuenta años”. I així ha passat que de tant en tant, l’han bombardejada, i per darrera vegada, en la guerra civil, quan l’aviació feixista i nazi, descarregà 44.000 quilos de bombes en tres dies (1937). O siga que els segles disset, divuit, dinou i vint estan complerts, s’ha bombardejat Barcelona. Ara falta el bombardeig del segle vint-i-un, que pel que pensen els tres partits franquistes (PP, C’s i Vox), hauria de fer-se ja. El meu veí està molt atent al que li dic i ni alena; amb dificultats em diu que això no pot passar, què dirien a Europa? En efecte, a Europa estan molt escamats i quan arribarà el cas del Procés a Estrasburg, ho sabrem.

Canviem de tema, perquè toca dir alguna cosa de Franco, ara que finalment l’han tret de l’enorme i bàrbar mausoleu que es féu construir, i on ha estat soterrat més de 40 anys, rodejat pels cadàvers de les seues víctimes, per a més escarni. Ara han dut la mòmia a una altra propietat també pública, al cementiri del Pardo. Així estarà més prop del palau on vivia i on signava tantes sentències de mort i tants decrets contra el poble. Li recorde que la meua proposta era una altra: abandonar el seu cadàver en una fosa improvisada en la cuneta d’una carretera secundària i desconeguda. Com a mínim, la nit de halloween podria trobar-se amb les ànimes de les seues víctimes, que li podrien esclafar el crani i la calavera.

(RE)ACCIONS QUE TENEN PREMI

31/10/2019
El Repunt nº 9 SAÓ

(RE)ACCIONS QUE TENEN PREMI

Un amic s’ha entretingut cercant les lletres dels himnes de les autonomies espanyoles, per veure si fan alguna menció d’Espanya, inspirat, em diu, pels comentaris que vaig fer, fa pocs dies en aquestes pàgines, dels de les repúbliques americanes amb contingut antiespanyol. Em diu que sols en cinc autonomies s’hi refereixen. Al remat, tant de viva Espanya (i arriba, que és pitjor), tant de caldo i a por ellos!, sols en tres himnes ha trobat que hi fan una lleu al·lusió a l’estat.

Concretament el de Melilla diu que la ciutat és un pedazo de España i el de Ceuta, al final diu viva Ceuta y viva Espanya. L’andalús, enigmàticament diu “andaluces levantaos, pedid tierra y libertad, por Andalucia libre, España y la humanidad “. Sobre el gallec s’ha endut una agradable sorpresa perquè denuncien que “os iñorantes e féridos e duros, imbéciles e escuros non nos entenden, non”, referint-se als castellans, evidentment; altra cosa és la que fan referint-se als portuguesos, perquè diuen “á nobre Lusitania os brazos tende amigos, ós eidos ben antigos con un punxente afán”. Això ha de ser una al·lusió directa al projecte dels reintegracionistes que treballen per la unitat del galleg-portuguès.

L’himne totalment espanyolista és el valencià, que proclama, només començar, que tot és per ofrenar noves glòries a Espanya… Amb una manifestació tan rotunda, en realitat una rendició, és natural, em diu l’amic, que siguem l’autonomia més maltractada pels governs centrals de tots els signes i de tots els temps; els valencians, em diu, tenim la vocació de la puta Ramoneta que no cobra i paga el llit. I els governs ens veuen tan volenterosos que no ens fan ni cas. No creus, em pregunta, que encara ens passa poc, per llepons?

Una altra cosa ben distinta és l’himne de Catalunya que proclama que de la mateixa manera que amb la falç seguen el blat, “quan convé seguem cadenes”. Suposa que és el que estan fent o intentant fer ara, per la sentència del Suprem. Desitja que tinguen molta sort.

M’ha fet aquestes observacions, per si les vull aprofitar, i les he transcrites perquè són molt aclaridores. Li he donat les gràcies i li he assegurat que mereix un premi, però ell no vol publicitat. Preferisc que ho escrigues tu, que fer-ho jo, m’ha dit i és així que he complit l’encàrrec.

la quimera hispànica

11/10/2019

EL REPUNT Nº 8

LA QUIMERA HISPÀNICA

Quan érem unes criatures i Franco ens fotia la vida, els mestretites ens ensenyaven moltes mentides, entre altres tot allò del dia de la raza, després de la hispanidad, i feien festa per a commemorar que en el imperio español nunca se ponia el Sol, que España es la madre patria d’aquelles nacions i que los conquistadores anaren enllà a dur-los la llengua i la religió nostres, que eren millors que les seues, i també a fer-los vestir com toca. Aquesta doctrina encara la sostenen alguns mestretites d’ara, els ideòlegs dels mitjans (que jo he batejat com maleòlegs) i els ministres d’exteriors. La doctrina espanyola ha estat negar que la conquista es féu a la força, aniquilant pobles, llengües i cultures i que tot allò fou possible només per l’afany de fer fortuna dels qui hi anaven i de la corona castellana a la qual servien, a canvi dels vaixells carregats d’or que començaren a arribar a Sevilla.

Amb aquell immens imperi a les mans, tan gran com Europa, la corona castellana començà a amassar una immensa fortuna, que malgastà en lloc d’invertir-la en coses de profit, com feren les altres monarquies imperialistes d’Anglaterra i de França. Cal insistir que els qui no érem súbdits de Castella no hi tinguérem accés a la conquista, perquè allò era propietat de la corona castellana, com decidiren la parella de bordegassos dits els Reis Catòlics. Ben mirat, millor així, perquè quan tres segles després aquelles colònies s’independitzaren ho feren contra la corona de Castella.

En efecte, les colònies començaren a espavilar-se a mesura que les idees de la Il·lustració i de la Revolució Francesa s’hi difonien i començaren a organitzar-se, reclamant més autogovern a la corona, que no els feren cas, sinó que els acusaren de rebels i de terroristes, empresonant i ajusticiant els qui enxampaven. Com és natural, s’esdevingué que l’augment de la repressió castellana, que enviava vaixells de guerra (“a por ellos” pot ser que això li sone a algú) provocà més rebel·lió indígena, fins que guanyaren totes les guerres que els declaraven des de Madrid i aconseguiren la independència. Temps a venir, el franquisme posà molt d’èmfasi en la “vocació imperial” d’Espanya, tractant d’emular Hitler i Mussolini que també pretenien recrear imperis passats o a inventar-se’ls.

Les colònies, doncs, esdevingueren repúbliques independents i de tot allò guarden molts mals records i per això el 12 d’octubre no fan cap festa d’hispanitat, sinó que fan el Dia de la Resistència Indígena, o el dia de la Descolonització… I perquè ningú oblide el que els passà, hi ha els llibres d’història que ensenyen a les escoles, que no conten el mateix que els llibres espanyols, sinó al contrari. I hi ha els respectius himnes nacionals, que diuen coses molt rotundes. A l’Equador canten: “indignados tus hijos del yugo que te impuso la ibérica audacia, de la injusta y horrenda desgracia del monstruo sangriento…”. Al Perú ho fan així: “largo tiempo el peruano aprimido, la ominosa cadena arrastró, condenado a cruel servidumbre, tres siglos de horror, tres siglos gimió…” A l’Argentina: “oid mortales el himno sagrado, libertad, libertad, libertad, oid el ruido de rotas cadenas...”. A Bolívia: “es ya libre este suelo, ya cesó su servil condición...”. Al Paraguai: “a los pueblos de América, tres centúrias un cetro oprimió, mas un dia, soberbia surgiendo, !basta! dijo y el cetro rompió…”. Evidentment, les cadenes i el ceptre són les de la corona castellana i la servil condició que es tragueren de sobre, era ser-ne súbdits.

El que s’aprèn a l’escola no s’oblida mai del tot i es guarda a la memòria col·lectiva i de vegades reapareix i es manifesta inevitable. És el que li passà al Papa Francisco en un viatge a l’Equador que celebrava el bicentenari de la independència contra els espanyols, quan va dir que la victoriosa sublevació dels equatorians “va néixer de la falta de llibertats. Va ser un crit nascut de la consciència d’estar essent oprimits i saquejats”. Els pobles oprimits tenen memòria històrica i no obliden, com queda ben patent en l’himne del Perú que hem assenyalat, amb aquesta dura advertència: “nuestros brazos hasta hoy desarmados, estén siempre cebando el cañón, que algún dia las playas  de Ibéria, sentirán de su estruendo el terror…”. Els reis i els ministres espanyols hauran de plantejar-se les coses d’altra manera, quan hi vagen de turisme, de visita diplomàtica o a donar lliçons.

Aquell enorme imperi l’han anat perdent, perquè són així de burros. Ja havien perdut Portugal, país que ocuparen per raons dinàstiques i en contra de la voluntat dels portuguesos, que es revoltaren diverses vegades fins que derrotaren els castellans i els feren fora per sempre. Encara mantenen fortificacions tot al llarg de la frontera i diuen que d’Espanha nen bon vento, nen bon casamento. Després anaren perdent els territoris que tenien a Europa, fins i tot els que no eren seus sinó catalans, al Rosselló i a Itàlia.

La pèrdua de les colònies d’Amèrica i del Pacífic, al llarg del segle XIX, fou un rosari de derrotes i d’humiliacions, que culminaren amb les pèrdues de Cuba i les Filipines. Ja en el segle XX i en temps de Franco també hagueren de deixar anar Guinea, Marroc, Ifni i el Sàhara. Ara sols els queda Melilla, Ceuta i uns illots, que reclama Marroc i solucionar el conflicte del País Basc, de Catalunya (i els Països Catalans) i les Canàries. A canvi també tenen el problema de la recuperació de Gibraltar. Com resoldran aquests problemes a Madrid? S’avindran mai a reconèixer una República Federal Ibèrica com a solució, a canvi de no trencar palletes?

En totes les rebel·lions de les colònies, els independentistes foren acusats de malversació de cabals públics, de traïció a la llei (ara a la constitució), de sedició i de rebel·lió i molts foren empresonats i/o executats. Aquesta és la solució que voldran donar a les possibles rebel·lions pendents? Podria ser, perquè a Espanya no han après res de la història i continuen tan obcecats com sempre. Ara mateix, en lloc de posar trellat en el tema de Catalunya, dialogant i cercant alguna solució política sols confien en les armes, la repressió i en els tribunals.

És molt mala cosa viure de quimeres i Espanya té la quimera hispànica. Amb el diccionari a la mà, una quimera pot ser una idea fixa, una mania, un desig intens (com la quimera de l’or, que féu anar tanta gent a Amèrica). També pot ser una creació imaginària que es pren com una realitat (això de l’imperi espanyol de què estem escrivint), o un desig intens o una idea fixa d’alguna cosa, o pitjor encara, pot ser una inquietud d’ànim, una angúnia o preocupació intensa, que seria aconsellable que tractara un psicòleg. Tindre malvolença contra algú també és tenir-li quimera, com quan diem que algú en té contra nosaltres. Coincidint amb la idea negativa que en general li donem al mot, també és un monstre mitològic grec, una figura heràldica també monstruosa, un peix igualment monstruós… Finalment hi ha la locució verbal que tenir quimera és tindre la idea, el pressentiment, la sospita que un fet s’ha produït o es produirà d’una manera determinada. En aquest sentit jo tinc la quimera que algun dia els espanyols despertaran i se n’adonaran que la seua història hispànica fou una quimera i que hauran d’evitar tornar a equivocar-se. Poden començar per Catalunya.

NI 9 D'OCTUBRE NI POLLES EN VINAGRE

11/10/2019

EL REPUNT Nº 8

NI 9 D’OCTUBRE NI POLLES EN VINAGRE

Com no m’agraden les festes, ni els amuntegaments, ni el gregarisme, ni fer esport, serà la raó perquè, de manera inevitable sempre he defugit d’aquestes activitats. En conseqüència no faig festa el 9 d’Octubre, encara que també hi ha raons polítiques, com les contradiccions d’exaltar València i al mateix temps ofrenar glòries a Espanya; o exaltar la llengua mentre el seu ús va decaient per la manca d’interès dels polítics i de la societat… Hi ha més coses, com la hisenda, ja que som l’autonomia més mal pagada (?). També hi ha el fet que és una festa autonomista i jo sóc independentista, o siga que la festa no va amb mi. Durant el temps que vaig ser alcalde de Silla no vaig assistir a cap festa fallera, ni andalusa, ni taurina, ni esportiva, ni religiosa.

Aleshores he tingut tot el dia per a fer altres coses i he esmorzat a la plaça. He fet uns encreuats i els dos articles del Repunt; he posat col i pastanagues en vinagre; he abaixat la meitat dels llibres a terra, perquè m’han de pintar les humitats de la paret… I he vist les notícies i vull referir-me a tres d’elles, que les englobe en les polles en vinagre del títol.

Estem a punt de patir una gran crisi, per culpa del tronat Boris Johnson i el Brexit, i de la mala bèstia de Trump, el qual cada dia en fa una de ben grossa. Ara mateix ha abandonat els kurds de Síria a la seua sort, deixant que els turcs els massacren, després que han ajudat als nord-americans: Trump és així de miserable. La segona cosa que m’ha indignat és tot el que es refereix al Suprem i les vares de mesurar tan distintes que empren, si es tracta de Catalunya i d’Euskadi, o si es tracta d’Espanya. La tercera és la condescendència d’uns i d’altres amb els patètics Francos i el feixista abat d’on està soterrada la mòmia de l’abuelito.

NO PACTAR AMB IGLESIAS I FER-HO AMB ERREJON?

Revista SAÓ 30/09/2019

EL REPUNT  nº 7                                                       

NO PACTAR AMB IGLESIAS I FER-HO AMB ERREJON?

Tota aquesta broma de tantes eleccions, que no arriben a rams de beneir, no passa per casualitat, sinó perquè els polítics, en lloc de preocupar-se pel bé comú i posar-se a la feina, es dediquen a  agranar cap a casa, fent els càlculs que els convenen a ells per a pactar o no. Per exemple, Sanchez no volia pactar amb Iglesias i ha fet tot el possible per evitar-ho. És segur que al darrere tenia la pressió de banquers, grans empresaris i dels barons socialistes, però això al poble ens l’ha de bufar, perquè és un problema d’ells i no nostre. Iglesias, per la seua banda, no ha entès res, perquè si diu que Sanchez l’ha enganyat, és perquè havia confiat amb ell i, per tant, ha posat la pata tant com ha pogut, demostrant, doncs, que no és tan hàbil com creu, ni tan intel·ligent, o que també ha posat els seus interessos per damunt dels nostres. U i l’altre han demostrat, també, que, en realitat no són més que uns milhomes.

Ara tornen a convocar-nos a unes altres eleccions, amb la sorpresa, però, que la maniobra d’Errejon tindrà una evident incidència i és possible que els socialistes ara hagen de pactar amb els dos, sempre amb el suport/abstenció dels nacionalistes, això sí, perquè són més de 30 vots. No crec, com alguns han dit, que Sanchez confie en l’autodestrucció dels dos líders, per a poder pactar amb Rivera, perquè això sols ho pensen els bojos, encara que n’hi ha molts; no diré que no ho somnie Sanchez, només faltava, encara que jo no posaria la mà al foc. Ja veurem. I que no guanye la dreta franquista és menester. Jo, personalment, he recolzat que Compromís pacte amb el jove madrileny, malgrat que és madrileny, perquè com a mínim se li veu més espavilat i dúctil.

De moment, doncs, i ja no importa de qui ha estat la culpa del no-pacte entre Sanchez i Iglesias, s’ha complert el presagi dels qui temien que no hi hauria cap pacte. Durant tot l’estiu, com recordareu, comencí a fer-los uns versos, als dos milhomes de Sanchez i d’Iglesias, titllant-los de burros, de frau, traïdors, cagacalces, superbiosos, fracassats… Recordeu que em semblava estrany que durant tot l’ínterim dedicaren “més temps a insultar-se que a conxorxar-se, o siga a pactar; i que ho feren en públic i a cara descoberta”. Em preguntava si els faltava un bull.  Pot ser que són molt immadurs, perquè dir que no se’n refiaven l’un de l’altre era una imbecil·litat! Aleshores jo vaig dir que “a tot el món, cap partit se’n refia dels altres i fins i tot dintre del mateix partit hi ha malfiances entre els diversos grups i famílies, però ningú ho publica als quatre vents, llevat d’aquesta parella de galifardeus”. I al respecte jo advertia “que és millor que els qui pacten recelen recíprocament, que no que s’hi confien, sobretot per evitar temptacions i mals rotllos”.

Com advertia el diputat Rufian, ja que no feren el pacte abans de l’estiu, ara serà més difícil, pensant en la sentència del Procés i en la justa i inevitable reacció dels catalans, si la sentència és adversa, perquè no l’acataran; jo tampoc ho faré i tampoc mitja Europa, la més  civilitzada. Jo també afirmava i afirme que qui més perdrà serà Espanya. I em preguntava i em pregunte com pensen governar Catalunya, si la majoria no els accepta. I em preguntava i em pregunte per què no aprenen a Madrid res dels seus errors històrics, que sempre s’han oposat a les reivindicacions indígenes, fins que  han anat perdent totes les colònies. Però sobre aquest punt ja m’he compromès a fer un Repunt extraordinari el 12 d’octubre, com faig cada any, per cert.

La majoria dels militants socialistes i dels podemites també, i un gran espectre de l’opinió pública, segons les enquestes, volien un pacte i un govern progressista i aquests desitjos foren frustrats. Ara els podemites ho tenen més fàcil, perquè podran optar per Errejon o per Iglesias i per aquest costat no es perdran els vots d’esquerra. Als socialistes és a qui haurà de convèncer Sanchez, perquè no es queden a casa, com feren a Andalusia. L’argument és que l’Estat necessita un govern que pose en marxa totes les promeses, començant per derogar la llei mordassa, i la reforma laboral, aprovar els pressupostos, apujar les pensions dels jubilats i sous dels funcionaris, començar converses amb Catalunya, i amnistiar els presos polítics i exiliats. Tot açò, o siga governar, no pot demorar-se més, després de tant de temps perdut.

Contràriament, ai de tots nosaltres, si guanya el santíssim tripartit franquista, perquè pronostique, si es dóna el cas, que la negra nit, les mòmies corruptes i una sinistra nòmina de voltors delerosos de arrossegar-nos les entranyes, s’abatrien sobre nosaltres. No vull ni pensar-ho. I no m’entra en el cap que els “nostres” polítics siguen tan insensats i temeraris com han demostrat fins ara. I que tinguen en compte tots ells que l’alegria que hem sentit quan hem sabut que podrem veure traure Franco d’on el posà el rei que hagué (pronuncieu: rei cagué) es quedarà en res si fracassen en la conformació del pròxim govern progressista.

Sobre la famosa ex-humació, aprovada pel Suprem, hi ha un altre jutge de menor entitat, que no vol autoritzar-la, perquè diu que pot ser perillós per a la salut de la gent que s’hi pose a fer la feina. Aquest jutge és contrari a la llei de la Memòria Històrica i jo em pregunte com es pot ser jutge i estar en contra de la llei; typical Spanish. Si tot açò no és un mal somni o una broma pesadíssima que m’ho explique algú, encara que, per si té raó aquest jutge franquista i hi pot haver perill, seria prudent repartir carassetes a tots els escolars, embarassades i ciutadans de la tercera edat de Madrid, l’Escorial i el Pardo, no siga cosa que el perill siguen les emanacions de la mòmia i que coste més car l’espart que l’escurà.

FAKE NEWS POLICIALS I FISCALS...

Revista SAÓ 30/09/2019

EL REPUNT  nº 7                                                       

FAKE NEWS POLICIALS I FISCALS…

Ara diuen fake news al que sempre hem dit mentides, enganys i falsedats per a fer creure el que no és, i així conduir la gent interessadament. Açò és tan antic com la humanitat i la història que estudiem, la major part de les vegades se l’han inventada els que han manat i que han escrit i escriuen els governs i els “historiadors” a sou. Per exemple, la història d’Espanya, en la qual nosaltres quedem tan malament, que ni existim o som marginals. Per al proper dia de la Hispanidad faré un Repunt extraordinari, al respecte.

Els qui som escèptics amb tot el que diuen “ells”, normalment hem aguantat i aguantem tant com podem, fins que arriba el moment que diem que ja està bé, que ja n’hi ha prou amb tanta mentida, i aleshores diuen que fem terrorisme, quan en realitat no matem ni una mosca. Per exemple ara amb el bluf de la Guardia Civil i la Fiscalia sobre un tenebrós terrorisme que diuen que hi ha per Catalunya. Jo no m’ho crec, ni moltíssima gent, a més del govern i dels partits nacionalistes, que reclamem que demostren el que pregonen i de manera fefaent, i no amb sospites ni imaginacions, ni muntatges. Ací el Gobierno hauria de fer com a tot el món democràtic i civilitzat. Recorde un cas, de l’època del dictador Franco, que la Guardia Civil enxampà tres gitanos i els escorcollà cercant armes; un duia una navalla, pa cortar el jamon, que ells consideraren una arma blanca; el segon no duia navalla, però li trobaren 200 pessetes, que consideraren que eren per a anar a Albacete a comprar-se una navalla; finalment, el tercer, que era un jovenet, ni duia navalla, ni diners, però rebuscant-li les butxaques li trobaren unes monedes i decidiren que estava ahorrando para comprar-se una navaja en Albacete.

Ja és casualitat que el possible terrorisme català haja transcendit en vespres de la sentència del Procés. Evidentment, a Madrid voldrien que Catalunya rebera la sentència, acollonida i emmudida i amb molta gent a la presó. També és una casualitat la coincidència amb la treta de la mòmia de Franco i també amb tota la revolada que s’ha organitzat per les noves eleccions. Són tan sospitoses tantes coincidències, i tot sembla una tan typical Spanish, que podria ésser un muntatge de Villarejo. No vull fer cap judici temerari, així és que no cal que s’ofenga ningú, ni que ningú se senta al·ludit si no té res a amagar, perquè, com deia Franco, els qui no hagen fet res que estiguen tranquils. Quin paio aquell dictador, sembrant el país, a més de cadàvers, de sospitosos.