divendres, 14 de juny de 2019

LA DRETA TOCA LA CORNETA, L'ESQUERRA, LA FLAUTA

EL REPUNT nº1    Presentació 

A SAÓ m’han acceptat i/o m’han suggerit, publicar-me una columna quinzenal, que dedicaré a reflexionar sobre aspectes de la política i de la societat especialment valencianes, però que també inclourà reflexions de més enllà de les fronteres estrictes, i fins i tot internacionals i potser que de l’estratosfera, perquè també podran ésser de temes espirituals. Hem quedat que escriuré allò que m’inspire i/o m’indigne més de l’actualitat, que ho faré com millor sé, de manera àcida i sense contemplacions, que tindré barra lliure…

Com comprendreu, estic molt content. Això és el que he fet tota la vida i ja aniré contant els problemes que m’han causat aquests escrits, sobre tots pels patums als qui he apuntat. Precisament, algunes vegades he estat censurat i fet fora per les pressions i les censures d’alguns d’aquest individus, però com he sobreviscut, no els perdré de vista i hi tornaré, si cal. Així doncs, que es toquen els collons. Una abraçada als fans i les fans.

LA DRETA TOCA LA CORNETA, L’ESQUERRA LA FLAUTA

Tot el teatre que s’ha organitzat per totes bandes, després de les eleccions a veure qui pacta amb qui, és/ha estat vergonyós perquè els partits discuteixen pel poder i no perquè estiguen contrastant idees ni programes, discuteixen per les vares i pels sous que comporten. Alguns somiadors pensaven que sI els C’s no volien tractes amb els voxos, la dreta fracassaria, cosa  que no ha passat. Jo ja sabia que tot era comèdia, amb les ganes que tenen de “recuperar” el que han perdut; la dreta sempre ha tingut un sentiment patrimonial del poder i sempre pensa que tot és d’ells, que el govern els correspon, per la gràcia de Déu (Franco era caudillo per això). En efecte, semblava que els tres partits de la dreta una i trina, estaven barallant-se, fins que han tocat la corneta: “ tara-ri, ti-tí, a repartir-se el pastís” i tothom s’ha posat a la feina.

L’esquerra, per la seua banda, no toca la corneta, sinó la flauta i moltes vegades desafinant. A Madrid, per exemple, ha hagut la doble oferta de Mas Madrid (Manuela-Errejon) i de Podem (Iglesias) i ho han perdut tot. Iglesias ja fa estona que ha perdut l’oremus i finalment, va posant la gamba. La sort que té aquest il·luminat és que Pedro Sanchez el necessita. En general, a l’esquerra hi ha molt de bocamoll que quan toca ajuntar-se, es desuneix. La pèrdua de Madrid, d’algunes autonomies i de molts ajuntaments, per culpa de la falta d’unió, hauria de fer-nos reflexionar i pensar si tenim remei, o si tot és irremeiable.

I hi ha un altre aspecte a tenir en compte, que és més greu. Mentre la dreta sí que ha format un front patriòtico-franquista per a treure l’esquerra i especialment els nacionalistes, de les institucions i no se n’amaguen de dir-ho, a l altra banda, a la d’ací, els socialistes tenen temor que formant cap pacte amb segons qui, algú puga pensar que estan organitzant un front popular, i els entra la diarrea. Precisament és això el que fa falta, un front popular.

Curiosament o no, la dreta i l’esquerra espanyoles coincideixen en l’aversió als nacionalismes català i basc. I és la insistència de la dreta a desqualificar els nacionalistes la prova de la por que ens tenen, cosa que hauria de ser un element positiu perquè els socialistes es replantegen i superen els seus temors. Els problemes “territorials” d’aquest Estat, històricament malforjat i inacabat, sols els poden solucionar els socialistes amb els nacionalistes, no en contra d’aquests. La dreta espanyola és profundament centralista i obcecadament franquista i revengista i no té cap possibilitat, doncs, de resoldre el problema històric de la diversitat de l’Estat. A més a més, la dreta està per la privatització i pel lucre, per les restriccions dels drets democràtics i socials, per l’espanyolitat més tronada, pel nacionalcatolicisme…  la dreta espanyola està lluny de poder ser homologable amb la dreta europea, com s’està demostrant als tribunals de la corrupció.

Els socialistes, doncs, haurien de pensar millor el que fan, perquè perdre l’oportunitat que hi haja una solució i es resolga el gran conflicte, serà imperdonable. No és demanar-los molt, però a les seues files hi ha molts burros carpetovetònics, que és creuen uns genis, i això ho complica tot. En definitiva que els socialistes i els partits a la seua esquerra han d’entendre que menystenir o menysprear els nacionalistes és negatiu. S’imposa el realisme i el pragmatisme i ara que tenen un president que és temerari però sap jugar bé i que ha collat barons i baronessa, no aprofitar-ho per avançar un poc, és un greu error, que no s’entendrà mai.

Ara mateix és la tarda del dijous 13 de juny, a dos dies del consumatum est electoral i jo apostaria (jo faria) perquè Junts per Catalunya i Esquerra Republicana votaren a favor de la investidura de Pedro Sanchez, que ja compta amb el PNV i amb Compromís i altres vots nacionalistes perifèrics. I a continuació duria el tema del judici del procés, dels presos polítics i dels exiliats a Europa, que ens donarà la raó. Seria una bona manera de “col·laborar” a posar fi a l’aberració que estem vivint. La dreta una i trina protestaria, i què?

dilluns, 10 de juny de 2019

IX CARTA A MANOLO

IX CARTA A MANOLO

Silla, 9 de juny de 2019

Estimat Manolo, amb aquesta carta pose fi a la sèrie que iniciàrem el passat 3 de desembre, amb la benevolència de SAÓ que les ha publicades, les quals han servit per a recompondre les nostres converses públicament. Ara ho podrem continuar fent, però directament i sense publicar-les. Molts amics nostres i coneguts s’han posat en contacte amb mi, recordant-me coses passades i amb alguns he intercanviat alguns correus.

Supose que a hores d’ara estaràs, com tot el món, fins als collons de les maniobres dels partits per a repartir-se el pastís; jo ho estic, no sé si més empipat pel deliri de la dreta una i trina per pegar cullerada siga com siga, o per la manca d’entesa dels socialistes amb les esquerres i els nacionalistes. Massa que hem vist que els polítics són volubles i contradictoris i el que diuen avui pot fer un gir en sentit contrari l’endemà; alguns són com els saltimbanquis o, pitjor, com unes cabres boges després de menjar raïmet de pastor. Encara que els més canviants són els C’s, més o manco tots ho són. Estan parlant, discutint, dies i dies no sobre qui podrà governar millor, perquè la societat trega el millor profit, sinó qui en traurà més profit, personalment. Quin negoci!

No vull opinar sobre el resultat final de tot plegat, perquè encara que nosaltres no hem acabat tan malament i som prou coherents en totes les baralles que s’estan lliurant. La llàstima ha estat que Baldoví estiga sol a Madrid, que Sebastià, malgrat el suport d’algunes tribus ibèriques, no haja obtingut plaça en Europa i que una vegada més hàgem de lamentar que Pere Major no siga senador.

Jo, com saps, a Silla visc en la clandestinitat política, proscrit del partit. Des del meu refugi, però, puc observar el món i el poble i ací hem perdut un regidor (en teníem dos). La meua opinió, que ja avancí a alguns amics, és que els regidors (tots, la dreta i l’esquerra) han estat treballant aquests darrers quatre anys i ingènuament, per a l’alcalde socialista, més que per als seus partits, de manera que aquest, sense haver-se despentinat, s’ha dedicat a empassar-se tots els esforços i èxits dels altres. El resultat és que ha obtingut una majoria clamorosa, com mai s’havia vist al poble (de 5 regidors ha passat a 12). Jo, naturalment, estic molt decebut, perquè ja saps com he estat tota la vida treballant per consolidar el nacionalisme a Silla.

He rebut la carta que esperava, de l’alcalde del poble d’Agapet i m’explica que el trobaren mort, d’un infart, quan estava sol a casa i de nit. Aquella mateixa vesprada, l’alcalde l’havia visitat per ultimar uns detalls de la deixa de la casa a l’ajuntament per a destinar-la a alguna família forastera amb fills, perquè s’hi instal·len i treballen al poble i perquè es mantinga oberta l’escola. Em diu que el trobà molt bé i que no s’esperava que aquella seria la darrera vegada que el veuria ningú. Seguint les seues instruccions, l’han incinerat i les seues cendres les han deixades en un campet de pomeres al costat del riu, on uns anys abans ell ja havia deixat les dels seus pares, perquè el vent s’encarregara d’escampar-les arreu. Angelets al cel, els tres.

Estic preparant un viatge de tres dies, amb l’odiós AVE, o amb avió, a una ciutat concreta, que encara no hem decidit, a fer unes coses concretes: visitar un museu i una església interessants, veure amb autobús i panoràmicament la ciutat, menjar, amb prevencions, alguna cosa popular, beure algun vi de la zona, llegir els diaris locals, fer alguna foto, comprar algun llibre i alguna cosa per als néts, passejar i… cap a casa. És la manera com darrerament fem algun viatge, la dona i jo; tres dies o quatre màxim. Ja no volem veure-ho tot, sinó poc i si amb un dia més podem visitar alguna ciutat pròxima, d’acord. Ja no estem per a més trots. Encara guarde les guies de viatge que ens compràvem quan érem joves, plenes de notes, que m’esgarrifen de pensar-ho¸ com per exemple, la guia d’Egipte, te’n recordes? Teníem 24 anys quan acabàrem la carrera i corríem com les cabres.

L’altre dia estava pensant que quan érem joves i ens veiem a la Universitat, ho sabíem tot de nosaltres i ara, com ja no ens veiem, ja no ens contem res. Supose que devem tenir els mateixos problemes o pareguts: colesterol, problemes de pròstata, excés de pes, alguna apnea, algun càncer, alguna diabetis, alguna artritis, problemes de mobilitat, òptics, sordesa, problemes femenins de mames, d’ovaris… No és que estem per al desguàs, evidentment, sols per a reparacions sistemàtiques i/o puntuals, res de definitiu, encara. La qüestió és afrontar el que ens toque amb estoïcisme i resignació. Jo ja saps que m’ho organitze prou bé: faig el que em manen els metges sense dir ni piu. Pel que m’has dit alguna vegada, tu i Conxa féu el mateix.

Hi ha una cosa que sé que a molta gent de la nostra edat ens passa: que ens pixem a sobre, sense poder controlar la bufeta. L’uròleg m’ha dit que tinc una bufeta hiperactiva, o incontrolable, com els xiquets hiperactius, i m’ha receptat unes píndoles, que me la controlen, encara que, així i tot, se’m pot escapar algun esguit, cosa que dissimule posant-me una compresa, com fan les dones; n’hi ha per a homes i es poden comprar a les grans superfícies. Per què no se’n parla d’això, obertament, com si fóra res vergonyós? A mi el que em fa vergonya és pixar-me i tacar els pantalons. Així que reclame que se’n parle obertament del tema i que la seguretat social se’n faça càrrec de les compreses i que ens rebaixen l’IVA.

Ara anem marejats amb això de la declaració de la renda que, com he dit alguna vegada, és just pagar-la, però si la paguem tots! Hem sabut de les trampes que han fet els governants, sobretot del PP, furtant i evadint capitals per a no pagar a Hisenda, pagant factures en negre… Com pot ser que sols persegueixen els petits comerciants, els petits manobres, les rendes més baixes, i no controlen les rendes més altes i/o enormes, les evasions de capitals a paradisos fiscals? I com pot ser que la totpoderosa església catòlica no pague ni xapa, ni tan sols dels locals que tenen arrendats ni dels lloguers, ni paguen l’IBI, ni els permisos d’obra, les adscripcions de propietats (apropiacions), etc? Ara que ha de governar el PSOE, amb Podem o amb el seu suport, i amb el dels partits nacionalistes com Compromís, serà de veres que se suprimiran les enormes injustícies que comet l’església a l’aixopluc del Concordat i de les lleis dictades per Franco i per Aznar?

Així les coses, si jo fora Pablo Iglesias no voldria ser ministre de res, per a tenir les mans lliures i dedicar-me a fiscalitzar el govern des de l’oposició, per a obligar els socialistes a fer les coses que han promés… Podem i els altres partits d’esquerra i nacionalistes podrien ser una oposició sincera, però exigent i col·laboradora, deixant el paper d’oposició bruta, improductiva i histèrica a la dreta una i trina (PP, C’s i Vox). Tu què creus?

Una darrera reflexió-recomanació que podem fer a l’esquerra i als nacionalistes, és que el seu comportament en els governs en què participen, siga net, transparent i exemplar, exageradament inclús. Han de començar pels comportaments personals, a base de cobrar uns sous justos, de mantenir conductes virtuoses o poc escandaloses. Tot el que els ha passat als del PP, i està passant-los als jutjats, té el seu fonament en la immensa corrupció en què estaven implicats. Pense que, amb els nous governs, ja no s’ha de repetir cap altre cas de corrupció i que si algú hi posa la mà, que s’actue immediatament…

Ja sé que quan Conxa llegirà aquesta carta protestarà perquè no faig menció de la corrupció dels socialistes andalusos i de la dels convergents. També m’hi referisc a ells, només faltaria. La nit del premi Vicent Ventura aprofití que havia de llegir un discurset i vaig fer un bon repàs de les patums de casa nostra, que s’han enriquit a costa de les desgràcies de la nostra nació.

Sobre el dinar que férem al motor de Mustieles i del qual tots hem anat dient meravelles, perquè l’allipebre fou magnífic, així com l’arròs en perol… i la beguda, sobre tot les ampolles de cassalla del tio Faustí que ens guardava Pep, saps qui m’ha escrit de manera molt irritada? No podia ser cap altra que l’Àngels. Encara que li he jurat i perjurat que l’havíem estat cercant i que li havíem enviat diversos correus, que ella ni ens havia contestat, ella protestava sense atendre raons. La culpa, per tant, havia estat d’ella i finalment ho ha comprés així i m’ha confessat que estava de viatge amb un jove que l’havia embogida, i amb qui havia viscut una “passió turca…” i se n’havia oblidat del món: he volat per l’estratosfera, Pitarch, m’ha dit. En conseqüència “ens perdona”, però exigint que si organitzem alguna altra teca que comptem amb “ells dos”, o siga, amb ella i la parella del moment. Quina Àngels!

Finalment què opines de l’escàndol de les proves de matemàtiques de la PAU? Recordaràs que jo deixí de participar-hi ben aviat en les proves d’accés a la Universitat, perquè la meua opinió és que els exàmens han de servir per a aprovar els estudiants i no per a suspendre’ls i que, per tant, els encarregats de preparar les proves han d’ésser analitzats prèviament, per si estan bé o malament del cap, si tenen fòbies, si són maniàtics, si odien el món… Cap examen ha de ser tan difícil que fins i tot els mateixos examinadors, tinguen dificultats en la seua resolució, com ha passat a València.

Besades i abraçades. I salut i República.

divendres, 17 de maig de 2019

VIII Carta a Manolo

VIII CARTA A MANOLO

Silla, 17 de maig de 2019

Estimat amic, si vales, bene est, ego valeo.

Passada la primera tanda electoral, que ha acabat amb la desfeta més olímpica dels tres projectes d’Aznar (PP, C’s i Vox) i amb el triomf de socialistes, unides-podem i nacionalistes, estem a punt de revalidar aquests resultats en la segona tanda. el proper 26 de maig. Nosaltres ens trobem ben situats per a no amoïnar-nos, encara que sense confiar-nos i la nostra gent de Catalunya fa molt bé a exigir, amb tots els estira-i-arronsa que calguen, i perquè Sanchez es mulle el cul i deixe de sentir-se l’amo del món, un final raonable a la paròdia del juí del TC. Si els socialistes volen fumar la pipa de la pau ha d’ésser així. Tenint en compte que els advocats dels nostres polítics han demostrat que ho tenen tot molt ben estudiat, mentre que els jutges i fiscals espanyols van com cagalló per sèquia i fent el ridícul cada dia i per tot el món, acabarem guanyant. D’altra manera, si Sanchez intenta donar algun mal pas, com féu Rajoy, li pot passar el mateix, i que com pronosticà Joan Tardà, Catalunya siga la seua tomba. Com hi ha més dies que llonganisses, ja ho veurem. Quan?

Com uns i altres han arribat tan lluny, jo crec que aviat començarà a esclarir-se el panorama i que començarà a negociar-se una reforma de la Constitució, on els dos punts essencials seran l’organització territorial i la disjuntiva entre la monarquia o la república. També s’hauran de blindar les pensions, s’hauran de prohibir les “portes giratòries” dels polítics, suprimir el concordat amb el Vaticà, etc. La solució hauria de ser una república catalana, confederada amb les repúbliques ibèriques. Sé que a Espanya es resistiran i no voldran soltar el mos, però nosaltres tampoc haurem de cessar en les nostres exigències, tal com feren els portuguesos i les repúbliques americanes en el seu moment. Si Espanya es resisteix, continuarà perdent, com li ha passat sempre. Per la nostra part, tenim raons històriques, culturals i lingüístiques, la voluntat d’ésser lliures i els mitjans suficients per a tirar endavant en Europa, així que com deia Lenin, som una nació i totes les nacions han de ser lliures i independents.

El proper pas són les eleccions municipals, les autonòmiques (pel que ens pertoca, a les Illes) i les europees. Jo crec que els exiliats catalans obtindran l’acta europea i la immunitat, el mateix que els nostres presos polítics. També crec que el “judici” acabarà positivament per a nosaltres i que Llarena, Marchena, etc. no sabran on amagar el cap, de vergonya. També obtindrà l’acta europea Jordi Sebastià. Pel que fa al govern de Sanchez, a aquest li faran falta el vot de Baldoví, i l’abstenció dels independentistes catalans i, doncs, aquesta serà la nostra. Si tot açò, menys o manco, serà així, Casado, Rivera i Abascal, i la titella d’Aznar, quedaran amb el cul a l’aire. Què bé, Manolo!

Us agraïsc el correu felicitant-me pel premi Vicent Ventura que m’han donat. Digues-li a Conxa que jo ja sabia que si us ho hagués dit ,hauríeu vingut a l’acte, però no li ho vaig dir a ningú, perquè en realitat no estava tan content, i havia intentat que li’l donassen a altra persona. A mi ja sabeu que mai m’han agradat els agraïments ni les lloances de ningú. Allí es van llegir uns folis molt exagerats sobre mi, escrits per Paco Pérez Moragon, i rellegint-me’ls ara, m’entra més vergonya que aquella nit. Com sé que Conxa me’ls demanarà, digues-li que els he penjat en el meu blog, així com el discurset que vaig haver de preparar per a l’ocasió, bàsicament dedicat a parlar de Ventura (enguany fa vint anys que va morir).

Vaig imaginar què faria Ventura en les circumstàncies electorals que estem vivint. Jo l’imaginava molt crític amb algunes coses, especialment amb els divismes i les hipocresies d’alguns. Recordí que ell era molt generós i no demanava res a canvi de res. Com vaig dir que ell no feia com alguns patums “nacionalistes” que s’han lucrat, amb l’excusa de les desgràcies del País, tothom entengué perfectament que em referia als pujolistes i concretament a Eliseu Climent. Evidentment, això volia dir. A Ventura li va costar molt entendre el que jo li explicava dels negocis bruts d’aquella gentola, i com a ell, els ho vaig explicar a molts altres il·lustres, com Joan Fuster. Quan finalment entengueren l’estafa, trencaren palletes, com havia fet jo. De tot això, els climentòlegs més afamats en donem fe.

Saps qui m’ha telefonat des de Califòrnia? Beatriu Barceló, la filla del conseller. Jo encara trobe delirant que es puga parlar per telèfon des de l’altra part del món i encara més que es puga enviar un text per e-mail i que arribe enlloc immediatament, com ha estat el cas, perquè li he enviat uns papers sobre son pare i als deu minuts ja els tenia i se’ls havia llegit. Crec que el món s’acabarà per tanta tecnologia, perquè tot va tan accelerat i és tan complicat, que algun dia ens fotrem una topada total i tots a fer la mà. La catàstrofe medio-ambiental també tindrà molt a veure, i crec que la tecnologia també contamina. No vull ni pensar-ho, però ensume un final tenebrós.

Després del lliurament del premi, on també fou premiada l’Escola la Lluna de Castelló de la Plana, cosa que m’omplí de satisfacció, ens invitaren a sopar i ho vaig aprofitar per a parlar amb Ramon Lapiedra, amb qui feia temps que no havia tingut contacte. En realitat, des que em jubilí, aviat farà 7 anys, no he tornat per la Universitat. I em quedí a sopar perquè un bon amic i cosí de Mª José, es va oferir a dur-nos, ja que jo de nit ja no puc conduir, per culpa del glaucoma. Us havia dit que tinc glaucoma? És una putada immensa, perquè perds molta visió i la cosa ja no té remei. Cal vigilar la tensió dels ulls i si passa de 19, t’has de posar unes gotes a cada ull, que la rebaixen, mira què fàcil. Jo, malgrat que estava advertit, no vaig fer cas i ara ja no tinc remei. Si no ho heu fet, aneu tu i Conxa a l’oculista immediatament, feu-me cas.

No sé res d’Agapet Rovira; ja sabeu que em va dir que l’alcalde del poble tenia l’ordre de comunicar-me el consumatum est. Com em va dir que no volia que anara a veure’l, no ho he fet. Sols espere que tinga la mort que espera, ràpida i sense dolor, tal com li deia el metge que passaria, si no prenia les píndoles que li ordenava; que siga, doncs, una mort silenciosa i al llit, sense ni adonar-se’n. Hem de respectar les darreres voluntats de la gent i Apapet ho vol així i jo el respecte profundament, de manera que angelets al cel. Ja us diré quan sàpiga res.

S’acaba el curs i no hem concretat el dinar que tenim pendent. És una deformació del nostre grup, que sempre ens hem guiat per la feina de la majoria, que era la docència. Ara malgrat que estem tots jubilats (els qui quedem) encara continua pesant-nos la tradició i és un error, perquè és ara quan hem de pensar a fer dinars i a viure quan tot el món treballa. De vegades pense si no serà millor que entre tu i jo decidim el dia, l’hora, el lloc i el menú i que ho comuniquem a la gent, donant uns dies per a confirmar qui vindrà i qui no. Jo et propose que ho organitzem a Silla, junt a l’albufera, un dissabte i que el menú siga un arròs en perol o un allipebre; jo m’encarregue de cercar el lloc, la barca per a fer un petit passeig, qui ens prepararà la teca i un càmara per a fer-nos un video. Espere la teua resposta i quan la sabré redactarem una carta a tots. Recorda que no ens hem d’oblidar d’Àngels i del novio que tinga al tall. Tu diràs. Evidentment poden haver altres possibilitats, com la segona residència d’algú…

Besades per a tots dos.

divendres, 10 de maig de 2019

La meua resposta en el XX Premi V. Ventura



La meua resposta a les paraules de Paco Pérez Moragon en l’acte de lliurament del XX Premi Vicent Ventura. 7 de maig de 2019

Exma i Mag. Rectora, autoritats acadèmiques, amigues i amics:

La proposta d’atorgar-me el premi Vicent Ventura en base a les coses que ha dit Àngel Llàcer, la trobe tan absolutament immerescuda com exagerada. Només perquè aquest premi és un homenatge a la memòria de Ventura, i perquè la proposta l’han feta Paco Pérez Moragón, Ramon Lapiedra, Àngel Llàcer i Anna Aguilar Ventura, i perquè ha estat secundada pels sindicats UGT, CCOO i STPV, la Unió de Llauradors i Ramaders, la Unió de Periodistes del PV, i per les universitats de València i de Castelló, m’he vist en l’obligació d’acceptar el guardó, contra el meu criteri de defugir d’honors i cerimònies.

Tots els qui estem ací coneixíem el Vicent Ventura que descrivia el professor Josep Fontana, “amb la seua veu retrunyidora, de mirada i d’expressió burleta que et podia fulminar quan menys t’ho esperaves amb algun sarcasme temible, per bé que... tot plegat –veu, expressió i sarcasme- li servia per dissimular una personalitat prou vulnerable, tendra en el fons...

Com que haig de dir alguna cosa, deixeu-me que us propose imaginar Ventura ara mateix i entre nosaltres, parlant i parlant, i ja sabeu com era d’addicte a les llargues converses amb els amics. Parlaríem de les conteses electorals que acabem de viure i que ell hauria seguit amb atenció, llegint els tres o quatre diaris de referència i les opinions de comentaristes i politòlegs, amb les reticències lògiques. També parlaríem de les eleccions que viurem aquest mateix mes. De tot plegat n’opinaria, entre il·lusionat i caut, i de com els respectius resultats influiran en el nostre futur més immediat. Anys enrere i a iniciativa d’ell, hauríem pogut acompanyar la conversa amb un amical sopar, per celebrar els èxits de l’esquerra i sobre tot el fracàs de la dreta i la ultradreta franquista.

Què opinaria dels encontres i desencontres entre els partits d’esquerra a l’hora de conformar els governs de progrés, ell que tenia un compromís ferm i experiència en la conformació d’aliances estratègiques? Jo crec que Ventura es mostraria molt contrariat per les “dificultats” a l'hora de trobar solucions; fins i tot protestaria per la por d’alguns partits a formar res paregut a un  front popular, com diuen que pensen els socialistes, sinó que diria que és precisament això el que cal organitzar, un front popular, talment com ha intentat la dreta tan descaradament, encara que, afortunadament, sense èxit.

Què pensaria dels personalismes dels líders i lideresses, ell que n’era absolutament contrari als divismes i les exaltacions? Sobre alguns en concret me l’imagine criticant les “seues bones intencions”, darrere de les quals trobaria i denunciaria l’interès estrictament personal per sobre del col·lectiu, o siga tot just el contrari del que ell havia fet al llarg de la seua vida.

I què creuria que s’hauria de fer per a impedir la progressió de la dreta i del franquisme, que encara no ha cessat i que el proper dia 26 de maig tornaran, rabents i  cridaners, a intentar assaltar-nos? A Ventura, la vida del qual va estar marcada per l’antifranquisme més rotund, la possibilitat d’un reviscolament feixista, de qualsevol tipus i magnitud, el posava sempre alerta i ara, amb la irrupció d’una formació descaradament feixista, encara molt més. Ell deia que el franquisme continuava viu, d’amagatotis al PP, i com ara ha eclosionat, es mostraria absolutament contrariat i no s’ho callaria, perquè Ventura era més expeditiu que no l’esquerra habitual que coneixem.

I d’un tema tan delicat i amarg com els escàndols i corrupcions en el si d’alguns partits i d’alguns patums que es diuen nacionalistes i trauen profit de l’engany, què diria? Francesc Pérez Moragon em deia fa poc que “Ventura mai no demanà una subvenció, cap privilegi, sinó que era generós i era, sens cap dubte, dels prohoms que podrien circular amb la cara ben alta per haver contribuït més que ningú a la refeta del país”. Jo afegiria que mentre altres, amb l’excusa dels patiments d’aquest país, i abusant de la confiança que en ells es dipositava, han fet fortunes...

Com va escriure Joan Fuster, “la trajectòria ideològica i pràctica de Ventura és una de les més admirables que hem pogut veure al País Valencià” i continuava “no seré jo qui diga que ha tingut mala sort en la rifa dels esdeveniments i moltes coses i molta gent, avui en plena vigència institucional, no serien comprensibles sense la mediació, un dia, de Vicent Ventura”.

Ventura, com diu Adolf Beltran, “era un inconformista i alhora un realista” i com a polític ”era incòmode a la dictadura i als dirigents de la democràcia”. Aquesta darrera observació és la síntesi de la seua vida política i per això es preguntava Beltran “com pot ser que una persona de posicions nítidament ancorades en el socialisme democràtic no haja jugat ni tan sols un paper simbòlic en l’imaginari col·lectiu de l’esquerra valenciana?”.

El nostre és un país sense acabar de fer, o mal fet, o mal endreçat, o mal conduït, o mal d’entendre i és aquest un dels temes que més preocupaven i ocupaven les seues activitats polítiques i intel·lectuals, la refeta del País. Jo personalment tinc un record vivíssim de Ventura, i vaig conèixer directament i indirecta la seua implicació i el seu compromís social i polític amb el nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura  i estic content que no l’oblidem, com ha passat massa sovint a València. Ventura em va distingir amb la seua amistat i confiança i arribàrem a conèixer-nos prou bé. Deia que ésser amic meu era una sort, però que tenir-me d’enemic era una absoluta desgràcia. Així m’ho va contar un altre gran personatge, Doro Balaguer.

Han passat vint anys i escaig de la mort de Ventura i el fet que un grup dels seus amics, d’entre tants que en tenia, els sindicats que he esmentat al principi (que tant li deuen a ell directament en la seua conformació), i les universitats  de València i Castelló, hagen instituït aquests premis en honor de la seua memòria ens honora a tots.

Finalment vull dir que m’ha omplert de satisfacció veure que la institució, que ex aequo rep la distinció, és una escola, la cooperativa de Castelló, La Lluna. L’escola, l’educació dels nostres infants és essencial per al nostre poble. I això, Vicent Ventura ho  considerava primordial i va ser un dels primers a impulsar l'escola en valencià, amb Fuster, Adolf Pizcueta i pocs altres.

Moltes gràcies de nou, i bona nit.

XX Premi Vicent Ventura


Intervenció sobre Josep Lluís Pitarch, Premi Vicent Ventura.
Universitat de València, 7 de maig de 1019
Francesc Perez Moragon
En primer lloc, senyores i senyors, amigues i amics, cal declarar, i fer-ho públicament, que han calgut molts esforços i moltes pressions amistoses, quasi xantatges emocionals, perquè el nostre guardonat d'enguany acceptara la distinció que avui rep.
En la resistència de Josep Lluís Pitarch a ingressar en la ja llarga nòmina de d'assenyalats amb el Premi Vicent Ventura, no influïa, poden estar-ne segurs, ni un sentiment de timidesa ni qualsevol element, per mínim que fóra, de distanciament respecte al sentit més profund d'aquest acte.
No hi havia timidesa perquè Pitarch és un home decidit i agosarat, que s'ha destacat sempre per la seua resolució a l'hora d'enfrontar-se a problemes, dificultats, i fins i tot podríem dir de perills, en un moment o altre —en uns moments o altres, diguem-ho en plural, per ser més exactes— de la seua vida.
No timidesa, per tant, sinó un sentiment de modèstia personal que també ha mostrat de moltes formes i que, en qualsevol cas, encaixen plenament amb el sentit que el Premi Vicent Ventura té. Ja que es tracta de projectar llum i aplaudiment, ni que siga una sola vegada, sobre els mèrits i la importància de persones que han treballat molt pel país però que han preferit fer-ho sempre sense col·locar-se en primer pla, amb aquell estil d'home subterrani que Joan Fuster assenyalà en Josep Lluís Bausset, el primer distingit amb el nostre guardó.
Pitarch sap molt bé quin és el sentit profund del premi que ara li hem volgut atribuir els homes i les dones, les institucions que conformem el jurat. No debades va ser ell qui, el 1999, va tenir el gran encert de reaccionar pocs dies després de morir Vicent Ventura i de proposar amb uns amics a la Universitat de València i a altres organismes la creació d'una distinció que portara el nom del gran personatge desaparegut.
Tots els qui coneixen Josep Lluís Pitarch estaran d'acord que una de les característiques que el defineixen és, justament, la seua enorme capacitat de reacció, unida a una envejable agilitat mental. Com en tantes altres ocasions, llavors va demostrar aquesta capacitat, que hauria estat un simple reflex si ell no l'haguera posada, com sempre, al servei d'una generositat inacabable.
Perquè aquesta és una altra de les qualitats que volem reconèixer-li avui i ací: la generositat. Manifestada en la seua vida personal, en relació amb gent coneguda o desconeguda, però també, en l'àrea social, a través de molts anys de dedicació, entusiasta, apassionada i decidida, sense reserves, a posar en pràctica, la difusió i l'assentament d'algunes idees, d'alguns principis. Eren, són idees i principis que ara semblen acceptats per moltes persones al nostre país, però que quan ell començà a defensar-los eren reivindicats i tinguts en compte per molt poca gent, alhora que els poders els vulneraven i perseguien.
Per exemple, els drets inalienables de la llengua i la cultura del País Valencià. Fa més de cinquanta anys que Pitarch s'hi ha dedicat amb cor i ànima, amb moltes hores d'esforç. Com a professor de català, en centres de batxillerat i a la Universitat de València, però també, i això era molt més singular i difícil, com a activista i organitzador.
La seua tasca en diverses entitats, des de l'inici de la dècada de 1970, com a mínim, fou insubstituïble en l’organització de cursos per a la preparació d'ensenyants, com ara els realitzats per l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València, que dirigia el Dr. Manuel Sanchis Guarner, amb el qual va col·laborar de manera molt estreta i eficaç.
També fou director de les campanyes Carles Salvador de la Fundació Ausiàs March; secretari territorial al País Valencià del II Congrés Internacional de la Llengua catalana; membre de l’equip rectoral de la Universitat Catalana d’Estiu, de Prada; coordinador de les Trobades amb la Ciència de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnológica, de la Generalitat de Catalunya, i responsable de la seua promoció al País Valencià.
Igualment, va ser cap del Gabinet Tècnic per a la Normalització i Foment del Valencià, de la Conselleria d’Educació del Consell en l’etapa preautonòmica, i responsable de la implantació de l’ensenyament de la llengua als centres escolars, mitjançant el Pla experimental per a l’Ensenyament de la Llengua  en el curs acadèmic 1978-79. Aquella fou una iniciativa capdavantera, actualment quasi ignorada, que la dreta va decapitar, reconeixent així la seua importància.
Tota aquesta activitat el dugué durant anys a viatjar incansablement pel país, en circumstàncies quasi sempre precàries, exercint un voluntarisme que mai no ha abandonat. Tampoc en les accions polítiques, durant la dictadura i després, en una trajectòria que començà en aquest mateix edifici, quan era Facultat de Filosofia i Lletres, i Pitarch només un estudiant agosarat que volia ser arqueòleg, seguint el mestratge de Miquel Tarradell, accions que continuà després en una constant dedicació a construir un espai polític valencianista sòlid i influent.
Alguns detalls ens parlen del seu tarannà d'activista per posar en marxa grups,  col·lectius i estratègies d'acció transformadora en els àmbits on ha treballat o viscut.  Podem dir que ha estat un promotor, un incitador a l’acció, un estimulador, però mai no s'ha  col·locat als llocs de visibilitat; sembla que li anava bé veure com els grups d’acció que es creaven feien feina. De vegades la pregunta dels companys reunits era: on està el  Jusuf?... Però, si afluixava algun front d’acció, sempre reapareixia, donant el seu parer i  la seua visió sobre el tema.
Una altra paraula que aguaita, intentant perfilar el seu rastre  personal és la denúncia clara i directa de les persones que utilitzen les institucions  o la pròpia imatge personal en benefici personal a costa de, o fent malbé, la idea o els  objectius que representen. I no mai li han agradat les glòries ni les mostres de  reconeixement a l’hora del comiat laboral... Una mostra és la reticència a acceptar aquest  premi. Però, el vulga o no, el premi l’atorguem els membres de la comissió a qui creiem  que se’l mereix.
Enemic dels prestigis falsos que alguns s'atribueixen, Pitarch ha sabut reconèixer la importància de persones que, com ell, miraven de treballar en silenci. Ramon Lapiedra, membre del jurat, ha volgut recordar que la iniciativa personal del premiat va ser decisiva perquè un gran savi, Arcadi Garcia, el gran historiador del dret foral valencià i d'altres matèries, isquera de la discreta mediocritat laboral en què vivia per a integrar-se al claustre de professors de la Universitat de València, al Col·legi Universitari de Castelló, d'on va passar a ser un dels fundadors de la Universitat Jaume I, ací representada, i qui donà nom a la nova institució.    
Enmig d'aquesta línia de treball infatigable, ha publicat articles, a diaris i revistes, sobre temes polítics i molt sovint, específicament relacionats amb la política lingüística, un dels pitjors dèficits en la normalització del País Valencià.
Convé recordar igualment que el juny vinent farà quaranta anys que Pitarch comença a publicar mots encreuats en català a la premsa periòdica, sobretot valenciana. En porta vuit mil d'editats. A algú podria semblar-li un divertimento com un altre, però no hi ha dubte que per a ell ha estat sempre, a més d'una manera de passar-s'ho bé (això és innegable), una fórmula molt útil per a atraure l'interès d'un gran públic cap als recursos expressius de la llengua. Val a dir que Joan Fuster va ser un dels seus seguidors.
No es tractava, en qualsevol cas, de fer memòria, ara i ací, de tots els mèrits que fan de Josep Lluís Pitarch un candidat particularment apte per a rebre el Premi Vicent Ventura. La seua activitat de tants anys l'ha dut a conèixer molta gent i li ha fet guanyar amistats i admiracions d'aquelles que són per a sempre. A aquest sentiment de cordialitat i d'agraïment hem volgut afegir el nostre, unint-lo al nom de Ventura, amb qui tantes vegades va intercanviar comentaris aguts, sarcàstics i punyents, carregats d'intel·ligència, com era Vicent i com és Josep Lluís Pitarch.  

dimarts, 16 d’abril de 2019

VII CARTA A MANOLO

VII CARTA A MANOLO

Silla, 11 d’abril de 2019

Amic Manolo, vaig a contar-te un cas dramàtic d’un antic amic nostre. L’Agapet Rovira, el recordes? És aquell bon xicot aragonès, un poc tímid però molt afable, a qui jo li deia cosí perquè casualment son pare i el meu iaio visqueren desterrats, per motius polítics, en un poble de Conca, fins que els rehabilitaren i tornaren a casa. Son pare pogué reingressar a treballar de secretari d’ajuntament a un poblet d’Aragó i Agapet es traslladà a la Universitat de Saragossa, per estar prop dels pares, on acabà els estudis. Recordaràs les bromes que li fèiem amb el nom (Agapito-el pito) fins que el rebatejàrem per Agapet i aleshores la broma era amb la rima del pet, bromes per les quals mai ens protestava. Jo, des que desaparegué de València, he mantingut algun contacte amb ell i amb els pares, i per això vaig saber que havia aprovat les oposicions a instituts i que havia treballat per la Manxa i l’Aragó, o siga per l’Espanya profunda, fins que s’ha jubilat. Agapet es va casar, però li anà malament i es divorciaren i d’ençà ha viscut sol, “y ni voy de putas”, em deia en alguna carta. Ell no tenia més família que els pares. Al poc de divorciar-se, moriren primer la mare i després el pare, “un poco por mi culpa, porque mi situación les preocupaba mucho, ellos que se habían ilusionado con la idea de tener un nieto. Yo los he estado cuidando hasta el final”.

En la darrera carta que acabe de rebre, em resumeix aquests cinquanta anys: “he preparado y dado mis clases, he hecho mis viajes siempre cercanos, he visto museos, iglesias y castillos, he ido al cine y al teatro, he cuidado de mis padres y los dos años de malcasado he hecho lo que he podido y sabido, pero he fracasado”. Fa anys que s’havia comprat una casa en un poblet de Terol, i ara hi viu, en la més absoluta soledat, “aunque el pueblo también està solitario, menos durante el verano, que es cuando me voy”. Una veïna l’atén, li compra queviures i fa la neteja de la casa; ell es prepara el menjar, “como pococomo un anacoreta”. Un veí li recull el correu; rep algunes revistes, com SAÓ i especialment li agraden les Cartes a Manolo que t’escric mensualment “porque me hacen recordar aquellos años felices de estudiantes, cuando hacíais burla con mi nombre, Agapito se toca el pito, y luego Agapet se tira un pet”. Em diu que sabia que jo era el promotor, “pero como éramos ‘primos’ me aguantaba y porque sabia que no había mala intención”.

Ara m’anuncia, de la manera més tranquil·la que pugues imaginar-te,  que està esperant la mort, que no la tem, sinó que la necessita per acabar amb tots els problemes amb els quals s’està enfrontant, començant per la salut, ja que té malalt el cor. No té cap dificultat econòmica, ha anat regalant els seus llibres i discos a les biblioteques dels instituts on ha treballat i quan morirà ho deixarà tot pagat i el que quede ho rebrà una ONG. La casa la deixarà a l’ajuntament, perquè la destine a dur una família o dos, amb fills, i deixar-los-hi viure i treballar; em diu que no vol que l’Estat se n’aprofite de res. Ideològicament no vota cap partit, “no soy anarquista, pero me hubiera gustado haberlo sido”. És decididament ateu.

Al final em diu que “como si aun sigo viviendo es por las medicinas que he de tomar cada día y las revisiones que me hacen en el hospital, para acabar con el sin sentido que ya es mi vida, he decidido dejar de tomar todas las medicinas…”. Em diu que es partidari de l’eutanàsia i no entén els partits que s’oposen, “la culpa la tiene la iglesia”. Ell creu que el suïcidi és una opció valenta, però com està sol i no vol crear cap problema, ha decidit esperar que vinga la mort, que “ya no tardará, según me ha dicho el médico”. I m’adverteix que no vol que vaja a veure’l, si és que pense fer-ho després de llegir aquesta carta; no vol veure a ningú, ni a mi. Fa uns dies intentà visitar-lo un capellà que s’encarrega d’uns quants pobles, però ell el va acomiadar de manera contundent: “hice lo mismo que tu cuando te operaron del colon i un cura intentó visitarte, con malas intenciones; lo leí en un artículo tuyo”. Finalment em diu que en les instruccions que ha deixat escrites demana que em facen saber “ que ya estoy muerto e incinerado y que mis cenizas se han dejado en el monte al albur del cierzo”, que és el mateix que féu ell amb les cendres dels pares, segons ells volien. Durant les darreres setmanes ha estat cremant en la xemeneia tots els seus papers, fotografies, etc. Quiero que mi muerte sea lo más completa posible y que no quede nada tras de mi y te ruego que me comprendas”.

Manolo, com pots suposar aquesta carta m’ha trasbalsat i he plorat. He entès perfectament que Agapet ha decidit lliurement i conscient accelerar la mort, donant-li facilitats amb la renúncia a medicar-se.  Com no podia esperar que ningú l’ajudés a morir i havia pensat que qualsevol forma de suïcidi era un problema, deixar la seua vida perquè l’atzar li ature el cor sense ell adonar-se’n li sembla el millor. Agapet ha estat exemplar, tant com el senyor que ha ajudat la dona a morir, perquè en la precària situació en què es trobava preferia morir. Que la “llei” tinga dubtes del dret de les persones a una mort digna i que penalitze l’eutanàsia és una prova dels despropòsits d’algunes lleis i dels qui les fan, que són els polítics.

Què passarà, em preguntes, en les properes eleccions? Doncs mira, per començar una cosa positiva és que no hi haurà cap partit que obtinga la majoria absoluta i s’hauran d’afanyar a trobar punts de contacte per a formar govern, o un de dretes (el trio dels novios de la muerte) o un d’esquerres. Ciutadans, que volien jugar a estar al mig i decantar-se en cada moment pel cantó que més els convinguera, s’han tret la carasseta i s’han decantat per la dreta i l’extrema dreta que és el seu lloc natural, com ja han fet a Andalusia. Els socialistes tenen més possibles aliats: els podemites i comunistes i els nacionalistes; els barons hauran de resignar-se. Si és així, es compliran els meus auguris.

El nou govern haurà de fer tres coses, crec, si volen redreçar l’Estat, que actualment està tan retorçut i en una situació miserable: 1. Ha de resoldre el problema territorial i l’encaix de Catalunya i el País Basc, amb l’Estat. Ha d’acabar, doncs, el despropòsit del procés, que cada dia que passa deixa en evidència la “justícia” de Llarena, de Marchena, i de tota la santa companya; i els presos polítics i els exiliats han de tornar a casa. 2. Ha de fer net a fons de tota la corrupció que ha generat especialment la dreta i també el Psoe andalús, i, sobre tot, s’haurà d’assegurar que ningú puga tornar a delinquir. Al pas de puça que va la justícia hi ha haurà per a anys. 3. Ha de redreçar l’economia i assegurar la creació de treball, la qual cosa porta implícita la necessitat de fer una recaptació més justa i que tothom pague. 4. Ha de procedir a reformar la Constitució i posar en mans dels ciutadans la continuïtat de la monarquia franquista o la república democràtica, entre altres coses. Què et sembla? Com nosaltres no pintem fava, faran el que voldran.

Bé, confiem que els déus (que no existeixen) ens siguen propicis. Que passes unes bones pasqües, que t’imagine per Cullera. Ves alerta amb el que fas, menges i beus i alerta també amb la carretera. T’escriuré quan passen les eleccions. Records.

Publicat a SAÓ el 15/04/2019

dissabte, 6 d’abril de 2019

Entrevista d'Isabel Olmos

Entrevista d'Isabel Olmos.


Entrevista publicada a LEVANTE-EMV el 6/4/2019

Isabel Olmos

El premi Vicent Ventura se li ha atorgat per la seua contribució al valencià durant tota la seua trajectòria. Una vegada comença, el treball per la llengua s'acaba algún dia?

- El treball per la llengua que dius, és un compromís amb el poble, amb la cultura i amb la història, que no pot aturar mai. A fi de comptes, qui s’hi posa, continua la tasca dels predecessors i ha de deixar la seua contribució per als qui continuen la tasca. Podríem posar com un exemple d’aquest compromís el mateix Vicent Ventura.

A vosté no li agraden els premis però en este cas el reconeixement és més que merescut, en la meua opinió. Més de 50 anys fent classes de valencià....

- Com jo, n’hi ha hagut milers i milers de valencians i valencianes que també han fet la seua tasca. Si la llengua perviu fins avui ha estat gràcies a les famílies que l’han mantinguda al si familiar, als pobles i institucions que l’han sostinguda en la societat i als ensenyants que l’han emprada i ensenyada a les escoles.

De què se sent més satisfet de la seua contribució pel valencià? Què li ha fet més goig?

-  Haver estat tants anys de professor, per suposat. Però haver posat en marxa l’ensenyament oficial del valencià a les escoles (I Pla experimental, 1978-79), encara més perquè, com deia el conseller Barceló que m’hi confià la feina, iniciàvem un procés que ja no es podria aturar, malgrat la insistència de la caverna popular, clarament lingüicida, a avortar-lo. Les famílies i els ensenyants es comprometeren a resistir i gràcies a això estem on estem, perquè sinó hauria estat molt pitjor.

I de la seua vida? Perquè tampoc ha faltat la política....

- La llengua d’un poble subordinat és un tema polític i, per tant, el meu compromís també ha estat polític, militant en el nacionalisme (UPV, Bloc, Compromís) i finalment em van elegir d’alcalde de Silla, amb el meu vot i els d’EU, UV i el PP i vaig fer la meua feina, que no sóc jo qui ha de valorar.

Els nostres lectors el coneixen pels seus articles d’opinió i pels encreuats que diàriament podem fer a esta pàgina. Com va començar i quan amb els encreuats?

- Casualment participava en un debat sobre normalització lingüística i una jove intervengué reclamant que si volíem una llengua normalitzada hauríem de disposar de tots els instruments de les altres llengües i posà d’exemple els “crucigramas”, que ella trobava molt útils, i que havia vist utilitzar pels mestres a França o a Anglaterra. Jo li doní la raó i em vaig comprometre a fer-ne’n i a provar la sort. A València Semanal els semblà una idea molt interessant i comencí a fer un encreuat cada setmana; després a  Diario de València, Noticias al Dia, a la Cartelera Túria... fins arribar al Levante-EMV, on ja en portem més de 6800 publicats.

Com veu l'estat de la llengua en l'actualitat?

- Evidentment, estem millor que estàvem, però podríem estar pitjor, malgrat que això no vol dir que estem bé. Ens assetgen molts enemics poderosos, que jo distribuïsc en tres grups: 1) el desinterès de molts valencians i valencianes per la llengua, és el més important. 2) les perverses amenaces polítiques dels partits més espanyolistes (PP, C’s i Vox), tots ells enemics de la llengua i fins i tot de l’autonomia. 3) la falta de més col·laboració dels mitjans de comunicació, televisió, ràdio, premsa, que són fonamentals per als pobles de llengües minoritzades, com és el nostre cas. Jo vull agrair a Levante-EMV l’espai que dediquen a la llengua, que ens agradaria veure augmentar,

Ara mateix, a més dels encreuats, què té entre mans? Perquè vosté no para...

Els encreuats són diaris (agraïsc els ensenyants que els empren a les classes de valencià). Les meues col·laboracions en la premsa són 1/2 articles al més a Levante-EMV i a Saó i estic tractant de donar forma a una selecció d’articles que m’ha demanat una editorial. És a dir que continue exercitant la ment, que és molt bo per a no perdre l’oremus. Saps que a Amèrica, als iaios com jo els recomanen fer encreuats cada dia?


Premi Vicent Ventura.

Josep Ll. Pitarch i l'escola infantil La Lluna de Castelló, premis Vicent Ventura

Els guardons de la UV reconeixen la gran tasca d'ambdós per la llengua i la cultura valencianes

03.04.2019 | 19:17
Josep Ll. Pitarch i l'escola infantil La Lluna de Castelló, premis Vicent Ventura
El professor Josep L. Pitarch i l'escola infantil La Lluna de Castelló són els guardonats amb el XX Premi Vicent Ventura, instaurat per la Universitat de València en 1998 per honrar la memòria del periodista, polític i lluitador cívic que va morir aquell any. El guardó es lliurarà el 7 de maig, a les 19 hores, al Centre Cultural la Nau de la Universitat de València.
Aquest reconeixement s'atorga a persones o col·lectius que s'hagen distingit per la seua trajectòria cívica, democràtica i de compromís amb la cultura i la llengua valencianes. La comissió organitzadora i jurat del premi està format per la Universitat de València, la Universitat Jaume I, persones que van mantenir estreta relació amb Vicent Ventura, CCOO, STEPV, UGT, la Unió de Llauradors i Ramaders i la Unió de Periodistes Valencians.
Josep L. Pitarch fa més de cinquanta anys que imparteix valencià als centres de batxillerat i a la Universitat de València, i ha treballat en diverses entitats com a promotor d'activitats en defensa de l'ensenyament i l'ús del valencià, com és el cas de l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de València, que dirigia Manuel Sanchis Guarner i on va organitzar cursos destinats a la preparació dels docents dels centres escolars.
Entre altres càrrecs, també va ser director de les campanyes Carles Salvador (I-IX) de la Fundació Ausiàs March, així com secretari territorial del II Congrés Internacional de la Llengua catalana i membre de l'equip rectoral de la Universitat Catalana d'Estiu, de Prada. Va coordinar les Trobades amb la Ciència de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica, de la Generalitat de Catalunya i va ser-ne el responsable de la promoció a la Comunitat Valenciana. Ha publicat més de dos centenars d'articles i té més de 8.000 mots encreuats impresos en publicacions com Levante-EMV, on publica actualment en esta mateixa secció.
L'escoleta La Lluna
L'escola infantil La Lluna naix en 1993 gràcies a les inquietuds de cinc dones, que s'agrupen en una cooperativa de treball associat amb l'objectiu d'oferir una educació integral en valencià durant els primers anys de vida i conscienciar la societat sobre la importància d'aquesta etapa educativa per al desenvolupament dels infants.
L'escola és el primer centre d'educació infantil 0-3 anys d'ensenyament en valencià reconegut per la Conselleria d'Educació de la Comunitat Valenciana i des de 2009, gestiona i porta avant el projecte educatiu del centre d'educació infantil La Lluna-UJI, que va eixir a concurs públic aquest mateix any.
Al llarg dels seus 25 anys de trajectòria, La Lluna ha rebut diversos guardons per la seua tasca en l'àmbit educatiu. Entre els premis atorgats a l'escola, destaca el Premi Sambori 2016 i 2018, sobre literatura en valencià, i el Senyera Jaume I en 1999.

divendres, 5 d’abril de 2019

JO SÓC VENEÇOLÀ

Jo sóc veneçolà

Publicat a LEVANTE-EMV  el  5/4/2019
 
Tot fa pensar que res no farà que Trump abandone el seu pla d'acabar amb Maduro i d'espoliar el petroli de Veneçuela. Tot el teatre que han posat en marxa els ianquis per a justificar-se (que no hi ha democràcia al país; que el de Maduro és un desgovern; el patiment dels veneçolans...) no són altra cosa que excuses. Al món hi ha molts estats on manca tot això i a Trump no li treuen el son, especialment si són governs amics o si les empreses (especialment les d'armament) o la pròpia administració gringa hi tenen interessos. Pose per exemple l'Aràbia Saudita. La cosa, però, no ve de l'histriònic Trump, sinó que ha estat així sempre, des de la formulació que Amèrica és dels americans (doctrina Monroe). El que ha fet l'energumen president actual ha estat completar la fòrmula amb Amèrica és primer que res i donar l'ordre d'anar a per Veneçuela.

Ningú no pot preveure com quedarà aquest pla, perquè els veneçolans no suportaran gratuïtament les invasions militars que preparen els ianquis des de Brasil, Colòmbia i des de la mar, de manera que, si tiren endavant, hi haurà sang. Tampoc s'ha d'ignorar que Veneçuela té el suport de Rússia i de Xina, ja que hi tenen fortes inversions, que no voldran perdre. Ni el fet que molts estats que s'han plegat (agenollat) davant de Trump, poden posar limitacions a l'ús de la força. Tot plegat i siga com siga, som davant d'un enorme problema, que pot tindre greus conseqüències per a tot el món. Als americans els costa acceptar que no són tan supermans, ni que estan predestinats per Déu a fer el que fan, ni volen recordar que han perdut moltes guerres, com la de Viet-nam, o la de l'Afganistan (ara estan signant un acord amb els talibans, mira per on), etc.

Si malgrat tot es produeix l'agressió contra Veneçuela, per una part hi haurà greus conseqüències que pagarà el poble malmès i més empobrit. Però, per altra part, és segur que les empreses americanes de l'armament i de la reconstrucció obtindran uns guanys enormes, que cobraran amb petroli, que per això han organitzat el tiberi.

El més trist de tot haurà estat veure com han reaccionat, al toc de la corneta de Trump, la major part dels estats americans que podem considerar subsidiaris dels nordamericans. A més de Cuba, naturalment, l'excepció han estat Bolívia, Nicaragua i El Salvador; l'Uruguai i Mèxic s'han declarat neutrals. La sorpresa major, però, ha estat Europa, que també s'han plegat a fer costat a l'omnipotent/impotent Trump.

El cas d'España madre patria és el més lamentable, i crec que ni Sánchez ni el seu ideòleg en temes americanistes, Josep Borrell, han calculat ben bé l'error que han comès. Si el president ha volgut emular Aznar, s'ha equivocat de totes totes, com s'equivocà l'altre espectre. El pla de Trump es una il·legalitat, una ingerència en els assumptes propis d'un estat, raó per la qual l'ONU no en dóna suport, com passà quan Bush atacà l'Iraq.

En 1963, Kennedy exclamà a Berlín, davant del que estava contemplant: jo sóc berlinès. Per això mateix, jo he encapçalat aquesta columna dient que: jo sóc veneçolà (i no de Maduro, però aquest és un altre tema).

dimarts, 26 de març de 2019

VI Carta a Manolo

VI CARTA A MANOLO

Silla, 22 de març de 2019.

Manolo, si vales, bene est; ego valeo. T’escric des d’Espanya, perquè hem fugit de les falles i hem vingut a Madrid a veure museus, i fer alguna cosa, concretament volem veure les novetats del Reina Sofia i el que mostren al Caixa Forum de Toulouse-Lautrec. Ja saps que Madrid és una ciutat que em desplau, perquè la trobe orgullosa i coenta, fins i tot grossera, i massa gran i laberíntica. La gent, amb els darrers fracassos esportius s’ha quedat estabornida i sense trumfos, perquè el daltabaix ha estat molt fort, tant per al Real Madrid com per a l’Atlètico. Ara sols poden intentar guanyar la Lliga, encara que crec que és impossible i que finalment es quedaran papant mosques, però com són especialistes a fer trampes, mai no se sap. Que se jodan, doncs, ambdós equips, com digué la filla de Fabra referint-se als treballadors. Si tinc l’ocasió, procuraré ferir l’amor propi d’algun madrileny tocant el tema del futbol, que és com una petita perversió que m’encanta, per a fotre els afeccionats que conec; ara ho faré amb tothom que s’hi pose a tir.

Jo sempre que he vingut en aquesta ciutat ha estat per feina, o per raons polítiques i penals. Et recorde els viatges a l’ambaixada d’Egipte per obtenir els visats de tota l’expedició, quan el viatge final de carrera; la presentació davant del TOP per la causa que se seguia contra Rotger, com ja t’expliquí; les expedicions amb els estudiants de l’Institut de Silla, al Prado; l’oposició que, després de la mort de Franco, els professors que havíem estat expulsats de la docència per motius polítics poguérem fer i que jo no aproví; etc. Puc dir-te amb sinceritat que mai m’ha agradat venir en aquesta ciutat i que no guarde cap record mitjanament passable.

En aquest viatge, però, he tingut  sorpreses, protagonitzades per taxistes, als quals els he demanat pel seu problema amb les empreses dels pseudo-taxis. Encara no ho tenen resolt i culpen el PP i també Ciutadans, ja que saben que els dos partits tenen interessos familiars a promocionar i per aixó faciliten el negoci brut de la competència deslleial. Com sempre s’havia dit que els taxistes eren de dretes, els demane si votaran cap d’aquests partits i em diuen que ni pensar-ho, que ni a Vox. I a qui votareu? A Podemos, em diuen, que són els únics que ens defenen.

He tornat a casa reconfortat i un poc més animat, encara que m’ho mire amb el recel propi de l’escepticisme, perquè les eleccions podrien ser un èxit per a l’esquerra i els nacionalistes si tothom i cadascú entén que han de pactar entre ells, sense cap por que ningú els acuse de formar un front popular, que en realitat és el que s’hauria de fer, front al pacte reaccionari dels tres genets de l’apocalipsi de la dreta. Escriuré un article per a la premsa, contant el que m’han dit aquells taxistes, amb l’esperança que el lligen els podemites, perquè miren més a la llarga, que a la curta.

Com continua el judici del procès, i malgrat la mala informació que ofereixen els mitjans espanyols, també els he demanat als taxistes què n’opinaven: de eso no sé que decir, em diu un. L’altre es pregunta: i por qué no quieren ser espanyoles los catalanes? Un amic del més jove dels tres és el que ho té més clar: es que estan hartos de tanto chorizo que hay por aquí y prefieren quedarse solos.

Supose que tu estaràs seguint el judici per la TV3 o la premsa catalana i que, per tant, estaràs comprovant cada dia que és una farsa i que l’actuació dels jutges i fiscals és lamentable i rebutjable. La imatge de la “justícia” espanyola davant del món és deplorable, com ja ho fou el jutge instructor Llarena i així es pot llegir a la premsa estrangera, i encara ho serà més quan tot arribe a Estrasburg. La informació sobre Catalunya dels mitjans espanyols és fonamentalment anticatalana, tendenciosa i mentidera; sembla que no poden deixar de fer el burro i que fer el que fan els surt del cul.

En realitat Espanya sempre ha estat anticatalana, antibasca, i antiportuguesa al llarg de la història i només faltava que arribaren els borbons que, inspirats amb l’actitud centralitzadora i absolutista dels borbons francesos, seguiren els seus passos i ens foteren el Decret de Nova Planta que centralitzava tot a les lleis castellanes i anul·lava els nostres furs i llengües. Els portuguesos pogueren treure’s de sobre els espanyols  (nosaltres els ajudàrem, i ells encara ho recorden), però nosaltres, no tinguérem l’oportunitat.

Volíem fer alguna excursió, perquè a la nostra edat hem arribat a la conclusió que s’ha de viatjar amb poc equipatge i amb ganes de veure i de fer poques coses, sols les que més ens interessen: museus, paisatges urbans, alguna església i escoltar alguns xafardejos; menjar alguna cosa indígena i beure algun vi també, però amb discreció. El viatge més interessant no és el que et permet veure més coses, sinó una selecció i sense abusar ni cansar-te.

Ens ofereixen Toledo, Conca, Aranjuez, uns molins de la Manxa, un espectacle de flamenco. l’Escorial i el Valle de los Caidos, que té collons que encara vaja la gent a veure aquesta monstruositat tan immoral com repugnant. Ens hem decidit per Àvila i Segòvia: l’aqüeducte, catedrals i esglésies, menjar un porcellet, unes gemes de santa Teresa (tastar-les i prou) i un vi del Duero. Jo ja estava convençut que no m’agradaria el que anàvem a veure i així ha estat; a més a més, feia fred. També hem fet un tomb per Madrid amb bus, que té l’avantatge que et porten amunt i avall, et diuen el que volen pels auriculars, moltes vegades mentides, però com no et canses t’ho pots permetre. L’excursió ha acabat a l’horrible Palau Reial, on m’he quedat amb les ganes de cridar visca la República.

Sobre el destí de les despulles de Franco ja en parlàrem a casa teua, a finals de l’estiu passat i res no ha canviat. La llata infernal amb què Franco ho deixà tot “atado y bien atado” funciona i hi ha la conxorxa entre la lamentable família dels francos, la tèrbola església catòlica, la tenebrosa extrema dreta, i la justícia espanyola, tots ben disposats a impedir que toquen la mòmia del lloc on l’enterraren, per decisió del rei franquista Juan Carlos, per cert. De tota manera, si finalment els socialistes d’ara aconsegueixen superar tots els obstacles i treuen la mòmia, així i tot no es podran oblidar els quaranta anys ignominiosos que els governs de la “democràcia” no han fet res al respecte. Tampoc no veig gens clar que tornen a soterrar la mòmia enlloc, i recordaràs que jo proposava colgar-lo en una cuneta d’una carretera desconeguda i deixar-lo allí perquè correguera la mateixa sort que els cadàvers de la bona gent que ell manà matar i sebollir per tot arreu. Sembla que anirà a parar al cementiri del Pardo, on hi ha col·legues com Carrero Blanco i la seua mateixa senyora, amb collars o sense.

Sobre les eleccions, no tinc res a dir sobre les dates, perquè ja veig que Ximo Puig s’ho ha comboiat a la seua conveniència; això és igual. La qüestió és que l’esquerra i els nacionalistes superem la dreta. Lamentablement hi ha desconfiances entre nosaltres, que es resoldran a mitges i no sempre, perquè cadascú agrana cap a sa casa. Nosaltres i no cal que t’ho recorde, hem de votar Compromís i avant.


dilluns, 25 de març de 2019

TRUMP CONTRA VENEÇUELA

Trump contra Veneçuela

“Europa (….) s’ha agenollat davant Trump, esperant ordres, la primera de les quals ha estat de reconèixer Guaidó com a president, en contra de Maduro”
Maduro té raó quan adverteix que la història no perdonarà els qui tinguen les mans brutes de sang.

La decisió de Trump de fer-se amb els recursos de Veneçuela és per la suma de dos principis: 1. Que Amèrica és per als americans (doctrina Monroe, 1823) i 2. L’eslògan electoral de Trump, que Amèrica és primer que res (vol dir, USA). La fusió d’ambdós principis és, doncs, que Veneçuela és per als ianquis. Aquesta resolució, evidentment imperialista, tampoc ve d’ara, perquè els ianquis l’han anada practicant des de molt abans, des del segle XVIII, i gràcies a això s’annexionaren la meitat de Mèxic (1845) i han practicat tota mena d’ingerències en la política dels diversos estats, recolzant cops d’estat, permetent i/o dirigint assassinats de polítics, apropiant-se de béns, etc. El cas de Xile i del president Allende (1970-73) és, potser, l’exemple més dramàtic i cruel; i per altra part, el cas de Cuba i de la resistència castrista (des de 1959) és l’exemple més evident que els pobles que saben resistir, finalment guanyen.

La inspiració i/o intervenció divina està en la base d’un altre dels principis que inspiren els ianquis, que és la ideologia supremacista, segons la qual els ianquis se senten predestinats pel mateix Déu a imposar-se a tota Amèrica i, fins i tot, a tot arreu del món, especialment on hi hagen interessos econòmics a defensar, qüestió aquesta que també creuen que és d’inspiració divina. Així han participat en guerres a Amèrica del Sud, al Carib, a Àsia i Àfrica, la més sonada de les quals fou la de l’Iraq (2003-11), que llançà un altre president republicà, Bush, amb el suport de Blair i d’Aznar. Subratlle aquella guerra per la gran similitud amb el que està passant a Veneçuela. No m’oblide de la guerra del Viet-Nam (1955-75), perquè la perderen els ianquis, cosa que ni s’imaginaven i que els costà un daltabaix impressionant.

En el cas de Veneçuela hi ha tot el que fa falta perquè Trump estiga tan obsessionat: 1. Que és tracta d’un estat americà, no manipulat pels USA, des que Chávez ocupà el poder (1999) i començà la revolució bolivariana. 2. Perquè Veneçuela disposa de moltes reserves de petroli i de ferro i alumini. 3. Perquè els veneçolans representen un model a seguir per altres estats també amenaçats pels ianquis, per cert. 4. Finalment, perquè tenen estrets lligams i compromisos amb les dues potències mundials de Xina i Rússia, a més dels que tenen amb Cuba.

També hi ha la circumstància del mateix Trump. Ningú del món té cap dubte de la poca capacitat intel·lectual del personatge, ni de la seua dubtosa moral, ni del seu estat mental, i malgrat això,  o per això mateix, mig món el tem. Trump té decidit fer fora Maduro, a qui considera enemic nº 1 dels USA i, en conseqüència, tota l’actual administració nord-americana està dedicada a fer plans i a jugar fort per a aconseguir l’objectiu. No se sap com pot incidir el fet que la majoria dels veneçolans hagen votat Maduro i el defensen, o que l’exèrcit estiga al seu costat; tampoc que s’hagen signat pactes amb russos i xinesos, ni que l’ONU reconega sols Maduro com a president… Coneixent els arravataments de l’histriònic Trump és evident que pot passar qualsevol cosa (recordem el cas de Corea, on s’estigué ben a punt d’esclatar un enorme desastre). Per tot plegat, doncs, a Veneçuela s’hi donen tots els elements perquè la situació acabe explotant.

En aquestes circumstàncies tan especials, podríem esperar que al bressol de la democràcia i de la cultura, dels drets humans i de la justícia, i bla-bla-bla, o siga Europa, s’hauria pres una decisió distinta de la de donar-se a l’estratègia ianqui, però no ha estat així i s’han agenollat davant Trump, esperant ordres, la primera de les quals ha estat de reconèixer Guaidó com a president, en contra de Maduro.

El president espanyol Pedro Sánchez, el de França, els governs d’Alemanya i Regne Unit i pràcticament tots els governs europeus, llevat d’Itàlia, Eslovènia, Grècia i Xipre, s’han posat del costat de Trump; a Amèrica ho han fet la majoria dels estats, inclòs el Canadà, llevat de Bolívia, Nicaragua i Cuba, clarament a favor de Maduro i de l’Uruguai i Mèxic que s’han declarat neutrals. El Vaticà encara no ha dit missa, i això que Maduro ha reclamat la intercessió del Papa, amb la coartada innecessària que ell és creient (?).

Així les coses i resumint, veient que la maniobra anti-Maduro és una maniobra dels USA, que no compta amb l’aprovació de l’ONU, s’entén que els estats més subsidiaris especialment americans, s’hagen lliurat a complir els dictats de Washington, però és incomprensible que ho hagen fet els europeus i encara menys el govern de Pedro Sánchez. En aquests cas, Sánchez ha acabat amb la poca credibilitat que els queda a Amèrica, error que cal atribuir al ministre d’exteriors Borrell, el mateix que diu que la conquista d’Amèrica no fou tan greu com diuen alguns: total, quatre indis morts i quatre llengües desaparegudes i ja està!

Vull insistir en aquesta peculiar i inexacta manifestació d’ignorància en el tema, per part de Borrell, perquè els americans creuen tot el contrari, com estudien a l’escola i a la Universitat. Fins i tot, en llurs himnes oficials, com Borrell haurà escoltat en alguna visita, canten coses com les següents. A l’Equador: Indignados tus hijos del yugo que te impuso la ibérica audacia… Cedió al fin la fiereza española… que hizo al fiero español sucumbir. Al Perú: Largo tiempo el peruano oprimido, la ominosa cadena arrastró, condenado a cruel servidumbre, tres siglos de horror, tres siglos gimió! Nuestros brazos, hasta hoy desarmados, estén siempre cebando el cañón, que algún día las playas de Iberia, sentirán de su estruendo el terror. A l’Argentina: Oid mortales, el himno sagrado, libertad, libertad, libertad, oíd el ruido de rotas cadenas. A Bolívia: Es ya libre este suelo; ya cesó su servil condición. Al Paraguai: A los pueblos de América, tres centurias un cetro oprimió; mas, un día, soberbia surgiendo, ¡basta!… dijo, y el cetro rompió.

Supose que Borrell haurà entès que “les cadenes i el ceptre” són la corona espanyola; que “la servil condició” que es tragueren de sobre, era ésser súbdits d’Espanya. Etc. Així que crec que seria convenient que els ministres d’assumptes estrangers anaren amb molt de compte amb el que diuen i pensen sobre la història de la colonització. Però a Espanya tot és molt curiós, inclosos els ministres.

També ho és que els tres sinistres genets Abascal, Rivera i Casado, coincidisquen tant amb Sánchez, en el cas de Veneçuela, encara que també coincidiren en el cas de Catalunya amb l’aplicació de l’article 155. En ambdós casos hi ha matisos, però el resultat és el mateix: Abascal proposa, per a Veneçuela, entrar en guerra i a mata-degolla, li va la marxa; Rivera i Casado, no han dit res d’anar a la guerra, però el seu gurú, vull dir l’espectral Aznar, ja ho ha dit per ells: “ahora o nunca, vida o muerte”. Queda Sánchez, que ja veurem; de moment és un si, però no, i un no, però sí.

Per acabar vull fer quatre reflexions, per si Veneçuela perdera la guerra que es pronostica. La primera és per als vencedors, perquè la seua seria una victòria pírrica, ja que el que guanyarien seria infinitament menys del que perdrien. La segona reflexió és per als qui faran costat a Trump, inclosa la guerra si la hi ha, perquè la seua coartada quedarà reduïda al no res, o creuen que els veneçolans callaran? La tercera és per als veneçolans que recolzen l’opositor Guaidó, perquè consideren que deixar-se seduir pels energúmens gringos és posar-se en les seues mans, cosa que mai els ha anat bé als estats americans. Finalment, la quarta reflexió l’han de fer els veneçolans que creuen en la revolució bolivariana, perquè no obliden el crit de guerra de patria o muerte, venceremos.

En qualsevol dels casos desitjaria que no hi haguera vessament de sang i que les coses es reconduïren cap al sentit comú. Han hagut massa situacions semblants a Veneçuela que han acabat molt malament, exactament al contrari del que pretenien (o deien que pretenien) els nord-americans, com a l’Iraq, a Síria, a l’Afganistà… i ara podem tindre seriosos dubtes que serà el mateix. Maduro té raó quan adverteix que la història no perdonarà els qui tinguen les mans brutes de sang.

dimarts, 26 de febrer de 2019

V CARTA A MANOLO


V CARTA A MANOLO




Amic Manolo, com està el món! Som a les mans dels polítics, alguns bons,  però altres molt dolents i alguns fins i tot criminals; així ha estat sempre i cada poble ha hagut de suportar i pagar la seua part. Ara, però, com estem informats de tot el que passa al món i a l’instant i no com abans quan les notícies trigaven en arribar i tot quedava una mica llunyà, vivim l’angoixa permanent de saber que la gent fuig de les guerres i la fam i que molts acaben morint abans d’arribar enlloc segur. Desgraciadament, tanta calamitat no desperta l’interès de les nostres societats pròsperes i felices, sinó que ens condueix a la insensibilització. Què està fent Europa per posar-hi remei?

Hi ha el cas de l’agressió dels Estats Units a Veneçuela, com ja feren a l’Irak. Per a “justificar-se”, inventaren que Sadam Hussein tenia armes de destrucció massives, cosa que no era veritat, i que en aquell país no hi havia democràcia i que aquell governant no estava bé del cap. Ara també volen justificar la seua ingerència en el Carib amb altres mentides similars. Els Estats Units ni abans ni ara diuen la veritat: que volen el petroli. Lamentablement, Aznar li féu cas a Bush, en el cas iraquí i ara és Pedro Sanchez (inspirat per Borrell) qui ha caigut a la ratera de Trump. Alguns dels nostres polítics donen suport a la maniobra de Trump i demanen més mà dura, especialment els acòlits d’Aznar, vull dir Casado, Rivera i Abascal, així com molts “comentaristes” polítics. Crec que tots ells no han calculat el descrèdit que s’han guanyat davant dels països americans no domesticats pels ianquis, i de les elits intel·lectuals i democràtiques. L’ONU s’oposa a que cap estat intervinga en els assumptes d’un altre, però ni USA ni Rússia en fan cas, quan els convé. Tot açò ja t’ho vaig comentar en la carta de gener i m’hi mantinc.

Casualment, Glòria i Paqui volien fer un viatge a Veneçuela, per a celebrar les noces de plata, i hauran de canviar de destí. M’han demanat consell i jo els he dit que el millor que poden fer és quedar-se a casa i no celebrar res o que ens conviden a sopar a uns quants amics i festa feta. De tota manera si volen fer cap viatge que s’estudien bé el calendari electoral. Com ni tu ni jo estem per a trots, com quan érem joves, haurem de fer el que darrerament: donar el consentiment als nostres respectius dirigents, influir un poc en el nostre entorn i anar a votar-los. Jo no sé com estàs tu amb “els teus”, però ja et vaig contar que “els meus” decidiren, ja fa més de 8 anys tallar-me el cap, cosa que no han pogut fer, perquè discretament els he anat defugint tot el que he pogut. Així i tot, com tinc més moral que l’Alcoià, continue fent-los costat i alguns m’han demanat suport per a les primàries.

Això de VOX (sigles que poden correspondre a Violència, Odi i Xenofòbia, i se non è vero è ben trovato) jo ho veig diferent del que diuen, com ja et vaig explicar en la meua carta de gener passat, perquè aquest partit de fatxes és una escissió del PP, ergo els vots que obtinguen són els que perdrà Casado, com ha passat a Andalusia. Vox és un invent d’Aznar, el superman, que ha copiat d’algunes marques comercials oferir el mateix producte amb denominacions distintes: hi ha el producte original, o siga el PP; la marca blanca de Ciutadans; i ara una marca més agressiva, la de VOX. Així, tots els vots van a parar, al final, al mateix lloc, a un pacte a l’andalusa i todos juntos y en unión, defendiendo la bandera de la santa tradición. Ells mateix ho diuen així de clar, inclòs el tal Rivera (que ningú em diu si és o no família dels Primo de Rivera), malgrat les protestes de Valls i dels francesos que no volen ni eixir en cap foto amb l’Abascal.

Mentre la dreta té aquest objectiu i actua tan descaradament, què fa l’esquerra? Els socialistes tenen por que els votants pensen que si van amb altres partits és que volen formar un Front Popular i això els espanta. Acabem de veure-ho en el cas del País Valencià, que no volen presentar una candidatura al Senat amb Compromís, Podem i EU. Mira que són burros els socialistes. La dreta no té cap escrúpol a organitzar-se, com ja féu en la Segona República i amb el franquisme: militars, l’església, la falange, el carlisme, Renovación Espanyola, la CEDA… Allò no era un front popular, sinó anti-popular, que amb l’ajuda de Hitler i Musolini guanyaren la guerra, la postguerra, la transició i encara continuen dalt del matxo.

En general, l’esquerra som així de burros i de primmirats, la qual cosa s’afegeix a les ganes de protagonisme i a l’orgull dels nostres líders i lideresses,  que es creuen tan collonuts que se n’ixen i tots volen acaparar més protagonisme que l’altre. Això ho venim comentant des de la nostra joventut, i sempre és igual: tots els intents acaben a sarpa la grenya. I tots eixim perdent. Tan fàcil com és deixar-se de protagonismes barats… La nostra esquerra és contrarevolucionària i encara no ho sap.
Manolo, recordes els debats que manteníem a la Facultat, o a los Pajaritos, o en les escapades de caps de setmana al Far de Cullera, al Puig, a Serra…? Més o menys estàvem d’acord i acceptàvem que hi havia entre nosaltres qui tenia més capacitat dialèctica i li fèiem costat; la cosa funcionava. Després, quan deixàrem de ser tan joves i vingué allò de morir-se Franco i de recuperar la democràcia, a tothom li va eixir el seu propi ego a la cara i… campi qui pugui. Cadascú s’arrimà a un partit, partidet o partitiuet, i començàrem les baralles internes… i les derrotes públiques. Així hem estat més anys “governats” per la dreta que per l’esquerra.

Em preguntes pel Procés. Jo continue dient que l’hem guanyat ja, perquè malgrat tot, el resultat serà més positiu que negatiu i m’explique. Gràcies a tot el que ha passat, la idea que Catalunya vol ésser independent ja forma part del desideràtum de la societat catalana, i més aviat o més tard ho aconseguiran; és qüestió de temps. Espanya i Catalunya s’hauran, doncs, d’espavilar a cercar una solució, que puga ésser també acceptada pels bascos i per tutti quanti (ja veurem el que fem els valencians). En el si d’una república federal tot seria més fàcil i possiblement Portugal podria afegir-s’hi. És probable que nosaltres no veurem com acaba la festa, però ho veuran els fills i els néts i esperem que els vaja bé. A Espanya saben que l’Estat no té viabilitat sense Catalunya i això va al nostre favor. Pel que fa al judici, els polítics processats i els advocats estan fent-ho molt bé, cosa que no es pot dir dels fiscals, ni dels advocats de l’Estat. Els jutges se senten observats per tot el món i estan molt nerviosos i està quedant en evidència que no eren els millors de la classe, concretament els fiscals. Uns i altres saben que estan fent el ridícul i que tot acabarà a Estrasburg.

Sobre les properes eleccions, em mantinc en el meu esquema de sempre: que l’esquerra espanyola ha de perdre la por a unir-se (front popular) i també la por al nacionalisme. Pel que fa als nacionalistes, hem d’adoptar propostes unitàries i transversals i acceptar que no hi ha altre camí que fer tractes seriosos amb l’esquerra espanyola. Com alguns amics m’han manifestat que hi estan d’acord, crec que hauríem d’insistir.

Silla, 23 de febrer de 2019