dilluns, 18 de novembre de 2019

FOLLEU, FOLLEU, QUE EL MÓN S’ACABA

 18/11/2019
El Repunt nº 10


FOLLEU, FOLLEU, QUE EL MÓN S’ACABA

Ja propera la mort de Franco, quan se sentia la ferum del seu cadàver, que mantenien artificialment i quan s’albirava l’alliberament i la pressió dels moviments populars, sindicals, culturals i polítics anaven en augment, la il·lusió de veure acabar la barbàrie i l’anti democràcia de la colla de sàtrapes franquistes, era enorme. Ens mereixíem veure mort el dictador, a qui no havíem tingut collons d’eliminar en vida, fins que la dalla de la mort ens féu la feina, i tots ens sentírem ‘victoriosos’ quan la veu anguniada del president del govern digué, a la televisió: españoles, Franco ha muerto. Per fi.
Alguns pensaren, tot seguit, que morta la cuca s’havia mort el verí (en castellà: muerto el perro, se acabó la ràbia), però no fou així i encara haguérem d’esperar uns quants anys perquè s’hi feren les primeres eleccions i es legalitzaren els partits. Per aquells anys, es posà de moda entre la joventut l’expressió folleu, folleu, que el món s’acaba, que, segons com, semblava contradictòria, perquè millor hauria estat dir folleu, folleu, que s’ha mort la bèstia i ara comencem a viure, o alguna cosa així, però no feia falta cap explicació, folleu, folleu, que el món s’acaba s’entenia perfectament. Pot ser que l’expressió provenia de l’estranger, dels moviments hippys, passant pel maig francès del 68… A mi l’expressió em porta a la memòria la mort d’aquell paio, mira tu.

Durant els anys de la dictadura, a Catalunya es formà un importantíssim moviment nacionalista, encara que les reivindicacions venien de molt lluny, des dels Àustries o d’abans. La nostra nació es formà al mateix temps que la dels castellans i ambdues xocaren des del principi, sobre tot perquè la nació castellana, formada a la meseta, era imperialista i sempre ha cobejat dominar les terres riques que li són perifèriques. Nosaltres no hem tingut mai cap intenció de pujar cap a l’interior, a conquistar ningú i la nostra política ha estat sempre federalista. O siga que el nostre nacionalisme és distributiu i passiu, mentre que l’espanyol és agressiu, i ho és tant que, després de nosaltres, anaren expandint-se fins que dominaren mig món.

Tot aquell món espanyol, format arrabassant terres, nacions, cultures i riqueses, l’han anat perdent al llarg dels anys, de manera vergonyosa i per burros. Ja els en queda ben poca cosa: l’antiga corona d’Aragó, o siga nosaltres, els bascos-navarresos, i les illes i ciutats marroquines; no sé què volen fer els canaris. Això ho he comentat en diversos articles publicats al Repunt, però m’agrada recordar-ho, perquè molts se n’obliden fàcilment. Gràcies a Catalunya i a Euskadi, perviu la resistència, que ha arribat al punt en què ens trobem i que inspira altres territoris encara irredempts, tant de dins de l’estat com de fora. Ara, a les envistes dels debats essencialistes que es preveuen, de cara a la investidura de Sanchez, és un bon moment per a fer-ho.

Torne a recomanar el llibre del senador Francesc Ferrer i Gironès, ‘La persecució política de la llengua catalana’, sobre les mesures preses pels governs centrals contra l’ús de la llengua des del Decret de Nova Planta (Felip V Borbó), fins a la Constitució, per l’estreta relació que hi ha entre la repressió política i la lingüística. Ara s’ha de fer un altre volum que s’ocupe de tot el que ha passat fins avui, que serà més gruixut que el primer.

El senador Ferrer comença pels Borbons, que ja havien iniciat el genocidi lingüístic en la Catalunya Nord en el segle XVII. En el segle següent i ací, amb la Guerra de Successió, els Borbons comencen a aplicar la mateixa persecució contra els valencians (1707), aplicant el dret de conquesta i suprimint els nostres furs. A continuació passen per l’adreçador el Principat (1715) i les Balears (1716). Ens omplen els nostres territoris de funcionaris castellans amb la missió de reprimir-nos i castellanitzar-nos, amb tota mena de noves ordenances i lleis; les nostres han estat suprimides. No serveixen de res les protestes que se’ls fan als reis, que les ignoren, menyspreen i castiguen. No tenim res a fer, perquè ara tot es decideix a Madrid, d’on els funcionaris reben ordres d’actuar con puño de hierro.

En 1768, la Reial Cèdula d’Aranjuez de Carles III, de qui diuen que era tan il·lustrat, encara ens estreny més i ordena que a les escoles sols s’ensenye en castellà, i que aquesta siga la llengua de l’administració, de les notaries i de les esglésies. El mateix paio de rei ordena en 1772 que tots els llibres de comptabilitat, inclosos els dels estrangers, únicament s’escriguen en castellà. L’any següent es prohibeix que la universitat edite cap llibre en català, i en 1801 també ho fan del teatre. Fins i tot es prohibeix parlar en català per telèfon. I així, etcètera, etcètera. La política repressora i prohibitiva continua durant el segle XIX i amb tots els reis Borbons i amb tots els governs. I mentrestant, què passava a Amèrica, a l’Imperio? Doncs que les nacions sotmeses i que patien tantes càrregues prohibitives i oneroses com nosaltres, començaren a independitzar-se, una a una i de cap a cap del continent. A la monarquia borbònica no li va servir de res acusar els independentistes de sediciosos, de rebels, d’enemics de la corona, ni de malversació. Finalment, a les acaballes del segle XIX, també aconsegueixen la independència Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Als espanyols ja sols els queden les colònies africanes i les peninsulars.

Tornant a casa nostra, Madrid no atengué mai les propostes raonables que presentaven, de tant en tant, els nostres polítics i les incipients institucions, de la Renaixença ençà. I encara més, la repressió fou constant. En 1900 es penalitzà el separatisme, per primera vegada, al Codi penal; en 1902 s’aprovà la Llei de Jurisdiccions per a reprimir els actes contra la ‘unidad de España’; en 1916 la Real Academia Española incità el govern perquè s’ensenyara el castellà omnipresent; en 1923 hi hagué el Cop d’Estat del general Primo de Rivera i immediatament començà a actuar contra el separatisme, les institucions i l’ensenyament del català i els mestres que s’hi negaven a les prohibicions eren traslladats…

I entre tantes prohibicions i repressió, què fèiem nosaltres? El que podíem, evidentment, poca cosa perquè érem els vençuts. Però fèiem el suficient, pel que es veu, perquè els governs insistien tant a reprimir-nos i a repetir, decret rere decret, els mateixos conceptes unitaristes i espanyolistes. Si havien d’insistir tan reiteradament,era perquè no tothom els feia cas. Però ha estat fonamental, al llarg de tants anys, que el poble haja conservat la llengua, usant-la i resistint-se tant com ha pogut a perdre-la. Els polítics han fet al llarg d’aquests anys diverses propostes de salvaguarda de la llengua i dels drets forals, que mai no han estat ateses llevat dels anys de la 2ª República, que durà poc. De seguida Franco declarà la guerra, que perdérem nosaltres i la guanyaren ells, retornant la repressió, ara més dura que mai.

La història durant el franquisme dóna per a un llarg article, més llarg que aquest. La repressió fou més dura que mai i el seu final, amb el triomf del franquisme, inicia els quaranta anys d’una dictadura cruel, d’implantació del terror i assassinats sumaris, que visquérem les generacions que encara anem fent i les posteriors, amb patiments i amb ignomínies inoblidables. Seguí la Transició/Traïció i la Democràcia, on ara estem. Recuperàrem les autonomies que han quedat obsoletes al dia d’avui, especialment a Catalunya, i ara estem en el procés dels independentismes, especialment del basc i del català. A partir d’ara jo crec que tot el que passe, serà positiu per a nosaltres; de moment, ara mateix tenim l’aposta del govern multicolor que s’ha de constituir entre socialistes, podemites, mesistes, comunistes, nacionalistes i regionalistes. Si jo fos creient, demanaria l’ajut de Déu i resaria, però com fins ara no ens ha fet cas i precisament jo no hi crec, jo no faré res per aquest cantó. Els il·lustres capellans nacionalistes que hi ha a Catalunya i les Illes i els pocs que tenim al País Valencià, sí que poden fer-ho: resar, fer alguna missa, encendre qualque espelma… I tant per als creients, inclòs el clero, com per als que no, faig una darrera recomanació, la que fèiem quan morí Franco: folleu, folleu, que el món s’acaba!