dilluns, 30 de setembre de 2019

NO PACTAR AMB IGLESIAS I FER-HO AMB ERREJON?

Revista SAÓ 30/09/2019

EL REPUNT  nº 7                                                       

NO PACTAR AMB IGLESIAS I FER-HO AMB ERREJON?

Tota aquesta broma de tantes eleccions, que no arriben a rams de beneir, no passa per casualitat, sinó perquè els polítics, en lloc de preocupar-se pel bé comú i posar-se a la feina, es dediquen a  agranar cap a casa, fent els càlculs que els convenen a ells per a pactar o no. Per exemple, Sanchez no volia pactar amb Iglesias i ha fet tot el possible per evitar-ho. És segur que al darrere tenia la pressió de banquers, grans empresaris i dels barons socialistes, però això al poble ens l’ha de bufar, perquè és un problema d’ells i no nostre. Iglesias, per la seua banda, no ha entès res, perquè si diu que Sanchez l’ha enganyat, és perquè havia confiat amb ell i, per tant, ha posat la pata tant com ha pogut, demostrant, doncs, que no és tan hàbil com creu, ni tan intel·ligent, o que també ha posat els seus interessos per damunt dels nostres. U i l’altre han demostrat, també, que, en realitat no són més que uns milhomes.

Ara tornen a convocar-nos a unes altres eleccions, amb la sorpresa, però, que la maniobra d’Errejon tindrà una evident incidència i és possible que els socialistes ara hagen de pactar amb els dos, sempre amb el suport/abstenció dels nacionalistes, això sí, perquè són més de 30 vots. No crec, com alguns han dit, que Sanchez confie en l’autodestrucció dels dos líders, per a poder pactar amb Rivera, perquè això sols ho pensen els bojos, encara que n’hi ha molts; no diré que no ho somnie Sanchez, només faltava, encara que jo no posaria la mà al foc. Ja veurem. I que no guanye la dreta franquista és menester. Jo, personalment, he recolzat que Compromís pacte amb el jove madrileny, malgrat que és madrileny, perquè com a mínim se li veu més espavilat i dúctil.

De moment, doncs, i ja no importa de qui ha estat la culpa del no-pacte entre Sanchez i Iglesias, s’ha complert el presagi dels qui temien que no hi hauria cap pacte. Durant tot l’estiu, com recordareu, comencí a fer-los uns versos, als dos milhomes de Sanchez i d’Iglesias, titllant-los de burros, de frau, traïdors, cagacalces, superbiosos, fracassats… Recordeu que em semblava estrany que durant tot l’ínterim dedicaren “més temps a insultar-se que a conxorxar-se, o siga a pactar; i que ho feren en públic i a cara descoberta”. Em preguntava si els faltava un bull.  Pot ser que són molt immadurs, perquè dir que no se’n refiaven l’un de l’altre era una imbecil·litat! Aleshores jo vaig dir que “a tot el món, cap partit se’n refia dels altres i fins i tot dintre del mateix partit hi ha malfiances entre els diversos grups i famílies, però ningú ho publica als quatre vents, llevat d’aquesta parella de galifardeus”. I al respecte jo advertia “que és millor que els qui pacten recelen recíprocament, que no que s’hi confien, sobretot per evitar temptacions i mals rotllos”.

Com advertia el diputat Rufian, ja que no feren el pacte abans de l’estiu, ara serà més difícil, pensant en la sentència del Procés i en la justa i inevitable reacció dels catalans, si la sentència és adversa, perquè no l’acataran; jo tampoc ho faré i tampoc mitja Europa, la més  civilitzada. Jo també afirmava i afirme que qui més perdrà serà Espanya. I em preguntava i em pregunte com pensen governar Catalunya, si la majoria no els accepta. I em preguntava i em pregunte per què no aprenen a Madrid res dels seus errors històrics, que sempre s’han oposat a les reivindicacions indígenes, fins que  han anat perdent totes les colònies. Però sobre aquest punt ja m’he compromès a fer un Repunt extraordinari el 12 d’octubre, com faig cada any, per cert.

La majoria dels militants socialistes i dels podemites també, i un gran espectre de l’opinió pública, segons les enquestes, volien un pacte i un govern progressista i aquests desitjos foren frustrats. Ara els podemites ho tenen més fàcil, perquè podran optar per Errejon o per Iglesias i per aquest costat no es perdran els vots d’esquerra. Als socialistes és a qui haurà de convèncer Sanchez, perquè no es queden a casa, com feren a Andalusia. L’argument és que l’Estat necessita un govern que pose en marxa totes les promeses, començant per derogar la llei mordassa, i la reforma laboral, aprovar els pressupostos, apujar les pensions dels jubilats i sous dels funcionaris, començar converses amb Catalunya, i amnistiar els presos polítics i exiliats. Tot açò, o siga governar, no pot demorar-se més, després de tant de temps perdut.

Contràriament, ai de tots nosaltres, si guanya el santíssim tripartit franquista, perquè pronostique, si es dóna el cas, que la negra nit, les mòmies corruptes i una sinistra nòmina de voltors delerosos de arrossegar-nos les entranyes, s’abatrien sobre nosaltres. No vull ni pensar-ho. I no m’entra en el cap que els “nostres” polítics siguen tan insensats i temeraris com han demostrat fins ara. I que tinguen en compte tots ells que l’alegria que hem sentit quan hem sabut que podrem veure traure Franco d’on el posà el rei que hagué (pronuncieu: rei cagué) es quedarà en res si fracassen en la conformació del pròxim govern progressista.

Sobre la famosa ex-humació, aprovada pel Suprem, hi ha un altre jutge de menor entitat, que no vol autoritzar-la, perquè diu que pot ser perillós per a la salut de la gent que s’hi pose a fer la feina. Aquest jutge és contrari a la llei de la Memòria Històrica i jo em pregunte com es pot ser jutge i estar en contra de la llei; typical Spanish. Si tot açò no és un mal somni o una broma pesadíssima que m’ho explique algú, encara que, per si té raó aquest jutge franquista i hi pot haver perill, seria prudent repartir carassetes a tots els escolars, embarassades i ciutadans de la tercera edat de Madrid, l’Escorial i el Pardo, no siga cosa que el perill siguen les emanacions de la mòmia i que coste més car l’espart que l’escurà.