dimecres, 13 de setembre de 2017

Ni Sánchez ni la RAE saben què és una nació. Rajoy sí: és «Espanya, una, grande y libre»

Ni Sánchez ni la RAE saben què és una nació. Rajoy sí: és «Espanya, una, grande y libre»

Article publicat a SAÓ el dia 13 de setembre de 2017
 
Quan li preguntaren a Pedro Sanchez si sabia què era una nació, demostrà que no tenia ni idea. Ningú naix ensenyat, evidentment, però quan se n’adonà de la seua ignorància, o algú, per exemple Iceta, li ho degué advertir, podia haver estudiat el tema i no ho ha fet; així és que continua sense saber-ho. Ara s’ha posat en braços dels supremacistes del PP, que sí que saben que Espanya és la nació una, grande y libre, que deia Franco. Sànchez, doncs, accepta el que diu Rajoy, encara que fent un giravolt: la nació és Espanya i tot és Espanya, i fins i tot, si pel mig ni ha alguna nacioneta, que diu que almenys en són tres, també són Espanya, i xim-pum; per un pèl no diu també això d’una grande y libre.

Com el concepte de nació d’aquests supremacistes espanyolistes (socialistes ja inclosos) no els la nostra, haurem de recórrer al diccionari de la RAE, que és el que fan els jutges quan hi ha divergències “lingüístiques”. Jo ho he fet i ho recomane, perquè en l’edició que tinc a casa (1992) diu que una nació “és el conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno” i que és “el conjunto de personas de un mismo origen étnico y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común. Ho siga, que a la RAE tampoc no saben el que és una nació. He recercat la “doctrina” joseantoniana, assumida per Franco, en els llibres de la corresponent maria del batxillerat i he trobat una definició d’Espanya que és impagable, “una unidad de destino en lo universal”, nyas coca. Supose que Rajoy creurà en aquesta definició feixista, i la rècula del PP també. Sanchez, potser que ara també hi crega.

He revisat els nostres diccionaris i s’expliquen millor. Ho resumisc: una nació és una comunitat d’individus amb uns vincles bàsicament culturals i d’estructura econòmica i amb una història comuna, i una voluntat d’organització i projecció autònoma que els porta a voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat. Els subratllats dels textos dels diccionaris són meus.

Així és que no diem el mateix, uns i altres; tenim conceptes distints i, per tant, per ací no arribarem enlloc i haurem de cercar un altre enfocament. Jo propose, amb la millor de les voluntats, tres coses: la primera, fer memòria als supremacistes, perquè revisen la “seua” pròpia història. La segona, recordar-los quina ha estat, fins ara, la resposta dels catalans a la incorporació forçosa a l’Estat espanyol. La tercera és suggerir-los que reflexionen sobre on s’han posat.

Els espanyols haurien de repassar com els ha anat amb l’imperi que conquistaren, que han anat perdent inexorablement i moltes vegades de manera vergonyosa, a Amèrica, a Oceania, a Àfrica… Aquelles excolònies no obliden i per això llurs himnes oficials diuen, a l’Equador, “indignados tus hijos del yugo, que te impuso la ibérica audacia… cedió al fin la fiereza española”; l’himne de Paraguay, “a los pueblos de América, tres centurias un cetro oprimió; mas, un día,¡basta!… dijo, y el cetro rompió”. No sé si el ministre d’Exteriors sap res d’açó, ara que se’n va de vacances i de gorra per aquelles repúbliques americanes. Invite a aprofundir en el tema dels himnes i passar la informació a Rajoy, a Sanchez i a la RAE.

Per a ajudar els espanyolistes a recordar quina ha estat la resposta dels catalans a la incorporació forçosa a l’Estat espanyol (Decret de Nova Planta), jo els recomanaria uns llibres, perquè vagen il·lustrant-se: La persecució política de la llengua catalana, del senador Francesc Ferrer i Gironès; Catalunya dins l’Espanya moderna, de Pierre Vilar (4 volumns). No són llibres ideològics, sinó d’anàlisi polític, econòmic i documental. La llista de llibres de caire ideològic és inesgotable, si s’hi interessen. Els catalans, com les repúbliques “hispàniques” independitzades, tampoc no oblidem.

Finalment, uns suggeriments, en forma de pregunta, a Rajoy i a Sanchez. Què pensen fer, si, al marge del que passe l’1 d’octubre, tenen tanta gent en contra com temen? Què faran amb la meitat de la població catalana que diguen que SÍ a la independència? I si són uns pocs més de la meitat? I si fan curt i els en falten un grapat de vots? Per a governar cal saber el que pensen els governats, encara que ni Rajoy ni Sanchez volen saber-ho i no volen que es faça cap referèndum. Això sols passa ací, en contra del que és habitual a tot el món civilitzat. Escudar-se en la Constitució és una fal·làcia, a més d’una solemne imbecil·litat, perquè “ells” se la passen per l’engonal cada dia, quan incompleixen que tothom tinga treball i una casa, i una educació i una sanitat de qualitat, i una justícia independent… Tampoc els preocupa la corrupció de la classe política, especialment de la popular, malgrat la Constitució.

Espectacularment, totes les televisions, ràdios i publicacions impreses, tant les filopopulars com les filosocialistes, o les que només volen fer mèrits, s’han dedicat ardorosament a atacar el govern català i els partits independentistes i el referèndum. Algú hauria de calcular els diners públics que s’estan dedicant a l’afer, per si es pot presentar una denúncia per malversació de cabals públics, pense. Tots els corifeus s’han posat a la feina: els menjapà que viuen de les tertúlies i dels articles d’opinió; alguns bisbes, com Canyissars; alguns càrrecs de la Unió Europea; alguns empresaris; fins i tot el cap del futbol, ha amenaçat que el Barça no podrà jugar cap lliga amb ningú…

Especialment s’hi estan dedicant els polítics populars, que han trobat una mina perquè els seus escàndols de corrupció comencen a passar més desapercebuts, davant l’opinió pública. S’ha alçat la veda, els han dit a la Moncloa, cal fer-los por, amenaçar els catalans. A banda de Rajoy ha estat espectacular Soraya Santamaria, que ha dit que ha sentit vergonya pel que passà al Parlament, cosa que no li passà quan Bàrcenas, ni quan Sória, ni quan Rato, ni quan la Mato, ni amb la Gürtel… Pense si és que en aquests casos no sentia vergonya, sinó cosquerelles i no diré on.

Per tot plegat, doncs, és cert que els va la vida als supremacistes, si triomfa la secessió. Ja ho digué el menda del Marhuenda: ja veremos de donde cobrarán los andaluces y extremeños… I altres, quan s’han descurat una mica, també ho han dit, com li passà a Gallardon. Crec que en castellà diuen que tanto temes tanto debes, o tanto tienes tanto debes, doncs això. Nosaltres ni temem (no tenim por), ni devem res.

A favor del referèndum, o al menys a opinar discretament, sols s’ha atrevit poca gent. Els polítics valencians, per exemple, han emmudit en general, llevat de Compromís. Sols he llegit una catedràtica d’història, de la qual lamente no haver conservat les seues declaracions a Levante-EMV, que senyalava que l’origen de tot està en la història i es referia a un altre monarca borbó, Felip V, i a Franco, bombardejant Barcelona… Donava en el clau: el problema ve de molt enrere. També m’han interessat molt els articles del professor Ramon Cotarelo, i els del jurista Pérez Royo, publicats al PAÍS. Estic convençut que ni Rajoy, ni Sanchez, els han llegit. Als territoris de la confederació catalano-aragonesa no s’ha oblidat la història, com tampoc l’han oblidada a Escòcia, ni a sud-Amèrica… Jo sí que estic a favor del referèndum i votaria SI, si ara mateix fos ciutadà de Catalunya.

Acabe aquest article contemplant les imatges de la Diada i llegint alguns comentaristes. Evidentment, els de casa accepten l’èxit de la Diada i els dolents, el neguen (això de considerar a uns com els bons, ha estat idea del PP, quan han reclamat que Ada Colau es pose del costat de los buenos. Per això jo considere que ells són els dolents, però sols per entendre’ns). Estic convençut que aquest combat el guanyem, passe el que passe el dia 1 d’octubre. Com deia Pérez Royo, el que es faça a partir d’ara serà el que importarà de veritat. El futur ja no està sols en mans dels supremacistes, com fins ara i ha arribat l’hora de renegociar qui és qui i què és què…