Article publicat al setmanari el Punt, 3 d'agost de 2008
“MANIFIESTO”
El Manifiesto por la lengua común el van signant, apadrinat pel periòdic El Mundo i el seu inefable director, un tal Ramírez, reginjola de gust, potser més que quan passava l’estona a ca la seua amiga de la vaselina. Però, aquest fenomen de la història (Espanya) és així i qui ha tingut la desgràcia de caure a la seua ratera és com qui ha caigut a un pou profund i sense eixida. Clar i ras: Espanya s’ha fet a base de guerres i d’annexions i els guanyadors no volen perdre els seus drets. La cosa ve de llarg, de segles enrere i els paradigmàtics Decrets de Nova Planta (segle XVIII), que dictà Felip V Borbó -por el justo derecho de conquista- són el zenit, però no el final: després hi ha Franco, ara aquests del Manifiesto... I és així, també, a tot arreu on han anat els espanyols. A Amèrica, la seua política conquistadora es basava en genocidis, emparats en el dubte teològic si els indis tenien o no ànima i imposant-se com una raça superior i arraconant les llengües indígenes, com el quítxua del Perú, que m’agradaria saber si el peruà Vargas Llosa, que n’és un dels signants, el parla. Supose que pensarà, com del basc, del gallec i del català, que com que no tenim un territori, no tenim cap dret! Per a ells, l’única llengua territorial és l’espanyol, i el seu territori és tan gran que no “s’hi pon mai el Sol” i, per tant, a cap dels seus beneficiaris, evidentment de casta superior, se li pot posar ni el més mínim impediment en l’ús de la seua llengua. Diuen: “En España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial”, així que les nostres llengües són per anar per casa i gràcies. No els fa res que el danès, el suec, el letó, l’estonià, el lituà, el maltès, el finlandès, etc. siguen llengües que les parlen menys persones que el català, per exemple. Aquestes llengües tenen un Estat, o siga un estatus, que no tenim nosaltres: per tant, el que hem de fer és declarar-nos independents, amb els nostres propis Estats, si volem tindre una llengua territorial. Continuarem!
El Manifiesto por la lengua común el van signant, apadrinat pel periòdic El Mundo i el seu inefable director, un tal Ramírez, reginjola de gust, potser més que quan passava l’estona a ca la seua amiga de la vaselina. Però, aquest fenomen de la història (Espanya) és així i qui ha tingut la desgràcia de caure a la seua ratera és com qui ha caigut a un pou profund i sense eixida. Clar i ras: Espanya s’ha fet a base de guerres i d’annexions i els guanyadors no volen perdre els seus drets. La cosa ve de llarg, de segles enrere i els paradigmàtics Decrets de Nova Planta (segle XVIII), que dictà Felip V Borbó -por el justo derecho de conquista- són el zenit, però no el final: després hi ha Franco, ara aquests del Manifiesto... I és així, també, a tot arreu on han anat els espanyols. A Amèrica, la seua política conquistadora es basava en genocidis, emparats en el dubte teològic si els indis tenien o no ànima i imposant-se com una raça superior i arraconant les llengües indígenes, com el quítxua del Perú, que m’agradaria saber si el peruà Vargas Llosa, que n’és un dels signants, el parla. Supose que pensarà, com del basc, del gallec i del català, que com que no tenim un territori, no tenim cap dret! Per a ells, l’única llengua territorial és l’espanyol, i el seu territori és tan gran que no “s’hi pon mai el Sol” i, per tant, a cap dels seus beneficiaris, evidentment de casta superior, se li pot posar ni el més mínim impediment en l’ús de la seua llengua. Diuen: “En España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial”, així que les nostres llengües són per anar per casa i gràcies. No els fa res que el danès, el suec, el letó, l’estonià, el lituà, el maltès, el finlandès, etc. siguen llengües que les parlen menys persones que el català, per exemple. Aquestes llengües tenen un Estat, o siga un estatus, que no tenim nosaltres: per tant, el que hem de fer és declarar-nos independents, amb els nostres propis Estats, si volem tindre una llengua territorial. Continuarem!
1 comentari:
Pitarch, els teus posts son aigua fresqueta en mig de la basca que fà. Quant he intentan explicar a gent forastera que per a mi la llengua natural és el català i que l'altra és una "imposició" - que accepte de bon grat ... la gent queda escandalitzada, i jo els explique que mentre no consideren les 2 llengües en igualtat de condicions, no podem parlar de "normalitzacions" o de qui perseguix qui. Sí, continuarem!
Publica un comentari a l'entrada