dissabte, 4 d’octubre de 2008

Discurs Tio Canya

Discurs d'acceptació del Premi Tio Canya, atorgat pel Bloc de Progrés Jaume I de l'Alcúdia, dins dels XIII Premis Jaume I. L'Alcúdia, 3 d'octubre de 2008.

" Bona nit.

En primer lloc, he de manifestar que em va sorprendre molt la proposta de nomenar-me Tio Canya del Casal Jaume I de l’Alcúdia, però, com no vaig saber dir que no en el seu moment, ho aprofitaré i faré honor al guardó que m’heu atorgat, fent un poc de tio Canya. Si a algú li molesta el que diré, li demane disculpes de bestreta, però, haver-vos-ho pensat millor i no haver-me tret de casa.

Abans de res, però, crec que ja és l’hora que les institucions acadèmiques (l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, els instituts universitaris, els escriptors, els “correctors”, les editorials... ) deixen de fer-se els estrets amb el mot tio, i que acceptem, sense embulls ni vergonya, que tio és una paraula tan catalana com tia i punt. De fet, la majoria de catalanoparlants emprem aquest mot amb la major naturalitat; Coromines diu que no és un castellanisme; i, finalment, com li hauríem de dir al famós tio Pep que se’n va a Muro? L’oncle Pep que se’n va a Muro? I al tio collons del retor del poble, com li hauríem de dir? L’oncle collons del retor del poble?... I al famós tio Canya de la cançó de al Tall, que des de fa 30 anys és el paradigma dels patiments lingüístics i nacionals del nostre poble? L’oncle Canya? Doncs, s’ha acabat: acceptem tio als diccionaris i avant el carro.

Per altra banda, està això de “tio canya”, que ha de tindre el seu perquè. Cantar la canya, segons l’Alcover-Moll, és cantar les veritats, parlar sense contemplacions, cantar-les clares, parlar sense embulls. A Silla també diem “pegar canya”, amb el mateix significat, però amb més contundència. El resultat és el mateix. Així que el tio Canya ha de ser, per necessitat, l’home que canta les veritats. Home, jo, modestament sí que n’he pegat de canya, defensant la llengua, l’ús de la llengua, l’ensenyament.... contra aquells que l’han intentada manipular, aquells que l’han volguda prohibir o limitar, aquells que no la volien a l’ensenyament... Però, això ja ho sabeu. Aquesta nit, entre amics, faré de tio Canya domèstic, parlaré de nosaltres mateix.

Perquè deixaré de banda els qui més mereixen que els rebutgem, que els fotem canya, els partits polítics que ens han governat i governen, perquè és evident que tampoc no sorprendria ningú. Recordem que, per a la nostra desgràcia, populars i socialistes ens han conduït en aquesta situació de precarietat: una escolarització deficient i en el cas de l’ensenyament del valencià encara més; uns mitjans de comunicació aliens a la llengua i, fins i tot, hostils; una televisió miserable i castellanitzada; unes autoritats que ni saben, ni volen parlar en valencià; etc. I la sanitat, i les infraestructures, i l’agricultura, i la investigació, i l’especulació i el malbaratament del medi ambient... No cal que seguim, ja ens sabem tot el memorial de greuges, i prou que protestem i ho lamentem. Creiem que quan moriria la fera de Franco s’acabaria el verí i apostàrem per uns partits, que ens haurien de solucionar les nostres penes i, ai, las, tenim el que tenim... i l’actual Estatut d’Autonomia n’és el compendi. També deixaré per a altre dia, si voleu, un cas que ens costa tants diners i vergonya, perquè el senyor Climentdebalaguer, perdó, de Llombai, que a ell em referisc, mereix ranxo a banda i jo en sé i molt del tema.

Doncs, anem al gra i deixeu que faça ara i ací la pregunta que ens fem tots: per què no hi ha un col·lectiu nacionalista que es presente a les eleccions a l’Alcúdia? I encara la pregunta la podem generalitzar: perquè els nacionalistes valencians que omplim la Plaça de Bous un dia a l’any i fem cosetes per ací i per allà, no aconseguim tindre representació parlamentària?

Començaré per l’Alcúdia, perquè és una plaça massa important, una autèntica i singular referència en la Ribera i en tot País, amb personatges tan il·lustres i tan “nostres” com Josep Bausset, el meu il·lustre predecessor en el premi Tio Canya, Manolo Boix, Josep Millo, l’enyorada Oreto... Però, a l’Alcúdia, un poble on manteniu un nivell d’activitats culturals increïble, magnífic, esplèndid, eficaç i incansable... no som capaços de fer una organització política que es presente a les eleccions locals, autonòmiques, estatals i europees, precisament perquè ens diluïm fent moltíssimes coses, altres que la política. En conseqüència, com no presentem cap llista nacionalista, arribat el moment votem... als socialistes. I això és una contradicció, no perquè Paco Signes no fora un bon paio, com ho és l’actual alcalde, sinó perquè ni encara que els socialistes foren uns sants del cel no són els “nostres”. I cal que ho tinguem clar, a l’Alcúdia i a tot el País: per moltes coses que fem, per molt que ens esforcem en dur endavant activitats culturals i cíviques, si no fem també política activa, si no tenim regidors (i alcaldes) nacionalistes, si no tenim parlamentaris nacionalistes, si no tenim cap diputat a Madrid, ni a Estrasburg... ningú sabrà que hi som, que existim; la nostra feina no fructificarà; el nostre País no traurà trellat; nosaltres, com el tio Canya, no tindrem la clau de la casa. El futur d’un país depén dels qui se’l creuen, el futur del País Valencià depén de nosaltres... i no de Madrid. Mira per on, i acabe, des de l’angle més obscur del nostre món nacionalista (Acció Cultural, per exemple) se’ns invita a tot el contrari: a que fem “cultura”, a que fem “campanyes”, a que ens diluïm en mils d’activitats...(pagant-li-les, al promomotor, això sí!). Al mateix temps i subliminalment se’ns invita a que votem els socialistes... (que són la font d’on li ragen les “subvencions”).

Doncs ja està, ja ho he dit. Ja he fet de tio Canya. Moltes gràcies, per l’honor que m’heu atorgat i per aquesta esplèndida vetlada. Moltes gràcies als amics i a les amigues que heu vingut aquesta nit. Ara estic a la que caiga, a la vostra disposició."