QUIN CAFARNAÜM

Josep L. Pitarch. Jerusalem

M’ha encantat viatjar a Jerusalem, aprofitant una oferta tirada de preu, encara que he anat a patir. Intentaré resumir les commocions que he sentit en el cor i en l’ànima. Quina ciutat! A mi, que no em movien interessos especialment religiosos, la ciutat m’ha fascinat perquè realment és una ciutat santa -per a jueus, cristians i mahometans, tots junts però separats i enemistats-; perquè és un cafarnaüm de cultures, de llengües i d’històries i finalment perquè és un ensurt permanent. És un lloc on m’agradaria viure, en jubilar-me. La ciutat (i el país) invita al compromís, perquè és difícil mantenir-s’hi al marge, encara que és molt complicat prendre partit entre jueus i palestins, i més perquè s’equivoquen els extremistes, dels dos costats, que pensen que el problema solament té raons teològiques, històriques i culturals -és cert que es fa difícil entendre que hi haja el mateix Déu per a tres religions irreconciliables i a veure qui la diu més grossa!-. El que he vist són les diferències econòmiques i, sobretot, que darrere del conflicte hi ha els interessos de poderosos grups de pressió nord-americans. En un altre moment en parlaré, perquè hi ha molt a dir. Avui resumiré el cas de normalització lingüística que protagonitzí, inesperadament, i la recompensa divina que obtinguí a canvi. El cas és que un botiguer del soc ortodox em demanà que li escriguera en castellà “rebajas”; li expliquí que si també posava “rebaixes” la gent de la costa oriental i les illes (li pintí la península) li ho agrairíem. Em féu cas i succeí que al cap de poc passà una expedició de gent d’un poble del Principat: - Ai, Montse, mira, rebaixes! Li buidaren la tenda. El botiguer l’endemà, exultant i agraït em féu uns regals, seguint la tradició oriental: uns rosaris i unes icones per a ma mare i la sogra..., però, a més a més, beneïts per un popa ortodox, que s’entestà, també, a beneir-me a mi mateix. Continuaré parlant-ne, perquè hi ha molt a contar, si Jahvè, Déu i Al·là ho permeten.