dilluns, 8 de juny de 2020

BRESUS, URBI ET ORBI. III



Breus, Urbi et Orbi. III


El Repunt 34. Publicat a SAÓ el 08/06/2020

URBI   L’omnipotència dels governants que se senten per sobre de tots, es tradueix en l’auto-exaltació i la supèrbia, que a la llarga són molt males coses i solen costar disgustos. Als esperits febles, la temptació de governar absolutament els és irresistible i quan disposen del suficient nombre de vots es transformen en sàtrapes i dictadors, oblidant que la democràcia és tot el contrari. Podem posar d’exemples (de mals exemples) els presidents Trump i Bolsonaro, encara que la nòmina és llarguíssima i n’hi ha a nivells nacional, regionals, autonòmics, etc. Fins i tot a nivells municipals. També en les organitzacions culturals, religioses, esportives… passa aquest fenomen.

L’obligació que té qui creu en la democràcia és denunciar els comportaments absolutistes i antidemocràtics d’aquesta gent, perquè els polítics, si disposen d’una majoria de vots, és perquè governen i no perquè imposen el seu ego. Governar és dirigir els afers d’una administració i dirigir és governar; enlloc he trobat que governar siga imposar els criteris del governant sobre els altres, perquè això és el despotisme i l’anti-democràcia.

L’emperador Vespasià pensava que “per als ambiciosos de poder no hi ha terme mitjà: o el cim o l’abisme (imperium cupientibus nihil medium inter summa et praecipitia)”.  Així és que els governants ambiciosos s’han d’espavilar, si no saben fer autocrítica i són més modestos, perquè si l’orgull els unfla massa, poden enlairar-se i anar pujant, pujant, amb l’aplaudiment dels respectius aduladors (mamons, diem en valencià) i com més amunt s’apuja, més forta és la caiguda. Per a l’historiador Tàcit, “mai no és segur el poder quan és excessiu (nec numquam satis fida potentia, ubi nimia est)”. Per exemple, considerar “obligatòria” la presència aclaparadora en tots els actes, amb els documents fotogràfics inclosos, d’un president, d’un ministre o d’un alcalde, no és una prova de poder sinó de debilitat.

ORBI   L’espectacle de la ULTRADRETA i la PPDRETA, assetjant immisericordes el govern, em fa fàstic i em recorda les repulsives hienes carronyeres. He dit, no fa gaire, que el govern central i la majoria dels autonòmics i dels ajuntaments estan fent el que poden, davant l’emergència del coronavirus, com també fan la seua feina els sanitaris, els treballadors de serveis, etc. Improvisant, encertant o errant, però treballant i donant la cara. Qui no tinga la suficient honradesa per a reconèixer el treball que fan els qui treballen i s'hi dediquen a atacar-los, és tan miserable com les hienes.

Tampoc m’agraden les accions oportunistes que adopten molts polítics quan, aprofitant una situació crítica, retallen els drets de la ciutadania, tant individuals com col·lectius; per exemple, els nostres drets autonòmics. Jo crec que hauria de ser al revés i que en lloc de centralitzar-ho tot a la Moncloa s’hauria d’haver descentralitzat, encara més, l’Estat: tot hauria estat més eficaç en el cas dels governs més actius, i se’ls hauria vist el cul als irresponsables, com a l’Ayuso; tot hauria estat més transparent.

Tampoc no m’agraden els exèrcits i per això em desplagué la presència de la tropa fent feines que corresponien als bombers, o a protecció civil, i dels grans capitans plens de medalles. Els exèrcits estatals responen a un concepte caduc i tot el pressupost que s’hi malbarata l’haurien de destinar a protecció civil, bombers i policia; tot ens resultaria més econòmic i més eficaç.

La monarquia també hem vist que no serveix ni de florero, per tant crec que sobra; jo en prescindiria; guanyaríem diners i deixaríem de fer el ridícul mundial, perquè tothom en malparla, especialment de l’emèrit i dels cunyats. La monarquia la va instaurar Franco “por la gracia de Dios”, doncs no és ni originàriament democràtica.