dilluns, 15 de juny de 2020

ESTEM PREPARATS PER A UN ALTRE COP D'ESTAT?

Estem preparats per a un altre colp d’estat?


El Repunt 35. Publicat a SAÓ el 15/05/2020

L’allau de preguntes que acaba de formular Vicent Boscà, en aquestes mateixes pàgines, sobre les possibilitats d’un nou cop d’Estat, ha despertat el meu interès i, com demana que pensem, m’hi he posat molt obedientment. El nostre director es demana, arran de la “traca dialèctica” encetada entre alguns polítics (de Vox i Podem, concretament), si ara i ací és possible un cop d’estat, o siga que es produïsca “la presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses”, segons el diccionari.  Les preguntes les fa en dos blocs per separat. En primer lloc, si podria haver un desastre d’aquesta magnitud sense la intervenció de l’exèrcit; si la Guàrdia Civil seria garant de les llibertats i de la democràcia; si la justícia també ho seria, o no; i sobre el paper de la corona en aquest possible assumpte. Vull suposar que, encara que no ho diga explícitament, tem que posats en el cas, l’exèrcit hi participaria, que no podríem comptar amb cap garantia democràtica de la Guàrdia Civil, ni tampoc dels jutges, ni de la corona. El quadre no podria ésser més fotut, doncs. És evident que aquest raonament no és gratuït i es fonamenta en la història de les respectives institucions que tenen una llarga experiència: o han protagonitzat cops d’estat o n’han fet costat, o, fins i tot els han beneït (Boscà no s’ha preguntat pel paper de l’església, però sempre hi ha estat, més o manco). La història no enganya, no s’oblida i no perdona ningú i convé repassar-la.

El segon bloc de preguntes el dedica a les “camarillas”, que com defineix el diccionari de la RAE és “el conjunt de persones que influeixen subreptíciament en assumptes d’estat o en les decisions d’alguna autoritat superior”. En català ho diem una mica més clar i directe: “grup de persones que sense reconeixement oficial i ocultament influeix sobre les decisions del monarca o de l’autoritat superior de l’estat”. Sobre això on més en saben és a Espanya. Boscà entén que “les camarilles estan formades per líders polítics, militars, econòmics, judicials i de mitjans de comunicació”, oblidant-se, però altra vegada de l’església, oblit que no ha tingut Juli Sanchis, Harca, que li il·lustra l’article amb un dibuix d’una camarilla d’aquests tipus que, amb un ariet, tracten d’enderrocar la democràcia; m’agradaria que em prestaren el dibuix per a il·lustrar el meu. Una camarilla és, doncs, un grup de pressió poderós, que aproven fer coses tenebroses, com destituir jutges que no els fan el pes (Garzon); que els polítics catalans vagen a la presó; que es retarden les vistes dels casos de corrupció de “certs personatges” (del PP), fins que els delictes decauen; jo afegiria que tampoc no volen que es jutge el campechano rei emèrit; que perdonen a bastament les corrupcions bancàries; que estan en connivència o d’acord amb els villarejos, willys niños i cobos de les clavegueres de l’estat… Quines penques!

Això de les “camarillas” no és sols una institució secular espanyola, perquè també les tenim a casa nostra i n’hi ha d’internacionals, encara que Boscà diu que ho desconeix exactament, però insinua el G20, mare de Déu! I il·lustra els seus pensaments fent un repàs per damunt damunt, a fets de la història recent i per exemple pregunta/contesta que si un delicte d’alguna gent en concret l’hagués comès una altra persona, aquest ja estaria a la presó; o, com és possible que un jutge demane el contingut d’un ordinador que pot incriminar el PP i mai no li arribe la informació. No s’oblida d’Aznar, que «s’apuntà» a les mentides de les armes de destrucció de l’Iraq i col·laborà amb la il·legal guerra de Bush i Blair. I apunta al rei emèrit a qui, ara que ja no és intocable, no volen investigar-li les activitats il·legals. Acaba preguntant quantes preguntes més es poden fer, dos o dos mil?

Boscà demana finalment “que cadascú pense una resposta, argumentada si és possible”. Ell diu que, personalment, ho té clar. Crec que pensem el mateix, més o manco, Boscà, Harca i jo i supose que molts dels nostres lectors. Com qui pregunta ja respon, les que ell formula estan suficientment contestades en la història. El que passa és que cadascú la conta com li interessa, segons en quin costat es posiciona. Sempre hi ha els vencedors i els vençuts o siga, per exemple, els franquistes que guanyaren la guerra incivil que ells provocaren i els republicans que la perdérem. La història no ha estat la mateixa per als vencedors (botins de guerra, corones de llorer i poder) que per als vençuts (ruïna, presó, mort i exili) i per això no la contem igual: Vae victis, ai dels vençuts; ho explique.

Segons Titus Livi, en 390 a.C, el gal Brennus havia derrotat els romans, als quals exigia més de 327 kg d’or, per a perdonar-los la vida i la ciutat; quan estaven fent la pesada de l’or, els romans li advertiren que la balança estava trucada, i aleshores, llançant la seua espasa sobre les peses perquè encara li hagueren d’afegir més or, va dir la breu i rotunda frase: vae victus, ai dels vençuts.

La pregunta que ens hem de formular, ja que a hores d’ara tot està escrit i se sap, és de quin costat estem cadascú, ara: dels qui volen fer un cop d’estat, amb exèrcit, guàrdia civil, jutges, corona (i bisbes)? Dels qui són capaços de tornar a fer una guerra i arruïnar l’estat i d’exclamar victoriosos vae victus i tornar-nos a passar per les armes, la presó i l’exili i repartir-se el pastís mitjançant camarilles? O, pel contrari, dels qui volem democràcia real i justícia igual per a tots, llibertat, pau i prosperitat per a tots. En els moments actuals o s’està a una banda o a l’altra, els tebis no tenen cabuda (Apocalipsi 3,16  “ja que ets tebi, estic a punt de vomitar-te”).